dilluns, 8 d’abril de 2019

Dos escolapis polonesos en la II Guerra Mundial

Mostrem en aquest episodi un record personal de Joan Florensa relacionat amb la Segona Guerra Mundial. Ens desviem una mica de la línia temàtica del nostre blog però creiem que el contingut és molt interessant pel fet de narrar la participació d'uns escolapis coneguts per ell, i també a la província, en un fet històric tan rellevant com la Segona Guerra Mundial i en una de les seves batalles més transcendents.

Vaig estar a Iratxe del novembre de 1946 al juliol de 1949. Durant aquest temps passaren per aquella casa dos escolapis polonesos; no puc precisar el moment però seria més aviat cap al final de l’indicat període. Feia bon temps de manera que un dels dies ho celebràrem amb una “merienda-cena” a l’horta, és a dir, a la finca que hi havia a l’altre costat de la carretera respecte del monestir (a l’esquerra anant de Logroño a Pamplona).
No ens feren cap conferència explicant-nos la seva vida, però el pare Miguel Ganuza, un dels ajudants, ens ho transmetia als joves estudiants. Foren unes narracions que m’impactaren i per això les he mantingut en la memòria i de tant en tant se’m tornen a fer presents i les voldria compartir per evitar que quedin en un oblit total.
¿Qui eren aquells escolapis que em cridessin l’atenció i encara avui en mantingui el record?
El pare Enric Miszkurka (1906-1985) —després en els Estats Units es canvià el cognom pel de Mirowski— era d’aspecte més jove que el company tot i que era més gran, alt, molt senyor, amb un aire de noblesa, senzill i amb gestos amables. L’altre, el pare Cheslao Naumowicz (1907-1985) —canvià el nom per Chester— semblava més gran d’edat, molt alegre, railler, semblant a un posterior Joan XXIII. En el nostre Arxiu Provincial guardem algunes cartes d’aquests escolapis escrites anys després des dels Estats Units.
El pare Miszkurka es trobava en el col·legi de Lida i el pare Cheslao era el rector del de Lubieszow quan les tropes soviètiques ocuparen Polònia a partir del 17 de setembre de 1939 i se la repartiren amb els alemanys. El primer d’aquests dos escolapis s’havia incorporat a l’exèrcit polonès com a capellà i el segon aconseguí fugir cap a Hongria.
1 setembre 1939. La Wermach entrant a la frontera de Polònia / Wikimedia Commons
L’exèrcit polonès va ser derrotar i els soviètics feren presoners a oficials i soldats a més d’altres persones significades. Els presoners foren internats en camps de concentració: en el de Kozelsk hi internaren els militars que entre oficials i soldats sumaven uns 8.000 homes: entre ells hi havia el pare Miszkurka. Després d’un judici sense els inculpats foren tots massivament condemnats a mort: el comissari Beria donà l’ordre que Stalin rubricà. Era el mes de març de 1940.

El 4 d’abril següent començaren les execucions que arribaren a la xifra de 21.768 assassinats en pocs dies. El pare Miszkurka estava internat en el camp dels militars, com he dit. La tarda anterior al començament de la matança, des d’una casa apartada demaneren un capellà d’entre els presoners per atendre un moribund. El pare Miszkurka s’oferí a assistir-lo. Anà a la casa, extrenuncià i atengué el malalt en aquells últims moments. Però quan pensava tornar al camp de concentració es trobà que ja s’estava fent la masacre col·lectiva en un lloc conegut com Katyn que després es convertí en un bosc per amagat la massacre. No hi anà. Salvà la vida. Vagà un temps i fou novament pres i deportat a Sibèria. Hi arribà que feia molt fred i cada pres s’havia de fer un lloc per aixoplugar-se, al mateix temps que treballava pels botxins.
Andrezj Wadja va fer el 2007 una pel·lícula sobre la massacre de Katyn perquè un dels oficials assassinats era el seu pare. El film tingué bona acollida.
Els aliats necessitaven soldats i decidiren crear cossos d’exèrcit amb voluntaris de nacionalitats conflictives, com el jueus o els polonesos. Si col·laboraven militarment, els prometien que després gaudirien de una millor situació de la seva pàtria. La URSS alliberà els presoners polonesos que tenia. Eren lliures i podien marxar. El pare Miszkurka anà a peu des de Sibèria a Pèrsia (aleshores colònia britànica, avui Iran) on s’organitzava un dels cossos de l’exèrcit polonès i s’hi ajuntà com a capellà.
Aquest cos d’exèrcit, segons diu la consueta, participà en accions a Palestina i Egipte.
La intervenció més rellevant, però, va ser en la recuperació de Montecassino. Era un punt estratègic que dificultava als aliats el camí cap a Roma des de Nàpols: un turó en el centre de la vall que domina el pas de sud a nord en el camí natural entre Nàpols i Roma. El turó estava coronat pel monestir fundat per sant Benet. Els alemanys s’hi feren forts, però sembla que respectaren el monestir fortificant-se en el turó, no dintre del cenobi. 
Al peu d’aquest turó coincidiren els dos escolapis Miszkurka i Cheslao com a capellans dels seus compatriotes. Presenciaren els atacs dels soldats polonesos per enfilar-se fins al monestir amb moltíssimes baixes com palesa el cementiri que hi ha allà. Foren els polonesos els que primer arribaren a les ruïnes del famós cenovi. La batalla per Montecassino es desenvolupà entre els primers dies de gener i el 18 de maig de 1944. El 15 de febrer patí el bombardeig aliat més cruel i destructiu dels que el seguiren. 
Ruïnes de l'abadia de Monte Cassino. / Wikimedia Commons

El pare Giuseppe del Buono, general de l’Escola Pia, i resident a Roma, anotà en el seu Diario el dia 15 de febrer de 1944: “La trágica hora de Montecassino, la Abadía de Montecassino, uno de los monumentos más insignes de la cristiandad, faro de luz durante siglos, centro benéfico no solo de la más alta y fecunda vida monástica, sino también de innumerables obras que han suscitado constantemente el aplauso y la  admiración del mundo, hoy ha sido alcanzada por el torbellino de la guerra que arrecia  la humanidad.
Ha sido vivísimo y universal el lamento por una ofensa tan deplorable que priva a la Iglesia y a la civilización de un baluarte de oración y de paz. De las ruinas humeantes del insigne monasterio surge un reproche y una advertencia a nuestra desventurada generación, la cual en la odiosa violencia por la que es tan trastornada, destruye las obras más sublimes que la virtud y el genio han sabido suscitar en honor de Dios, con la incesante llamada de los redimidos hacia Él.” 
El Govern polonès de l’exili creà una medalla commemorativa, Creu de Montecassino, que concedí als oficials i soldats que hi havien participat. És més que probable que els dos escolapis la tinguessin.
Els aliats a partir d’aquell moment tenien el camí cap a Roma relativament fàcil: les tropes aliades hi entraren el 4 de juny d’aquell mateix any 1944, després que els alemanys abandonessin la ciutat.
Els dos escolapis polonesos els dies 26 al 29 de novembre de 1945 —uns dies de permís per descansar anaven bé— s’hostatjaren a la nostra casa romana de Sant Pantaleó i ben segur que explicarien les seves aventures de la guerra. Tornaren a incorporar-se a l’exèrcit estacionat a Fano (província de Pesaro i Urbino)
No he pretès cap biografia o història, sinó deixar constància d’uns records que es refereixen a aquests dos escolapis polonesos. Els he emmarcat en uns tristos esdeveniments mundials. Són fets deslligats, però són els meus records. He consultat la consueta de cada un d’ells publicades en Ephemerides Calasanctianae, núm. 11 (novembre 2018), p. 623-624 i 625-627, que passa molts per sobre d’aquests fets. Per a les dades cronològiques m’he servit de Wikipedia i he tret algunes dades, com heu vist, del Diario del pare Guiseppe del Buono segons la traducció al castellà de José P. Burgués.

Joan Florensa

Printfriendly