50 anys de l'Arxiu Provincial

El temps passa que no ens en donem compte. Durant les vacances nadalenques dels novicis de Moià de 1967 s’inicià el que ara tenim i coneixem com l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC). Va ser una iniciativa del mestre de novicis Josep Liñan que els novicis acolliren amb il·lusió i entusiasme i alguns d’ells s’hi entregaren durant anys amb professionalitat. De tot això ja fa cinquanta anys.

Antoni Tasi i Masferrer (1873-1954) / APEPC

No es tractà d’un entreteniment per omplir uns dies de vacances. Era la continuació i ampliació d’una tasca que feia dècades havia iniciat un altre mestre de novicis, el pare Antoni Tasi cap al 1910, el qual col·leccionava i ordenava llibres, impresos, treballs cal·ligràfics, referències calassàncies i tot tipus d’objectes relacionats amb l’orde escolapi. En suprimir-se el juniorat d’Alella, el pare Tasi recollí el museu calassanci que els juniors havien formant des de 1915 (s’inicìà a Terrassa i el 1916 havia passat a Alella) i el traslladà a Moià. El 1936 amb motiu de la guerra, es dispersà tot aquell material. Alguna cosa es recuperà el 1939 i el pare Tasi tornà a recollir documents. En deixar el càrrec de mestre de novicis el 1947, tot aquell material quedà en una habitació tancada fins al Nadal de 1967.

Aquesta represa tenia un caràcter diferent del que havia sigut abans. La tasca del pare Tasi la podem qualificar de col·lecionista, com d’altres n’hi havia a Catalunya i que gràcies a ells s’ha conservat molts documents que permeten mantenir la nostra memòria del passat.

Tot i que conservà el 1967 en un primer moment el nom de Museu, s’hi afegia el d’arxiu i volia ser el lloc on es recollís tota la documentació generada per les comunitats i entitats relacionades amb l’Escola Pia. El provincial Salvador Salitjes acollí la iniciativa i el 9 de desembre de l’any següent 1968 en un decret (n. 1704/68) d’aprovació en que deia: “Declaramos el Museo Escolapio del Noviciado de Moià, fundado por nuestro recordado P. Antonio Tasi, Museu Escolapio Provincial y sección del Archivo Provincial”.

L’interès del primer moment d’aquests restauradors era recollir i conscienciar els religiosos perquè hi aportessin material. Al poc temps es comprovà que calia diferenciar el material i el 1972 (Catalaunia, núm. 129, 03/05/1972, p. 1-2) ja es distingeix entre Arxiu, Biblioteca i Museu. L’any següent els dos primers blocs es traslladaren a Barcelona i el Museu continuà a Moià. Cada una d’aquestes tres seccions ha seguit el seu camí perquè tècnicament demanen un tractament específic.
Volem recordar aquells primers passos que amb entusiasme donaren alguns dels que ens han precedit. A través del nostre blog “La Plega de l’Arxiu” durant aquest any dedicarem un record als que en foren els pioners. Com ells també avui volem deixar per als que ens vindran darrere, memòria ordenada i ben presentada del que ha fet l’Escola Pia de Catalunya en tots els seus anys de vida al país. No oblidem que un dels nostres objectius des del començament és donar a conèixer i posar a l’abast d’estudiosos la tasca educativa de l’obra de sant Josep Calassanç a casa nostra. Els mitjans tècnics dels que avui disposem no els tenia ni molts menys el pare Tasi quan fa més d’un segle començà a reunir objectes i escrits.

En un primer tast donem a conèixer el contingut del Museu del pare Tasi gràcies a l’inventari anterior a 1936 que s’ha conservat i salvat del saqueig que patí aquell estiu la casa de l’Escola Pia de Moià.
Es tracta d’un plec de fulls solts. Després d’una primera pàgina amb una excel·lent mostra cal·ligràfica, trobem aquest índex:

I. Reliquias

Portada del catàleg./ APEPC

II. Estatuas
III. Pinturas
IV. Estampas
V. Fotografías
VI. Postales
VII. Medallas
VIII.Impresos
IX. Manuscritos.

A continuació el volum està ordenat alfabèticament segons el títol, però indica el número de l’apartat a que correspon. Per exemple: les estampes estan classificades en sis títols emmarcades, soltes,  en àlbums, de primeres misses, recordatoris mortuoris, diversos- i en cada un d’ells hi ha el número IV.
Els documents estaven en carpetes, en lligalls, en àlbums, en capses o directament en un prestatge com els fullets. En molts encapçalaments d’apartats no s’indica si és lligall o carpeta, com per exemple la llista de les Corona de les Dotze Estrelles (es varen perdre les 76 que tenien).
El volum de l’inventari que conservem té fulls afegits després de 1939. Els fulls primitius són de paper blanc ratllat de 31’5 x 22’7 cm. Els posteriors són fulls aprofitats, de poca qualitat. Les descripcions dels documents estan fetes pels novicis de cada curs, com mostra la diversitat de cal·ligrafia. El pare Tasi donava al novici el document i el full en que ho havia d’escriure. d’aquesta manera el novici de manera indirecta s’assabentava de coses de l’Escola Pia que d’altra manera no hauria mirat.
Al final de la quasi totalitat dels apartats posa la següent o semblant nota “Todos los números perecieron en el saqueo de 1936”.

Els objectes es perderen, però tenim el testimoni de la seva existència gràcies a l’inventari conservat. Així podem assabentar-nos que a la classe de llatí del noviciat (al tercer pis mirant a ponent) hi havia una pintura a l’oli de Josep Olivet Legares (Olot 1887 - Barcelona 1956), destacat pintor paisatgista de l’Escola d’Olot, que representava sant Josep Calassanç.

Joan Florensa

Més informació
Miquel Puig i Reixach. 20 anys d'Arxiu Històric.  Catalaunia: número 305 (gener 1998)
Joan Florensa i Parés. Història de l'Arxiu Provincial (1982-2011).

El fons Cabré i la Casa Navàs de Reus

La Casa Navàs de Reus és un edifici d’estil modernista construït a la Plaça del Mercadal entre 1901 i 1908, obra de Lluís Domènch i Muntaner. Recentment ha aparegut als mitjans amb motiu de la seva obertura al públic. Es tracta d’un testimoni excepcional de l’aplicació íntegra de l’estil modernista a l’aquitectura i les arts decoratives en un mateix emplaçament. La façana neogòtica va perdre una part de la seva decoració arquitectònica, una airosa torre cantonera i el remat escalonat de la banda de la plaça, en un bombardeig durant la guerra civil, però ha conservat en perfecte estat la decoració interior i el mobiliari original, dissenyats expressament per a la casa. En el treball de construcció i decoració hi van treballar artesans de renom en les arts decoratives: Alfons Juyol i Bach en l’escultura, l'ebenista Gaspar Homar en els mobles i ornamentació en fusta i la casa Rigalt i Granell i Cia. en la fabricació dels vitralls emplomats.

Casa Navàs. Foto: Turol Jones / Flickr

En un article anterior entre publicat en aquest bloc l’any 2010 parlàvem del fons de Josep Cabré i Alentorn (1863-1953), un autor força desconegut que es dedicà a l’arquitectura, disseny d’escultures, relleus i decoracions per a interiors i exteriors d’edificis i també de mobiliari, influenciat en l’estil modernista. Amb els documents que conté el fons podem conèixer aguns dels projectes en que va participar.  En ocasions treballava conjuntament amb l’arquitecte principal, encarregant-se del disseny de detalls i elements decoratius de la façana i els interiors, com el cas de la casa Magdalena Sartorio, a Vallcarca, Barcelona, projecte signat conjuntament amb Jeroni Granell.(APEPC 12-05 5 n 4-9). També apareix en treballs en solitari: cementiri del Pla de Manlleu (Aiguaviva, Baix Camp) i en la decoració de l'església de Sant Cristòfol, del mateix municipi. (APEPC 12-05 4) Aquest temple va ser espoliat el juliol de 1936, un patrimoni que, per tant, s'ha perdut. Sovint va treballar l'escultura de temàtica religiosa. El fons que guarda l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya consta d’una col·lecció de dibuixos i projectes, complementada amb algunes fotografies.

Amb motiu de la restauració de la Casa Navàs en volem tornar a parlar perquè entre els dibuixos del fons hi apareix una obra projectada per aquesta casa. Es tracta de la porta principal del carrer Jesús. Josep Cabré no es troba entre els autors coneguts que van treballar a la casa Navàs, però sí que sabem, per projectes que tenim al fons, que va treballar a Reus en aquella època, com per exemple per al Centre de Lectura de Reus. Va treballar també Josep Cabré i Alentorn a la casa Navàs? El dibuix no està signat, però està entre els seus esbossos.

Oriol Casanovas

Imatge del dibuix de la porta de la casa Navàs pertanyent al fons Josep Cabré i Alentorn (APEPC 12-05, 7 n. 13)

Informació complementària.
En referència a l'escultura religiosa: Joan Florensa i Parés. "Fondo de dibujos de José Cabré Alentorn en el Archivo Provincial de la Escuela Pía de Catalunya". a: Memoria Ecclesiae, núm. 17 (2000). p. 127-138.

Una tradició calassància a l’ermita de la Mare de Déu de Grenyana

Ermita de la Mare de Déu de Grenyana (Lleida)

L’ermita de la Mare de Déu de Grenyana es troba a tocar de la ciutat de Lleida, en una de les partides en que es dividia l’horta de la part esquerra del Segre. Pertany a la parròquia de Sant Joan, de la ciutat lleidatana. Ha estat lloc de pelegrinatge dels lleidatans i avui encara té culte.

El papa Calixte III concedí indulgències el 1458 als fidels que hi anessin el dia de la Nativitat de Maria (8 de setembre), festa patronal de l’ermita. Aquesta concessió ens indica dues coses: que l’ermita tenia ja una tradició, és a dir que portava anys celebrant aquella festa i que es tracta d’una Mare de Déu trobada com tantes del nostre país que celebren la seva festa el 8 de setembre. També consta una concessió d’indulgències del 1540.

La tradició sobre l’origen de la imatge explica que un pastor observà que una de les vaques del seu ramat s’allunyava cada dia de la resta i s’apropava a una bardissa. El pastor mirà què s’hi amagava en aquella bardissa i hi trobà una imatge de la Mare de Déu. Aviat els fidels de la parròquia de Sant Joan de Lleida aixecaren en aquell indret una ermita per venerar la imatge.

Imatge restaurada per CAEM el 2014

La imatge és de pedra, Maria està asseguda amb el Nen Jesús dret sobre el genoll esquerre, agafant-lo amb el braç esquerre mentre a la dreta hi té un ram de flors. La mare acosta la seva galta a la del Nen. La primitiva està molt malmesa després de la revolta de 1936 i l’actual n’és una reproducció fidel.

L’església actual no és pas la primitiva ermita. Durant la Guerra dels Segadors (1640) va ser destruïda però es reedificà aviat com consta en l’any de sobre la porta d’entrada, 1652. El 1936 va ser saquejada i després amb aportacions dels fidels es reconstruí. És una ermita àmplia i amb quatre capelles laterals.

Hem descrit l’ermita perquè, com insinuàvem en el títol, hi ha una tradició calassància relacionada.

L’escrit més antic que coneixem d’aquesta tradició, diu així: «Giovanetto [Josep Calassanç] nel santuario di Grenyana (Lleida) sacró a Lei [Maria] in perpetuo voto la sua illibatezza.» És el primer testimoni escrit en que hi consta el fet que segurament es va transmetre oralment. Aquesta tradició, doncs, té un primer testimoni escrit —que coneguem— en un article de l’escolapi italià Raffaele Cianfrocca en l’article: «La Madonna dei Monti in Roma e San Giuseppe Calasanzio», que publicà a les Ephemerides Calasanctianae el novembre-desembre de 1904. No sabem d’on ho va treure, però no deixa de ser curiós que precisament un italià hi faci referència i citi un lloc que no és pas conegut universalment.

He rastrejat les principals biografies anteriors. En la biografia del encara venerable Josep Calassanç que escriví l’escolapi Alessio Armini no hi trobem cap anotació d’un vot de castedat o similar. Parla de la tonsura, però no diu ni tant sols el lloc on la va rebre (Armini 1710, p. 23).

L’altre biògraf antic i crític és Vicenzio Talenti (1971, p. 10), en el qual hi llegim que després de rebre la tonsura a Balaguer «cosí arrolato alla milizia di Cristo, per unirsi piu strettamente ad esso, e a Maria sua Madre, avanti a un altare di questa fece voto di perpetua virginità…» No concreta el lloc on va fer el vot de castedat.

Calassanç tonsurat, segons Josep Segrelles (1925)

Notem una especificació progressiva en la determinació de la tradició entre aquest tres escolapis. En el primer —Armini— no es parla ni de vot ni cap ermita de la Mare de Déu; el segon —Talenti—, esmenta que fa el vot davant d’un altar i el tercer —Cianfrocca— puntualitza el lloc geogràfic.

Uns anys després de l’article de Cianfrocca, el claretià pare Joan Busquets publicà el llibre Reseña histórica y novena de Nuestra Señora de Greñana (Lleida: Impremta Mariana, 1930). Titula el tercer dia de la novena «Caridad de María para con Dios» i posa com exemple sant Josep Calassanç i a la pàgina 32 diu: «Este héroe de santidad e ilustre apóstol de la juventud en los tiempos modernos, fue un fervoroso devoto de Nuestra Señora de Greñana… y joven estudiante en la Universidad de Lleida, consagró a Dios su pureza con voto, en el Santuario de Nuestra Señora de Greñana.» És llibret de devocions i no dona les fonts de les que treu la informació.

A l’historiador escolapi Antoni Vidal no li passà per alt el fet i escriví el 1936: «No olvido que el Santo [Josep Calassanç] en el viaje de Lérida a Balaguer [per a rebre la tonsura], entró en el Santuario de la Virgen (Ermita, como lo llaman allí) en Grañena [sic] (¿cómo puedo dudar de que visitó la iglesia del Pilar de Zaragoza?) y postrado ante la Virgen de Grañena hizo voto de perpetua castidad» (Carta des de Barcelona, 12 gener 1936, en Rassegna 1957). Veiem que el pare Vidal no sols reconeix el fet, sinó que el col·loca en l’anada de Josep a Balaguer per a tonsurar-se. No confondre Granyena, poble de la comarca de les Garrigues, amb Grenyana ermita de la Mare de Déu a Lleida, a la comarca del Segrià.

Segurament que aquestes paraules del pare Vidal foren les que despertaren l’interès del pare Poch sobre el tema. Aquest, el 8 d’octubre de 1961 anà a Lleida per investigar sobre aquest fet. Contactà amb alguns sacerdots per parlar del tema i consultà la bibliografia que aquests li indicaren en l’Institut d’Estudis Ilerdencs. La única font que li pogueren oferir era la del pare claretià Joan Busquets que havia estat assassinat el 1936: no se’l podia, doncs, consultar. Tornà a Lleida el 8 de novembre següent i es desplaçà a l’ermita de la Mare de Déu de Grenyana; en va obtenir fotografies. (10-31-3, núm. 224)

Com en tantes altres ocasions el pare Josep Poch intentà documentar el tema: recollí bibliografia sobre l’ermita i després anotà totes les cites que trobava sobre el lloc o paraula. Fins i tot  va fer un esquema d’article però no trobà suficient documentació per desenvolupar-lo.

El jove Josep Calassanç residí a Lleida en dos períodes: primerament de 1571 a 1577 en que estudià filosofia i dret; després hi tornà per acabar els dos cursos de teologia que li faltaven i que complí de 1581-1583. Els textos que hem citat relacionen el vot davant la imatge de Maria amb la tonsura al santuari del Sant Crist de Balaguer el 17 d’abril de 1575. La decisió d’entrar al clergat amb la tonsura com a primer pas per al sacerdoci i el vot de «illibateza» o d’integritat moral, de puresa; no és segons aquesta primera versió un vot de castedat, sinó que va més enllà, és tracta d’integritat en tots els aspecte, un dels quals serà la castedat. Volia ser un sacerdot íntegre.

En el fons P. Poch (10-31-3, núm. 224) hi guardem les anotacions sobre el tema, fotografies de la imatge de la Mare de Déu, de l’ermita, els goigs publicats el 1947 per l’Impremta Mariana de Lleida.

Ni en la biografia de Bau ni en la Giner es fa cap referència a aquest lloc de Grenyana.

Aspectes de l'ermita i la imatge quan la va visitar el p. Poch el 1961. Foto: Gómez Vidal

Recollim a continuació la bibliografia que cita el pare Poch, que no creiem que s’hagi ampliat pas gaire: 

Armini, Alessio (1710): Vita del ven. Servo di Cristo P Giuseppe della Madre di Dio, nobile aragonesa. Roma: Francesco Gonzaga.

Busquets, Joan: Reseña histórica y novena de Nuestra Señora de Greñana (Lleida: Impremta Mariana, 1930).
Camós, Narciso: Jardín de María plantado en el principado de Cataluña. Barcelona:  Orbis, 1949. Reedició de l’obra publicada a Barcelona el 1657
«Efemérides leridanas», en Ilerda, núm. III, fasc. I, juliol-setembre 1941, p. 183.
España Mariana, cap. V, p. 130 i ss.
Lladonosa Pujol, Josep: «Origen de la tradició local dels Fanalets», en Ilerda, any X, gener-desembre 1952, nota 8.
La ciutat de Lleida. 3 vols. Barcelona: Barcino: 1955-1959.
Rassegna di storia e bibliografia scolopica, XXVI-XXVII (Roma 1957), p. 32.
Sanahuja, Pere (1944): Història de la Beneficència de Lleida, Lleida: Imprenta-Escuela Provincial.
Talenti; Vicenzio (1917): Vita del beato Giuseppe Calasanzio della Madre di Dio. 2a ed. Firenze: Scuola Tipografica Calasanziana.

Joan Florensa

Juliana Morell (1594-1653) i l'educació des de bén petits

En el fons P. Poch hi ha un plec titulat Juliana Morell (10-31-3, núm. 201). M’ha intrigat i he intentat esbrinar perquè hi era allà un plec semblant, aparentment aliè als termes que el pare Poch treballava.

Josep Poch i Gallart / APEPC

El motiu que portà el pare Poch a interessar-se per aquesta persona és una carta de sant Josep Calassanç que en parla.

Calassanç escriví la carta el 9 d’abril de 1639 al pare Giuseppe Fedele de la comunitat de Nàpols comentant un problema que aquest li havia plantejat i que ara no ens interessa. Comencem, doncs, per llegir el fragment de la carta i després en farem algun comentari.
«Mi ricordo che fu in Leon di Francia una fanciulla catalana, che pareva un mostro di natura non solo in parlare lingua latina, greca, et hebraica in prosa, et verso, ma l’italiana, spagnola, franzese et todesca; sonava ogni sorta d’instromenti, et all’ultimo essendo d’età di 13, o vero 14 anni imparò le leggi di tal maniera, che teneva conclusioni publiche in Leone. E per conclusione di tutte queste sue scienze, virtù s’accordò con un gentilhuomo ricco, et se la pigliò per moglie senza saputa del padre. Dio voglia che cotesta giovinetta [de la que parlava el pare Fedele] non venga a svanirsi col tempo de l’istessa maniera con tanto applauso populare, come fece quella ch’era figliola d’un mercante ricco detto Marcello di Barcellona.»
El pare Llogari Picanyol publicà la carta en l’Epistolario di san Giuseppe Calasanzio núm. 3068 i l’he copiada i enganxat de Sancti Josephi Calasanctii scripta.
El pare José López Navío en l’article «Ambiente histórico y social en que vivió San José de Calasanz» (en Analecta Calasanctiana núm. 25-26, Madrid 1971; pàgines 219-221) comenta aquesta carta i diu que Marcello és una mala lectura, ja que l’original diu Morell, però que hauria de ser Marell.
Ara ja tenim la clau que ens explica inicialment l’interès del pare Poch per investigar qui era aquesta filla de mercader ric de Barcelona anomenat Morell.
També a mi m’ha picat la curiositat i he buscat a internet sobre aquestes persones, cosa avui ben fàcil i que el pare Poch no va poder fer.

La filla del mercader es deia Juliana i va néixer a Barcelona, al carrer de la Cendra, en el Raval, el 16 de febrer de 1594 (Calassanç ja havia marxat cap a Roma i, per tant, no hi va tenir cap relació personal). Morí la mare i el pare assumí la total responsabilitat d’educar la filla única i orfe de mare. Als quatre anys la portà al convent de les dominiques perquè l’ensenyessin. Resultà ser molt desperta de manera que  amb set anys parlava i escrivia llatí, grec i hebreu. Aviat les religioses comunicaren al pare que elles ja no podien ensenyar-li res més a aquella nena. El pare contractà professors de la universitat i frares dominics perquè l’ensenyessin. Amb extraordinària facilitat ho aprenia tot. Tal com diu la carta de Calassanç a més de llengües va aprendre a tocar diversos instruments musicals, així com dret i altres ciències.

Juliana Morell / Wikimedia Commons

El 1602 el pare es veié embolicat en assumptes tèrbols —un suposat assassinat, fallida de negocis, tal vegada era descendent de jueus conversos i se li exigia puresa de sang— de manera que fugí amb la filla i s’establí a Lió (França).
Juliana es doctorà a Avinyó el 1608 amb catorze anys. El pare la volia maridar amb un jove de negocis, però ella no ho acceptà i entrà al convent de les religioses dominiques de Santa Prèxedes d’Avinyó, contravenint el pare, el qual en un primer moment la desheretà. Professà el 1610 i residí en aquest convent la resta de la seva vida. Morí el 26 de juny de 1653.
És un cas extraordinari d’una noia dedicada als estudis. Publicà alguns llibres.
Com veiem després d’aquesta síntesi biogràfica, Josep Calassanç coneixia bé la primera etapa d’aquesta noia, però no la segona ja que diu que abandonà la vida religiosa i es casà, cosa que no va ser pas així.
A Internet es troba bibliografia i articles per a qui desitgi saber alguna cosa més d’aquesta interessant Juliana Morell.
M’han cridat l’atenció unes paraules del pare en una carta en que explica com aconseguí que la seva filla progressés de manera tant espectacular en les ciències. El ric mercader dona tres raons: facilitar llibres adients, posar-li bons mestres, però sobretot la diligència paterna, és a dir l’interès que ell va tenir en educar-la i facilitar-li els llibres i els professors.
Aquest aspecte últim era una de les propostes dels humanistes del renaixement. L’educació de la mainada depèn en primer lloc dels pares: no són ells els que els han de donar els continguts, però han de ser els primers interessats en que els fills els adquireixin. I a més aquest interès ha de ser des de la primera infància.
Fa poc es publicà entre nosaltres el llibre Eduqueu els infants ben aviat en les lletres [De pueris statim ac liberaliter instituendis] d’ Erasmus de Rotterdam (amb pròleg de Gregorio Luri i traducció de Laura Cabré, publicat a Barcelona: Adesiara, 2015). Com ja indica el títol, l’autor aconsella començar ben aviat la instrucció dels infants.
En les paraules del mercader Morell i en ell llibre d’Erasmus hi ressonen les de Calassanç quan diu que s’ha d’educar a teneris annis o «des de ben petites», com tradueixen les nostres Constitucions catalanes.
Les idees educatives de Calassanç eren les de l’humanisme que principalment encarna la figura d’Erasmus: humanisme que proposava una reforma de la societat amb l’educació a l’escola.

Joan Florensa

Entrades relacionades: Ampliem el fons del p. Poch ; Nous escrits originals de Josep Calassanç

La figura de Josep Calassanç: hi anem fent llum

La Asociación de Archiveros de la Iglesia en España dedicà el seu XIIIè. Congrés celebrat a Sevilla el setembre de 1997 a les visites pastorals: les ponències i comunicacions ocupen els volums XIV i XV de Memoria Ecclesiae amb més de mil pàgines.

Els estudis sobre les visites pastorals s’han multiplicat perquè ofereixen una informació sobre cada un dels pobles d’una zona geogràfica.

Seu d'Urgell.© Josep M. Viñolas Esteva /Flickr 

“A la llum de les darreres investigacions a Catalunya, les visites pastorals modernes ofereixen una visió polièdrica de la realitat parroquial a través de la mirada —val a dir que tangencial— del bisbe o visitador episcopal” afirma Xavier Solà Colomer a l’article Les visites pastorals a Catalunya durant l’època moderna: mètodes de control sobre la parròquia, el clergat i la població, Manuscrits, núm. 25 (2007) p. 188. Els visitadors intentaven en aquella època de reforma introduir les orientacions que venien de Roma i del Concili de Trento. Moltes vegades topaven amb les tradicions populars, més que amb heretgies o desviaments en temes de fe. La litúrgia hi jugava un paper bàsic i per això és un dels temes més abundants de les visites.

En el número 504 del maig-juny de 2017 de la revista Catalaunia de l’Escola Pia de Catalunya hi hem publicat un article (p. 34-50) amb el text de les actes de la visita a sede vacante de 1587 dels llocs que girà el canonge Rafael Gomis acompanyat del secretari mossèn Josep Calassanç i han tingut després una relació amb l’Escola Pia. Les actes completes es publicaran a Arxiu de textos catalans antics, Institut d’Estudis Catalans, núm. 31 (2016) i a Archivum Scholarum Piarum, núm. 82, (2017). Es tracta d’una bona aportació a la història del país.

Hi hem fet una introducció per contextualitzar aquell moment delicat del bisbat d’Urgell que es trobava sense bisbe per la mort de l’anterior i immers en el problema d’inseguretat general pel bandolerisme i per la pressió immigratòria des de França.

Santa Maria de Valldeflors a Tremp, inici del recorregut calassanci. ©Hector Blanco de Frutos/Creative Commons

Són també interessants, i publicats per primera vegada, els documents en que el canonge visitador Rafael Gomis nomena al canonge de Tremp Joan Balaguer perquè visiti les parròquies d’aquest arxiprestat: documents que mostra el procediment de la delegació.

Creiem que es tracta d’una bona aportació per a la història del bisbat d’Urgell, però també per a cada una de les poblacions visitades. Tot plegat ens pot ajudar a comprendre millor aquell moment històric de finals del segle XVI.

Destaquem en la introducció la figura de mossèn Josep Calassanç, el futur fundador de l’Escola Pia, perquè hi descobrim una personalitat singular, un sacerdot ben preparat i entregat al servei del seu bisbat.

En el mateix número de la revista Catalaunia hom hi pot trobar altres articles sobre Calassanç com les xerrades de Lluís Obiols, Joan Florensa i Miquel Puig a la Seu d’Urgell del 25 de març de 2017 en la celebració dels 400 anys de la erecció de l’Escola Pia a congregació religiosa. o el discurs del pare provincial Eduard Pini en la Jornada pedagògica (Terrassa, 6 de maig de 2017) en el qual reprodueix part del memorial que Josep Calassanç dirigí al cardenal Michelangelo Tonti el 1621 en defensa de l’educació de tots els infants i en que enalteix la missió educativa, o l’article de Tura Pedemonte sobre els fonaments filosòfics d’una pedagogia personalitzada, en aquesta sèrie d’aportacions que l’autor ens va oferint, tenint com a punt de mira la pedagogia de Calassanç.

Joan Florensa

Entrades relacionades

Nous escrits originals de Calassanç 25 d'octubre de 2016 

Un nou escrit escrit original de Calassanç: la visita pastoral Sede Vancante 1587  14 de juny de 2016

Il·lustradors de llibres de l'Escola Pia

En el Mètode Uniforme aprovat en el capítol provincial de 1796 hi podem llegir aquests apartats: “Artículo VIII: De los Libros. - Es indecible el mucho trabajo, y enfado que ocasiona a los Maestros la provisión de libros, que han de diligenciar para sus Discípulos. A pesar de su diligencia, ahora les faltan unos, ahora otros, ya papel. ya plumas: los libros en cada impresión se cargan de errores: todo es confusión. Parece que los Superiores, en cuyos hombros, según la expresión de Nuestras Constituciones, carga todo el peso del Instituto, deberían atender a la organización de este ramo tan necesario al buen orden de Nuestras Escuelas. Sería muy útil que hubiese un Proveedor Genera de todas las Escuelas, a cuyo cargo estuviese la impresión, y provisión de los Libros, a quien solo acudiesen los Maestros para el surtimiento de su Escuela. Este debería vigilar que saliesen correctas las impresiones, y a que jamás faltasen libros, cuyo repuesto estuviese en la Capital de la Provincia, de donde es fácil el transporte a todos los Colegios. Al paso que las correcciones saldrían más exactas, la mercaduría [sic] mejor, y más bajo el precio, particularmente si se hacían las impresiones a cargo”. (Archivum Scholarum Piarum, núm. 76 (2014), p. 94).

Veiem que els escolapis vetllaren per la qualitat dels llibres que posaven a mans dels seus alumnes. El llibre de bona qualitat era una mostra del respecte que el mestre escolapi sentia pels ses alumnes. Per això des del moment en que es plantejaren publicar llibres per als alumnes, varen recorre als impressors més acreditats del país, com els viguetans Joan Dorca i Josep Tolosa. Després, les impremtes dels Abadal de Mataró, Manresa, Igualada i Puigcerdà treballaren molt per l’Escola Pia, especialment la primera.

Acabada la Guerra del Francès i ja amb un col·legi a Barcelona, la impremta preferida pels escolapis va ser la de Brusi, pare, i després la del fill. Altres impremtes de Barcelona al llarg del segle XIX imprimiren material per a les escoles escolàpies. Durant les primeres tres dècades del segle XX va ser la impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres qui imprimí llibres i material escolar per a l’Escola Pia: d’aquesta impremta sortí el material per a les empreses simulades, com moneda escolar, lletres de canvi, pagarés, talonaris de xecs bancaris.

Normalment no hi trobem il·lustracions fora d’un gravat al principi del llibre. Va ser notable la primera pàgina dels exàmens públics publicats per Brusi el 1829 amb un esplèndida xilografia.

A finals dels segle XIX observem que les cobertes dels llibres de text comencen a prendre uns aires modernistes amb uns dibuixos i distribució del text més acurat. N’és un exemple Elementos de historia de España para las clases de instrucción primaria del pare Josep Calassanç Casanovas (Barcelona 1896).

A principis del segle XX es començà a publicar una sèrie de llibres per a la primera ensenyança: cada assignatura es distingeixen per un color diferent, i cada un dels graus tenia el seu llibre. Es tracta d’una col·lecció molt ben editada per Elzeviriana amb un disseny modernista a la coberta i alguna il·lustració signada per C U,  inicials que responen a Carlos Úrbez Cabrera (n. 1879 - ?) antic alumne de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona: com exemple podem veure Primeras nociones de geometría elemental del pare Tomàs Garí-Montllor (1a ed. 1906). En altres volums també hi ha dibuixos signats per aquest autor, però a vegades el mateix dibuix és anònim. No es tracta de dibuixos infantils.  

El 1907 el pare Josep Guañabens començà a publicar una sèrie de llibres de lectura amb el del primer grau La Infancia. La coberta és un dibuix de JLL, és a dir Joan Llaverias Ladró, que aleshores era professor de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona; les il·lustracions de les pàgines interiors són reproduccions de C.U. Llaverias també serà l’il·lustrador de les cobertes del llibres Juventud (1a ed. 1910) i Letras (1a ed. 1912) o beceroles. La Niñez (1a ed. 1907) i La Adolescencia (1a ed. 1908) les il·lustrà tant a la coberta com en les pàgines interiors Pere Torné Esquius.

El pare Josep Guañabens dona un tomb molt significatiu en la publicació de llibres per a nois de primer ensenyament: demana la col·laboració de dibuixants del moment i aquests ho fan amb dibuixos apropiat als petits.

Aquesta posada al dia dels llibres de text és dona durant el provincial Antoni Mirats (1899-1909), superior que impulsà altres reformes o millores educatives.

Un nou impuls es deu al pare Joan Profitós. Per al seu primer llibre El meu llibret:

sil·labari català (Barcelona: Editorial Catalana, 1919) recorre a Llaverias. El llibre dels nois. Segon grau (1a ed. Barcelona: Impr. Elzeviriana y Librería Camí, 1933)  l’il·lustrarà Tonré Esquius. El llibre dels infants: primer grau (1a ed. Barcelona: Editorial Catalana sa., 1922) surt amb dibuixos de Josep Obiols Palau.

Llaverias també és l’autor de la capçalera de la revista Ave Maria que es publicà des de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona des de 1906.

Joan Profitós, El meu llibret (1919)

A més del llibres de text, durant la segona dècada del segle XX, alguns escolapis publicaren altres llibres dedicats als nois i buscaren dibuixants de nom reconegut per a il·lustrar-los.

Dibuix de Junceda per a la biografia de Calassanç

Junceda (Joan García Junceda Supravia) il·lustrà el Compendio histórico de la vida de San José de Calasanz fundador de las Escuelas Pías (Barcelona: Impr. de Pedro Ortega, 1916) i Compendio histórico de la vida del V. P. Pedro Casani de las Escuelas Pías (Barcelona: Impr. de Pedro Ortega, 1917), obres del pare Joan Comellas. Per al pare Profitós, Junceda il·lustrà Vida de sant Josep de Calasans, Fundador de l'Escola Pia (Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1920) i la Vida de sant Pompili Mª Pirrotti, sacerdot i mestre de l'Escola Pia (Barcelona: Impr. Elzeviriana i Llibreria Camí sa., 1934).

Els mateixos dibuixos de Junceda serviren per il·lustrar el llibret San Pompilio María Pirrotti de las Escuelas Pías, Apoóstol del Sagrado Corazón (Barcelona: Impr. Elzeviriana, s/d) de l’escolapi italià Giuseppe Righetti. En la segona edició Vida de Sant Josep de Calasanç contada als noiets ...  (2ª ed.. Barcelona: Publicacions Calasancianes, s/d) escrita pel pare Josep Teixidor també hi ha dibuixos de Junceda.

Del mateix dibuixant són les il·lustracions de la Vida de Sant Bernat Calvó (Barcelona: Foment de Pietat Catalana, ) de l’escolapi Bernat Noguera.

Junceda aportà a l’Escola Pia dibuixos per altres publicacions com: El Patrocinio de san José de Calasanz. Gloria a nuestro santo Padre (en: Ave Maria [Escola Pia de Sant Antoni], Barcelona, novembre 1923, núm.  263; p. 5). Recuerdo del Tercer Centenario de las Escuelas Pías 1617-1917 (Barcelona: Impr. Ortega, 1917),  Almanaque Calasancio para 1924 publicado por la revista Ave Maria (Barcelona: Publicaciones Calasancias, 1924).

Cigarras y hormigas. Il·lustració d'Opisso

A començaments del segle XX es donà importància al teatre escolar. Alguns escolapis varen escriure algunes obres. El pare Lluís Falguera buscà il·lustradors, no es limità a publicà el text. Per l’obra Cirragas y hormigas.Comedia dramática en cuatro actos y cuatro cuadros (Barcelona: Impr. Elzeviriana Borràs, Mestres y Cía, 1916) demanà un dibuix per a la coberta a Ricard Opisso. En les pàgines interiors s’hi reprodueixen escenes de la representació a l’Escola Pia de Sarrià en que es veuen els decorats originals de l’escolapi Josep Calassanç Noguera)

Un altre dibuixant del moment va ser Antoni Batllori Jofré (1915-1999), el qual dibuixà una sèrie d’escenes de la vida de sant Josep Calassanç per una filmina que publicà Amics del Catecisme i de la que en conservem un exemplar en el nostre APEPC. Es donava un pas més: desapareixia el text i el dibuix en convertia en el relat biogràfic.

Joan Florensa

Xirinacs, el profetisme radical i no violent

Aquest mes de març ha aparegut, amb motiu del desé aniversari de la seva mort, una nova biografia de Lluís M. Xirinacs.  L'autor, Lluís Busquets i Grabulosa, és un especialista en aquesta personalitat, amb qui va treballar conjuntament en anteriors publicacions i en una primera biografia, centrada en la seva època d’activista durant els anys de transició. Aquesta la publica Balasch editor i surt amb una tirada especial de 303 exemplars signats per l'autor i pels artistes Gemma Molera i Jordi Junyent, autors de les litografies i les obres reproduïdes que acompanyen aquests exemplars especials, totes dedicades a Xirinacs. Es presenta amb un embolcall que simbolitza la figura de Xirinacs des de la presó en el seu clam com a profeta de la no violència.

L'obra és un tom de 766 pàgines en les que Busquets repassa en tres parts la vida de Xirinacs des de la seva infantesa i educació infantil de casa bona, els anys de formació religiosa i la seva conversió a capellà antifranquista (primera part). El llibre s’éxté a continuació a explicar seva dedicació activísta i de predicació política que s'inicia amb el seu replantejament polític i primers enfrontaments amb les autoritats eclesiàstiques, quan encara exercia de capellà, la seva primera vaga de fam el 1969 i el primer ingrés a presó, el 1973. Foren els anys de les vagues de fam a la presó, la tancada a Montserrat, les llargues presències al carrer davant la presó Model, la lluita per l’Assemblea de Catalunya i la seva experiència de representació política al Senat en la transició, fins el 1979. En la tercera part, Busquets analitza la que anomena vida oculta (1980-1999), que Busquets refusa que fos una etapa fosca sinó que es dedicà a preparar-se per a la recerca de noves formes d’aprofundiment en la no violència i en un nou model polític alternatiu. Presentà la seva tesi doctoral en filosofia el 1997 centrada en un model filosòfic de coneixement global de la realitat. Poc després reprendrà públicament l’activisme polític amb la plantada davant la porta de la Generalitat, l’any 2000 en reclamació d’una Assemblea per als Països Catalans, considerat el gèrmen de l’actual ANC El 2004 va pronunciar un discurs al Fossar de les Moreres en el qual es va solidaritzar amb la lluita d’ETA i pel qual fou condemnat a presó.

Com sabem, Xirinacs es deixà morir el 6 d’agost 2007 en un bosc a l’entorn natural d’Ogassa, en un darrer acte de sobirania que deixà del tot justificada. 

Fons Esteve Ascacíbar APEPC 08-F0166 08-04 23

Recordatoris i aniversaris de religió APEPC08-F353 5484 9

A l'arxiu tenim documentació sobre Xirinacs, alguna de la qual apareix també referenciada a l'obra: El nombre major de documents és la sèrie de correspondència,  majoritàriament amb Jaume Bayó i Laureà Perecaula, datada en la dècada dels 60. Recordatoris d’etapa activa com a religiós. Manuscrits sobre filosofia i sobre formació. Manuscrits polítics, la majoria multicopiats,  sobre la canditatura el Nobel de la Pau, reclamacions de llibertat de quan estava empresonat, fulls volants, i documents polítics de la seva candidatura al Senat. També tenim bibliografia d’ell i sobre ell a la biblioteca. En el fons general de l’Escola Pia també es poden trobar referències a l’activitat de Xirinacs, sobretot entre la correspondència del provincial i el secretari provincial.

Oriol Casanovas

Full volant anunciant la vaga de fam de 1971. APEPC08-F353 5484 5

La frustrada fundació de l'Escola Pia de Tremp

A principis de 1682 es presentà la proposta de fundació a Moià i els pares Domingo Prado i Agustí Passante deixaren Benavarri i anaren a Moià per gestionar els tràmits (Picanyol, 1927, p. 87). Els frares caputxins que s’havien oposat a la fundació de Barbastre, seguien els moviments dels escolapis i en assabentar-se que Moià els oferia possibilitats de fundació, allà anaren, però el municipi els va dir que en aquella vila no hi tenien res a veure en l’afer de possible fundació escolàpia (Picanyol, 1927, p. 88).
Com que eren uns religiosos desconeguts en aquestes terres, optaren aquells napolitans per apropar-se a les poblacions que recordaren que Josep Calassanç n’havia fet esments. D’aquesta manera tenien com una carta de presentació al·legant que el fundador de l’Escola Pia que ells representaven, havia estat en aquella localitat o n’havia parlat.

Tremp des de Puigmaçana / Wikimedia Commons

Es posaren en contacte amb el municipi de Tremp de manera que l’ajuntament el 12 de desembre de 1682 dirigí una sol·licitud al monarca per aconseguir una fundació de col·legi escolapi (Poch 1983, p. 16-17)..
Davant del notari Joan Grau el dia 24 de gener de 1683 l’ajuntament de Tremp instituí el col·legi de l’Escola Pia (Florensa, 2000, p. 85).
El pare Domingo Prado que encara es trobava a Benavarri demanà al notari local Pedro Domingo que li confirmés els poders rebuts del pare general per a fundar a Espanya; cosa que es realitzà el 20 de març de 1683. El pare Domingo jugà a dues bandes: Moià i Tremp. Tenia el temor que pogués fracassar una de les dues iniciatives i per això al mateix temps signà els acords a Moià i a Tremp. Si a última hora un dels llocs fallava, quedava la possibilitat de l’altre. Així comentà el mateix superior general pare Carlo Pirroni: «Y puesto que era incierto el éxito de esta fundación [de Moià], tramitaban la otra en Tremp, también cerca de Barcelona, villa bastante poblada y en la cual el Venerable Fundador fue oficial el año 1590» (carta de 20 novembre 1683 del pare Pirroni al provincial de Sardenya en AGPS: Reg. Gen., 133; f. 429, publicada en Sántha, 1985, p. 131, not. 267).

El primer de juny de 1682 el pare Domingo a Moià havia rubricat els acords amb l’ajuntament de Moià. La oposició que es despertà a la vila, feia témer que tot es podia ensorrar i acabar en nores. El pare Passante que a Madrid anava fent gestions per aconseguir que Carles II autoritzés la fundació, ho veia negre de manera que el juny de 1683 pensà abandonar Madrid i donar l’intent per fallit.
El monarca finalment el primer de juliol de 1683 a instàncies del seu confessor el bisbe de Sigüenza fra Tomás Carbonell signà la llicència per a fundar el col·legi a Moià.

Quedaven, però, els dubtes per la forta oposició que hi feien els preveres de la parròquia i la llicència temporal que donà el bisbe de Vic. Per això calia mantenir una alternativa i aquesta continuava sent Tremp.
El pare Domingo es traslladà a Tremp i el 26 de juliol de 1683 signà amb l’ajuntament les bases o acords per a la fundació d’un col·legi a la població. Dos dies després, el 28 de juliol, el bisbe aprovà aquests acords i decretà la fundació (ADU: Reg. 71, fols 172r – 176v).
Benavarri també expulsà el mes de juliol de 1683 els escolapis, com havia fet Barbastre: les possibilitats d’una fundació en aquell poble quedaven esvaïdes. El pare Josep Viola es dirigí a Tremp per atendre les últimes diligències de la possible fundació en aquesta població (Poch, 1983, p. 18).
La fundació a Moià tirà endavant i el 15 de setembre de 1683 els escolapis varen prendre possessió de la casa del carrer de les Joies, de manera que quedava establerta la primera comunitat de l’Escola Pia a Catalunya.

El pare general Pirroni s’alegrà del fet i ordenà que tots es concentressin a Moià: «Repetimos, no se comprometan en manera alguna con nadie. Vayan todos a Moià, atiendan con diligencia a practicar nuestro Instituto, que el resto ya vendrá. Arráiguense primero en Moià […] Después se hablará de lo demás […] Ninguno presuma tener facultades para nuevas fundaciones, sino sólo oir las peticiones y después referírnoslas. Nuestra introducción en España, tomada como se debe, puede aportar grandes progresos; mal guiada, nunca levantará la cabeza». I insistí poc després: «Guárdese bien de comprometerse con nadie, ni con Tremp, ni con cualquier otra fundación, sin antes comunicármelo y esperar de aquí nuestras resoluciones, como he escrito tantas veces. Primero aseguremos ésta [Moià]. Luego vendrá todo lo demás» (Carta del pare general al pare Passante del 6 novembre 1683, en Poch, 1983, p. 17).

El pare Josep Viola, però, continuà a Tremp. Als pocs dies emmalaltí i morí a Tremp el 23 de setembre de 1683 (Rabaza, vol. I. 1917, p. 30 i Jericó, 1983, p. 133). El pare general ho comunicà al seu germà Giovanni en carta del 20 de novembre d’aquell any: «Con mia indicibile afflizione sono astretto  participare a V. S. (Sgr. Giovanni Viola) la perdita del nostro povero P. Giuseppe, il quale mentre stava faticando da febbe maligna in poch giorni terminó felicemente la sua via al servzio di Dio e della Religione […] É piaciuto a Dio benedetto coronarlo ben presto delle sue fatiche par farli lasciar il corpo dove il nostro Venerabile Fondatore fu Vicario et Officiale» (en AGSP: Reg. Gen. 133; f. 429-439; publicada per Sántha, 1985, p 131, nota 267 i per Poch, 1983, p. 17). El pare Josep Viola va ser enterrat a l’església del convent de sant Jaume dels frares dominics, avui completament desaparegut.

Al cap de dos anys, quan el pare Agustí Passante va ser el delegat a Espanya per a noves fundacions, pensà en la possibilitat de recupera l’intent de Tremp. El 1685 s’hi traslladà des de Moià i al mateix temps que recollí memòria oral que encara hi havia de l’estada de Josep Calassanç a la ciutat, temptejà la possibilitat de reprendre els tràmits per a la fundació del col·legi que podia ser el segon. L’ajuntament, però, havia signat un tracte amb els frares caputxins a fi que aquests obrissin una aula per a primeres lletres. Els escolapis, doncs, ja no hi tenien cabuda. S’esvaí la fundació.

 Font: Pandora:premsa digitalitzada de Catalunya

Ignorem els motius que mogueren el pare general Pirroni a inclinar-se per Moià. La oposició dintre de la mateixa població de Moià, no es trobava a Tremp. Semblaria més oportú haver escollit la opció Tremp, que a més guardava el bon record de mossèn Calassanç.

De la mateixa manera que el record de l’estada de Calassanç a Tremp ha perdurat, així l’intent de fundació d’un col·legi es va mantenir durant temps. Mir i Casañas publicà un article en el setmanari local El Pallaresa (núm. 60) el 8 de setembre de 1883 i recordava que a Moià celebraven el segon centenari de la fundació d’un col·legi escolapi, cosa que ells a Tremp també havien tingut la oportunitat de poder-ho celebrar.

                                                                                                                                        Joan Florensa

Bibliografia
Arxiu del bisbat d’Urgell: ADU (Arxiu Diocesà d’Urgell).
Arxiu parroquial de Tremp: Manual del notari Joan Grau de 1683.
Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC): Fons P. Poch.
Archivium Generale Scholarum Piarum (AGSP): correspondència.
Cueva, Dionisio (1999): Las Escuelas Pías de Aragón (1677-1901). Vol. I. Saragossa: Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura.
Florensa, Joan (2000): «Concordias firmadas entre los Ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya (1638-1877)», en Archivum Scholarum Piarum, núm. 47; els documents sobre Tremp en p. 83-90.
Florensa, Joan (2010) El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. (accés lliure)
Jericó, José (1983): «Noticia de todas las Fundaciones de las Escuelas Pías de la Provincia de España. Hasta el día 15 de Febrero de 1742», en Archivum Scholarum Piarum, núm. 13; p.112-115.
Lledós i Mir, Miquel (1977): Historia de la antigua villa hoy ciudad de Tremp. Barcelona: Artes graf. J. Faidella Seix, 1917; facsímil: Tremp: Tip. Emporium 1977.
Mir i Casañas (1883): «Una efemérides de Tremp», en El Pallaresa. Semanario de Tremp, núm. 60 (8 setembre 1883), p. 2.
Picanyol, Llogari (1932).: «Memoria S. Josephi Calasanctii in dioecesis Urgellensis», en Ephemerides Calasanctianae (març-abril 1932), núm. 2, p. 55-59; (maig-juny 1932), núm. 3, p. 109-114; (setembre-octubre 1932), núm. 5, p. 200-205.
Picanyol, Llogari (1927) «Memorias históricas de la fundación de las primeras casas de Escuelas Pías en España», Revista calasancia (Madrud).
Poch, Josep (1983): «Notícia de fundació escolàpia a Tremp», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, núm. 256 (abril), p. 16-18.
Rabaza, Calasanz (1917): Historia de las Escuelas Pías en España. Vol. I. València: Tipografía Moderna.
Sántha, György (1985).: El P. Carlos J. Pirroni, Sexto general de las Escuelas Pías (1677-1685). Salamanca: Ediciones Calasancias.