divendres, 20 d’abril de 2018

Descobrim les nostres pel·lícules.

Entre els materials que conservem a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya n’hi ha que no poden ser visualitzats a simple vista, sinó que precisen d’una mediació tecnològica que avui és obsoleta. Parlem de diapositives, vídeos, films i microfilms, cintes magnetofòniques i cassetes. Ara el mitjà per a recuperar-los és la digitalització, que permet veure o escoltar el contingut canviant el suport d’analògic a digital. 


El març de 2018 a l’Arxiu Provincial ens vam proposar la conversió digital de part del fons de pel·lícules cinematogràfiques que creiem que té un interès rellevant a causa del valor informatiu de la imatge. S’ha fet una selecció tenint en compte l’interès històric i informatiu, excloent els films de provinença no escolàpia: els films antigament anomenats “filminas”, produïts per a ser projectats a classe com a suport dels ensenyaments de religió i geografia (sobretot d’Amics del Catecisme i de Don Bosco) dels quals n’hi ha un nombre considerable, els dibuixos animats i altres films didàctics o extraescolars. 

Viatge d'alumnes del PREU Nostra Senyora (1962)

En total hem digitalitzat 60 rotlles que comprenen un espai temporal aproximat entre 1962 i 1981. Les pel·lícules desvetllen per una banda episodis de vida escolar de diverses escoles, de colònies escolars i a Pineta i del Centre Escolapi de Muntanya. Per altra banda, hi ha un grup de filmacions de les missions escolàpies al Senegal, de mitjans dels anys setanta. 

Joan Bosch i Àngel Casas al Senegal, parròquia dels Màrtirs d'Uganda. (1979-80)
Pel que fa a la qualitat trobem dos tipus de films. En primer lloc els més antics, uns documentals de realització professional encarregats per l’Escola Pia per a deixar testimoni d’esdeveniments especials. Són els Jocs Esportius Escolapis,(1rs., 1962, a Mataró: F075; 3rs.,1964, a Sabadell: F073; i 4ts., 1965, a Vilanova i Sitges. F072) i la commemoració del 225 aniversari de l’Escola Pia Santa Anna, a Mataró 1963: F074. També hi ha uns films de qualitat tècnica una mica més inferior però amb la mateixa voluntat documental, són els films de la descripció del barri de Mina-Pekin (F053) i el calassanciat d’Alella (F055 i F056), produïts segurament amb la intenció propagandística de cercar vocacions fora de Catalunya i per això el text és en castellà. La veu que se sent enregistrada és del pare Josep Almirall.

Mataró, 1rs. Jocs Esportius Escolapis, 1962
Vilanova. 4ts Jocs Esportius Escolapis, 1965
Els altres són films de caire més casolà, filmats majoritàriament per l’escolapi Lluís Boronat en les seves diferents destinacions entre els anys seixanta i setanta. Mostren diverses activitats protagonitzades per escolapis o alumnes i ex alumnes, colònies i trobades escoltes. També enregistrà diverses imatges de les estades a Saint Papoul i al Senegal als anys 60 i 70.

Per la seva importància històrica destaquem els reportatges ja remarcats prèviament del barri de La Mina quan era un barri de barraques (abans de 1969) i les visions dels Jocs Esportius Escolapis (1962-1965) i el calassanciat d’Alella (abans de 1967), la vestició religiosa d’uns novicis a Moià (1967) i especialment per a la Escola Pia, la festa d’inauguració de la casa de Claverol (1973) i les imatges del Capítol Provincial de 1976 celebrat a Sarrià.
El barri de la Mina des del Castell (-1968?)

Alella, propaganda vocacional (1972)
Presentem a continuació una relació dels vídeos pel lloc que hem identificat.

Alella, (196?-1972) Ordenació religiosa i calassanciat: F055 (196X);  F056 (1966); F008 (1972);
Balaguer (196X?). Imatges de la comunitat i l’escola.F035, F036, F037, F043, F049.
Barcelona Balmes? (197?): Aula amb alumnes i interior de la capella. F027, F028
Barcelona Calassanci:  jocs al pati i al terrat. Sorteig a l’entrada F044
Barcelona Nostra Senyora durant els anys en què en Boronat en fou rector: (1961-1967). Viatge del PREU: (F010, 1962, sonora); Interior aules i activitats de catequesi (ca. 1969  F011); Alumnes de primària i batxillerat a l’interior i en una excursió al zoo (196?, F013)
Barcelona Sarrià: Capítol Provincial 1976 a Sarrià,  F009; Viatges i activitats extres d’alumnes: F016
Calella: F054 (197X) Peregrinació a Montserrat
Claverol (1973): F021
Colònies de Pineta, (1965-1980): F025 F026, F029, F030, F058, F059, F061);
Escoltisme i campaments: F032, F034, F041, F042, F048, F062.
Mataró: Jocs Esportius Escolapis (1962,  F075), bicentenari Escola Pia a Mataró: F074 (1963). La Missa F031 (abans de 1970).
Mina-Pekin, (1964-69) F053
Moià: F057 (1967) vestició religiosa
Sabadell: Jocs Esportius Escolapis (1964) F073
Saint Papoul (Aude, Llenguadoc-Rosselló), Maison des enfants diverses vistes dels nens i l’edifici.  (1967-1976) F002, F003, F004 i F022
Senegal. Vistes de les diferents cases i d’activitats de selegalesos i escolapis.  (1978-1981) F001, F005, F006, F007, F012, F014, F015, F0017, F018, F019, F020
Vilanova i la Geltrú i Sitges (196X) F038, Jocs Esportius Escolapis (1965, F074)
Colònies a Pineta 1969

Alella, trobada de monitors (1978?)

Escola no identificada: Exposició d’artesania sobre Senegal i Mèxic F078 (1981), excursions al Tibidabo, al zoo i unes convivències (197?):  F033 i F045, F046, F047

Creiem que val la pena que al menys una selecció d'aquests puguin ser accessibles lliurement per a tothom. Per això ens plantejarem en breu de quina manera podem difondre aquestes imatges amb un context comprensible i explicatiu.

dimarts, 3 d’abril de 2018

Contribuïnt a la investigació científica històrica

En un article aparegut en aquest blog el 13 de maig de 2013 es feia una petita menció històrica de la relació que tingueren els col·legis catalans de l’Escola Pia amb la meteorologia. Déiem allà que arrel d’una crida que feren alguns ajuntaments catalans per a crear observatoris meteorològics, en resposta a una iniciativa estatal destinada a millorar el rendiment agrícola del país, en alguns dels col·legis s’hi instal·là un observatori meteorològic. El primer a tenir observatori fou el d’Olot el 1879 i el seguiren els de Igualada, Mataró i Vilanova (1881), Sabadell (1895) i Moià (1905). Habitualment hi estava a càrrec un escolapi de la comunitat que, auxiliat en molts casos per alumnes, enregistrava les dades i les enviava al centre estatal de Madrid. Aquestes dades sortien publicades en moltes ocasions en revistes d’àmbit local i sovint eren l’única estació meteorològica del municipi. Dels conjunts documentals que d’aquestes estacions se’n va derivar se n’ha preservat un volum divers segons els centres, destacant sobretot els llibres de registre de dades.

Digitalitzant el llibre de registre / Meteocat
El maig de 2017 vam establir un acord amb el Servei Meteorològic de Catalunya, Meteocat, amb el que aquest centre es comprometia a digitalitzar un document del nostre arxiu: el llibre de registre de l'estació de l'Escola Pia de Mataró d'entre els anys 1927 i 1936. Per a aquesta institució serà un instrument de gran utilitat per completar les investigacions que el departament de Canvi Climàtic realitza en la seva recerca sobre història del clima a Catalunya, resseguint registres climàtics antic d'arreu del territori  i per nosaltres ha sigut una oportunitat per obtenir una còpia digital d'aquest document. 

Moment del donatiu de la col·lecció  /APEPC





En finalitzar la operació de digitalizació, vam oferir al Meteocat el donatiu d'una col·lecció de 17 volumns  de la sèrie Resumen de las observaciones meteorológicas efectuadas en la Peninsula y algunas de sus islas adyacentes durante el año de... ordenado y publicado por el observatorio de Madrid, entre els anys 1885-1918, col·lecció que nosaltres conservàvem per provinença del col·legi de Mataró però que encara no teniem catalogada. L'oferiment va ser contestat de manera positiva per part del Servei Meteorològic ja que també contribuiria a completar la investigació abans esmentada. El dia 20 de març es va fer efectiva la donació. Esperem que en una altra ocasió es pugui repetir la col·laboració per a futures recerques amb aquesta o altres institucions dedicades a la investigació científica.  
Oriol Casanovas






dimarts, 13 de març de 2018

Animador de l'Arxiu Provincial: P. Poch

Josep Poch, ca. 1960 APEPC 11-03
El pare Josep Poch i Gallart no va ser al naixement de l’Arxiu Provincial. Des de 1955 estava destinat a Madrid on a més de ser secretari de les revistes escolàpies es dedicava a la investigació. Coneixia bé molts arxius per les hores i hores que s’hi havia passat. Amb les publicacions d’articles que havia fet, s’havia guanyat un bon nom entre el món cultural. A més dels coneixements, tenia un do especial per guanyar-se les simpaties i admiració de tothom. Era elegant, atent, proper a tothom: tractava igualment a gent d’alta societat, com al més senzill pagès o treballador.
El 1971 tornà a Catalunya i en contacte amb el Miquel Puig que tenia cura de l’Arxiu Provincial, iniciaren una nova proposta d’arxiu. La presentaren a la reunió de rectors del 14 d’abril de 1972. Aquesta proposta va ser la base del que avui és l’APEPC: arxiu, biblioteca, hemeroteca i museu o objectes i ubicat a Barcelona a la casa provincial.  El pare Poch no era arxiver i en cap moment hi treballà, però en va ser el propagandista, l’animador, el que aconseguí que els escolapis creguéssim en l’Arxiu que teníem. Hi aportà idees, fruit del que sabia per experiència. També entrà en contacte amb els altres arxivers eclesiàstics de Catalunya: inicià les relacions externes de l’Arxiu. El prestigi de que gaudia afegia punts a l’Arxiu Provincial.

A Moià, ca. 1930 APEPC 11-03
El P. Josep Poch i Gallart (Caldes de Montbui 1914 - Barcelona 1983) professà a l'Escola Pia a Moià el 1930. Doctor en teologia per la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma. Capellà castrense durant la guerra civil espanyola en la Ciutat Universitària de Madrid (1936-1939). Encetà la docència a l’Escola Pia de Sarrià en la secció dels més grans: hi va fer bones amistats que conservà la resta de la seva vida. Va ser el custodi de les relíquies de sant Josep Calassanç quan el curs 1948-1949 peregrinaren per Espanya. Rector d'Igualada (1949-1952). En el col·legi de Sant Antoni (1952-1955) creà i dirigí la revista Boletín San Anton. Residí a Madrid (1955-1971) exercint com a secretari de les revistes de l'orde. Les malalties que venia patint des de feia uns anys se li anaren agreujant. La vista l’afectava de manera especial.
En tornar a Catalunya, residí uns mesos en el col·legi de Nostra Senyora de Barcelona, després a Alella i a Sant Antoni de Barcelona. Aquests anys publicà principalment a Catalaunia, la revista interna de la província escolàpia.
Els temes d’investigació peferents foren: en primer lloc la figura de Josep Calassanç, molts especialment el període espanyol (1557-1592); com a conseqüència d’aquestes investigacions entrà en la de l’Estudi General de Lleida, sobre el que va fer importants aportacions; s’interessà per la història de l’Escola Pia a Catalunya, dels seus col·legis, dels religiosos; sobre Caldes de Montbui investigà sobre els seus orígens romans, la parròquia, calderins il·lustres. Va ser membre de l'Institut d'Estudis Ilerdencs i de l’Institut Miguel Servet de Sigena i del Patronat del Museu de Caldes de Montbui. A Caldes de Montbui l'ajuntament li dedicà un carrer.
Joan Florensa

dilluns, 26 de febrer de 2018

Integració de l'APEPC en el mon dels arxius

Passats els primers anys de la creació de l’Arxiu Provincial (APEPC) en que la tasca fonamental era la d’organitzar-se, plantejar-se els objectius a assolir i mesurar els mitjans -també els de personal- de que podia comptar, els responsables buscaren contactar amb les institucions existents del mateix tema. No es podia anar en solitari, calia la integració amb la resta d’entitats similars.
En aquells anys setanta l’ambient era ben pobre a casa nostra. No hi havia una escola de formació d’arxivers ni cap associació del ram. Els arxivers actuaven per voluntat i es formaven a base de cursar assignatures a les universitats sobre qüestions que els eren útils, com per exemple la paleografia. S’aprofitaven les classes que algun entès donava a casa seva sobre aquestes matèries. El contacte amb arxivers acreditats ajudava els novells a formar-se. Existia a nivell de l’estat la Federación Española de Asociaciones de Archiveros, Bibliotecarios, Arqueólogos, Museólogos y Documentalistas però no responia pas al que aquí es demanava.

Els arxivers de l’Església a Espanya s’havien format a l’Escola d’Arxivística del Vaticà, que gaudia d’un reconegut prestigi. El 1971 els arxivers capitulars o de les catedrals i els diocesans s’organitzaren formant la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España (AAIE); en un primer moment anaren junts amb els bibliotecaris però aviat se separaren.
A Catalunya els arxivers eclesiàstics a més d’adherir-se a la AAIE, formaren un secretariat (Secretariat d’Arxivers de l’Església de Catalunya, SAEC) per atendre els problemes concrets del lloc. S’hi ajuntaren els dels bisbats de València i Balears. El 1975 s’atorgaren uns estatuts propis. També hi foren admesos els arxivers d’ordes antics masculins: monjos, frares, clergues regulars, no els de les congregacions modernes. El pare Josep Poch ens consta que hi participà a partir de 1981. La SAEC publicà una Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya - València i Balears (Barcelona: 1978) en el qual hi figura el de l’Escola Pia amb una breu relació dels fons existents en aquell moment.
El desembre de 1984 se celebrà a Alcobendas un Congrés de la AAIE que provocà una renovació de la junta, i marcà una nova orientació de cara al futur com els Congressos i les notables publicacions. El nostre arxiu hi va ser present i donà el seu vot a la renovació de l’Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Ho consideràrem un moment oportú per impulsar també dintre de l’Escola Pia l’interès pels nostres arxius i intentàrem la inscripció en la AAIE dels responsables dels nostres arxivers provincials espanyols però no aconseguírem cap resposta: havia assistit a la trobada d’Alcobendas el pare Jesús Lecea que aleshores era el responsable de l’Arxiu de la Vicaria que es guardava a Salamanca; el pare Claudi Vilà, que poc després el substituí, continuà la relació amb la AAIE.

Una vella aspiració dels arxivers eclesiàstics era poder disposar d’una guia dels arxius de l’Església a Espanya. La AAIE ho assumí des de la seva fundació el 1971 com a responsabilitat pròpia. Era una feina complexa perquè depenia de cada un dels arxivers que havien de facilitar les dades sobre el que tenien entre mans. Finalment el 1985 es publicà la Guía de los archivos y bibliotecas de la Iglesia en España (2 volums, León 1985). El nostre  APEPC hi consta en les pàgines 181-184 del volum I.
A Madrid la AAIE celebrà entre el 12 i el 15 de desembre de 1988 un curset per actualitzar tècnicament els arxius adoptant els mitjans que es trobaven en el mercat cultural. Les ponències i comunicacions es publicaren en el primer volum de la col·lecció Memoria Ecclesiae (Barcelona, 1990). El nostre APEPC hi va ser present com justifica la comunicació que s’hi llegí i publicà Programa de microfilmación en el Archivo Provincial de las Escuelas Pías de Catalunya (p.143-144). En els números successius de Memoria Ecclesiae s’hi poden trobar les comunicacions enviades des de l’APEPC donant a conèixer els fons propis.

També a casa nostra bullien moltes coses en aquells anys de canvis. Entre 1975 i 1977 es treballà en el Congrés de Cultura Catalana que analitzà tots els àmbits i projectà possibles actuacions. El Miquel Puig, com a responsable de l’Arxiu provincial, participà en les sessions preparatòries. Els arxius foren evidentment un dels temes que entraren en l’anàlisi, ja que era important i estava abandonat. El Congrés destacà que en el món monàstic i conventual s’havia desvetllar l’interès pels arxius i lloà “la política encertada que han portat a la creació d’arxius centrals de certs ordes, per exemple, l’Escola Pia de Catalunya i els caputxins, amb personal adequat al seu davant”. Paraules que Ramon Novell comentà: “Que el present elogi sigui un crit de conscienciació per salvaguardar el nostre patrimoni històric i cercar nous mitjans per perfeccionar l’obra iniciada” (en Catalaunia, núm. 187, març 1977, p. 13).

L’interès pels arxius a Catalunya animà a que alguns dels pocs que s’hi dedicaven, proposessin la fundació d’una associació d’arxivers. L’acte inaugural tingué lloc el 1985 a l’Institut d’Estudis Catalans. Els arxivers de l’Església de Catalunya en aquell primer moment ens hi adherírem i per això un membre del SAEC ha estat vocal nat de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC) i els seus membres som considerats socis fundadors. L’arxiver de l’Escola Pia de Catalunya n’ha estat soci des del principi, abans de la inscripció col·lectiva. Durant anys l’AAC ha publicat un Directori amb les dades de tots els arxivers socis de l’entitat, fins que les noves tècniques han fet obsolet el sistema i ara es pot trobar al web de AAC.

El Servei d’Arxius de la Generalitat suggerí el 1991 actualitzar la Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya - València i Balears de 1978, limitant-la a l’àmbit dels bisbats amb seu a Catalunya. Es publicà en el volum 7 de la col·lecció Guia dels arxius històrics de Catalunya (Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1998) en la qual el nostre arxiu ocupa les pàgines 105-114 amb dues fotografies: un document i les instal·lacions.

El 12 de febrer de 2001 l’APEPC signà un acord amb la Universitat de Barcelona segons el qual podríem tenir alumnes en pràctiques de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. El mateix any de 2001 vingué la primera alumna a realitzar les pràctiques. Anualment hem assistit a les trobades que tenen lloc a l’esmentada Facultat amb els centres que tenim alumnes en pràctiques. Aquest contacte amb alumnes ens mostrà el camí que anava seguint l’arxivísitca i que després hem anat adoptant.

Des de 2014 que participem en el curs d’arxivística de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental (ESAGED) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Diferents tipus d’arxius exposen una tarda el contingut del seus fons, la organització, el tractament dels documents, els mitjans tecnològics, etc.

Aquest recorregut pels 50 anys de vida de l’APEPC mostra com aquella petita cèl·lula que començà a viure a Moià el 1967 s’ha anat integrant en el món arxivístic de casa nostra. El contacte amb les persones i institucions especialitzades són un mitjà indispensable per créixer, viure al dia i poder respondre al repte diari de mantenir la qualitat de l’arxiu. Tots aquests contactes enriquiren i obriren portes a noves relacions: l’APEPC ha rebut molt més del que ha pogut donar i aportar. En solitari no es fa camí.
Joan Florensa

dilluns, 5 de febrer de 2018

50 anys de l'Arxiu Provincial: Xavier Miró Gumà, un dels pioners

En fer memòria dels 50 anys de l’inici de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya hem dit que una de les coses que volíem fer, era recordar les persones que ho han fer realitat.
Fa pocs dies ens deixava en Xavier Miró i Gumà (Barcelona 1943 - 2018) que va ser-ne un dels pioners el 1968.
Començà el noviciat el 1967 a Moià amb la intenció d’entrar a l’Escola Pia. Volia fer-ho com a germà operari, no com a sacerdot, per seguir el camí de la senzillesa i humilitat de Sant Francesc d’Assís.

La iniciativa del pare mestre de novicis Josep Liñan de remprendre la tasca del pare Antoni  Tasi de recollir, ordenar i anotar en una inventari tot el que arribava, l’assumí en un primer moment el novici Miquel Puig i Reixach, però l’estiu de 1968 professà i es traslladà a Iratxe (Navarra) amb la resta de companys de curs per començar els estudis eclesiàstics.
En Xavier Miró continuà la tasca començada fins a l’estiu de 1970 en que professà i deixà de residir a Moià. Durant el curs 1970-1971 la tasca de l’Arxiu quedà momentàniament aturada sense que ningú s’hi dediqués. L’edat per a començar el noviciat s’allargà i per tant durant un parell d’anys no hi hagué novicis ni casa noviciat. El pare Liñan va ser nomenat rector de Sant Antoni de Barcelona. Quan es va reemprendre el noviciat, la casa escollida va ser la d’Alella. El 1970 va se destinat a Moià com a rector el pare Rossend Casallarch, que vetllà per mantenir les coses com estaven encara que ell no s’hi podia pas dedicar.

Xavier Miró i Gumà a Sant Antoni, 1971
El Miquel Puig tornà d’Iratxe el 1972 i des de Barcelona on residí tornà a tenir cura de l’Arxiu. Moià quedava lluny i presentava dificultats per als investigadors de manera que el 1973 es traslladà l’Arxiu i Biblioteca a la Ronda Sant Pau 80, de Barcelona.

En els mesos que en Xavier s’ocupà de l’Arxiu, redactà un inventari de la documentació que ja s’havia ordenat. A cada entrada hi afegia unes paraules clau. Després feia una fitxa del document per a cada paraula clau, fitxa que col·locava en un fitxer ordenat alfabèticament.
Xavier era una persona constant, minuciosa, perfeccionista, de manera que amb pocs mesos es disposà d’un fitxer que permetia trobar els documents que es busquessin.

Els fons que en un primer moment treballà foren els dels pares Ramon Maria Castelltort, mort el 1966, que el pare Liñan va tenir molt interès en que es portés a Moià i poc després el del pare Llogari Picanyol que morí a Sabadell el 3 de setembre d’aquell 1968.

La metodologia que seguí el Xavier va ser la mateixa que s’usava a les biblioteques, temàtica que estava en aquell moment molts ben estructurada en les biblioteques catalanes, mentre que la arxivística vivia encara de tècniques tradicionals. En els arxius, de cada fons se’n feia un inventari i dels inventaris se’n extreien índexs de les paraules clau, no fitxes; els índexs s’ajuntaven a l’inventari corresponent. Cada fons tenia el propi inventari i índex, de manera que no hi havia una lloc únic on trobar les referències. En el nostre cas, el fons Castelltort hauria tingut un inventari separat del del fons Picanyol i cada u tindria el seu propi índex. Amb el sistema de fitxes del Xavier, les fitxes passaven a un mateix i únic fitxer. fet que facilitava la recerca.

La tasca del Xavier no es limità als documents de l’Arxiu, sinó que també treballà amb les biblioteques de la comunitat de Moià i del noviciat a més d’altres que hi arribaren. Aplicà la metodologia exposa en els llibres d’Aurora Díaz Plaja sobre biblioteques i la seva classificació dels llibres. Adoptà el sistema de la Classificació Decimal Universal i escollí els números que servirien per als llibres que es pensava formarien la Biblioteca Provincial de l’Escola Pia: en efecte, hi ha temes que cal desenvolupar molt (com els d’ensenyament, partint del numero 37) mentre que d’altres no n’arribarien pas gaires (com medicina, que en té prou amb el número 61). Sobre el que havia de ser la Biblioteca Escolàpia redactà un breu manual o guia el 1970 (APEPC: 00-01 / caixa 2, núm. 13), que més endavant va refer i per això posà en el manual caducat.
L’evolució tècnica posterior ha fet obsoleta tota aquella feina. Ho passàrem a l’ordinador i els inventaris, fitxes i llibres registre s’han convertit en material fora d’ús i bona part d’ell l’hem eliminat per evitar duplicitats innecessàries i guanyar espais, dels que sempre anem escassos en els arxius i biblioteques.

Dèiem abans que el Xavier era perfeccionista. Ho confirma la manera d’escriure a màquina. La forma tradicional feia que les línies a la part dreta quedessin sense alinear perquè no es podien trencar les síl·labes. Ell calculava el nombre d’espais de la línia en la màquina i després contava els espais del text que anava a escriure-hi de manera que no sobressin ni faltessin espais. Deixava dintre de la línia els espais necessaris per igualar el text al final. La presentació final que aconseguia tenia un aspecte agradable. Per això moltes vegades se li demanava que passés a màquina un document que es volia presentar bé.

Per a l’Arxiu treballà diferents coses. Una important que ha tingut i té molta utilitat, va ser la presentació de les traduccions de les consuetes fins al 1885. Les havien traduït entre els pares Romuald Duch i Albert Singla. Estaven a màquina i ens interessava passar-les a ordinador per fer-les més assequibles. Ho tinguérem enllestit el 1999. S’hi pot comprovar la mà del Xavier en l’arrenglerat a la part dreta, com hem explicat.
Joan Florensa

divendres, 15 de desembre de 2017

50 anys de l'Arxiu Provincial

El temps passa que no ens en donem compte. Durant les vacances nadalenques dels novicis de Moià de 1967 s’inicià el que ara tenim i coneixem com l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC). Va ser una iniciativa del mestre de novicis Josep Liñan que els novicis acolliren amb il·lusió i entusiasme i alguns d’ells s’hi entregaren durant anys amb professionalitat. De tot això ja fa cinquanta anys.
Antoni Tasi i Masferrer (1873-1954) / APEPC

No es tractà d’un entreteniment per omplir uns dies de vacances. Era la continuació i ampliació d’una tasca que feia dècades havia iniciat un altre mestre de novicis, el pare Antoni Tasi cap al 1910, el qual col·leccionava i ordenava llibres, impresos, treballs cal·ligràfics, referències calassàncies i tot tipus d’objectes relacionats amb l’orde escolapi. En suprimir-se el juniorat d’Alella, el pare Tasi recollí el museu calassanci que els juniors havien formant des de 1915 (s’inicìà a Terrassa i el 1916 havia passat a Alella) i el traslladà a Moià. El 1936 amb motiu de la guerra, es dispersà tot aquell material. Alguna cosa es recuperà el 1939 i el pare Tasi tornà a recollir documents. En deixar el càrrec de mestre de novicis el 1947, tot aquell material quedà en una habitació tancada fins al Nadal de 1967.

Aquesta represa tenia un caràcter diferent del que havia sigut abans. La tasca del pare Tasi la podem qualificar de col·lecionista, com d’altres n’hi havia a Catalunya i que gràcies a ells s’ha conservat molts documents que permeten mantenir la nostra memòria del passat.

Tot i que conservà el 1967 en un primer moment el nom de Museu, s’hi afegia el d’arxiu i volia ser el lloc on es recollís tota la documentació generada per les comunitats i entitats relacionades amb l’Escola Pia. El provincial Salvador Salitjes acollí la iniciativa i el 9 de desembre de l’any següent 1968 en un decret (n. 1704/68) d’aprovació en que deia: “Declaramos el Museo Escolapio del Noviciado de Moià, fundado por nuestro recordado P. Antonio Tasi, Museu Escolapio Provincial y sección del Archivo Provincial”.

L’interès del primer moment d’aquests restauradors era recollir i conscienciar els religiosos perquè hi aportessin material. Al poc temps es comprovà que calia diferenciar el material i el 1972 (Catalaunia, núm. 129, 03/05/1972, p. 1-2) ja es distingeix entre Arxiu, Biblioteca i Museu. L’any següent els dos primers blocs es traslladaren a Barcelona i el Museu continuà a Moià. Cada una d’aquestes tres seccions ha seguit el seu camí perquè tècnicament demanen un tractament específic.
Volem recordar aquells primers passos que amb entusiasme donaren alguns dels que ens han precedit. A través del nostre blog “La Plega de l’Arxiu” durant aquest any dedicarem un record als que en foren els pioners. Com ells també avui volem deixar per als que ens vindran darrere, memòria ordenada i ben presentada del que ha fet l’Escola Pia de Catalunya en tots els seus anys de vida al país. No oblidem que un dels nostres objectius des del començament és donar a conèixer i posar a l’abast d’estudiosos la tasca educativa de l’obra de sant Josep Calassanç a casa nostra. Els mitjans tècnics dels que avui disposem no els tenia ni molts menys el pare Tasi quan fa més d’un segle començà a reunir objectes i escrits.

En un primer tast donem a conèixer el contingut del Museu del pare Tasi gràcies a l’inventari anterior a 1936 que s’ha conservat i salvat del saqueig que patí aquell estiu la casa de l’Escola Pia de Moià.
Es tracta d’un plec de fulls solts. Després d’una primera pàgina amb una excel·lent mostra cal·ligràfica, trobem aquest índex:

I. Reliquias
Portada del catàleg./ APEPC
II. Estatuas
III. Pinturas
IV. Estampas
V. Fotografías
VI. Postales
VII. Medallas
VIII.Impresos
IX. Manuscritos.

A continuació el volum està ordenat alfabèticament segons el títol, però indica el número de l’apartat a que correspon. Per exemple: les estampes estan classificades en sis títols emmarcades, soltes,  en àlbums, de primeres misses, recordatoris mortuoris, diversos- i en cada un d’ells hi ha el número IV.
Els documents estaven en carpetes, en lligalls, en àlbums, en capses o directament en un prestatge com els fullets. En molts encapçalaments d’apartats no s’indica si és lligall o carpeta, com per exemple la llista de les Corona de les Dotze Estrelles (es varen perdre les 76 que tenien).
El volum de l’inventari que conservem té fulls afegits després de 1939. Els fulls primitius són de paper blanc ratllat de 31’5 x 22’7 cm. Els posteriors són fulls aprofitats, de poca qualitat. Les descripcions dels documents estan fetes pels novicis de cada curs, com mostra la diversitat de cal·ligrafia. El pare Tasi donava al novici el document i el full en que ho havia d’escriure. d’aquesta manera el novici de manera indirecta s’assabentava de coses de l’Escola Pia que d’altra manera no hauria mirat.
Al final de la quasi totalitat dels apartats posa la següent o semblant nota “Todos los números perecieron en el saqueo de 1936”.

Els objectes es perderen, però tenim el testimoni de la seva existència gràcies a l’inventari conservat. Així podem assabentar-nos que a la classe de llatí del noviciat (al tercer pis mirant a ponent) hi havia una pintura a l’oli de Josep Olivet Legares (Olot 1887 - Barcelona 1956), destacat pintor paisatgista de l’Escola d’Olot, que representava sant Josep Calassanç.

Joan Florensa

Més informació
Miquel Puig i Reixach. 20 anys d'Arxiu Històric.  Catalaunia: número 305 (gener 1998)
Joan Florensa i Parés. Història de l'Arxiu Provincial (1982-2011).

dilluns, 4 de desembre de 2017

El fons Cabré i la Casa Navàs de Reus

La Casa Navàs de Reus és un edifici d’estil modernista construït a la Plaça del Mercadal entre 1901 i 1908, obra de Lluís Domènch i Muntaner. Recentment ha aparegut als mitjans amb motiu de la seva obertura al públic. Es tracta d’un testimoni excepcional de l’aplicació íntegra de l’estil modernista a l’aquitectura i les arts decoratives en un mateix emplaçament. La façana neogòtica va perdre una part de la seva decoració arquitectònica, una airosa torre cantonera i el remat escalonat de la banda de la plaça, en un bombardeig durant la guerra civil, però ha conservat en perfecte estat la decoració interior i el mobiliari original, dissenyats expressament per a la casa. En el treball de construcció i decoració hi van treballar artesans de renom en les arts decoratives: Alfons Juyol i Bach en l’escultura, l'ebenista Gaspar Homar en els mobles i ornamentació en fusta i la casa Rigalt i Granell i Cia. en la fabricació dels vitralls emplomats.

Casa Navàs. Foto: Turol Jones / Flickr
En un article anterior entre publicat en aquest bloc l’any 2010 parlàvem del fons de Josep Cabré i Alentorn (1863-1953), un autor força desconegut que es dedicà a l’arquitectura, disseny d’escultures, relleus i decoracions per a interiors i exteriors d’edificis i també de mobiliari, influenciat en l’estil modernista. Amb els documents que conté el fons podem conèixer aguns dels projectes en que va participar.  En ocasions treballava conjuntament amb l’arquitecte principal, encarregant-se del disseny de detalls i elements decoratius de la façana i els interiors, com el cas de la casa Magdalena Sartorio, a Vallcarca, Barcelona, projecte signat conjuntament amb Jeroni Granell.(APEPC 12-05 5 n 4-9). També apareix en treballs en solitari: cementiri del Pla de Manlleu (Aiguaviva, Baix Camp) i en la decoració de l'església de Sant Cristòfol, del mateix municipi. (APEPC 12-05 4) Aquest temple va ser espoliat el juliol de 1936, un patrimoni que, per tant, s'ha perdut. Sovint va treballar l'escultura de temàtica religiosa. El fons que guarda l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya consta d’una col·lecció de dibuixos i projectes, complementada amb algunes fotografies.

Amb motiu de la restauració de la Casa Navàs en volem tornar a parlar perquè entre els dibuixos del fons hi apareix una obra projectada per aquesta casa. Es tracta de la porta principal del carrer Jesús. Josep Cabré no es troba entre els autors coneguts que van treballar a la casa Navàs, però sí que sabem, per projectes que tenim al fons, que va treballar a Reus en aquella època, com per exemple per al Centre de Lectura de Reus. Va treballar també Josep Cabré i Alentorn a la casa Navàs? El dibuix no està signat, però està entre els seus esbossos.

Oriol Casanovas

Imatge del dibuix de la porta de la casa Navàs pertanyent al fons Josep Cabré i Alentorn (APEPC 12-05, 7 n. 13)

Informació complementària.
En referència a l'escultura religiosa: Joan Florensa i Parés. "Fondo de dibujos de José Cabré Alentorn en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Catalunya". a: Memoria Ecclesiae, núm. 17 (2000). p. 127-138.

Printfriendly