dimarts, 13 de desembre de 2016

250 anys de la canonització de Josep Calassanç

Durant el curs 2016-2017 a més de celebrar els 400 anys de l’erecció de l’Escola Pia com a Congregació Paulina, és a dir com a una institució de l’Església, celebrem que en fa 250
que Josep Calassanç va ser proclamat sant, va ser canonitzat.
Les dues celebracions coincideixen i han fet que el papa Francesc proclamés aquest com l’Any Jubilar Calassanci. Les celebracions poden ser un motiu de reflexió com ho foren en el seu moment els esdeveniments que celebrem.
Impr.  Manresa: Martí Trullàs, 1813
Els escolapis feia anys que esperaven veure a l’altar el seu fundador. Tot just mort Calassanç s’iniciaren els tràmits per a la beatificació, pas previ a la canonització. Canonitzar un sacerdot que s’havia consagrat del tot i en exclusiva a l’educació dels infants volia dir que l’Església reconeixeria i confirmaria que aquesta dedicació podia portar a la santedat i que educar els infants era una acció bona i lloable, una obra de misericòrdia.
Molts entrebancs allargaren el procés i va ser el papa Benet XIV el 1748, cent anys després de la mort de Calassanç, qui el declarà beat: era el pas imprescindible i que obria la porta a la canonització. La beatificació va ser sobretot per iniciativa del Pontífex que professava una forta devoció i admiració per Calassanç i la seva obra. El mateix pontífex ordenà col·locar una una imatge del beat a la basílica de sant Pere del Vaticà, com a cosa excepcional.
La notícia de la declaració del Papa Climent XIII, que amb el breu Admirabilis sane del 16 de juliol de 1867 proclamava sant al fundador de l’Escola Pia, produí molta alegria. Calia festejar-ho. Per fer-ho bé, l’Escola Pia de Catalunya decidí tenir les celebracions en acabar el curs 1767-1768, és a dir el curs següent. Cada col·legi organitzà la celebració. Igualada sabem que va rebre de l’Ajuntament la quantitat de 500 rals per a les festes. A Puigcerdà els dies 14, 15 i 16 de maig de 1768 tingué lloc un tridu amb sermons que predicaren sacerdots diocesans. A Moià celebraren un acte acadèmic o vetllada amb composicions d’alumnes, publicant un fullet commemoratiu. Mataró, casa en que residia el superior provincial, va ser la que li donà més solemnitat: exàmens públics que s’imprimiren, processó amb tots els alumnes de l’escola a la parròquia de Santa Maria (el temple actual encara no estava acabat), actes acadèmics diversos; al carrer Nou hi ha una fornícula amb la imatge del sant que recorda que, en passar la processó, un alumne malalt va voler sortir al balcó i curà de la malaltia.
Exercicis literaris públics a l'Escola Pia Mataró el maig de 1768 amb motiu de la canonització de Calassanç (APEPC 18-FG-4)
Aquest fort impacte de la canonització anà acompanyat d’un sentiment de responsabilitat. El mateix any de 1768 el rei d’Espanya Carles III expulsava dels seus dominis els religiosos de la Companyia de Jesús, l’orde que havia portat el pes de l’educació de la major part de la joventut. Els escolapis sentiren que des d’aquell moment tot el pes requeia sobre ells.
Jesuïtes i escolapis havien aportat dos models d’educació: començar per les classes altes perquè transformessin la societat o educar tots els infants per crear una societat justa i igualitària. Dos camins per reformar la societat. Si el tractat de pau d’Augsburg de 1555 establia el principi «cuius regio, eius et religio» (de qui és la regió, és també la religió) els jesuïtes es dedicaren a la formació de caps a fi d’assegurar que els catòlic poguessin professar la seva fe. Els escolapis creien que calia començar des de baix amb els petits i amb escoles inclusives on hi cabessin tots. Fins aquest moment s’havia imposat la primera fórmula: ara tot canviava, la opció escolàpia de l’escola per a tots semblava la reconeguda oficialment.
La coincidència d’aquests dos fets ben importants —canonització de Calassanç i expulsió dels jesuïtes dels territoris de la corona espanyola— no passà pas desapercebuda per als escolapis: hi reflexionaren.

Joan Florensa

dimecres, 23 de novembre de 2016

Commemorem els 400 anys de l’Escola Pia com institució

Logotip de l'Any Jubilar Calassanci
Commemorar significa fer memòria col·lectivament, trobar-nos per recordar algun fet. I en aquesta ocasió, toca fer-ho per dos motius. A l’Escola Pia estem de festa altra vegada. Ens hi hem anat acostumant i no serà pas la última. Tot sovint ho fem recordant i celebrant ara la fundació d’una de les nostres escoles, ara algun fet que ha marcat de manera significativa la nostra història.

Enguany en el curs 2016-2017 commemorem dos fets importants. El 1617 l’escola de Calassanç que fins aquell moment havia estat portada per mestres voluntaris i canviaven massa sovint, es convertí en una institució religiosa o congregació que li donà estabilitat.

Cent cinquanta anys més tard el fundador de l’Escola Pia era reconegut per l’Església com a sant, era canonitzat. Els escolapis ho havien esperat llargament perquè suposava que finalment l’Església reconeixia l’educació dels infants i joves. Però aquest reconeixement anà acompanyat d’altres fets que li donaren encara més significat com veurem tot seguit.

El papa Francesc ha proclamat amb aquest motiu l’Any Jubilar Calassanci que comença a Roma a la casa de San Pantaleo el dia 27 de novembre i el dia fort serà el 25 de març, com explicarem.
En aquest enllaç compartim un document en el que volem explicar més ampliament què és el que commemorem.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Nous escrits originals de Josep Calassanç


En el blog la Plega de l’Arxiu del 14 de juny d’aquest any 2016 donàvem la notícia de la troballa de les actes de la visita sede vacante de 1587 que havia efectuat el canonge Rafael Gomis acompanyat de mossèn Josep Calassanç que actuà de secretari i escrivent. Dèiem aleshores que mancaven les actes dels oficialats de Ponts i d’Oliana. Hem continuat, tel com ens havíem compromès, les recerques i hem fet algunes noves descobertes que volem compartir amb aquestes línies.

Manuscrit de Calassanç . Visita a Peralta de la Sal, 1587 / Arxiu del Bisbat Urgell

El dia 4 de juliol d’aquest mateix any, amb un grup d’escolapis visitàrem l’Arxiu del Bisbat d’Urgell i l’amable arxiver ens volgué mostrà el document que havíem descobert feia uns mesos, però equivocà el número de caixa. La sorpresa va ser que ens hi van aparèixer les actes que faltaven, les de Ponts i Oliana, escrites també per Calassanç. D'aquesta manera completàvem la troballa i quedava confirmat que Calassanç havia acompanyat Gomis durant tota la visita.


L'elaboració del Camí de Calassanç és l’objectiu que ens ha portat a revisar el que es coneix sobre la vida del fundador de l'Escola Pia mentre vivia en terres catalanes. Hem pres consciència que en les darreres dècades s'han fet avenços en la recerca històrica, s'han classificat fons arxivístics i les noves tecnologies han facilitat la feina dels investigadors. Les últimes recerques exhaustives sobre Calassanç – volem destacar especialment la ingent aportació del pare Josep Poch – van acabar a principis dels anys vuitanta. Després de més de trenta anys, i coincidint també amb l'any jubilar calassanci, pensem que és un bon moment per reemprendre la investigació.

En aquest context, i esperonats per la segona troballa documental, ens hem posat a treballar segons el projecte que presentàrem a l'Alifara de Caldes de Montbui als escolapis i que va ser posteriorment aprovat pel pare provincial.

Així doncs, la setmana de l’11 al 15 de juliol ens desplaçàrem a diversos arxius per sondejar les possibilitats d'investigació. Començàrem a l'Arxiu Diocesà d'Urgell, seguint pels comarcals de l'Alt Urgell, el Pallars Jussà a Tremp i el Pallars Sobirà a Sort. Tinguérem l'ocasió de revisar els fons existents, de parlar amb persones enteses i de comprovar que les troballes podien continuar.

Font: Pandora, Premsa digitalitzada Gencat.cat 
A l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, a Tremp, hi trobàrem les primeres sorpreses. Entre la documentació de la Insigne i Col·legial de Valldeflors de Tremp – encara no del tot catalogada – ens va sorprendre trobar-hi una còpia d'un plet entre els capellans de Durro i el visitador de l'oficialat, mossèn Josep Calassanç. Com també un altre text, datat de 1589 i escrit per Calassanç. També hi hem trobat nova documentació sobre l’intent de fundació a Tremp d’un col·legi de l’Escola Pia el 1683, el mateix any en què es fundà a Moià. D'aquesta temptativa de fundació quedà entre els trempolins el record de les gestions i, el 1883, en la revista El Pallaresa (1883, núm. 60, p. 2 i núm. 89, p. 2-3) el redactor Antoni Mir en els articles «Una efeméride Tremp» i «San José de Calasanz, oficial eclesiástico de Tremp» lamentava que mentre a Moià celebraven el segon centenari del col·legi escolapi, a Tremp encara no en tenien.

De manera significativa, a l’arxiu del bisbat d’Urgell hi hem localitzat alguns escrits més del fundador de l’Escola Pia encara no coneguts. Quasi tots són en català, excepte alguns en llatí, i amb la bona lletra que el caracteritza. Sabem que durant el temps que estigué al servei del bisbe Capella actuà com a secretari o escrivent i, per tant, en aquests escrits no hi ha la seva signatura, però la lletra és inconfusible.

Aquestes petites troballes, com l'anàlisi sistemàtica de la informació dispersa de la qual ja disposem, així com un buidat de l'extens llegat del Pare Poch, ens permetrà conèixer més i amb més detalls els quatre anys (1587-1591) d’activitats que mossèn Josep Calassanç va tenir en el bisbat. Certes coses que fins ara s'havien afirmat de manera general i ara ja les podrem especificar.

El pont de Claverol 
Posem alguns exemples. El primer és sobre Claverol, població on Calassanç fou rector (1588-1591). Els detalls que hem pogut espigolar en la documentació trobada ens permeten afirmar que Claverol era una parròquia sufragània d’Hortoneda i, per tant, el rector ho era de les dues. Per això mossèn Josep Calassanç sustentava el doble títol de plebà d'Hortoneda i de rector de Claverol, entenent que plebà era un càrrec superior. En aquesta organització de parròquies cal inserir-hi el nucli habitat del Pont de Claverol, lloc que estava sota el domini de la família Motes, bons amics de Calassanç. Era un indret estratègic en la comunicació, tant per tenir-hi el pont principal del camí general del Pallars, com per ser parada dels raiers que aconseguien superar Collegats. Calassanç va ser plebà no d'un poblet sinó d'un conjunt de parròquies amb certa rellevància econòmica. Així ho destaquen les interessants aportacions sobre la xarxa de camins del Pallars Jussà que conté l'estudi premiat per la Beca Mossèn Jesús Castells i Serra: Bonales, Jacinto; Bailac, Miquel (2015). Els camins històrics del Pallars Jussà. Tremp: Garsineu.

Un segon exemple és el cas de l'estada de mossèn Calassanç a casa d'Antoni Janer. La documentació d'aquest mercader que es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya encara ens pot aportar moltes dades biogràfiques de Calassanç i de la participació en els seus negocis. També la recerca ens permetrà determinar aviat quina era l'adreça exacte de l'allotjament de Calassanç a la Seu.

Encara més, també podrem parlar amb més propietat sobre la feina que va fer els mesos de febrer juny de 1589, quan Calassanç va ser familiar del bisbe Andreu Capella. Poques coses sabíem del que va fer al costat del prelat mentre residia en el mateix palau. Ara disposem de més de cent documents escrits per Calassanç que corresponen a totes les activitats del bisbe: actuava, doncs, com a escrivent o secretari. Semblantment passa sobre el càrrec que va ostentar a l'oficialat de Tremp. Per equivocació, o bé per buscar-hi una analogia, s'havia dit que va ser arxiprest de Tremp. Aquesta expressió no surt en cap documentació, i és que Calassanç fou nomenat oficial eclesiàstic. Això implicava unes funcions concretes que caldrà estudiar. Tindrem algunes sorpreses.

Ja a nivell de context històric també ens trobem davant del problema del bandolerisme, que tanta importància tenia en aquell moment i condicionà moltes actuacions. El revisem a la llum de les cartes escrites al Virrei de Catalunya per Calassanç així com altres documents que trobem. Ampliarem el que fins ara sabíem i veurem un Calassanç més implicat en la vida d’aquella terra ferma.

A més dels documents que hem trobat últimament en els esmentats arxius episcopal i comarcals, ens servim d’altres fonts. Els responsables dels arxius ens han recomanat obres fonamentals d'història local, que hem adquirit i llegit. També ens han indicat altres arxius en els que podem trobar informació perquè, com passa sempre, no tot es troba en el lloc propi.

Una altra font importantíssima és la mateix bibliografia sobre Calassanç: un gran conjunt de llibres i  articles publicats per tants diversos autors que han estudiat la seva figura. Seran bàsics els articles que publicà el Pare Poch així com el seu extens llegat, conservat a l'Arxiu Provincial i que conté moltes troballes que mai va arribar a publicar. Per exemple, hi ha cartes del Virrei de Catalunya al Capítol de canonges d’Urgell responent a les que aquest li enviava. Els epistolaris coneguts només hi trobem les del Capítol al Virrei, perquè les escrivia Calassanç. Ampliem, doncs, la visió del problema sobretot del bandolerisme.
Capses del fons del  P. Josep Poch a l'APEPC. 
Un detall. Entre els molts documents copiats a mà pel P. Poch de l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi hem trobat la petició dels cònsols de Tremp i la resposta afirmativa de Felip II sobre tenir el dret de pontatge del pont de fusta en el riu Noguera Pallaresa, és a dir, el dret de cobrar una quantitat a fi de poder-lo mantenir i millorar. Aquest fet no és conegut per Manuel Lledós i Mir (Historia de la antigua villa, hoy ciudad de Tremp. Barcelona: Arts graf. J. Faidella Seix; facsímil: Tremp: Tip. Emporium, 1917) en el seu llibre d'història de Tremp quan parla dels ponts de la ciutat.

Un document poc conegut i no prou utilitzat és la conferència que mossèn Pere Pujol i Tubau, arxiver del bisbat d’Urgell, que pronuncià a la Reial Acadèmia de Bones Lletres el 1935. No es pogué publicar per les incidències del temps i quedà en l’ostracisme. El P. Poch en guardava un exemplar (APEPC: 10-31-3 / núm. 259) mecanoscrit i el P. Severino Giner (San José de Calasanz, maestro y fundador. Madrid: 1992, p. 196, nota 17; BAC maior) en tenia una còpia, però no l’utilitzà del tot. Hi ha interessants informacions sobre Calassanç les quals valdrà la pena de divulgar i ens faran conèixer nous aspectes de la seva personalitat.

Estem en uns primers mesos de la recerca, ens queda molta feina a fer. Tenim uns esquemes i taules que anem omplint. Esperem que de tant en tant podrem anar informant dels resultats. Estem en una fase d’anàlisi i ordenament dels documents trobats. Després vindrà la síntesi i redacció.

Hem apuntat algunes coses. Algú voldria que ho desenvolupéssim més. Ens sembla millor fer-ho pas a pas. Tenim moltes peces d’un trencaclosques que anem encaixant. No hi ha de moment cap tros ben configurat. Anirem informant.

El primer resultat tangible serà que les actes de la visita sede vacante de 1587 es publicaran en el poper volum de Arxiu de textos catalans antics, de l’Institut d’Estudis Catalans.
Joan Florensa
Aniol Noguera

dimarts, 11 d’octubre de 2016

«Escolapio» en el Diccionario de la lengua castellana o española

Jaume Pallarolas
El Jaume Pallarolas tenia una estimació especial per als llibres i documents. Amb certa freqüència m’havia recordat les col·laboracions a la Biblioteca del la residència P. Felipe Scío de Salamanca. Anava els diumenges a fer un volt pel mercat del llibre de Sant Antoni i de tant en tant en comprava. Com demostrava en els seus discursos, llegia els clàssics de la col·lecció Bernat Metge. Va tenir la dèria de col·leccionar totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana que a partir de la dictadura de Primo de Rivera es va dir Diccionario de la lengua española. I un bon dia es decidí a donar a la Biblioteca Provincial aquesta col·lecció que avui tenim i custodiem.

No el col·leccionà perquè sí, sinó que el consultava i seguia la evolució del significat d’alguna paraula. Una que seguí en cada edició va ser escolapio.  M’entregà el resultat de la recerca perquè en fes un article, que és el que aquí a continuació presento. Ell el va llegir i no hi va fer cap observació.

És un entreteniment, però porta una càrrega de contingut i de detalls. Això és fer un recorregut per totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana o española.  La primera edició és de 1726, en la qual no hi surt l’Escola Pia ni els seus membres.

Pas de Castellana a Española (1914-1926)
La primera vegada que apareix la paraula «Escolapio» en el Diccionario de la Lengua és la edició de 1822, data en que els escolapis portàvem quasi segle i mig d’existència a Espanya. Finalment algú s’adonà de la presència escolàpia. A Madrid, com a tantes altres poblacions de la península, la quitxalla feia anys que emprava aquest mot: anaven a l’escola dels «escolapios».
La primera aparició en el DLC és amb una paraula en substantiu i masculina, la qual queda definida amb les següents paraules: «Clérigo regular del orden de las Escuelas Pías destinado a la enseñanza gratuita de la juventud.» No es pot parlar en aquell moment segons l’Acadèmia de la Llengua d’un «colegio escolapio», ja que era substantiu i en aquest cas seria adjectiu. Tampoc es reconeixien el germans operaris que no són clergues. Fins a la última edició de 2001, l’«escolapio» serà «clérigo». És evident que la definició s’ha pres sempre del títol oficial de l’orde el qual només parla de clergues regulars.

La paraula «orden» la dóna com a masculina fins que el 1914 per primera vegada parlarà «de la orden» en referir-se a l’escolapi en sentit d’adjectiu. La mantindrà en substantiu  masculí en tractar dels clergues fins a l’edició de 1956. Com que en aquest 1914 s’hi afegeix el sentit d’adjectiu, canvia el gènere de la paraula «orden», però no corregeix la següent accepció que continua en femení.
El DLC parla de la «enseñanza gratuita» fins 1837. En l’edició següent de 1843 desapareix aquest qualificatiu de l’ensenyament. Són els anys de supressió de l’orde (restaurada el 1845) en que l’Estat vol prendre les rendes de l’ensenyament.

Primera acepció. Edició de 1822
En l’edició de 1884, la paraula rep dues accepcions: a més de la que venia essent tradicional, s’hi afegeix «El que asiste como estudiante á las Escuelas Pías». En tres edicions es repetirà aquesta explicació, fins que en la de 1925 es canvia per «Estudiante que recibe enseñanza en las Escuelas Pías.» Hi ha una mica més d’exigència: cal estudiar, no només assistir. En l’edició de 1992 aquesta accepció queda com una cosa històrica: «Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías.» Els estudiants a partir de 1992 ja no són «escolapios»; només queda per antics alumnes En tots els casos, l’accepció és adjectiu. A Mèxic per parlar d’estudiants, diuen també «escolapios». Segurament que es manté l’accepció en el DLC perquè encara té vigència a Amèrica.

En el de 1914 s’introdueix una tercera accepció (que figura en primer lloc) com adjectiu: «Perteneciente a la orden de las Escuelas Pías.» A partir d’aquest moment ja es podrà parlat correctament d’un «colegio escolapio» o similars. 

La següent edició, de 1925, afegeix una nova accepció: «Religiosa que, siguiendo la regla de las Escuelas Pías, se dedica a la enseñanza de niñas.»

Totes les edicions del Diccionario
Fins a l’edició de 1984 es repeteixen les quatre accepcions enumerades: adjectiu «Perteneciente», nom masculí «Clérigo», nom femení «Religiosa» i també com adjectiu «Estudiante». I les explicacions de cada paraula són semblants a les del passat amb les petites variants que ja hem anotat.
En l’edició de 1992 hi ha una simplificació o reducció notable. Ja no diu que el clergue es dediqui a l’ensenyament: «Clérigo regular de las Escuelas Pías». Les religioses tampoc han de seguir la regla, sinó que simplement són «de las Escuelas Pías»; sembla més encertada aquesta interpretació que l’anterior, ja que les religioses escolàpies sempre han estat independents dels clergues escolapis, han tingut la seva pròpia Regla (que s’hi inspiressin no vol dir que en depenguessin). Estudiant és el que «recibía enseñanza». L’accepció com adjectiu desapareix: i altra vegada ens trobem que no es pot parlar correctament de «colegio escolapio», ja que la paraula no és adjectiu, sinó només nom.
L’edició de 2001 crida l’atenció per les modificacions que introdueix. Copio les quatre accepcions que dóna el DLE: «1. adj. Perteneciente o relativo a la Orden de las Escuelas Pías, fundada a fines del siglo xvi por San José de Calasanz. // 2. m. y f. Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías. // 3. m. Clérigo regular de las Escuelas Pías. // 4. f. Religiosa de las Escuelas Pías.»

Per primera vegada escriu «Orden» en majúscula. També hi ha una referència històrica a l'orígen de l’Escola Pia, que no sembla massa pròpia d’un diccionari de la llengua. Tornem a trobar-nos amb l’adjectiu «escolapio».

Els senyors acadèmics han fet ballar en les successives edicions del Diccionario aquesta paraula diverses vegades entre ara substantiu i adjectiu, ara només substantiu. A veure si per fi hi donen continuïtat.

Joan Florensa

dilluns, 19 de setembre de 2016

El camí de Calassanç

Us oferim l'article publicat a la revista Catalaunia núm. 498 en el què es presenta la preparació del projecte del Camí Calassanci, una ruta excursionista i espiritual al llarg de llocs representatius en la biografia de Calassanç.

És possible que el qui llegeixi aquest article ja hagi sentit dir que s'està preparant un Camí de Calassanç. Potser ja és hora que ho expliquem bé i per això hem cregut convenient escriure a Catalaunia.

El Camí de Calassanç és un recorregut que vol unir els diferents punt de la geografia catalana i aragonesa on va viure Mossèn Josep Calassanç. Però no es tractaria només de fer un itinerari biogràfic i geogràfic, també volem aprofundir en el coneixement personal de l'home que va començar l'Escola Pia i, de retruc, en el coneixement personal d'un mateix. Pretenem que el Camí de Calassanç sigui un recurs que ens permeti a tots plegats – alumnes, professors, laics, religiosos, etc. - acostar-nos més a la figura del nostre fundador.

És ben conegut per tots el camí de Sant Jaume, que té una antiga i arrelada tradició no només al nostre país, sinó a tot Europa. En aquest cas, es tracta de diversos itineraris que tenen per objectiu fer el pelegrinatge cap a Santiago de Compostel·la, on es creu que hi ha les despulles de Jaume, el germà de Jesús. També, més recentment, s'ha fet famós el camí ignasià, que uneix Loyola i Manresa. Igualment, han anat sorgint molts altres recorreguts, com el Camí dels Càtars, els Cavalls al Vent o la gran iniciativa de «El Camí» que uneix tots els territoris de parla catalana.
Tremp

El nostre camí es vol desmarcar una mica d'aquests models. No és un pelegrinatge cap a un lloc sant, com ho és el de Sant Jaume. Tampoc no busquem un camí unidireccional com l'ignasià. Ni tampoc una ruta turística ni paisatgística. Pretenem oferir que es pugui fer de diferents maneres, amb diferents sentits i combinacions i que, sobretot, incideixi en el creixement personal d'aquell qui el faci.


La nostra proposta és la de seguir les passes d'un home que visqué durant gran part de la seva vida per terres aragoneses i catalanes, les mateixes terres que després acolliran la seva obra. Unes passes que són d'algú que busca i que va canviant de lloc. Per això el model d'aquest camí serà una mica diferent; no pretenem que sigui un, ni tampoc una passejada, ni tampoc un camí que es limiti a resseguir la història cronològica. Voldríem que el camí de Calassanç sigui un itinerari que ens acosti al sant, a la seva obra i, sobretot, a l'experiència de la recerca de sentit.

Els que ja coneixeu la vida de Josep Calassanç potser ja us imagineu alguns dels llocs per on podria passar el traçat: Peralta, Lleida, la Seu, Tremp...  Però de moment només tenim clar quin serà l'inici i quin el final. El camí començaria a Peralta de la Sal i acabaria a Moià. Peralta perquè és on va néixer i Moià perquè és la primera escola a Catalunya i el símbol de l'obra que Calassanç fa a Roma.

La Seu d'Urgell
L'elaboració del Camí serà una feina potser llarga i complexa, però molt engrescadora. En primer lloc, cal tenir molt clara la història coneguda del sant entre el seu naixement (1557) i la seva anada a Roma (1592), endreçant les dades que es coneixen, les dates, els llocs... Seguidament, cal posar-ho sobre un mapa i buscar la millor manera de poder passar a peu pel màxim nombre d'indrets i, sobretot, per aquells que siguin més significatius. Un cop fet l'esquema inicial, caldrà completar-lo amb una recerca sobre els camins amb doble objectiu. El primer és conèixer les vies històriques de comunicació. El segon, saber si actualment són bones per passar-hi a peu.

Un cop tinguem la proposta d'itinerari sobre el mapa, caldrà verificar-la. Per això, s'aniran organitzant diverses exploracions. Caldrà trepitjar tots els camins, saber-ne totes les distàncies, desnivells i tots els detalls necessaris que permetran fer tots els trams: allotjaments, fonts, detalls culturals i paisatgístics... Caldrà organitzar diversos grups de treball i recollir la informació de manera sistemàtica.

Finalment, ja amb els trams concrets i reals sobre el mapa, i tota la informació necessària, caldrà completar-ho amb els detalls històrics i els recursos necessaris que ens ajudin a acostar-nos a la vida de Calassanç.

El document final que en surti serà llarg de fer i, probablement, sortirà per etapes. No dubteu, però, que des de Catalaunia us mantindrem informats.

Aniol Noguera



dimarts, 19 de juliol de 2016

Fonts documentals de la Guerra Civil a l'APEPC

Fa 80 anys del començament de la Guerra Civil i aquests dies se n'ha fet difusió en molts canals i diaris. Des de l'APEPC volem fer la nostra aportació informant sobre alguns materials documentals que es conserven a l'arxiu sobre aquest conflicte. Mostrem tan sols alguns exemples i només sobre aquest determinat moment bèl·lic, ja que del període posterior existeix també molta més informació al voltant del context escolar i religiós que va sobrevenir.

Província. 
Circulars Circulars dels Provincials (02-20) Circulars del Secretari (03-10). Documentació produïda directament pel provincial Manuel Bordás (1936-1940) o o el seu secretari Joan Profitós, representa la documentació oficial de la Província i dóna notícia de la seva activitat. Majoritàriament és una documentació produïda a l'exili o al final de la guerra però informa sobre la situació dels religiosos durant el conflicte.

Crònica d'Alella. Activitat dels religiosos durant la guerra. 
Cròniques dels col·legis 
La crònica és el document que recull l'activitat de cada comunitat i fins a finals dels anys vuitanta del segle XX es pot qualificar també com a crònica de l'escola. A les Constitucions i Regles Comunes de l'Escola Pia es defineix la tasca del cronista (R450), per tant, cada col·legi té la seva crònica.  El conflicte va provocar a comunitats i religiosos un fort trasbals en els anys de guerra, l'activitat de les escoles fou interrompuda, les comunitats foren disgregades i els religiosos van haver de fugir i amagar-se. Per tant les cròniques foren escrites a partir del restabliment de l'escola i comunitat, en forma de memòria retrospectiva a partir de començaments de 1939. El superior provincial demanà que cada religiós presentés un escrit relatant la seva vida durant els tres anys de guerra civil. La resposta va ser diversa. En les cròniques dels col·legi presentades al capítol provincial de 1940 o en el següent 1943 hi ha una crònica de les incidències ocorregudes a la casa i unes dades sobre cada
religiós de la comunitat.

En algunes ocasions la crònica intercala entre el text fotografies, fullets i retalls de premsa i són font d'informació directa sobre la comunitat i bon instrument auxiliar per introduir-nos en l'ambient que es visqué a partir del 18 de juliol de 1936 en les poblacions on residien els escolapis.

Màrtirs 1936-1939 (05-31)
Documentació sobre els religiosos catalans assassinats durant la guerra. Comprèn els processos de beatificació iniciats, que descriuen les circumstàncies de la seva mort i per tant la seva activitat durant aquells mesos i les celebracions per recordar aquests religiosos. També es guarda de cada un dels religiosos desapareguts la documentació que es recollí amb motiu de la publicació dels volums amb totes les biografies a Escolapios víctimas de la persecución religiosa en España.  

Testimoni de Josep M. Sirés. 
Memòries i testimonis personals 
Molts escolapis van deixar escrites amb motiu de la petició del provincial les seves vicissituds durant la guerra, la majoria havent de fugir per no ser assassinats. Són els records escrits de la ma de Joan Profitós, Jaume Casanovas, Pere Boronat, entre altres. Estan agrupats a 06-22, c. 1-2

Altres testimonis
Diari del 18 de juliol a Casa Badia, relat del 18 de juliol a Terrassa per Miquel Altisent 08-03 c- 9 i 32. Francesc de P. Badia i Tobella fou assassinat poc després, el 24 de juliol, a la Carretera de Matadepera juntament amb altres industrials terrassencs.
Salvador Dalmau i Castel. Escrits diversos sobre la guerra civil i la seva estada a la presó Model i el camp de treball dels Omells (08-20 c. 12)
Treinta meses de despotismo Rojo, de Josep M. Sirés Ibern,  manuscrit amb la crònica de la persecució situada a Alella. 08-F170, 08-03 c.90
Testimoni de Jaume Casanovas i Perramon

Altres documents dels col·legis i dels escolapis
Màrtirs escolapis a Calella, 07-15, c. 26
Moments conflictius, 1909 i 1936. 07-19 c. 50. Cròniques dels esdeveniments violents de 1909 i 1936 a Mataró. Sense signatura.

Correspondència
Sovint en cada fons personal es pot trobar les sèries que inclouen la correspondència, amb la que es pot trobar en alguns casos relats de la situació que varen viure durant la guerra.


Fotografies
En molts fons de col·legis apareixen fotografies amb aquesta temàtica.Són molt remarcables les que es van prendre durant l'atac i destrucció de l'Escola Pia Sant Antoni de Barcelona.

Façana de l'Escola Pia Sant Antoni, incautada per la CNT


dimecres, 29 de juny de 2016

Uns ferrers de tall a la Caldes del segle XIX. El fons Cal Pacardu

A l’arxiu també conservem fons documentals no produïts per l’Escola Pia. Són fons que han ingressat per donació dels seus productors o propietaris, els quals en la majoria dels casos han tingut o mantenen encara alguna relació amb l’Escola Pia i per això han decidit confiar en l’Arxiu Provincial per a la seva conservació

Cal Pacardu / Wikimedia Commons
Recentment ha ingressat a l’arxiu el fons Cal Pacardu, originari de la casa coneguda amb aquest nom situada al carrer Bellit de Caldes de Montbui, on fou descobert en el transcurs d’unes obres de restauració. És un antic casal, datat el 1735 en la llinda d’entrada. El donador del fons és el propietari de l’immoble, antic alumne de l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú i resident des de fa molts anys a Caldes de Montui. És un fons petit, consta tan sols d’un lligall de documents, una cinquantena de llibres escolars de finals del segle XVIII i XIX i una desena d’obres de teatre català d’inicis del XX, però té força unitat ja que pel seu contingut i recorregut cronològic permet construir l’activitat d’una família de ferrers de tall entre mitjans i finals del segle XIX. Els llibres completen la informació dels documents, informant de l’educació que reberen alguns dels seus membres.  


Fons de llibres / APEPC
Els llibres els hem catalogat al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic i per tant ja estan localitzables. Deu d’ells són nous al catàleg i per tant fins aquest moment només els tenim nosaltres. Foren emprats per diversos membres de la família, fet constatat pels noms escrits als preliminars de quasi bé tots els llibres. Els primers que apareixen entre els llibres editats entre el segle XVIII i XIX són Joan i Pau Viaplana, foren enviats a estudiar a l’Escola Pia de Moià, ho sabem perquè al menys en Joan ho apunta als preliminars d’alguns d’ells, i en un a més afegeix que és ferrer. Aquest fet denota que la família tenia una bona posició en poder enviar a estudiar un dels fills fora del poble. El nom de Viaplana ens refereix directament al Mas Viaplana, conegut casal i família de llarga permanència a la vila. També hi ha altres noms: Josep Roura (1831), Josep Viaplana i Poch (1836), Josep Poch Rius (1848), Francesca Poch, i Antonia Roura (1886). L’herència d'aquesta família pervingué per les pubilles, per això al segle XIX s’anàren succeït els cognoms Viaplana, Poch i Roura.


Llibreta de censos 1828 / APEPC
Pel que fa als documents manuscrits, que com hem dit conformen un lligall, resulten ser una agrupació documental amb una cronologia entre 1828 i 1886 que, amb discontinuïtats temporals, està tota relacionada amb el mateixos productors, propietaris d’una ferreria de tall situada a la mateixa casa del carrer Bellit, com a mínim fins a finals del segle XIX:  Pau Viaplana hi apareix de nou amb el seu germà Joan Viaplana i el seu cunyat Pau Roura.
Pau Viaplana s'encarrega de la ferreria (1851)
 Entre els documents apareixen llibretes de deutes, on podem veure amb detall els encàrrecs que realitzaven per a veïns del poble i de viles del voltant; el compromís de Pau Viaplana per fer-se càrrec de la ferreria (1851), els tractes amb el propietari d'un bosc, amb la participació d'un carboner, per a l'obtenció de fusta i carbó per al funcionament de la ferreria (1857 i1858),  preus i tipus de ganivets que arribaren a realitzar per a carnissers, pagesos, etc.  


Encàrrec de ganivets / APEPC
És també de destacar, tot i la seva senzillesa, un encàrrec de ganivets que es realitza retallant els models en fulls de paper amb anotacions sobre les seves característiques. Trobem també una relació dels treballs de reparació, el 1855, del seu molí esmolador, situat a la riera de Caldes de Montbui. Enric Moreu-Rey a La Rodalia de Caldes de Montbui, cita l’existència d’aquest Molí de Can Pacardu. Els documents estan tots redactats en català, els conceptes estan ben ordenats i amb una lletra força clara. Els darrers documents són rebuts de contribució que continuen situant el carrer Bellit com a lloc de la ferreria amb els mateixos propietaris. El darrer document és concloent: El 24 de gener de 1874 el rector de Caldes escriu un rebut per les misses per l’ànima de Pau Roura, el soci de Viaplana.  

Es un fons amb d’una temàtica no gaire habitual al nostre arxiu, però que creiem que molt interessant per a la història de Caldes de Montbui i la seva àrea, de la menestralia catalana a començaments de la industrialització i també pot tenir potencialitat didàctica, de cara al treball amb documents d’arxiu per a alumnes sobretot de secundària.

Nota de preus per feina realitzada, 1864 / APEPC

Encàrrec de ganivets / APEPC

Signatura: 10-030 / 5490, 5491 i 5492
Títol: Can Pacardu. Caldes de Montbui.
Dates extremes: 1798-1874
Nivell de descripció: Fons
Volum i suport: 1 lligall, 52 llibres. Paper i pergamí
Nom del(s) productor(s) Viaplana, Pau ; Roura, Pau ; Viaplana, Joan, i altres
Increments:  no es preveuen


Oriol Casanovas












dimarts, 14 de juny de 2016

Un nou escrit original de Sant Josep Calassanç : la visita pastoral Sede Vacante 1587


El 29 de març d’aquest any de 2016 hem descobert a l’Arxiu Diocesà d’Urgell un nou
escrit de sant Josep Calassanç. Situem-nos en aquell temps.

A causa de la llarga espera del nomenament d’un nou bisbe d’Urgell després de la mort d’Hug Ambròs de Montcada, els canoneges de la Seu en la sessió del 12 d’octubre de 1587 determinaren girar visita a tot el bisbat i es distribuïren els arxiprestats. Al doctor Rafael Gomis se li assignaren els de Tremp, Balaguer, Guissona, Agramunt, Sanaüja, Oliana i Ponts. S’emportà a Calassanç com acompanyant i secretari. Gomis va fer la visita entre els dies 26 d’octubre i 16 de novembre de 1587. Per a les visites a Oliana i a Ponts es va servir d’un altre secretari, la qual cosa ens fa pensar que Calassanç no l’acompanyà a Oliana i a Ponts. Les actes escrites per Calassanç es donaven fins per perdudes o extraviades. Ara, però, hem localitzat les actes de la visita als arxiprestats de Tremp, Balaguer, Guissona, Agramunt i Sanaüja. Aquest plec estava amb les altres actes de visita de 1587, però com que no estan signades, ningú havia identificat l’autor per la lletra. El manuscrit que ara hem descobert, és un plec de 30 pàgines en format foli, com un plec de paper de barba clàssic.

Primera pàgina del manuscrit. / Arxiu Diocessà d'Urgell

Les actes escrites per Calassanç ocupen 22 pàgines, des de la segona endavant, sense pàgines en blanc. A les pàgines 1, 25, 27, 29 i 30 hi  ha algunes anotacions de Calassanç. A la pàgina 25 es transcriu una carta que signa  Cap de Vila i seguida d’una anotació de Rafael Gomis. És tot en llengua catalana, excepte paraules llatines que segons el costum de l’època s’usaven.

El document no està signat, ni el nom de Calassanç hi figura enlloc. De totes maneres no dubtem de l’autoria per l’estil inconfusible de la lletra i per un signe que hi trobem algunes vegades i que ell acostumava posar en les còpies de les cartes en el llibre copiador i en les actes dels capítols dels canonges. És com una rúbrica sense posar-hi el nom. A més de les parròquies arxiprestals (Tremp, Balaguer, Guissona, Agramunt, Sanaüja), visitaren altres parròquies, entre elles la de Peralta de la Sal. En cada lloc visiten el temple parroquial, les capelles de la població i el cementiri. Indiquen les deficiències que hi troben i obliguen sota penes reparar-ho en un temps limitat. De cada altar s’indica a quin sant o invocació està dedicat sense fer-ne una descripció i els beneficis que hi ha amb el nom del sacerdot que els serveix. Especial atenció es té sempre del sagrari. Per aquestes actes podem saber el nom de cada un dels sacerdots que hi havia a cada parròquia i l’ofici i benefici que tenia. Només en el cas de la visita a Peralta de la Sal, trobem una exhortació de tipus moral sobre els costums dels fidels. S’exigeix acabar amb les blasfèmies i mal parlar de la gent.

Creiem que aquest document és una bona aportació per a la biografia de Calassanç, però al mateix temps ofereix bones i noves dades per a la historia local dels pobles visitats, per a la del bisbat d’Urgell i per a la de Catalunya en general.
Joan Florensa
Aniol Noguera

Signatura atribuïda a Calassanç en aquest manuscrit
Signatura de Calassanç en el llibre copiador 
de cartes dels capítols dels Canonges



















dilluns, 23 de maig de 2016

Llibres de bibliòfil (3)

En els dos articles anteriors publicats en aquest nostre blog hem anat exposant llibres singulars, els que acostumem a denominar de bibliòfil. Assenyalàvem que les característiques que poden convertir un llibre en especial són: el títol, la dedicatòria, la tipologia, la qualitat del paper, la singularitat, l’enquadernació; és a dir, alguna cosa que el fa diferent o singular.

La tipologia dels llibres amb alguna singularitat que tenim són diverses, com per exemple: llibres de primera comunió, devocionaris, llibres litúrgics tant els d’altar com els dels fidels, premis escolars, obsequis; hi podem afegir les enquadernacions d’alguns treballs escolars.
Llibres de Primera Comunió amb enquadernacions diferents. 
Recollim a continuació alguns d’aquests llibres especials que tenim a la nostra Biblioteca Provincial. No en fem pas una relació exhaustiva, sinó simplement una selecció.

Llibres de Primera comunió
De llibres de primera comunió en tenim uns quants. Són blancs i servien perquè el nen o la nena els lluïssin com un complement més. Una mateixa edició d’un llibre el tenim amb enquadernacions diferents. Per exemple del llibre San Martín: Tesoro celestial: primer libro de devoción en la aurora de la vida. - 1a ed.. - Barcelona: Sanmar, 1956 ; 149 p.; il.; 11 cm. Enquadernació de luxe, amb dibuixos vegetals i una medalla daurada (# 2 cm.) amb Jesús i dos joves a la coberta.
Llibre de primera comunió. En tenim tres exemplars del mateix llibre amb adorns diferents.

Missals
Missal amb enquadernació especial. 
És conegut el de Altisent, Miquel : El nostre missal. - Madrid: Compañía Bibliográfica Española sa., 1960; 211 p.; 17 cm. Enquadernació de luxe amb pell i dibuixos daurats, en un estoig. A vegades el missal dels fidels o el devocionari es protegia amb unes cobertes de pell repujada: d’aquestes cobertes en tenim algunes a vegades acompanyant el llibre i altres soltes.

També guardem algun missal d’altar amb característiques especials com el Missale romanum ex decreto SS. Concilii Tridentini restitutum S. Pii V Pont. Max. jussu editum, aliorum. - XXII ed. juxta typicam Vaticanam. - Ratisbona: Sumptibus et Typis Friderici Pustet, 1939; 55, 816, 220, 36, 4 p. i afegits: 2 làm. color; 32 cm.
Enquadernació en pell amb els quatre evangelistes, 8 claus, 2 tanques metàl·liques.

Edicions especials

Un llibre o millor un fullet molt especial és aquest: Jacinto de San Vicente: Oración fúnebre en las Honras del Ven. Siervo de Dios P. Ioseph de la Madre de Dios Fundador de los clerigos regulares pobres de la Madre de Dios de las Escuelas Pias ... / díjola ... Iazinto de San Vicenzio ...; traducela el P. Agustin [Passante] de S. Thomas de Aquino rector del Collegio de la Esc. Pia de Moyá … - En Varsovia: por Pedro Elert, 1649; y de nuevo en Moyà por Pedro Abadal, 1684. 29 p. : 1 gravat ; 20 cm. La pecularietat d’aquest opuscle consisteix en que Pere Abadal era un gravador i no un impressor de llibres. Aquest és una excepció i se’n coneixen poquíssim exemplars.

Entre les dedicatòries que creiem especial és del llibre de Josep Redorta Lorente: Conflict management: Ciencia aplicada a la gestión del conflicto amb pròleg de Rosa Torre i epìlog de Pascual Ortuño. - Barcelona: Almuzara, 2016; 222 p.; il.; 23 cm. - (Manuales de Economía y Empresa). Amb dedicatòria impresa i signatura a mà de l'autor a l'escolapi Jaume Romans, antic professor de l’autor a Granollers.

A aquests llibres hi podem afegir com a enquadernacions especials els exercicis escolars que entre 1900 i 1936 guardaven d’alumnes, que en acabar el curs els relligaven en volums i la coberta s’imprimia amb aires modernistes. En tenim dels col·legis de Sant Antoni, de Sarrià, de Valls, d’Alella i de Terrassa.

Joan Florensa
Problemes d'Aritmètica, EP S. Antoni, 1917


dimecres, 20 d’abril de 2016

Llibres de bibliòfil

A la nostra Biblioteca Provincial hi tenim una col·lecció de llibres de bibliòfil, és a dir, d’aquells que s’han publicat amb una qualitat i condicions especials, com per exemple el títol, la dedicatòria, la tipologia, la qualitat del paper, la singularitat del llibre, les il·lustracions, l’enquadernació. D’aquests llibres de bibliòfil se’n fan tirades curtes i numerades. La nostra col·lecció està formada per 61 volums. La majoria provenen del senyor Josep Maria Miró, pare dels germans Josep Anton i Xavier prou coneguts, els quals donaren la col·lecció paterna a l’Escola Pia. Va ser un notable enriquiment dels nostres fons.
No farem aquí una relació de tots els volums. En destaquem alguns. Aprofitem aquest moment per fer un record de Ramon Llull, del que estem celebrant enguany els set-cents anys de la seva mort i citem una de les seves obres publicades com a llibre de bibliòfil. També reproduïm el volum del poeta Àngel Guimerà, antic alumne de l’Escola Pia de Sant Antoni, a la qual es mostrà sempre molt agraït. En mostrem d’altres que tenen alguna singularitat, com El Cantar de los Cantares que està pintat a mà, és a dir, es tracta d’un exemplar únic, ja que cada exemplar era diferent.
Il·lustració de EC Ricard al llibre d'Amades

Amades, Joan (1890-1959). El Pirineu : tradicions i llegendes. Xilografies de E.C. Ricard. Acolorides per Manuel Barragan. Barcelona: La Llumanera, 1949. Accés lliure a MDC



Anglada i Sarriera, Lola (1892-1984): La Barcelona dels nostres avis / Lola Anglada i Sarriera. -- Barcelona: 1949; 335 p.: 31 làm. ; 30 cm.
Edició en paper de fil Guarro, amb les làmines, frisos, i caplletres, culs de llàntia i il.lustracions en bicolor. Relligadura vuitcentista en moaré de seda i daurats, en estoig de cartró. Numerat 31 / 500, impremta Indústria Gràfica Viladot.
Il·lustració de l'exemplar de Terra Baixa

Guimerà, Àngel (1845-1924): Terra baixa. Drama en tres actes i en prosa / Àngel Guimerà; il·lustrat per Maurici de Vassal. -- Barcelona: Editorial Orbis, 1930;   132 p.; 12 làmines sobre paper japó; 29 cm. Cobertes de pell repujada, amb estoig . Paper fil de casa Guarro, numerat 155 / 250, impremta Tallers Gràfics Altés de Barcelona
L'escala de l'enteniment, de Llull
Llull, Ramon (1232-1315): Ascens i descens de l'intel·lecte. Llibre de l'il·luminat doctor Ramon Llull / Traducció de Francesc Salvà i Miquel; aiguaforts de Ramon de Capmany. -- Barcelona : Hora, 1953; 175 p. : 21 aiguaforts; il. ; 34 cm.
Sense relligar, en estoig de cartró. Paper gran de fil de la Gelidenca, numerat 42 / 120, impremta de Joan Sallent de Sabadell.

Il·ustració del Cantar de los Cantares de Salomón...

Luis de León (1527-1591): El Cantar de los Cantares de Salomón según la edición reconocida y cotejada con varios / Fray Luis de León. -- Sant Feliu de Guíxols : Imp. de José Ma. Viader, 1946; 153 p. : 8 làm.acolorides a mà; i vinyetes, orles i lletres inicials ; 28 cm.
Cobertes de pergamí amb daurats i en estoig. Paper fil amb filigrana comú, numerat ?? de 200


Pàgina del Cantar de los Cantares de Salomón ...
Relació d’autors dels que tenim algun volum de bibliòfil:

Amades, Joan (1890-1959)
Benavente, Jacinto (1866-1954)
Calderón de la Barca, Pedro (1600-1681)
Cervantes Saavedra, Miguel de (1547-1616)
D'Ollanda, Francisco (1517-1585)
Goethe, Johann Wolfgang (1749-1832)
Gramunt i Subiela, José (1893-1968)
Hofmannsthal, Hugo von (1874-1929)
Juan de la Cruz, san (1542-1591)
Larra, Mariano José de (1809-1837)
Milton, John (1608-1674)
Monreal i Tejada, Lluís (1912-2005)
Montoliu, Manuel de, (1877-1961)
Rusiñol.  Santiago (1861-1931)
Sagarra, Josep Maria de (1894-1961)
Teòcrit (s. III)
Vega, Lope de (1562-1635)
Vélez de Guevara, Luis (1579-1644)
Verdaguer, Jacint (1845-1902)
Violant i Simorra, Ramon (1903-1956)

Joan Florensa

dilluns, 14 de març de 2016

Bibliofília i llibres singulars a la Biblioteca Provincial de l'Escola Pia de Catalunya

Bibliofília és l’amor als llibres. Així en general podríem dir que és una actitud força comuna i de manera especial es dóna en llibreters, en bibliotecaris i en altres tractants en llibres. Però també lectors tenen estimació pels llibres.
De manera més específica la paraula Bibliofília s’aplica als col·leccionistes de llibres i als que sobretot s’interessen pels que tenen alguna característica especial pel títol, la dedicatòria, la tipologia, la qualitat del paper, la singularitat del llibre, l’enquadernació.
Aquesta afecció pels llibres no és pas cosa d’ara, sinó que ve de lluny. Es considera que l’iniciador va ser l’anglès Richard de Bury (1287-1345) -que realment es deia Richard d’Aungerville-, el qual des de 1333 va ser bisbe de Durham i aleshores dedicà moltes hores al silenci i a la lectura amb tranquil·litat. Havia col·leccionat molts llibres i afirmava que l’únic plaer mundà legítim era el de la lectura. Va ser un amant dels llibres i ho fomentà.
Deixà escrit un llibre que es considera el primer tractat de biblioteconomia. La primera edició impresa va ser el 1473, després ja de la seva mort.
Es troba traduït a diverses llengües. En català el traduí i publicà Josep Pin i Soler el 1916 a Barcelona per la Llibreria S. Babra.

Edició castellana de 1927 amb traducció de Tomàs Viñas
La primera traducció al castellà la va fer l’escolapi Tomàs Viñas (1864-1929), després se’n han fet d’altres com les de Carlos Saíns de Robles el 1969 i la de Emilio Pascual Martín el 1995. El pare Viñas era un llatinista reconegut per anteriors i recents publicacions i a més durant anys havia estat l’arxiver general de l’Escola Pia a Roma, fet que li va permetre treballar també en el fons bibliogràfic d’aquella casa.
La fitxa d’aquest llibre, que podeu consultar a la nostra Biblioteca Provincial, és la següent:

Bury, Richard de: El Philobiblion : muy hermoso tratado sobre el amor a los libros,. Traduccido directamente del latín por el Padre Tomás Viñas de San Luis. Madrid : Librería de los Bibliofilos Españoles , 1927; XXIV, 211 p. : il., [6] h. de lam. ; 12 cm.

Existeix una altra impressió igual del llibre publicada per Miquel-Rius a Madrid i el mateix anys.
Una altra traducció del pare Tomàs Viñas va ser aquests mateixos anys la de l’Atlàntida de Verdaguer, del català al llatí en vers.

Verdaguer, Jacint: L’Atlàntida : Poema premiat per la Diputació de Barcelona en els jocs Florals de 1877 : edició del cinquantenari, publicada per iniciativa de la Real Academia de Buenas Letras i del consistori dels Jocs Florals sòts el patronat de la excel·lentíssima Diputació  de Barcelona. Text català original i versions castellana, francesa, italiana, portuguesa, provençal i llatina inèdita. Barcelona : Estampa de la Casa Miquel-Rius, 1929. 372 p.; 33 cm.
Edició en paper de fil de la Casa Guarro, 260 exemplars numerats.
La traducció llatina de Tomàs Viñas a partir de la p. 285: Aílantis poema Hyacinthi Verdaguer, Phri. Quodlatine vertit Thomas Vinas a S. Aloisio Schol. Piar. Ex-Praep. Grlis:. 

Dels quatre exemplars que conservem d’aquesta obra a la Biblioteca provincial, un està enquadernat en tela i llom de pell (259/260), un segon en pergamí (233/260) i els altres en cartró 86/260 i 189/260).

L’any següent es complementà la publicació per insinuació dels subscriptors amb il·lustracions:

Ollé Pinell, Antoni: Cinc il·lustracions per al poema L’Atlàtida de Mn. Jacinto Verdaguer, compostes i gravades al boix.... Barcelona: Casa Miquel-Rius, 1930. Edició en paper fil de Casa Guarro. Cobertes de cartró i cinc làmines amb els gravats. 


El text llatí de Tomàs Viñas s’ha publicat novament a:

Verdaguer, Jacint: Atlantis. Versió llatina de Tomàs Viñas, revisada per Joan Bellès ; text català establert per Narcís Garolera ; pròleg de Joaquim Arenas. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003; 136, 136 p. ; 20 cm.

De la primera edició de l’Atlàntida feta a Barcelona per l’Estampa de Jaume Jepús el 1888 en conservem un exemplar signat pel mateix Mn. Cinto amb aquesta dedicatòria recordant les hores que el poeta havia estat a la comunitat escolàpia de Guanabacoa, formada totalment per religiosos catalans, llegint-lós els versos que acabava d’escriure en el viatge entre Catalunya i Cuba, comunitat de la que era rector el pare Parera:
Exemplar amb dedicatòria manuscrita de Verdaguer


“Al Rnt. P. N. Joaquim Parera dedica eix humil recort de nostra estimada Catalunya son amich que a ses oracions s’encomana. Jacinto Verdaguer Pbro.”

En les anotacions anteriors hi acabem de veure tot un seguit de singularitats en llibres. No són pas les úniques que tenim a la Biblioteca Provincial. Anirem descrivint-ne d’altres en successives entregues.


Joan Florensa