dimecres, 19 de desembre de 2012

Noves publicacions sobre història de l'Escola Pia de Catalunya

Volem destacar les més recents aportacions editorials a la història de l'Escola Pia de Catalunya que considerem que són de força rellevança. La primera és fruit del treball de dos investigadors del Centre d'Estudis Lacetans sobre l'antiga escola de Solsona i les altres dues són publicacions aparegudes de la ma de l'arxiver de l'Escola Pia, Joan Florensa i Parés.

Marcel·lí Corominas i Cots. Jordi Tasies i Planas. Un immoble al servei de la ciutat: els Escolapis de Solsona (1774-1998). Solsona: Centre d'Estudis Lacetans, 2012. 268p.
 L'octubre de 2012 va aparèixer en aquest mateix bloc un post sobre la història de l'Escola Pia de Solsona.
Aquest llibre no se centra únicament en la història del l'Escola Pia a Solsona sinò que explica la història de l'edifici que els acollí i que tingué altres usos després de la seva marxa. Malgrat que l'abandonaren el 1837, l'edifici sempre fou conegut com Els Escolapis. El llibre documenta àmpliament aquesta narració i a més afegeix la transcripció de molts documents originals referents tant a l'evolució històrica de l'Escola Pia de Solsona com als usos posteriors a marxa dels religiosos i fins el procés que va acabar amb la demolició de l'edifici. Els escolapis van arribar a Solsona el 1757  i es traslladen al nou i definitiu edifici el 1774. Hi està detallada la seva activitat pedagògica fins el 1837, quan  es vàren veure obligats a maxar a causa de la segona guerra carlina. Posteriorment fou usat per l'ajuntament com a edifici d'us públic fins el seu definitiu enderroc el 1998, molt polèmic a degut a que fou vist per bona part de la població com un atac al patrimoni de la ciutat. A aquest  episodi, els autors hi dediquen íntegrament el darrer capítol. A més de la transcripció dels documents, el llibre està documentat amb una un gran nombre de fotografies i reproduccions de documents. Podeu veure una crònica de la presentació del llibre al diari digital NacióSolsona.cat

Joan Florensa i Parés. Escola Pia, 275 anys a Mataró. Mataró: Escola Pia Santa Anna-Mataró, 2012. 274 p.
En aquest bloc també podeu consultar una síntesi de la història del col·legi escolapi de Mataró. Amb motiu de l'aniversari, calia també completar-lo amb un recull històric exhaustiu, com ens té acostumats l'historiador provincial. L'Escola Pia de Mataró és també una de les més antigues, concretament el primer curs fou el 4 de juny de 1737 quan el p. Joan Balcells, rector de Moià, substituïa el mossèn Salvador Vergés a la classe de gramàtica de l'escola municipal. Va ser el primer pas de la llarga presència dels escolapis a Mataró. La història del col·legi ha estat tractada anteriorment per Josep Poch i Gallart (1962) i Claudi Vilà (1972), i a més ha estat tema de dues tesis doctorals, la que ho tractat amb més profunditat fou la del Dr. Ramon Tarròs i Esplugas,  en un periode de temps determinat -el segle XIX-  i en el context pedagògicc català. Joan Florensa tracta la història de l'escola des dels inicis fins a l'actualitat, com correspon a una obra commemorativa. Per a adquirir aquesta publicació, dirigiu-vos a la mateixa Escola Pia de Mataró.

Altrament, la publicació Fulls del Museu Arxiu Santa Anna  publica periodicament  estudis i articles sobre aquesta temàtica. En el darrer número d'aquesta publicació, el número 104, apareix un article del mateix autor del llibre de Mataró, el p. Joan Florensa, en el que es transcriu un manuscrit del p. Josep Maria Sirés (1877-1941) en el que relata la seva experiència el juliol de 1936 quan fou detingut per una patrulla de la FAI, amb un posterior interrogatori i empresonament. Podeu consultar-ne l'entrada que en vàrem fer a La plega sobre aquest interessant testimoni de la repressió anarquista durant els primers mesos de la Guerra Civil.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 14 de desembre de 2012

Documents: Llibre de registre dels alumnes de gramàtica l’Escola Pia de Balaguer, 1813 - 1893

Mostrem un altre document del fons de l’Escola Pia de Balaguer, una de les escoles de les que en conservem documents més antics. En aquest cas es tracta del llibre de registre d’alumnes de l’aula de retòrica entre 1813 i 1893.


Les tropes napoleòniques abandonen Balaguer l’agost de 1813. L’escola estava en pèssimes condicions i les classes es reprengueren el 5 de novembre a la casa Morros del Mercadal. Aquell mes varen anar retornant progressivament els escolapis refugiats a causa del conflicte, que havia aturat la docència,  i a finals de mes ja eren sis religiosos que s’encarregaren de reprendre les classes de llegir i comptar, retòrica i gramàtica. Foren Llàtzer Ferrer, Severí Ordeig, Agustí Cabot, Pere Bosch, Jeroni Reixach i Pau Bunyol qui iniciaren de nou les classses a Balaguer. El 1814 retornàren altres com els p. Tomàs Miret i Pelegrí Martí.   

El llibre recull els noms dels alumnes inscrits en pràcticament tot el segle XIX a l’escola de Balaguer, amb algunes llacunes temporals. Cada registre inclou el nom i cognoms de l’alumne, el lloc de provinença, l’edat, nom dels pares i un comentari final sobre la seva trajectòria. A la primera pàgina hi ha una llista dels llibres que hi havia a la biblioteca de l’aula de gramàtica.


Valor informatiu del document

El llibre ens parla de persones, coneixem els noms i cognoms dels nens que van assistir a les classes dels escolapis i un petit comentari sobre la seva trajectòria a l’escola. A banda que ens informa de l’activitat educativa dels escolapis a Balaguer durant tot el segle XIX i del seu propi valor patrimonial per a l’escola pia per a la història de l’educació a Catalunya, ens aporta informació per a la història personal i col·lectiva d’aquells que hi van anar a estudiar,  balaguerins i dels pobles propers. 

Conservem també el llibre de registre de l’aula de gramàtica (1813-1893). Aquest llibre conté les mateixes característiques informatives que el de retòrica, contenint també el nom i cognoms dels alumnes i un comentari sobre el seu caràcter i aplicació als estudis, que en alguns casos es complementa força amb dades biogràfiques, sobretot en els que vàren fer estudis posteriors. Tots dos llibres es complementen aportant informació sobre qui va estudiar als escolapis durant quasi bé tot el segle XIX.

Fitxa descriptiva
Identificació: APEPC 07-11 / caixa 23, núm. 1.
Títol original: Libro en que se notan todos los estudiantes de las Escuelas Pías del Colegio de Balaguer de la Escuela de Gramática.  
Dates: 1813-1893
Volum i suport: 1 llibre en paper (151 pàgines manuscrites, relligat en pergamí)
Productor:
Condicions d’accés: lliure
Condicions de reproducció: per raons de conservació només es permet la reproducció fotogràfica parcial.
Llengues del document: castellà, títols dels llibres en llatí
Característiques físiques i requeriments tècnics: manipular amb precaució.
Àrea de documentació relacionada
Llibre de registre de l’aula de retòrica, 1814-1888. APEPC 07-11, 21, n. 7
Llibre del secretari, 1813-1913. APEPC 07-11, 2 n. 3
Llibre de l'ecònom , 1803-1879 APEPC 07-11, 11
Racional de misses, 1780-1865 [i següents] APEPC 07-11 8

Bibliografia
 Joan Florensa i Parés. El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003) ... Barcelona: Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana: Escola Pia de Catalunya, 2010
Joan Florensa i Parés. Tres-cents anys de l'Escola Pia de Balaguer. Barcelona:Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999

A La plega
Inventari de l'Escola Pia de Balaguer de finals del segle XVIII 




Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dijous, 6 de desembre de 2012

L’Escola Pia d’Oliana (1690-1844)



El metge d’Oliana Jeroni Caballol envià els seus fills als escolapis de Moià, col•legi tot just fundat. En quedà content i proposà per al seu poble una escola igual. S’iniciaren converses i el 6 de novembre de 1686 se signaren els acords per a una fundació de l’Escola Pia a Oliana: seria la segona casa de l’orde a Catalunya. La signatura tingué lloc a la casa parroquial de Santa Llúcia de Tragó davant del notari Joan Pera Vela i hi intervingueren el pare Agustí Passante amb delegació del pare general i pel municipi d’Oliana Ildefons Oliva, Joan Farràs, Ramon Abat, Jeroni Caballol, Oleguer Solans i Jaume Coll. Els acords determinaven que es donava als escolapis l’ermita i casa annexa de la Mare de Déu dels Àngels, fora del recinte poblat. Els religiosos atendrien el culte de la capella i podrien ampliar l’espai de residència. L’ajuntament pagaria 50 lliures per l’escola, però amb la condició de predicar cada any els sermons de la quaresma. si no ho podien fer, se’ls restarien 25 lliures.

El bisbe diocesà Oleguer de Montserrat donà la llicència de fundació el 24 de juliol de 1690 i el rei Carles ii l’autoritzà el 23 de desembre del mateix any.

S’ensenyaria llegir, escriure, comptar, llatí i retòrica amb dues aules, una per a primeres lletres i la segona per a les humanitats.

La dotació municipal era evidentment curta; per això el bisbat cedí als religiosos totes les rendes que tenia l’ermita i recomanà al sacerdot Gabriel Balasch que volia crear un benefici, que en fes total donació a l’Escola Pia.

En els afers d’aquesta fundació hi va intervenir el doctor i notari Ramon Vilana Perlas, fill d’Oliana, resident aleshores a Barcelona. Ell legalitzà les delegacions rebudes de Roma o la que va estendre el pare Agustí Passante a favor del pare Gaspar de las Peñas per a prendre possessió de l’ermita i iniciar la vida de la comunitat i de l’escola. El canonge Balasch canvià la cessió de la fundació per consell d’un germà de Vilana Perlas, que era vicari general del bisbat d’Urgell. Creiem que entre l’escolapi Passante i la família Vilana s’establiren unes bones relacions. D’aquí s’explica en part, l’adhesió dels escolapis a la causa austriacista.

El 1690 arribaren al poble els primers religiosos i tot seguit s’instal•laren en la petita residència i iniciaren l’escola.

La petita casa s’amplià successivament amb reformes en començar el segle XVIII i se’n feren novament els anys 1739, 1741, 1759. Tal vegada els béns procedents de la donació feta en el testament de Ramon Vilana-Perlas a favor dels escolapis el 1733 ajudà a la sufragar les reformes de la casa. El 1783 també sembla que es reformà l’edifici, ja que s’hi traslladà el juniorat de teologia i hi habitaren més de deu religiosos. Com a casa de formació comptava amb bona biblioteca, ja que el 1735 estava formada per 15.41 volums.

Va tenir sempre pocs alumnes: era una escola típicament rural, depenent l’assistència dels alumnes a classe, de les feines del camp. Es publicaren únicament uns dels exàmens públics que dirigí el pare Hermenegild Coll de Valldemia el 1833 (Pueriles ensayos de Latinidad, Retórica y Poesía, que dedicados a la Virgen de los Ángeles, ofrecen al público los alumnos de las Escuelas Pías de Oliana. En los días 23 y 24 de Julio de 1833. Puigcerdà: En la imp. de Joaquim Abadal, 1833; 11 p.)

Durant la Guerra del Francès (1808-1814) la població no patí atac de cap bàndol, la qual cosa fou atribuïda a la intercessió de la patrona, la Mare de Déu del Àngels. El 15 d’agost de 1815, diada patronal, es festejà la solemnitat de manera especial. Els escolapis fomentaren en tot moment la devoció a la patrona del poble, protegiren i amagaren la imatge sempre que es corria algun perill. N’editaren uns goigs.

La primera guerra carlina obligà els religiosos a deixar la seva casa i refugiar-se a l’interior del poble. S’hi emportaren la imatge de la Mare de Déu que quedà a la capella dels Dolors.

Les lleis que afavoriren l’exclaustració debilitaren la comunitat. El 1844 només hi quedava el pare Sebastià Busquets, malalt. Optà per anar-se’n a Balaguer per morir entre els seus germans de l’orde.

Els escolapis es quedaren els béns immobles que havien anat adquirint al llarg del segle i mig d’estada a Oliana. La desamortització de Madoz de 1855 els posà a subhasta.

Els escolapis havien estat sempre molt estimats pel poble. Per això alguns provincials des de finals del segle XVIII volien tancar la casa per la manca d’alumnes, però no s’atrevien per l’estimació que els manifestava el poble. Aprofitaren que Manresa demanà fundació per intentar que el monarca decretés que la comunitat d’Oliana es traslladés a la capital del Bages: així el provincial no tancaria la casa, sinó que es faria per un decret reial. Però el monarca no va fer el joc.

Bibliografia:

«Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, la concòrdia corresponent a Oliana en p. 90-96.

FLORENSA, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010. P. 45-50 sobre la fundació i en p. 287-288 la relació de béns desamortitzats.

FLORENSA, Joan: L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823): El mètode dels escolapis. Tesi doctoral, Premi Flos i Calcat, Institut d’Estudis Catalans 1995. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996; p. 171-172.

FLORENSA, Joan: «Libro de Rentas del Colegio de las Escuelas Pías de Oliana», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona abril 1989), n. 318, p. 20.

FLORENSA, Joan: «A Manresa confiaven en els escolapis», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona desembre 1995), n. 372, p. 17.

LLUCH, Ernest: Alternativa catalana (1700 - 1714 - 1740). Ramon Vilana Perlas i Juan Amor de Soria : teoria i acció austriacistes. Vic: Eumo, 2000 (Referències; 27). El segons testament posterior a 1733 en el qual cedeix a l’Escola Pia d’Oliana els seus béns en p.188.

PUIG I REIXACH, Miquel: «Oliana, 1690. L’Escola Pia d’un poble urgel•lità», en Catalaunia., Escola Pia de Catalunya (Barcelona gener 1991), n. 334; p. 8-19.

RABAZA, Calasanz; Historia de las Escuelas Pías en España. Vol. I. València, Tipografía Moderna, 1917, p. 42-45.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dijous, 22 de novembre de 2012

L’Escola Pia de Solsona (1756 – 1840)



Ferran VI autoritzà el 13 de maig de 1756 la fundació d’una residència d’escolapis a Solsona depenent de la comunitat d’Oliana i el 12 de març de 1757 se signaren els acords corresponents entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. Abans ja s’havien aconseguit les autoritzacions del duc de Medinaceli don Luis Antonio Fernández el 15 de juliol de 1747 i del bisbe de Solsona fra José de Mendoza el 8 d’octubre de 1747.

Des del primer moment, però, es considerà una nova comunitat deslligada d’Oliana i amb rector, que va ser el pare Mateu Mestre. L’Ajuntament passà als escolapis el sou dels dos mestres —40 lliures per cada u — que fins aquell moment havia mantingut i n’hi afegí 80 per al mestre de gramàtica.

Col•legi i comunitat s’establiren al carrer de Sant Llorenç a la cantonada que dóna al convent dels dominics. El 18 d’abril de 1770 el bisbe Rafael Lassala consagrà la capella. La casa era insuficient i aviat es pensà en un nou emplaçament.

L’Ajuntament decidí en sessió del 15 de juny de 1771, que s’edifiqués el nou col•legi als solars coneguts com la Camorra. El 16 de gener de 1774 el municipi concedí el permís d’obres segons plànols de l’arquitecte Francesc Pons. S’anaren comprant els solars necessaris i el 9 d’abril de 1774 es col•locà la primera pedra beneïda per bisbe Lassala. La construcció s’aixecà lentament. El 31 de març de 1790 amb una part acabada, s’hi iniciaren les classes. L’edifici no s’acabà mai, quedà pendent una de les ales del claustre i l’església.

Els ensenyaments impartits des del principi foren les primeres lletres —llegir, escriure i aritmètica— i el llatí amb la gramàtica i la retòrica. Els mestres més significats que ensenyaren a Solsona són els escolapis Jaume Vada (llatinista, poeta català), Vicenç Tió (filòsof, que utilitzava instruments a les seves classes) i Francesc Ferrer (aritmètic). A la població va ser molt popular el pare Oleguer Jané.

En començar la Guerra del Francès serví de refugi a religiosos que ss sentien perseguits, però des del juny de 1811 les tropes napoleòniques entraren a la ciutat i s’allotjaren en el col•legi. Els religiosos es veieren obligats a dispersar-se.

Sortiren els francesos i els escolapis recuperaren el seu col•legi. Durant el trienni liberal juraren la constitució el 25 de març de 1820. Quan el 28 d’abril de 1823 les tropes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís incendiaren tots els convents de la ciutat, respectaren el dels escolapis.

Els carlins entraren a la ciutat la nit del 20 al 21 d’abril de 1837. El mes de juny el pretendent reial Carles s’hostatjà a la ciutat. Les tropes carlines havien rebut un fort rebés en l’enfrontament amb les forces liberals: sis-cents morts i molts ferits. El col•legi dels escolapis fou convertit en hospital. Els religiosos expulsats de la seva casa, abandonaren la ciutat perquè no eren ben vistos ni pel monarca ni pels carlins.

A la planta baixa s’hi conservaren les tres aules fins l’enderrocament de l’edifici. En reproduïm els plànols en un dibuix adjunt.

Entre els alumnes del col•legi són ben coneguts en Gaietà Ripoll i Pla (Solsona 1768 – València 1826) —la novel•la Inquisitio ha popularitzat el seu nom— i Ramon Martí d’Eixalà (Cardona 1807 – Madrid 1857), el filòsof del sentit comú.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 5 de novembre de 2012

L’Escola Pia de Puigcerdà (1728-1972)



Des de 1710 l’ajuntament de Puigcerdà intentà sense èxit portar a la població els escolapis. Però el 1728 esdevingué un fet curiós. El germà operari Pau Ferrerons, almoiner de la comunitat d’Oliana, anà a captar per la Cerdanya. Al poble de Das fou acollit per rector de la parròquia mossèn Ignasi Pont. A aquest l’intrigà l`hàbit del religiós i intentà assabentar-se de la finalitat de l’orde. El germà li facilità una vida del venerable Calassanç que entusiasmà al rector. Aquest tenia un germà en el consistori de Puigcerdà i moltes vegades havien comentat el problema de l’ensenyament que patia la ciutat. Ara coneixent l’Escola Pia i amb la complicitat de l’almoiner d’Oliana, novament es posà en marxa l’intent de fundació. L’ajuntament l’aprovà i el bisbe de La Seu don Simón de Guindos no sols donà la llicència sinó que encoratjà l’obra.


El 30 d’octubre de 1728 el pare provincial d’Espanya Juan Crisóstomo Plana delegà tots els poders en el pare rector de Balaguer Bartomeu Mir. El 23 de novembre se signaren els acords fundacionals i el 13 de desembre d’aquell 1728 s’obrien les portes als escolars en un edifici de la plaça Cortina (aleshores dels Tarongers) que aviat resultà insuficient. El 1730 es traslladà comunitat i escola a la casa del pa o paller reial, fent una permuta.

Es donà des dels primers anys molta importància a la gramàtica i retòrica. Aquesta assignatura consistia sobretot en una anàlisi de textos llatins d’autors diversos; s’hi acompanyava l’aprenentatge d’altres matèries que poguessin fer-la més comprensible com la mitologia, la història i la geografia; es començà per aplicar-les a l’època dels romans, però aviat s’amplià a moments i situacions recents. Els exàmens públics o acadèmies que conservem impresos dels anys 1737, 1768, 1771, 1773, 1782, 1793 i 1799 únicament hi actuen els alumnes de gramàtica i retòrica. En la de 1793 es fa esment de l’aritmètica, escriptura, lectura i doctrina cristiana però sols es diu que s’hi introdueix alguna intervenció sense especificar-ho més. El discurs final de la de 1773 es titula «Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de la escuela», del professor pare Joan Antoni Fins.

Hi havia com a tots els col•legis un petit internat per alumnes de la comarca als que se’n hi afegien de més llunys.

El 1748 el fundador de l’Escola Pia Josep Calassanç va ser beatificat i a Puigcerdà se celebrà amb un tridu solemne i sermó cada dia; es conserven impresos.

El 29 d’agost de 1793 la població va ser ocupada pels francesos comandats pel general Dagobert: el maig del mateix any s’havia tingut una de les acadèmies públiques. Els escolapis temorosos i pensant el que estava passant al país veí, decidiren abandonar la casa i la població. Dos religiosos quedaren com a custodis. El pare Pau Serra morí assassinat a les 9 del vespre del 12 de gener de 1794 quan tancava una de les finestres de l’edifici per un tret dels guardes francesos que feien la ronda.. L’altre també marxà. La casa va ser saquejada, robada i convertida en forn de pa. El juliol de 1795 els francesos abandonaren la població i els escolapis tornaren a la seva feina. La inseguretat d’aquests anys de finals de segle comportava que les famílies no enviessin els fills fora de casa i els internats no s’omplien; la economia se’n ressentia, ja que en situacions normals suposaven més de la meitat de les entrades de la casa. .

Amb la guerra del francès novament la població va ser ocupada pels francesos tot i que amb un aire de voler-se fer simpàtics. Napoleó creà el 1812 el Departament del Segre amb capital a Puigcerdà. Els escolapis ho aprofitaren i pactaren continuar amb l’escola rebent una subvenció de l’ajuntament afrancesat.

Restablerta la tranquil•litat, escolapis i ajuntament signaren un nou acord l’abril de 1815. Es passava d’una a dues aules de primeres lletres, la qual cosa comportava també que hi hauria tres mestres.

Durant el trienni liberal (1820-1823), els religiosos es veieren obligats per la guerra de la comarca a refugiar-se a França: la casa quedà novament abandonada. Un dels religiosos s’exclaustrà.

Sense temps de refer-se adequadament el 1835 novament les lleis de l’Estat amenaçaren la supervivència de l’escola. L’orde quedà suprimida, però els religiosos podien continuar vivint en comunitat mentre mantinguessin les escoles, si l’ajuntament ho aprovava. Els escolapis aguantaren a Puigcerdà impartint classe els deu anys de supressió de l’orde.

La llei de l’Estat de març de 1845 que restaurava l’orde a Espanya, suposà una transformació en l’aspecte educatiu. Les classes de primeres lletres en les quals gradualment s’impartia el llegir, escriure i aritmètica es transformaren en les graduades en que les tres matèries s’iniciaven conjuntament: és l’ensenyança primària. La secundària canvià també: el llatí deixà de ser l’eix de les matèries impartides i les ciències guanyaren terreny. Va néixer el batxillerat amb assignatures separades, amb professors per a cada una, amb exàmens de final de curs que calia aprovar per passar curs. L’Escola Pia de Puigcerdà intentà donar els màxims de nivells possibles i per això demanà i aconseguí el 29 d’agost de 1846 ser agregat per al batxillerat a l’Institut de Girona. Es començà amb els tres primers cursos, però hi havia pocs alumnes: entre tots no superaven la desena. El curs 1865-1866 s’amplià la oferta amb un curs més, però tampoc es va obtenir l’adequada resposta de l’alumnat. Amb pocs alumnes no es podria tampoc disposar de recursos econòmics que permetessin adquirir el material necessari per a l’ensenyament. La llei Pidal de 1865 convertí el centre de secundària de Puigcerdà en privat i quedà desvinculat de l’Institut de Girona.

La tercera guerra carlista encara agreujà més la situació. El 1873 la població quedà encerclada i incomunicada fins que el general liberal Cabrinetty aconseguí trencar el setge imposat per Savalls. Els escolapis convertiren l’ensenyament del batxillerat en domèstic, no pogueren ni tant sols anar a Girona a matricular els alumnes. La situació bèl•lica de l’època impedia tenir interns. La vida de l’escola en el segle XX continuà lànguida, era un col•legi petit, sense gaires recursos.

El 1892 l’observatori meteorològic establert al col•legi i connectat a la xarxa estatal publicà les primeres dades locals.

Durant el rectorat del pare Joan Batllori (1915-1922) s’iniciaren les colònies escolars com a temps per a repàs d’assignatures.

Durant la dictadura de Primo de Rivera l’ajuntament per ordre del dictador retirà el 1925 la subvenció que donava als escolapis perquè aquests utilitzaven un llibre per a la lectura en que hi havia unes pàgines en català.

una la llei de congregacions de la República el 1933 prohibí l’ensenyament a les institucions d’Església, el col•legi es transformà en una Mútua Escolar de pares de família amb el nom de Pedagogium Ceretà.

El 20 de juliol de 1936 un grup armat començà a controlar el pas fronterer i al dia següent escorcollaren el col•legi. No el cremaren, però hi robaren i destruïren: la pintura d’Antoni Viladomat que representava l’aparició de la Mare de Déu a Calassanç la carregaren en un camió i va desaparèixer. El Cojo de Màlaga (Antonio Martín) es va fer tot seguit l’amo de la població i aplicà una dictadura repressiva i sanguinària. Els religiosos aconseguiren passar a França; només el pare rector Pompili Codinach va ser retingut i salvà la vida pagant un fort rescat. L’edifici serví els anys de la guerra com a magatzem municipal.

El 7 de febrer de 1939 les tropes del general Franco ocuparen la ciutat. El pare Pompili Codinach s’hi personà el dia 28 i, com a rector, va prendre possessió del seu col•legi. El 3 de març ja començava novament les classes i el 12 del mateix mes reobria l’església al culte.

Els anys de la guerra europea foren difícils a la frontera. En més d’una ocasió temeren ser ocupats per l’exèrcit francès o alemany. El 1946 va ser nomenat rector de la casa el pare Pere Mampel i convertí el petit internat en el Pensionat d’Alta Muntanya. Aplicà una pedagogia oberta a base d’esport, activitat física, excursions a la muntanya, acampades i colònies d’estiu. Hi acudiren alumnes fins i tot estrangers. Deia l’escolapi que la Cerdanya era el pati de l’escola.

El 1955 va ser nomenat nou rector el pare Joan Padrós que continuà la mateixa política de l’esport. El 1956 es creà el Club de Gel Puigcerdà per practicar el hoquei. El 26 de febrer d’aquest any jugaren sobre la pista del llac gelat el primer partit. Així de la mà dels escolapis de Puigcerdà va néixer per a Catalunya i per Espanya l’esport de l’hoquei gel.
L’augment del nombre d’alumnes sobretot de batxillerat gràcies a l’internat va permetre obtenir el reconeixement del col•legi com de batxillerat elemental el 1961 i l’any següent del superior. El pare Mampel amplià l’antic edifici i el pare Padrós construí el nou.

Dificultats de diversa índole aconsellaren als superiors tancar el col•legi. Es realitzaren algunes gestions i finalment s’oferí al Ministeri d’Educació amb data del 27 de setembre de 1971. L’any següent el Ministeri ho acceptà i els escolapis abandonaren l’edifici i la població l’estiu de 1972. L’antic col•legi es convertí en institut de batxillerat.

A l’escola es publicaren quatre revistes entre 1957 i 1963: El despertador, Cumbre, Isards i Ecos.

El 1940 l’ajuntament donà el nom d’«Escoles Pies» al carrer del col•legi.


Bibliografia:

Año 1955 en la Cerdaña, a través de las ondas de Radio Puigcerdà.. 955; sobre l’Escola Pia p. 105-108.

BOSOM I ISERN, Sebastià: Carrers i places de Puigcerdà. Una passejada per la seva història. Puigcerdà: 1998; sobre l’Escola Pia p. 86-88.

BOSOM I ISERN, Sebastià: Puigcerdà (Cerdanya) 40 anys d' història d' hoquei sobre gel (1954-1994). Puigcerdà: Club Gel Puigcerdà - La Molina, 1995.

«Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, les concòrdies corresponents a Puigcerdà en p. 120-121.

FLORENSA, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010; p. 67-74,

FLORENSA, Joan: L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823): El mètode dels escolapis. Tesi doctoral, Premi Flos i Calcat, Institut d’Estudis Catalans 1995. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996; p. 172-174.

FLORENSA, Joan: «L’estiu de 1936 a Puigcerdà», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona agost-setembre 1991), n. 339, p. 15-16.

MARFANY, Joan-Lluís: La Llengua maltractada: el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX. Barcelona : Empúries, 2001

PUIG I REIXACH, Miquel: «Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII», en Actes de les 5enes Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans organitzades per l’Escola Universitària Balmes de Mestres d’Osona, Vic: Eumo, 1982, vol. II, p. 134-151; i en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona 1982), n. 251; p. 5-9.

RABAZA, Calasanz; Historia de las Escuelas Pías en España. Vol. I. València, Tipografía Moderna, 1917, p. 75-79.

TARRÒS I ESPLUGAS, Ramon: Problemática educativa al segle XIX i organització dels Col•legis Escolapis de Catalunya [Manuscrit] : 1838-1904. Tesis doctoral dirigida pel doctor Josep González-Agápito. Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia. Divisió de Ciències de l'Educació. Departament de Teoria i Història de l'Educació, 1990. Sobre Puigcerdà, vol. III; p. 567-594.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.



dimarts, 23 d’octubre de 2012

L’Escola Pia de Reus (1858-1870)



Imatge de sant Josep Calassanç que hi havia a l'oratori dels alumnes.
Avui es troba a la parròquia de san Pere de la ciutat.


No conservem l’arxiu de l’Escola Pia de Reus que desapareixeria de l’arxiu de la província en l’incendi de 1909. El pare Josep Poch s’afanyà a recollir documents i testimonis de la presència dels escolapis a la ciutat. Aquesta documentació la guardem actualment a Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC): 07-04 / caixa 3. El pare Ramon Tarròs per a la tesi doctoral es documentà en l’Arxiu General de la Universitat de Barcelona on hi trobà informació acadèmica. Gràcies a aquestes recerques podem refer la seva història.

El 1720 el secretari de l’ajuntament, Gabriel Monter, proposà cridar els escolapis a fi de resoldre la manca de mestres. El consistori no ho acceptà. Noves propostes per a introduir els escolapis a la ciutat es donaren el 1750, 1789 i 1801, sempre sense èxit.

L’aprovació per l’Estat del batxillerat que convertia les ciències, especialment les matemàtiques, en l’eix de l’ensenyament en front del tradicional llatí, tornà a posar sobre la taula del consistori la necessitat de portar els escolapis, que en aquell moment optaren per les matemàtiques i en tots els col•legis adoptaven decididament el nou pla d’estudis a primària i a batxillerat.

El dia 1 de març de 1858 se signaren a Barcelona davant del notari Antoni Graciós els acords de fundació entre l’Ajuntament reusenc i l’Escola Pia. El 26 d’agost una reial ordre permeté la fundació escolàpia a Reus. El 25 de setembre següent l’Ajuntament cedí l’edifici de l’antic convent de Sant Francesc a l’Escola Pia (l’Estat l’havia cedit a l’Ajuntament per a ús escolar el 23 de juny de 1842). El vice-rector de la Universitat de Barcelona agregà el centre per a batxillerat a l’Institut de Tarragona el 14 de setembre de 1858, però les classes oficialment no començaren fins al curs següent. Les de primària havien començat el 16 de setembre de 1858.

El 15 d’octubre de 1858 tingué lloc l’acte oficial i protocol•lari de fundació i obertura del col•legi. Presidiren les autoritats municipals amb el prior de la parròquia. L’església de Sant Francesc va ser el marc on tingué lloc la cerimònia. La premsa local i de Barcelona se’n va fer ampli ressò amb extenses cròniques.

La població acceptà molt bé la nova escola, com ho demostra que en el segon curs es matriculessin per a les dues classes de primària 368 alumnes. Aquesta allau d’alumnes obligà la comunitat a decidir no admetre’n més fins equilibrar les aules. Els alumnes inscrits per a batxillerat foren 94. També s’hi obrí internat.

El 14 de setembre de 1868 l’Estat aprovà que s’impartís el segon període del batxillerat. La junta revolucionària sorgida el 1870 volia un centre no dirigit per religiosos i exigí a aquest els títols que fixava l’Estat per als centres oficials de secundària. Els escolapis s’escudaren en el privilegi que el govern del moment a Madrid havia ratificat: ser escolapi equivalia a títol per impartir primària o batxillerat. L’estiu de 1870 els escolapis abandonaren el col•legi i la ciutat de Reus.

L’escolapi Bartomeu Sallarès (Sabadell 1816 – 1870) va ser el primer rector i prestigià l’escola obrint-la a la vida cultural de la ciutat i contribuint a la formació d’una generació de reusencs il•lustres. També es distingí el pare Josep Arís i Rodó com a organitzador i persona que vetllava perquè les coses menudes funcionessin. El pare Arís publicà diversos llibres de text per a la primera ensenyança. Alguns laics col•laboraren en l’ensenyament en el batxillerat com el senyor Vicenç de Pedro per al francès i els senyors Gabriel Torres i Antoni Roca per al dibuix.

Una característica d’aquesta escola va ser que en els dotze anys de funcionament sortiren d’ella una munió molt considerable d’il•lustres personatges que aconseguiren fama fora de la pròpia ciutat. Pretendre citar tots els famosos i significats voldria dir reproduir les llistes de les actes de batxillerat. Ens limitem a recordar els noms dels que s’han fet més populars: Antoni Aulestia Pijoan, historiador (Reus 1849 – Barcelona 1908); Joaquim M. Bartrina de Aixemús, poeta (Reus 1850 – Barcelona 1880); Joan Berenguer Mestres, germà de Francesc, arquitecte col•laborador de Gaudí, que construí l’altar de sant Josep Calassanç de la basílica de Montserrat; Antoni Gaudí Cornet, arquitecte (Reus 1852 – Barcelona); Josep Ribera Sans, cirurgià (Tivissa 1852 – Madrid 1912); Eduard Toda Güell, literat i arqueòleg (Reus 1855 – Poblet 1941). Altres sobresortiren com a notaris, advocats, polítics, escriptors, metges, arquitectes. A l’Escola Pia hi entraren tres d’aquells alumnes de Reus i acreditaren també la seva ciutat de naixement: Jaume Espasell Anguera, autor de llibres de text escolar amb els quals intentà renovar l’ensenyament de l’aritmètica (Reus 1847 – Barcelona 1892); Josep Gispert Blay, escolapi, fundador del col•legi de Sarrià, filòsof (Reus 1847 – Barcelona 1893); Josep Llauradó Soler, escolapi, primer rector de la comunitat de Sarrià (Reus 1848 – Barcelona 1922):

Toda, Ribera i Gaudí publicaren, quan eren alumnes de l’Escola Pia, una revista titulada El Arlequín. En sortiren dotze números entre 1867 i 1868. La majoria del articles els escrivia Toda i Gaudí hi posava els dibuixos.

Bartrina amb la col•laboració de Toda publicà El crepúsculo i El sorbete: eren uns fulls solts de caire literari, satíric que la censurà prohibí. Després Bartrina edità El mosquito.

Entre els alumnes es despertà l’afició a la composició literària, al teatre del que es feien representacions a l’escola (Gaudí tenia cura de l’escenificació i pintava els decorats), a excursions arqueològiques o romàntiques segons els gustos.

Aquells alumnes reberen uns bona formació litúrgica afeccionant-se per la pregària dels salms. Gaudí comentà més d’una vegada que la primera idea d’aixecar un temple grandiós a glòria de Deu la va tenir mentre a Reus un diumenge al matí recitava els salms de l’Ofici Menor de la Mare de Déu com era costum en els col•legis escolapis.


Bibliografia:

«Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, les concòrdies corresponents a Reus en p. 185-190.

COLL I ALENTORN, Miquel: «En la mort d’Antoni Gaudí», en La Academia Calasancia (Barcelona juny 1926), n. 802; p. 200-202.

RUIZ I ELIAS, Albert: «El P. Josep Arís i Rodó». En: Catalaunia (Barcelona agost 1984), n. 70; p. 13-14.

TARRÒS I ESPLUGAS, Ramon: «L’ensenyament secundari a Reus: antecedents immediats a l’Institut de 2n ensenyament», en 11enes Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1992, p. 63-79.

TARRÒS I ESPLUGAS, Ramon: Problemática educativa al segle XIX i organització dels Col•legis Escolapis de Catalunya [Manuscrit] : 1838-1904. Tesis doctoral dirigida pel doctor Josep González-Agápito. Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia. Divisió de Ciències de l'Educació. Departament de Teoria i Història de l'Educació, 1990. Sobre Reus, vol. III; p.1035-1108 i 2313-2393.

VIDAL PORQUERAS, Antoni: «El homenaje a las Escuelas Pías. Centenario en Reus de la fundación de las Escuelas Pías», en Libro de Oro. Escuelas Pías de Catalunya e Isla de Cuba. Tercer Centenario de la fundación de la Escuela Pía, Barcelona: Imp. de J. Huguet, 1918, p. 337-340.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

El fons Mina Pequin de l’Escola Pia de Catalunya.



Es tracta d’un fons petit, els documents ocupen 2 capses i les fotografies 2 capses més, però és un valuós testimoni de la història de l’Escola Pia i la del nostre pais, doncs recull la tasca social i pastoral elaborada per la comunitat escolàpia en aquell barri marginal, entre Barcelona i Sant Adrià del Besos.  Conté un llibre de crònica de la comunitat (1962-1967), cinc llibres de crònica de l’Escola del Camp de la Bota (1963-1974), documentació d’economia domèstica, memòries d’activitat pastoral, correspondència i impresos diversos fruit de l’activitat social d’aquesta comunitat.  Aquest fons aplega documentació produïda per l’escola i la comunitat escolàpia i aporta material complementari per a l’estudi d’aquest barri, el referent del qual n’és el seu arxiu històric.  Mostrem en aquest article algunes imatges d’aquest petit fons. Són imatges dels llibres de crònica, fulls d'activitats i fotografies de l'escola del castell i dels barri. Es daten entre els anys 1963 i 1970. 


Primera pàgina del quadern de crònica de la catequesi (1962)
La presència escolàpia al Camp de la Bota s’inicia al curs 1939-40 a l’església de Sant Pere Ermengol de la Mina, on els nens d’aquell barri hi anaven a catequesi. Alumnes de l’Escola Pia Nostra Senyora del carrer Diputació hi anaven, a indicació del p. Ramon Segalés, i prengueren contacte amb aquell món de pobresa i marginació. L’any següent el p. Salvador Salitjes va impulsar els vincles de l’acció catòlica de l’escola del carrer Diputació amb la parròquia de la Mina. L’any 1945 el general responsable del castell de les quatre torres va cedir l’us dels seus espais a la parròquia de la Mina i el seu rector, Mossèn Perales, va encarregar les tasques de catequesi als escolapis. Entre els que s’entregà a la tasca col·laboradora de la parròquia destacà el p. Josep Liñan, que a més en fou el redactor de les primeres cròniques, el qual hi treballà fins el 1958. El curs 1953-54 s’inaugurà al castell una petita escola amb dues aules, una per a nens i l’altre per a nenes, amb professors provinents de l’Escola Pia Nostra Senyora del carrer Diputació, que anà creixent fins assolir tota la primària. Durant els anys cinquanta es va crear també al castell un dispensari per a la gent del barri, atès de manera voluntària per uns estudiants de medicina. El dispensari va entrar dins del projecte global dels escolapis i fou ampliat i posteriorment traslladat a una altra barraca. El 1963 es va traslladar a viure al  Camp de la Bota una comunitat d’escolapis, de la que en foren els primers membres Francesc Botey, Josep Maria Segura, Antoni Maduell i Ferran Pérez. En primer lloc es van establir en una barraca però un temporal el novembre del mateix any se la va endur i es van haver de traslladar al castell. El Nadal de 1965 van tornar a establir-se novament en una barraca al sector Pekin. A més de la tasca pastoral, s’organitzaren excursions i colònies pels nens del barri, pastorets, teatre, festivals .. cursos de formació per adults. El curs 1963-64 obria l’Escola Pia de Pekin, al mateix castell, amb tots els cursos de primària en una sola línia. De l’escola en sorgiren grups d’activitat extraescolar com un grup de caramelles, un club de futbol i el Grup Pequín, un agrupament escolta adaptat a la realiat del Camp de la Bota. El 1963 es va fundar en una barraca l’escola infantil Los Ángeles, en una altra barraca a prop del Parapeto s’hi va traslladar el centre mèdic. Hi hagueren altres tasques formatives com les escoles nocturnes per adults. La població gitana era especialment castigada per la marginalitat.
Mapa del camp de la Bota aparegut en un fullet informatiu datable cap a inicis dels 70
A petició d’en Francesc Botey es va crear la guarderia Belendai, per a nenes i nenes gitanos, i una iniciativa singular fou l’escola gitana Chipén talí. La majoria de la població gitana instalada al Parapeto no creia prioritari l’escolarització dels nens i per això l’escola del castell va enviar dues mestres a crear una escola d’alfabetització a la mateixa platja on hi havien les barraques de la majoria de gitanos del barri. Les mestres van aconseguir comprometre alguns pares per la construcció d’una barraqueta que servís de primera escola, destinada a dotar els nens sense escolarització dels rudiments necessaris per introduir-se de nou al sistema escolar, passant llavors a l’escola del castell. També es va crear el 1968 una cooperativa d’artesania gitana amb la idea de vendre els productes manufacturats a botigues i mercats de Barcelona i donar feina i sou a algunes famílies. El final del camp de la Bota va començar el 1974, amb desplaçaments de famílies cap el barri de la Mina i l’enderroc de les barraques i els jocs del 1992 varen accelerar el desallotjament de la població cap a altres barris, principalment la Mina i altres zones de barraques més allunyades. La vida al Camp de la Bota fou molt dura i les accions de mestres, religiosos i voluntaris fou molt important, oferint la possibilitat de poder tenir un petit contacte amb altres realitats i oferint petites esperances de fugida de la marginalitat. 


Fons Mina-Pekin: CAT APEPC 07-02, c. 1-2;  APEPC 11-07-14 c. 1-2

Documentació relacionada: CAT APEPC 07-21 Fons de l'Escola Pia Nostra Senyora c. 14 Acción Católica, c.  22. Mina-Pekín


El juny de 2012 es presentà el llibre de Josep Maria Montferrer i Celades. El camp de la bota: un espai i una història. Barcelona: Octaedro, 2012  crònica d’aquest barri des de la memòria personal i la documentació recollida a l’Arxiu Històric del Barri de la Mina, entitat que presideix ell mateix. D’aquest llibre n’hem extret algunes dades per aquesta petita crònica de l’activitat escolàpia al Camp de la Bota. Si el voleu adquirir, dirigiu-vos a l’arxiu de la Mina

.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

La biografia del sant Calassanç del pare Wolf




El pare Calassanç Casanovas durant els anys de superior general de l’orde (1868-1884) pensà en introduir l’Escola Pia en nous països com els Estats Units d’Amèrica del Nord, Gran Bretanya, França, Bèlgica. La situació política de Itàlia amb la unificació i la revolta Espanya de la Setembrina o Gloriosa amb l’exili de la reina Isabel ii, la monarquia inestable d’Amadeu de Savoia, la I República feren inviables aquests plans.
Per portar a terme la seva idea, el pare Casanovas va creure necessari preparar primer el terreny, donant prèviament a conèixer l’orde en aquests països. Per això calia publicar biografies del fundador de l’Escola Pia en anglès i francès i fer-los arribar com propaganda als llocs assenyalats.
Tot aquest programa s’acabà de concretar durant el viatge que va fer a Hongria acompanyat com a secretari pel pare Josep Jofre. L’escolapi pare Benedek Csaplar era un reconegut historiador i orientà el pare general. Existia una biografia de Calassanç en francès del pare Wolf. Podria servir per iniciar la campanya.
El 1884 es publicà a Madrid l’Abrégé de la vie de saint Joseph Calasance de la Mère de Dieu, fondateur des Êcoles Pieuses; resultà un llibret de 60 pàgines i s’enquadernà en tela. L’obra es devia repartir a França de manera que el pare Marià del Tura Prat quan va estar a Narbona el va trobar. En la Biblioteca Provincial hi tenim dos exemplars d’aquesta obra, però ens mancava l’original, el que en diríem primera edició.
El setembre passat el nostre secretari provincial Manel Sales navegant per internet trobà aquest llibre, l’hem demanat i ja el tenim a les nostres prestatgeries.
No porta nom d’autor, però segons l’escolapi Elk Horányi: Scriptores Piarum Scholarum liberaliumque artium magistri quorum ingenii monumenta exhibet (Buda: Typis Regiae Universitatis Hungaricae, 1808-1809), vol. II, p. 856, l’autor de l’Abrégé és el també escolapi Barchardus Wolf (Cremsirii 1718 – Trier 1785), que va ser provincial de Renània. Va escriure el llibre per a la formació dels joves i usant la llengua francesa aleshores dominant a l’Europa central en el món cultural. La publicà a Estrasburg a la impremta de François Levrault el 1772.
És un bon enriquiment per a la nostra biblioteca aquesta biografia de sant Calassanç. No sols és una més de les moltes que tenim, sinó que ens omple un buit  Una primera edició sempre té un valor especial.

El podeu consultar a Google Books

dijous, 20 de setembre de 2012

L’Escola Pia de Castellbò (1709-1718)



Escut de l'Escola Pia trobat per Salvador Ulldemolins a Castellbó

L’11 de febrer de 1709 a la Seu d’Urgell se signaren els acords per a la fundació d’un col·legi a la vila de Castellbò. En representació de l’orde signà el pare Tomàs Mir i per l’altra part el canonge de Santa Maria de l’esmentada vila Silvestre Galí, que donava els seus béns per a la nova casa, cosa que es faria efectiva després de la seva mort. L’acte tingué lloc davant del notari de la Seu Joan Baptista Arajol. Les rendes previstes sumaven 147 ducats de plata amb la obligació d’una missa diària a intenció del donant a partir del seu traspàs.
La vila era de pocs habitants. Poques vegades ha superat els 300. Tenia, però, un valor estratègic. Al llarg de la història havia estat el punt estratègic entre la vall del riu Noguera Pallaresa i la del Segre. Aquests anys, precisament, amb la guerra de successió que enfrontà les tropes austriacistes amb les franco-castellanes, aquesta vall prengué cert protagonisme. Després de la batalla de Villaviciosa del 10 de desembre de 1710, l’arxiduc Carles decidí replegar les seves tropes a Catalunya i el general Guido Starhemberg, com a cap de l’exèrcit austriacista, organitzà unes línies de defensa dintre del Principat com ara la de Benasque, Castellbò i Castellciutat.
Castellbò quedava dintre del marquesat de Rialb, títol que ostentà aquells anys el doctor Ramon Vilana-Perles, secretari del monarca Carles i protector dels escolapis: deixà els béns que tenia a Oliana per aquella comunitat. Tal vegada el marquès afavorí i recomanà aquesta fundació.
Castellbò fou per als escolapis com un refugi. Les cases de Balaguer i de Moià foren saquejades durant la guerra de successió i la primera pràcticament derruïda. Oliana va ser la única que restà incòlume. Per això a Castellbò s’hi enviaren els juniors a fi de no perdre uns religiosos que havien de ser els que impulsarien la reconstrucció de les cases catalanes després de la guerra. Es convertí, doncs, en una casa de formació a més de col·legi. Els religiosos visqueren en molta pobresa, misèria podríem dir, faltats de les coses més elementals com la roba de vestir.
L’escola tingué dues aules amb un mestre a cada una. La dels minyons o de primeres lletres el 1711 tenia 30 alumnes i la de gramàtica, 26; el 1713 eren respectivament 25 i 20.
El 20 d’octubre 1718 es comunicà al bisbat d’Urgell que s’abandonava la casa.
Els rectors de la casa foren els pares Jaume Pujol (1710-1711), Miquel Picanyol (1711-1713), Leandre Mulet (1713-1717) i Maurici Rosinés (1717-1718).
En Salvador Ulldemolins recuperà una reixa amb l'escut de l'Escola Pia, de la qual donem una fotografia. 

Bibliografia
Castellví, Francisco de: Narraciones históricas. Vol. III: Año 1710 – Año 1711 – Año 1712 – Año 1713. Edició de Josep M. Mundet i Gifré y José M. Alsina Roca. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, 1999. La notícia sobre Castellbò en p. 94.
Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Publicaciones Calasancias, 1990, p. 386.
Florensa, Joan: «Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, les concòrdies de Castellbò en p. 119-120.
Ros i Fontana, Ignasi: Aquelles muntanyes se n’han anat al cel. La memòria col·lectiva a la vall de Castellbò. Tremp: Garsineu Edicions, 1997.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Inventari de l'Escola Pia de Balaguer de finals del segle XVIII



El document que presentem aquest mes és un llibre manuscrit que recull l’inventari de les pertinences que tenia l’Escola Pia de Balaguer entre finals del segle XVIII i mitjans del XIX. En les primeres pàgines el llibre conté la relació del que tenia l’escola abans del saqueig del l’exèrcit francès: tots els llibres de la biblioteca, els objectes de l’esglèsia, sagristia i cor, els documents de l’arxiu, robes de la casa, atuells de la cuina, bodega i rebost, dormitori, eines de l’hort, mobles de les dependències de la comunitat i tot allò que hi havia a les aules, tant mobles com llibres. El patrimoni de l’escola es va confirmant any rere any en els certificats que escrivia el secretari en el mateix llibre, els quals comencen el 1773 i s’interrompen entre 1807 i 1815, any què es fa un nou inventari. Aquests certificats es van repetint en anys següents fins el darrer, datat el 1853. En les primeres pàgines tenim coneixement del que hi havia fins el 1808 però segons es llegeix en un apunt sobreescrit a la primera pàgina de mà del rector Pere Ferrer: “Todos los libros como también todas las alhajas se han perdido en el saqueo y destrucción del Colegio en la guerra de los Franceses por los años 1808 hasta 1814”. De tota manera, a l'interior del mateix document podem comprovar que no tot va desaparèixer, ja que en alguns llistats hi apareixen apuns al costat com "no se encuentra" i per tant podem deduïr que els altres si hi són.  
Primera pàgina del llibre inventari

Utilitat del document.

La lectura d’aquest llibre ens informa del context en què es desenvolupava la vida quotidiana de l’escola i la comunitat abans i després de la invasió francesa i també al llarg del segle XIX. Ens podem fer una idea del contingut de la biblioteca, quins atuells utilitzaven a la cuina o al menjador, quins objectes liltúrgics hi havia a l'església o quin material hi havia a les aules.  Segons el llibre, a finals del segle XVIII hi havia tres aules o “escuelas” i cada una tenia la seva biblioteca per a la lectura. Altres objectes com compassos, tisores, escriptoris, brasers, armaris, penjadors, conformen la imatge d’una escola antiga. La reconstrucció de la història i context de les escoles es complementa amb els llibres de crònica, de l’ecònom i del secretari.

Fitxa descriptiva:

Àrea d’identificació
Codi: APEPC 07-11, 10, núm. 3
Nivell de descripció: unitat documental simple
Títol: Inventarios del Colegio de las Escuelas Pías de la ciudad de Balaguer
Lloc i data. Balaguer, [1773]-1853
Volum i suport:  1 llibre manuscrit i relligat (173 p.) Cobertes de pergamí.

Àrea de context
Nom del productor: Escola Pia de Balaguer

Àrea de contingut i estructura
Abast i contingut: llibre d’inventari de tots els objectes que es troben a l’edifici de les escoles. Conté la relació de tot el que hi ha a l’església, habitacions de la comuniat, cuina, bodega, aules, biblioteca i arxiu ...  Els llibres de la biblioteca estan relacionats amb el seu títol i exposats segons la divisió utilitzada per a la seva classificació.

Àrea de condicions d'accés i us
Condicions d’accés: lliure
Condicions de reproducció:per raons de conservació només es permet la reproducció fotogràfica parcial. 
Llengues del document: castellà, títols dels llibres en llatí
Característiques físiques i requeriments tècnics: enquadernació malmesa, cal manipular amb precaucions
Àrea de documentació relacionada
Llibre del secretari, 1813-1913. APEPC 07-11, 2 n. 3
Llibre de l'ecònom , 1803-1879 APEPC 07-11, 11
Racional de misses, 1780-1865 [i següents] APEPC 07-11 8
Bibliografia: Joan Florensa i Parés. Tres-cents anys de l'Escola Pia de Balaguer. Barcelona:Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999
L'Escola Pia de Balaguer  [en aquest mateix bloc] Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.