Tot estav

Els anys de la guerra de successió (1706-1710) suposaren la destrucció de l’edifici i la dispersió dels religiosos. Només la voluntat i sacrifici del pare Jacint Tord aconseguí superar la situació. S’hi sumà la col•laboració del pare Bartomeu Mir.
.jpg)
L’ensenyament es va mantenir segons el pactat. La llengua normal era la catalana, excepte en un moment per exigències externes. Els exàmens públics publicats els anys 1776, 1777, 1778 i 1805 són el testimoni de la organització de l’escola i dels programes que s’impartien en cada matèria. A Balaguer s’hi traslladà aquests anys la casa d’estudis de teologia i com a professor cal assenyalar el pare Llorenç Serra. La biblioteca de la comunitat era considerable i les aules de gramàtica i de retòrica tenien la seva particular biblioteca especialitzada amb diccionaris llatins i obres d’autors clàssics.
La invasió francesa (1810-1813) destruí novament l’edifici, dispersà els religiosos cap a Peralta de la Sal, Mallorca i pobles de la muntanya. El pare Joan Torrents va ser fet presoner i passà una temporada a la presó de Lleida i després deportat a França; amb la desfeta napoleònica pogué tornar a la comunitat. Les obres de reconstrucció de l’edifici s’encarregaren a l’arquitecte Antoni Cellés i Azcona. L’església no s’acabà fins el 1825.
La comunitat superà amb relativa bonança el trienni liberal (1820-1823) fins que l’últim any el rector pare Pere Freixa decidí dispersar els religiosos per evitar mals majors.
Les lleis d
Amb la restauració de l’orde, es transformà la organització de les escoles. El 1845 el pare provincial Jacint Feliu dictà normes per acomodar l’antiga escola de minyons o de llegir, escriure i aritmètica a la primària segons havia decretat el govern de l’Estat. A tots els col•legis escolapis es dividí en tres aules o graus i les matèries tradicionals es graduaren i repartiren entre les tres classes; també s’hi afegiren alguns coneixements d’altres matèries i activitats.
.bmp)
Pascual Madoz publicà la llei de desamortització l’1 de maig de 1855. Si els escolapis s’havien salvat de les lleis desamortitzadores de 1835, ara no va ser pas igual. A Balaguer perderen algunes finques i els va caldre defensar-se perquè no se’ls emportessin el solar que anava de l’escola o muralla fins al riu. També l’ajuntament balaguerí fou afectat per aquesta desamortització: va perdre el molí que li donava les cinquanta quarteres de blat que anaven a parar als escolapis segons els acords fundacionals. Ajuntament i Escola Pia pactaren novament la forma de finançar el col•legi. Els escolapis per la seva part, tenint en compte que els alumnes de batxillerat no entraven en l’ajuda econòmica municipal, buscaren altres formes com la creació dels recomanats, incrementar l’internat, llogar dependències de l’edifici que no feien falta.
.jpg)
El pare Joan Roig, fill de Balaguer, va estar destinat a la seva ciutat els anys1914-1918 i 1920-1926, com mestre promocionà l’estudi de l’agricultura i com a músic fundà l’Orfeó Balaguerí.
El 1933 davant la llei de Congregacions que prohibia a les institucions religioses dedicar-se a l’ensenyament, es creà la Mútua Escolar Maragall, formada per pares de família.
.jpg)
Després d’uns primers anys difícils durant els quals els escolapis es limitaren a impartir la primària, el 1952 unint-se a l’Acadèmia del Sant Crist pogueren tornar a impartir el batxillerat. El 30 d’abril de 1965 una reial ordre declarà el col•legi autoritzat elemental i 4 d’abril de 1969 una nova ordre ministerial, reconegut elemental.
La llei d’educació de 1970 obligà a noves adaptacions fins que el 18 de setembre de 1973 el Ministeri d’Educació n’homologà l’Educació General Bàsica (EGB) i el 24 d’agost de 1974, el parvulari.
A la portguerra es donà importància a l’esport i educació a l’aire lliure. Per això es creà una piscina i camp d’esports que foren inaugurats el 12 de maig de 1958: la piscina als estius era un lloc d’esbarjo per als nois. El pati interior del col•legi es convertí en una pista de hoquei patins, on es jugaren interessants competicions. Durant uns anys prestà un bon servei la sala d’actes com a cinema als diumenges a la tarda.
Recordem dos merescuts homenatges: el primer a l’escolapi balaguerí Joan Profitós i Fontà el dia 1 de maig de 1955, en que se li dedicà un carrer. El segon, al germà Antoni Peralba i Camarasa, fill d’Os de Balaguer, que portava molts anys com a mestre de la classe de pàrvuls.
El vell edifici del carrer Miracle havia complert el seu cicle de servei com escola. Els nous temps demanaven una altra construcció.
.jpg)
L’Ajuntament ha reconegut l’obra escolàpia i per això el 24 de març de 1967 dedicà un carrer a sant Josep Calassanç, el qual havia rebut precisament la tonsura a l’església del Sant Crist, i un altre al pare Joan profitós. El 5 de novembre de 1999 concedí a l’Escola Pia la Medalla d’Or de la Ciutat amb motiu del tercer centenari de la fundació de l’escola.
Actualment l’escola és concertada i ofereix els nivells de llar d’infants, d’educació infantil, de primària i de secundària.
Bibliografia:
- BALAGUÉ I SALVIA, Segimon: Escola Pia de Balaguer 1699-1983. Balaguer, 1983.
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Balaguer, vegeu pàgs. 115-119.I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- FLORENSA I PARÉS, Joan: Tres-cents anys de l’Escola Pia de Balaguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999. (Scripta et documenta; 58)