Integració de l'APEPC en el mon dels arxius

Passats els primers anys de la creació de l’Arxiu Provincial (APEPC) en que la tasca fonamental era la d’organitzar-se, plantejar-se els objectius a assolir i mesurar els mitjans -també els de personal- de que podia comptar, els responsables buscaren contactar amb les institucions existents del mateix tema. No es podia anar en solitari, calia la integració amb la resta d’entitats similars.
En aquells anys setanta l’ambient era ben pobre a casa nostra. No hi havia una escola de formació d’arxivers ni cap associació del ram. Els arxivers actuaven per voluntat i es formaven a base de cursar assignatures a les universitats sobre qüestions que els eren útils, com per exemple la paleografia. S’aprofitaven les classes que algun entès donava a casa seva sobre aquestes matèries. El contacte amb arxivers acreditats ajudava els novells a formar-se. Existia a nivell de l’estat la Federación Española de Asociaciones de Archiveros, Bibliotecarios, Arqueólogos, Museólogos y Documentalistas però no responia pas al que aquí es demanava.

Els arxivers de l’Església a Espanya s’havien format a l’Escola d’Arxivística del Vaticà, que gaudia d’un reconegut prestigi. El 1971 els arxivers capitulars o de les catedrals i els diocesans s’organitzaren formant la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España (AAIE); en un primer moment anaren junts amb els bibliotecaris però aviat se separaren.
A Catalunya els arxivers eclesiàstics a més d’adherir-se a la AAIE, formaren un secretariat (Secretariat d’Arxivers de l’Església de Catalunya, SAEC) per atendre els problemes concrets del lloc. S’hi ajuntaren els dels bisbats de València i Balears. El 1975 s’atorgaren uns estatuts propis. També hi foren admesos els arxivers d’ordes antics masculins: monjos, frares, clergues regulars, no els de les congregacions modernes. El pare Josep Poch ens consta que hi participà a partir de 1981. La SAEC publicà una Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya - València i Balears (Barcelona: 1978) en el qual hi figura el de l’Escola Pia amb una breu relació dels fons existents en aquell moment.

El desembre de 1984 se celebrà a Alcobendas un Congrés de la AAIE que provocà una renovació de la junta, i marcà una nova orientació de cara al futur com els Congressos i les notables publicacions. El nostre arxiu hi va ser present i donà el seu vot a la renovació de l’Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Ho consideràrem un moment oportú per impulsar també dintre de l’Escola Pia l’interès pels nostres arxius i intentàrem la inscripció en la AAIE dels responsables dels nostres arxivers provincials espanyols però no aconseguírem cap resposta: havia assistit a la trobada d’Alcobendas el pare Jesús Lecea que aleshores era el responsable de l’Arxiu de la Vicaria que es guardava a Salamanca; el pare Claudi Vilà, que poc després el substituí, continuà la relació amb la AAIE.

Una vella aspiració dels arxivers eclesiàstics era poder disposar d’una guia dels arxius de l’Església a Espanya. La AAIE ho assumí des de la seva fundació el 1971 com a responsabilitat pròpia. Era una feina complexa perquè depenia de cada un dels arxivers que havien de facilitar les dades sobre el que tenien entre mans. Finalment el 1985 es publicà la Guía de los archivos y bibliotecas de la Iglesia en España (2 volums, León 1985). El nostre  APEPC hi consta en les pàgines 181-184 del volum I.
A Madrid la AAIE celebrà entre el 12 i el 15 de desembre de 1988 un curset per actualitzar tècnicament els arxius adoptant els mitjans que es trobaven en el mercat cultural. Les ponències i comunicacions es publicaren en el primer volum de la col·lecció Memoria Ecclesiae (Barcelona, 1990). El nostre APEPC hi va ser present com justifica la comunicació que s’hi llegí i publicà Programa de microfilmación en el Archivo Provincial de las Escuelas Pías de Catalunya (p.143-144). En els números successius de Memoria Ecclesiae s’hi poden trobar les comunicacions enviades des de l’APEPC donant a conèixer els fons propis.

També a casa nostra bullien moltes coses en aquells anys de canvis. Entre 1975 i 1977 es treballà en el Congrés de Cultura Catalana que analitzà tots els àmbits i projectà possibles actuacions. El Miquel Puig, com a responsable de l’Arxiu provincial, participà en les sessions preparatòries. Els arxius foren evidentment un dels temes que entraren en l’anàlisi, ja que era important i estava abandonat. El Congrés destacà que en el món monàstic i conventual s’havia desvetllar l’interès pels arxius i lloà “la política encertada que han portat a la creació d’arxius centrals de certs ordes, per exemple, l’Escola Pia de Catalunya i els caputxins, amb personal adequat al seu davant”. Paraules que Ramon Novell comentà: “Que el present elogi sigui un crit de conscienciació per salvaguardar el nostre patrimoni històric i cercar nous mitjans per perfeccionar l’obra iniciada” (en Catalaunia, núm. 187, març 1977, p. 13).

L’interès pels arxius a Catalunya animà a que alguns dels pocs que s’hi dedicaven, proposessin la fundació d’una associació d’arxivers. L’acte inaugural tingué lloc el 1985 a l’Institut d’Estudis Catalans. Els arxivers de l’Església de Catalunya en aquell primer moment ens hi adherírem i per això un membre del SAEC ha estat vocal nat de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC) i els seus membres som considerats socis fundadors. L’arxiver de l’Escola Pia de Catalunya n’ha estat soci des del principi, abans de la inscripció col·lectiva. Durant anys l’AAC ha publicat un Directori amb les dades de tots els arxivers socis de l’entitat, fins que les noves tècniques han fet obsolet el sistema i ara es pot trobar al web de AAC.

El Servei d’Arxius de la Generalitat suggerí el 1991 actualitzar la Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya - València i Balears de 1978, limitant-la a l’àmbit dels bisbats amb seu a Catalunya. Es publicà en el volum 7 de la col·lecció Guia dels arxius històrics de Catalunya (Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1998) en la qual el nostre arxiu ocupa les pàgines 105-114 amb dues fotografies: un document i les instal·lacions.

El 12 de febrer de 2001 l’APEPC signà un acord amb la Universitat de Barcelona segons el qual podríem tenir alumnes en pràctiques de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. El mateix any de 2001 vingué la primera alumna a realitzar les pràctiques. Anualment hem assistit a les trobades que tenen lloc a l’esmentada Facultat amb els centres que tenim alumnes en pràctiques. Aquest contacte amb alumnes ens mostrà el camí que anava seguint l’arxivísitca i que després hem anat adoptant.

Des de 2014 que participem en el curs d’arxivística de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental (ESAGED) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Diferents tipus d’arxius exposen una tarda el contingut del seus fons, la organització, el tractament dels documents, els mitjans tecnològics, etc.

Aquest recorregut pels 50 anys de vida de l’APEPC mostra com aquella petita cèl·lula que començà a viure a Moià el 1967 s’ha anat integrant en el món arxivístic de casa nostra. El contacte amb les persones i institucions especialitzades són un mitjà indispensable per créixer, viure al dia i poder respondre al repte diari de mantenir la qualitat de l’arxiu. Tots aquests contactes enriquiren i obriren portes a noves relacions: l’APEPC ha rebut molt més del que ha pogut donar i aportar. En solitari no es fa camí.

Joan Florensa

50 anys de l'Arxiu Provincial: Xavier Miró Gumà, un dels pioners

En fer memòria dels 50 anys de l’inici de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya hem dit que una de les coses que volíem fer, era recordar les persones que ho han fer realitat.
Fa pocs dies ens deixava en Xavier Miró i Gumà (Barcelona 1943 - 2018) que va ser-ne un dels pioners el 1968.
Començà el noviciat el 1967 a Moià amb la intenció d’entrar a l’Escola Pia. Volia fer-ho com a germà operari, no com a sacerdot, per seguir el camí de la senzillesa i humilitat de Sant Francesc d’Assís.

La iniciativa del pare mestre de novicis Josep Liñan de remprendre la tasca del pare Antoni  Tasi de recollir, ordenar i anotar en una inventari tot el que arribava, l’assumí en un primer moment el novici Miquel Puig i Reixach, però l’estiu de 1968 professà i es traslladà a Iratxe (Navarra) amb la resta de companys de curs per començar els estudis eclesiàstics.
En Xavier Miró continuà la tasca començada fins a l’estiu de 1970 en que professà i deixà de residir a Moià. Durant el curs 1970-1971 la tasca de l’Arxiu quedà momentàniament aturada sense que ningú s’hi dediqués. L’edat per a començar el noviciat s’allargà i per tant durant un parell d’anys no hi hagué novicis ni casa noviciat. El pare Liñan va ser nomenat rector de Sant Antoni de Barcelona. Quan es va reemprendre el noviciat, la casa escollida va ser la d’Alella. El 1970 va se destinat a Moià com a rector el pare Rossend Casallarch, que vetllà per mantenir les coses com estaven encara que ell no s’hi podia pas dedicar.

Xavier Miró i Gumà a Sant Antoni, 1971

El Miquel Puig tornà d’Iratxe el 1972 i des de Barcelona on residí tornà a tenir cura de l’Arxiu. Moià quedava lluny i presentava dificultats per als investigadors de manera que el 1973 es traslladà l’Arxiu i Biblioteca a la Ronda Sant Pau 80, de Barcelona.

En els mesos que en Xavier s’ocupà de l’Arxiu, redactà un inventari de la documentació que ja s’havia ordenat. A cada entrada hi afegia unes paraules clau. Després feia una fitxa del document per a cada paraula clau, fitxa que col·locava en un fitxer ordenat alfabèticament.
Xavier era una persona constant, minuciosa, perfeccionista, de manera que amb pocs mesos es disposà d’un fitxer que permetia trobar els documents que es busquessin.

Els fons que en un primer moment treballà foren els dels pares Ramon Maria Castelltort, mort el 1966, que el pare Liñan va tenir molt interès en que es portés a Moià i poc després el del pare Llogari Picanyol que morí a Sabadell el 3 de setembre d’aquell 1968.

La metodologia que seguí el Xavier va ser la mateixa que s’usava a les biblioteques, temàtica que estava en aquell moment molts ben estructurada en les biblioteques catalanes, mentre que la arxivística vivia encara de tècniques tradicionals. En els arxius, de cada fons se’n feia un inventari i dels inventaris se’n extreien índexs de les paraules clau, no fitxes; els índexs s’ajuntaven a l’inventari corresponent. Cada fons tenia el propi inventari i índex, de manera que no hi havia una lloc únic on trobar les referències. En el nostre cas, el fons Castelltort hauria tingut un inventari separat del del fons Picanyol i cada u tindria el seu propi índex. Amb el sistema de fitxes del Xavier, les fitxes passaven a un mateix i únic fitxer. fet que facilitava la recerca.

La tasca del Xavier no es limità als documents de l’Arxiu, sinó que també treballà amb les biblioteques de la comunitat de Moià i del noviciat a més d’altres que hi arribaren. Aplicà la metodologia exposa en els llibres d’Aurora Díaz Plaja sobre biblioteques i la seva classificació dels llibres. Adoptà el sistema de la Classificació Decimal Universal i escollí els números que servirien per als llibres que es pensava formarien la Biblioteca Provincial de l’Escola Pia: en efecte, hi ha temes que cal desenvolupar molt (com els d’ensenyament, partint del numero 37) mentre que d’altres no n’arribarien pas gaires (com medicina, que en té prou amb el número 61). Sobre el que havia de ser la Biblioteca Escolàpia redactà un breu manual o guia el 1970 (APEPC: 00-01 / caixa 2, núm. 13), que més endavant va refer i per això posà en el manual caducat.
L’evolució tècnica posterior ha fet obsoleta tota aquella feina. Ho passàrem a l’ordinador i els inventaris, fitxes i llibres registre s’han convertit en material fora d’ús i bona part d’ell l’hem eliminat per evitar duplicitats innecessàries i guanyar espais, dels que sempre anem escassos en els arxius i biblioteques.

Dèiem abans que el Xavier era perfeccionista. Ho confirma la manera d’escriure a màquina. La forma tradicional feia que les línies a la part dreta quedessin sense alinear perquè no es podien trencar les síl·labes. Ell calculava el nombre d’espais de la línia en la màquina i després contava els espais del text que anava a escriure-hi de manera que no sobressin ni faltessin espais. Deixava dintre de la línia els espais necessaris per igualar el text al final. La presentació final que aconseguia tenia un aspecte agradable. Per això moltes vegades se li demanava que passés a màquina un document que es volia presentar bé.

Per a l’Arxiu treballà diferents coses. Una important que ha tingut i té molta utilitat, va ser la presentació de les traduccions de les consuetes fins al 1885. Les havien traduït entre els pares Romuald Duch i Albert Singla. Estaven a màquina i ens interessava passar-les a ordinador per fer-les més assequibles. Ho tinguérem enllestit el 1999. S’hi pot comprovar la mà del Xavier en l’arrenglerat a la part dreta, com hem explicat.

Joan Florensa