dimecres, 22 de desembre de 2010

Biografia del P. Jaume Bayó

Josep Liñan. Jaume Bayó: escolapi a qui l’amor a la veritat va fer lliure. Barcelona: [s.n.], 2010

En Josep Liñan ens presenta un  llibre homenatge al p. Jaume Bayó (1921-2008). Es tracta d’un lllibre amb una marcada presència dels textos autobiogràfics, doncs el P. Bayó durant alguns períodes de la seva vida va escriure nombrosos textos en els que reflectia els seus pensaments i sentiments vers els esdeveniments que vivia i les persones que l’envoltaven. El P. Liñan ha ordenat i presentat la introducció d’aquests textos, conservats a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya,  de manera cronològica i n’ha redactat les parts de la seva vida de les que no n’havia deixat testimonis escrits. La part autobiogràfica comprèn la part d’estudis, formació i joventut fins a finals els anys seixanta. A partir d'aquest moment es descriuen les seves activitats a l’Escola Pia, a Sant Antoni, com a rector de la parròquia de Sant Josep de Calassanç i  fins arribar al seu nomenament com a Provincial el 1976. En aquesta part del llibre el P. Liñan dedica més pàgines a la descripció dels trets característics de la seva personalitat, la seva intel•ligència i el seu fort caràcter, que amb esforç va arribar a dominar. La biografia conclou amb el relat dels seus darrers anys, amb l’activitat com a professor a  Blanquerna, com a rector a la parròquia del Carme i la seva destinació definitiva a la parròquia de Sant Josep de Calassaç. Clou el treball la transcripció d’alguns escrits propis i altres records i testimonis sobre la seva figura intel•lectual i humana, apareguts al final de la seva vida i amb motiu de la seva mort. Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 17 de desembre de 2010

L'Escola Pia Luz Casanova, de Barcelona


La família de Luz Casanova (Avilés, Astúries, 28 d’agost de 1873 – Madrid, 8 de gener de 1949), després de perdre el pare, es traslladà el 1885 a Madrid. Des de petita la preocuparen les diferències socials, ella educada dintre de l’alta aristocràcia.. A Madrid començà a treballar a partir de 1900 en obres assistencials. El 1924 amb cinc joves més decidí viure en comunitat per a millor dedicar-se a l’atenció als necessitats, especialment amb escoles petites que anava fundant des de 1904 com a rèplica a les que obrien els protestants. S’hi ajuntaren altres joves que compartiren les mateixes inquietuds i tasques. Eren com unes voluntàries Apostòliques. Decidiren convertir-se en una congregació religiosa i el bisbe de Madrid dóna el 1927 l’aprovació diocesana a les Apostòliques del Cor de Jesús. El 1930 un grup d’aquestes joves emeté la professió religiosa dintre de la nova congregació. La Santa Seu aprovà la congregació el 29 de maig de 1943 com a Institució Religiosa de Dret Pontifici.
La presència a Barcelona data de 1929 al carrer de Calàbria. El 1954 l’ajuntament de la ciutat els cedí uns solars al carrer Marín i Almansa i comencen l’escola en uns barracons situats a l’espai que l’any 1979 les Apostòliques tornen a cedir a l’ajuntament per a la construcció de l’actual escola Friere. Adquiriren un solar més ampli al carrer Almansa on comencen a aixecar l’edifici actual. Atenien nens i nenes en aules separades del barri del Verdum, lloc on s’estableixen molts nou vinguts mancats de tot tipus de servei. Tenien parvulari, primària i donaven classe de batxillerat lliure. Les religioses no sols es preocupaven de l’escola, sinó que es comprometeren amb la gent del barri i visqueren conjuntament els seus problemes demanant els serveis i atencions indispensables a qualsevol ciutadà: això les fa molt estimades. En un primer moment, també a l’edifici del carrer Almansa assistien nens i nenes, però després només va ser per a nenes. Amb la progressiva implantació de l’educació general bàsica (EGB), es tornen a admetre nens a partir de 1977 en règim ja de coeducació. L’edifici es renovà el 1995 per atendre les exigències de la nova llei d’educació. La implantació de l’ESO demanava més espais com tutories, laboratoris, biblioteca, aula de tecnologia i informàtica...
L’1 de setembre de 2008 l’Escola Pia assumí la titularitat de l’escola i comprà l’edifici. Les religioses continuen vivint al barri i col•laborant amb la parròquia de Sant Sebastià i acollida a nou vinguts. La història de les Apostòliques té similituds amb la dels escolapis que també nasqueren primer com a obra d’atenció social i després es convertiren en religiosos. Comparteixen les dues institucions punts fonamentals del seu carisma. Per això el pas d’una institució a altra no sols ha estat ben acceptada pel professorat, pels alumnes, pels pares i pel barri sinó que hi han vist la possibilitat de pertànyer a un col•lectiu més integrat al país i una major seguretat de continuïtat.
Actualment el centre acull nens i nenes des de P3, primària i educació secundària obligatòria (ESO). L’esport més practicat és el basquetbol.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 10 de desembre de 2010

L’Escola Pia de Barcelona Calassanci


El pare Josep Gispert, rector del col•legi de Barcelona Sant Antoni, fundà una sucursal del seu col•legi al carrer Ample en un edifici de lloguer propietat dels comtes de Solterra i després del de Caldes de Montbui. L’objectiu era descongestionar el de Sant Antoni ja que d’aquell barri procedien molts alumnes que cursaven estudis comercials. En el nou centre, que rebé el nom de Col•legi Calassanci, s’hi impartiren els ensenyaments des del parvulari, fins al comerç no oficial, passant pels quatre cursos de primària. Obrí les portes el primer d’octubre de 1893 com a sucursal i s’independitzà el 1899.
L’edifici no es pogué modificar perquè bona part eren sales nobles i els baixos estaven llogats a altres persones. Durant la guerra civil unes bombes dels bombardejos des del mar malmeteren greument la teulada i el 1939 es substituí per una terrassa.
L’escola s’acredità aviat i hi acudien alumnes no sols del barri sinó també de la Barceloneta, del Poble Nou i de poblacions del Baix Llobregat.
Cada classe tenia un patró i s’organitzava com una entitat amb president, junta, socis (tots els alumnes), quota moderada, festes, etc. Això li donava un aire molt obert i el tracte continu dels mestres amb els alumnes en un edifici petit i tancat, va fer que l’ambient fos sempre de molta familiaritat entre tots i el col•legi esdevingué un símbol de familiaritat i de tracte proper. Les festes no sols eren les col•lectives, sinó que cada classe tenia la seva i per tant al llarg del curs el col•legi bullia un dia i un altre amb alegria i bones maneres de fer.
El juliol de 1936 els religiosos foren forçats a abandonar la casa, acusats d’haver donat suport a la revolta militar, perquè en una de les habitacions hi trobaren l’uniforme militar d’un religiós que prestava el servei militar i aquells dies precisament es trobava fora. L’edifici va ser ocupat pel sindicat de la alimentació i després una senyora el llogà per a col•legi particular, però els bombardejos l’obligaren a marxar-ne.
A principis de febrer de 1939 es recuperà l’edifici i les classes es reobriren el primer d’abril de 1939. i continuaren com abans fins el 1956. El 1941 el pare Joan Clapers començà a publicar la primera revista escolar El Colegio Calasancio (en sortiren 72 números) amb la multicopista Drevy, aparell ideat pel pare Eusebi Oller.
El 1944 es creà l’Associació d’Antics Alumnes que desenvolupà una gran activitat amb trobades, teatre, exposicions. El 1955 es creà l’Agrupament escolta Sant Pau. Durant uns anys un dels religiosos de la comunitat s’encarregà de l’escola de la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poble Nou.
A partir del curs 1956-1957 se suprimí la comunitat i dos religiosos hi anaven des del col•legi de Nostra Senyora. El pare Pere Boronat el redreçà i li donà una nova fesomia. La forta davallada de l’alumnat obligà a modificar la tradicional organització de l’escola i a obrir-se a nous camins, com l’ensenyament del batxillerat des de 1959 o acollir estudiants universitaris com a residents.
El 1977 va ser declarat centre filial núm. 1 de l’Institut de Batxillerat Milà i Fontanals. Amb la llei general d’educació de 1970, aquesta filial passà al col•legi de Sant Antoni.
El Col•legi Calassanci quedava únicament per a preescolar i educació general bàsica (EGB), nivells escolars que li foren reconeguts segons decrets publicats al BOE respectivament el 10 d’octubre de 1974 i el 28 de setembre del mateix any.
Amb la reforma educativa dels anys ’90, despoblament del barri, l’arribada de immigrants, el col•legi s’anà transformant per atendre les noves necessitats socials. La nova empresa propietària de l’edifici donà un termini per a ser deixat i l’Escola Pia l’abandonà l’estiu de 2007, després d’haver traslladat tots els nivells educatius reglats al col•legi de Sant Antoni. Els nivells no reglats mantenen el nom i titularitat de Col•legi Calassanci al carrer de Sant Antoni Abat i imparteixen PQPI, programa Èxit, RMT i Recerca de Feina.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 26 de novembre de 2010

L'Escola Pia de Sarrià - Calassanç


El col•legi sorgí com a conseqüència de la saturació que hi havia en el de Barcelona Sant Antoni. El creixement de la ciutat amb l’auge industrial i comercial en enderrocar-se les muralles, portà també l’augment d’alumnes externs als escolapis de la Ronda. Els pares Josep Gispert, rector, i Jaume Espasell pensaren traslladar l’internat a un altre indret. Compraren el 1883 un solar al peu del Tibidabo als marquesos de Fontcuberta i encarregaren el projecte de l’edifici a l’arquitecte Francesc Mariné, el qual s’inspirà en els de Sabadell —el qual precisament s’havia construït seguint el model del seminari o internat de Barcelona Sant Antoni— i de Vilanova i la Geltrú.
El 1883 començaren les obres. Les dificultats econòmiques afebliren de tal manera la salut del pare Gispert que el portaren a la mort: una pintura a la porteria recorda la figura del fundador de l’escola. El 15 de setembre de 1894, encara sense acabar-se totalment les obres, es començà a habitar l’edifici i hi entraren els primers interns, els quals en el primer curs foren 180. El 1894 es col•locà el rellotge de la torre i el setembre de l’any següent a la sala d’actes es muntà el relleu que representa l’aparició de la Mare de Déu a sant Josep Calassanç, obra de Josep Sanabra.
El curs de 1902-1903 s’inicià amb la implantació del pla d’estudis comercials propi de l’Escola Pia per alumnes que no pensaven cursar el batxillerat. Era un complement de la primària elemental i s’impartien a més de les matèries pròpies dels ensenyaments comercials, dues llengües modernes, geografia estadística, dret mercantil, reconeixement de productes; la gran novetat va ser la implantació de les empreses simulades amb moneda escolar i tot tipus de material habitual a les oficines imprès per l’Escola Pia amb aquesta finalitat. El Museu Comercial fou un instrument pedagògic creat pel pare Pantaleón Galdeano que donà fama al col•legi.
El maig de 1907 se celebrà el primer festival esportiu. També aquell curs s’imprimí per primera vegada una memòria escolar. El 1912 s’instal•là l’electricitat en substitució del gas.
El curs 1923-1924 es varen admetre alumnes migpensionistes i el 1927-1928 també hi entraren externs. La llei de congregacions prohibia als ordes religiosos l’ensenyament; per a superar-ho i poder continuar amb una formació cristiana els pares de família crearen la Mútua Escolar Josep Gispert, que assumí la titularitat de l’escola.
El juliol de 1936 els religiosos es veieren forçats a abandonar el col•legi, el qual va ser saquejat. La Generalitat hi instal•là una residència per a nens, però aviat es convertí en l’Escola Popular Militar de l’exèrcit de la República.
Acabada la guerra civil no es pogué recuperar immediatament la casa perquè l’exèrcit vencedor la convertí en caserna. A finals d’agost de 1939 els escolapis hi pogueren tornar i es dedicaren a netejar-la per tenir-la a punt per al curs següent 1939-1940. L’estiu de 1961 es recuperaren la meitat de les pintures de Josep Segrelles sobre la vida de sant Josep Calassanç perdudes amb el saqueig del juliol de 1936. Avui estan exposades en una sala de la cúria provincial.
Els actes acadèmics o vetllades i els festivals esportius de fi de curs omplien diferents moments del curs escolar i donaven una imatge externa de centre amb alt nivell cultural.
Se signà el 1964 un acord amb la senyora Berta Jiménez segons el qual ella tindria un parvulari que substituiria el dels escolapis i els alumnes passarien a la primària del col•legi. El 2000 es rescindí el contracte i els escolapis acomodaren un pis de l’edifici per atendre els pàrvuls amb entrada directe per la Ronda.
El 20 de juny de 1968 es beneí el nou altar de la capella, obra de Salvador Aulèstia i es remodelà tot el presbiteri.
Per a gestionar els esports es creà el CES i es construí el pavelló, inaugurat el 29 de desembre de 1970, on abans hi havia les cotxeres.
La llei general d’educació de 1970 comportà moltes reestructuracions. El COU Jaume Bofill s’instal•là en el col•legi des de 1971 fins el 1982 en que es traslladà al col•legi de Barcelona Nostra Senyora. El 1982 s’amplià l’oferta educativa amb la creació del Centre de Formació Professional Calassanç, que s’especialitzà en l’ensenyament sobre imatge i so el curs 1878-1988. Ja hi havia entrat les nenes començant pel BUP (batxillerat unificat polivalent) el 1977, any en el qual també s’introduí el català com assignatura.
El nombre d’interns anava disminuint i el curs 1972-1973 es reuniren tots en una sola secció i s’integraren a les classes dels externs i migpensionistes. Fins aquell moment els interns feien vida totalment a part de la resta d’alumnes. Finalment el curs de 1977-1978 es tancà l’internat, institució que havia originat la creació de l’escola, però els temps manaven.
L’educació general bàsica, el batxillerat i la formació professional s’adaptaren a la reforma des del curs 1993-1994. L’any següent començà l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), creant-se una fundació de la qual l’Escola Pia forma part juntament amb la Universitat de Barcelona; aquesta facultat universitària es traslladà després a Terrassa en un edifici independent.
La celebració del centenari de la fundació del col•legi es festejà solemnement el curs 1994-1995 i ens ha deixat un documentat llibre amb la història de l’escola del professor Miquel Puig i el gegant Vilana, amb l’uniforme primitiu del interns, batejat el 6 de maig de 1995, obra de l’artesà Ramon Aumedes del taller Sarandaca de Granollers.
El segle XXI s’obrí amb la inauguració del parvulari el curs 2000-2001, la reforma del pavelló poliesportiu el 2002 i l’inici del Centre de Formació de Tècnics Esportius el 2003.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 15 de novembre de 2010

L'Escola Pia de Sitges



El 1932 un grup de famílies crearen l’Associació Cultural de Sitges a fi de poder atendre el col•legi que el 1925 havien deixat els germans maristes i que procuraren continuar uns mestres laics. Per assegurar-ne la continuïtat es posaren en contacte amb els escolapis, els quals el 1933 es feren càrrec de l’escola del carrer de la Illa de Cuba número 7. El primer curs 1933-1934 hi anava un religiós que residia a Vilanova i la Geltrú. Per al curs següent ja hi va haver una comunitat escolàpia a Sitges responsable de l’escola. Era un col•legi amb primària i comerç lliure com a primària completa, amb una sola línia. Per al curs de 1935 el col•legi es traslladà al xalet de Can Montaner.
A partir del juliol de 1936 tot canvià. Els religiosos es veieren obligat a abandonar el col•legi, amagar-se per fugir de la persecució. Dos dels religiosos foren assassinats. L’Associació Cultural va ser confiscada i l’edifici escolar es destinà a diversos usos puntuals.
El 1939 es restaurà l’Associació Cultural i els escolapis tornaren al col•legi. L’Escola Pia, però, decidí deixar l’escola a partir de l’estiu de 1941. A partir de l’11 de novembre de 1947 novament l’Escola Pia es va fer càrrec de l’escola segons noves bases aprovades per l’Associació. El 12 de setembre de 1948 el bisbe de Barcelona doctor Gregrorio Modrego beneí la nova capella. L’estiu de 1956 l’Associació veié amenaçada la continuïtat dels escolapis que anunciaren el tancament del col•legi: s’aconseguí parar el cop i el col•legi continuà com abans.
A partir de 1959 s’impartiren cursos de batxillerat lliure, és a dir que a final de curs els alumnes havien d’anar a examinar-se a un institut de batxillerat davant d’un tribunal de professors que no els coneixien. S’intentaren diversos camins per atendre millor aquests alumnes fins que un decret publicat al Boletín Oficial del Estado de 14 de setembre de 1965 el declarava Col•legi Lliure Adoptat (CLA), la qual cosa era un reconeixement oficial del centre per al batxillerat elemental.
La llei general d’educació de 1970 transformà el col•legi que a partir d’aquest any anirà implantant els nivells de preescolar, educació general bàsica (EGB). Aquest mateix any s’inaugurà el nou edifici, enderrocant el xalet modernista que fins aquell moment havia servit d’escola. En començar el curs 1972-1973 s’hi començaren a incorporar les nenes del col•legi de les religioses mercedàries, les quals progressivament deixaren la seva escola. De fet el CLA ja era compartit, encara que en locals separats. Des del curs esmentat s’inicià la coeducació amb la fusió dels dos centres.
L’Associació Cultural decidí que s’impartissin els tres cursos del batxillerat unificat polivalent (BUP) que equivalia al batxillerat superior anterior. Era una notable millora ja que amb el CLA només s’atenia fins aquell moment el batxillerat elemental.
El 1989 es va adquirir un edifici al carrer de Sant Isidre, de manera que el col•legi està a les dues voreres del carrer. La dècada dels anys noranta s’acomodà a la nova legislació amb la reforma educativa. La comunitat religiosa deixà de residir a la ciutat el 1993.
Actualment el col•legi té dues línies i ofereix educació infantil, primària, ensenyança secundària obligatòria (ESO) i diverses modalitats de batxillerat. Publica mensualment el full L’escola viu i Aula, revista que és una memòria anual redactada per professors i alumnes. Les dues publicacions ens donen puntual idea de la vida de l’escola.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 10 de novembre de 2010

L'Escola Pia d'Olot


Es frustraren diversos intents de fundació des de meitat del segle XVIII. Finalment una reial ordre del 7 de setembre de 1858 donava la llicència per obrir el col•legi segons els acords signats entre l’ajuntament i l’Escola Pia el 30 de novembre de 1857. La ciutat amb uns deu mil habitants i en clara expansió industrial necessitava un centre docent que impartís el batxillerat, com oferien els escolapis. El setembre de 1858 començaren les classes a l’edifici conegut com l’Hospital. Progressivament augmentà el nombre d’alumnes i el 1860 s’inicià un petit internat per a nois de la comarca.
El 22 de setembre de 1871 l’ajuntament acordà expulsar els escolapis dels locals que ocupaven a l’Hospital. Els escolapis decidiren no abandonar Olot i buscaren locals on exercir l’ensenyament. Calia tenir un edifici propi i per això es comprà un solar a tocar de l’actual plaça Clarà i el 5 d’abril de 1877 es col•locà la primera pedra. El 29 de setembre de 1779 els religiosos ocuparen el primer bloc del nou edifici —a la part de ponent— i allà començaren les classes aquell curs. Després s’aixecà l’església —inaugurada el 7 de març de 1896— i el bloc d’orient. El 1956 s’aixecà un pis a tota la part escolar.
El col•legi impartí sempre a més de la primària i el comerç lliure, el batxillerat. El 1913 sota la direcció del pare Tomàs Garí-Montllor el centre de pàrvuls, primària i comerç es reorganitzà formant una escola graduada i s’introduïren mètodes que s’aplicaven en altres països d’Europa, amb la mentalitat de l’Escola Nova. Cants rítmics, moviment, expressivitat, creativitat foren principis que se seguiren. La llengua va ser per a tot el català. Se suprimí la separació entre externs i recomanats. El pare Manuel Montaner organitzà una taller d’agricultura a base de l’estudi del camp de la Garrotxa, que cridà poderosament l’atenció de personalitats catalanes de la Mancomunitat i procuraren que l’exposició que allí s’havia organitzat es traslladés a altres poblacions agrícoles. Es multiplicaren les activitats extraescolars: Adoració Nocturna, Congregacions marianes, Torna Eucarístics, Pomells de Joventut, Associació d’Antics Alumnes. Un fatídic 19 de maig de 1925 un inspector de primera ensenyança prohibí tot el que es feia i ordenà la dispersió dels religiosos fora d’Olot: va ser una dura repressió contra la llengua catalana i l’escola catalana.
A l’estiu de 1926 s’organitzaren, sota la direcció del pare Joan Profitós, amb alumnes d’altres col•legis unes primeres colònies de vacances a semblança de les d’Artur Martorell.
Per a salvar l’ensenyament cristià el 1933 l’escola es transformà en el Col•legi Fontanella, amb titularitat de l’associació de pares de família.
El 22 de juliol de 1936 els religiosos foren desallotjats de casa seva per la Federació local de sindicats units i la CNT. Durant els tres anys de la guerra civil, l’edifici serví per a tot: escola, caserna, presó, habitatge per a refugiats i els últims mesos per hospital.
El pare rector Jaume Subirana recuperà l’edifici el 20 de febrer de 1939 i l’habilità per a tornar a obrir les aules l’abril següent. El batxillerat no es tornà a doar fins al curs 1947-1948 en règim de centre lliure; el 24 d’abril de 1958 un decret oficial el declarava centre reconegut elemental de batxillerat i el 14 d’agost de 1960 com a centre reconegut superior.
Aquests anys foren esplendorosos per a l’escola. Es multiplicaren les activitats de que donava puntual compte la revista El Colegio. Es creà una estudiantina o «tuna». El cinefòrum per als alumnes guanyà prestigi dintre de la ciutat
Quan el 1970 entrà en vigor la llei general d’educació, l’escola decidí no cursar el batxillerat, sinó únicament el parvulari, l’educació general bàsica (EGB) i introduir la formació professional, la qual durà pocs cursos.
El 1999 s’inaugurà solemnement el nou pavelló esportiu i se li posà el nom de Germà Solà, en record de la extraordinària tasca que el germà Josep Solà va fer per l’educació en l’esport. No sols formà equips de diversos esports amb els alumnes sinó que fins i tot creà una escola de l’esport.
La revista Els àpits informa des de 1972 periòdicament de les activitats dels alumnes.
L’escola actualment a més dels ensenyaments reglats de parvulari, primària i secundària obligatòria (ESO), també ofereix un ventalls d’altres ensenyaments: Cursos formatius de grau mitjà en Conducció d’Activitats Físico-Esportives en el Medi Natural i Cursos formatius de grau superior en animació d’activitats físico-esportives. Per a treballadors en atur: Formació Ocupacional en les modalitats de d’administració d’empreses i comptabilitat (amb el programa SEFED simulació d’empreses) i d’auxiliar d’infermeria en geriatria. Per a treballadors en actiu s’imparteixen classes d’anglès i d’informàtica. Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 3 de novembre de 2010

L'Escola Pia de Barcelona Sant Antoni


El 27 d’agost de 1815 a l’església de sant Antoni Abat al carrer del mateix nom, s’hi celebrà una solemne missa a honor de sant Josep Calassanç: així els escolapis celebraven la presa de possessió de l’antic convent antonià. Feia més d’un segle que maldaven per establir-se al cap i casal de Catalunya: després de molts fracassos el 1806 s’arribà a un acord a tres bandes: frares antonians, ajuntament i escolapis per a la fundació d’un col•legi a Barcelona. El rei Carles IV donà el vist i plau, però la guerra del francès ho aturà durant nou anys.
El 26 de novembre de 1815 s’obriren les classes de llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i retòrica. El convent de la part esquerra de l’església quedà petit per a tant nois com hi acudiren. L’ajuntament cedí a l’Escola Pia l’edifici gòtic del davant. Els exàmens públics i impresos dels anys següents anaren acreditant els escolapis com a excel•lents mestres i l’alumnat augmentà.
El pare provincial Jaume Vada decretà el 20 de març de 1819 la nova casa, seu provincialícia; els provincials, però, continuaren residint a Mataró fins el 1845.
El rei Ferran VII i la seva esposa Amàlia visitaren el 1827 el col•legi i comprovaren l’estretor de la casa i afavoriren l’ampliació del convent cap a mar.
El 1846 s’aprofità l’enderroc de les muralles per ampliar el solar i obrir-se cap a la nova Ronda de Sant Pau. S’aixecà edifici separat per a l’internat o seminari, al qual s’afegiren dos blocs cap a ponent formant una U. Cap al 1875 s’edificà el xamfrà de la Ronda Sant Pau i el carrer Sant Antoni. S’unificà després la façana de l’església posant-hi l’escut de l’Escola Pia a més del dels antonians. L’internat es va fer petit i l’augment dels alumnes externs de batxillerat feren decidir a traslladar l’internat a un nou emplaçament, a Sarrià. El mateix any de 1894 el creava la sucursal, després casa canònica, al carrer Ample per alumnes de comerç.
L’escola es dotà del material i instruments més adequats en cada moment —museus, laboratoris, gabinets, biblioteca—, de manera que es convertí en el referent per a la resta de col•legis escolapis. Va ser pioner en la creació d’un pla d’estudis comercials per a la primària completa amb l’experiència de les empreses simulades i dues llengües estrangeres. Publicà la revista Ave Maria per als alumnes de totes les escoles. Aquí es crearen les primeres congregacions d’alumnes, model seguit en la resta. La bata escolàpia es creà el 1903 per evitar distincions socials en el vestir. L’Acadèmia Calassància formada per joves majoritàriament antics alumnes, va ser fundada pel pare Eduard Llanas i durant dècades publicà una interessant revista.
Durant els fets de la setmana tràgica del juliol de 1909 la major part de l’edifici va ser destruït pel foc i es perdé l’església amb les pintures de Jaume Huguet que representaven la llegendària estada de sant Antoni a Barcelona. Amb la destrucció de l’edifici desaparegueren moltes arxius, biblioteques i altres, i iniciatives de les que es portaven a terme. La preocupació principal de l’estiu de 1909 va ser poder col•locar els alumnes en locals, ni que fossin llogats, per a continuar la tasca educativa. Per als de batxillerat es llogà una casa al passeig de Gràcia que després es traslladà al carrer de la Diputació i és el col•legi de Nostra Senyora: el tercer que naixia de disgregacions del de Sant Antoni.
Després de patir moltes estretors i provisionalitats, el 1928 es pogué inaugurar el nou edifici de la Ronda Sant Pau. L’església es tornà al culte el 1915.
L’ensenyament havia reprès el ritme anterior. Hi havia una impremta on es publicava no sols la revista Ave Maria, sinó llibres per a les escoles. El 1922 el pare Eusebi Millàn introduí el basquetbol entre els alumnes, origen de la propagació d’aquest esport a Catalunya. Les congregacions marianes funcionaven novament. S’intentà crear un museu de ciències naturals. Només l’Acadèmia Calassància no tornà a la casa sinó que s’ubicà al col•legi de Nostra Senyora.
Durant la II República per salvar-se de la supressió, es convertí en la «Mútua docent pare Eduard Llanas», amb titularitat de l’associació dels pares de família.

A més del professorat, hi havia al col•legi des de meitat del segle XIX els «ayos», és a dir joves estudiants universitaris que a canvi d’acompanyar els alumnes, vigilar en els esbarjos i estudis i alguna altra tasca, rebien gratuïtament allotjament i manutenció: molts joves de fora de Barcelona gràcies a aquesta proposta pogueren fer carrera universitària i situar-se molt dignament a la vida.
El juliol de 1936 novament el col•legi patí incendi, saqueig i destrucció. El 1939 quan es recuperar després de la guerra civil, es pensà en vendre’l, però la fermesa del pare Joaquim Tous, rector de la casa el 1936, ho impedí: Sant Antoni tornà a renéixer.
Progressivament s’implantaren els diversos nivells de manera que al poc temps tenia ja parvulari, primer ensenyament, comerç, ensenyament professional, batxillerat i l’Acadèmia Mercantil per a l’ensenyament a joves obrers amb horaris nocturns. Els estius de 1940 i de 1941 l’escola organitzà per als alumnes colònies escolars a Alella; el govern civil les prohibí argumentant que era de competència exclusiva de la Falange Española.
Part de l’edifici va destinar-se a residència universitària, entitat que en alguns moments gaudí de fort prestigi. En els seus locals, per exemple, el 1963 s’hi celebrà el I Congrés de Cultura Catalana en la clandestinitat.
La llei general d’educació de 1970 suposà una transformació dels nivells d’ensenyament, però l’escola no sols no perdé el que tenia sinó que a més assimilà dues filials d’institut, fet que suposà un avantatge econòmic considerable. Actualment adaptant-se a la legislació educativa vigent l’escola imparteix els ensenyaments reglats de parvulari, primària, educació secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Atén el problema social de marginació que pateixen algunes persones i ofereix ensenyaments no reglats com PQPI, cicles formatius mitjà i superior, formació ocupacional.
En el Casal de Joves Calassanç hi ha l’Agrupament Escolta Sant Antoni, la colla de geganters, el grup Mou-te, Esplai Jove i altres activitats de lleure per a nois i joves com música i esports.
El col•legi ha estat popular i aglutinador, ha fet barri. El 1826 aconseguiren els escolapis que la benedicció dels animals del 17 de gener es fes a la porta de la seva església i que hi passessin els Tres Tombs, fets que han continuat fins a l’actualitat. Sant Antoni ha donat nom a un tram de la Ronda, al mercat, a un barri barceloní, al gegant del barri (En Tonet).
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Història del Casal Pare Sallarès de Sabadell

Jordi Peig Pradas. Un quart de segle : la història del Casal Pare Sallarès.(1985-2010).

El casal del Pare Sallarès ha estat sempre vinculat a l’Escola Pia de Sabadell des de la seva fundació  el 1985 pel pare Josep Zanuy, commemora aquest any el seu 25 aniversari. La intenció inicial era fer trobades setmanals amb alumnes de 7 d’EGB  a la seu de la comunitat escolàpia per parlar de temes de religió i valors, i a l’hora passar una estona distesa amb els companys fent unes partides de tennis taula, billar, etc. Al cap de 25 anys d'aquesta trobada Jordi Peig Pradas, un jove ex-alumne d’aquesta escola que durant molts anys ha estat compromès amb el Casal,  primer com a membre de grup i després com a monitor, ha volgut deixar testimoni de les seves vivències i de la petita història d’aquest agrupament amb la redacció d'un llibre que recull la seva història. És una petita història col•lectiva, un testimoni del particular teixit social del nostre país en el que l’associacionisme i el voluntariat n’és un tret característic. Com diu en Eduard Pini al seu pròleg, aquesta és una riquesa particular que es valora quan un marxa fora de Catalunya per un llarg temps. En l’educació dels joves resulta enormement enriquidor rebre i alhora transmetre els valors de solidaritat, convivència i respecte que als casals i esplais fomenten entre els seus membres. Al llarg d’aquests 25 anys els grups del Casal han participat en diversos actes socials de solidaritat i compromís amb el tercer i quart món. S’ha anat, per exemple, a camps de treball a Cuba. El llibre aplega la història de l’activitat de cada grup d’edat que han anat passant pel Casal i els records que hi han deixat. El primer capítol l’autor l’ha dedicat a la biografia del fundador, l’escolapi Joan Zanuy. La major part del material per a l’elaboració d’aquest llibre han estat testimonis orals dels mateixos protagonistes de la història, però en part també s’ha pogut disposar de la documentació escrita original. Aquesta es troba a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia que la conserva com a dipositari del patrimoni documental de l’Escola Pia de Catalunya.

El llibre es va presentar el 16 d’octubre de 2010 a l’Escola Pia de Sabadell i va comptar amb la presència de Joan Fontoba, director-gerent de l’Escola Pia de Sabadell, Eduard Pini, continuador de la tasca iniciada per Josep Zanuy fins la seva marxa a Cuba, José Martín, ex-director gerent de l’Escola Pia de Sabadell i el provincial P. Provincial Jaume Pallarolas. 

Si voleu adquirir aquest llibre podeu contactar amb ells al seu blog
I la seva pàgina al Facebook.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Granollers



Els germans de la Doctrina Cristiana deixaren el col•legi parroquial de Granollers en acabar el curs 1932-1933. El temps apressava i calia trobar substitut abans de setembre. L’Associació de Pares que n’era responsable, s’entrevistà amb el pare provincial de l’Escola Pia Joan M. Vives i arribaren a un acord. Els escolapis obririen les classes el setembre de 1933. S’acabava d’aprovar a les Corts espanyoles de Madrid la llei contra les congregacions religioses, segons la qual aquestes no podien tenir escoles. Els religiosos com a ciutadans podien exercir de mestre o professor en altres col•legis; els col•legis dependents de parròquies o bisbats quedaven exclosos de la prohibició. Si l’Escola Pia perdia els seus col•legis, Granollers li oferia la oportunitat de continuar dedicant-se a l’educació en una escola parroquial.
La direcció anterior de l’escola seguia un sistema i organització semblant al francès i amb molta presència de la llengua d’aquell país veí. Els escolapis aplicaren l’organització més d’acord amb el país i amb la llengua catalana com a base de l’aprenentatge de la lectura. Tres classes de primària i la superior de comerç foren els nivells acadèmics implantats. Començaren el curs 160 alumnes, els quals dos anys després es convertiren en 325.
El mateix 1933 el Ministeri d’Instrucció Púbica creà a Granollers un institut municipal per impartir-hi batxillerat. Els escolapis no s’hi oposaren, sinó que buscaren la col•laboració: aconsellaren els seus alumnes que s’hi matriculessin i, com que només tenien classe al matí, a les tardes els recollien a l’Escola Pia per a la religió i repàs d’assignatures; el pare rector Julià Centelles, llicenciat en filosofia i lletres, hi treballà com a professor.
El col•legi parroquial era un espai estret i l’Escola Pia cregué oportú buscar un local propi on traslladar-hi un dia l’escola. Es parlà amb l’ajuntament, la parròquia i el patronat parroquial. Aquest últim i el senyor Josep Serrat Bonastre acordaren que aquest últim cedia la casa que tenia al carrer Conestable núm. 1 per al futur col•legi. El 26 de desembre de 1934 se signà l’escriptura d’adquisició de la finca.
El 19 de juliol de 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la comunitat i buscar refugi davant la persecució de que eren objecte. L’edifici va ser incendiat i arrasat. El pare Roderic Milian va ser l’únic religiós de la comunitat que fou assassinat.
El 1939 es trobaren els escolapis sense casa. A l’abril arribà el pare Centelles i gestionà obrir l’escola a la casa del carrer Conestable; així es va fer el primer de maig de 1939. Començava una nova etapa per als escolapis en casa pròpia ja que el patronat parroquial es va dissoldre.
La petita casa s’amplià el 1942 amb aules provisionals al pati. El 9 de juny de 1940 es beneí la primera pedra del que seria l’església, a sobre de la qual s’hi construiria l’internat i algunes aules. El 1945 s’inauguraren aquestes obres. L’internat es tancà el 1961 perquè ja no responia a les necessitats per les que s’havia creat: atendre els nois de la comarca.
Entre 1968 i 1970 s’aixecà el bloc d’aules i altres dependències escolars de l’avinguda de Sant Esteve i el 1989 es completà la construcció amb la part de la cantonada.
El 29 d’abril de 1964 el col•legi rebia la qualificació de reconegut elemental per al batxillerat, nivells que s’impartia des de 1944 amb la condició de lliure.
La llei general d’educació de 1970 reconvertí i aprovà el col•legi com a centre de preescolar, educació general bàsica (EGB) i batxillerat unificat polivalent (BUP). A partir de 1982 es completà amb el curs d’orientació universitària (COU).
El 1985 l’Escola Pia absorbí el col•legi de les religioses vedrunes del carrer Guayaquil. A l’edifici s’hi afegí un nou bloc el 1994 a la cantonada dels carrers Guayaquil – Castella – Barcelona.
Els ensenyaments reglats que actualment s’imparteixen són els següents: infantil, primària, ensenyament secundari obligatori (ESO) i batxillerats. Per atendre les necessitats socials generades últimament, l’escola ofereix diversos programes, com de garantia social, de renda mínima d’inserció, SEFED, de reciclatge de treballadors en atur i programes ocupacionals.
Cal assenyalar el voluntariat com activitat i actitud entre els alumnes grans que presten servei a diferents centres assistencials de la ciutat.
El 1962 es publicà la primera revista escolar. Des de 1986 surt de l’escola la revista El Crit, la qual ha travessat diverses etapes i formats.
A finals de la dècada del anys 1950 s’inicià l’escoltisme a la ciutat gràcies a l’aportació i esforços de diversos religiosos.
La mediateca és un espai de l’escola que té molt protagonisme en la formació dels alumnes.
El grup Mou-te, que reuneix els nois i noies que volen aprofundir en l’aspecte religiós i a que a Granollers, s’hi reuneixen freqüentment els d’altres col•legis.
Tradicionalment l’Escola Pia ha participat en la vida de la ciutat. El 1948 la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç aplegaren entorn del col•legi molts antics alumnes, el 1958 es repetí una gran trobada per a festejar els 25 anys de l’arribada dels escolapis a la ciutat. El 1964 se celebraren a Granollers els II Jocs Esportius Escolapis de Catalunya amb participació de nois de tots els col•legis escolapis catalans i amb la col•laboració de l’ajuntament i dels clubs esportius locals que prestaren els seus espais per a les competicions.
El handbol s’inicià a Granollers amb alumnes de l’Escola Pia com a planter i aquí es crearen els primers equips infantils i juvenils. El bàsquet sempre ha tingut en el pati de l’escola un espai d’entrenament i de competició; per això el 1971 l’Escola de`Bàsquet Emili Botey s’ubicà a l’Escola Pia en record del lloc de l’origen d’aquest esport.
Les aules del col•legi han servit moltes vegades per a cursets i conferències de formació de mestres. L’Escola d’Estiu de 1970 se celebrà en els locals de l’Escola Pia i la de 1973 també si havia de tenir però una ordre governamental la va suspendre. Eren temps de repressió que atemoria a més d’un centre, però l’Escola Pia s’oferí generosament al servei dels mestres.
El 1990 un grup d’alumnes va ser guardonat amb el premi CIRIT.
Amb motiu de la celebració dels 75 anys de la presència de l’Escola Pia a Granollers, el 18 de desembre de 2009 l’Ajuntament li entregà en un solemne acte la Medalla de la Ciutat juntament amb altres quatre persones.

Bibliografia:
- Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1990; pàg. 482-485.
- Joan FLORENSA: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010.
- Rosa SERRA I SALA: L’ensenyament primari a Granollers durant la 2n República (1931-1933). Granollers: Gràfiques Garrell, 2003.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Calella

Després del llarg període del segle XVIII en que era impossible obrir noves cases, tot just acabada la guerra del francès, l’Escola Pia de Catalunya obre col•legis a Barcelona, Sabadell i Calella.
Domènec de Caralt i Plàcies antic alumne de Santa Anna de Mataró i fill d’aquesta ciutat però que residia a Calella, entrà en tractes amb els escolapis per una fundació en la seva vila de residència. El 31 de desembre de 1815 es reuniren a Mataró el pare provincial Pelegrí Martí, Domènec Caralt i una comissió de l’ajuntament de Calella: acordaren les bases. Un ple de l’ajuntament amb molts ciutadans presents ho ratificà. Dirigiren la petició al monarca que contestà el 14 de maig de 1819. El bisbe de Girona donà el seu consentiment amb decret del 2 d‘agost de 1819
Mentre, Domènec Caralt cedí davant notari la seva casa amb el solar adjacent al carrer Jovara el 5 de setembre de 1819. El 31 d’agost el pare provincial Jaume Vada ja havia pres possessió de la casa. El 13 de novembre de 1819 s’inaugurà la nova casa escolàpia.
Els primers anys la situació econòmica de la casa tingué dificultats perquè depenia alhora de Domènec Caralt i de l’ajuntament. Les diferències polítiques tot sovint enfrontades entre els dos patrons repercutia en els escolapis que no cobraven el sou acordat al seu moment.
L’ensenyament que sempre s’impartí en el col•legi va ser el de les primeres lletres o primària i l’aritmètica pràctica o comerç. En alguns moments hi va haver algun grup d’alumnes que cursava llatí o batxillerat.
La casa cedida per Caralt era insuficient i en males condicions. Es pensà en aprofitar el solar i construir-hi un edifici de bell nou. La part de col•legi, internat i comunitat s’edificà a partir de 1888 durant el rectorat del pare Narcís Costa i Fornaguera, gràcies a l’ajuda del seu germà Tomàs, arquebisbe de Tarragona. La primera pedra s’havia col•locar molt abans, el 13 d’octubre de 1859. El rector següent Sebastià Serra (1894-1900) va ser qui inicià la construcció de l’església segons plànols de l’arquitecte Cabanyes; s’acabà el 1922.
En començar el segle XX, s’intensificà l’acció pastoral amb els nois que, en acabar la primària, entraven tot seguit a treballar a les fàbriques. Constituïren l’Associació Calassància. Es comprà una casa separada del col•legi i s’hi creà un centre amb classes nocturnes per a obrers i múltiples activitats. A més d’aquesta activitat es fundaren la Congregació mariana i la del venerable orde de sant Francesc d’Assís.
El col•legi no es tancà durant el decenni de supressió dels ordes religiosos (1835-1845), ni durant el sexenni; només patí alguna angoixes durant la setmana tràgica (1909). Durant la II República espanyola hagué de transformar-se en la Mútua Escolar arquebisbe Costa i Fornaguera.
El 22 de juliol de 1936 els escolapis abandonaren el seu edifici per por a represàlies i saqueigs com de fet es produïren. L’edifici es convertí en presó i després en residència per a refugiats. Quan acabà la guerra, l’exèrcit nacional s’hi instal•là fins al primer de març en que els escolapis recuperaren la seva casa i pogueren preparar l’obertura de l’escola per al 18 d’abril.
L’Associació d’Antics Alumnes es fundà 26 de setembre de 1949 després d’haver col•laborat intensament al costat de la comunitat en les festes per l’avinguda a la vila de les relíquies de sant Josep Calasanç.
Les dècades dels anys cinquanta i seixanta durant els estius al col•legi hi havia unes colònies de nois que ajudaren econòmicament la casa. Es pogué pensar en aixecar un bloc nou per a les aules a la cantonada dels carrers de Sant Isidre i Jovara, espai que fins fins aleshores era pati. S’inaugurà solemnement el 5 de desembre de 1965. Al xamfrà s’hi col•locà una terracota de l’escolapi Francesc Barrachina.
L’escola es transformà seguint les directrius de la llei d’educació de 1970. Va ser aprovat per al preescolar amb decret publicat al BOE el 10 d’octubre de 1974 i per a l’educació general bàsica o EGB amb del 15 d’octubre de 1974.

La reforma educativa dels anys vuitanta permeté allargar l’ensenyament fins als setze anys amb parvulari, primària i educació secundària obligatòria (ESO). Se signà el 1991 un conveni amb les religioses de Lestonnac, segons el qual elles impartiren el parvulari i la primària i els escolapis l’ESO i batxillerat. Això demanava per part d’aquests últims remodelar l’edifici cosa que es va fer amb una permuta: part del solar, a canvi de la nova construcció que inaugurà el president de la Generalitat M. H. Jordi Pujol el 2 de febrer de 1997.
El 28 de març de 2007 es va fer públic l’acord segons el quan l’Escola Pia absorbia el col•legi Lestonnac de la Companyia de Maria i quedava uniformat l’ensenyament des del preescolar fins al batxillerat amb una única titularitat. L’Escola Pia té ara els edificis de les dues institucions.
La revista L’oreneta des de fa anys va donat informació de les activitats de l’escola.

divendres, 15 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Nostra Senyora, Barcelona


Amb l’incendi del col•legi de l’Escola Pia de Sant Antoni durant la setmana tràgica del juliol de 1909, els alumnes quedaren sense aules per a poder començar el curs 1909-1910. Els escolapis llogaren diferents locals a fi que no perdessin el curs. Per als de batxillerat es llogà una casa del passeig de Gràcia número 7 i part de la del 5. Part de la comunitat de Sant Antoni també s’hi acomodà per tenir més a prop les classes. El curs següent ja quedà pràcticament independent del de la Ronda.

Es 1912 comprà la casa número 277 del carrer de la Diputació i allí es traslladà escola i comunitat, prenent el nom de Col•legi de Nostra Senyora de l’Escola Pia.
Des del primer moment a la nova adreça s’hi traspassà la direcció de la revista Ave Maria i també l’Acadèmia Calassància.
L’obertura d’aquesta casa va ser atendre els alumnes de batxillerat de l’incendiat edifici de Sant Antoni, però tot seguit es comprovà que també hi havia demanda per a primària i comerç: al carrer de la Diputació ja n’hi començà i es convertí en un col•legi nou.
El 1933 per imperatius legals es transformà en la Mútua Escolar Bernat Metge. El pare Jaume Carceller (actualment beatificat) fundà un grup dintre de la federació de Joves Cristians. El 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la casa la qual va ser ocupada per UGT.
El 26 de gener de 1939 el pare Joan M. Vives va recuperar l’edifici; les classes s’obriren el mes d’abril. El batxillerat va ser reconegut oficialment per decret de 22 de setembre de 1939.
El 1940 es comprà la casa contigua, número 275. Als baixos s’hi construí la nova capella amb pintures als absis de Miquel Farré Albanés i una imatge de l’escultor Rius.
El 1940 es creà un Centre intern d’Acció Catòlica: publicà es revistes Timón i Apostolado i va atendre durant anys amb catecisme, escola, servei mèdic el suburbi de Mina Pequín. Aquesta activitat consciencià sobre el problema social a bon nombre de joves, fet que condicionà la seva vida.
El col•legi es convertí en un centre de renovació litúrgica i gregoriana. Els alumnes de batxillerat seguien la missa dialogada i es feien per un d’ells les lectures en llengua vernacla. La mà experta del pare Miquel Altisent s’hi va fer notar. Durant uns anys també hi va haver una escolania o grup de Pueri Cantores. Un grup d’antics alumnes crearen l’associació respectiva i restauraren l’Acadèmia Calassàncisa que tornà a publicar la revista La Academia Calasancia on s’estrenaren futures plomes que han prestigiat el món periodístic i literari, com Josep M. Espinàs.
No s’oblidà la pràctica de la gimnàstica i de l’esport. A l’escola s’han iniciat cèlebres figures del futbol, del basquetbol des de Ricard Zamora.
El 1952 els religiosos Josep Almirall i Octavi Fullat fundaren l’agrupament escolta Mare de Déu de Núria, en un moment crític per la prohibició i persecució de que era objecte aquest tipus d’agrupació juvenil. El para provincial Francesc Llenas l’aprova oficialment amb una circular del 22 de novembre de 1955 i creà el Centre Escolapi de Muntanya (CEM), per a tots els agrupaments que a imitació d’aquest es volguessin crear en els col•legis escolapis.
L’edifici es mantenia amb l’estructura interna dels habitatges familiars, la qual cosa comportava que les aules, per exemple, o fossin petites o allargades amb espais perduts. El 1960 es reformà totalment l’immoble i s’hi aixecaren dos pisos sobre els dos edificis.
A partir del curs 1982-1983 es comença a suprimir els cursos de la EGB no admetent alumnes en els primers cursos. El 1983 se suprimí la comunitat i s’hi traslladà el COU Jaume Bofill que l’Escola Pia tenia a al col•legi de Sarrià, però que era únic per a tots els col•legis d’escolapis i d’escolàpies de Barcelona. Es creà el Centre Cultural Calassanç amb un ampli programa de concerts, conferències i altres actes culturals dirigits a alumnes i antics alumnes.
Actualment imparteix Educació Secundària Obligatòria (ESO) i Batxillerats.

dijous, 30 de setembre de 2010

L'Escola Pia de Caldes de Montbui

La fundació d’un col•legi escolapi a Caldes de Montbui va ser fruit de la generositat dels germans Salvador i Rosa Font i Boet els quals llegaren els béns que tenien a la població per aquesta finalitat. No ho pogueren veure realitzat sinó que foren els seus marmessors els que entregaren els béns a l’Escola Pia. La congregació provincial de l’orde aprovà les bases de fundació i l’acceptació dels béns en 19 de gener de 1909.
La Casa Marquès era insuficient per a comunitat i escola. Per això es llogà un local a l’actual carrer de les Escoles Pies conegut com «la Sibèria» per a classes, les quals s’obriren el 18 d’octubre de 1909. Al costat de la Casa Marquès s’hi afegí un bloc per capella i quatre aules, que s’inauguraren el 26 d’agost de 1914.
La organització acadèmica era la normal en els col•legis escolapis, és a dir quatre classes, a la última de les quals s’hi impartia comerç no oficial sinó com a primària completa. També hi havia les classes nocturnes per a obrers des d’època de la Sibèria. El pare Domingo Ramon ensenyà dibuix i pintura durant una llarga temporada: era un artista reconegut i participà en exposicions locals de pintura.

Com a activitats extraescolars del primer quart de segle, podem assenyalar els Torns Eucarístics, els Pomells de Joventut, els joves de la Federació de Joves Cristians (Fejocistes) amb l’equip de bàsquet i una incipient Schola Cantorum.
Com a conseqüència de l’aixecament del 18 de juliol de 1936, els religiosos foren obligats a abandonar la casa que va ser saquejada i molt mobiliari destruït, principalment el de la capella. El senyor Jaume Guarch salvà l’arxiu de la casa i el drapaire Cruells comprà bona part de la roba litúrgica que després de la guerra tornà gratuïtament als escolapis.
Foren assassinats els següents religiosos de la comunitat: Josep M. Sanromà i Guasch, Albert Galiano i Castellà (es trobava a Balaguer de vacances), Salvador Vilà i Cos, Pompili Paré i Permanyer i Antoni Forcada i Oller. També foren assassinats els pares Martí Sitjar i Martí Pujolar que s’hi trobaven per prendre banys.
El 29 de gener de 1939, després del pas de les tropes nacionals per la població, arribà el pare Eduard Martí i va prendre possessió del col•legi. El 2 de febrer arribà el pare Josep Aragonès. Eren els dos supervivents, ja que el germà Miquel Reguant havia mort de malaltia. El 24 d’abril obriren les portes de l’escola amb l’ajuda del senyor Magí Ramento. L’estiu de 1939 es reforçà la comunitat especialment amb el jove pare Ricard Manich, religiós que impactà fortament i positiva en el jovent calderí.
L’edifici no patí greus destroces. La capella, desmantellada el 1936, es restaurà i pogué ser inaugurada el 18 de maig de 1944. El pare Pere Ferrer (rector de 1952 a 1961) reorganitzà la quarta classe o estudis de comerç: la graduà en tres cursos i assignatures com les de batxillerat amb la col•laboració de diversos professors laics. El pare Josep Baburés (rector 1961-1967) introduí el batxillerat com estudis lliures i aconseguí que el 2 de març de 1967 es convertís per decret ministerial en Col•legi Lliure Adoptat (CLA) dependent de l’Institut de Batxillerat de Manresa.

La llei d’educació de 1970 transformà el centre en preescolar i educació general bàsica (EGB). L’Escola Pia procurà i esmerçà esforços a fi de no perdre el CLA pel que suposava d’ajuda a la població. L’Ajuntament n’assumí tota la responsabilitat i creà el 1973 el Centre Manolo Hugué (avui institut de batxillerat), el qual durant quatre cursos va estat dirigit per un escolapi. Al costat de la introducció del batxillerat es produí primer la plena graduació del preescolar i de la primària i després una potenciació de la EGB amb un equip de mestres ben format, preparat, jove i entregat, equip que ha creat una escola de prestigi que ha portat al posterior creixement. Sota la direcció del pare Ignasi Peguera aquests anys de la dècada del ’70 es creà una Escolania que gaudi de prestigi i va intervenir en concerts de Nadal a Caldes i en alguns congressos o trobades regionals; va rebre la medalla dels Cors Clavé.
L’edifici quedava obsolet i es pensà en la seva remodelació. Finalment s’optà per la compra d’un solar i construir-hi la nova escola. El 17 de setembre de 1978 s’inaugurà el nou edifici per a la EGB, el qual va ser visitat oficialment pel president de la Generalitat molt honorable Josep Tarradellas el 14 d’octubre següent. El preescolar s’obrí el gener de 1979.
El curs 1984-1985 se celebraren amb solemnitat els 75 anys de la fundació de l’escola i en el de 2009-2010 s’ha arribat al centenari de la presencia de l’Escola Pia a la localitat, fet que ha estat commemorat degudament.

En el nou emplaçament l’escola ha tingut un fort creixement. Per poder implantar l’ESO amb qualitat s’entrà en converses amb les germanes vedrunes i s’arribà a l’absorció del seu col•legi signada el 7 de març de 1994. Units amb dues línies es demanà a la Generalitat la ampliació a tres, cosa que va ser aprovada (DOGC 17-9-1997). El 1996 se s’acordà amb les religioses del col•legi Cor Immaculat de Maria de Sant Feliu que l’Escola Pia de Caldes admetria amb preferència els seus alumnes de primària a ESO.
L’AMPA aconseguí una de les aspiracions d’anys abans: que s’impartís el batxillerat, és a dir que els alumnes poguessin passar del col•legi a la Universitat. Un decret publicat en el DOGC el 30 de novembre de 1999 ho autoritzà.
També calia ampliar l’edifici i es col•locà la primera pedra el 16 d’octubre de 1993 i s’inaugurà oficialment el 27 de novembre de 1994. Durant el curs 2006-2007 es reformà la façana interior amb uns panells de color que alegren el pati.
Durant el curs 2004-2005 el pare Antoni Piña deixà la direcció de l’escola que passà a Gregori Martínez Ruiz, primer laic que assumeix aquesta responsabilitat a l’Escola Pia de Caldes.
La revista Guisla dóna informació de les activitats de l’escola.

Bibliografia:
- Cent anys al servei de l’educació 1909-2009: Escola Pia de Caldes. Caldes de Montbui: Escola Pia de Catalunya, 2009. 183 pàg.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Estudis sobre l'educació a la Garrotxa del segle XVIII

La permanència al llarg de molts anys de les nostres escoles i la seva implicació en el teixit local fa que de tant en tant apareguin publicacions d’investigadors en les que l’Escola Pia hi apareix d’alguna manera o altra. La influència de l’educació en la formació de la societat no es veu prou reflectida entre els investigadors en història local, donada la poca explotació dels fons que disposen d’informació sobre història  de l’educació. Per això recordem novament que l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia posa a disposició dels investigadors el seu fons,  producte de l’activitat de les seves escoles a Catalunya en els darrers 300 anys.
Una mostra d’aquestes investigacions la podem trobar la col•lecció anual que publica l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Estudis Històrics de la Garrotxa, que en la seva darrera publicació, corresponent al 2009 però distribuït ja el 2010, recull els articles que l’historiador olotí Miquel Puig i Reixach ha anat publicant entre 1986 al 2009 al setmanari La comarca d’Olot. Sempre centrats en la història local al voltant del segle XVIII, recull petits estudis sobre aspectes molt diversos de la vida social de la Garrotxa. El llib
re comença amb un primer capítol dedicat a informacions referents als diversos estatges de la vida, del naixement fins a la mort. Els primers textos fan referència a alguns episodis centrats en la història de la infància i la seva educació a Olot. Destaquem “Estudiants fora d’Olot”, article que s’inicia amb la referència a un maldestre estudiant olotí anomenat Ignasi Casabó i Dou que malgrat viure a Olot va estudiar, com altres minyons olotins, a l’Escola Pia de Moià, però en va ser retornat al cap de molt poc per “ser corto de talento y no entender palabras castellanas”.


Primera pàgina del llibre Libro de la matrícula de los menores 
con que se notan las cosas de las Escuelas Pías de Moyá.
APEPC,  07 -20, capsa 14, núm. 5.
La font d’informació prové d’un llibre custodiat a l’Arxiu de l’Escola Pia: Libro de la matrícula de los menores con que se notan las cosas de las Escuelas Pías de Moyá, (1756-1807), una mena de llibre de registre dels nois que entraven a estudiar amb els escolapis. Amb aquest llibre podem conèixer dades dels estudiants: a més de la seva vila d’origen, en molts casos coneixem com va ser el seu pas per l’escola, ja que s’hi afegeix un breu comentari sobre les seves característiques personals i acadèmiques. Es tracta d’un testimoni excepcional  per a la història de l’educació a Moià i a la Catalunya central. Rossend Carsallach va fer un estudi històric sobre aquest llibre publicat a Catalaunia. (núm. 266, 1984, p. 1-8) que aprofundeix en aquest tema i on es pot veure un quadre amb la classificació de tots els estudiants d’aquell període per lloc de provinença. Llegint-lo, ens imaginem l’esforç que podia representar per alguns pares enviar el fill a estudiar tan lluny de casa.

Miquel Puig i Reixach. Històries olotines del segle XVIII, Olot: Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2009 (Estudis històrics de la Garrotxa, 4)

dilluns, 13 de setembre de 2010

L'escolapi Rodolf Puigdollers publica una investigació sobre la vida de Pau de Tars

Rodolf Puigdollers i Noblom. Vida de Pau de Tars : apòstol del Messies Jesús. Barcelona: Claret, 2010 (La gran biblioteca; 6)
El doctor Puigdollers, professor a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic ha publicat aquest estudi biogràfic de l'apostol Pau, nascut a Tars (Anatòlia) en una data que l'autor no fixa més enllà de l'any 5 de l'era cristiana, i que va morir com a màrtir a Roma entre els anys 64 i 68, en tot cas durant el regnat de Neró i al mateix temps que l'altre fundador de l'església, Pere. L'autor descriu la figura de l'apòstol a través de les dades que ofereixen les seves cartes, el llibre dels Fets dels apòstols, escrit pocs anys després de la seva mort, les dades arqueològiques i les llegendes que sobre ell ha recollit la tradició. Dividit en 30 capítols de curta extensió, el llibre fa una acurada descripció de la seva vida personal i intel·lectual com a teòleg i predicador, amb contínues referències i cites textuals de les fonts.

dilluns, 30 d’agost de 2010

El fons Josep Cabré i Alentorn. Escultor i decorador de l'època modernista.

L’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya conserva un fons no escolapi pertanyent a l’arquitecte i escultor Josep Cabré i Alentorn (Tarragona, 1863-Barcelona 1953) i que arribà a l’arxiu com a donació de l’escolapi Antoni M. Maduell, que l’havia rebut per part de la seva germana M. Dolors, amiga dels fills de l’esmentat Cabré,  que el conservà a casa seva quan els fills de Cabré van decidir liquidar els objectes i documents del seu difunt pare. La recent mort de Maria Dolors Maduell, el 26 d’agost, ens ha donat peu per parlar d’aquest fons, doncs gràcies a ella els documents es van conservar fins l’actualitat. 

Artista força desconegut,  treballà sobretot amb arquitectes, realitzant la decoració dels espais interiors i exteriors dels edificis, a més de dissenyar objectes de diversa funció. El fons recull esbossos i projectes, originals i algunes fotografies, de treballs molt diferents com  la decoració escultòrica i relleus d’interiors de cases particulars, esglésies, cementiris, mobiliari litúrgic (cadires de cor, aranyes, canelobres, altars ...) i domèstic (miralls, cadires, làmpades, etc.). D’entre la decoració escultòrica destaquen els escuts nobiliaris,   episcopals i civils, com per exemple de la Generalitat i el Centre de Lectura de Reus. Treballà en la decoració interior d’esglésies a Aiguamúrcia, Vilafranca del Penedès, Reus, Juneda, Badalona i Barcelona. Destaca especialment el disseny de tota la decoració interior, excepte les imatges, de la nova església parroquial de Santa Coloma de Gramanet, construïda entre 1912 i 1916, i que fou destruïda completament el 1936 de la qual només en resten alguns testimonis fotogràfics i els dibuixos originals que el nostre arxiu conserva. El seu estil recull els gustos de la burgesia de l’època, majoritàriament neogòtic en decoracions exteriors i interiors d’esglésies i també modernista en alguns objectes per a cases particulars. S’ha publicat un inventari dels dibuixos de temàtica religiosa.

Florensa i Parés, Joan. "Fondo de dibujos de José Cabré Alentorn en el Archivo Provincial de la Escuela Pia de Cataluña." A: Memoria ecclesiae, XVII (2000), p. 127-143.

Fons Josep Cabré i Alentorn. APEPC,  MG 12-05

Fotografia d'un disseny de Josep Cabré i Alentorn per a la Secció Artística del Centre de Lectura de Reus

divendres, 27 d’agost de 2010

La biblioteca de l’Escola Pia de Moià guardonada pel Ministeri d’Educació.

El desembre passat es va publicar la resolució del concurs nacional de bones pràctiques per a la dinamització i innovació de les biblioteques escolars per l'any 2009, convocat per la Secretaria d'Estat d'Educació i Formació Professional, en la que la biblioteca de l'Escola Pia de Moià va rebre el tercer premi en la modalitat C, corresponent a centres docents concertats. La Secretaria ha premiat l'esforç de la biblioteca per introduir els petits en l'hàbit de la lectura a través de projectes com "L'escola llegeix", en el que diàriament els alumnes dediquen 15 minuts a la lectura, i la voluntat de convertir-se en instrument de consulta  i recerca d'informació per a treballs per projectes, fomentant l'autonomia, el treball cooperatiu i el saber cercar informació.
El premi està dotat amb 7.000 euros. Els resultats del concurs en totes les seves categories, amb una breu explicació dels projectes guardonats, ha estat publicat pel Ministeri d'Educació i a la Biblioteca de l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya en tenim un exemplar.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Es publica postumament la tesi doctoral de Carles Mascaró i Buyrey, Schp.

Carles Mascaró i Buyreu. La revelació de Déu, pedagogia d'humanitat. Reflexió teològica sobre una experiència de reforma educativa a Catalunya. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya; Escola Pia de Catalunya, 2010. (Col·lectània Sant Pacià, 94)
En Carles Mascaró va morir el 16 de febrer de 2009, molt poc temps abans de la data fixada per a la defensa de la seva tesi a l'Institut Catholique de París. Aquest és el text que va entregar al tribunal després de pràcticament quatre anys d'estudi i treball. En Carles havia estat destinat com a rector parròquia i comunitat de Pantin, a la banlieue de París, per coordinar la tasca d'un grup d'escolapis francòfons en formació. Com que va comprovar que la seva feina li deixava prou temps lliure, es va poder dedicar a estudiar un doctorat en Teologia.
El resultat fou un estudi sobre la tasca pedagògica a l'Escola Pia de Catalunya en els anys de la democràcia i un assaig sobre pedagogia cristiana. La traducció del text ha anat a càrrec de l'Andreu Trilla

dimecres, 30 de juny de 2010

L'Escola Pia de Granollers

Els germans de la Doctrina Cristiana deixaren el col•legi parroquial de Granollers en acabar el curs 1932-1933. El temps apressava i calia trobar substitut abans de setembre. L’Associació de Pares que n’era responsable, s’entrevistà amb el pare provincial de l’Escola Pia Joan M. Vives i arribaren a un acord. Els escolapis obririen les classes el setembre de 1933. S’acabava d’aprovar a les Corts espanyoles de Madrid la llei contra les congregacions religioses, segons la qual aquestes no podien tenir escoles. Els religiosos com a ciutadans podien exercir de mestre o professor en altres col•legis; els col•legis dependents de parròquies o bisbats quedaven exclosos de la prohibició. Si l’Escola Pia perdia els seus col•legis, Granollers li oferia la oportunitat de continuar dedicant-se a l’educació en una escola parroquial.
La direcció anterior de l’escola seguia un sistema i organització semblant al francès i amb molta presència de la llengua d’aquell país veí. Els escolapis aplicaren l’organització més d’acord amb el país i amb la llengua catalana com a base de l’aprenentatge de la lectura. Tres classes de primària i la superior de comerç foren els nivells acadèmics implantats. Començaren el curs 160 alumnes, els quals dos anys després es convertiren en 325.
El mateix 1933 el Ministeri d’Instrucció Púbica creà a Granollers un institut municipal per impartir-hi batxillerat. Els escolapis no s’hi oposaren, sinó que buscaren la col•laboració: aconsellaren els seus alumnes que s’hi matriculessin i, com que només tenien classe al matí, a les tardes els recollien a l’Escola Pia per a la religió i repàs d’assignatures; el pare rector Julià Centelles, llicenciat en filosofia i lletres, hi treballà com a professor.
El col•legi parroquial era un espai estret i l’Escola Pia cregué oportú buscar un local propi on traslladar-hi un dia l’escola. Es parlà amb l’ajuntament, la parròquia i el patronat parroquial. Aquest últim i el senyor Josep Serrat Bonastre acordaren que aquest últim cedia la casa que tenia al carrer Conestable núm. 1 per al futur col•legi. El 26 de desembre de 1934 se signà l’escriptura d’adquisició de la finca.
El 19 de juliol de 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la comunitat i buscar refugi davant la persecució de que eren objecte. L’edifici va ser incendiat i arrasat. El pare Roderic Milian va ser l’únic religiós de la comunitat que fou assassinat.
El 1939 es trobaren els escolapis sense casa. A l’abril arribà el pare Centelles i gestionà obrir l’escola a la casa del carrer Conestable; així es va fer el primer de maig de 1939. Començava una nova etapa per als escolapis en casa pròpia ja que el patronat parroquial es va dissoldre.
La petita casa s’amplià el 1942 amb aules provisionals al pati. El 9 de juny de 1940 es beneí la primera pedra del que seria l’església, a sobre de la qual s’hi construiria l’internat i algunes aules. El 1945 s’inauguraren aquestes obres. L’internat es tancà el 1961 perquè ja no responia a les necessitats per les que s’havia creat: atendre els nois de la comarca.
Entre 1968 i 1970 s’aixecà el bloc d’aules i altres dependències escolars de l’avinguda de Sant Esteve i el 1989 es completà la construcció amb la part de la cantonada.
El 29 d’abril de 1964 el col•legi rebia la qualificació de reconegut elemental per al batxillerat, nivells que s’impartia des de 1944 amb la condició de lliure.
La llei general d’educació de 1970 reconvertí i aprovà el col•legi com a centre de preescolar, educació general bàsica (EGB) i batxillerat unificat polivalent (BUP). A partir de 1982 es completà amb el curs d’orientació universitària (COU).
El 1985 l’Escola Pia absorbí el col•legi de les religioses vedrunes del carrer Guayaquil. A l’edifici s’hi afegí un nou bloc el 1994 a la cantonada dels carrers Guayaquil – Castella – Barcelona.
Els ensenyaments reglats que actualment s’imparteixen són els següents: infantil, primària, ensenyament secundari obligatori (ESO) i batxillerats. Per atendre les necessitats socials generades últimament, l’escola ofereix diversos programes, com de garantia social, de renda mínima d’inserció, SEFED, de reciclatge de treballadors en atur i programes ocupacionals.
Cal assenyalar el voluntariat com activitat i actitud entre els alumnes grans que presten servei a diferents centres assistencials de la ciutat.
El 1962 es publicà la primera revista escolar. Des de 1986 surt de l’escola la revista El Crit, la qual ha travessat diverses etapes i formats.
A finals de la dècada del anys 1950 s’inicià l’escoltisme a la ciutat gràcies a l’aportació i esforços de diversos religiosos.
La mediateca és un espai de l’escola que té molt protagonisme en la formació dels alumnes.
El grup Mou-te, que reuneix els nois i noies que volen aprofundir en l’aspecte religiós i a que a Granollers, s’hi reuneixen freqüentment els d’altres col•legis.
Tradicionalment l’Escola Pia ha participat en la vida de la ciutat. El 1948 la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç aplegaren entorn del col•legi molts antics alumnes, el 1958 es repetí una gran trobada per a festejar els 25 anys de l’arribada dels escolapis a la ciutat. El 1964 se celebraren a Granollers els II Jocs Esportius Escolapis de Catalunya amb participació de nois de tots els col•legis escolapis catalans i amb la col•laboració de l’ajuntament i dels clubs esportius locals que prestaren els seus espais per a les competicions.
El handbol s’inicià a Granollers amb alumnes de l’Escola Pia com a planter i aquí es crearen els primers equips infantils i juvenils. El bàsquet sempre ha tingut en el pati de l’escola un espai d’entrenament i de competició; per això el 1971 l’Escola de`Bàsquet Emili Botey s’ubicà a l’Escola Pia en record del lloc de l’origen d’aquest esport.
Les aules del col•legi han servit moltes vegades per a cursets i conferències de formació de mestres. L’Escola d’Estiu de 1970 se celebrà en els locals de l’Escola Pia i la de 1973 també si havia de tenir però una ordre governamental la va suspendre. Eren temps de repressió que atemoria a més d’un centre, però l’Escola Pia s’oferí generosament al servei dels mestres.
El 1990 un grup d’alumnes va ser guardonat amb el premi CIRIT..
Amb motiu de la celebració dels 75 anys de la presència de l’Escola Pia a Granollers, el 18 de desembre de 2009 l’Ajuntament li entregà en un solemne acte la Medalla de la Ciutat juntament amb altres quatre persones.

Bibliografia:
- Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1990; pàg. 482-485.
- Joan FLORENSA: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010.
- Rosa SERRA I SALA: L’ensenyament primari a Granollers durant la 2n República (1931-1933). Granollers: Gràfiques Garrell, 2003.