Una tradició calassància a l’ermita de la Mare de Déu de Grenyana

Ermita de la Mare de Déu de Grenyana (Lleida)

L’ermita de la Mare de Déu de Grenyana es troba a tocar de la ciutat de Lleida, en una de les partides en que es dividia l’horta de la part esquerra del Segre. Pertany a la parròquia de Sant Joan, de la ciutat lleidatana. Ha estat lloc de pelegrinatge dels lleidatans i avui encara té culte.

El papa Calixte III concedí indulgències el 1458 als fidels que hi anessin el dia de la Nativitat de Maria (8 de setembre), festa patronal de l’ermita. Aquesta concessió ens indica dues coses: que l’ermita tenia ja una tradició, és a dir que portava anys celebrant aquella festa i que es tracta d’una Mare de Déu trobada com tantes del nostre país que celebren la seva festa el 8 de setembre. També consta una concessió d’indulgències del 1540.

La tradició sobre l’origen de la imatge explica que un pastor observà que una de les vaques del seu ramat s’allunyava cada dia de la resta i s’apropava a una bardissa. El pastor mirà què s’hi amagava en aquella bardissa i hi trobà una imatge de la Mare de Déu. Aviat els fidels de la parròquia de Sant Joan de Lleida aixecaren en aquell indret una ermita per venerar la imatge.

Imatge restaurada per CAEM el 2014

La imatge és de pedra, Maria està asseguda amb el Nen Jesús dret sobre el genoll esquerre, agafant-lo amb el braç esquerre mentre a la dreta hi té un ram de flors. La mare acosta la seva galta a la del Nen. La primitiva està molt malmesa després de la revolta de 1936 i l’actual n’és una reproducció fidel.

L’església actual no és pas la primitiva ermita. Durant la Guerra dels Segadors (1640) va ser destruïda però es reedificà aviat com consta en l’any de sobre la porta d’entrada, 1652. El 1936 va ser saquejada i després amb aportacions dels fidels es reconstruí. És una ermita àmplia i amb quatre capelles laterals.

Hem descrit l’ermita perquè, com insinuàvem en el títol, hi ha una tradició calassància relacionada.

L’escrit més antic que coneixem d’aquesta tradició, diu així: «Giovanetto [Josep Calassanç] nel santuario di Grenyana (Lleida) sacró a Lei [Maria] in perpetuo voto la sua illibatezza.» És el primer testimoni escrit en que hi consta el fet que segurament es va transmetre oralment. Aquesta tradició, doncs, té un primer testimoni escrit —que coneguem— en un article de l’escolapi italià Raffaele Cianfrocca en l’article: «La Madonna dei Monti in Roma e San Giuseppe Calasanzio», que publicà a les Ephemerides Calasanctianae el novembre-desembre de 1904. No sabem d’on ho va treure, però no deixa de ser curiós que precisament un italià hi faci referència i citi un lloc que no és pas conegut universalment.

He rastrejat les principals biografies anteriors. En la biografia del encara venerable Josep Calassanç que escriví l’escolapi Alessio Armini no hi trobem cap anotació d’un vot de castedat o similar. Parla de la tonsura, però no diu ni tant sols el lloc on la va rebre (Armini 1710, p. 23).

L’altre biògraf antic i crític és Vicenzio Talenti (1971, p. 10), en el qual hi llegim que després de rebre la tonsura a Balaguer «cosí arrolato alla milizia di Cristo, per unirsi piu strettamente ad esso, e a Maria sua Madre, avanti a un altare di questa fece voto di perpetua virginità…» No concreta el lloc on va fer el vot de castedat.

Calassanç tonsurat, segons Josep Segrelles (1925)

Notem una especificació progressiva en la determinació de la tradició entre aquest tres escolapis. En el primer —Armini— no es parla ni de vot ni cap ermita de la Mare de Déu; el segon —Talenti—, esmenta que fa el vot davant d’un altar i el tercer —Cianfrocca— puntualitza el lloc geogràfic.

Uns anys després de l’article de Cianfrocca, el claretià pare Joan Busquets publicà el llibre Reseña histórica y novena de Nuestra Señora de Greñana (Lleida: Impremta Mariana, 1930). Titula el tercer dia de la novena «Caridad de María para con Dios» i posa com exemple sant Josep Calassanç i a la pàgina 32 diu: «Este héroe de santidad e ilustre apóstol de la juventud en los tiempos modernos, fue un fervoroso devoto de Nuestra Señora de Greñana… y joven estudiante en la Universidad de Lleida, consagró a Dios su pureza con voto, en el Santuario de Nuestra Señora de Greñana.» És llibret de devocions i no dona les fonts de les que treu la informació.

A l’historiador escolapi Antoni Vidal no li passà per alt el fet i escriví el 1936: «No olvido que el Santo [Josep Calassanç] en el viaje de Lérida a Balaguer [per a rebre la tonsura], entró en el Santuario de la Virgen (Ermita, como lo llaman allí) en Grañena [sic] (¿cómo puedo dudar de que visitó la iglesia del Pilar de Zaragoza?) y postrado ante la Virgen de Grañena hizo voto de perpetua castidad» (Carta des de Barcelona, 12 gener 1936, en Rassegna 1957). Veiem que el pare Vidal no sols reconeix el fet, sinó que el col·loca en l’anada de Josep a Balaguer per a tonsurar-se. No confondre Granyena, poble de la comarca de les Garrigues, amb Grenyana ermita de la Mare de Déu a Lleida, a la comarca del Segrià.

Segurament que aquestes paraules del pare Vidal foren les que despertaren l’interès del pare Poch sobre el tema. Aquest, el 8 d’octubre de 1961 anà a Lleida per investigar sobre aquest fet. Contactà amb alguns sacerdots per parlar del tema i consultà la bibliografia que aquests li indicaren en l’Institut d’Estudis Ilerdencs. La única font que li pogueren oferir era la del pare claretià Joan Busquets que havia estat assassinat el 1936: no se’l podia, doncs, consultar. Tornà a Lleida el 8 de novembre següent i es desplaçà a l’ermita de la Mare de Déu de Grenyana; en va obtenir fotografies. (10-31-3, núm. 224)

Com en tantes altres ocasions el pare Josep Poch intentà documentar el tema: recollí bibliografia sobre l’ermita i després anotà totes les cites que trobava sobre el lloc o paraula. Fins i tot  va fer un esquema d’article però no trobà suficient documentació per desenvolupar-lo.

El jove Josep Calassanç residí a Lleida en dos períodes: primerament de 1571 a 1577 en que estudià filosofia i dret; després hi tornà per acabar els dos cursos de teologia que li faltaven i que complí de 1581-1583. Els textos que hem citat relacionen el vot davant la imatge de Maria amb la tonsura al santuari del Sant Crist de Balaguer el 17 d’abril de 1575. La decisió d’entrar al clergat amb la tonsura com a primer pas per al sacerdoci i el vot de «illibateza» o d’integritat moral, de puresa; no és segons aquesta primera versió un vot de castedat, sinó que va més enllà, és tracta d’integritat en tots els aspecte, un dels quals serà la castedat. Volia ser un sacerdot íntegre.

En el fons P. Poch (10-31-3, núm. 224) hi guardem les anotacions sobre el tema, fotografies de la imatge de la Mare de Déu, de l’ermita, els goigs publicats el 1947 per l’Impremta Mariana de Lleida.

Ni en la biografia de Bau ni en la Giner es fa cap referència a aquest lloc de Grenyana.

Aspectes de l'ermita i la imatge quan la va visitar el p. Poch el 1961. Foto: Gómez Vidal

Recollim a continuació la bibliografia que cita el pare Poch, que no creiem que s’hagi ampliat pas gaire: 

Armini, Alessio (1710): Vita del ven. Servo di Cristo P Giuseppe della Madre di Dio, nobile aragonesa. Roma: Francesco Gonzaga.

Busquets, Joan: Reseña histórica y novena de Nuestra Señora de Greñana (Lleida: Impremta Mariana, 1930).
Camós, Narciso: Jardín de María plantado en el principado de Cataluña. Barcelona:  Orbis, 1949. Reedició de l’obra publicada a Barcelona el 1657
«Efemérides leridanas», en Ilerda, núm. III, fasc. I, juliol-setembre 1941, p. 183.
España Mariana, cap. V, p. 130 i ss.
Lladonosa Pujol, Josep: «Origen de la tradició local dels Fanalets», en Ilerda, any X, gener-desembre 1952, nota 8.
La ciutat de Lleida. 3 vols. Barcelona: Barcino: 1955-1959.
Rassegna di storia e bibliografia scolopica, XXVI-XXVII (Roma 1957), p. 32.
Sanahuja, Pere (1944): Història de la Beneficència de Lleida, Lleida: Imprenta-Escuela Provincial.
Talenti; Vicenzio (1917): Vita del beato Giuseppe Calasanzio della Madre di Dio. 2a ed. Firenze: Scuola Tipografica Calasanziana.

Joan Florensa

Juliana Morell (1594-1653) i l'educació des de bén petits

En el fons P. Poch hi ha un plec titulat Juliana Morell (10-31-3, núm. 201). M’ha intrigat i he intentat esbrinar perquè hi era allà un plec semblant, aparentment aliè als termes que el pare Poch treballava.

Josep Poch i Gallart / APEPC

El motiu que portà el pare Poch a interessar-se per aquesta persona és una carta de sant Josep Calassanç que en parla.

Calassanç escriví la carta el 9 d’abril de 1639 al pare Giuseppe Fedele de la comunitat de Nàpols comentant un problema que aquest li havia plantejat i que ara no ens interessa. Comencem, doncs, per llegir el fragment de la carta i després en farem algun comentari.
«Mi ricordo che fu in Leon di Francia una fanciulla catalana, che pareva un mostro di natura non solo in parlare lingua latina, greca, et hebraica in prosa, et verso, ma l’italiana, spagnola, franzese et todesca; sonava ogni sorta d’instromenti, et all’ultimo essendo d’età di 13, o vero 14 anni imparò le leggi di tal maniera, che teneva conclusioni publiche in Leone. E per conclusione di tutte queste sue scienze, virtù s’accordò con un gentilhuomo ricco, et se la pigliò per moglie senza saputa del padre. Dio voglia che cotesta giovinetta [de la que parlava el pare Fedele] non venga a svanirsi col tempo de l’istessa maniera con tanto applauso populare, come fece quella ch’era figliola d’un mercante ricco detto Marcello di Barcellona.»
El pare Llogari Picanyol publicà la carta en l’Epistolario di san Giuseppe Calasanzio núm. 3068 i l’he copiada i enganxat de Sancti Josephi Calasanctii scripta.
El pare José López Navío en l’article «Ambiente histórico y social en que vivió San José de Calasanz» (en Analecta Calasanctiana núm. 25-26, Madrid 1971; pàgines 219-221) comenta aquesta carta i diu que Marcello és una mala lectura, ja que l’original diu Morell, però que hauria de ser Marell.
Ara ja tenim la clau que ens explica inicialment l’interès del pare Poch per investigar qui era aquesta filla de mercader ric de Barcelona anomenat Morell.
També a mi m’ha picat la curiositat i he buscat a internet sobre aquestes persones, cosa avui ben fàcil i que el pare Poch no va poder fer.

La filla del mercader es deia Juliana i va néixer a Barcelona, al carrer de la Cendra, en el Raval, el 16 de febrer de 1594 (Calassanç ja havia marxat cap a Roma i, per tant, no hi va tenir cap relació personal). Morí la mare i el pare assumí la total responsabilitat d’educar la filla única i orfe de mare. Als quatre anys la portà al convent de les dominiques perquè l’ensenyessin. Resultà ser molt desperta de manera que  amb set anys parlava i escrivia llatí, grec i hebreu. Aviat les religioses comunicaren al pare que elles ja no podien ensenyar-li res més a aquella nena. El pare contractà professors de la universitat i frares dominics perquè l’ensenyessin. Amb extraordinària facilitat ho aprenia tot. Tal com diu la carta de Calassanç a més de llengües va aprendre a tocar diversos instruments musicals, així com dret i altres ciències.

Juliana Morell / Wikimedia Commons

El 1602 el pare es veié embolicat en assumptes tèrbols —un suposat assassinat, fallida de negocis, tal vegada era descendent de jueus conversos i se li exigia puresa de sang— de manera que fugí amb la filla i s’establí a Lió (França).
Juliana es doctorà a Avinyó el 1608 amb catorze anys. El pare la volia maridar amb un jove de negocis, però ella no ho acceptà i entrà al convent de les religioses dominiques de Santa Prèxedes d’Avinyó, contravenint el pare, el qual en un primer moment la desheretà. Professà el 1610 i residí en aquest convent la resta de la seva vida. Morí el 26 de juny de 1653.
És un cas extraordinari d’una noia dedicada als estudis. Publicà alguns llibres.
Com veiem després d’aquesta síntesi biogràfica, Josep Calassanç coneixia bé la primera etapa d’aquesta noia, però no la segona ja que diu que abandonà la vida religiosa i es casà, cosa que no va ser pas així.
A Internet es troba bibliografia i articles per a qui desitgi saber alguna cosa més d’aquesta interessant Juliana Morell.
M’han cridat l’atenció unes paraules del pare en una carta en que explica com aconseguí que la seva filla progressés de manera tant espectacular en les ciències. El ric mercader dona tres raons: facilitar llibres adients, posar-li bons mestres, però sobretot la diligència paterna, és a dir l’interès que ell va tenir en educar-la i facilitar-li els llibres i els professors.
Aquest aspecte últim era una de les propostes dels humanistes del renaixement. L’educació de la mainada depèn en primer lloc dels pares: no són ells els que els han de donar els continguts, però han de ser els primers interessats en que els fills els adquireixin. I a més aquest interès ha de ser des de la primera infància.
Fa poc es publicà entre nosaltres el llibre Eduqueu els infants ben aviat en les lletres [De pueris statim ac liberaliter instituendis] d’ Erasmus de Rotterdam (amb pròleg de Gregorio Luri i traducció de Laura Cabré, publicat a Barcelona: Adesiara, 2015). Com ja indica el títol, l’autor aconsella començar ben aviat la instrucció dels infants.
En les paraules del mercader Morell i en ell llibre d’Erasmus hi ressonen les de Calassanç quan diu que s’ha d’educar a teneris annis o «des de ben petites», com tradueixen les nostres Constitucions catalanes.
Les idees educatives de Calassanç eren les de l’humanisme que principalment encarna la figura d’Erasmus: humanisme que proposava una reforma de la societat amb l’educació a l’escola.

Joan Florensa

Entrades relacionades: Ampliem el fons del p. Poch ; Nous escrits originals de Josep Calassanç