dilluns, 8 d’abril de 2019

Dos escolapis polonesos en la II Guerra Mundial

Mostrem en aquest episodi un record personal de Joan Florensa relacionat amb la Segona Guerra Mundial. Ens desviem una mica de la línia temàtica del nostre blog però creiem que el contingut és molt interessant pel fet de narrar la participació d'uns escolapis coneguts per ell, i també a la província, en un fet històric tan rellevant com la Segona Guerra Mundial i en una de les seves batalles més transcendents.

Vaig estar a Iratxe del novembre de 1946 al juliol de 1949. Durant aquest temps passaren per aquella casa dos escolapis polonesos; no puc precisar el moment però seria més aviat cap al final de l’indicat període. Feia bon temps de manera que un dels dies ho celebràrem amb una “merienda-cena” a l’horta, és a dir, a la finca que hi havia a l’altre costat de la carretera respecte del monestir (a l’esquerra anant de Logroño a Pamplona).
No ens feren cap conferència explicant-nos la seva vida, però el pare Miguel Ganuza, un dels ajudants, ens ho transmetia als joves estudiants. Foren unes narracions que m’impactaren i per això les he mantingut en la memòria i de tant en tant se’m tornen a fer presents i les voldria compartir per evitar que quedin en un oblit total.
¿Qui eren aquells escolapis que em cridessin l’atenció i encara avui en mantingui el record?
El pare Enric Miszkurka (1906-1985) —després en els Estats Units es canvià el cognom pel de Mirowski— era d’aspecte més jove que el company tot i que era més gran, alt, molt senyor, amb un aire de noblesa, senzill i amb gestos amables. L’altre, el pare Cheslao Naumowicz (1907-1985) —canvià el nom per Chester— semblava més gran d’edat, molt alegre, railler, semblant a un posterior Joan XXIII. En el nostre Arxiu Provincial guardem algunes cartes d’aquests escolapis escrites anys després des dels Estats Units.
El pare Miszkurka es trobava en el col·legi de Lida i el pare Cheslao era el rector del de Lubieszow quan les tropes soviètiques ocuparen Polònia a partir del 17 de setembre de 1939 i se la repartiren amb els alemanys. El primer d’aquests dos escolapis s’havia incorporat a l’exèrcit polonès com a capellà i el segon aconseguí fugir cap a Hongria.
1 setembre 1939. La Wermach entrant a la frontera de Polònia / Wikimedia Commons
L’exèrcit polonès va ser derrotar i els soviètics feren presoners a oficials i soldats a més d’altres persones significades. Els presoners foren internats en camps de concentració: en el de Kozelsk hi internaren els militars que entre oficials i soldats sumaven uns 8.000 homes: entre ells hi havia el pare Miszkurka. Després d’un judici sense els inculpats foren tots massivament condemnats a mort: el comissari Beria donà l’ordre que Stalin rubricà. Era el mes de març de 1940.

El 4 d’abril següent començaren les execucions que arribaren a la xifra de 21.768 assassinats en pocs dies. El pare Miszkurka estava internat en el camp dels militars, com he dit. La tarda anterior al començament de la matança, des d’una casa apartada demaneren un capellà d’entre els presoners per atendre un moribund. El pare Miszkurka s’oferí a assistir-lo. Anà a la casa, extrenuncià i atengué el malalt en aquells últims moments. Però quan pensava tornar al camp de concentració es trobà que ja s’estava fent la masacre col·lectiva en un lloc conegut com Katyn que després es convertí en un bosc per amagat la massacre. No hi anà. Salvà la vida. Vagà un temps i fou novament pres i deportat a Sibèria. Hi arribà que feia molt fred i cada pres s’havia de fer un lloc per aixoplugar-se, al mateix temps que treballava pels botxins.
Andrezj Wadja va fer el 2007 una pel·lícula sobre la massacre de Katyn perquè un dels oficials assassinats era el seu pare. El film tingué bona acollida.
Els aliats necessitaven soldats i decidiren crear cossos d’exèrcit amb voluntaris de nacionalitats conflictives, com el jueus o els polonesos. Si col·laboraven militarment, els prometien que després gaudirien de una millor situació de la seva pàtria. La URSS alliberà els presoners polonesos que tenia. Eren lliures i podien marxar. El pare Miszkurka anà a peu des de Sibèria a Pèrsia (aleshores colònia britànica, avui Iran) on s’organitzava un dels cossos de l’exèrcit polonès i s’hi ajuntà com a capellà.
Aquest cos d’exèrcit, segons diu la consueta, participà en accions a Palestina i Egipte.
La intervenció més rellevant, però, va ser en la recuperació de Montecassino. Era un punt estratègic que dificultava als aliats el camí cap a Roma des de Nàpols: un turó en el centre de la vall que domina el pas de sud a nord en el camí natural entre Nàpols i Roma. El turó estava coronat pel monestir fundat per sant Benet. Els alemanys s’hi feren forts, però sembla que respectaren el monestir fortificant-se en el turó, no dintre del cenobi. 
Al peu d’aquest turó coincidiren els dos escolapis Miszkurka i Cheslao com a capellans dels seus compatriotes. Presenciaren els atacs dels soldats polonesos per enfilar-se fins al monestir amb moltíssimes baixes com palesa el cementiri que hi ha allà. Foren els polonesos els que primer arribaren a les ruïnes del famós cenovi. La batalla per Montecassino es desenvolupà entre els primers dies de gener i el 18 de maig de 1944. El 15 de febrer patí el bombardeig aliat més cruel i destructiu dels que el seguiren. 
Ruïnes de l'abadia de Monte Cassino. / Wikimedia Commons

El pare Giuseppe del Buono, general de l’Escola Pia, i resident a Roma, anotà en el seu Diario el dia 15 de febrer de 1944: “La trágica hora de Montecassino, la Abadía de Montecassino, uno de los monumentos más insignes de la cristiandad, faro de luz durante siglos, centro benéfico no solo de la más alta y fecunda vida monástica, sino también de innumerables obras que han suscitado constantemente el aplauso y la  admiración del mundo, hoy ha sido alcanzada por el torbellino de la guerra que arrecia  la humanidad.
Ha sido vivísimo y universal el lamento por una ofensa tan deplorable que priva a la Iglesia y a la civilización de un baluarte de oración y de paz. De las ruinas humeantes del insigne monasterio surge un reproche y una advertencia a nuestra desventurada generación, la cual en la odiosa violencia por la que es tan trastornada, destruye las obras más sublimes que la virtud y el genio han sabido suscitar en honor de Dios, con la incesante llamada de los redimidos hacia Él.” 
El Govern polonès de l’exili creà una medalla commemorativa, Creu de Montecassino, que concedí als oficials i soldats que hi havien participat. És més que probable que els dos escolapis la tinguessin.
Els aliats a partir d’aquell moment tenien el camí cap a Roma relativament fàcil: les tropes aliades hi entraren el 4 de juny d’aquell mateix any 1944, després que els alemanys abandonessin la ciutat.
Els dos escolapis polonesos els dies 26 al 29 de novembre de 1945 —uns dies de permís per descansar anaven bé— s’hostatjaren a la nostra casa romana de Sant Pantaleó i ben segur que explicarien les seves aventures de la guerra. Tornaren a incorporar-se a l’exèrcit estacionat a Fano (província de Pesaro i Urbino)
No he pretès cap biografia o història, sinó deixar constància d’uns records que es refereixen a aquests dos escolapis polonesos. Els he emmarcat en uns tristos esdeveniments mundials. Són fets deslligats, però són els meus records. He consultat la consueta de cada un d’ells publicades en Ephemerides Calasanctianae, núm. 11 (novembre 2018), p. 623-624 i 625-627, que passa molts per sobre d’aquests fets. Per a les dades cronològiques m’he servit de Wikipedia i he tret algunes dades, com heu vist, del Diario del pare Guiseppe del Buono segons la traducció al castellà de José P. Burgués.

Joan Florensa

dijous, 14 de març de 2019

Els fons personals de religiosos

Aquest apartat va ser una de les meves primeres preocupacions en ser nomenat arxiver provincial. El 1982 vaig trobar a l’arxiu unes caixes grans plenes de papers sense classificar: hi havia de tot, estampes, manuscrits, retalls de premsa, programes…  Com que majoritàriament es tractava de petites referències a religiosos, vaig creure que el més pràctic era utilitzar uns sobres o bosses personals amb el nom del religiós i posar-hi dins tot el que anés trobant sobre ell. 

Amb els anys aquests fons s’han anat ampliant. El Departament Jurídic ens ha anat baixant, després de la mort de cada religiós, la documentació que ells havien recollit i generat sobre qüestions econòmiques, de jubilació o per l’enterrament. Ho ajuntàvem a la bossa que nosaltres teníem, però no constava enlloc.

Amb la molta i variada documentació que hem anat reunint de cada religiós, avui tenim una classificació amb les sèries següents en el programa SHADES: pertinences personals, articles publicats, manuscrits, dibuixos, correspondència, fotografies, música, objectes. Les bosses, però, no figuraven en la classificació.

A finals de l’any passat el Secretari provincial ens transferí els sobres amb el cúrrículum dels religiosos difunts. És un conjunt important i voluminós. Aquesta entrada de documentació ens va fer plantejar com guardar-ho juntament amb el que ja teníem. Hem afegit una nova sèrie cada fons personal del religiosos i hem anomenat: currículum; com a subsèries hi incloem les bosses procedents de l’Arxiu provincial, del Secretari provincial i del Departament jurídic. No detallem més perquè suposaria moltes hores i anys de feina. Preferim fer aquesta descripció genèrica, però que sigui de tots. Hem omplert més de seixanta caixes-arxiu i encara queda molta feina a fer. 

Entre la documentació rebuda del Secretari provincial hem descobert que hi ha moltes fitxes amb el currículum de religiosos anteriors a 1936, és a dir que no es va perdre tot l’Arxiu del Secretari provincial amb la crema d’aquell dolorós juliol. Es tracta de fitxes de cartolina de 23’5 x 29’5 cm. de color blanc, però algunes són de color rosat, amb el nom del religiós escrit en cal·ligrafia redondilla. Normalment tenen taques d'humitat que en alguns casos en dificulten la lectura per la dissolució de la tinta. El període de datació de les fitxes s'amplia incloent els anys entre 1909 i 1936. Això si, no hi ha la fitxa de tots els religiosos d’aquells anys; la majoria es va perdre. Així ara tenim, per exemple, el currículum sencer del Pare Tomàs Viñas, que morí el 1929, el del Pare Joan Solà i Corominas, que traspassà el 1935, o  el del Pare Wenceslau Ciuró que deixà l’Orde el 1937.

Últimament tenim consultes de persones que reconstrueixen el seu arbre genealògic familiar i troben el nom d’un avantpassat que era escolapi. Venen a buscar informació. Ara els podrem donar més dades del religiós en alguns casos.
Joan Florensa

dimecres, 30 de gener de 2019

Ampliem el fons de Mataró amb fotografies del segle XIX

A les darreres dècades de segle XIX la fotografia ja havia assolit molta popularitat gràcies a la facilitat per aconseguir còpies en paper a partir de negatius de vidre. Amb la intenció de preservar-ne el record va començar a ser habitual la presència del fotògraf que retratava persones, llocs i esdeveniments. En certes ocasions i quan es volia fer arribar a un públic més gran, es publicaven col·leccions en forma de postals. 

Seguint el curs dels temps, escoles i comunitats de religiosos escolapis també van voler ser retratats i va començar a ser habitual la fotografia del grup d'escolars de cada curs. No són molt nombrosos entre els nostres fons, però entre aquests primerencs testimonis fotogràfics destaquem el del col·legi de Mataró, que durant  el curs 1879-1880  va encarregar un reportatge en el que es pot veure la comunitat, els escolars i diferents espais del col·legi. En mostrem algunes imatges. 

Escola Pia Mataró 1879

Professors de l'Escola Pia Mataró curs 1879-1880
Alumnes del curs 1879-1880
Interior d'una aula, Mataró 1879-1880
La col·lecció fotogràfica del fons mataroní ha augmentat recentment gràcies al donatiu del senyor Joaquín Sánchez Vintró. Les fotografies que ha conservat al llarg de la seva vida li provenien del seu avi, el doctor Andreu Vintró, que fou un personatge conegut al Maresme de fa uns anys ja que fou metge a Argentona durant la postguerra i, com vam saber per les seves explicacions, també va estudiar a l’Escola Pia.

El donatiu consta de dues còpies a l’albúmina en les que, segons les informacions aportades pel donant, el futur doctor Vintró apareix juntament amb els seus companys i professors de l’Escola Pia de Mataró. El donant creu que les fotografies estarien datades entre 1889 i 1892. En la primera es pot veure un grup de nens de curta edat amb una vestimenta de soldats en un entorn que suggereix un estudi fotogràfic o un exterior, podria ser el pati, preparat per fer la fotografia. L'altra és la foto de curs i hi apareixen els alumnes de diversos cursos amb els seus professors. El lloc és certament l’Escola Pia Mataró i la disposició dels personatges és similar a l’anterior fotografia del curs 1879-1880, la porta i l'escala d'accés a l'escola des del pati. Alguns dels professors repeteixen.

El "batalló infantil" de Mataró, al voltant de 1889
Grup escolar ben mudat per a la fotografia anual. Cap a 1892.
L'arxiu sempre esta obert a rebre aquest tipus d'ingressos. Com en altres ocasions, agraïm la confiança que han tingut els donadors en el nostre arxiu per a la conservació d'uns documents que formaven part de la seva memòria familiar. Amb aquesta acció han transmès, a més d'un testimoni documental, un valor personal al del fons de l'escola. 

Oriol Casanovas






Printfriendly