Un quadern de bitàcola al fons de Calella.

Entre la documentació que ja fa anys va ingressar a l’Arxiu Provincial provinent de l’Escola Pia de Calella s’hi troba un quadern de bitàcola. Desconeixem el motiu pel qual aquest document, aliè a la tipologia documental que habitualment forma els fons escolars o personals, va arribar a l’escola. El cas és que s’ha conservat i ens ha arribat fins el dia d’avui.

Enquadernació i  aspecte exterior del quadern de bitàcola

En la marina mercant els pilots o els capitans dels vaixells anotaven diariament en un quadern o llibreta els fenòmens atmosfèrics, el rumb i tots els esdeveniments que es produïen durant el viatge. Són font d’informació per a la història del país, de la marina mercant i tots els assumptes relacionats amb ella i fins i tot per aporten dades per a la recerca en meteorologia. El quadern està escrit en castellà i a la primera pàgina podem llegir que pertany al bergantí espanyol "Eduardo", de matrícula de Barcelona i portant 171 tones. En algunes pàgines la tinta està molt pàlida i esborrada i és molt difícil llegir el text a simple vista.  Les pàgines del volum, enquadernat en mitja tela, el formen unes fitxes impreses a Barcelona per Ignasi Oliveres i té un gruix d’uns quatre centímetres, amb unes mides de 15x22 cm. Inclou tot el recorregut d’un llarg viatge amb finalitats comercials.

L'"Eduardo" salpa de Barcelona el diumenge 17 de setembre de 1848 amb un destí indefinit: “Montevideo, ó, Buenos Aires”, d’aquesta manera està escrit.

Primera pàgina del quadern, el vaixell salpa de Barcelona el 17 de setembre de 1848

El dia 7 de gener de 1849 llegim que el vaixell salpa de Buenos Aires cap L' Havana. El dia 17 de juny de 1849 torna a salpar ara de L’Havana amb destinació novament cap a Buenos Aires. En les descripcions, el capità o pilot informa de la posició, la direcció i intensitat del vent, les condicions meteorològiques i l’estat de la mar. No tenim cap notícia de la càrrega. Quan es creua amb algun altre vaixell o quan visualitzen la costa o alguna illa el quadern en deixa testimoni. També anota l’aparell, les veles, que utilitza en funció del vent que es troba. 

Anotacions del dia 3 d'agost de 1849

El llibre s’acaba L’1 de setembre de 1849 quan el vaixell arriba a Buenos Aires. Fins la darrera pàgina no apareix la signatura del pilot o capità, José Costas.

Darrera pàgina del quadern. Arribada a Buenos Aires, l'1 de setembre de 1849

Ens trobem davant un testimoni del comerç colonial català amb Amèrica que al llarg del segle XIX va enriquir moltes famílies catalanes, els anomentats indians, principalment amb el comerç i elaboració de teixits de cotó, però també amb la elaboració i importació d'altres productes molt diversos com el sucre, el tabac o els licors destilats. És coneguda també la relació d'alguns d'aquests comerciants amb el tràfic d'esclaus per al treball a les plantacions.

Podem cercar més informació? Es podria tibar d’algun fil per trobar l’origen d’aquest document, o al menys alguna dada complementària? Hem fet una primera aproximació amb la que que, en cas de voler aprofundir, podem prendre com a punt de partida.

Hem cercat al catàleg del Museu Marítim el nom de José Costas, a la seva col·lecció de documents i trobem dues referències molt pròximes en data i similitud de viatge:

El Diario de navegación de José Costas y Pujol, datat el 1840, té moltes similituds amb el nostre document. La descripció diu: Jaume Pujol, capità del bergantí espanyol Julio, en rutes de Barcelona a l’Havana, de L’Havana a Nova Orleans, de Belice a l’Havana, de l’Havana a Barcelona, de Cayo Hueso a Barcelona (12/01/1840-23/05/1840) Apareix com a col·laborador, devia ser el pilot, Josep Costas i Pujol.  Són 8 anys abans de la data del nostre diari, i una navegació cap a l’Havana i el Carib i retorn a Barcelona.

La segona referència és el Quadern de Bitàcola del Arrogante Emilio, bergantí, escrit pel seu capità, Josep Costas. Aquest vaixell fa una part de la ruta que realitza el bergantí Eduardo, al nostre quadern, de l’Havana a Buenos (22/12/1852-14/06/1853) i de Buenos Aires a l’Havana (07/11/1853-04/01/1854).

És la mateixa ruta que el nostre diari, però tres anys després. Tenim, doncs, uns primers indicis per pensar que aquest Josep Costas pugui ser el mateix mariner que va escriure el quadern que, en un moment que no coneixem, va arribar a l’Escola Pia de Calella.

Oriol Casanovas. 

El fons de colònies Jordi Turull augmenta

Fa uns mesos vàrem rebre a través del pare provincial Eduard Pini un interessant fons de documentació de Joan Carles Montagut, conegut com Monti.

Joan Carles va fer molta vida a Colònies Jordi Turull primer com a alumne i després com a monitor arribant a ser director d’algunes tandes. En aquesta segona etapa recollí i guardà molt material de la vida de la institució.

Dintre del fons de Colònies Jordi Turull (07-34) i en la sèrie documents i escrits personals (12) i hem creat un nou fons amb el nom del donant Joan Carles Montagut i Manyosa.

Aquest fons l’hem dividit en els següents apartats dels que detallem breument el seu contingut.

La casa de Pineta el 1976

Fotografies i diapositives: hi ha moltes postals de la Vall de Pineta procedents d’exposicions. Les fotografies són de la casa de Colònies i mostren sobretot les obres que s’ho van fer a finals del segle XX; hi ha un grup de fotografies ampliades i plastificades per exposicions. Les diapositives mostren més la vida i activitats dels grups que hi han passat.

Dibuix de Joan Carles Montagut d'aquest fons

Dibuixos i il·lustracions: entre els primers destaquem una de les joies que ens ha donat el Monti: els dibuixos de les portades del Timbaler, 27 originals de Rita Culla. Hi ha dibuixos del mateix Monti i d’altres que han participat en les colònies. Guardà cartells dels congressos de monitors, de propaganda de les Colònies; no sols els cartells sinó també, en alguns casos, els fotolits i les proves d’impremta. També hem rebut cartells manuscrits i originals, com els advertiments als visitants o els disset apartats o normes que regien en les Colònies.

Aqüarel·les de Joan Carles Montagut per decorar la casa

Objectes: són variats, com objectes de roba: mocadors commemoratius, bosses, gorra; sobretot fan referència als aniversaris que s’han celebrats a Colònies Jordi Turull. Tres segells de goma de l’entitat.

Material didàctic: de manera especial hi ha material per als tallers sobre la natura amb pàgines dedicades a les aus que es poden veure en la Vall de Pineta. Els nois i noies disposaven de moneda pròpia de la Colònia i en Monti en conservà uns exemplars.

Adhesiu per a les colònies

Organització general: hem recollit sota aquest apartat tot el relacionat amb congressos de monitors als que assistí o organitzà en Monti. Reglaments i estatuts de Colònia Jordi Turull.

Tandes de colònies: Joan Carles participà com a monitor en moltes tandes i després en va ser director d’algunes. Guardava material de les tandes entre 1976 i 1999, de les que dirigí hi ha una documentació molt complerta i detallada. Documenta, doncs, 23 anys de vida de la institució.

Joan Florensa

Dos escolapis polonesos en la II Guerra Mundial

Mostrem en aquest episodi un record personal de Joan Florensa relacionat amb la Segona Guerra Mundial. Ens desviem una mica de la línia temàtica del nostre blog però creiem que el contingut és molt interessant pel fet de narrar la participació d'uns escolapis coneguts per ell, i també a la província, en un fet històric tan rellevant com la Segona Guerra Mundial i en una de les seves batalles més transcendents.

Vaig estar a Iratxe del novembre de 1946 al juliol de 1949. Durant aquest temps passaren per aquella casa dos escolapis polonesos; no puc precisar el moment però seria més aviat cap al final de l’indicat període. Feia bon temps de manera que un dels dies ho celebràrem amb una “merienda-cena” a l’horta, és a dir, a la finca que hi havia a l’altre costat de la carretera respecte del monestir (a l’esquerra anant de Logroño a Pamplona).

No ens feren cap conferència explicant-nos la seva vida, però el pare Miguel Ganuza, un dels ajudants, ens ho transmetia als joves estudiants. Foren unes narracions que m’impactaren i per això les he mantingut en la memòria i de tant en tant se’m tornen a fer presents i les voldria compartir per evitar que quedin en un oblit total.

¿Qui eren aquells escolapis que em cridessin l’atenció i encara avui en mantingui el record?

El pare Enric Miszkurka (1906-1985) —després en els Estats Units es canvià el cognom pel de Mirowski— era d’aspecte més jove que el company tot i que era més gran, alt, molt senyor, amb un aire de noblesa, senzill i amb gestos amables. L’altre, el pare Cheslao Naumowicz (1907-1985) —canvià el nom per Chester— semblava més gran d’edat, molt alegre, railler, semblant a un posterior Joan XXIII. En el nostre Arxiu Provincial guardem algunes cartes d’aquests escolapis escrites anys després des dels Estats Units.

El pare Miszkurka es trobava en el col·legi de Lida i el pare Cheslao era el rector del de Lubieszow quan les tropes soviètiques ocuparen Polònia a partir del 17 de setembre de 1939 i se la repartiren amb els alemanys. El primer d’aquests dos escolapis s’havia incorporat a l’exèrcit polonès com a capellà i el segon aconseguí fugir cap a Hongria.

1 setembre 1939. La Wermach entrant a la frontera de Polònia / Wikimedia Commons

L’exèrcit polonès va ser derrotar i els soviètics feren presoners a oficials i soldats a més d’altres persones significades. Els presoners foren internats en camps de concentració: en el de Kozelsk hi internaren els militars que entre oficials i soldats sumaven uns 8.000 homes: entre ells hi havia el pare Miszkurka. Després d’un judici sense els inculpats foren tots massivament condemnats a mort: el comissari Beria donà l’ordre que Stalin rubricà. Era el mes de març de 1940.

El 4 d’abril següent començaren les execucions que arribaren a la xifra de 21.768 assassinats en pocs dies. El pare Miszkurka estava internat en el camp dels militars, com he dit. La tarda anterior al començament de la matança, des d’una casa apartada demaneren un capellà d’entre els presoners per atendre un moribund. El pare Miszkurka s’oferí a assistir-lo. Anà a la casa, extrenuncià i atengué el malalt en aquells últims moments. Però quan pensava tornar al camp de concentració es trobà que ja s’estava fent la masacre col·lectiva en un lloc conegut com Katyn que després es convertí en un bosc per amagat la massacre. No hi anà. Salvà la vida. Vagà un temps i fou novament pres i deportat a Sibèria. Hi arribà que feia molt fred i cada pres s’havia de fer un lloc per aixoplugar-se, al mateix temps que treballava pels botxins.

Andrezj Wadja va fer el 2007 una pel·lícula sobre la massacre de Katyn perquè un dels oficials assassinats era el seu pare. El film tingué bona acollida.

Els aliats necessitaven soldats i decidiren crear cossos d’exèrcit amb voluntaris de nacionalitats conflictives, com el jueus o els polonesos. Si col·laboraven militarment, els prometien que després gaudirien de una millor situació de la seva pàtria. La URSS alliberà els presoners polonesos que tenia. Eren lliures i podien marxar. El pare Miszkurka anà a peu des de Sibèria a Pèrsia (aleshores colònia britànica, avui Iran) on s’organitzava un dels cossos de l’exèrcit polonès i s’hi ajuntà com a capellà.

Aquest cos d’exèrcit, segons diu la consueta, participà en accions a Palestina i Egipte.

La intervenció més rellevant, però, va ser en la recuperació de Montecassino. Era un punt estratègic que dificultava als aliats el camí cap a Roma des de Nàpols: un turó en el centre de la vall que domina el pas de sud a nord en el camí natural entre Nàpols i Roma. El turó estava coronat pel monestir fundat per sant Benet. Els alemanys s’hi feren forts, però sembla que respectaren el monestir fortificant-se en el turó, no dintre del cenobi. 

Al peu d’aquest turó coincidiren els dos escolapis Miszkurka i Cheslao com a capellans dels seus compatriotes. Presenciaren els atacs dels soldats polonesos per enfilar-se fins al monestir amb moltíssimes baixes com palesa el cementiri que hi ha allà. Foren els polonesos els que primer arribaren a les ruïnes del famós cenovi. La batalla per Montecassino es desenvolupà entre els primers dies de gener i el 18 de maig de 1944. El 15 de febrer patí el bombardeig aliat més cruel i destructiu dels que el seguiren. 

Ruïnes de l'abadia de Monte Cassino. / Wikimedia Commons

El pare Giuseppe del Buono, general de l’Escola Pia, i resident a Roma, anotà en el seu Diario el dia 15 de febrer de 1944: “La trágica hora de Montecassino, la Abadía de Montecassino, uno de los monumentos más insignes de la cristiandad, faro de luz durante siglos, centro benéfico no solo de la más alta y fecunda vida monástica, sino también de innumerables obras que han suscitado constantemente el aplauso y la  admiración del mundo, hoy ha sido alcanzada por el torbellino de la guerra que arrecia  la humanidad.

Ha sido vivísimo y universal el lamento por una ofensa tan deplorable que priva a la Iglesia y a la civilización de un baluarte de oración y de paz. De las ruinas humeantes del insigne monasterio surge un reproche y una advertencia a nuestra desventurada generación, la cual en la odiosa violencia por la que es tan trastornada, destruye las obras más sublimes que la virtud y el genio han sabido suscitar en honor de Dios, con la incesante llamada de los redimidos hacia Él.” 

El Govern polonès de l’exili creà una medalla commemorativa, Creu de Montecassino, que concedí als oficials i soldats que hi havien participat. És més que probable que els dos escolapis la tinguessin.

Els aliats a partir d’aquell moment tenien el camí cap a Roma relativament fàcil: les tropes aliades hi entraren el 4 de juny d’aquell mateix any 1944, després que els alemanys abandonessin la ciutat.

Els dos escolapis polonesos els dies 26 al 29 de novembre de 1945 —uns dies de permís per descansar anaven bé— s’hostatjaren a la nostra casa romana de Sant Pantaleó i ben segur que explicarien les seves aventures de la guerra. Tornaren a incorporar-se a l’exèrcit estacionat a Fano (província de Pesaro i Urbino)

No he pretès cap biografia o història, sinó deixar constància d’uns records que es refereixen a aquests dos escolapis polonesos. Els he emmarcat en uns tristos esdeveniments mundials. Són fets deslligats, però són els meus records. He consultat la consueta de cada un d’ells publicades en Ephemerides Calasanctianae, núm. 11 (novembre 2018), p. 623-624 i 625-627, que passa molts per sobre d’aquests fets. Per a les dades cronològiques m’he servit de Wikipedia i he tret algunes dades, com heu vist, del Diario del pare Guiseppe del Buono segons la traducció al castellà de José P. Burgués.

Joan Florensa

Els fons personals de religiosos

Aquest apartat va ser una de les meves primeres preocupacions en ser nomenat arxiver provincial. El 1982 vaig trobar a l’arxiu unes caixes grans plenes de papers sense classificar: hi havia de tot, estampes, manuscrits, retalls de premsa, programes…  Com que majoritàriament es tractava de petites referències a religiosos, vaig creure que el més pràctic era utilitzar uns sobres o bosses personals amb el nom del religiós i posar-hi dins tot el que anés trobant sobre ell. 

Amb els anys aquests fons s’han anat ampliant. El Departament Jurídic ens ha anat baixant, després de la mort de cada religiós, la documentació que ells havien recollit i generat sobre qüestions econòmiques, de jubilació o per l’enterrament. Ho ajuntàvem a la bossa que nosaltres teníem, però no constava enlloc.

Amb la molta i variada documentació que hem anat reunint de cada religiós, avui tenim una classificació amb les sèries següents en el programa SHADES: pertinences personals, articles publicats, manuscrits, dibuixos, correspondència, fotografies, música, objectes. Les bosses, però, no figuraven en la classificació.

A finals de l’any passat el Secretari provincial ens transferí els sobres amb el cúrrículum dels religiosos difunts. És un conjunt important i voluminós. Aquesta entrada de documentació ens va fer plantejar com guardar-ho juntament amb el que ja teníem. Hem afegit una nova sèrie cada fons personal del religiosos i hem anomenat: currículum; com a subsèries hi incloem les bosses procedents de l’Arxiu provincial, del Secretari provincial i del Departament jurídic. No detallem més perquè suposaria moltes hores i anys de feina. Preferim fer aquesta descripció genèrica, però que sigui de tots. Hem omplert més de seixanta caixes-arxiu i encara queda molta feina a fer. 

Entre la documentació rebuda del Secretari provincial hem descobert que hi ha moltes fitxes amb el currículum de religiosos anteriors a 1936, és a dir que no es va perdre tot l’Arxiu del Secretari provincial amb la crema d’aquell dolorós juliol. Es tracta de fitxes de cartolina de 23’5 x 29’5 cm. de color blanc, però algunes són de color rosat, amb el nom del religiós escrit en cal·ligrafia redondilla. Normalment tenen taques d'humitat que en alguns casos en dificulten la lectura per la dissolució de la tinta. El període de datació de les fitxes s'amplia incloent els anys entre 1909 i 1936. Això si, no hi ha la fitxa de tots els religiosos d’aquells anys; la majoria es va perdre. Així ara tenim, per exemple, el currículum sencer del Pare Tomàs Viñas, que morí el 1929, el del Pare Joan Solà i Corominas, que traspassà el 1935, o  el del Pare Wenceslau Ciuró que deixà l’Orde el 1937.

Últimament tenim consultes de persones que reconstrueixen el seu arbre genealògic familiar i troben el nom d’un avantpassat que era escolapi. Venen a buscar informació. Ara els podrem donar més dades del religiós en alguns casos.

Joan Florensa

Ampliem el fons de Mataró amb fotografies del segle XIX

A les darreres dècades de segle XIX la fotografia ja havia assolit molta popularitat gràcies a la facilitat per aconseguir còpies en paper a partir de negatius de vidre. Amb la intenció de preservar-ne el record va començar a ser habitual la presència del fotògraf que retratava persones, llocs i esdeveniments. En certes ocasions i quan es volia fer arribar a un públic més gran, es publicaven col·leccions en forma de postals. 

Seguint el curs dels temps, escoles i comunitats de religiosos escolapis també van voler ser retratats i va començar a ser habitual la fotografia del grup d'escolars de cada curs. No són molt nombrosos entre els nostres fons, però entre aquests primerencs testimonis fotogràfics destaquem el del col·legi de Mataró, que durant  el curs 1879-1880  va encarregar un reportatge en el que es pot veure la comunitat, els escolars i diferents espais del col·legi. En mostrem algunes imatges. 

Escola Pia Mataró 1879

Professors de l'Escola Pia Mataró curs 1879-1880

Alumnes del curs 1879-1880

Interior d'una aula, Mataró 1879-1880

La col·lecció fotogràfica del fons mataroní ha augmentat recentment gràcies al donatiu del senyor Joaquín Sánchez Vintró. Les fotografies que ha conservat al llarg de la seva vida li provenien del seu avi, el doctor Andreu Vintró, que fou un personatge conegut al Maresme de fa uns anys ja que fou metge a Argentona durant la postguerra i, com vam saber per les seves explicacions, també va estudiar a l’Escola Pia.

El donatiu consta de dues còpies a l’albúmina en les que, segons les informacions aportades pel donant, el futur doctor Vintró apareix juntament amb els seus companys i professors de l’Escola Pia de Mataró. El donant creu que les fotografies estarien datades entre 1889 i 1892. En la primera es pot veure un grup de nens de curta edat amb una vestimenta de soldats en un entorn que suggereix un estudi fotogràfic o un exterior, podria ser el pati, preparat per fer la fotografia. L'altra és la foto de curs i hi apareixen els alumnes de diversos cursos amb els seus professors. El lloc és certament l’Escola Pia Mataró i la disposició dels personatges és similar a l’anterior fotografia del curs 1879-1880, la porta i l'escala d'accés a l'escola des del pati. Alguns dels professors repeteixen.

El "batalló infantil" de Mataró, al voltant de 1889

Grup escolar ben mudat per a la fotografia anual. Cap a 1892.

L'arxiu sempre esta obert a rebre aquest tipus d'ingressos. Com en altres ocasions, agraïm la confiança que han tingut els donadors en el nostre arxiu per a la conservació d'uns documents que formaven part de la seva memòria familiar. Amb aquesta acció han transmès, a més d'un testimoni documental, un valor personal al del fons de l'escola. 

Oriol Casanovas

Art Jove: una revista juvenil de fa cent anys

A Barcelona, de 1905 a 1906, es publicaren quinze números de la revista Art Jove que dirigí Francesc Xanxo. Avui la podem seguir digitalitzada a ARCA. Abarcava totes les expressions artístiques: narrativa, poesia, música i es decorava amb dibuixos. Naixia al costat d’unes escoles i amb un esperit pedagògic i cristià. Era una extensió de la Renaixença que pretenia incorporar-hi joves. La Renaixença no es va viure solament a Barcelona. Per tot Catalunya trobem manifestacions d’aquesta revifada nacional, de la recuperació de tradicions, amb múltiples iniciatives. No era només la llengua, era una cultura. Sabadell va viure, com no podia ser d’altra manera, aquest esperit de revifalla. Telers sí, però també cultura. 

Ens centrem ara en una revista que porta per títol Art Jove, com la de Barcelona, però que sortí a Sabadell més tard, cap al 1915, sense que ho poguem datar amb exactitud, com expliquem a continuació. Creiem que podem assegurar amb certesa que la revista es creà en l’entorn de l’Escola Pia de Sabadell i els autors en foren alumnes

El primer número és en fulls de llibreta, manuscrit, per mans diferents, amb tres fotografies retallades i enganxades. La presentació, que està signada per “El pobret gandul”, ens assabenta que es tracta de la continuació d’una altra revista que portava per títol Vers la ciència, de la que no tenim més notícies. La nova publicació entenem que vol ser l’expressió d’un grup de joves amb inquietuds artístiques i culturals, arrelats al país. “El pobret gandul” afirma que no hi ha a Catalunya Renaixença, perquè la llengua no ha mort mai. Ho explica amb una comparació: quan una planta treu flor a la primavera, no diem pas que reneixi.  El contingut de la revista mostra unes inquietuds compartides entre els seus autors. Els números que conservem són de datació imprecisa. El primer (21 x 15 cm.) no porta data; falten els següents i el número 5 (28 x 20 cm.) és del desembre de 1916 i el 6, del gener de 1917 (són els dos únics ben datats); el 7 no té data i tres més no tenen ni número ni data, però els creiem posteriors per format de la coberta. Fora del primer quadern, els textos estan mecanografiats i els autors acostumen a afegir-hi la signatura al costat del nom. S’alternen poemes amb textos en prosa.

Les pàgines de text acostumen a tenir il·lustracions amb dibuixos a ploma acolorits a l'aquarel·la. Les cobertes de cada número són una cartolina amb el títol i algunes altres dades: les primeres estan titolades a mà, però després s’ìmprimiren només amb el títol Art Jove i s’hi afegia la resta. Una d’elles (número 7) está dissenyada per Andreu Ganduxé i Margarit. Es dediquen algunes pàgines a poetes nostres com mossèn Cinto Verdaguer. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Miquel Costa i Llobera, Ausias March. A l’últim número sense data es dedica un article al Glosador, és a dir, Eugeni d’Ors.

Es important remarcar els noms dels autors perquè anys després destacaren en el panorama literari i cultural de Sabadell: foren Francesc de Paula Bedós i Arnal (Xerta 1867 - Sabadell 1927) que impulsà un grup de joves a llançar-se a publicar;  Joan Garriga i Manich (Sabadell 1902-1995) va ser el fundador de la revista i suposem que escriví la presentació del primer número amb el pseudònim de “El pobret gandul”. Altres noms de sabadellencs destacats apareixen com autors són: Enric Bagué i Garriga i Josep Maria Feixó i Carreras. Dèiem suara que la revista també contenia il·lustracions, entre elles n’hi ha unes signades per un J. Oliver que, encara que no ho podem confirmar, podria ser el poeta Joan Oliver, doncs era cosí germà de Joan Garriga i Manich amb el que uns anys més tard formaren part del grup literari i cultural conegut com La Colla de Sabadell. 

Destaquem a més que entre les pàgines del número 7 (1917) apareix un poema manuscrit signat per la poetessa sabadellenca Agnès Armengol de Badia, datat el 23 de març, dedicat “Als distingits alumnes de les Escoles Pies de Sabadell, creadors i col·laboradors de Art Jove”. La revista és doncs un  testimoni primerenc, per la joventut dels seus autors, de l’ambient cultural que va tenir la ciutat vallesana en els anys del Noucentisme. Aquest grup de joves inquiets es formà a redós de l’Escola Pia, ho prova aquest escrit de la reconeguda poetessa sabadellenca i també per la il·lustració de la coberta del número 6 del gener de 1917, en la que hi figura l’escut de l’orde calassanci.

 La lletra cal·ligràfica del primer número és la d’un quadern escolar de cal·ligrafia o cartipàs encara no personalitzada, que ens referma en l’afirmació que l’autor en Joan Garriga i Manich, va ser alumne de l’Escola Pia. La cal·ligrafia el delata.

Conservem aquests originals a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia, hemeroteca 92-23 - ART.

Joan Florensa i Oriol Casanovas

Programes dels actes de fi de curs: Sabadell 1902-1924

Disposar d’una sèrie de vint-i-dos anys ens permet veure l’evolució d’una entitat, d’una escola. En el nostre cas sobretot perquè comprèn uns anys força complicats, diferents, de canvis: comença abans de la Setmana Tràgica, recorre els de la Mancomunitat i acaba amb la dictadura militar

A més dels continguts educatius, polítics i lingüístics que hi podem estudiar, també hi veiem la pulcritud de les impremtes de Sabadell que imprimiren aquest material. Les impremtes que treballaren per als escolapis aquests anys són: Impr. Canals Domènech (només la tarja-invitació de 1902), Tipografia Vives entre 1904 i 1918 i a partir de 1919 (any del Centenari) Impr. J. Sallent.

Aquesta petita sèrie comprèn invitacions i programes.

El Col·legi invitava els pares dels alumnes amb una tarja de petites dimensions 12 x 16’5 cm la més gran i 5’5 x 9’3 cm. la més petita. No n’hi de cada any, el primer és de 1902 i l’últim de 1924.

Més interessant que les invitacions són els programes. Es començà amb un festival de fi de curs i es convertí en un acte acadèmic dirigit als pares dels alumnes. El primer programa és el del curs 1904-1905 i l’últim del de 1923-1924. Per veure l’evolució d’aquest acte, ho agrupem segons els rectors perquè com a directors de l’escola eren els que marcaven les línies fonamentals.

Des del primer programa del curs 1904-1905 fin al de 1909-1910 hi ha la relació de les matèries que es presenten a examen de pàrvuls, primària i comerç (elemental i superior). Es comunica que aquells dies s’exposen els treballs dels alumnes.

A partir del curs 1908-1909 s’amplia el contingut del programa anunciant un festival esportiu que consistirà en gimnàstica sueca i “Rondes infantils” de E. Émile Jaques-Dalcroze (1865-1970). Notem en aquest programa dues coses: en primer lloc que el programa concret dels actes és en català i la resta (la part més visible) en castellà; en segon lloc veiem que s’introdueixen els jocs de Jaques-Dalcroze, un músic suís que conjugà el moviment amb la música com a sistema o joc educatiu. Joan Llongueres i Badia en va ser alumne i introduí el sistema a Catalunya. L’alumne Eduard Mosella acompanyava els cants al piano i les evolucions i gimnàstica anaven acompanyades de l’Orquestra Muxins. Aquests jocs o cançons amb un moviment rítmic eren una novetat pedagògica, eren moments de renovació i l’Escola Pia de Sabadell n’estava al corrent.

Rector Joan Aumallé (1912-1917)

Per al 23 de juny de 1912 s’anuncià un Gran festival de educación física e instrucción militar. El programa té tres parts: instrucció militar, gimnàstica sueca i rondes infantils segons Jaques-Dalcroze amb dos textos en català traduïts per Joan Llongueres (la resta és en castellà). És un programa imprès en negre, sense cap color, molt senzill que contrasta amb la resta. No hi ha relació ni de nivells escolars ni d’assignatures perquè no s’anuncien exàmens, que a partir d’aquest curs no es fan públics.

El programa del curs 1913-1914 ofereix algunes variants: comença amb l’actuació del Batalló infantil i continua amb els exercicis gimnàstics dirigits pel professor de l’escola Fidel Bricall, que exhibeixen trampolí, barres i cordes: no són els jocs Dalcroze. Han canviat els temps. Bricall tenia un gimnàs a Barcelona i era també professor dels col·legis escolapis de Sant Antoni i de Sarrià.

El programa del nou curs 1915-1916 és tot en català, per primera vegada. Estem en la Mancomunitat des de principis de 1914. L’acte comença amb una exhibició del Batalló escolar del qual dóna alguns noms dels alumnes que el formen. Després es presenta una demostració gimnàstica que dirigeix el professor Jean Bte. Manière amb acompanyament de la Banda Municipal. Per a la gimnàstica s’usen aparells com en anys anteriors i s’hi afegeix un Carrusel de bicicletes adornades.

A finals del curs 1915-1916 no es va cel·lebrar festival esportiu, perquè l’anterior es el VIIè. i el següent el VIIIè. Aquest any queda en blanc. El programa és d’una vetllada amb discursos i el recitat de poemes i alguna cançó.

El programa de final del curs 1916-1917 és breu, però acaba amb un acte curiós; diu: “Foc a l’escola: simulacre d’extinció d’incendi, per tots els alumnes”. Avui ens pensem inventar les coses i resulta que ja fa un segle ja ho feien!

Rector Eloi Vidal (1917-1919)

El curs 1917-1918 els alumnes obsequien llurs famílies amb tres representacions teatrals: “Un combate singular”, “Les barres de sang” (original de l’escolapi Rafel Oliver) i “Cebes al cap”.

Arribem a l’any del centenari de la fundació de l’Escola Pia a la ciutat: 1818-1919 com diu el programa. Se celebraren diversos actes en dies consecutius 17, 18, 19 i 20 de maig. El que anomena “La funció de gala” va ser el dilluns dia 19. Comentem aquest acte perquè és el que respon al que anem examinant: és un acte cultural, una vetllada. Els textos de les poesies són de mossèn Josep Gros Raguer (1893-1971) i les partitures de mossèn Josep Musset (o Muset) Ferrer (1889-1952). Hi va intervenir la Banda Municipal dirigida pel senyor Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946). Es llegiren parlaments redactats pel poeta Joan Arús amb els títols: la pedagogia escolàpia, el caràcter eclèctic de la Institució calassància i el caràcter renovador de l’Escola Calassància. L’escenografia anà a càrrec de Joan Vila i de Ferrand Crucefont [sic]. Dirigí l’acte el pare Ramon Hostench Noguera (1884-1956). Porta el programa enganxades dues fotografies: la primera escola a casa Meca i l’edifici actual del carrer Escola Pia sense l’església, amb breus dades estadístiques de professors, alumnes, classes i aules de les dues dates.

Rector Blai Badia (1919-1922)

En l’acte de fi de curs de 1921 s’estrenà l’Himne Brotat, amb lletra original del pare Lluís Rodés, música de Josep Muset i amb l’acompanyament de la Banda Municipal dirigida pel mestre Josep Masllovet.

Eloi Vidal (1922-1927)
Els tres últims cursos els programs no són de final de curs sino de representacions teatrals infantils del mes de febrer, sempre dirigides pel pare Ramon Hostench i amb la col·laboració de mossèn Josep Muset, professor de música del col·legi, i lletres de mossèn Josep Gros.  A partir de 1919 amb la celebració del centenari de la fundació, els actes que es programen estan tots inspirats i dirigits pel pare Ramon Hostench.
En el curs 1922-1923 consta com a professor de música del col·legi mossèn Frederic Muset, germà de mossèn Josep ja esmentat.

Dels anys següent no tenim programes d’actes d’aquest tipus: són els anys de la dictadura de Primo de Rivera amb la prohibició de tot el que era català i l’Escola Pia de Catalunya en patí la repressió.

Trenca el silenci en la etapa de la República un solitari programa de final del curs 1934-1935 quan l’escola portava el nom de Mútua Escolar Fèlix Amat. És de la classe de pàrvuls. Els autors de cançons que s’interpreten són Joan Llongueres i Narcisa Freixas.

Aquest recorregut pels programes publicats ens mostren un seguit de canvis a l’escola. L’ús del català és curt els primers anys, però durant la mancomunitat tot es redacta en català: les poesies i obres de teatre són també en aquesta llengua.

El recorregut pedagògic que ens ofereixen aquests programes, és interessant. Les innovacions introduïdes pel rector Francesc Llonch no sembla que les continuessin els seus successors. Caldria completar i aprofundir aquestes dades amb altres fonts. Tot plegat és molt esquemàtic. Quedi, però, constància del que ens poden donar uns simples programes.

Vegeu la co·lecció completa, 1905-1924 i 1935 

Joan Florensa

Signatura: CAT APEPC 07-26-10 / caixa A-II-5

Títol: Programes d'actes de fi de curs 

Data: 1905-1924, 1935

Volum i suport: 19 programes, paper

Nom del productor: Escola Pia Sabadell

Abast i contingut: Programes de les festes de fi de curs, amb la relació dels actes que s'hi van desenvolupar i en alguns casos els autors de les obres representades

Condicions d'accés: Accés lliure