dimecres, 11 de desembre de 2013

L'Escola Pia de Mèxic, 100 anys


El 23 de desembre de 1913 arribaren a la ciutat de Puebla els escolapis Joan Figueras Españó (Sabadell 1873 - Puebla 1916) i Joan Vives Barrera (Solsona 1869 - 1938). Eren els primers que oficialment trepitjaven Mèxic amb la voluntat de fundar-hi un col·legi.

Joan Figueres i Españó
Hi arribaren altres religiosos i obriren l’escola de «El Portalillo». La revolució i la pesta obligaren a abandonar temporalment el col·legi i la ciutat. El més dolorós per a l’Escola Pia va ser la mort el 24 d’abril de 1916 del pare Joan Figueras, després de dedicar-se a l’atenció i cura dels empestats. La seva memòria ha quedat com un símbol de generositat i entrega.
Se succeïren diversos intents de refer la comunitat i l’escola, però tingueren poca durada.
Finalment el 5 de febrer de 1951 sota la direcció del pare Vicenç Ortí s’obriren novament les aules a la que hi acudiren uns 250 alumnes. L’escola s’ubicà en un lloc diferent de l’anterior, al carrer «5 de mayo» i va prendre el nom de Instituto Carlos Pereyra.
La llavor ha donar fruit, l’arbre ha crescut, s’ha fet frondós. Molts religiosos catalans hi ha esmerçat anys de la seva joventut o hi han dedicat la vida. S’hi crearen les cases de formació, indispensables per tenir autonomia. El 1957 es constituí en una delegació provincial de Catalunya, el 3 de desembre de 1966 el pare general l’erigia en viceprovíncia depenent de Catalunya i, finalment, el 23 de maig de 1990 va transformar-se en una nova província autònoma de l’orde.
Avui cent anys després de l’arribada del pare Joan Figueras, l’Escola Pia està ben arrelada a Mèxic.
El 23 de novembre de 2013 s’han celebrat solemnement els actes de commemoració del primer centenari de la presència escolàpia a Mèxic.
Com a record de l’aportació escolàpia catalana a la província mexicana, aquesta donà a la província una gran placa, que reproduïm.


És obra de l’artista fra Gabriel Chávez de la Mora, benedictí. És de bonze massís, fos en el taller de la Fundición Neleco de Mèxic DF i emmarcada sobre fusta de 60 cm2, mentre la part metàl·lica fa 51 cm2.
Representa Calassanç assegut, semblant a un dels dibuixos de Josep Segrelles, amb un llibre que aguanta amb la mà esquerra juntament amb el nen —els dos s’impliquen en la lectura—, la mà dreta la té sobre el nen en senyal d’acolliment. Descalç, com a pobre i mestre de pobres. El seient o càtedra té gravat el lema «Piedad - Letras». Uns perfils de nois apareixen al fons: són tants i tants alumnes que s’han format segons l’esperit de Calassanç. L’escut de l’Escola Pia apareix com un estel que il·lumina l’ambient i l’educació. L’escut, el nen i el cap de Calassanç formen un triangle. Calassanç va viure amarat de l’amor a Maria Mare de Déu i de servei als infants.
Això és el que han intentat ser i seran sempre «Las Escuelas Pías de México», inscripció que llegim al peu del dibuix amb les dates de la seva secular vida: 1913-2013.
Una línia, que sembla una casa, ho engloba tot.

Joan Florensa

Licencia de Creative Commons
Escola Pia de Mèxic, 100 anys by Joan Florensa is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-CompartirIgual 4.0 Internacional License.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Episodis de la guerra de successió: El Llibre de Crònica de Balaguer.

Entre els documents més antics que es conserven a l'arxiu es troba el llibre de Crònica del col·legi de Balaguer. Es tracta d'un volum manuscrit que recull la història de l'escola des de la seva fundació el 1699 fins el 1762. A més de la crònica inclou una recopilació dels censos i propietats obtinguts durant el segle XVIII. Té un gruix considerable però la majoria de les pàgines estan en blanc. La tinta en algunes pàgines s'ha oxidat però en conjunt la el seu estat de conservació és força bo. Les cobertes són de pell amb decoració gofrada i compta amb dues tanques metal·liques.
Aspecte exterior del llibre de crònica de Balaguer

Els episodis de la guerra de successió narrats en el llibre de crònica de Balaguer foren escrits amb posterioriat, ja que aquells moments foren d’una gran inseguretat i l’activitat fou molt reduïda,  tan sols hi residí un escolapi entre 1707 i 1710, i l’escola fou destruïda per acció directa de la guerra. De fet els primers anys de vida de l’escola ja estigueren marcats per aquest conflicte. La signatura de les capitulacions de l’Ajuntament de Balaguer amb l’Escola Pia daten de 1699 i el permís del Bisbe d’Urgell arribà el 5 de juny de 1700.  Pocs dies després el virrei de Catalunya Jordi de Darmstatdt, en nom de Carles II, escrivia una carta a Balaguer on autoritzava la fundació, recordant que ell coneixia bé l’activitat dels escolapis a centreeuropa, on eren molt apreciats.  En les capitulacions els escolapis es comprometien a ensenyar a la població infantil en les tres aules que marcaven les seves Constitucions: una de minyons i dues de gramàtica i retòrica.
Portada de la crònica

Iniciada la guerrra, pel febrer de 1706 l’ajuntament requeria als escolapis que desallotgessin la Casa dels Estudis, situada a l’antic castell de Balaguer, per allotjar-hi un regiment de cavalleria. Als escolapis se’ls oferia la possibilitat d’hostatjar-se a casa d’un religiós que s’havia manifestat clarament en contra de l’establiment de l'escola pia a Balaguer, fet que no facilitava gaire la seva continuïtat. El juliol de 1706 els escolapis varen poder retornar al seu edifici però el trobaren ja malmès per la presencia dels soldats. L’ajuntament aquesta vegada es va comprometre a reparar els desperfectes. Però els esdeveniments es precipitaren a partir del 25 d’abril de 1707 amb la derrota austracista a Almansa i la consequent arribada dels exèrcits felipistes que ocuparen la plana de Lleida. El maig de 1707 arribà part de les tropes vençudes de l’arxiduc fugint d’Almansa i l’ajuntament les va acollir al col·legi.  Hi convivien soldats, religiosos i nois. El  juny de 1707 el gruix de les tropes felipistes ja eren molt a prop i el rector va decidir abandonar el col·legi, com també va fer gran part de la població.

Segons la crònica de l’escola pia de Balaguer en aquell moment, només quedaven 13 persones a la ciutat a més d’alguns religiosos en els convents. El diaca Jacint Tord intentà retenir el rector de l'escola Joaquim Bernadelli recordant-li el compromís que tenia de mantenir-s'hi malgrat els esdeveniments adversos, però quan el 5 d’agost les tropes franceses van ocupar Balaguer a l’edifici de l’escola tan sols hi quedava el p.Jacint. El diaca va prestar obediència a les noves autoritats per consell dels paers i es va preparar per acollir soldats. Al col·legi hi varen anar militars pacífics que impediren que les tropes el fessin malbé, però el 8 de setembre de 1707 aquests  soldats van marxar per a continuar la conquesta del territori i el p. Jacint es va quedar novament sol.
Primeres pàgines del llibre de crònica de Balaguer.
Marxà uns dies a la recerca dels religiosos fugits però no aconseguí convèncer ni a l’antic rector i en tornar a Balaguer va comprovar que els felipistes havien drestruït el col·legi, ensorrant la teulada per utilitzar les bigues i emportant-se portes, finestres i tot el que els podia ser útil. Sol i sense recursos, el p. Jacint va optar per ordenar-se sacerdot per poder percebre l’almoina de la celebració. El març de 1708 els francesos van abandonar Balaguer i la ciutat fou ocupada aquest cop pels miquelets, que varen iniciar un nou saqueig de la ciutat. Els eclesiàstics i religiosos acordaren enviar al p. Jacint com a missatger a Cervera per demanar al cap dels miquelets que evacuessin la ciutat, fet a la que el comandant accedí afavorint la pacificació de la ciutat.
Fragment de la crònica on s'explica l'ocupació
 francesa i el posterior saqueig dels miquelets.

No fou fins el 1710 que vingué un nou escolapi, Bartomeu Mir, per ajudar-lo en en les classes. A partir de 1711 la situació bèl·lica va començar a caure del bàndol felipista. El 20 de febrer les tropes del duc de Vendome van entrar a Balaguer conquerint-la ja per darrera vegada. Els escolapis van haver de començar de nou l'activitat en un altre estatge, ja que el castell estava en runes. El 1714 van adquirir una casa i una capella al  carrer de Sant Joan per instalar-hi el col·legi.




Fonts d'informació
Llibre de crònica de Balaguer. Signatura: CAT APEPC 07-11 1 1
Joan Florensa i Parés. Tres-cents anys de l'Escola Pia de Balaguer. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999
Oriol Casanovas
Llicència de Creative Commons
Episodis de la guerra de successió: El Llibre de Crònica de Balaguer. de Llibre de crònica de Balaguer està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a laplega.blogspot.com

dijous, 10 d’octubre de 2013

Nou ingrés de documentació: Memòries dels Cachiveranos (1998-2011). L’educació en el lleure a Mexicali.

L’estiu de 1998 l’Escola Pia de les Califòrnies iniciaren a la ciutat de Mexicali els Cachiveranos, una activitat dirigida a nens, adolescents i joves similar a la realitzen a Catalunya els casals d’estiu. Aquesta activitat també s’organitza en una l’altra ciutat amb presència escolàpia a Las Californias, Tijuana, on són anomenats Cali-veranos. Coordinat des del seu inici per l’escolapi Josep Segalés, amb el suport de Colònies Jordi Turull i Educació Solidària, amb la intenció d’introduïr el rol social i educatiu que a Catalunya realitzen els esplais. Aquesta tasca educativa la realitzen monitors, que allà són anomenats tíos, que compten amb la col·laboració de monitors arribats des de Catalunya a través de Educació solidària. Altres tasques de l’Escola Pia de las Californias, a banda dels col·legis, que realitzen a través de les parròquies són les anomenades Escuelas de Tareas, dedicades a millorar la instrucció de nens i joves d'àrees desfavorides,  i els Hogares Calasanz, que fan una tasca educativa integral a nens i joves amb carències afectives i educatives més elementals.

La documentació, recull totes les activitats que realitzen, els membres que en formen part i la correspondència entre els organitzadors. És una documentació força moderna, però que tanmanteix dóna testimoni de l’activitat i l’esperit educatiu dels escolapis catalans en aquelles terres.  

Dades d’identificació:
Codi d'identificació - Signatura :   CAT APEPC 07-81 5157

Títol (propri):   Cachiveranos
Data exacta:   1998 - 2011
Lloc:   Mexicali (Baja California, Mèxic)
Nivell de descripció:   Unitat documental composta
Volum i suport de la unitat de descripció :   10 quaderns de paper imprès i fotocopiat. 1 capsa.
Nom(s) del(s) productor(s):   Escola Pia de Catalunya. Viceprovíncia de Las Californias



divendres, 13 de setembre de 2013

Memòria del 1714


Casa de la Bolla. Barcelona.
El curs 2013-2014 començarà coincidint amb les commemoracions  del 300 aniversari del final de la Guerra de Successió (1702-1714). D'aquests fets els escolapis no en van ser aliens, doncs al contrari, van restar al costat dels vençuts i les seves cases van quedar sense recursos. El col·legi de Moià patí dos incendis ocasionats per les tropes borbòniques, el d'Oliana va perdre la majoria de les propietats, fet que li va ocasionar la ruïna econòmica, i a més d'haver de lamentar la mort del germà Simeó Viladebaix d'un tret de la guardia nocturna, que el va confondre amb un bandoler. L'edifici de l'Escola Pia de Balaguer va quedar en runes pels efectes directes de la guerra. Com la majoria dels habitants del Principat, els escolapis van sobreviure en un estat de pobresa extrema.

D'altra banda també cal destacar que entre els edificis històrics que pertànyen a l'Escola Pia hi ha la Casa de la Bolla, al carrer de Sant Antoni Abat. L'edifici estava al costat del portal de Sant Antoni i havia pertangut a la Generalitat, que l'usava pel control de mercaderies i persones a l'entrada de Barcelona. El 1816 el rei Ferran VII va cedir-lo als escolapis per ampliar les aules de Sant Antoni. La relació amb la guerra de successió és que en el seu interior s'hi van refugiar l'11 de setembre de 1714 els resistents de Barcelona poc abans de signar la capitulació el dia següent.

Coberta del llibre.
Des d'aquest blog tenim la intenció d'oferir eines per a professors i estudiants per al les seves classes i treballs de recerca. Hem obert una nova pàgina al blog amb informació sobre la nostra proposta de treball a les Institucions Educatives i d'una manera més general sobre la societat catalana del segle XVIII. També anirem publicant entrades amb articles, comentaris de documents i notícies al voltant dels fets històrics de la Guerra de Successió. 

Com a primera proposta, recomanem la lectura d'un llibre de recent aparició: 1714: el setge de Barcelona, escrit per Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernández Cardona i publicat per Angle editorial. Aquest llibre es podia adquirir conjuntament amb 'El Periódico de Catalunya' el proppassat diumenge 8 de setembre. El llibre té una evident voluntat divulgativa i està generosament il·lustrat. És ideal per introduïr-nos en la història de la guerra en particular i de la societat del segle XVIII en general. Molt indicat per a les etapes tant de l'educació primària com la secundària. Les il·lustracions reconstrueixen la imatge de la Barcelona d'inicis del segle XVIII, reproduccions de plànols de l'atac, combats, etc.



Pàgina interior, amb descripcions de l'uniforme d'un fuseller del regiment d'Infanteria de la Diputació.



dijous, 1 d’agost de 2013

L’Escola Pia no reeixida de Santpedor (1697-1698)

Mossèn Joan Sanmartí es retirà el 1689 a Santpedor després d’exercir durant vuit anys com a rector a la parròquia de l’Ametlla del Vallès. Havia nascut a Sant Fruitós de Bages cap al 1615 però passà la major part de la seva infantesa a Santpedor; els pares es deien Joan —originari de Sant Fruitós de Bages— i Elisabet —de la masia Llussà del mateix Santpedor—. El mossèn retirat residí a la casa del costat de ponent de la capella de Sant Andreu, a la plaça Major; en un principi la casa arribava fins al carreró, ell amplià la propietat amb un hort contigu que comprà a Francesc Juncadella però que quedava darrera, fora muralla. Arranjà la capella que l’ajuntament li cedí en consell municipal del 21 de maig de 1690: comprà els ornament o objectes necessaris pel culte, hi afegí una sagristia i un petit cor amb comunicació dels dos espais amb l’església i la casa.
 
Capella de Sant Andreu, Santpedor./visitasantpedor.cat
Hi celebrava la missa cada dia i ho feia en hora en que els nois sortissin de l’escola, invitant-los a assistir-hi. El bisbe de Vic Antoni Pascual el primer de juny de 1691 va permetre i beneí aquestes iniciatives i actuacions de mossèn Joan. Gaudia a més d’un benefici en l’altar de sant Josep de la capella de l’Esperit Sant en el claustre de la catedral de Vic, el qual estava format per un capital de 6.625’00 lliures barceloneses. Diversos censals li reportaven anualment cap a les dues-centes lliures: en cedia quinze l’ajuntament per a pagar el mestre. L’ancià sacerdot sentia la manca d’educació dels nois de la seva vila, fet que reconeixia que ell mateix havia patit a la infància. La missa diària no era suficient. El mestre de l’escola ensenyava a llegir, escriure i gramàtica, però ell tot sol no arribava gaire lluny. Buscà una solució. El primer pas va ser crear el 28 de maig de 1692 una causa pia o fundació amb els seus béns que formaven un capital d’unes 4.000’00 lliures per a mantenir una càtedra o aula amb una dotació de 300 lliures a l’escola del poble. A l’escriptura hi llegim: «...atenent y considerant que lo salari del mestre que avuy ensenya de gramàtica, y de llegir y escriure es tènuo y pòch, per lo que los estudiants han de pagar mesades, de lo que se seguex gran detriment per la ensenyansa, ja per no trobar-se mestre al propòsit ab lo salari que avuy dona la vila tan tènuo, ço es, de 60 lliures, y com y també per anar pòchs noys al estudi, per haver de pagar mesades, per lo tant, desitjant dit Mn. Sanmartí que la ensenyansa en dita vila vaja en aument y volent que dit magisteri sia provehit d’un bon mestre, de lo que se segueix la bona educació dels minyons y per consegüent lo bon govern dels pobles...» Com passava arreu, el problema era doble: la pobresa de les famílies que no podien pagar l’escola i la dificultat de trobar mestres amb uns sous de misèria. En conseqüència, els nois no assistien a l’escola i els mestres canviaven contínuament amb llargs períodes d’absència dels mestres. Els frares franciscans intentaren fundar a Santpedor, preveien un convent amb uns vint frares. Jaume Llussà prometé 3.000’00 lliures de les quals 100 s’havien de destinar a un mestre per a l’escola: així s’aconseguia continuïtat del mestre i gratuïtat per part dels alumnes. El bisbat i l’abat del monestir de Sant Benet de Bages ho veien amb bons ulls. Els consellers no ho veien massa clar, perquè bisbat i monestir els exigien uns impostos que consideraven injustos; si venien els frares recolzarien encara més la pressió sobre el municipi. Tot i això el consell municipal aprovà els acords entre Llussà i els franciscans el 31 de gener de 1689. Un grup de la població encapçalat per clergat local —el formaven el rector, dos vicaris i tretze comunitaris— s’oposà a la vinguda dels frares. Mossèn Sanmartí no veié bé la solució dels franciscans i buscà noves vies.
Edifici que allotjà l'efímera Escola Pia de Santpedor

Els escolapis tenien casa a Moià des de 1683 i havien recorregut les poblacions veïnes per a donar-se a conèixer. El bon capellà parlà amb els escolapis de Moià, ben a prop, i arribaren a un acord. L’ensenyament que impartien era superior al que es donava a Santpedor i del que es podia esperar dels franciscans. Mossèn Sanmartí va fer la opció pels escolapis. El 20 de juny de 1697 se signà a Moià davant del notari Pere Pujol l’escriptura de fundació entre mossèn Joan Sanmartí i l’Escola Pia. El sacerdot cedia la seva casa —la de la plaça Major— per a la comunitat i escola amb la capella contigua de Sant Andreu. Els escolapis es comprometien a enviar-hi tres religiosos per atendre l’escola i el culte de la capella. L’escola seria gratuïta i els alumnes podien ser no sols de la vila sinó també de Sant Fruitós de Bages i de l’Ametlla del Vallès. Aprovats pel pare general els acords anteriors, a Peralta de la Sal el 9 de setembre de 1697 se signà l’acceptació per part de l’Escola Pia dels pactes i condicions. El pare general des de Roma autoritzà la fundació amb carta del 2 de novembre de 1697 i permeté que s’hi enviessin tres religiosos segons l’acord assolit. Novament a Moià i davant del mateix notari públic el 17 de febrer de 1698 mossèn Sanmartí transferí els seus béns a l’Escola Pia: domini i possessió de la casa amb els mobles, ornaments de la capella i altres objectes que hi pugui haver i l’hort; ell es reservà unes habitacions de la casa per passar la resta de la seva vida; dels censals se’n reservà per vida l’usdefruit, però comprometent-se a mantenir els tres religiosos. Aquests entraren en possessió de la casa i hi enviaren els tres religiosos estipulats: pares Fèlix Audet, Josep Font i Joaquim Bernardelli. No començaren la tasca escolar i dos d’ells no s’hi quedaren massa temps, tornaren a Moià. El camí per a la fundació, però, començà a enterbolir-se. Es posaren pals a les rodes per evitar que es realitzés. El novembre de 1697 el superior general advertia que els religiosos no s’havien d’haver instal•lat a la casa de Santpedor, sinó esperar totes les llicències necessàries. La oposició sorgí de diverses bandes: el clergat local temia que els nous religiosos se’ls emportessin almoines que ara ells rebien en exclusiva; la família Llussà —el mas de que procedia la mare de mossèn Sanmartí— mantenia un litigi entre el sacerdot i el seu nebot, l’amo del mas, per la manera com s’havia distribuït la herència: els Llussà eren una família poderosa; precisament Jaume Llussà havia cedit 100 lliures per després de la seva mort a l’ajuntament amb destinació a l’ensenyament. Aquesta poderosa i influent família aconseguiren arrossegar altres vilatans i arribaren a guanyar-se el mateix bisbe de Vic Antoni Pascual: defensaven la fundació de franciscans amb dedicació d’un d’ells a l’ensenyament. L’actitud del bisbe va ser determinant per inclinar la balança contra la fundació escolàpia, tot i que el consell municipal n’era plenament favorable.
Imatge de Sant Martí a la façana de l'edifici annex a la capella.
La proposta dels escolapis era millor per a l’interès dels infants i de la població en general, ja que oferien l’ensenyament de lectura, escriptura, aritmètica —no consta que aquesta s’hi ensenyés abans i era una matèria ben necessària en aquell moment d’ampliació del comerç arreu del país—, gramàtica i retòrica —aquesta última tampoc s’impartia anteriorment a l’escola—; d’un mestre que hi havia es podia passar a tres, la qual cosa permetia graduar l’escola. La proposta dels opositors que pretenien que un frare franciscà impartís classe, tampoc era cap millora escolar: era un senzill canvi. El pare general en la carta del 30 de novembre de 1697 veu amb bons ulls que mossèn Sanmartí entri a l’Escola Pia, fet que podria tal vegada silenciar alguns dels problemes que anaven sorgint; per això demana que se li enviï documents sobre la filiació del mossèn per gestionar-ho davant la Santa Seu, ja que en ser sacerdot cal el permís del bisbe i en aquest cas en que se’l suposa contrari, seria millor tramitar-ho a Roma. El camí que seguí el prelat diocesà per torpedinar la fundació va ser actuant contra mossèn Sanmartí: afeblint el mossèn, anul•lava la possibilitat de fundació. El bisbe, doncs, l’estiu de 1698 anul•là els permisos d’obrir portes a la capella, ordenant que es tapiaessin, l’obligà a presentar-se en el termini de tres dies a la seu episcopal de Vic (la salut no li ho permetia pas i per això excusà de presentar-se) i se li retiraren les claus de la capella. El 12 d’agost de 1698 es presentà a Santpedor el degà de Manresa amb credencials del bisbe, anà a la casa on estaven els religiosos i els cridà separadament: primerament el pare Josep Font i després al pare Fèlix Audet —sembla entendre`s que només hi habitaven ells dos aleshores— i els fulminà que abandonessin en el termini de dotze hores la localitat sota pena d’excomunió ipso facto, és a dir que si en complir-se aquest termini no havien marxat, no podien administrar els sagrament ni celebrar l’eucaristia. El pare Audet va recorre al prelat metropolità de Tarragona segons acta notarial del 21 del mateix mes. El desembre de 1698, més de quatre mesos després, encara residien a Santpedor els religiosos, amenaçats de censures. Poc després marxarien definitivament de la localitat: no hi havia possibilitats de fundació. Sembla que mossèn Joan es quedà els béns assenyalats en la donació del 20 de juny de 1697 en fracassar la fundació escolàpia. Una clàusula deia que aquests béns passaven a disposició d’uns marmessors després de la mort del sacerdot, la qual cosa hauria suposat que el municipi comptaria amb una dotació de 300 lliures per al mestre. Santpedor reclamà aquests béns iniciant un plet que el 1732 encara cuejava; els escolapis de Moià al•legaren que aplicaven l’esmentada quantitat a celebrar les misses que mossèn Sanmartí els havia encarregat per després de la seva mort. Els anys i les noves generacions que no havien viscut els moments fundacionals, juntament amb el canvi polític que patí el país, esvaïren l’assumpte. L’intent de fundació de l’Escola Pia a Santpedor, doncs, s’havia acabat, no era viable.


Joan Florensa Parés
Licencia Creative Commons
Llicencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Fonts d'informació:
«Fundacio feta per lo Rnt. Joan Sanmartí, Pre., a favor dels Pares de la Escola Pia de ensenyar en la pnt. Vila de Sampedor ab lo modo y forma expresa dita funacio [20 juny 1697]», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), n. 47; p. 98-115 (original a l'Arxiu Municipal de Santpedor)
PICANYOL, Llogari «Intento de fundación en Sampedor», en Revista Calasancia (Madrid 27 agost 1927), n. 176, p. 454-463.
VILA SALA , Anton: Notícia històrica de la vila de Sampedor. Manresa: Imp. d’Anton Esparbé, 1896; p. 211-215.
VILA SALA , Anton: «Notes d’Arxiu. L’ensenyança en la vila de Santpedor», La Veu del Montserrat (10 març 1894), p. 79-80.

CAT APEPC 07-04 / caixa 1 Santpedor

dimarts, 9 de juliol de 2013

Jordi Turull i Sanahüja (Terrassa, 5/05/1932 - Mont Perdut, 9/07/1963)

Les Colònies Jordi Turull de l’Escola Pia són una institució ben coneguda. Molts hi han passat i gaudit. La casa per a les colònies i també per a altre tipus de trobades o convivències es troba a la vall de Pineta, al bell mig dels Pirineus. L’Escola Pia comprà la casa el 1964 i des d’aquell estiu ininterrompudament hi han pujat grups de nois i també més endavant de noies amb els seus monitors i monitores.


Però, ¿perquè les Colònies escolàpies porten aquest nom de Jordi Turull? A vegades alguna persona ha demanat entrevistar-s’hi, no és possible.

Avui, 9 de juliol del 2013, fa exactament cinquanta anys que Jordi Turull morí tot pujant el Mont Perdut a conseqüència d’un allau de neu que li vingué a sobre. El company de cordada, Joan Barceló, deixà una puntual descripció del trist esdeveniment i dels treballs pel rescat del cadàver. Està enterrat a Terrassa en el panteó de l’Escola Pia.

Jordi tenia trenta un anys, era jove, més aviat baixet, prim, amb un cabell arrissat i atapeït. Des de 1948 era escolapi i el 1954 havia estat ordenat sacerdot. Es dedicà a l’ensenyament i educació dels nois a Sarrià, Sant Antoni de Barcelona, Olot i darrerament a Nostra Senyora. Havia acabat els estudis universitaris en ciències. Es dedicava plenament al nois, amb vocació. Se sentia molt escolapi i per això a la motxilla hi portava la sotana, perquè, deia, si em passa alguna cosa, vull ser enterrat amb la sotana.

Estimava amb passió la muntanya, l’aire net, el cel blau, l’esforç, la constància, la fe d’arribar a la meta. Pujant muntanyes, pregava; passava el Rosari en veu baixa per no cansar-se. En el cim hi trobava el Déu de qui després podia parlar als nois i joves.

Va ser una vida senzilla, curta, trencada: una flor de muntanya que aviat la neu colgà. Però Jordi Turull ha donat fruit: milers de nois i nois, famílies, grups han trobat descans i pau en aquell racó de la vall de Pineta on es manté el record de l’escolapi terrassenc.

Sabem poc de la seva vida. A continuació oferim algunes fonts que tenim a l’Arxiu Provincial per a més informació i possible estudi d’una biografia que bé s’ho valdria. Queden moltes persones que el tractaren i podrien ampli la informació.
                                                                                     
                                                                                                                                  JOAN FLORENSA


Fonts bibliogràfiques
BAGUNYÀ I VALLS, Manel: Històries de Colònies Jordi Turull. Tarragona: El Mèdol, 2004.
Catalaunia. Escola Pia de Catalunya. 64 (agost 1963); 65 (setembre 1963); 313 (novembre 1988); 325 (gener 1990)
fonts documentals
CAT APEPC: 07-31 / caixa 10, n. 9; caixa 34, n. 1, 9 i 23.

dimecres, 19 de juny de 2013

Ingrés de nous documents: Llibres d’ensenyament comercial entre 1917 i 1922.


Llibres recentment ingressats.
 Aquest mes de juny hem ingressat un interessant donatiu, molt representatiu del tipus de material específic que conserva el nostre arxiu. Es tracta de sis llibres de pràctiques d’ ensenyaments de comerç utilitzats entre 1917 i 1924 per l’alumne Miquel Esquerra, de Mataró.

Era freqüent que els alumnes que ho volien es féssin enquadernar els exercicis per una impremta. Tres d'ells compten amb una decoració tipogràfica d'estil modernista a les cobertes, propi de l’època. Contenen els exercicis manuscrits que l’alumne va fer durant el curs, passats a net. El primer quadern conté estrictament operacions matemàtiques, els quatre següents contenen problemes aritmètics pràctics, sempre relacionats amb el comerç, i el darrer aplega tots els llibres de comptabilitat que l’alumne va treballar en la seva pràctica d’empresa simulada. Són els llibres que habitualment s'utilitzaven en qualsevol despatx o escriptori d'empresa: Inventarios, Borrador, Diario, Mayor, Balances, Caja, Efectos a cobrar, (amb les factures simulades incloses), Efectos a negociar, Letras sobre el extranjero, Efectos a pagar, Cuentas corrientes, Copiador de cartas i Almacen.  

Llibre de problemes mercantils
Mayor

Els títols dels llibres són: 
Cuaderno d’ejercicios de aritmética. (1er. grau, curs 1917-18)
Problemas aritmético-geométricos: àreas y volúmenes. (3r. grau, curs 1920-21)
Problemas aritméticos (3r. grau, 1920-1921)
Cálculos mercantiles 1r. curso (1921-1922)
Problemas mercantiles 2º curso (1922-1923)
Contabilidad comercial (1923-1924) 




Aquesta és una valuosa mostra de la metodologia seguida a l’Escola Pia en els estudis de comerç: Les pràctiques reproduïen el més possible el treball  amb que es trobarien els alumnes en començar la seva feina a les oficines. 



Els estudis de comerç
A finals de segle XIX i inicis del XX el sector industrial i del comerç tenia un gran pes en l’economia catalana. El treball administratiu a les oficines de les empreses i la gestió dels comerços era el destí laboral més habitual dels nois que podien seguir estudiant després de l’ensenyament primari i era de gran utliitat que les escoles poguessin formar-los en aquestes matèries. Els coneixements en tenidoria de llibres, els que recollien la comptabilitat d’una empresa, era imprescindible per a poder treballar en els despatxos comercials.

Diario
Els estudis de comerç es van introduïr a l'Escola Pia ja a finals del segle XIX i el 1902 foren renovats gràcies a la intervenció dels p. Jaume Torres i Tomàs Garí-Montllor, els quals varen programar uns estudis de Comerç en 4 anys, en els quals predominava l'aritmètica, la comptabilitat i la teniduria de llibres, juntament amb d'altres assignatures com gramàtica, geografia i història i política i legislació comercial complementades amb assignatures pràctiques com geometria, dibuix lineal, coneixement de matèries, cal·ligrafia, mecanografia o correspondència comercial.  A més incloïen els estudis de francès i anglès i alemany com a assignatura optativa. Es realitzaven amb el mètode conegut com a sistema cíclic i a la comptabilitat s'ensenyava el mètode de la partida doble, que d'altra banda ja ha havien introduït estudis comercials des la dècada dels vuitanta del segle XIX.


Efectos a pagar.




Però el que realment fou més novedós i precursor  va ser  l’escriptori pràctic,  que seria el que avui en dia coneixem com a taller de simulació d’empreses.  La pràctica consistia en què un grup d’alumnes creava una empresa fictícia en la que calia realitzar totes les activitats que a la pràctica es portaven a terme en una empresa real: Portar uns llibres de comptabilitat, emetre factures, xecs i pagarés, establir una correspondència comercial, etc.

Copiador de cartas y telegramas


Amb la intenció d'aproximar el màxim possible les pràctiques a la realitat va portar als escolapis a imprimir i encunyar bitllets i monesdes propis,  per a realitzar les transaccions econòmiques. Fins i tot es va arribar a imprimir una revista econòmica que seguia l’activitat d’aquestes empreses fictícies (El indicador mercantil, Terrassa,  1903-1907).

Jaume Torres. Apuntes de teneduría de libros (1898)

Els professors de comerç també van escriure llibres de text per a l’us dels alumnes de l’Escola Pia, per exemple del mateix Jaume Torres. Apuntes de teneduria de libros por partida doble conforme a la enseñanza de los mejores autores, (1898) reimprès i editat diverses vegades en anys posteriors, Brevísimos apuntes de teneduría de libros, per Josep Isanda, o Compendio de teneduría de libros por partida doble :aplicable al comercio, industria, banca y sociedades mercantiles : con arreglo á las prescripciones del código mercantil vigente,  per A. R. T. E. (Antoni Ribalta i Tisans, escolapi), 1895, per posar només tres exemples. 



Oriol Casanovas
Més informació:
Garí-Monllor i Casanovas, Tomàs. La moneda escolar en los colegios de las Escuelas Pías. Barcelona : Imp. Elzeviriana de Borràs y Mestres, 1907

Licencia Creative Commons
Aquesta obra está sota una Llicència Creative Commons Atribució-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.

divendres, 7 de juny de 2013

El sistema mètric entra a l'Escola Pia

Quan vaig anar a la classe segona dels escolapis m’ensenyaren que el metre era «la deumilionèsima part del quadrant de meridià terrestre» i em mostraren un d’aquells metres de fuster en forma de línia trencada.
La Conferència General de Peses i Mesures el definí després, el 1960, com «la longitud igual a 1650763,73 longituds d’ona en el buit de la radiació corresponent a la transició entre els nivells de energia 2p10 i 5d5 de l’àtom de criptó 86». I el 1983 la mateixa Conferència vinculà la definició «a la velocitat de la llum establint el metre com la trajectòria que recorre la llum en el buit durant 1/299792458 de segon». Una mica difícil d’entendre per a un noiet de primària.

¿Què és el metre? ¿Què significà? Recordem algunes de les fites que el portaren a la seva implantació arreu del món.


Metre de platí conservat a París: el model.
L’enginyer Claude-Antoine Prieur-Duvernois, conegut com Prieur de la Côte d’Or, proposà a l’Assemblea Nacional de França el 1790, l’any següent d’iniciar-se la Revolució, que s’unifiquessin les mesures. Responia plenament a l’esperit revolucionari i va ser acceptat unànimement. A Espanya es veié com un signe revolucionari, com un perill per a l’Estat i per això es tardà mig segle a adaptar-lo.
La longitud és la base del sistema i cada unitat de mesura té uns múltiples i submúltiples que van de deu en deu. Es va treure de la medició d’una quarta part d’un meridià.

Una part del meridià a mesurar anava de Rodés (Conflent, Catalunya Nord) al turó de Montjuic de Barcelona: a molts llocs de Catalunya cridà força l’atenció veure com treballaven els enginyers francesos. El mètode seguit va ser el de la triangulació, ja que la superfície de la terra és una corba no és pas plana.
Acabats els treballs sobre el terreny, no sense aventures i problemes, es va obtenir el metre, és a dir, la deumilionèsima part de la quarta part del meridià mesurat. Se’n va fer una barra de platí com a patró i el 22 de juny de 1799 es diposità en els arxius de la República a París. El 10 de desembre de 1799 Napoleó signà l’adopció del metre com a mesura de longitud. La mesura de capacitat i de pes es deduïren de la longitudinal. L’aigua que cabia en un cub amb les arestes d’una desena part del metre, és a dir un decímetre, era la unitat de capacitat: el litre. I el pes d’aquesta aigua, el quilogram o mil grams.

Mesures de gra al carrer Major de la Seu d'Urgell
Adoptar el sistema mètric decimal o simplement sistema mètric (SM) no era suficient. Calia que cada estat en adaptar-lo, assenyalés les equivalències amb les seves antigues mesures. Foren uns tràmits que arreu es feren de manera separada. Amb els anys pràcticament en tot el món s’usen les mateixes mesures, excepte algun país i en la navegació.

 Espanya adoptà el sistema mètric amb la llei del 19 de juliol de  1849 i les equivalències es publicaren en la reial ordre del 9 de desembre de 1852. A la ciutat de Barcelona es començà a aplicar el nou sistema a partir de 1871 i per a tot l’Estat espanyol va ser obligatori a partir del  juliol de 1880.

Les antigues mesures quedaren en la parla popular i per a les transaccions de caire privat durant dècades. Encara hem sentit parlar de lliures o unces; d’un jornal de terra i diem que no n’hi ha un pam de net; parlant de duros i xavos hem arribat al segle XXI. L’arrova ha ressuscitat amb la informàtica. Els llibres encara els trobem mesurats com a 4t o 8è, indicació que volia dir el nombre de plecs que s’havien fet del paper artesà en imprimir el llibre.
Mesura de longitud: Cana. Plaça Major de Flix
A la Seu d’Urgell i a Montblanc es conserven unes mesures oficials de gra i a Flix tenen una cana, mesura de longitud, a la plaça Major: són records del passat.

El canvi de totes les mesures afectava l’ensenyament, especialment tota l’aritmètica i comptabilitat, matèries molt importants en les aules escolàpies. Per això el superior provincial, Vicenç Tió, es prengué el canvi com una prioritat, calia mirar al futur, aconseguir que els alumnes sortissin de l’escola preparats per aplicar el nou sistema. A partir del curs 1849-1850 en el col•legi de Sant Antoni de Barcelona ja s’hi introduïren les modificacions tot i no disposar de les equivalències oficials. Abans que aquestes es publiquessin —la reial ordre és del 9 de desembre de 1852— l’esmentat superior ja ordenà que s’apliquessin en totes les seves escoles de Catalunya. Per això va fer publicar el fulletó Tablas para los niños que principian el estudio de aritmética en las Escuelas Pías: además de la numeración y tablas de sumar, restar, multiplicar y partir, contienen las tablas de monedas, pesas y medidas según el sistema antiguo, y según el nuevo sistema métrico decimal: con las correspondencias entre uno y otro sistema para resolver por ambos los problemas de aritmética. (Barcelona: Imp. de Joan Gaspar, 1852) i es preparà una nova edició del llibre de l’escolapi Francesc Ferrer amb el títol ampliat, indicant les modificacions introduïdes: Colección de problemas de aritmética: para uso de los discípulos de las Escuelas Pías de Cataluña, aumentada en esta nueva edición con problemas arreglados al nuevo sistema de monedas, pesas y medidas y con el cálculo de los números decimales (Barcelona: Joan Gaspar, 1855). Les equivalències de les antigues mesures amb les noves està a les pàgines 129-136.

A partir d’aquest moment —1855— en tots els col•legis escolapis catalans s’aplicà el sistema mètric decimal, encara que es continuaren ensenyant les antigues a fi de saber-se fer la conversió a les noves. Foren els números complexes que arribaren a la segona meitat del segle XX.

 










En els inventaris que els col•legis presentaren al rectorat de la Universitat per a ser reconeguts durant la segona meitat del segle XIX, hi figuren sempre una o diverses col•leccions de peses i mesures. També s’usaren cartells impresos que penjaven de les parets de les aules de primària i de secundària.

Joan Florensa i Parés

dimecres, 22 de maig de 2013

Llibres de text de l'Escola Pia: Urbanitat

Les primeres normes impreses d’urbanitat que coneixem de l’Escola Pia les publicà el sacerdot Joaquim Paladella en el llibre Caton christiano para uso de los niños: en el que se da también una breve noticia de los exercicios que son propios de las Escuelas Pías para los que concurren à ellas (Barcelona; Thomas Piferrer, 1774; en p. 38-76 les normes d’urbanitat. Se’n feren a Mataró: Imp. Joan Abadal, 1790 i 1830; Vic: Imp. de viuda e Hijos de Joseph Tolosa, 1793 i Puigcerdà: Imp. Joaquim Abadal 1830). És l’únic llibre de text que els escolapis publicaren durant el segle xviii, ja que els privilegis de la Universitat de Cervera ho impedien.
 
Paladella, Catón cristiano (2ªed) Mataró: Joan Abadal ca. 1790
Tenim algunes referències sobre l’ensenyament d’aquesta matèria a les escoles escolàpies catalanes d’aquesta època. En els exàmens públics celebrats a Mataró el 1781 hi llegim: deu alumnes de la classe superior «explicarán en modo de conversación qué cosa sea buena crianza Christiana, y Civil: sus fundamentos, las virtudes que la componen y los vicios que se oponen». (Academia de Humanidad que en dos actos ofrecen al público los discípulos de las Escuelas Pías de Rethórica y Gramática del colegio de Santa Ana de las Escuelas Pías de Mataró. Mataró: Imp. Joan Abadal, 1781, p. 13).

Conservem un manuscrit de 1793 de Moià amb unes 12 regles per als interns d’aquest col·legi amb el títol Dirección de Colegiales, que s’inclouen en el Directorio Rectoral (en APEPC: 07-20 / caixa 10, n. 1).

A finals del segle xviii es publicà un devocionari que comença amb un reglament o Reglas mas comunes de política christiana para los niños que pròpiament és un petit tractat d’urbanitat ja que indica com s’ha de comportar un alumne des de llevar-se fins anar a dormir. Va compondre el llibre Agustí Macià (Igualada 1753 – Balaguer 1801) amb el títol Exercicios de piedad para niños y estudiantes según se practica en las Escuelas Pías (Vic: Imp. de la Viuda e Hijos de Tolosa, 1799, p. 1-13). Copià les regles de l’escolapi de Madrid Alexo Ruiz: Exercicios de piedad para niños y adolescentes según se enseñan, y practican en las Escuelas Pias (Madrid: Imp. de D. Benito Cano, 1793). Macià era el director de l’internat de Mataró i en el llibre hi reflecteix les pràctiques d’aquest col·legi.

Ejercicios de piedad... Barcelona: Juan Gaspar, 1844 
Francesc Reventós (Pla del Penedès 1775 – Barcelona 1850) es trobava a Igualada com a director d’interns quan la invasió de les tropes de Napoleó. Buscà el 1808, com tants d’altres, refugi a la illa de Mallorca i a Palma hi fundà amb dos escolapis més un col·legi amb internat. Allà publicà Tratado de urbanidad para uso de los discípulos de las Escuelas Pias, dispuesto por el P. Santiago Delgado de Jesus y Maria; aumentado nuevamente con un tratado de política de palabras por el P. Francisco Reventós de Jesus y Maria (Palma de Mallorca: Imp. de Brusi, 1813). Les edicions conegudes de Delgado són posteriors a la de Reventós. La diferència entre els dos llibres és notable, ja que el castellà el presenta en forma de diàleg, cosa que no fa el català. La introducció és també ben diferent. No hi veiem la dependència. Creiem que va ser un subterfugi per eludir els privilegis de Cervera.

El mateix escolapi Reventós publicà Tratado de política de palabras para uso de los discípulos de las Escuelas Pías (Manresa: Martín Trullás, s/d). En les 15 pàgines del llibret hi aporta un seguit d’expressions que cal emprar en cada possible circumstància.
La primera edició del llibre de lectura per a nois Lecciones escogidas para los niños que aprenden á leer en las Escuelas Pías (Madrid: Imp. Real, 1806) no hi ha Diálogo sobre urbanidad y buena conducta, que apareix en la segona de Madrid de 1815.

La primera edició que se’n va fer a Catalunya (Barcelona: Impr. y Libr. de Narciso Oliva, 1825) seguí el text de la de Madrid de 1815 amb les normes d’urbanitat. De les successives edicions que es publicaren en diverses poblacions de Catalunya en trobem unes amb el diàleg i altres l’ometen.
El 1874 es publicà Tratado de urbanidad: para uso de los colegios y Escuelas.(Barcelona Libr. de Luis Niubó). Com a autor hi figuren les sigles: D.D.C.P.M. que interpretem com «Director De Col·legials Pare Martra». Efectivament. l’escolapi Joan Martra i Camps (Barcelona 1828-1895) va ser un grapat d’anys el director de l’internat de l’Escola Pia de Sant Antoni (1855-1866) i després rector del mateix col·legi (1866-1875): les bibliografies antigues li atribueixen l’autoria del llibre. Se’n feren noves edicions a Barcelona els anys 1882, 1884, 1892, 1895, 1896, 1896, 1909 i 1916. Es traduí a l’italià i s’edità a Roma el 1875.

La graduació de les classes de primària es consolidà durant la segona meitat del segle xix i els avanços metodològics portaren els escolapis a plantejar-se la publicació de sèries de llibres de text per a cada matèria i grau; el costum escolapi era dividir la primària elemental en tres graus als quals se n’hi afegia un quart que corresponia a la primària superior. El modernisme influí en la presentació i decoració d’aquestes sèries: són uns exemplars molt ben editats i il·lustrats. Cada assignatura té un color diferent en les tapes de cartró.
 
Coberta modernista del Tratado de urbanidad del P.Martra (1896)
La redacció de la sèrie d’urbanitat s’encarregà al rector del col·legi Calassanci de Barcelona, Salvador Riba i Soler (Igualada 1861 – Alella 1933). el qual s’havia distingit com educador i persona de tracte amable i respectuós amb tothom. Publicà Nociones de urbanidad: para uso de las Escuelas Pías. Sempre sortiren de l’impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres; les del primer grau es publicaren en successives edicions els anys 1904, 1909, 1915 i 1922; la sèrie de segon grau, els anys 1906, 1909, 1915 i 1926. No es publicà el volum per al tercer grau.

Joan Comellas Sarrà (Gràcia 1877 - Moià 1969) va creure que aquelles sèries de llibres de text que els alumnes havien de carregar cada dia per anar a l’escola eren un problema, ja que més d’una vegada el noi oblidava precisament el volum que havia d’utilitzar i tot plegat encaria el cost escolar per a les famílies. Pensà reunir en un sol volum totes les matèries —excepte el llibre de lectura— i per això publicà La ciencia de los niños, dispuesta cíclicamente en tres grados per a cada un dels tres graus de primària. Els publicà a Barcelona per l’impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres en les successives edicions: 1r grau 1924, 1926, 1928, 1930, 1932, 1933, 1934, 1935 i 1950; 2n grau 1924, 1926, 1928, 1930, 1932, 1934 i 1935; 3r grau 1925, 1934 i 1950; acompanyant-ho d’un llibre del mestre el 1927 amb les solucions dels exercicis d’aritmètica i de gramàtica. En el primer grau no hi cap apartat sobre urbanitat. En els de segon grau de la primera edició a les pàgines 277-282 i en el de tercer grau de la primera edició a les pàgines 545-550.
 
Elementos de urbanidad (1906), Tratado de urbanidad (1896) i La ciencia de los niños (1924)

Durant els anys de la guerra civil (1936-1939) els superiors provincials de l’Escola Pia espanyola varen prendre l’acord de publicar conjuntament i iguals per a tots els llibres de text de primària i secundària. Per això no en tenim publicats a Catalunya.

Després de 1980 l’Escola Pia de Sabadell publicà un llibret de 18 pàgines titulat Urbanitat. L’Escola Pia de Catalunya en va fer dues edicions el 1981 amb dibuixos de Josep Camp i Ros. La tercera edició canvià el títol per Aprendre a conviure (1982) i amb aquest títol encara se’n va fer una quarta el 1983. 
Miquel Garcia. Quadern de convivència (1986)
 

Els promotors i impulsors d’aquest projecte foren Antoni Piña i Batllevell (1941-2011), director de l’Escola Pia de Sabadell i Alexandre Escarrà i Pons (1946- ), assistent provincial de pedagogia. L’Escola Pia de Sarrià va publicà una adaptació i traducció amb el títol Educación cívica (1984). En Miquel García, director de l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú, en va fer una síntesi en Quadern de convivència amb dues edicions (1985 i 1986) per a la seva escola.

dilluns, 13 de maig de 2013

Els observatoris meteorològics de l'Escola Pia de Catalunya

El Govern de l’Estat a partir de 1865 amb la finalitat de millorar el rendiment de l’agricultura va creure necessari crear una xarxa d’observació meteorològica. Els escolapis respongueren positivament a la crida com en altres ocasions anteriors que a través dels ajuntaments va fer el Govern. En els col·legis on va ser possible s’hi instal·là un observatori meteorològic i les dades s’enviaren al centre estatal i a més es publicaren a vegades a través de la premsa local. Un religiós de la comunitat n’era el responsable d’anotar les observacions diàries i normalment es feia acompanyar per algun alumne.

Escola Pia de Sabadell. Al terrat de la part central  es distingeix el laboratori meteorològic
La recollida de dades a Catalunya es va fer a través de la Granja Experimental que aleshores es trobava a Barcelona, aproximadament on avui hi ha la plaça Francesc Macià. N’era director Hermenegildo Gorria i va ser ell qui inicià a casa nostra la recollida de dades i l’extensió dels observatoris. En va ser un bon mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1962), el qual subvencionà aparells apropiats a diversos observatoris com els escolapis de Moià i Sabadell. 
Terrat de l'Escola Pia de Sabadell on estava situat el laboratori meteorològic
Conservem la correspondència entre aquest mecenes i els escolapis Josep M. Jaume i Borràs i Josep Baburés i Grabulosa, responsables dels observatoris dels dos col·legis esmentats. (CAT APEPC 08-05) En el nostre Arxiu Provincial no conservem pas totes les dades, ni molt menys. En guardem algunes de les que es publicaren i poca cosa més. A continuació oferim la referència bibliogràfica o topogràfica de les dades meteorològiques de que disposem. Cal tenir present que les que publicà Revista Calasancia en la primera etapa són normalment les mitjanes setmanals, no les de cada dia. De cada col·legi del que tenim informació donem unes dades de la seva història amb el nom dels escolapis que se’n encarregaren, les observacions i la bibliografia sobre aquest observatori. No oferim cap primícia, sinó que la majoria d’aquestes dades ja han estat publicades en mitjans especialitzats. De totes maneres pensem que aquesta aportació nostra pot despertar algun treball local de recerca.

Caldes de Montbui.
Només tenim una postal impresa i plena per enviar al Servei Meteorològic de Catalunya amb les dades recollides del mes de novembre de 1933. Termòmetre i pluviòmetre estaven instal·lats en el terrat del segon pis de les aules en l’edifici de la plaça de l’Àngel fins al 1977, però ja feia anys que no se’n prenien dades.
Bibliografia
Florensa, Joan: Cent anys al servei de l’educació 1909-2009: Escola Pia de Caldes. Caldes de Montbui: Escola Pia de Catalunya, 2009, p. 66-67.

 Igualada.
 S’inicià l’activitat el 1881. Les primeres dades es publicaren el 1887.
Dades
Revista Calasancia (Madrid), n. 3 (març 1888), p. 255; n. 5 (27 maig 1888), p. 432; n. 6 (juny 1888), p. 522; n. 7 (juliol 1888), p. 96; n. 9 (setembre 1888), p. 278; n. 10 (octubre 1888), p. 368; n. 11 (novembre 1888), p. 464; n. 12 (desembre 1888), p. 554; n. 13 (gener 1889), p. 96; n. 14 (febrer 1889), p. 192.
Bibliografia
Observaciones meteorológicas de las Escuelas Pías de España, Saragossa, Tip. de Comas Hermanos, 1889, hi ha les de l’any 1888.

Mataró.
El 1881 començà l’observatori de Mataró i s’integrà a la xarxa general. Publicà ja el 1887 les primeres dades, que després va fer arribar al públic a través de la premsa local.
Dades: Estación meteorológica, de l’1 de gener de 1927 a 30 de juny de 1936 (Volum relligat amb els fulls de les dades diàries) Revista Calasancia, n. 2 (27 febrer 1888), p. 168
Bibliografia
Tarròs, Ramon: Problemàtica educativa al segle XIX i organització dels col·legis escolapis de Catalunya (1836-1904). Tesi doctoral defensada a la Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia, Divisió de Ciències de l’Educació, Departament de Teoria i Història de l’Educació, setembre de 1990. Dirigida pel doctor Josep Gonzàlez-Agàpito. Vol. II, p. 712.
Vilà i Palà, Claudi: Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico, Salamanca 1972, p. 533-534.

Moià
Registre pluviomètric de l'observatori de Moià del curs 1965-66  
El 1905 s’incorporà a les observacions meteorològiques el col·legi de Moià. Va fer els primers passos de mans del pare Josep M. Jaume, el continuà a partir de 1911 el pare Vicenç Aloy fins al 1916, en que se’n va fer càrrec el pare Josep Ricart i Soler. Poc després devia succeir-lo el pare Antoni Tasi i Masferrer fins el 1948 amb la col·laboració dels novicis. Aquest continuaren les observacions fins que el 1970 el noviciat es traslladà a Alella i aleshores se’n responsabilitzaren els escolapis Josep Blay i Rosend Casallarch. Últimament han recollit les dades Marian Baqués, Jesús Bosom i Josep M. Oller. Aquest observatori continua operatiu; més d’una vegada a través de les informacions meteorològiques de televisió s’informa de la situació local.
Pàgina del registre pluviomètric de l'observatori de Moià de maig de 1966
CAT APEPC 07-20.10 c.6

Dades
Pluviometria catalana: resultats del cinqueni 1906-1910. S’hi publiquen les obtingudes a Moià a partir de 1907. a: Butlletí del Sindicat Agrícol i Caixa Rural i d’Estalvis de la Lliga de Defensa del Arbre Fruyter, n. 47 (Moià febrer 1913), p. 3.
Bibliografia
Casallarch i Montràs, Rossend: «La meteorologia de Moià, comentari d'algunes dades», en Modilianum   n. 4, (octubre 1991), p. 17-68.
Florensa, Joan; Mulinari, :Miriam: «Els observatoris a l’Escola Pia: retrat d’un inici», Modilianum (Moià 1r semestre 2007), n. 36, p. 65-73.
Tasi i Masferrer, Antoni; «Estació Pluviomètrica de les Escoles Pies de Moià», en Butlletí del Sindicat Agrícol i Caixa Rural i d’Estalvis de la Lliga de Defensa del Arbre Fruyter (Moià 1832), n. 276.
Tasi i Masferrer, Antoni: «Sobre el Observatorio meteorològico de las Escuelas Pías de Moià; datos històricos des de 1913 hasta 1949», en Modilianum (Moià novembre 1966), p. 57-60.

Olot
Va ser el primer col·legi escolapi català que s’adherí a la xarxa d’observatoris meteorològics. Començà a posar-se en marxa el 1879; en va tenir cura durant els sis primers anys el pare Josep Tapiola i Mateu (Pineda, 1852 - Barcelona, 1890). Enviava les dades a Madrid, almenys des de 1882, i des d’aquest any les publicà en la premsa local. L’observatori continuà fins al 1936; la Guerra Civil en trencà la continuïtat. No en conservem dades.
Bibliografia
Vilà i Palà, Claudi: Escuelas Pías de Olot, Salamanca 1974, p. 185-186. Puigcerdà: Revista Calasancia (1893), p. 91

Sabadell
El 1895 l’Escola Pia de Sabadell i l’Ajuntament signaren l’acord per establir en el col·legi escolapi un observatori meteorològic sota la direcció del pare Joaquim Corominas i Pla, rector de la casa; però qui de fet en va tenir cura i va anar prenent nota de les observacions des de 1895 va ser el pare Jaume Serradell i Matheu (Vilanova de la Roca, 1844 - Vilanova i la Geltrú, 1909); el succeí el pare Manuel Volart i Mats (Barcelona, 1850 - Tàrrega, 1899). En començar el curs 1896 el responsable de l’observatori va ser el pare Joaquim Badia i Ayats (Olot, 1871 - Sabadell, 1903). El dia 1 de gener de 1897 s’inaugurà la nova estació als locals que encara es conserven a la part central del terrat superior de l’escola. Des del 26 d’agost de 1901 el pare Josep Baburés i Grabulosa (Sant Pere Despuig de Bianya, 1880 - Sabadell, 1952) s’encarregà de la direcció del centre.
Dades
Josep Baburés a l'observatori de Sabadell
Baburés i Grabulosa, Josep: «Historial del Observatorio Meteorológico del Colegio de Sabadell», Sabadellum (Sabadell), s/núm. (febrer 1961), p. 26-28; en els números següents d’aquests revista hi ha publicat un resum del diari de l’Observatori escrit pel pare Baburés Entre els anys 1897 i 1901 es publicà anualment el Boletín de la Estación Meteorológica amb les dades corresponents; més endavant es publicà un volum amb les dades de 1902 a 1906.
Bibliografia
Baqués i Trenchs, Marian: «Servei meteorològic a l’Escola Pia de Sabadell», en Catalaunia (Barcelona), n. 204 (juny 1978), p. s/n,
«Observatorio meteorológico de Sabadell», en: La Academia Calasancia, n. 399 (Barcelona 5 novembre 1908), p. 22-25
Piña i Batllevell, Antoni: L’Escola Pia de Sabadell: la seva història, els seus mestres, els seus alumnes. Sabadell 1985, 32-37.



Vilanova i la Geltrú
S’hi instal·là l’observatori el 1881, però no s’obtingueren dades sistemàtiques i amb garantia fins al 1886 sota la direcció del pare Antoni Mirats i Montsonís (Montgai, 1848 - Barcelona, 1928), que les començà a publicar l’any següent; a partir de 1892 dirigí les observacions el pare Domènec Balsells i Illa (Olot, 1869-?).
Dades
Revista Calasancia (Madrid), núm. 1 (gener 1888), p. 80; n. 3 (27 març 1888), p. 254; n. 4 (27 abril 1888), p. 334; n. 5 (27 maig 1888), p. 431; n. 6 (27 juny 1888), p. 522; n. 7 (27 juliol 1888), p. 96; n. 9 (27 setembre 1888), p. 278; n. 10 (27 octubre 1888) p. 368; n. 11 (27 novembre 1888), p. 464; n. 13 (27 gener 1889), p. 96; n. 14 (27 febrer 1889) p. 192; n. 58 (27 octubre 1892), p. 383; n. 59 (novembre 1892), p. 466; n. 60 (desembre 1892), p. 568-569; (1993), p. 192; (1993), p. 285; (1893), p. 381; (1894), p. 477 i 93; (1893), p. 94; (1893), p. 95; (1895), p. 288; (juny 1895), p. 571; (1895), p. 100. 
Bibliografia
Florensa, Joan: «Col·legi Samà de Vilanova i la Geltrú, primer decenni de vida acadèmica (1877-1887)»,
Full Informatiu (Barcelona, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana), n. 5-6 (1987), p. 60
Roger i Gené, Ramon. «Breve noticia del Observatorio Meteorológico del Colegio Samá - Escuelas Pías de Vilanova i la Geltrú», en El Calasancio Vilanova i la Geltrú, n. 55 (27 setembre 1912), p. 1078-1080
Licencia Creative Commons
Aquesta obra està sota  Llicència Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.