dilluns, 13 de febrer de 2017

Hace falta un muchacho

En veure aquest titular hom pensa que es tracta de la oferta de feina d’una empresa. Però no és pas així: és un títol cridaner d’un llibre.

Es tracta d’un llibre escrit per Artur Cuyàs Armengol (Barcelona 1845 – Madrid 1925) i publicat a Madrid el 1913. El subtítol ens aclareix millor el contingut del llibre: «Libro de orientación en la vida para los adolescentes». En el seu moment aquest llibre impactà fortament entre els educadors i els joves. En algunes escoles de religiosos com els marianistes, maristes, escolapis, germans de la Doctrina Cristiana s’usà com a llibre de lectura per als alumnes més grans. L’escolapi Llorenç Bonet recordava que, quan ell era alumne de l’Escola Pia de Calella, li donaren com a premi en un final de curs aquest llibre de Cuyàs.
L’autor no és un personatge desconegut. Els que tenim alguns anys hem tingut a les mans algun d’aquells diccionaris amb tapes vermelles de cartró que tenien la pronunciació figurada. Cuyàs en va ser el primer a fer-ho el 1876 a Espanya amb el diccionari anglès-castellà, castellà-anglès. Hem trobat aquesta curiosa anècdota d’aquest autor: diuen que estudiava i escrivia els seus llibres estirat a terra bocaterrós sobre una catifa i amb piles de llibres a l’abast per a consultar-los.

Cuyàs va fer alguna estada al Regne Unit on va conèixer Baden Powell i el moviment escolta. En veure els bons resultats del mètode escolta, decidí la redacció del llibre que comentem, del que se’n han fet algunes edicions a Espanya. La revista Ave Maria que es publicava des de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona i es distribuïa pels col·legis escolapis no sols de Catalunya, sinó també per altres de la península, en dues ocasions es refereix al llibre de Cuyàs. Per primera vegada (núm. 287, gener 1926, p. 25) trobem una presentació encapçalada amb el títol del llibre  i aquestes paraules: «El título del libro y el nombre de su autor, D. Arturo Cuyás y Armengol, son bastante conocidos para que necesiten  de un elogio más. Copiamos a continuación una de sus páginas, como todas, llena de color y altamente sugestiva». A continuació reprodueix efectivament una pàgina.
La segona vegada que la revista Ave Maria (núm. 347, gener 1931, p. 13) dedica una pàgina al llibre de Cuyàs, és per anunciar que es pot adquirir un exemplar a l’administració de la revista (Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona) al preu de 5 pessetes. S’ofereix l’edició publicada a Barcelona per la Sociedad General de Publicaciones el 1924 i il·lustrada per Josep Serra Masana. Diu la revista, dirigint-se als joves, que es tracta d’un llibre «que no debe faltar en tu Biblioteca, pero sobre todo que has de leer y releer muchas veces y de cuyos consejos no debes apartarte, si quieres ser un hombre de provecho en la vida».

A la Biblioteca Provincial en teníem algunes de les edicions que se’n han fet d’aquest llibre, però el desembre passat (de 2016) una persona generosa ens obsequià amb un exemplar de la primera edició de Madrid, imprès per Imprenta y Litografía de Julián Palacios el 1913.

El p. Jaume Català i Comas (1867-1922)
A més del valor que sempre té una primera edició, en aquest cas té un interès especial perquè a la primera guarda hi ha manuscrita aquesta dedicatòria: «Querido Francisco: Así como la comida sana nutre y fortalece nuestros cuerpos, así también la lectura de buenos libros da fuerza a nuestras almas. Yo deseo que, a tus 15 años, la lectura de este libro temple convenientemente tu alma para que seas el muchacho que necesitamos. Tu tío, Jaime Català, Sch. P. Barna. Dbre. 1914». Francisco, a qui va dedicat el llibre, és el pare dels escolapis Josep-Oriol i Antoni Sala.

El pare Català va ser un bon educador i innovador a començaments del segle XX. Fundà la revista Ave Maria i les Congregacions de la Mare de Déu de l’Escola Pia, obrí i dirigí la residència per a universitaris de Lovaina i portà a Catalunya la Lliga d’Educació Familiar. D’aquest escolapi conservem manuscrits que algun dia comentarem en aquest blog. 

Joan Florensa

divendres, 27 de gener de 2017

El dissenyador del segell de l'APEPC

L’escolapi Jordi Pérez Betran (Barcelona 1946 - 2016) ens va deixar poc abans del Nadal de l’any passat. A l’Arxiu Provincial serà recordat per ser el dissenyador del segell que ens identifica i valida els nostres documents.

El nostre segell és molt senzill i en això hi ha bona part de la seva elegància. L’escut de l’Escola Pia del centre és una reproducció del que va gravat Pere Abadal el 1683 a Moià i està en el gravat del Venerable Pare Josep Calassanç  Era el moment en que l’Escola Pia es feia present a casa nostra: és el naixement. En posar-ho en el nostre segell hem volgut fer constar el nostre origen, la tradició, d’on venim: els fons de l’Arxiu Provincial comencen aquell 1683 a Moià.

L’escut queda emmarcat per la llegenda “Arxiu Provincial Escola Pia Catalunya” amb una creu al davant que indica per on començar a llegir.

Crec que el Jordi aconseguí un disseny adequat, elegant i senzill. A vegades li havia recordat i ell s’estranyava d’haver-lo dissenyat. Aquesta simplicitat de línies no era pas el seu fort.No és pas l’únic record que ens deixa de la seva qualitat com a dibuixant i dissenyador, cosa que havia aprés a la facultat de Belles Arts de Barcelona on es va estudiar. La portada del número 300 de Catalaunia va ser obra seva. A l’Escola Pia de Balaguer hi ha el vitrall de l’escala que és molt digne. En la nostra pinacoteca hi tenim dues pintures a l’oli sobre fusta del mateix format (98 x 37 cm): una representa Sant Josep Calassanç.  De totes maneres no es prodigà pas ni en el dibuix ni en la pintura. La meditació zen el va atraure molt més.

Joan Florensa

dimarts, 17 de gener de 2017

Presència de l'Escola Pia als barris de Torre Baró i Vallbona, de Barcelona

En aquesta ocasió parlem de la parròquia del barri de Torre Baró, que ha estat durant uns anys vinculada a l'Escola Pia. Publiquem un escrit de l'escolapi Joaquim Querol que va estar al càrrec d'aquesta parròquia barcelonina entre 2009 al 2016.

Parròquia de Santa Bernadeta (Torre Baró) 
Des del setembre de 2009 al setembre de 2016 l’Escola Pia tingué cura de dues parròquies de l’arquebisbat de Barcelona, en dos barris de la Zona Nord de la ciutat: Santa Bernardeta a Torre Baró  i Sant Marc a Vallbona, formant part del districte de Nou Barris, arxiprestat de Trinitat Roquetes. Al mes de juny de 2014 es va afegir una nova església amb el nom de Sant Lluc, situada a la part baixa de Torre Baró, que és a on s’han anat traslladant els habitants dispersos per la muntanya.
El començament fou de la següent manera. Al setembre de 2009, el Vicari Episcopal, mossèn Salvador Bacardit, es trobà amb el pare Genís Samper i li de manà si algun escolapi de la comunitat de la parròquia de Sant  Josep Calassanç podria encarregar-se de la parròquia de Santa Bernardeta, al barri de Torre Baró, per espai d’un any. De fet, però, es tractava de la parròquia de Sant Marc, al barri de Vallbona.
Desprès de parlar-ne amb la comunitat de la parròquia de Sant Josep Calassanç el pare provincial Jaume Pallarolas, es posà en contacte amb el Vicari Episcopal d’aquesta zona mossèn Joan Galtés i semblà oportú que el pare Joaquim Querol fes aquest servei, si no se’n ressentís la parròquia de Sant Josep Calassanç, en que residia aquest religiós.
Així va passar tot el curs 2009-2010, atenent aquesta parròquia des de la comunitat de la parròquia de Sant Josep Calassanç. S’hi anava els diumenges a fer l’Eucaristia i un dia a la setmana (dimecres) pel despatx parroquial. A l’arribada del juliol de 2010 se’ns demana ampliar els serveis a la parròquia veïna de Santa Bernardeta. El pare provincial va creure que amb l’acceptació d’aquestes dues parròquies es podia pensar en una comunitat que tingués presència en aquests barris deprimits de la perifèria de Barcelona.
Tríptic de Sant Lluc, de l'escultor Lau Feliu (2014) a la capella de Sant Lluc, Torre Baró
Així va ser com l’arquebisbat ens preparar l’habitatge de la rectoria i l’arranjament de l’església i els locals parroquials que havien estat els darrers anys semiabandonats. També es va anar configurant la comunitat amb els pares Joaquim Querol, Jesús Ferràndez i el germà Jordi Pérez, encara que a temps parcial. Un cop acabades les obres, cap al mes de març del 2011 els tres religiosos començaren a viure a la rectoria de Santa Bernardeta.
Inauguració de la capella de Sant Lluc (juny 2014) Jaume Pallarolas, Lluís Martínez Sistac i Joaquim Querol

Els tres primers anys formaren comunitat filial amb la de la parròquia de Sant Josep Calassanç; posteriorment passaren a ser filial de la comunitat de la Mina de Sant Adrià de Besòs.
Mentrestant dins del districte de Nou Barris, l’Escola Pia s’havia fet càrrec del col·legi Luz Casanova en el qual hi col·laboraren diversos escolapis, com els pares Salvador Riera, Eduard Pini i d’altres. El 2014 va ser enviat a temps complet a la comunitat de les parròquies el junior Jordi Vilà i Font, que substituí aleshores el germà Jordi Pérez; a l’any següent el nomenaren director del col·legi Luz Casanova, amb la qual cosa la seva dedicació a les parròquies quedava molt limitada.
L’any següent 2015 fou substituït el pare Jesús Ferràndez pel pare Francesc Carreró arribat de Cuba, que va ser nomenat vicari de les dues parròquies i alliberà d’algunes feines al rector pare Joaquim Querol. Durant aquest darrer curs 2015-2016 es veia molt difícil continuar amb la feina de tres esglésies amb dos escolapis de 76-77 anys i amb no molt bona salut. Veient la impossibilitat de enviar-hi nous religiosos, es decidí retornar les parròquies a l’arquebisbat. Per la qual cosa a partir del setembre de 2016 es deixaren aquestes responsabilitats.
Què s’ha pogut fer? En primer lloc s’ha ajudat la arxidiòcesi de Barcelona en la pastoral parroquial d’aquesta zona anomenada Nou Barris, que en realitat son 13. S’ha treballat en la catequesi de nens/es especialment, i també d’adults; els religiosos s’integraren i col·laboraren en el Barri amb l’Associació de veïns,  en els Serveis Socials i en la fundació d’un Banc d’aliments anomenat DISA per a tot l’arxiprestat del que es forma part i són vuit parròquies. També s’ha participat en la responsabilitat de la catequesi de l’arxiprestat per espai de dos anys.
El servei de la comunitat escolàpia ha estat el ministeri sacerdotal, en les celebracions litúrgiques: eucaristies, sagraments, etc. i l’acolliment al despatx parroquial, Càritas parroquial, juntament amb les catequesis d’infants i d’adults.
En tot moment es va poder comptar amb grups de feligresos en cada una de les parròquies, que han estat  servicials i incondicionals fins a l’extrem.
Barcelona a 8 de novembre 2016    

Joaquim Querol i Carceller

dimarts, 13 de desembre de 2016

250 anys de la canonització de Josep Calassanç

Durant el curs 2016-2017 a més de celebrar els 400 anys de l’erecció de l’Escola Pia com a Congregació Paulina, és a dir com a una institució de l’Església, celebrem que en fa 250
que Josep Calassanç va ser proclamat sant, va ser canonitzat.
Les dues celebracions coincideixen i han fet que el papa Francesc proclamés aquest com l’Any Jubilar Calassanci. Les celebracions poden ser un motiu de reflexió com ho foren en el seu moment els esdeveniments que celebrem.
Impr.  Manresa: Martí Trullàs, 1813
Els escolapis feia anys que esperaven veure a l’altar el seu fundador. Tot just mort Calassanç s’iniciaren els tràmits per a la beatificació, pas previ a la canonització. Canonitzar un sacerdot que s’havia consagrat del tot i en exclusiva a l’educació dels infants volia dir que l’Església reconeixeria i confirmaria que aquesta dedicació podia portar a la santedat i que educar els infants era una acció bona i lloable, una obra de misericòrdia.
Molts entrebancs allargaren el procés i va ser el papa Benet XIV el 1748, cent anys després de la mort de Calassanç, qui el declarà beat: era el pas imprescindible i que obria la porta a la canonització. La beatificació va ser sobretot per iniciativa del Pontífex que professava una forta devoció i admiració per Calassanç i la seva obra. El mateix pontífex ordenà col·locar una una imatge del beat a la basílica de sant Pere del Vaticà, com a cosa excepcional.
La notícia de la declaració del Papa Climent XIII, que amb el breu Admirabilis sane del 16 de juliol de 1867 proclamava sant al fundador de l’Escola Pia, produí molta alegria. Calia festejar-ho. Per fer-ho bé, l’Escola Pia de Catalunya decidí tenir les celebracions en acabar el curs 1767-1768, és a dir el curs següent. Cada col·legi organitzà la celebració. Igualada sabem que va rebre de l’Ajuntament la quantitat de 500 rals per a les festes. A Puigcerdà els dies 14, 15 i 16 de maig de 1768 tingué lloc un tridu amb sermons que predicaren sacerdots diocesans. A Moià celebraren un acte acadèmic o vetllada amb composicions d’alumnes, publicant un fullet commemoratiu. Mataró, casa en que residia el superior provincial, va ser la que li donà més solemnitat: exàmens públics que s’imprimiren, processó amb tots els alumnes de l’escola a la parròquia de Santa Maria (el temple actual encara no estava acabat), actes acadèmics diversos; al carrer Nou hi ha una fornícula amb la imatge del sant que recorda que, en passar la processó, un alumne malalt va voler sortir al balcó i curà de la malaltia.
Exercicis literaris públics a l'Escola Pia Mataró el maig de 1768 amb motiu de la canonització de Calassanç (APEPC 18-FG-4)
Aquest fort impacte de la canonització anà acompanyat d’un sentiment de responsabilitat. El mateix any de 1768 el rei d’Espanya Carles III expulsava dels seus dominis els religiosos de la Companyia de Jesús, l’orde que havia portat el pes de l’educació de la major part de la joventut. Els escolapis sentiren que des d’aquell moment tot el pes requeia sobre ells.
Jesuïtes i escolapis havien aportat dos models d’educació: començar per les classes altes perquè transformessin la societat o educar tots els infants per crear una societat justa i igualitària. Dos camins per reformar la societat. Si el tractat de pau d’Augsburg de 1555 establia el principi «cuius regio, eius et religio» (de qui és la regió, és també la religió) els jesuïtes es dedicaren a la formació de caps a fi d’assegurar que els catòlic poguessin professar la seva fe. Els escolapis creien que calia començar des de baix amb els petits i amb escoles inclusives on hi cabessin tots. Fins aquest moment s’havia imposat la primera fórmula: ara tot canviava, la opció escolàpia de l’escola per a tots semblava la reconeguda oficialment.
La coincidència d’aquests dos fets ben importants —canonització de Calassanç i expulsió dels jesuïtes dels territoris de la corona espanyola— no passà pas desapercebuda per als escolapis: hi reflexionaren.

Joan Florensa

dimecres, 23 de novembre de 2016

Commemorem els 400 anys de l’Escola Pia com institució

Logotip de l'Any Jubilar Calassanci
Commemorar significa fer memòria col·lectivament, trobar-nos per recordar algun fet. I en aquesta ocasió, toca fer-ho per dos motius. A l’Escola Pia estem de festa altra vegada. Ens hi hem anat acostumant i no serà pas la última. Tot sovint ho fem recordant i celebrant ara la fundació d’una de les nostres escoles, ara algun fet que ha marcat de manera significativa la nostra història.

Enguany en el curs 2016-2017 commemorem dos fets importants. El 1617 l’escola de Calassanç que fins aquell moment havia estat portada per mestres voluntaris i canviaven massa sovint, es convertí en una institució religiosa o congregació que li donà estabilitat.

Cent cinquanta anys més tard el fundador de l’Escola Pia era reconegut per l’Església com a sant, era canonitzat. Els escolapis ho havien esperat llargament perquè suposava que finalment l’Església reconeixia l’educació dels infants i joves. Però aquest reconeixement anà acompanyat d’altres fets que li donaren encara més significat com veurem tot seguit.

El papa Francesc ha proclamat amb aquest motiu l’Any Jubilar Calassanci que comença a Roma a la casa de San Pantaleo el dia 27 de novembre i el dia fort serà el 25 de març, com explicarem.
En aquest enllaç compartim un document en el que volem explicar més ampliament què és el que commemorem.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Nous escrits originals de Josep Calassanç


En el blog la Plega de l’Arxiu del 14 de juny d’aquest any 2016 donàvem la notícia de la troballa de les actes de la visita sede vacante de 1587 que havia efectuat el canonge Rafael Gomis acompanyat de mossèn Josep Calassanç que actuà de secretari i escrivent. Dèiem aleshores que mancaven les actes dels oficialats de Ponts i d’Oliana. Hem continuat, tel com ens havíem compromès, les recerques i hem fet algunes noves descobertes que volem compartir amb aquestes línies.

Manuscrit de Calassanç . Visita a Peralta de la Sal, 1587 / Arxiu del Bisbat Urgell

El dia 4 de juliol d’aquest mateix any, amb un grup d’escolapis visitàrem l’Arxiu del Bisbat d’Urgell i l’amable arxiver ens volgué mostrà el document que havíem descobert feia uns mesos, però equivocà el número de caixa. La sorpresa va ser que ens hi van aparèixer les actes que faltaven, les de Ponts i Oliana, escrites també per Calassanç. D'aquesta manera completàvem la troballa i quedava confirmat que Calassanç havia acompanyat Gomis durant tota la visita.


L'elaboració del Camí de Calassanç és l’objectiu que ens ha portat a revisar el que es coneix sobre la vida del fundador de l'Escola Pia mentre vivia en terres catalanes. Hem pres consciència que en les darreres dècades s'han fet avenços en la recerca històrica, s'han classificat fons arxivístics i les noves tecnologies han facilitat la feina dels investigadors. Les últimes recerques exhaustives sobre Calassanç – volem destacar especialment la ingent aportació del pare Josep Poch – van acabar a principis dels anys vuitanta. Després de més de trenta anys, i coincidint també amb l'any jubilar calassanci, pensem que és un bon moment per reemprendre la investigació.

En aquest context, i esperonats per la segona troballa documental, ens hem posat a treballar segons el projecte que presentàrem a l'Alifara de Caldes de Montbui als escolapis i que va ser posteriorment aprovat pel pare provincial.

Així doncs, la setmana de l’11 al 15 de juliol ens desplaçàrem a diversos arxius per sondejar les possibilitats d'investigació. Començàrem a l'Arxiu Diocesà d'Urgell, seguint pels comarcals de l'Alt Urgell, el Pallars Jussà a Tremp i el Pallars Sobirà a Sort. Tinguérem l'ocasió de revisar els fons existents, de parlar amb persones enteses i de comprovar que les troballes podien continuar.

Font: Pandora, Premsa digitalitzada Gencat.cat 
A l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, a Tremp, hi trobàrem les primeres sorpreses. Entre la documentació de la Insigne i Col·legial de Valldeflors de Tremp – encara no del tot catalogada – ens va sorprendre trobar-hi una còpia d'un plet entre els capellans de Durro i el visitador de l'oficialat, mossèn Josep Calassanç. Com també un altre text, datat de 1589 i escrit per Calassanç. També hi hem trobat nova documentació sobre l’intent de fundació a Tremp d’un col·legi de l’Escola Pia el 1683, el mateix any en què es fundà a Moià. D'aquesta temptativa de fundació quedà entre els trempolins el record de les gestions i, el 1883, en la revista El Pallaresa (1883, núm. 60, p. 2 i núm. 89, p. 2-3) el redactor Antoni Mir en els articles «Una efeméride Tremp» i «San José de Calasanz, oficial eclesiástico de Tremp» lamentava que mentre a Moià celebraven el segon centenari del col·legi escolapi, a Tremp encara no en tenien.

De manera significativa, a l’arxiu del bisbat d’Urgell hi hem localitzat alguns escrits més del fundador de l’Escola Pia encara no coneguts. Quasi tots són en català, excepte alguns en llatí, i amb la bona lletra que el caracteritza. Sabem que durant el temps que estigué al servei del bisbe Capella actuà com a secretari o escrivent i, per tant, en aquests escrits no hi ha la seva signatura, però la lletra és inconfusible.

Aquestes petites troballes, com l'anàlisi sistemàtica de la informació dispersa de la qual ja disposem, així com un buidat de l'extens llegat del Pare Poch, ens permetrà conèixer més i amb més detalls els quatre anys (1587-1591) d’activitats que mossèn Josep Calassanç va tenir en el bisbat. Certes coses que fins ara s'havien afirmat de manera general i ara ja les podrem especificar.

El pont de Claverol 
Posem alguns exemples. El primer és sobre Claverol, població on Calassanç fou rector (1588-1591). Els detalls que hem pogut espigolar en la documentació trobada ens permeten afirmar que Claverol era una parròquia sufragània d’Hortoneda i, per tant, el rector ho era de les dues. Per això mossèn Josep Calassanç sustentava el doble títol de plebà d'Hortoneda i de rector de Claverol, entenent que plebà era un càrrec superior. En aquesta organització de parròquies cal inserir-hi el nucli habitat del Pont de Claverol, lloc que estava sota el domini de la família Motes, bons amics de Calassanç. Era un indret estratègic en la comunicació, tant per tenir-hi el pont principal del camí general del Pallars, com per ser parada dels raiers que aconseguien superar Collegats. Calassanç va ser plebà no d'un poblet sinó d'un conjunt de parròquies amb certa rellevància econòmica. Així ho destaquen les interessants aportacions sobre la xarxa de camins del Pallars Jussà que conté l'estudi premiat per la Beca Mossèn Jesús Castells i Serra: Bonales, Jacinto; Bailac, Miquel (2015). Els camins històrics del Pallars Jussà. Tremp: Garsineu.

Un segon exemple és el cas de l'estada de mossèn Calassanç a casa d'Antoni Janer. La documentació d'aquest mercader que es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya encara ens pot aportar moltes dades biogràfiques de Calassanç i de la participació en els seus negocis. També la recerca ens permetrà determinar aviat quina era l'adreça exacte de l'allotjament de Calassanç a la Seu.

Encara més, també podrem parlar amb més propietat sobre la feina que va fer els mesos de febrer juny de 1589, quan Calassanç va ser familiar del bisbe Andreu Capella. Poques coses sabíem del que va fer al costat del prelat mentre residia en el mateix palau. Ara disposem de més de cent documents escrits per Calassanç que corresponen a totes les activitats del bisbe: actuava, doncs, com a escrivent o secretari. Semblantment passa sobre el càrrec que va ostentar a l'oficialat de Tremp. Per equivocació, o bé per buscar-hi una analogia, s'havia dit que va ser arxiprest de Tremp. Aquesta expressió no surt en cap documentació, i és que Calassanç fou nomenat oficial eclesiàstic. Això implicava unes funcions concretes que caldrà estudiar. Tindrem algunes sorpreses.

Ja a nivell de context històric també ens trobem davant del problema del bandolerisme, que tanta importància tenia en aquell moment i condicionà moltes actuacions. El revisem a la llum de les cartes escrites al Virrei de Catalunya per Calassanç així com altres documents que trobem. Ampliarem el que fins ara sabíem i veurem un Calassanç més implicat en la vida d’aquella terra ferma.

A més dels documents que hem trobat últimament en els esmentats arxius episcopal i comarcals, ens servim d’altres fonts. Els responsables dels arxius ens han recomanat obres fonamentals d'història local, que hem adquirit i llegit. També ens han indicat altres arxius en els que podem trobar informació perquè, com passa sempre, no tot es troba en el lloc propi.

Una altra font importantíssima és la mateix bibliografia sobre Calassanç: un gran conjunt de llibres i  articles publicats per tants diversos autors que han estudiat la seva figura. Seran bàsics els articles que publicà el Pare Poch així com el seu extens llegat, conservat a l'Arxiu Provincial i que conté moltes troballes que mai va arribar a publicar. Per exemple, hi ha cartes del Virrei de Catalunya al Capítol de canonges d’Urgell responent a les que aquest li enviava. Els epistolaris coneguts només hi trobem les del Capítol al Virrei, perquè les escrivia Calassanç. Ampliem, doncs, la visió del problema sobretot del bandolerisme.
Capses del fons del  P. Josep Poch a l'APEPC. 
Un detall. Entre els molts documents copiats a mà pel P. Poch de l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi hem trobat la petició dels cònsols de Tremp i la resposta afirmativa de Felip II sobre tenir el dret de pontatge del pont de fusta en el riu Noguera Pallaresa, és a dir, el dret de cobrar una quantitat a fi de poder-lo mantenir i millorar. Aquest fet no és conegut per Manuel Lledós i Mir (Historia de la antigua villa, hoy ciudad de Tremp. Barcelona: Arts graf. J. Faidella Seix; facsímil: Tremp: Tip. Emporium, 1917) en el seu llibre d'història de Tremp quan parla dels ponts de la ciutat.

Un document poc conegut i no prou utilitzat és la conferència que mossèn Pere Pujol i Tubau, arxiver del bisbat d’Urgell, que pronuncià a la Reial Acadèmia de Bones Lletres el 1935. No es pogué publicar per les incidències del temps i quedà en l’ostracisme. El P. Poch en guardava un exemplar (APEPC: 10-31-3 / núm. 259) mecanoscrit i el P. Severino Giner (San José de Calasanz, maestro y fundador. Madrid: 1992, p. 196, nota 17; BAC maior) en tenia una còpia, però no l’utilitzà del tot. Hi ha interessants informacions sobre Calassanç les quals valdrà la pena de divulgar i ens faran conèixer nous aspectes de la seva personalitat.

Estem en uns primers mesos de la recerca, ens queda molta feina a fer. Tenim uns esquemes i taules que anem omplint. Esperem que de tant en tant podrem anar informant dels resultats. Estem en una fase d’anàlisi i ordenament dels documents trobats. Després vindrà la síntesi i redacció.

Hem apuntat algunes coses. Algú voldria que ho desenvolupéssim més. Ens sembla millor fer-ho pas a pas. Tenim moltes peces d’un trencaclosques que anem encaixant. No hi ha de moment cap tros ben configurat. Anirem informant.

El primer resultat tangible serà que les actes de la visita sede vacante de 1587 es publicaran en el poper volum de Arxiu de textos catalans antics, de l’Institut d’Estudis Catalans.
Joan Florensa
Aniol Noguera

dimarts, 11 d’octubre de 2016

«Escolapio» en el Diccionario de la lengua castellana o española

Jaume Pallarolas
El Jaume Pallarolas tenia una estimació especial per als llibres i documents. Amb certa freqüència m’havia recordat les col·laboracions a la Biblioteca del la residència P. Felipe Scío de Salamanca. Anava els diumenges a fer un volt pel mercat del llibre de Sant Antoni i de tant en tant en comprava. Com demostrava en els seus discursos, llegia els clàssics de la col·lecció Bernat Metge. Va tenir la dèria de col·leccionar totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana que a partir de la dictadura de Primo de Rivera es va dir Diccionario de la lengua española. I un bon dia es decidí a donar a la Biblioteca Provincial aquesta col·lecció que avui tenim i custodiem.

No el col·leccionà perquè sí, sinó que el consultava i seguia la evolució del significat d’alguna paraula. Una que seguí en cada edició va ser escolapio.  M’entregà el resultat de la recerca perquè en fes un article, que és el que aquí a continuació presento. Ell el va llegir i no hi va fer cap observació.

És un entreteniment, però porta una càrrega de contingut i de detalls. Això és fer un recorregut per totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana o española.  La primera edició és de 1726, en la qual no hi surt l’Escola Pia ni els seus membres.

Pas de Castellana a Española (1914-1926)
La primera vegada que apareix la paraula «Escolapio» en el Diccionario de la Lengua és la edició de 1822, data en que els escolapis portàvem quasi segle i mig d’existència a Espanya. Finalment algú s’adonà de la presència escolàpia. A Madrid, com a tantes altres poblacions de la península, la quitxalla feia anys que emprava aquest mot: anaven a l’escola dels «escolapios».
La primera aparició en el DLC és amb una paraula en substantiu i masculina, la qual queda definida amb les següents paraules: «Clérigo regular del orden de las Escuelas Pías destinado a la enseñanza gratuita de la juventud.» No es pot parlar en aquell moment segons l’Acadèmia de la Llengua d’un «colegio escolapio», ja que era substantiu i en aquest cas seria adjectiu. Tampoc es reconeixien el germans operaris que no són clergues. Fins a la última edició de 2001, l’«escolapio» serà «clérigo». És evident que la definició s’ha pres sempre del títol oficial de l’orde el qual només parla de clergues regulars.

La paraula «orden» la dóna com a masculina fins que el 1914 per primera vegada parlarà «de la orden» en referir-se a l’escolapi en sentit d’adjectiu. La mantindrà en substantiu  masculí en tractar dels clergues fins a l’edició de 1956. Com que en aquest 1914 s’hi afegeix el sentit d’adjectiu, canvia el gènere de la paraula «orden», però no corregeix la següent accepció que continua en femení.
El DLC parla de la «enseñanza gratuita» fins 1837. En l’edició següent de 1843 desapareix aquest qualificatiu de l’ensenyament. Són els anys de supressió de l’orde (restaurada el 1845) en que l’Estat vol prendre les rendes de l’ensenyament.

Primera acepció. Edició de 1822
En l’edició de 1884, la paraula rep dues accepcions: a més de la que venia essent tradicional, s’hi afegeix «El que asiste como estudiante á las Escuelas Pías». En tres edicions es repetirà aquesta explicació, fins que en la de 1925 es canvia per «Estudiante que recibe enseñanza en las Escuelas Pías.» Hi ha una mica més d’exigència: cal estudiar, no només assistir. En l’edició de 1992 aquesta accepció queda com una cosa històrica: «Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías.» Els estudiants a partir de 1992 ja no són «escolapios»; només queda per antics alumnes En tots els casos, l’accepció és adjectiu. A Mèxic per parlar d’estudiants, diuen també «escolapios». Segurament que es manté l’accepció en el DLC perquè encara té vigència a Amèrica.

En el de 1914 s’introdueix una tercera accepció (que figura en primer lloc) com adjectiu: «Perteneciente a la orden de las Escuelas Pías.» A partir d’aquest moment ja es podrà parlat correctament d’un «colegio escolapio» o similars. 

La següent edició, de 1925, afegeix una nova accepció: «Religiosa que, siguiendo la regla de las Escuelas Pías, se dedica a la enseñanza de niñas.»

Totes les edicions del Diccionario
Fins a l’edició de 1984 es repeteixen les quatre accepcions enumerades: adjectiu «Perteneciente», nom masculí «Clérigo», nom femení «Religiosa» i també com adjectiu «Estudiante». I les explicacions de cada paraula són semblants a les del passat amb les petites variants que ja hem anotat.
En l’edició de 1992 hi ha una simplificació o reducció notable. Ja no diu que el clergue es dediqui a l’ensenyament: «Clérigo regular de las Escuelas Pías». Les religioses tampoc han de seguir la regla, sinó que simplement són «de las Escuelas Pías»; sembla més encertada aquesta interpretació que l’anterior, ja que les religioses escolàpies sempre han estat independents dels clergues escolapis, han tingut la seva pròpia Regla (que s’hi inspiressin no vol dir que en depenguessin). Estudiant és el que «recibía enseñanza». L’accepció com adjectiu desapareix: i altra vegada ens trobem que no es pot parlar correctament de «colegio escolapio», ja que la paraula no és adjectiu, sinó només nom.
L’edició de 2001 crida l’atenció per les modificacions que introdueix. Copio les quatre accepcions que dóna el DLE: «1. adj. Perteneciente o relativo a la Orden de las Escuelas Pías, fundada a fines del siglo xvi por San José de Calasanz. // 2. m. y f. Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías. // 3. m. Clérigo regular de las Escuelas Pías. // 4. f. Religiosa de las Escuelas Pías.»

Per primera vegada escriu «Orden» en majúscula. També hi ha una referència històrica a l'orígen de l’Escola Pia, que no sembla massa pròpia d’un diccionari de la llengua. Tornem a trobar-nos amb l’adjectiu «escolapio».

Els senyors acadèmics han fet ballar en les successives edicions del Diccionario aquesta paraula diverses vegades entre ara substantiu i adjectiu, ara només substantiu. A veure si per fi hi donen continuïtat.

Joan Florensa