dimecres, 14 de desembre de 2011

Bon Nadal i Any 2012
Peces originals de la col·lleció d'un Pessebre de Roser,
en fang i procedents del pare Josep Liñan.

dijous, 10 de novembre de 2011

El pa negre d'Igualada

Malgrat que no és una notícia de recent actualitat, sí que afecta d’alguna manera a l’Escola Pia el nomenament  de “Pa negre”com a candidata a rebre el premi Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera. Cap al final del film el protagonista ingressa com a intern al l’Escola Pia d’Igualada, tot i que les imatges varen ser rodades al col·legi Maristes Valldèmia de Mataró. Per aquest motiu, us oferim algunes imatges de l’Escola Pia d’Igualada dels anys en què se situa l’acció de la pel·lícula. 
Fotograma de la pel·licula Pa Negre extreta de: http://www.capgros.com

Teixidor conegué l’escola rural catalana de la postguerra i no va ser per casualitat que va emmarcar l’acció a Igualada, una ciutat dominada per una puixant burgesia industrial que sempre va estar al costat dels escolapis. La ciutat creixé amb un bon nivell de vida al final de la guerra civil en beneficiar-se del conflicte europeu pel subministrament de roba i curtits per els exèrcits combatents. 
Les imatges,  capturades els anys 40 i 50 a l'escola Pia d'Igualada, reflecteixen els autèntics paisatges humans que retrata la pel·licula. Les imatges provenen del nostre fons d'Igualada i foren preses per Florenci Morera.

Igualada
View more presentations from APEPC



Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 30 de setembre de 2011

Uns apunts de geografia

APEPC 07-12, 21,
Als arxius sovint conservem documents o objectes personals d’us  quotidià dels ciutadans. Alguns són fruit de la seva activitat professional, política o literària i aporten testimoni de la seva activitat,  són una eina per a la construcció de la seva biografia i fins i tot dels esdeveniments històrics del nostre país. Sovint són fruit de la voluntat del personatge de deixar testimoni, per exemple una sèrie de correspondència, escrits originals o esborranys d’una obra literària o un assaig, cròniques, dietaris, etc. Altres documents es produeixen en activitats en què el personatge forçosament l’havia de generar perquè eren necessàries pel seu funcionament, com per exemple la documentació produïda per una activitat comercial. El material utilitzat a l’escola és un d’aquests tipus de documents. Trobem pocs documents produïts per les persones en les primeres etapes de la seva vida i sovint estan relacionades amb el seu període d’educació escolar. El nostre arxiu pertany a una ordre religiosa que es dedica a l’educació i per això no es estrany trobar documents relacionats amb  la etapa infantil de la vida dels ciutadans. Conèixer aquest tipus de documents no només ens dona informació sobre la persona, sinó sobre les característiques de l’educació en una determinada època i sobre la societat en general.  
Localització: APEPC 07-12, 21, 3
(APEPC. F-“19”-B-11)







 Recentment ha entrat al nostre arxiu una llibreta d’apunts de geografia que havia pertangut a Leandre Cervera (1891-1964), destacat metge fisiòleg que arribà a ser president de la Societat Catalana de Biologia, escriví nombrosos articles i publicacions mèdiques. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquest testimoni es pot confirmar que estudià a l’Escola Pia i, encara que no ho especifica, podem deduïr que fou a la de Balmes. La llibreta, datada segons un apunt a l’interior al setembre de 1902, s’hi van desgranant amb el sistema de preguntes i respostes tot un seguit de dades sobre geografia mundial. El sistema és el mateix que s’utilitzaven cent anys abans els alumnes dels escolapis, el mestre fa una pregunta concreta i l’alumne responia. Mostrem també un exemple d’això amb una imatge d’un examen públic realitzat a Igualada el 1806.   

La pàgina correspon a  Exercicios publicos de doctrina christiana, historia, geografia, politica, mitologia, retorica y poetica que ... ofrecen al público los seminaristas de las Escuelas Pías de la villa de Igualada :se celebrará la Función en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de dicha villa en los dias y de Julio de 1806, á las de la tarde. -- Mataró : En la impr. de Juan Abadal, [1806 o post.]


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dijous, 15 de setembre de 2011

El fons Borrell

El juliol de 2011 hem col•locat en una de les parets dels nous locals de l’Arxiu Provincial dues làpides procedents d’Alella. Quan el 2001 l’Escola Pia abandonà aquella casa, entre altres coses ens emportàrem les dues làpides perquè són uns testimoni de la persona d’Antoni Borrell. Per manca d’espai adequat, les hem guardat fins ara en que disposem d’un lloc on queden ben visibles i guardades.
La documentació que formava l’arxiu personal del senyor Antoni Borrell i Folch el guardem des de 1991 a l’APEPC. L’any següent ja tinguérem un breu inventari d’aquest fons, el qual ocupa 128 caixes i 29 llibres grans de comptabilitat amb la signatura 10-33.
Antoni Borrell va ser un personatge polifacètic de la segona meitat del segle XIX: polític, financer, mecenes, culte. Continua sent un desconegut en la nostra història.
Miriam Mulinari va fer l’inventari detallat de les 38 caixes que contenen la documentació sobre els Vapores Correo Marqués del Campo. El volum inventari ocupa 271 pàgines. L’acompanyà amb un dossier del qual cal destacar les biografies d’alguns dels personatges que hi intervenen, la història de les línies i vapors de l’empresa i bibliografia sobre el tema. La mateixa autora publicà un resum biogràfic del personatge: «Antoni Borrell i Folch (Barcelona 1832-1910): político y hombre de finanzas. Apuntes para una biografía, extractados del archivo de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, vol. XXX (Màlaga, 2004), pàg. 91-98.
S’han fet dos estudis concrets aprofitant aquest fons: un analitzà la construcció de la casa d’Alella i un altre serví per completar la història del ferrocarril a Espanya. D’aquests dos treballs no en tenim còpia.
Dels possibles temes en que s’involucrà Antoni Borrell i caldria estudiar, assenyalem la molta relació amb entitats bancàries. Fou un dels fundadors del Banco Hispano Colonial i conseller del Banco Vitalicio de Cataluña. També fou el president de la Sociedad Catalana General de Crédito i promotor del Banco Peninsular Ultramarino, entre molts d’altres càrrecs més.
Va mantenir relacions i amistat amb els personatges rellevants de l’època com el marquès de Vilana, el de Comillas, el doctor Robert, els cònsols acreditats a Barcelona, i fins i tot, amb el president del govern, Cànovas del Castillo, juntament amb ministres i personatges influents a la Cort: es conserven cartes. Va ser cònsol de Romania a Catalunya. Diverses vegades fou elegit diputat a les corts espanyoles i finalment el nomenaren senador. Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimarts, 30 d’agost de 2011

El P. Liñan, fundador de l'APEPC

«Fou això [l’inici de l’Arxiu Provincial] pels vols de Nadal de 1967, i el posà en marxa la coincidència entre l’esperit emprenedor del P. Josep Liñan, llavors Mestre de Novicis, i el tarannà i inquietuds d’alguns dels qui hi fèiem el noviciat. Havíem vist per una habitació del noviciat vell —el pis de sobre la comunitat, ja que havíem estrenat les reformes del pis superior de la casa de Moià— un parell d’àlbums de fotografies antigues (en una de les quals apareixia la figura fornida d’un joveníssim, P. Joan Comellas) amb la inscripció “salvado de la guerra”, com també un catàleg, restes de l’antic Museu Escolapi que havia impulsat el P. Antoni Tasi. I decidírem de crear-lo de nou.»
Així explicà a Catalaunia (núm. 305 del gener de 1988 pàg. 1-7) En Miquel Puig i Reixach com començà que el que avui és l’APEPC. En Miquel era un d’aquells amb tarannà i inquietuds, però l’emprenedor va ser el mestre de novicis, el pare Josep Liñan.
El 27 d’agost d’aquest any 2011 ens ha deixat de manera inesperada.
Des de l’Arxiu sempre el recordarem perquè sense la seva iniciativa i impuls avui no tindríem aquesta institució que podem mostrar satisfets a tothom. Sempre ha fet costat a l’Arxiu. Ell no era cap tècnic, però valorà positivament tant el contingut de l’arxiu i de la biblioteca, com impulsà tot tipus de millora.
Recordem només alguns fets: gràcies a les seves gestions aconseguírem els espais del primer pis del núm. 80, on ens hem fet grans. L’arxiu del P. Francesc Cubells el tenim avui perquè ell no parà fins aconseguir que ens l’enviessin des de Mèxic. Estem esperant que dintre d’uns dies ens portin el fons del pare Francesc Sagrera des de la fundació P. Sagrera, transferència que el P. Liñan tramità.
L’APEPC li agraeix i reconeix aquesta obra.

dijous, 21 de juliol de 2011

Entrades durant el segon trimestre de 2011

Durant el segon trimestre d’aquest any de 2011 hem rebut una quantitat considerable de documentació. Sembla que la inauguració dels nous locals més espaiosos i confortables ho hagi estimulat.
D’alguna ja n’hem donat compte en aquest mateix bloc, però paga la pena fer-ne una relació amb tot el que ens ha arribat i que té un cert volum.
▪ Ocupà una pàgina del nostre blog el manuscrit que compràrem de Jaume Mercadé i Queralt, antic alumne de l'Escola Pia de Valls.
▪ En Paco Martínez-Sòria i Ramos ens envià algunes cartes i escrits.
▪ En Josep Ma. Valls i Casanovas ens donà algun llibre i objectes que quedaven a la casa familiar.
▪ En Jordi Sistach ens donà algun llibre interessant com una Bíblia del pare Felipe Scío en tres volums i moltes làmines.
▪ En Miquel Truyols i Vergés ens portà un llibre d’actes de l’Associació d’Antics Alumnes de Vilanova i la Geltrú que ell guardava de quan era secretari.
▪ L'Eduard Pini ens ha portat un parell de CDs amb tota la documentació generada els nou anys que ha estat a Cuba; hi abunden les fotografies. En poc espai, hi ha molta documentació.
▪ L'Aniol Noguera ens donà els llibres dels quatre cursos d’ESO que va fer servir a Calella: cal notar que eren llibres experimentals, que no s’imprimiren.
▪ En Lluís Tort ens ha portat apunts de les matèries exposades durant els seus anys de professor universitari: ocupen tres caixes. També un nombre molt considerable de llibres sobre empreses i educació especialment.
▪ Del col•legi Calassanci ens han portat documentació administrativa que ocupa seixanta-dos metres lineals: caldrà classificar-la i fitxar-la.
▪ El secretari provincial ens ha baixat disset caixes de documentació.
▪ Marian Federico ha donat la documentació sobre les convivències familiars a Pineta des de 1971 fins 1995. Ocupa una caixa gran de 20 cm.
▪ Del departament jurídic hem rebut cinc caixes.
▪ Gràcies a Antoni Ballús tenim llibres, manuscrits, fotografies i objectes del pare Albert Foix, especialment referents als Pueri Cantores que dirigí.
Tenim pendents i confirmades dues entregues més d’un volum considerable però ja ho direm quan ens arribin.
Els nous espais, doncs, es van ocupant.

dilluns, 27 de juny de 2011

La tasca de renovació pedagògica de les Escoles d'Estiu a Granollers. (1970-1975).

 
Ma. Rosa Vergés Clemente. Notícia de les Escoles d’Estiu del Vallès Oriental (1970-1975) i dels Moviments de Renovació Pedagògica. Granollers. Casal del Mestre, 2011. 

Entre 1968 i 1975 es varen organitzar a Granollers i altres ciutats catalanes unes trobades de formació de professors anomenats Escola d’Estiu pensats per avançar en la renovació pedagògica i suplir les mancances pràctiques i de base amb que es trobaven els mestres de les Escoles Normals d’aquells anys amb la intenció de posar les bases per a un canvi pedagògic. Des del curs 1966-67 l’Escola de mestres Rosa Sensat ja havia iniciat aquesta feina de formació pedagògica a Barcelona. Anteriorment s’havia iniciat un moviment de joves mestres que intentaven reprendre els avenços pedagògics de l’Escola Nova republicana, intentant evolucionar dins dels restringits marcs de l’educació nacional de la postguerra, actuant en escoles privades de caire progressista. Les trobades de Granollers comptaren amb membres d’escoles de la comarca que hi assistien a nivell individual. En elles es van debatre diversos aspectes i problemes de l’escola d’aquell temps i es van proposar idees i mètodes per la millora futura de l’escola catalana
Aquestes reunions produïren una documentació que l’autora va voler reunir i organitzar per a que no es perdés el record i el coneixement de la seva tasca. Per a l’elaboració del llibre s’ha usat aquesta informació a més de comptar amb moltes fonts orals de mestres que participaren en aquestes escoles. En aquells temps tota aquella informació no es va elaborar amb el propòsit de que fons guardada posteriorment i no s’han trobat actes de reunions ni memòries, sinó més aviat materials informals i  dispersos i sovint sense datar.
La primera part de llibre es dedica a fer una visió de les escoles de formació del professorat des d’inicis del segle XX i fins el final del franquisme, mostrant el context que en varen néixer les Escoles d’Estiu del Grup de Mestres del Vallès Oriental. La segona part descriu cronològicament i exhaustiva els aspectes organitzatius i de contingut que tingueren aquestes reunions entre 1970 i 1975. Finalment la tercera part dona notícia de la creació del Casal de Mestre, nascut amb l’empenta dels nous ajuntaments democràtics amb la intenció de servir de recolzament a la tasca pedagògica dels mestres de la ciutat. Inclou un capítol amb 15 lllistats de persones que varen participar en totes les edicions de les Escoles d’Estiu.
Es tracta d'un nou testimoni d'història social d'una època, la del final del franquisme, quan es veia proper un canvi al país que calia preparar amb il·lusió, amb la seguretat que el que es treballava serviria per a construïr una societat millor, però amb la recança de pensar que no tot podria sortir bé.

Enllaços: Casal del Mestre , Asssociació de Mestres Rosa Sensat Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dijous, 16 de juny de 2011

La Casa de la Bolla

Escut que hi ha en una cantonada de la Casa de la Bolla  Foto:APEPC
Al carrer de Sant Antoni de Barcelona, davant les arcades de l'antic convent de Sant Antoni, hi ha un edifici medieval que fou conegut amb el nom de Casa de la Bolla. La seva funció era similar a les duanes, controlar el trafic de mercaderies, especialment teixits, que entraven pel portal de Sant Antoni, que s'aixecava just al costat de la casa. Un cop el transeünt havia satisfet l'impost, se li lligava amb un cordill a cada peça de roba una peça de metall amb una marca com a comprovant d'haver pagat l'impost, anomenada butlla o bolla. Aquest sistema de recaptació d'impostos, extés a altres mercaderies com ara els aliments,  va perdurar a Barcelona i a molts altres municipis al llarg del temps fins ben entrat el segle XX, sent conegut com a burot. L'edifici pertanyia a la Generalitat i va ser testimoni de la capitulació de Barcelona en la guerra de successió de 1714.  La casa pertany a l'Escola Pia des de fa quasi bé 200 anys, en els origens de l'Escola Pia Sant Antoni , en la que hi va desenvolupar la seva activitat docent i també hi hagué una impremta de material didàctic de la propia Escola Pia.

Us podeu descarregar un petit fullet que a l'Arxiu hem redactat amb amb la història de la casa.

 Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dijous, 26 de maig de 2011

Un nou manuscrit

L’Arxiu Provincial ha comprat recentment un llibre manuscrit. Porta per títol Cálculos y operaciones aritméticas i pertany a l’alumne de l’Escola Pia de Valls Jaume Mercadé i Queralt. No hi ha cap data però com que sabem que l’alumne va néixer el 1889, creiem que el manuscrit és anterior a 1900. Es tracta d’exercicis escolars de resolució de problemes molt senzills. És un volum format per diverses llibretes relligades conjuntament amb unes tapes elegants en tela i dibuixos vegetals.

L’adquisició té una doble importància. No tenim documentació del nostre col•legi de Valls (1893-1905). Aquest llibre és la única que de moment tindrem. En aquesta casa s’hi formaren il•lustres vallencs com el doctor Carles Cardó. L’edifici que ocupà l’Escola Pia era l’antic convent del Carme que actualment és un institut de secundària. L’església contigua no ens la va cedir el bisbat, ja que la convertí en parròquia.

Jaume Mercadé i Queralt (Valls 1887 – Barcelona 1967), l’alumne autor del manuscrit, és un personatge ben conegut i del qual es poden trobar fàcilment referències a internet i en diccionaris o enciclopèdies. Va ser pintor i joier. De la seva biografia ens interessa una dada que Manel Sales ha trobat furgant sobre Mercadé. Llegim en una de les referències a internet: «De petit ja es va desvetllar la seva afició per la pintura i el dibuix, mentre anava a l’escola dels escolapis». I en un altre lloc es concreta més la notícia: «Aconsellat pel pare Aragonès, la primera persona que a l’escola elemental de Valls advertí les seves aptituds artístiques, Mercadé es matriculà a l’Escola d’Art Francesc Galí per a complementar el seu ofici [joier] amb la formació pictòrica». El pare Josep Aragonès i Ferrer (Igualada 1877 – Sabadell 1958) va ser un bon mestre i es dedicà al dibuix pel que tenia bones qualitats: pintà decorats per a les representacions escolars i fàcilment feia caricatures. L’escolapi residí a Valls els anys 1903-1909, quan Mercadé amb catorze anys probablement ja treballava al taller del seu pare joier. A internet hi trobareu una breu biografia d’aquest escolapi.
Amb l’adquisició d’aquest manuscrit hem descobert un alumne important i que un escolapi influí en dedicar-se a l’afició que li donà fama.

dimarts, 17 de maig de 2011

Morir-se a Terrassa

Montse Saludes i Mariona Vigués. El darrer viatge. Terrassa: Societat Municipal de Serveis Funeraris de Terrassa, DL 2011

La mort en la societat d’avui en dia és un tema tabú, no se’n parla obertament i s’intenta ocultar en l’activitat diària, malgrat que és l’únic fet de la nostra vida que tenim la seguretat que es produirà. És un temor ancestral. Actualment en el moment que aquesta s’esdevé assistim a unes cerimònies molt més simples i desproveïdes dels costums que generalment envoltaven l’esdeveniment de la mort fins fa uns cinquanta anys. Es mantenen encara els recordatoris i les esqueles als diaris però poques vegades veiem que es segueix el dol en el vestir més enllà del dia de l’enterrament o el funeral. Si la família no vol realitzar una cerimònia religiosa, podem assistir a celebracions laiques,  en les quals els familiars i amics pronuncien uns mots en recordança del difunt, s’escolten cançons que li plaïen i fins i tot es canten cançons de comiat. Els enterraments civils ja es produïen anteriorment, i durant durant pràcticament tota la Guerra Civil ho van ser tots,  però la reducció de la influència de l’Església Catòlica en la societat actual els ha fet més freqüents. El Concili Vaticà II també va introduir reformes per simplificar el ritus funerari com per exemple la realització de cara als fidels i en llengua vernacla.  Conèixer com es realitzaven a Terrassa aquests costums ja perduts ha estat la intenció de la Mariona Vigués i la Montse Saludes en l’elaboració d’aquest llibre, editat a iniciativa de  la Societat Municipal de Serveis Funeraris.

El llibre descriu tots els costums i obligacions que s’esdevenien quan es produïa la mort d’una persona a la ciutat de manera cronològica, des de la preparació del cos i l’avís al capellà fins el funeral i el costum del seguiment del dol per les famílies. Fins fa molt pocs anys era habitual veure àvies vestides de dol permanentment, però ens sorprèn avui en dia saber que qui avisava al capellà i s’encarregava dels assumptes relatius a l’enterrament i de preparació tant del cos com l’habitació on s’exposava fossin els veïns del mort, que ajudaven als familiars en aquesta tasca ja que la vetlla es feia a casa. Existia l’ofici de l’oferter, figura molt important a Terrassa,  que era l’encarregat donar notícia de les defuncions, buscar un taüt, organitzar el que feia referència a l’enterrament, repartir esqueles i candeles als funerals. El trasllat del difunt, a peu o més tard en carruatge, venia determinat per seva importància i era un cop més símbol de distinció social. El nombre de capellans i escolans presents en la cerimònia i la processó i la categoria del carruatge en donaven testimoni. Calia fer visible la situació d’una mort en la família amb el dol, no tan sols en la indumentària sinó que també en els documents familiars i de treball, que incloïen una franja negra en un cantó del full o un ribetejat negre al voltant dels sobres de correspondència.

Molts més són els hàbits i costums que els terrassencs coneixien i reproduïen perquè els havien viscut altres vegades i que la Mariona Vigués, directora de l’Arxiu Tobella, ha recopilat en una recerca amb materials d’arxiu, bibliogràfics i fonts orals i fotografies provinents del fons de l’arxiu Tobella. Les excel•lents fotografies recents són de la Montse Saludes, fotògrafa de l’arxiu. La Mariona Vigués éstà vinculada a l’Escola Pia de Terrassa ja que hi treballa des de fa molts anys com a professora. 

divendres, 29 d’abril de 2011

Història de l'Arxiu Provincial

Sala de consulta de l'arxiu fins el gener de 2011
Amb motiu de la inauguració dels nous espais, a l'entresòl del núm. 80 de la Ronda de Sant Pau, l'arxiu ha publicat un nou fullet sobre l'activitat i evolució de l'arxiu des del seu inici, però sobretot des de l'any 1981, quan l'actual arxiver Joan Florensa  se'n va fer càrrec. El podeu descarregar en aquest enllaç a la pàgina web de l'arxiu. En aquest opuscle s'hi descriu com l'arxiver es va enfrontar a l'organització i classificació de la documentació de la casa seguint sempre les normes arxivístiques reconegudes, reformant la classificació que s'havia utilitzat fins llavors. Aquesta ha sigut una feina eminentment personal, malgrat haver comptat amb diversos col·laboradors, que ha estat reflectit en l'estil final de l'obra, que ha pres un aire memorístic.
Malgrat les pèrdues de patrimoni que ha sofert la institució al llarg de la seva història, sobretot l'any 1909 durant la Setmana Tràgica i posteriorment el 1936 a conseqüència de la guerra civil, encara quedava documentació per conservar i la primera tasca que va caldre fer front fou la de concentrar tots els arxius locals de les comunitats. L'arxiu també ha fet altres feines a part de la recopilació i classificació de material: per exemple, s'ha confeccionat una base amb les dades de filiació de religiosos escolapis de la província, a partir de la recopilació i traducció de les consuetes i la consulta en els diccionaris i catàlegs de religiosos. També s'han elaborat diversos instruments de descripció d'alguns fons, El curs que ha seguit la biblioteca provincial acollida als mateixos espais que l'arxiu, també està descrit en aquest article. La biblioteca comprèn la recopilació del fons que es conserva de totes les comunitats que formà el conegut fons d'Alella, el qual inclou el fons antic amb més de 8.000 llibres, que s'han començat a introduïr al Catàleg Colectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. La biblioteca s'ha anat ampliant amb noves adquisicions de títols amb el criteri de recollir tot allò que es publica sobre Escola Pia. També s'ha anat complementant el fons amb altres obres de tema religiòs, pedagògic i històric principalment. L'hemeroteca intenta seguir el mateix criteri amb la recopilació de les revistes que ha produït l'Escola Pia a Catalunya. Això compren un important nombre de revistes escolars, publicades tant a iniciativa de la mateixa escola o l'associació de pares com pels  mateixos alumnes, amb mitjans molt modestos com la multicopista i fins i tot la distribució d'exemplars manuscrits. Complementa aquest particular fons revistes de temàtica religiosa, històrica, pedagogia o arxivística. En aquesta publicació també qui ha col·laborat amb l'arxiu i quina ha estat la seva activitat i quins són els projectes per el futur. /
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Tesis de teologia 1726

L’escolapi pare Salvador Llenas de Sant Andreu (Sallent 1697 – Mataró 23 de maig de 1738) professà a l’Escola Pia de Moià el 1718. Sota la direcció del pare Baltasar Toneu de Sant Josep (Vic, 1691 – Mataró, 29 de desembre de 1751) defensà el dia 13 de juny de 1726 unes tesis a l’església de Sant Antoni de l’Escola Pia de Moià. Amb aquest motiu publicà l’adjunt full en el qual ho anunciava. Els dos escolapis, mestre i alumne, eren del grup de religiosos considerats progressistes, els quals entre altres coses defensaven una formació que anés més enllà del necessari per a l’escola. Aquest document és una mostra d’aquesta tendència.
Fitxa: 48’2 x 36’9 cm.; caixa 39’8 x 29’9 cm. Imprès a Barcelona: Imp. Jaume Sutià [1726]
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

divendres, 1 d’abril de 2011

Biblioteca de l'APEPC


El fons de llibres antics que teníem fins ara a la nostra biblioteca de l'APEPC s'eleva a la quantitat de 871, a més de 14 incunables.

Últimament hi hem afegit els que procedeixen del fons que durant anys s'havia anat ajuntant a Alella i que deprés va guardar-se en caixes a l'Escola Pia de Sarrià. Els que han entrat de nou, sumen 8.512 llibres antics, a més de 6 incunables.

En total i distribuïts per segles renim lessegüents quantitats de llibres antics: 20 incunables, 431 del segle XVI, 1.489 del segle XVII, 5.932 del segle XVIII i 1531 del segle XIX. Tot plegat són, doncs, 9.403 volums els que formen el nostre fons antic de la Biblioteca.

Els que ja teníem abans es poden consultat tots en el Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. La resta esperem poder-los anar entrant.

Els nous locals inaugurats a principis de l'any actual 2011 ens han permès amb unes bones instal·lacions -com mostra la imatge adjunta- col·locar-hi aquesta crescuda considerable de llibres.

dijous, 24 de març de 2011


A través de jocs d'endevinalles i de paraules, un grup de nois i noies d'una escola integren al grup un company que ha patit la leucèmia. Li fan fàcil la tornada a l'escola.

És un camí i exemple de com una escola, si s'ho proposa, pot integrat els alumnes i evitar crear marginats. Llegir el llibre és un entreteniment profitós.

El text és de Marian Baquès, els dibuixos d'Òscar Julve i la cançó de Toni Giménez. Ha publicat el llibre Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011

dimecres, 2 de març de 2011

Nous espais de l’APEPC

Des del 14 de febrer d’aquest 2011 que ens hem traslladat del primer pis a l’entresòl en uns espais condicionats de bell nou.
Hem augmentat considerablement els espais de dipòsits i hem aprofitat la ocasió per a reordenar els nostres fons.

Com ja es conegut, l’APEPC guarda en primer lloc la documentació arxivística de la província, de les comunitats i col•legis, de les viceprovíncies i de algunes entitats vinculades a l’Escola Pia.

La biblioteca s’ha ampliar considerablement amb els fons que havíem guardat a Alella i que des d’ara s’han integrat a la biblioteca provincial. Bona part són llibres antics que de mica en mica anirem incorporant als nostres fitxers. Actualment més de 1.500 llibres ja són consultables a través del Catàleg Col•lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya.

A la hemeroteca hi tenim sobretot les revistes de les nostres escoles, però també comptem amb altres de caràcter arxivístic, històric o pedagògic.

Anem ordenant les col•leccions de goigs, de monedes, de segells, etc. Conservem objectes significatius de la nostra història: medalles, plaques.
Hem pensat els nous espais per prestar un millor servei. Us hi esperem.

dilluns, 31 de gener de 2011

Història de l'ensenyament del francès a Espanya.

Maria Immaculada Rius Dalmau: Aprender francés en España entre 1876 y 1939. La labor de los centros de la Institución Libre de Enseñanza en el ámbito de las lenguas extanjeras Barcelona: PPU, 2010

L’autora ha aprofundit en el camp de la història de l’ensenyament de les llengües estrangeres a Espanya, descrivint tant en la història de les escoles i corrents pedagògiques com els diferents mètodes utilitzats per a l’ensenyament, des de finals de segle XIX al començament del règim franquista. Molt havia canviat l’escola malgrat que l’estructura ideada en el Plà Moyano no hagués canviat substancialment en tot aquell període. L’increment de relacions comercials amb països estrangers fou una de les raons que a finals del segle XIX ja es va creure important introduïr l’estudi del francès en el batxillerat superior. Malgrat això, el tradicional retard espanyol es manifesta un cop més en l’ensenyament de les llengües estrangeres conseqüentment en l’ús dels mètodes d’ensenyament. L’habitual era que quan a Europa es començava a discutir un mètode pedagògic a Espanya es començava a plantejar en aplicar-lo. I quan hem estat capdavanters en aquests mètodes, el temor al la novetat ha produït una reacció conservadora que ha derrotat aquests avenços. Amb tot, sempre hi ha hagut intents de introduïr sistemes més pràctics  que teòrics que prioritzen la pràctica de la llengua per davant de la memorització del sistema tradicional. Cal destacar,  doncs, el contrapunt: la tasca modernitzadora que la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada el 1876 i a la que l’autora dedica la segona part del seu estudi, i totes aquelles de similars que en sorgiren després, com l’Escola Moderna.

Tableaux Auxiliaires Delmas: Làmina "L'école" (1909)
Taula corresponent a la làmina "L'école":  Tableaux ...
Pel que fa a l’Escola Pia apareix en aquest llibre com un centre realment interessat en la modernització dels estudis en llengües estrangeres, que incorpora en el batxillerat i els estudis de Comerç. L’autora va venir a l’arxiu a la recerca d’informació i en va trobar: apareix citada algun dels mètodes utilitzats pels escolapis catalans que seguien el mètode Bruñó, Método intuitivo de lengua francesa hablada i sobretot en els estudis comercials destaca les empreses simulades, creades per que els estudiants fessin pràctiques de com funcionava una empresa de debò. Concretant en els estudis de francès, l’autora descriu els mètodes usats per recrear el comerç internacional amb l’edició de moneda francesa simulada i models de correspondència comercial en francès. Aquests mètodes avui encara s’utilitzen i cal reconèixer el caràcter realment pioner dels sistemes pedagògics escolapis en aquest camp. Com a eina pedagògica també cal destacar que a l’arxiu conservem un material didàctic realment excepcional i innovador per a l’ensenyament de les llengües estrangeres. Es tracta dels Tableaux Auxiliaries Delmas pour l’enseignement practique en langues vivantes, impresos l’any 1903. Es tracta de l’ús del mètode directe per a l’ensenyament de llengües modernes, el qual indica un notable avenç en actualització metodològica. Els gravats, com els que reproduïm,  són de gran qualitat. Tot això que diem no implica que els escolapis varen usar el seu Método Uniforme per a totes les seves escoles, metodologia que l’autora reconeix com “certament avançada”.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimarts, 18 de gener de 2011

L’Escola Pia de Santa Anna de Mataró

El dia 1 de gener de 1738 s’obriren per primera vegada les portes del col•legi de l’Escola Pia a de la Fonda del Pardal a la cantonada del Camí Ral amb el carrer de Sant Antoni. La comunitat s’hi havia establert el 24 de desembre anterior.
La presència escolàpia a la ciutat datava d’uns mesos abans. En efecte, el 3 de juny de 1737 dos escolapis arribaren a Mataró i un d’ells, el pare Joan Balcells, s’hi quedà substituint des del dia següent el professor de llatí a l’escola que hi havia a l’edifici de l’Ajuntament. Fins al mes de desembre residí al convent dels pares carmelites de Sant Josep.
Els tràmits per a la fundació de l’escola venien de llarg. En les actes municipals del 14 de gener de 1707 ja hi consta la voluntat de la ciutat de portar els escolapis. Una de les condicions de la ciutat era que, a més de totes les matèries pròpies de les primeres lletres i del llatí i retòrica, s’impartís la filosofia. Mataró volia una facultat universitària com tenien tantes altres poblacions catalanes. Finalment s’arribà a uns acords que se signaren a Mataró el 24 d’abril de 1737; s’aconseguí el permís del bisbe de Barcelona el juny d’aquell any i el rei Felip V signà la llicència el 13 de novembre de 1713.
Els escolapis compraren el solar entre la plaça de Santa Anna i el Camí Ral i en diverses fases i aixecaren l’escola, la residència per a la comunitat i l’església, la qual va ser inaugurada el 31 de maig de 1789.
Els exàmens publicats des de 1768 fins a 1834 mostren els programes de les matèries que s’impartien. Remarquem que a més del currículum normal de l’època s’ensenyà nàutica des del curs 1767-1768 i poc després es començà també amb l’agrimensura. Conservem impreses diverses tesis de filosofia i de teologia que es defensaren dintre de la corresponent càtedra tan per part d’estudiants escolapis com d’altres que no ho eren. El pare Francesc Ferrer a l’aritmètica comercial hi introduí l’ensenyament personalitzat per a resolució d’exercicis i de problemes. De la pissarra de cuir passà a la de pedra i a principis del segle XIX s’usà ja a Mataró la pissarra mural per primera vegada al nostre país.

Mataró va ser ocupada per les tropes franceses el 1808; als pocs dies abandonaren la ciutat i els mataronins decidiren defensar-se d’una nova ocupació. El pare rector de Santa Anna, Jaume Vada, el 7 de maig de 1808 des de la trona de l’església pronuncià un sermó vibrant —es conserva el text català— per encendre els ànims contra els francesos i animar-los a formar en les milícies que s’apostaren als alts de Montgat. La resistència va ser inútil, els francesos arribaren a Mataró, saquejaren el col•legi i incendiaren i destruïren part de la ciutat.
A l’Escola Pia de Santa Anna es formaren la majoria dels homes que al llarg del segle XIX contribuïren a l’embranzida industrial, econòmica i social que situaren la ciutat com a una de les principals del Principat. Gràcies a la perseverança dels escolapis i la voluntat per part de l’Ajuntament, el col•legi superà els deu anys de supressió (1835-1845). Restaurat l’orde, s’implantà el batxillerat segons les noves lleis de l’Estat i es reformà la primària. Durant llargs períodes va ser seminari menor depenent del de Barcelona.
Per a l’ensenyament del comerç com a primària superior s’adoptà es de 1902 el Pla confeccionat per la província. Un mitjà educatiu important a Mataró va ser el Museu Comercial, inaugurat el juny de 1916.
El 1914 es fundà la Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia de Santa Anna, la primera que es creava als escolapis de Catalunya. A Santa Anna es crearen grups de Pomells de Joventut. El 1928 l’Ajuntament seguint les disposicions del govern de Primo de Rivera retirà tota subvenció a l’Escola Pia per no eliminar els llibres de lectura en català. El 1929 s’introduí el basquetbol entre els alumnes. El 1933 per poder mantenir l’ensenyament cristià es fundà la «Mútua Escolar Cardenal Vives i Tutó»; les classes de batxillerat s’impartiren en locals de fora del col•legi de la plaça Santa Anna, però es col•laborà amb l’Institut Municipal de Batxillerat i l’escolapi Miquel Soy en va ser professor.
El juliol de 1936 els religiosos foren forçats a abandonar la casa i refugiar-se en famílies que caritativament els acolliren i protegiren. Passats els primers dies de confusió, les mateixes autoritats locals protegiren els religiosos; quan sabien que s’apropava algun perill els avisaven i a algun el recloïen a la presó perquè no el trobessin a una casa particular.
L’interior de l’edifici va ser força malmès.

Els escolapis recuperaren el seu edifici el 13 de febrer de 1939 i obriren les classes el primer de maig de 1939 per a primària i comerç. El batxillerat començà el setembre següent.
L’Associació d’Antics Alumnes va fer sempre costat a l’escola, especialment en esdeveniments com l’estada a Mataró de les relíquies de sant Josep Calassanç el desembre de 1948 o l’exposició retrospectiva del col•legi el 1962. L’Associació va tenir una vida molt activa amb les classes de català i aixoplugant la Associació Sardanista.
El temple es va restaurà de mica en mica. Es construí la capella de la Mare de Déu de Montserrat (l’altar es consagrà el 1957) i Jordi Arenas pintà (1960) la capella del Sagrament. L’octubre de 1989 s’inaugurà el retaule de l’altar major obra de l’escultor Manuel Cisachs, el qual havia anteriorment dissenyat tots els elements del presbiteri.
El 1954 reapareixeren els Armats de Santa Anna, que havia iniciat el 1896 el germà Joaquim Brucart. El 1959 es creà un agrupament escolta. El 1962 Mataró acollí els I Jocs Esportius Escolapis de Catalunya.
Els nous temps demanaven un edifici més adequat. El pare rector Salvador Dalmau planificà la nova construcció que es començà el 14 d’octubre de 1966 i les noves classes s’obriren a partir de 1968.
L’escola de Santa Anna absorbí la de les religioses de la Immaculada Concepció, els locals del qual es convertiren en els de l’infantil «Santa Anna - Torrent». Juntament amb l’aprovació pel Ministeri d’Educació del batxillerat unificat i polivalent (BUP) el 1975, s’implantà la formació professional de primer i després de segon grau. Els locals de la plaça de Santa Anna resultaren aviat petits per l’increment d’alumnes que tot plegat suposà i es llogà la nau d’una fàbrica al carrer de Recoder. Es fundà també el Centre de Càlcul de l’Escola Pràctica o Centre de Càlcul de l’Escola Pia, institució que a més de la extensió per tots els col•legis de la informàtica, serví per a pràctiques dels alumnes de secretariat de la formació professional.

El 3 de setembre de 2002 el President de la Generalitat inaugurà el nou edifici al carrer de Sant Agustí «Santa Anna - Mar» per a les secundàries.
Imparteix actualment els nivells reglats d’infantil, primària, educació secundària obligatòria (ESO), batxillerats i cursos de formació professional. L’escola compta amb diverses entitats com l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, la d’Antics Alumnes, el grup Mou-te, l’Associació d’Amics del Senegal, la colla gegantera, una orquestra formada per alumnes de secundària.
L’Ajuntament concedí a l’Escola Pia de Santa Anna la Medalla d’Or de la Ciutat el 4 de juliol de 1961.

Bibliografia:
«Concordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Cataluña (1638-1877)», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47, per a les de Mataró vegeu pàg. 123-130.
Florensa, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010.
El retaule de Santa Anna de Manuel Cusachs. Mataró: Escola Pia de Santa Anna, 1989.
Gurrera i Lluch, Montserrat: L'Ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX : gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial: 1808-1868. Tesi doctoral dirigida pel doctor Conrad Vilanou i presentada al Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, 2004. 2 vols.
Reixach i Puig, Ramon: Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró. Dels inicis de la Revolució Industrial a la primera Guerra Mundial. Premi Iluro. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2010. (Col•lecció Premi Iluro; 72).
Vilà i Palà, Claudi: Escuelas Pías de Mataró. Su historial pedagógico. Salamanca, 1972.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.