dimarts, 19 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Calella

Després del llarg període del segle XVIII en que era impossible obrir noves cases, tot just acabada la guerra del francès, l’Escola Pia de Catalunya obre col•legis a Barcelona, Sabadell i Calella.
Domènec de Caralt i Plàcies antic alumne de Santa Anna de Mataró i fill d’aquesta ciutat però que residia a Calella, entrà en tractes amb els escolapis per una fundació en la seva vila de residència. El 31 de desembre de 1815 es reuniren a Mataró el pare provincial Pelegrí Martí, Domènec Caralt i una comissió de l’ajuntament de Calella: acordaren les bases. Un ple de l’ajuntament amb molts ciutadans presents ho ratificà. Dirigiren la petició al monarca que contestà el 14 de maig de 1819. El bisbe de Girona donà el seu consentiment amb decret del 2 d‘agost de 1819
Mentre, Domènec Caralt cedí davant notari la seva casa amb el solar adjacent al carrer Jovara el 5 de setembre de 1819. El 31 d’agost el pare provincial Jaume Vada ja havia pres possessió de la casa. El 13 de novembre de 1819 s’inaugurà la nova casa escolàpia.
Els primers anys la situació econòmica de la casa tingué dificultats perquè depenia alhora de Domènec Caralt i de l’ajuntament. Les diferències polítiques tot sovint enfrontades entre els dos patrons repercutia en els escolapis que no cobraven el sou acordat al seu moment.
L’ensenyament que sempre s’impartí en el col•legi va ser el de les primeres lletres o primària i l’aritmètica pràctica o comerç. En alguns moments hi va haver algun grup d’alumnes que cursava llatí o batxillerat.
La casa cedida per Caralt era insuficient i en males condicions. Es pensà en aprofitar el solar i construir-hi un edifici de bell nou. La part de col•legi, internat i comunitat s’edificà a partir de 1888 durant el rectorat del pare Narcís Costa i Fornaguera, gràcies a l’ajuda del seu germà Tomàs, arquebisbe de Tarragona. La primera pedra s’havia col•locar molt abans, el 13 d’octubre de 1859. El rector següent Sebastià Serra (1894-1900) va ser qui inicià la construcció de l’església segons plànols de l’arquitecte Cabanyes; s’acabà el 1922.
En començar el segle XX, s’intensificà l’acció pastoral amb els nois que, en acabar la primària, entraven tot seguit a treballar a les fàbriques. Constituïren l’Associació Calassància. Es comprà una casa separada del col•legi i s’hi creà un centre amb classes nocturnes per a obrers i múltiples activitats. A més d’aquesta activitat es fundaren la Congregació mariana i la del venerable orde de sant Francesc d’Assís.
El col•legi no es tancà durant el decenni de supressió dels ordes religiosos (1835-1845), ni durant el sexenni; només patí alguna angoixes durant la setmana tràgica (1909). Durant la II República espanyola hagué de transformar-se en la Mútua Escolar arquebisbe Costa i Fornaguera.
El 22 de juliol de 1936 els escolapis abandonaren el seu edifici per por a represàlies i saqueigs com de fet es produïren. L’edifici es convertí en presó i després en residència per a refugiats. Quan acabà la guerra, l’exèrcit nacional s’hi instal•là fins al primer de març en que els escolapis recuperaren la seva casa i pogueren preparar l’obertura de l’escola per al 18 d’abril.
L’Associació d’Antics Alumnes es fundà 26 de setembre de 1949 després d’haver col•laborat intensament al costat de la comunitat en les festes per l’avinguda a la vila de les relíquies de sant Josep Calasanç.
Les dècades dels anys cinquanta i seixanta durant els estius al col•legi hi havia unes colònies de nois que ajudaren econòmicament la casa. Es pogué pensar en aixecar un bloc nou per a les aules a la cantonada dels carrers de Sant Isidre i Jovara, espai que fins fins aleshores era pati. S’inaugurà solemnement el 5 de desembre de 1965. Al xamfrà s’hi col•locà una terracota de l’escolapi Francesc Barrachina.
L’escola es transformà seguint les directrius de la llei d’educació de 1970. Va ser aprovat per al preescolar amb decret publicat al BOE el 10 d’octubre de 1974 i per a l’educació general bàsica o EGB amb del 15 d’octubre de 1974.

La reforma educativa dels anys vuitanta permeté allargar l’ensenyament fins als setze anys amb parvulari, primària i educació secundària obligatòria (ESO). Se signà el 1991 un conveni amb les religioses de Lestonnac, segons el qual elles impartiren el parvulari i la primària i els escolapis l’ESO i batxillerat. Això demanava per part d’aquests últims remodelar l’edifici cosa que es va fer amb una permuta: part del solar, a canvi de la nova construcció que inaugurà el president de la Generalitat M. H. Jordi Pujol el 2 de febrer de 1997.
El 28 de març de 2007 es va fer públic l’acord segons el quan l’Escola Pia absorbia el col•legi Lestonnac de la Companyia de Maria i quedava uniformat l’ensenyament des del preescolar fins al batxillerat amb una única titularitat. L’Escola Pia té ara els edificis de les dues institucions.
La revista L’oreneta des de fa anys va donat informació de les activitats de l’escola.

1 comentari:

  1. Estic buscant fotografies del col·legi abans de la seva re-edificació, vaig ser alumne als anys 80. Algú sap alguna web, enllaç?

    ResponElimina