divendres, 18 de desembre de 2015

Per Nadal els Pastorets

Els Pastorets són una tradició ben arrelada a Catalunya. He llegit a la premsa que aquest any se’n faran unes dues-centes representacions: no ens cansem de veure any rere any. Les companyies teatrals que els representen són amateurs.

 Igualada,  1958. APEPC 11-04-11 4430 Fons F. Morera.

Sobre uns llibrets o textos que s’han convertit en clàssics, a cada lloc s’hi introdueixen adaptacions.
En els col·legis de l’Escola Pia s’han representat Pastorets en més d’una ocasió. No és possible entre els alumnes portar a l’escena un dels textos tradicionals perquè la seva durada no ho fa viable per a nois, ni tenen la suficient preparació per a escenificar-los.
Per això trobem que més d’un escolapi ha intentat uns textos més curts, a vegades una sola escena, de manera que sigui fàcils de preparar amb nois o noies no avesats al teatre. S’hi intercalen normalment cançons tradicionals nadalenques a fi de que tots les puguin cantar i la representació sigui ben participativa. Algunes redaccions intenten posar en el dia d’avui les escenes del naixement de Jesús, representar-ho en el nostre món.
Terrassa, 1963. CAT APEPC 11-07-26, c.2 n.16

Oferim en primer lloc els textos impresos de Pastorets que tenim en la nostra Biblioteca. En segon lloc hi descrivim els manuscrits del nostre Arxiu amb textos o lletres i alguna música pròpia ( no les cançons tradicionals que estan en qualsevol cançoner nadalenc).
Indiquem els col·legis dels que tenim fotografies de representacions de Pastorets pels alumnes.


Impresos:
Folch i Torres, Josep Maria: Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús: espectacle en cinc actes. Barcelona : Millà, cop. 1980; 100 p.
- Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús: espectacle en 5 actes. -- 5a ed.. Mataró: Edicions de casa Patuel, s/d; 83 p. (Biblioteca Llanas; 18)
Freixas i Jané, Salvador: Els Pastorets. la Passió, nadales i sainets. -- [Mataró.]: [s.n.], [2015]; 162 p.
Saurina, Miquel: Los Pastorets en Betlem o sía lo naixement de Ntre. Senyor Jesucrist: drama sacro-bíblich en tres actes y en vers. Vic: Tip. y Llibr. Católica de Sant Josep, 1887:  [66] p.
Tapias, Josep C.: L'Estrella de Nadal: els pastorets / original de Josep C. Tapias i Rafel Anglada. -- 2a ed.. -- Barcelona: Editorial Millà, 1968; 55 p.
Tubau, Marià: La llum de l' establia (pastorets nous). Barcelona: Foment de Pietat, 1930
70 p. (Col·lecció Roselles; 2) (Procedent de EP. Tàrrega).

Manuscrits:
Barrachina i Canellas, Francesc: Pastorets 71. Quinze escenes. Prosa. 7 p. mecanografiades i en multicòpia. Dibuixos. (El Nadal presentat en un ambient obrer modern) (APEPC: 08-03 / caixa 133, n. 3).
Fontcuberta i Rovira, Enric: Llum de Nadal.  En 4 actes. 21 p. Manuscrit a llapis, inacabat  (APEPC: 08-10 / caixa 14, n. 67).
El noi de la mare. Pastorets infantils en dos quadres. Alella,1960. 20 p. mecanografiat. (APEPC: 08-10 / caixa 14, n. 67).
Liñan i Pla, Josep: Pastorets. Escena Nadal a la Xina. 4 p. mecanografiades. Vers (El P. Jordi explica a cinc xinesos com els nens fan el pessebre a Catalunya) (APEPC: 08-03: 203, n. 5)
- Quan estava en el col·legi de Nostra Senyora de Barcelona els anys 1949-10  i era el seccionista de 2n o de 3r de batxillerat va compondre en vers diverses escenes sobre el Nadal o escenes soltes dels Pastorets. S’han reproduït -diu ell mateix- i representat en moltes ocasions. El 2004 en va fer un redactar traient-ho de exemplars que tenia i és el que ara conservem (APEPC: caixa 5051, n. 5):
Cant escenificat. La Mare de Déu quan era xiqueta. 7 p.
Les figures del pessebre. 6 p.
La cova. 7 p.
Sobretaula de Nadal. 5 p. mecanografiat original
Vigília de Nadal. 3 p.
Nit de reis. 8 p.
A Betlem me’n vull anar. 5 p. ( 2 exemplars diferents)
Pastorets en 6 quadres. 37 p.
Vetlla de Nadal. 3 p.
Solà i Carol, Josep: Pastorets, en cinc actes. Prosa. 5 quaderns: els 4 primers (58 p.) són una versió i el 5è (84 p.) és una repetició. El text Inclou cançons populars de Nadal (APEPC: 08-03 / caixa 36,n. 15)
Sarrià, 1992. CAT APEPC 11-07-23, c12, n.213

Fotografies:
Tenim fotografies de representacions d’escenes de Pastorets per alumnes de les escoles de Moià, Sitges, Sabadell, Terrassa, Igualada i Sarrià.

Música:
El Averno: canto final de demonios y Cuadro 3º. Partitura amb lletra en castellà i instruments. (APEPC: 09-10 / caixa 33, n. 92)
Lletres de les cançons dels dimonis i dels àngels. 3 p. Català (APEPC: 08-10 / caixa 33, n. 92)
Siau dichosos, oh bons esposos.... Partitura manuscrita amb text i acompanyament. 2 p. (APEPC: 08-10 / caixa 33, n. 59)

Joan Florensa

dijous, 19 de novembre de 2015

Fons per a l'estudi de Joaquín Traggia

El mes d’abril d’aquest any rebérem a través del pare Ferran Guillén el material d’investigació que per a la tesis doctoral havia elaborat l’escolàpia María Asunción Arija Navarro sobre l’escolapi Joaquín Traggia Uribarri (Saragossa 1748 – Madrid 1802). Són quatre caixes de fitxes ben ordenades i acompanyades del volum imprès de la tesi doctoral que motivà la investigació.

Coberta del llibre de M. Asunción Arija
La personalitat de Joaquín Traggia és interessant per a la història de la Corona d’Aragó. Per això recollir i conservar un fons que el documenta, ens semblà important i l’acceptàrem.
Joaquín Traggia professà a l’Escola Pia el 1764 a la província d’Aragó. Acabats els estudis marxà (1766) a les illes Filipines acompanyant el pare Basilio Sancho que hi anava com arquebisbe de Manila. Tornà a Espanya. Residí uns anys a la comunitat de València i passà per altres col·legis de la província. Va ser membre de la Real Academia de la Historia, en la qual es guarden la majoria dels seus escrits. El 1793 se secularitzà i visqué amb estretors econòmiques els últims nou anys de la seva vida.

Figura a la llista dels historiadors il·lustrats. Es dedicà a cercar, catalogar i copiar documents i monuments que fonamentessin les històries que s’explicaven. Calia buscar la veritat, com recorda María Asunción en el seu treball. El podem situar al costat de Joaquín Lorenzo Villanueva, de Francesc Masdeu, de Jaume Pasqual o de Jaume Caresmar. També el nostre escolapi mataroní Josep Rius, encara que en època més tardana, va ser un historiador i investigador, que documentà, per exemple, com la Iluro romana era l’actual ciutat de Mataró.


Retórica filosófica, ó, principios de la verdadera elocuencia .... Zaragoza: Impr. de Sto. Hospital Real, [ca. 1782]
A més d’aquest aspecte sobre història, Traggia ens recorda una altra qüestió que insinua l’escolàpia Arija sense entrar-hi massa a fons. La Il·lustració obrí nous camins, renovà el pensament, demanava  criteris científics i cercava documents. Era un canvi de mentalitat, una obertura basada en la raó. La Il·lustració no són únicament les figures de relleu que brillaren i anem repetint: són també totes aquelles persones que intentaren aprendre dels capdavanters per anar canviant l’ensenyament des de baix: mètodes, continguts, mentalitats. A València coincidí Traggia en la comunitat amb el pare Benito Feliu que era una figura de prestigi a la ciutat: era crític, innovador, no coincidia amb la resta de la província i per això quan el nomenaren provincial no volgué traslladar-se a Saragossa sinó que es quedà a València, discrepant de la resta de la congregació provincial. Des de l’arquebisbe Andrés Mayoral a Gregori Mayans es respirava a la ciutat del Túria il·lustració i renovació. Els escolapis del carrer de Carnissers cooperaven amb aquests persones. Traggia s’hi devia trobar bé en aquell ambient. La Il·lustració era un trencament amb les fórmules tradicionals de fer i d’ensenyar. Es dedicà a casa nostra amb preferència a la descoberta de documents, buscant il·luminar les creences llegendàries o fabuloses que es repetien sense cap comprovació. No es va desfer de l’Antic Règim, sinó que el respectà: de totes maneres l’extensió dels coneixements entre la societat començaren a debilitar els fonaments d’aquella monarquia de poder absolut.

Aparato a la historia eclesiastica de Aragón. ... Madrid: Impr. de Sancha 1791. 
A Catalunya el pare Ildefons Ferrer Roca propagà primerament des de la càtedra de filosofia de Mataró, després com a rector de la casa i finalment com a provincial, el pensament il·lustrat, obert, científic. El seu model era l’escolapi italià Odoardo Corsini. El sermó que predicà a Mataró amb motiu de la mort de Carles III mostra aquest pensament il·lustrat. Amb aquesta orientació es formaren figures escolàpies com Jaume Vada, Francesc Ferrer, Ramon Ribera, Josep Rius, Vicenç Tió, Jacint Feliu, per recordar només alguns dels noms que il·lustraren la primera meitat del segle XIX.  Les institucions han de madurar segons els temps, del contrari queden encartonades, fora de lloc. Posar-se al dia, rejovenir-se, obrir finestres, discernir… són maneres de dir-ho. Traggia ha estat qui ha motivat aquests línies i per això en donem a continuació la llista de les seves publicacions que conservem en la nostra biblioteca i una breu bibliografia amb publicacions que analitzen alguns dels aspectes de la figura de Traggia i de la Il·lustració a l’Escola Pia.

Joan Florensa 

Obres de Joaquín Traggia a la nostra biblioteca:
Joachimi Traggia a S. Domenico, Schol. Piar. Doctoris. Theologiae, eloquentiae, ac matheseos professoris orationes latinae. Saragossa: Blas Miedes, 1783.  APEPC 18-A-169
Retórica filosófica, o principios de la verdadera elocuencia que a uso de los discípulos de las Escuelas Pías disponía el… Saragossa: Impr. del Santo Hospital Real y General de Ntra, Sra. de Gracia, [ca.1782]. APEPC 18-A-136
Aparato a la historia eclesiastica de Aragon. Madrid: impr. de Sancha, 1791-1792; 2 v. APEPC 18-B-119, APEPC 18-B-120
La Sauliada: rasgo épico, en Basilio Bogiero: Poesías del P. Basilio Bogiero de Santiago. Madrid: Impr. de D. M. de Burgos, 1817, p. 191-220. APEPC 19-A-103

També disponible:
El condado de Ribagorza : ilustrado con notas críticas : desde la pérdida de España hasta el año de 1015 en que se reunió à la corona de Aragón [manuscrit] / por Joaquín Traggia. (Biblioteca digital hispánica)

Ejercicios literarios que los discipulos de la classe de rhetorica de las Escuelas Pías de Valencia ofrecen al público bajo la dirección de su maestro el p. Joaquin Traggia ... Valencia: en la imprenta de Benito Montfort ... 1775

Codi d'identificació CAT APEPC 10-48
Títol propi: Fons María Asunción Arija Navarro
Volum i suport. 4 unitats d'instal·lació.
Abast i contingut: Fitxes realitzades per a la elaboració de la seva tesi doctoral Joaquín Traggia en su tiempo: el concilio de Manila de 1771. La tesi fou publicada resumida amb el títol La ilustración aragonesa: Joaquín Traggia (1748-1802). Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1987. El fons consta de fitxes manuscrites que fan referència als documents treballats, constant les fonts i arxius on estan dipositats aquests documents.
S'ha mantingut la classificació dels fitxers en les 4 capses tal com van ingressar a l'arxiu. Només s'ha afegit la numeració de la unitat d'instal·lació.
1. Documentos Filipinas. Archivo Provincial Agustinos de Filipinas (Valladolid). APAFV
2. Archivo Franciscanos Ibero oriental AFIO. Fundamentalmente correspondencia
3. Documentos Filipinas. 1766, nombramiento de Basilio Sancho y viaje. Documentos entre los años 1760 a 1770. Muerte de Sancho. Archivo de Campomanes. Correspondencia Sancho-Traggia. Otra correspondencia onomástica de personas en Filipinas.
4. Historia de Filipinas y documentos de archivo


Bibliografia:
Arija Navarro, María Asunción. La ilustración aragonesa: Joaquín Traggia: 1748-1802. Saragossa: Instución Fernando el Católico, 1987.
Basabe Martínez, Nere. «Joaquín Traggia y su proyecto de pacificación en Europa: las razones religiosos o la religión razonada del nuevo orden político», en Cuadernos dieciochistas, núm. 5 (2004), p. 51-74.
Cueva, Dionisio.  «Traggia, Joaquín», a: Diccionario Enciclopédico Ilustrado, v. 2, p. 550-551. [enllaç a la versió digital Wiki-Pia]
Emieux, Annick: «Un roman que clerche sa forme: le manuscrite de “L’Eudamouspeia” du Père Joaquín Traggia», en Mélanges offerts á Paul Guinard, vol. II, 1991, p. 97-108.
Florensa i Parés, Joan. “Dos escolapis il·lustrats, PP. Eduard Corsini i Ildefons Ferrer, i la relació filosòfica. En: Miscel·lànea aqualatensia, n. 11 (Igualada: Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 2004), p. 129-139.
Florensa i Parés, Joan.“Carles III vist des de la trona a Mataró pel P. Ildefons Ferrer l’any 1789. En Vi sessió d’Estudis Mataronins (15 abril 1989). Comunicacions presentades. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura, 1990; p. 73-76.


dimecres, 14 d’octubre de 2015

De l'arxiu tradicional a l'arxiu digital

Estem acostumats a anar a un arxiu i trobar-hi papers, molts papers. Són el material que preferentment tracta l’arxiu. Però no tot és paper, també hi ha altres tipus de suport de documents com els pergamins que generalment considerem com uns fons importants per la seva antiguitat.  En el nostre arxiu de l’Escola Pia de Catalunya també hi tenim altres suports documentals.

Tipologies documentals tradicionals en paper


A principis del segle XX es començaren les filmines per a la catequesi o amb historietes per distreure els alumnes en els dies de pluja en que no podien sortir al pati o els que s’usaven per il·lustrar les classes d’art, d’història o de geografia. En guardem dels Amics del Catecisme, de Filminas Don Bosco, de Proyec-Films de España i de Bonne Presse, sobretot. Destaquem la filmina amb la vida de sant Josep Calassanç amb dibuixos d’Antoni Batllori Jofré. Més endavant sorgí la tècnica de les diapositives, que es convertiren en un material important per a l’ensenyament.  L’Escola Pia en publicà alguns temes educatius acompanyats amb una sèrie de diapositives. També en conservem com a reportatges de llocs escolapis, d’activitats educatives, de viatges.
Diapositives amb la vida de Sant Josep Calassanç. Dibuixos d'Antoni Batllori

Diapositives realitzades per  "Filminas Don Bosco"

El microfilm cap als anys vuitanta del segle passat va ser un mitjà de reproducció de documents que tingué forta volada. S’evitava haver d’accedir al document original, la qual cosa permetia una millor conservació d’aquest i per a certa documentació possibilitava la destrucció d’originals que es trobaven en mal estat o en suport que es preveia que no aguantarà gaire o també perquè es decidia eliminar els originals per guanyar espai. En el nostre Arxiu tenim microfilms de documents d’altres arxius gràcies a les investigacions dels pares Josep Poch i Claudi Vilà: aquest, per exemple, en conservava un amb un document molt interessant sobre el nostre col·legi de Solsona, document que havia trobat a l’Archivo Nacional de Madrid. Però sobretot tenim la microfilmació sistemàtica de les secretaries de quasi totes les nostres escoles des de 1939 fins a 1985 aproximadament i de programacions i activitats de les escoles d’aquest mateix període. És un volum considerable que aconseguírem gracies a força voluntaris que ens donaren una mà. En poc espai hi ha molta informació. També tenim còpia microfilmada de l’arxiu de la Vicaria General d’Espanya.

Ens han arribat cassetes, vídeos, disquets, CD’s. Tot és documentació no en paper sinó en un altre suport.
La informàtica aquests darrers anys s’ha imposat, creant una documentació que no s’imprimeix en paper ni es copia en disquets o CD’s. Queda a l’ordinador. Alguns departaments de casa nostra ja no imprimeixen quasi res. Cal buscar un sistema per a conservar la documentació indispensable i fonamental, de manera que dintre d’uns anys no ens trobem que no tenim informació d’un període de temps.

Detall d'una fitxa del nostre catàleg amb accés a document digital

Des de l’Arxiu presentàrem a l’últim capítol provincial una proposta a fi de programar entre tots un camí per salvar aquesta documentació virtual sense paper. No es tracta d’una cosa semblant als suports anteriors. Ara queda només en els servidors digitals documentació fonamental, com per exemple la comptabilitat d’una escola. Abans o eren còpies d’originals en paper o material complementari, però en tot cas eren un objecte que podem tocar. Cal, doncs, posar-hi atenció i buscar maneres de retenir, conservar i recuperar la informació. No és només una tasca pròpia de l'arxiu provincial, n'ha de prendre consciència tota l'organització.

Els arxius del futur seran diferents dels que estem acostumats a veure. Quan els visitarem no ens ensenyaran una sala amb prestatgeries o compactes plens de caixes-arxivadors o planeres amb documents estesos. Caldrà fer un acte de fe per acceptar que en un petit armariet hi ha tota la informació que s’ha creat a les nostres escoles i a la província.

Joan Florensa


dimarts, 8 de setembre de 2015

Ampliem el fons del P. Poch


El record de la personalitat del P. Josep Poch continua viu entre nosaltres. No és una presència física, sinó amb el seu important llegat humà i  documental. D’aquest últim cal destacar el que guardem a l’APEPC amb la signatura 10-31. És el conjunt d’escrits que recollírem arran de la seva mort. Ho mantenim classificat i ordenat amb els següents apartats:

1. Pertinences personals (1 capsa)2. Correspondència (3 capses)
3. Tema calassanci (31 capses)
4. Tema d’història de l’Escola Pia (9 capses)
5. Material per a biografies d’escolapis (2 capses)
6. Caldes de Montbui (5 capses)
7. Miscel·lània.(4 capses).

Sumen en total  55 capses-arxivador, que ocupen uns 6 metres lineals. Però la documentació del P. Poch no s’acaba pas amb aquest fons. En la correspondència d’altres religiosos hi conservem cartes seves, que també tenim fitxades. Les 3 capses amb cartes rebudes indiquen que també ell en va escriure moltes. Ben segur que n’hi ha moltes disperses i perdudes que mai recuperarem.
El P. Poch —ho sabem prou bé tots els que el vam conèixer— era una persona de relacions, comunicatiu. No feia distincions, parlava amb tothom i deixava embadalit a qualsevol.
Aquest aspecte del caràcter del P. Poch l’acabem de confirmar amb la documentació que ens ha arribat del seu cosí Ramon Poch (a.c.s.) i que la seva viuda generosament ens ha donat. La documentació rebuda no és un fons important quantitativament, però sí que té interès. Destaquem alguns documents dels que acabem de rebre.

• Poesia per llegir en l’homenatge que Caldes de Montbui tributà el diumenge 10 de setembre de 1944 al ciclista local Miquel Casas en el Balneari Bruquetes, que havia guanyat aquell any la Volta a Catalunya. Va voler el P. Poch que no constés l’autor i demanà al seu cosí, Ramon Poch, que la llegís sense fer esment de l’autoria, tal com consta amb la carta que l’acompanyà.

• Poesia que llegí l’autor en l’homenatge també al Balneari Bruquetes que Caldes de Montbui dedicà  el 26 de juny de 1945 a l’escultor Manolo Hugué poc després de la seva mort. En els ambients eclesiàstics i polítics de l’època no era pas ben vist aquest artista i és curiós la relació que va tenir amb escolapis. A més d’aquesta poesia que li dedicà el P. Poch, segons testificava en Jaume Ferrer Roca, el pare Josep Aragonès, de la comunitat de Caldes de Montbui, va mantenir sempre bona amistat amb Manolo, l’assistí en els últims moment i li administrà el sagrament de la extrema unció.

• Qüestionari signat pel P. Poch i respostes autògrafes de Sebastià Badia per a una enquesta que realitzà en Ramon Poch per encàrrec del seu cosí. Es publicà a la revista Vida (Madrid, setembre-octubre 1948, n. 5, p. s/n) que publicava l’Escola Pia espanyola des de Madrid, però no hi consta el nom de l’entrevistador. Ara tenim els originals.

• Carta de l’artista Aurora Bautista de 1945 al P. Poch, que s’acompanya d’una poesia signada per l’escolapi dedicada a l’artista.
Persones ben diferents i totes ben vistes socialment. El P. Poch arribava a tothom.

Joan Florensa

dijous, 9 de juliol de 2015

El calze d'en Jordi Turull

El dia 6 de juliol d’aquest 2015 l’Antoni Tort ens portà a l’Arxiu Provincial el calze que havia estat de Jordi Turull Sanaüja (Terrassa 5 maig 1932 - Bielsa 9 juliol 1963)
El portava des de Los Àngeles on l’havia guardat el Manuel Sanaüja: un bon obsequi precisament prop del dia en que recordem la seva mort.

El Jordi va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus a la catedral de Barcelona el 5 de desembre de 1954. Celebrà la primera missa solemne segons el costum de l’època a l’església de l’Escola Pia de Terrassa, el temple dels infants el dia 19 de desembre del mateix 1954 a dos quarts d’onze del matí. Va ser apadrinat per Florenci Crespo (que també ho era de baptisme) i la seva filla Carme Carreras de Sanaüja. Com a padrí eclesiàstic actuà el pare provincial Julià Centelles. Predicà el sermó el pare Ramon Mestre, rector del col·legi.

El padrí acostumava a regalar el calze amb que el nou sacerdot celebrava la primera missa. A la part del sota del calze hi podem llegir: “”Ofrena al meu fillol escolapi en el dia de la seva unció sacerdotal. Florenci Crespo. 19 desembre 1954”


Medalló esmaltat representant Calassanç
Com a orfebre del calze hi consta “Vilanova” amb la seva marca. És de plata, de 20’2 cm. d’altura. L’estil és similar als del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona de 1952, però una mica més alt. La copa s’obre entre un conjunt de fulles, la naturalesa. El nus és de nacre i reprodueix símbols eucarístics: pans i peixos dintre d’un cistell o cove. Al peu hi ha quatre esmalts circulars de 2’2 cm. de diàmetre que representen la Mare de Déu de Montserrat (nom de religió), sant Josep Calassanç (com escolapi), Sant Jordi (nom de pila); el quart és un sant amb barba blanca, els dos dits de la mà dreta en senyal d’ensenyar i a l’esquerra una llibre que diu “Sancta Regula”: m’inclinaria per que és sant Benet, en al·lusió a Montserrat. S’hi acompanya una patena daurada que només té una creu gravada a la part de sota.
                                                                                                                                         Joan Florensa

divendres, 19 de juny de 2015

Un gran recurs didàctic: Els Quarterons Garriga i Roca


El recent 17 de juny vàrem tenir el privilegi d'assistir a la presentació del recurs multimèdia La darrera mirada, elaborat a iniciativa per l’Arxiu Històric de la Ciutat  de Barcelona i el Departament de Sistemes d’Informació de l’Institut de Cultura de Barcelona, en el qual es mostra la digitalització dels plànols urbans de Barcelona anomenats Quarterons Garriga i Roca. Aquests plànols, conservats a l’arxiu barceloní, es van realitzar entre 1858 i 1860 i reflecteixen fidelment com era el traçat urbà de Barcelona tot just abans del començament de la construcció de l’Eixample segons el projecte d’Ildefons Cerdà.

Acte de presentació del recurs a l'AHCB, 17 de juny de 2015
L’accés lliure a aquests documents és ja una aportació extraordinària, però el que fa realment especial aquest recurs és que permet sobreposar de manera gradual el traçat actual de la ciutat sobre aquests antics plànols que, dibuixats amb una precisió extraordinària, permeten comparar quins carrers, places i edificis han canviat i quins continuen al mateix lloc. A més a més el recurs es complementa amb eines de suport que permeten localitzar fàcilment sobre el mapa edificis singulars com antigues fàbriques, convents o esglésies, punts d’aigua i àrees no construïdes. S’ofereixen també altres continguts multimèdia sobre els diferents àmbits temàtics en què està subdividida la web, amb  vídeos explicatius i reproduccions de gravats i fotografies antigues en alta resolució. Un apartat especial és el vídeo Un passeig impossible, una projecció que recrea a partir de fotografies un recorregut virtual, pels carrers i places d’una Barcelona ja desapareguda.

L'església dels Antonians i l'antic edifici de Escola Pia Sant Antoni  apareixen per sota els edificis actuals.(http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat/)
Estem davant una eina que satisfarà tant a un públic especialitzat com al més general, amb un gran potencial didàctic, amb molts perfils de coneixement tant en el pla l’històric com en l’urbanístic o l’artístic. No podem si no recomanar amb fervor la visita al recurs i explorar totes les eines que ofereix.

Oriol Casanovas

divendres, 12 de juny de 2015

La primera intervenció de l'Arxiu de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l'Havana.

L’11 de juny del 2015 a Casa Amèrica s’ha presentat una primera part de l’arxiu de la Societat de Beneficència dels naturals de Catalunya de l’Havana ja escanejada, tasca que han portat a terme membres de i l’Associació d’Arxivers sense Fronteres. N’han entregat còpia a l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè el posi a la xarxa.
Ha estat un fet protocolari que té darrere uns anys d’història callada i fosca. Els escolapis no n’hem estat pas aliens i per això paga la pena fer-ne memòria.
A primers de juliol de 1992 el pare Josep Liñan marxà destinat a Cuba per a fer-se càrrec de la comunitat de Guanabacoa. Pocs dies després jo també emprenia el viatge cap a Mèxic per passar-hi unes setmanes i veure com  s’arreglava l’arxiu d’aquella nova província escolàpia. El pare Liñan em demanà que fes una marrada i passés per Cuba. Així ho vaig fer en acabar l’estada a Mèxic.
A principis d’agost estava a Cuba i el pare Liñan em parlà de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya de l’Havana i del problema del seu arxiu, molt malmès. La Societat es trobava en un moment de desànim, a punt d’abandonar-ho tot i tancar la casa. Ell pensava que calia trobar una cosa que els tornés la il·lusió i tal vegada l’arxiu podria ser aquest motiu. Per això em proposà si acceptaria anar-hi una temporadeta i posar l’arxiu en ordre. No hi tenia pas cap problema, em gust ho faria.
La Beneficència gestionà amb la Generalitat la meva anada. El 17 de desembre del mateix 1992 arribava a l’Havana i em posava en contacte amb el personal de la Beneficència. Estàvem molt limitats. Jo no tenia permís per estar a Cuba un mes, sinó fins al 14 de gener de 1993. Els transports dificultaven els desplaçaments. Només podíem trobar-nos dos dies a la setmana. Però vàrem fer feina.
L’objectiu era organitzar l’arxiu de la Societat. La major part de la documentació estava amuntegada a terra en una habitació petita. Un tifó havia tirar a terra la paret del local en estava guardat sense cap ordre després d’haver-se concentrat en un sol lloc. Una part s’havia mullat amb el tifó i altra estava malmesa per la humitat, tant pròpia de la illa.
No sabien per on començar. Els vaig dir que s’havia de començar per un dels lligalls i mirar què hi havia. Després feríem el mateix amb un segons i així fins al final. Calia refer les sèries documentals que havien format l’antic arxiu. No sabíem què era més d’una vegada el contingut dels lligalls. Decidírem demanar a l’antiga secretaria de la Beneficència que vingués i ens expliqués cada una de les sèries.
Part de la documentació de l'Associació en el seu primer tractament arxivístic

Quan tinguérem tots la documentació separada en sèries a sobre d’una taula gran i de cadires, passàrem a una segona fase que consistia en dividir-la, si calia, en subsèries: és a dir, classificar-la. Després cada subsèrie la ordenàrem cronològicament.
Vaig redactar un primer inventari de tot el fons. Un exemplar el conservem en el nostre Arxiu Provincial: 08-03 / caixa 139, núm. 16. També conservem una breu memòria d’aquells dies al mateix Arxiu: 08-03 / caixa 139, núm. 15. Les persones que col·laboraren i feren possible que amb tant pocs dies féssim tanta feina foren les següents: Lola Rosich, María Antonia Salazar, les germanes Mercedes i Isabel Rovira, Lola Graganta, Margarita Ugé i Ernesto Chávez.
A finals de gener de 1993 jo tornava a Catalunya i Ernesto Chávez quedava amb el  compromís de fitxar tota la documentació, tasca que ja havia fet en altres llocs.
Aquest va ser l’origen de la reorganització de l’arxiu de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya: petit pas sobre el que s’ha anat edificant.
Aquesta reorganització de l’arxiu contribuí a reanimar la Societat, a emprendre altres activitats, hi aportà més persones. Es complí la proposta i il·lusió del pare Josep Liñan.
Avui ens alegra veure que poc més de vint anys després aquell arxiu està en un local digne, ordenat, ben tractat i en procés de digitalització: és la suma de molts esforços.


Joan Florensa

dimecres, 8 d’abril de 2015

Per Pasqua, caramelles

Les Caramelles són un costum ben característic del nostre país. Semblava que estaven desapareixent, però de maneres diferents han reviscut darrerament. Tradicionalment eren grups d’homes o de nois que les cantaven em temps pasqual pels carrers davant de cases, les quals els obsequiaven amb ous o diners. Les lletres són populars, senzilles, adients al lloc i al moment. Fan referència a la Pasqua, a la primavera, a la natura que reneix, a les donzelles de la casa. S’acompanyaven d’algun instrument.
Als escolapis s’han format grups d’alumnes per anar-les a cantar o ho han fet corals ja existents. Sabem que alumnes dels nostres col·legis en un moment o altre han cantat les Caramelles i encara es canten.

Caramellaires de l'Escola Pia Calella. (196?). Els religiosos són Josep M. Piguillem i Ricard Navarro.
Conservem lletres de Caramelles dels col·legis de Moià, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Sabadell, Granollers; d’escolapis que n’han escrit o recollit com d’Antoni Cardona, Romuald Duc, Valeri Soldevila, Joan Herrero, Albert Foix. Tenim fotografies de colles caramellaires de Sabadell, Igualada, Moià, Granollers, Calella, Barcelona Balmes.
Podria ser un tema de treball de recerca: tradició de les Caramelles en un determinat col·legi o en una població o a l’Escola Pia.

Caramellaires de l'Escola Pia Granollers (196?)
Els documents dels fons indicats abans són posteriors a 1939. Anterior a aquesta data no en conservem pràcticament res. Com a actuació remarcable recordem les Caramelles cantades a Sabadell el 1922, fet que coneixem perquè va ser publicat en una revista local.  L’Ajuntament organitzà un concurs de caramellaires i els alumnes de l’Escola Pia foren guardonats amb el segon premi  La colla dels escolapis estava formada pels sis grups de Pomells de Joventut que hi havia a l’escola, és a dir: Torns eucarístics, Sempreviva, Fruits primerencs, Cèlica llum, Flor de ginesta i Gira-sol. Els acompanyà la Banda Municipal i la filharmònica «Al·leluia». L’autor de la lletra va ser Manel Ribot Serra i de la música Frederic Muset Masllovet. Els escolapis consellers o responsables de cada grup eren: Josep Teixidor, Ramon Hostench, Lluís Rodés, Lluís Gaja, Albert Galiano i Nicolau Busquets
Reproduïm la lletra que cantaren els grups de Pomells de Joventut de l’Escola Pia de Sabadell, publicada a Garba, any III (Sabadell, Imp. Sallent, abril 1922), núm. 26-28, p. 10: (Dipòsit digital de documents de la UAB)

Joan Florensa
Caramellaires de l'Escola Pia de Moià, 1947


“CARAMELLES.

De l'ametller en les branques
un jardí ha reflorit,
tots s'han vestit de flors blanques
de perfum dolç i exquisit.

A les branques floridetes
la primavera hi somriu
i les tendres orenetes
tot saltant tornen el niu.

Enflocades les cistelles
i seguint la tradició
les alegres caramelles
omplen d'ous el cistelló.

Regna el goig i l'alegria
en el camp i en la ciutat,
tot es llum, tot harmonia
Jesús ha ressuscitat!

Tot es ventura, amor i vida
de goig puríssim s'omplena el cor
¡visca l'alegre Pasqua Florida!
¡visca l'amor! ¡visca l'amor!”

Manel Ribot i Serra.

 Llicència de Creative Commons
Per pasqua Caramelles de Joan Florensa i Parés està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

dilluns, 16 de març de 2015

El 25 de Març Anunciació de Maria

El 25 de març és una data significativa per a tots els escolapis.
L’Església celebra aquest dia la festa de la Anunciació de l’àngel Gabriel a Maria. En aquesta data de 1617 mossèn Josep Calassanç vestí l’hàbit de la nova Congregació Paulina i esdevenia el Pare Josep de la Mare de Déu: així va néixer l’Escola Pia.
Un altre 25 de març, però de 1845, l’Escola Pia a Catalunya tornava a la vida després dels deu anys de supressió com a conseqüència de les lleis desamortitzadores. «Post fasta, surrexit», com escriví el cronista de Mataró.
Han passat 402 anys del primer esdeveniment i 170 del segon.
Fa cosa d’un any que a la premsa s’ha publicat la notícia de la parcial localització de les peces del retaule gòtic de la parròquia de Peralta de la Sal. Va ser pintat pels mestres Jaume Ferrer i Pere García de Benavarri entre 1450 i 1457. 
L'Anunciació  Museu d’Art de Cleveland (Ohio, EUA)
A principis del segle XVII es construí l’església actual i el retaule es traslladà al nou presbiteri, l’actual. Canviaren els gustos i el retaule es traslladà a una paret lateral, probablement a la del creuer, part esquerra. A principis del segle XX, el temple amenaçava ruïna i el rector de la parròquia es va vendre les peces del retaule per reparar l’edifici. Les peces del retaule es dispersaren, algunes estan en museus, altres en cases particulars  D’algunes es desconeix on es troben. Historiadors actuals de l’art treballen per refer el retaule, ja que consideren que tenia un notable valor artístic.
L’absis romànic del presbiteri principal, en que hi havia el retaule, encara es conserva, però tapiat. Està excavat a la roca, a la Pedra Alta, la que dóna nom al poble.
Davant d’aquest retaule el nen Josep Calassanç va rebre la primera comunió i el 1583 hi celebrà la primera missa solemne: dos moments importants de la seva vida.
                                                                                                                                    
Joan Florensa

Enllaços sobre el retaule:

Col·laboradors de la Viquipèdia. Retaule de Peralta de la Sal [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2014 [data de consulta: 16 de març del 2015]. Disponible en <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Retaule_de_Peralta_de_la_Sal&oldid=14286187>.
Palau, Maria. «Gòtic en mans nazis»  a: El Punt Avui, (dissabte 7 març 2015), p. 32. Disponible en línia. </http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/-/829798-gotic-en-mans-nazis.html?cca=1>  [data de consulta 16 de març del 2015]
Palau, Maria. «L’enigmàtic nazi que traficava amb art», en El Punt Avui, (dissabte 14 març 2015), p. 30-31. Disponible en línia. </http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/832267-lenigmatic-nazi-que-traficava-amb-art.html> [data de consulta 16 de març del 2015]
 Ruiz Quesada, Francesc ; Velasco González, Alberto. "El retaule de Peralta de la Sal (Osca) : una obra desconeguda de Jaume Ferrer i Pere Garcia de Benavarri". [en línia] a: Retrotabulum, núm 7 (4-5-2013) [data de consulta 16 de març de 2015]

dijous, 26 de febrer de 2015

La col·lecció de goigs a l'APEPC

L’interès i el valor dels goigs són prou coneguts, fet que ens estalvia insistir-hi. Per això mateix des del moment que a l’APEPC ens oferiren una col·lecció de goigs, l’acceptàrem. Entre els escolapis hi ha hagut afeccionats a col·leccionar i els goigs foren un dels materials col·lecionats.
Goigs de la Purissima Concepció
 Barcelona: Joan Jolis, 1706
Les primeres col·leccions que rebérem a l’APEPC foren de Manel Sales i Ramon Marimon. Aquest últim era soci dels Amics dels Goigs i ens demanà que la seva subscripció passés a càrrec de l’APEPC. Des d’aleshores hem rebut els exemplars que aquesta associació edita. Ramon Novell era col·leccionista i ens donava els seus repetits o n’adquiria un per a nosaltres. Després de la defunció d’altres col·leccionistes com Calassanç Balagué, Enric Dordal i Carles Arrufat, els seus fons han passat a engruixir el nostre. Hem rebut altres donacions menors o puntuals. Tot plegat ha fet que avui tinguem un bon conjunt.

A més dels exemplars de goigs, dels primers donants rebérem la revista que publica Amics dels Gois, de manera que tenim la sèrie completa.
Per anar-los ordenant demanàrem l’ajuda d’alguns escolapis. Hi han esmerçat forces hores Josep Maria Bosch, Antoni Marcet i Àngel Casas.
La col·lecció de Carles Arrufat ha estat la més voluminosa i es feia difícil trobar qui les ajuntés. Demanàrem la col·laboració dels socis dels Amics del Goigs i tres d’ells —Lluís Varés, Lluís Santasusagna i Enric Mestre— han vingut com a voluntaris unes quantes setmanes de gener i febrer d’aquest any de 2015 a ordenar-los tots i formar una única col·lecció.
Goigs de Sant Genís, martir.
Barcelona: Tip. La Académica, 1896
Ara tenim una sola col·lecció ben ordenada. Es guarden en 29 caixes-arxivador, és a dir ocupen 3,29 metres lineals.
La classificació que hem seguit és la que creiem més habitual, és a dir:
• Sants i santes per ordre alfabètic: primerament del nom normalitzat i després per cognom o sobrenom i per lloc.
• Maria: per ordre alfabètic d’invocacions i després pels llocs.
• Déu: Trinitat, Pare, Jesús, Esperit Sant
• Col·leccions: dos grups, per nom d’autor i invocació i les de nom geogràfic
• Miscel·lània: goigs profans, en estampes, etc.
A la nostra Biblioteca Provincial hi tenim un conjunt de llibres sobre goigs o volums amb col·leccions. Cal destacar en primer lloc els dos volums de Joan Amades i Josep Coromines Els Goigs (Barcelona: Orbis, 1946-1948) i la recent voluminosa publicació Els goigs de Terrassa. Altres llibres són estudis sobre els goigs.
Dintre de l’Escola Pia podem comprovar que no sols hi trobem col·leccionstes sinó també publicacions o estudis sobre goigs, especialment dels que es refereixen al propi orde.
Goigs i laments de la imatge del Sant Crist.
Reus: Torrell, 1958

Heus aquí una bibliografia de treballs escolapis:

CAMP I PUJALS, Josep M.: “Els goigs com a manifestació de la religiositat popular”, en: La Academia Calasancia, órgano de la Academia Calasancia de las Escuelas Pías de Barcelona, XXXVI (Barcelona abril 1927), n. 809; p. 131-135; (maig 1927), n. 810; p. 177-181; (juny 1927), n. 811; p. 219-224
FLORENSA, Joan: “Els goigs a la Verge de Pietat que Josep Calassanç cantava a la Seu d' Urgell”, en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona juliol-agost 1983), n. 259; p. 3-4.
-  “Goigs a la Mare de Déu de l’Escola Pia: Puix sou hermosa Maria ...”, en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona març 1990), n. 327, p. 8-11.
- ”Goigs o gozos propios de la Escuela Pía de Cataluña”, en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XX, Oviedo 2001, p. 657-666
-  “L’Escola Pia i els Goigs», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona maig-juny 2006, n. 438, p.14-23) i en Archivum Scholarum Piarum, vol XXX, (Roma 2006), n. 60, p. 103-119.
- “El nostre fons de Goigs dedicats a Sant Antoni de l’Escola Pia de Barcelona”, La Plega de l’Arxiu (22 gener de 2015)
JOSEPET: “Goigs de Sant Prim que per divertir sa fam se'ls canta ell mateix”, en Ave Maria [Escola Pia de Sant Antoni], (Barcelona 1 novembre 1907), n. 17; p. 45
PUIG I REIXACH, Miquel: “Els goigs de sant Josep de Calassanç”, en: Catalaunia. Escola Pia de Catalunya,  (Barcelona novembre 1976), n. 184, p. 1-11.
- “Uns Goigs calassancis de sàtira política, 1900”, en: Catalaunia. Escola Pia de Catalunya. (Barcelona novembre-desembre 2014), n. 489. p. 36-37. 
SALES I CASTELLÀ, Manuel: “Un estudi sobre els Goigs a l' escola”, en: Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona 1980), n. 231

Han composat la lletra d’alguns goigs els escolapis:Francesc Botey, Francesc Escorihuela,  Antoni Font, Josep Franquesa, Josep Gual Oromí, Josep Liñan, Josep Poch, Salvador Salitjes, Francesc Sallarès, Josep Teixidó i Calassanç Ubasart.
Hi han posat la música: Miquel Altisent, Pere Carceller, Josep Maria Domingo, Manuel Roca Royo, Joan Roig, Calassanç Ubasart

Sempre hem procurat donar a conèixer aquest fons, com fem amb tots els altres. En el XVI Congreso de la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España celebrat a Saragossa el setembre de l’any 2000 hi presentàrem una comunicació com hem indicat abans en la bibliografia. Per a molts oients va ser una novetat sentir parlar d’aquestes publicacions amb cançons populars religioses.
El 2006 la associació Amics del Goigs ens oferí donar una conferència sobre els goigs escolapis a la seva seu. La publicàrem a Catalaunia. En el nostre blog de La Plega de l’Arxiu hi publicàrem un article el 22 de gener del 2014.
Una colla de goigsistes han vingut a fer intercanvi de repetits. Novament tenim molts repetits per intercanviar.
                                                                                                                                     Joan Florensa

divendres, 16 de gener de 2015

L'escolapi Antoni Sala i Arnó, expert ornitòleg

Antoni Sala i Arnó (Barcelona 22 abril 1942 - 29 novembre 2013) des de jove es manifestà amant de la naturalesa. Es distingia en l’estudi de les ciències naturals durant el batxillerat. Entrà a l’escoltisme en el CEM (Centre Escolapi de Muntanya) on arribà a ser cap de patrulla.
Professà a l’Escola Pia a Moià el 8 de setembre de 1960. Inicià els estudis eclesiàstics i s’oferí per anar a la recent fundació escolàpia al Senegal. Per això acabà la teologia a Tolosa de Llenguadoc amb el títol de llicenciat i perfeccionat el francès..
El 1969 marxà al Senegal i residí a la regió de Casamance (Oussouye i M’Lomp) i un any a Dakar.
Tornà a Catalunya i formà part de la comunitat escolàpia de Les Arenes, a Terrassa.
En el cor hi portava Àfrica i a la primera insinuació acceptà reincorporar-se al Senegal. Un any novament a Oussouye (1988-1989) i després a Yaoundé (Camerun) fins al 2011 en que va ser destinat a Bafia. Passà els últims mesos a Barcelona intentant inútilment vèncer el càncer i morí el 29 de novembre de 2013.
Va ser un religiós molt actiu, organitzador, entregat. Treballà per la promoció de les persones. De manera especial volia evitar que haguessin d’emigrar per guanyar-se la vida: arbitrà diversos medis per fixar-los en el seu país.
Per a esbargir-se i perquè ho estimava, es dedicà a la ornitologia africana. N’arribà a ser el millor expert de la regió. Normalment hi dedicava els dilluns, però altres vegades hi feia escapades com la que explicà en un article a la revista Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (20 agost 1974, n. 159; p. s/n). Vegeu com exemple aquest paràgraf: «Tot d’una, com dirigits per una vareta màgica, esclata el cor inefable dels verdaders mestres: les merles de cap blanc (Cossypha albicalpina): impossible, a aquestes hores, de distingir llurs pitreres vermelloses, impossible també de comptar el nombre de variacions de llur cant. Ara entonen un cànon. Ara xiuxiuegen mútuament la darrera troballa. Ara reprenen, tot millorant-los, els crits d'altres ocells. Amb l’última claror, s’acaba també la darrera nota del concert».
Es coneixia tots els ocells de la Casamance. Sabia on trobar-los. Estudià el cant o piulada, els gravà. En va fer una descripció i inventari que publicà en el Bulletin de l'Institut Fondamental d'Afrique Noire (Dakar, 1983, n.  3-4; p. 342-366).
Làmines dibuixades per Antoni Sala Arnó.
Al nostre Arxiu Provincial hem pogut recollir alguns dels seus treballs sobre ornitologia (CAT APEPC 08-F0045, caixa 5310):
-  Làmines impreses amb dibuixos d’ocells. És un recull extret d’altres publicacions. Imprès.
-  Descripció en forma de fitxa de cada ocell amb la indicació dels mesos en que va observar i altres anotacions. Manuscrit.
-   Liste des espèces rencontres autour de Yaoundé. Ocells que identifica durant l’estada a Camerun i que no havia detectat al Senegal. Treball mecanografiat.
-   Sur le statut des non-passeriformes dans le sud-ouest senegambien (Parc National de basse Casamance et environs): són unes anotacions i puntualitzacions al llibre The birds of Africa. Treball mecanografiat.
-   Anotacions mecanografiades sobre el llibre de Dekeyser Les oiseaux de l'ouest africain.(Dakar: University of Dakar, 1966). Treball mecanografiat.
-   Dibuix a color dels ocells amb el nom científic i en francès. 54 fulls manuscrits.
 -   Correspondència amb altres especialistes com      Bertin Coly, Claude Chappuis i Gerard J. Morel
-  Cassettes amb les gravacions del cant dels ocells amb llibreta explicativa.


Joan Florensa