Il·lustradors de llibres de l'Escola Pia

En el Mètode Uniforme aprovat en el capítol provincial de 1796 hi podem llegir aquests apartats: “Artículo VIII: De los Libros. - Es indecible el mucho trabajo, y enfado que ocasiona a los Maestros la provisión de libros, que han de diligenciar para sus Discípulos. A pesar de su diligencia, ahora les faltan unos, ahora otros, ya papel. ya plumas: los libros en cada impresión se cargan de errores: todo es confusión. Parece que los Superiores, en cuyos hombros, según la expresión de Nuestras Constituciones, carga todo el peso del Instituto, deberían atender a la organización de este ramo tan necesario al buen orden de Nuestras Escuelas. Sería muy útil que hubiese un Proveedor Genera de todas las Escuelas, a cuyo cargo estuviese la impresión, y provisión de los Libros, a quien solo acudiesen los Maestros para el surtimiento de su Escuela. Este debería vigilar que saliesen correctas las impresiones, y a que jamás faltasen libros, cuyo repuesto estuviese en la Capital de la Provincia, de donde es fácil el transporte a todos los Colegios. Al paso que las correcciones saldrían más exactas, la mercaduría [sic] mejor, y más bajo el precio, particularmente si se hacían las impresiones a cargo”. (Archivum Scholarum Piarum, núm. 76 (2014), p. 94).

Veiem que els escolapis vetllaren per la qualitat dels llibres que posaven a mans dels seus alumnes. El llibre de bona qualitat era una mostra del respecte que el mestre escolapi sentia pels ses alumnes. Per això des del moment en que es plantejaren publicar llibres per als alumnes, varen recorre als impressors més acreditats del país, com els viguetans Joan Dorca i Josep Tolosa. Després, les impremtes dels Abadal de Mataró, Manresa, Igualada i Puigcerdà treballaren molt per l’Escola Pia, especialment la primera.

Acabada la Guerra del Francès i ja amb un col·legi a Barcelona, la impremta preferida pels escolapis va ser la de Brusi, pare, i després la del fill. Altres impremtes de Barcelona al llarg del segle XIX imprimiren material per a les escoles escolàpies. Durant les primeres tres dècades del segle XX va ser la impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres qui imprimí llibres i material escolar per a l’Escola Pia: d’aquesta impremta sortí el material per a les empreses simulades, com moneda escolar, lletres de canvi, pagarés, talonaris de xecs bancaris.

Normalment no hi trobem il·lustracions fora d’un gravat al principi del llibre. Va ser notable la primera pàgina dels exàmens públics publicats per Brusi el 1829 amb un esplèndida xilografia.

A finals dels segle XIX observem que les cobertes dels llibres de text comencen a prendre uns aires modernistes amb uns dibuixos i distribució del text més acurat. N’és un exemple Elementos de historia de España para las clases de instrucción primaria del pare Josep Calassanç Casanovas (Barcelona 1896).

A principis del segle XX es començà a publicar una sèrie de llibres per a la primera ensenyança: cada assignatura es distingeixen per un color diferent, i cada un dels graus tenia el seu llibre. Es tracta d’una col·lecció molt ben editada per Elzeviriana amb un disseny modernista a la coberta i alguna il·lustració signada per C U,  inicials que responen a Carlos Úrbez Cabrera (n. 1879 - ?) antic alumne de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona: com exemple podem veure Primeras nociones de geometría elemental del pare Tomàs Garí-Montllor (1a ed. 1906). En altres volums també hi ha dibuixos signats per aquest autor, però a vegades el mateix dibuix és anònim. No es tracta de dibuixos infantils.  

El 1907 el pare Josep Guañabens començà a publicar una sèrie de llibres de lectura amb el del primer grau La Infancia. La coberta és un dibuix de JLL, és a dir Joan Llaverias Ladró, que aleshores era professor de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona; les il·lustracions de les pàgines interiors són reproduccions de C.U. Llaverias també serà l’il·lustrador de les cobertes del llibres Juventud (1a ed. 1910) i Letras (1a ed. 1912) o beceroles. La Niñez (1a ed. 1907) i La Adolescencia (1a ed. 1908) les il·lustrà tant a la coberta com en les pàgines interiors Pere Torné Esquius.

El pare Josep Guañabens dona un tomb molt significatiu en la publicació de llibres per a nois de primer ensenyament: demana la col·laboració de dibuixants del moment i aquests ho fan amb dibuixos apropiat als petits.

Aquesta posada al dia dels llibres de text és dona durant el provincial Antoni Mirats (1899-1909), superior que impulsà altres reformes o millores educatives.

Un nou impuls es deu al pare Joan Profitós. Per al seu primer llibre El meu llibret:

sil·labari català (Barcelona: Editorial Catalana, 1919) recorre a Llaverias. El llibre dels nois. Segon grau (1a ed. Barcelona: Impr. Elzeviriana y Librería Camí, 1933)  l’il·lustrarà Tonré Esquius. El llibre dels infants: primer grau (1a ed. Barcelona: Editorial Catalana sa., 1922) surt amb dibuixos de Josep Obiols Palau.

Llaverias també és l’autor de la capçalera de la revista Ave Maria que es publicà des de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona des de 1906.

Joan Profitós, El meu llibret (1919)

A més del llibres de text, durant la segona dècada del segle XX, alguns escolapis publicaren altres llibres dedicats als nois i buscaren dibuixants de nom reconegut per a il·lustrar-los.

Dibuix de Junceda per a la biografia de Calassanç

Junceda (Joan García Junceda Supravia) il·lustrà el Compendio histórico de la vida de San José de Calasanz fundador de las Escuelas Pías (Barcelona: Impr. de Pedro Ortega, 1916) i Compendio histórico de la vida del V. P. Pedro Casani de las Escuelas Pías (Barcelona: Impr. de Pedro Ortega, 1917), obres del pare Joan Comellas. Per al pare Profitós, Junceda il·lustrà Vida de sant Josep de Calasans, Fundador de l'Escola Pia (Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1920) i la Vida de sant Pompili Mª Pirrotti, sacerdot i mestre de l'Escola Pia (Barcelona: Impr. Elzeviriana i Llibreria Camí sa., 1934).

Els mateixos dibuixos de Junceda serviren per il·lustrar el llibret San Pompilio María Pirrotti de las Escuelas Pías, Apoóstol del Sagrado Corazón (Barcelona: Impr. Elzeviriana, s/d) de l’escolapi italià Giuseppe Righetti. En la segona edició Vida de Sant Josep de Calasanç contada als noiets ...  (2ª ed.. Barcelona: Publicacions Calasancianes, s/d) escrita pel pare Josep Teixidor també hi ha dibuixos de Junceda.

Del mateix dibuixant són les il·lustracions de la Vida de Sant Bernat Calvó (Barcelona: Foment de Pietat Catalana, ) de l’escolapi Bernat Noguera.

Junceda aportà a l’Escola Pia dibuixos per altres publicacions com: El Patrocinio de san José de Calasanz. Gloria a nuestro santo Padre (en: Ave Maria [Escola Pia de Sant Antoni], Barcelona, novembre 1923, núm.  263; p. 5). Recuerdo del Tercer Centenario de las Escuelas Pías 1617-1917 (Barcelona: Impr. Ortega, 1917),  Almanaque Calasancio para 1924 publicado por la revista Ave Maria (Barcelona: Publicaciones Calasancias, 1924).

Cigarras y hormigas. Il·lustració d'Opisso

A començaments del segle XX es donà importància al teatre escolar. Alguns escolapis varen escriure algunes obres. El pare Lluís Falguera buscà il·lustradors, no es limità a publicà el text. Per l’obra Cirragas y hormigas.Comedia dramática en cuatro actos y cuatro cuadros (Barcelona: Impr. Elzeviriana Borràs, Mestres y Cía, 1916) demanà un dibuix per a la coberta a Ricard Opisso. En les pàgines interiors s’hi reprodueixen escenes de la representació a l’Escola Pia de Sarrià en que es veuen els decorats originals de l’escolapi Josep Calassanç Noguera)

Un altre dibuixant del moment va ser Antoni Batllori Jofré (1915-1999), el qual dibuixà una sèrie d’escenes de la vida de sant Josep Calassanç per una filmina que publicà Amics del Catecisme i de la que en conservem un exemplar en el nostre APEPC. Es donava un pas més: desapareixia el text i el dibuix en convertia en el relat biogràfic.

Joan Florensa

Xirinacs, el profetisme radical i no violent

Aquest mes de març ha aparegut, amb motiu del desé aniversari de la seva mort, una nova biografia de Lluís M. Xirinacs.  L'autor, Lluís Busquets i Grabulosa, és un especialista en aquesta personalitat, amb qui va treballar conjuntament en anteriors publicacions i en una primera biografia, centrada en la seva època d’activista durant els anys de transició. Aquesta la publica Balasch editor i surt amb una tirada especial de 303 exemplars signats per l'autor i pels artistes Gemma Molera i Jordi Junyent, autors de les litografies i les obres reproduïdes que acompanyen aquests exemplars especials, totes dedicades a Xirinacs. Es presenta amb un embolcall que simbolitza la figura de Xirinacs des de la presó en el seu clam com a profeta de la no violència.

L'obra és un tom de 766 pàgines en les que Busquets repassa en tres parts la vida de Xirinacs des de la seva infantesa i educació infantil de casa bona, els anys de formació religiosa i la seva conversió a capellà antifranquista (primera part). El llibre s’éxté a continuació a explicar seva dedicació activísta i de predicació política que s'inicia amb el seu replantejament polític i primers enfrontaments amb les autoritats eclesiàstiques, quan encara exercia de capellà, la seva primera vaga de fam el 1969 i el primer ingrés a presó, el 1973. Foren els anys de les vagues de fam a la presó, la tancada a Montserrat, les llargues presències al carrer davant la presó Model, la lluita per l’Assemblea de Catalunya i la seva experiència de representació política al Senat en la transició, fins el 1979. En la tercera part, Busquets analitza la que anomena vida oculta (1980-1999), que Busquets refusa que fos una etapa fosca sinó que es dedicà a preparar-se per a la recerca de noves formes d’aprofundiment en la no violència i en un nou model polític alternatiu. Presentà la seva tesi doctoral en filosofia el 1997 centrada en un model filosòfic de coneixement global de la realitat. Poc després reprendrà públicament l’activisme polític amb la plantada davant la porta de la Generalitat, l’any 2000 en reclamació d’una Assemblea per als Països Catalans, considerat el gèrmen de l’actual ANC El 2004 va pronunciar un discurs al Fossar de les Moreres en el qual es va solidaritzar amb la lluita d’ETA i pel qual fou condemnat a presó.

Com sabem, Xirinacs es deixà morir el 6 d’agost 2007 en un bosc a l’entorn natural d’Ogassa, en un darrer acte de sobirania que deixà del tot justificada. 

Fons Esteve Ascacíbar APEPC 08-F0166 08-04 23

Recordatoris i aniversaris de religió APEPC08-F353 5484 9

A l'arxiu tenim documentació sobre Xirinacs, alguna de la qual apareix també referenciada a l'obra: El nombre major de documents és la sèrie de correspondència,  majoritàriament amb Jaume Bayó i Laureà Perecaula, datada en la dècada dels 60. Recordatoris d’etapa activa com a religiós. Manuscrits sobre filosofia i sobre formació. Manuscrits polítics, la majoria multicopiats,  sobre la canditatura el Nobel de la Pau, reclamacions de llibertat de quan estava empresonat, fulls volants, i documents polítics de la seva candidatura al Senat. També tenim bibliografia d’ell i sobre ell a la biblioteca. En el fons general de l’Escola Pia també es poden trobar referències a l’activitat de Xirinacs, sobretot entre la correspondència del provincial i el secretari provincial.

Oriol Casanovas

Full volant anunciant la vaga de fam de 1971. APEPC08-F353 5484 5

La frustrada fundació de l'Escola Pia de Tremp

A principis de 1682 es presentà la proposta de fundació a Moià i els pares Domingo Prado i Agustí Passante deixaren Benavarri i anaren a Moià per gestionar els tràmits (Picanyol, 1927, p. 87). Els frares caputxins que s’havien oposat a la fundació de Barbastre, seguien els moviments dels escolapis i en assabentar-se que Moià els oferia possibilitats de fundació, allà anaren, però el municipi els va dir que en aquella vila no hi tenien res a veure en l’afer de possible fundació escolàpia (Picanyol, 1927, p. 88).
Com que eren uns religiosos desconeguts en aquestes terres, optaren aquells napolitans per apropar-se a les poblacions que recordaren que Josep Calassanç n’havia fet esments. D’aquesta manera tenien com una carta de presentació al·legant que el fundador de l’Escola Pia que ells representaven, havia estat en aquella localitat o n’havia parlat.

Tremp des de Puigmaçana / Wikimedia Commons

Es posaren en contacte amb el municipi de Tremp de manera que l’ajuntament el 12 de desembre de 1682 dirigí una sol·licitud al monarca per aconseguir una fundació de col·legi escolapi (Poch 1983, p. 16-17)..
Davant del notari Joan Grau el dia 24 de gener de 1683 l’ajuntament de Tremp instituí el col·legi de l’Escola Pia (Florensa, 2000, p. 85).
El pare Domingo Prado que encara es trobava a Benavarri demanà al notari local Pedro Domingo que li confirmés els poders rebuts del pare general per a fundar a Espanya; cosa que es realitzà el 20 de març de 1683. El pare Domingo jugà a dues bandes: Moià i Tremp. Tenia el temor que pogués fracassar una de les dues iniciatives i per això al mateix temps signà els acords a Moià i a Tremp. Si a última hora un dels llocs fallava, quedava la possibilitat de l’altre. Així comentà el mateix superior general pare Carlo Pirroni: «Y puesto que era incierto el éxito de esta fundación [de Moià], tramitaban la otra en Tremp, también cerca de Barcelona, villa bastante poblada y en la cual el Venerable Fundador fue oficial el año 1590» (carta de 20 novembre 1683 del pare Pirroni al provincial de Sardenya en AGPS: Reg. Gen., 133; f. 429, publicada en Sántha, 1985, p. 131, not. 267).

El primer de juny de 1682 el pare Domingo a Moià havia rubricat els acords amb l’ajuntament de Moià. La oposició que es despertà a la vila, feia témer que tot es podia ensorrar i acabar en nores. El pare Passante que a Madrid anava fent gestions per aconseguir que Carles II autoritzés la fundació, ho veia negre de manera que el juny de 1683 pensà abandonar Madrid i donar l’intent per fallit.
El monarca finalment el primer de juliol de 1683 a instàncies del seu confessor el bisbe de Sigüenza fra Tomás Carbonell signà la llicència per a fundar el col·legi a Moià.

Quedaven, però, els dubtes per la forta oposició que hi feien els preveres de la parròquia i la llicència temporal que donà el bisbe de Vic. Per això calia mantenir una alternativa i aquesta continuava sent Tremp.
El pare Domingo es traslladà a Tremp i el 26 de juliol de 1683 signà amb l’ajuntament les bases o acords per a la fundació d’un col·legi a la població. Dos dies després, el 28 de juliol, el bisbe aprovà aquests acords i decretà la fundació (ADU: Reg. 71, fols 172r – 176v).
Benavarri també expulsà el mes de juliol de 1683 els escolapis, com havia fet Barbastre: les possibilitats d’una fundació en aquell poble quedaven esvaïdes. El pare Josep Viola es dirigí a Tremp per atendre les últimes diligències de la possible fundació en aquesta població (Poch, 1983, p. 18).
La fundació a Moià tirà endavant i el 15 de setembre de 1683 els escolapis varen prendre possessió de la casa del carrer de les Joies, de manera que quedava establerta la primera comunitat de l’Escola Pia a Catalunya.

El pare general Pirroni s’alegrà del fet i ordenà que tots es concentressin a Moià: «Repetimos, no se comprometan en manera alguna con nadie. Vayan todos a Moià, atiendan con diligencia a practicar nuestro Instituto, que el resto ya vendrá. Arráiguense primero en Moià […] Después se hablará de lo demás […] Ninguno presuma tener facultades para nuevas fundaciones, sino sólo oir las peticiones y después referírnoslas. Nuestra introducción en España, tomada como se debe, puede aportar grandes progresos; mal guiada, nunca levantará la cabeza». I insistí poc després: «Guárdese bien de comprometerse con nadie, ni con Tremp, ni con cualquier otra fundación, sin antes comunicármelo y esperar de aquí nuestras resoluciones, como he escrito tantas veces. Primero aseguremos ésta [Moià]. Luego vendrá todo lo demás» (Carta del pare general al pare Passante del 6 novembre 1683, en Poch, 1983, p. 17).

El pare Josep Viola, però, continuà a Tremp. Als pocs dies emmalaltí i morí a Tremp el 23 de setembre de 1683 (Rabaza, vol. I. 1917, p. 30 i Jericó, 1983, p. 133). El pare general ho comunicà al seu germà Giovanni en carta del 20 de novembre d’aquell any: «Con mia indicibile afflizione sono astretto  participare a V. S. (Sgr. Giovanni Viola) la perdita del nostro povero P. Giuseppe, il quale mentre stava faticando da febbe maligna in poch giorni terminó felicemente la sua via al servzio di Dio e della Religione […] É piaciuto a Dio benedetto coronarlo ben presto delle sue fatiche par farli lasciar il corpo dove il nostro Venerabile Fondatore fu Vicario et Officiale» (en AGSP: Reg. Gen. 133; f. 429-439; publicada per Sántha, 1985, p 131, nota 267 i per Poch, 1983, p. 17). El pare Josep Viola va ser enterrat a l’església del convent de sant Jaume dels frares dominics, avui completament desaparegut.

Al cap de dos anys, quan el pare Agustí Passante va ser el delegat a Espanya per a noves fundacions, pensà en la possibilitat de recupera l’intent de Tremp. El 1685 s’hi traslladà des de Moià i al mateix temps que recollí memòria oral que encara hi havia de l’estada de Josep Calassanç a la ciutat, temptejà la possibilitat de reprendre els tràmits per a la fundació del col·legi que podia ser el segon. L’ajuntament, però, havia signat un tracte amb els frares caputxins a fi que aquests obrissin una aula per a primeres lletres. Els escolapis, doncs, ja no hi tenien cabuda. S’esvaí la fundació.

 Font: Pandora:premsa digitalitzada de Catalunya

Ignorem els motius que mogueren el pare general Pirroni a inclinar-se per Moià. La oposició dintre de la mateixa població de Moià, no es trobava a Tremp. Semblaria més oportú haver escollit la opció Tremp, que a més guardava el bon record de mossèn Calassanç.

De la mateixa manera que el record de l’estada de Calassanç a Tremp ha perdurat, així l’intent de fundació d’un col·legi es va mantenir durant temps. Mir i Casañas publicà un article en el setmanari local El Pallaresa (núm. 60) el 8 de setembre de 1883 i recordava que a Moià celebraven el segon centenari de la fundació d’un col·legi escolapi, cosa que ells a Tremp també havien tingut la oportunitat de poder-ho celebrar.

                                                                                                                                        Joan Florensa

Bibliografia
Arxiu del bisbat d’Urgell: ADU (Arxiu Diocesà d’Urgell).
Arxiu parroquial de Tremp: Manual del notari Joan Grau de 1683.
Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC): Fons P. Poch.
Archivium Generale Scholarum Piarum (AGSP): correspondència.
Cueva, Dionisio (1999): Las Escuelas Pías de Aragón (1677-1901). Vol. I. Saragossa: Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura.
Florensa, Joan (2000): «Concordias firmadas entre los Ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya (1638-1877)», en Archivum Scholarum Piarum, núm. 47; els documents sobre Tremp en p. 83-90.
Florensa, Joan (2010) El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. (accés lliure)
Jericó, José (1983): «Noticia de todas las Fundaciones de las Escuelas Pías de la Provincia de España. Hasta el día 15 de Febrero de 1742», en Archivum Scholarum Piarum, núm. 13; p.112-115.
Lledós i Mir, Miquel (1977): Historia de la antigua villa hoy ciudad de Tremp. Barcelona: Artes graf. J. Faidella Seix, 1917; facsímil: Tremp: Tip. Emporium 1977.
Mir i Casañas (1883): «Una efemérides de Tremp», en El Pallaresa. Semanario de Tremp, núm. 60 (8 setembre 1883), p. 2.
Picanyol, Llogari (1932).: «Memoria S. Josephi Calasanctii in dioecesis Urgellensis», en Ephemerides Calasanctianae (març-abril 1932), núm. 2, p. 55-59; (maig-juny 1932), núm. 3, p. 109-114; (setembre-octubre 1932), núm. 5, p. 200-205.
Picanyol, Llogari (1927) «Memorias históricas de la fundación de las primeras casas de Escuelas Pías en España», Revista calasancia (Madrud).
Poch, Josep (1983): «Notícia de fundació escolàpia a Tremp», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, núm. 256 (abril), p. 16-18.
Rabaza, Calasanz (1917): Historia de las Escuelas Pías en España. Vol. I. València: Tipografía Moderna.
Sántha, György (1985).: El P. Carlos J. Pirroni, Sexto general de las Escuelas Pías (1677-1685). Salamanca: Ediciones Calasancias.

Hace falta un muchacho

En veure aquest titular hom pensa que es tracta de la oferta de feina d’una empresa. Però no és pas així: és un títol cridaner d’un llibre.

Es tracta d’un llibre escrit per Artur Cuyàs Armengol (Barcelona 1845 – Madrid 1925) i publicat a Madrid el 1913. El subtítol ens aclareix millor el contingut del llibre: «Libro de orientación en la vida para los adolescentes». En el seu moment aquest llibre impactà fortament entre els educadors i els joves. En algunes escoles de religiosos com els marianistes, maristes, escolapis, germans de la Doctrina Cristiana s’usà com a llibre de lectura per als alumnes més grans. L’escolapi Llorenç Bonet recordava que, quan ell era alumne de l’Escola Pia de Calella, li donaren com a premi en un final de curs aquest llibre de Cuyàs.
L’autor no és un personatge desconegut. Els que tenim alguns anys hem tingut a les mans algun d’aquells diccionaris amb tapes vermelles de cartró que tenien la pronunciació figurada. Cuyàs en va ser el primer a fer-ho el 1876 a Espanya amb el diccionari anglès-castellà, castellà-anglès. Hem trobat aquesta curiosa anècdota d’aquest autor: diuen que estudiava i escrivia els seus llibres estirat a terra bocaterrós sobre una catifa i amb piles de llibres a l’abast per a consultar-los.

Cuyàs va fer alguna estada al Regne Unit on va conèixer Baden Powell i el moviment escolta. En veure els bons resultats del mètode escolta, decidí la redacció del llibre que comentem, del que se’n han fet algunes edicions a Espanya. La revista Ave Maria que es publicava des de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona i es distribuïa pels col·legis escolapis no sols de Catalunya, sinó també per altres de la península, en dues ocasions es refereix al llibre de Cuyàs. Per primera vegada (núm. 287, gener 1926, p. 25) trobem una presentació encapçalada amb el títol del llibre  i aquestes paraules: «El título del libro y el nombre de su autor, D. Arturo Cuyás y Armengol, son bastante conocidos para que necesiten  de un elogio más. Copiamos a continuación una de sus páginas, como todas, llena de color y altamente sugestiva». A continuació reprodueix efectivament una pàgina.
La segona vegada que la revista Ave Maria (núm. 347, gener 1931, p. 13) dedica una pàgina al llibre de Cuyàs, és per anunciar que es pot adquirir un exemplar a l’administració de la revista (Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona) al preu de 5 pessetes. S’ofereix l’edició publicada a Barcelona per la Sociedad General de Publicaciones el 1924 i il·lustrada per Josep Serra Masana. Diu la revista, dirigint-se als joves, que es tracta d’un llibre «que no debe faltar en tu Biblioteca, pero sobre todo que has de leer y releer muchas veces y de cuyos consejos no debes apartarte, si quieres ser un hombre de provecho en la vida».

A la Biblioteca Provincial en teníem algunes de les edicions que se’n han fet d’aquest llibre, però el desembre passat (de 2016) una persona generosa ens obsequià amb un exemplar de la primera edició de Madrid, imprès per Imprenta y Litografía de Julián Palacios el 1913.

El p. Jaume Català i Comas (1867-1922)

A més del valor que sempre té una primera edició, en aquest cas té un interès especial perquè a la primera guarda hi ha manuscrita aquesta dedicatòria: «Querido Francisco: Así como la comida sana nutre y fortalece nuestros cuerpos, así también la lectura de buenos libros da fuerza a nuestras almas. Yo deseo que, a tus 15 años, la lectura de este libro temple convenientemente tu alma para que seas el muchacho que necesitamos. Tu tío, Jaime Català, Sch. P. Barna. Dbre. 1914». Francisco, a qui va dedicat el llibre, és el pare dels escolapis Josep-Oriol i Antoni Sala.

El pare Català va ser un bon educador i innovador a començaments del segle XX. Fundà la revista Ave Maria i les Congregacions de la Mare de Déu de l’Escola Pia, obrí i dirigí la residència per a universitaris de Lovaina i portà a Catalunya la Lliga d’Educació Familiar. D’aquest escolapi conservem manuscrits que algun dia comentarem en aquest blog. 

Joan Florensa

El dissenyador del segell de l'APEPC

L’escolapi Jordi Pérez Betran (Barcelona 1946 - 2016) ens va deixar poc abans del Nadal de l’any passat. A l’Arxiu Provincial serà recordat per ser el dissenyador del segell que ens identifica i valida els nostres documents.

El nostre segell és molt senzill i en això hi ha bona part de la seva elegància. L’escut de l’Escola Pia del centre és una reproducció del que va gravat Pere Abadal el 1683 a Moià i està en el gravat del Venerable Pare Josep Calassanç  Era el moment en que l’Escola Pia es feia present a casa nostra: és el naixement. En posar-ho en el nostre segell hem volgut fer constar el nostre origen, la tradició, d’on venim: els fons de l’Arxiu Provincial comencen aquell 1683 a Moià.

L’escut queda emmarcat per la llegenda “Arxiu Provincial Escola Pia Catalunya” amb una creu al davant que indica per on començar a llegir.

Crec que el Jordi aconseguí un disseny adequat, elegant i senzill. A vegades li havia recordat i ell s’estranyava d’haver-lo dissenyat. Aquesta simplicitat de línies no era pas el seu fort.No és pas l’únic record que ens deixa de la seva qualitat com a dibuixant i dissenyador, cosa que havia aprés a la facultat de Belles Arts de Barcelona on es va estudiar. La portada del número 300 de Catalaunia va ser obra seva. A l’Escola Pia de Balaguer hi ha el vitrall de l’escala que és molt digne. En la nostra pinacoteca hi tenim dues pintures a l’oli sobre fusta del mateix format (98 x 37 cm): una representa Sant Josep Calassanç.  De totes maneres no es prodigà pas ni en el dibuix ni en la pintura. La meditació zen el va atraure molt més.

Joan Florensa

Presència de l'Escola Pia als barris de Torre Baró i Vallbona, de Barcelona

En aquesta ocasió parlem de la parròquia del barri de Torre Baró, que ha estat durant uns anys vinculada a l'Escola Pia. Publiquem un escrit de l'escolapi Joaquim Querol que va estar al càrrec d'aquesta parròquia barcelonina entre 2009 al 2016.

Parròquia de Santa Bernadeta (Torre Baró) 

Des del setembre de 2009 al setembre de 2016 l’Escola Pia tingué cura de dues parròquies de l’arquebisbat de Barcelona, en dos barris de la Zona Nord de la ciutat: Santa Bernardeta a Torre Baró  i Sant Marc a Vallbona, formant part del districte de Nou Barris, arxiprestat de Trinitat Roquetes. Al mes de juny de 2014 es va afegir una nova església amb el nom de Sant Lluc, situada a la part baixa de Torre Baró, que és a on s’han anat traslladant els habitants dispersos per la muntanya.
El començament fou de la següent manera. Al setembre de 2009, el Vicari Episcopal, mossèn Salvador Bacardit, es trobà amb el pare Genís Samper i li de manà si algun escolapi de la comunitat de la parròquia de Sant  Josep Calassanç podria encarregar-se de la parròquia de Santa Bernardeta, al barri de Torre Baró, per espai d’un any. De fet, però, es tractava de la parròquia de Sant Marc, al barri de Vallbona.
Desprès de parlar-ne amb la comunitat de la parròquia de Sant Josep Calassanç el pare provincial Jaume Pallarolas, es posà en contacte amb el Vicari Episcopal d’aquesta zona mossèn Joan Galtés i semblà oportú que el pare Joaquim Querol fes aquest servei, si no se’n ressentís la parròquia de Sant Josep Calassanç, en que residia aquest religiós.
Així va passar tot el curs 2009-2010, atenent aquesta parròquia des de la comunitat de la parròquia de Sant Josep Calassanç. S’hi anava els diumenges a fer l’Eucaristia i un dia a la setmana (dimecres) pel despatx parroquial. A l’arribada del juliol de 2010 se’ns demana ampliar els serveis a la parròquia veïna de Santa Bernardeta. El pare provincial va creure que amb l’acceptació d’aquestes dues parròquies es podia pensar en una comunitat que tingués presència en aquests barris deprimits de la perifèria de Barcelona.

Tríptic de Sant Lluc, de l'escultor Lau Feliu (2014) a la capella de Sant Lluc, Torre Baró

Així va ser com l’arquebisbat ens preparar l’habitatge de la rectoria i l’arranjament de l’església i els locals parroquials que havien estat els darrers anys semiabandonats. També es va anar configurant la comunitat amb els pares Joaquim Querol, Jesús Ferràndez i el germà Jordi Pérez, encara que a temps parcial. Un cop acabades les obres, cap al mes de març del 2011 els tres religiosos començaren a viure a la rectoria de Santa Bernardeta.

Inauguració de la capella de Sant Lluc (juny 2014) Jaume Pallarolas, Lluís Martínez Sistac i Joaquim Querol

Els tres primers anys formaren comunitat filial amb la de la parròquia de Sant Josep Calassanç; posteriorment passaren a ser filial de la comunitat de la Mina de Sant Adrià de Besòs.
Mentrestant dins del districte de Nou Barris, l’Escola Pia s’havia fet càrrec del col·legi Luz Casanova en el qual hi col·laboraren diversos escolapis, com els pares Salvador Riera, Eduard Pini i d’altres. El 2014 va ser enviat a temps complet a la comunitat de les parròquies el junior Jordi Vilà i Font, que substituí aleshores el germà Jordi Pérez; a l’any següent el nomenaren director del col·legi Luz Casanova, amb la qual cosa la seva dedicació a les parròquies quedava molt limitada.
L’any següent 2015 fou substituït el pare Jesús Ferràndez pel pare Francesc Carreró arribat de Cuba, que va ser nomenat vicari de les dues parròquies i alliberà d’algunes feines al rector pare Joaquim Querol. Durant aquest darrer curs 2015-2016 es veia molt difícil continuar amb la feina de tres esglésies amb dos escolapis de 76-77 anys i amb no molt bona salut. Veient la impossibilitat de enviar-hi nous religiosos, es decidí retornar les parròquies a l’arquebisbat. Per la qual cosa a partir del setembre de 2016 es deixaren aquestes responsabilitats.
Què s’ha pogut fer? En primer lloc s’ha ajudat la arxidiòcesi de Barcelona en la pastoral parroquial d’aquesta zona anomenada Nou Barris, que en realitat son 13. S’ha treballat en la catequesi de nens/es especialment, i també d’adults; els religiosos s’integraren i col·laboraren en el Barri amb l’Associació de veïns,  en els Serveis Socials i en la fundació d’un Banc d’aliments anomenat DISA per a tot l’arxiprestat del que es forma part i són vuit parròquies. També s’ha participat en la responsabilitat de la catequesi de l’arxiprestat per espai de dos anys.
El servei de la comunitat escolàpia ha estat el ministeri sacerdotal, en les celebracions litúrgiques: eucaristies, sagraments, etc. i l’acolliment al despatx parroquial, Càritas parroquial, juntament amb les catequesis d’infants i d’adults.
En tot moment es va poder comptar amb grups de feligresos en cada una de les parròquies, que han estat  servicials i incondicionals fins a l’extrem.
Barcelona a 8 de novembre 2016    

Joaquim Querol i Carceller

250 anys de la canonització de Josep Calassanç

Durant el curs 2016-2017 a més de celebrar els 400 anys de l’erecció de l’Escola Pia com a Congregació Paulina, és a dir com a una institució de l’Església, celebrem que en fa 250
que Josep Calassanç va ser proclamat sant, va ser canonitzat.
Les dues celebracions coincideixen i han fet que el papa Francesc proclamés aquest com l’Any Jubilar Calassanci. Les celebracions poden ser un motiu de reflexió com ho foren en el seu moment els esdeveniments que celebrem.

Impr.  Manresa: Martí Trullàs, 1813

Els escolapis feia anys que esperaven veure a l’altar el seu fundador. Tot just mort Calassanç s’iniciaren els tràmits per a la beatificació, pas previ a la canonització. Canonitzar un sacerdot que s’havia consagrat del tot i en exclusiva a l’educació dels infants volia dir que l’Església reconeixeria i confirmaria que aquesta dedicació podia portar a la santedat i que educar els infants era una acció bona i lloable, una obra de misericòrdia.
Molts entrebancs allargaren el procés i va ser el papa Benet XIV el 1748, cent anys després de la mort de Calassanç, qui el declarà beat: era el pas imprescindible i que obria la porta a la canonització. La beatificació va ser sobretot per iniciativa del Pontífex que professava una forta devoció i admiració per Calassanç i la seva obra. El mateix pontífex ordenà col·locar una una imatge del beat a la basílica de sant Pere del Vaticà, com a cosa excepcional.
La notícia de la declaració del Papa Climent XIII, que amb el breu Admirabilis sane del 16 de juliol de 1867 proclamava sant al fundador de l’Escola Pia, produí molta alegria. Calia festejar-ho. Per fer-ho bé, l’Escola Pia de Catalunya decidí tenir les celebracions en acabar el curs 1767-1768, és a dir el curs següent. Cada col·legi organitzà la celebració. Igualada sabem que va rebre de l’Ajuntament la quantitat de 500 rals per a les festes. A Puigcerdà els dies 14, 15 i 16 de maig de 1768 tingué lloc un tridu amb sermons que predicaren sacerdots diocesans. A Moià celebraren un acte acadèmic o vetllada amb composicions d’alumnes, publicant un fullet commemoratiu. Mataró, casa en que residia el superior provincial, va ser la que li donà més solemnitat: exàmens públics que s’imprimiren, processó amb tots els alumnes de l’escola a la parròquia de Santa Maria (el temple actual encara no estava acabat), actes acadèmics diversos; al carrer Nou hi ha una fornícula amb la imatge del sant que recorda que, en passar la processó, un alumne malalt va voler sortir al balcó i curà de la malaltia.

Exercicis literaris públics a l'Escola Pia Mataró el maig de 1768 amb motiu de la canonització de Calassanç (APEPC 18-FG-4)

Aquest fort impacte de la canonització anà acompanyat d’un sentiment de responsabilitat. El mateix any de 1768 el rei d’Espanya Carles III expulsava dels seus dominis els religiosos de la Companyia de Jesús, l’orde que havia portat el pes de l’educació de la major part de la joventut. Els escolapis sentiren que des d’aquell moment tot el pes requeia sobre ells.
Jesuïtes i escolapis havien aportat dos models d’educació: començar per les classes altes perquè transformessin la societat o educar tots els infants per crear una societat justa i igualitària. Dos camins per reformar la societat. Si el tractat de pau d’Augsburg de 1555 establia el principi «cuius regio, eius et religio» (de qui és la regió, és també la religió) els jesuïtes es dedicaren a la formació de caps a fi d’assegurar que els catòlic poguessin professar la seva fe. Els escolapis creien que calia començar des de baix amb els petits i amb escoles inclusives on hi cabessin tots. Fins aquest moment s’havia imposat la primera fórmula: ara tot canviava, la opció escolàpia de l’escola per a tots semblava la reconeguda oficialment.
La coincidència d’aquests dos fets ben importants —canonització de Calassanç i expulsió dels jesuïtes dels territoris de la corona espanyola— no passà pas desapercebuda per als escolapis: hi reflexionaren.

Joan Florensa