dimarts, 11 de desembre de 2018

Art Jove: una revista juvenil de fa cent anys

A Barcelona, de 1905 a 1906, es publicaren quinze números de la revista Art Jove que dirigí Francesc Xanxo. Avui la podem seguir digitalitzada a ARCA. Abarcava totes les expressions artístiques: narrativa, poesia, música i es decorava amb dibuixos. Naixia al costat d’unes escoles i amb un esperit pedagògic i cristià. Era una extensió de la Renaixença que pretenia incorporar-hi joves. La Renaixença no es va viure solament a Barcelona. Per tot Catalunya trobem manifestacions d’aquesta revifada nacional, de la recuperació de tradicions, amb múltiples iniciatives. No era només la llengua, era una cultura. Sabadell va viure, com no podia ser d’altra manera, aquest esperit de revifalla. Telers sí, però també cultura. 

Ens centrem ara en una revista que porta per títol Art Jove, com la de Barcelona, però que sortí a Sabadell més tard, cap al 1915, sense que ho poguem datar amb exactitud, com expliquem a continuació. Creiem que podem assegurar amb certesa que la revista es creà en l’entorn de l’Escola Pia de Sabadell i els autors en foren alumnes


El primer número és en fulls de llibreta, manuscrit, per mans diferents, amb tres fotografies retallades i enganxades. La presentació, que està signada per “El pobret gandul”, ens assabenta que es tracta de la continuació d’una altra revista que portava per títol Vers la ciència, de la que no tenim més notícies. La nova publicació entenem que vol ser l’expressió d’un grup de joves amb inquietuds artístiques i culturals, arrelats al país. “El pobret gandul” afirma que no hi ha a Catalunya Renaixença, perquè la llengua no ha mort mai. Ho explica amb una comparació: quan una planta treu flor a la primavera, no diem pas que reneixi.  El contingut de la revista mostra unes inquietuds compartides entre els seus autors. Els números que conservem són de datació imprecisa. El primer (21 x 15 cm.) no porta data; falten els següents i el número 5 (28 x 20 cm.) és del desembre de 1916 i el 6, del gener de 1917 (són els dos únics ben datats); el 7 no té data i tres més no tenen ni número ni data, però els creiem posteriors per format de la coberta. Fora del primer quadern, els textos estan mecanografiats i els autors acostumen a afegir-hi la signatura al costat del nom. S’alternen poemes amb textos en prosa.


Les pàgines de text acostumen a tenir il·lustracions amb dibuixos a ploma acolorits a l'aquarel·la. Les cobertes de cada número són una cartolina amb el títol i algunes altres dades: les primeres estan titolades a mà, però després s’ìmprimiren només amb el títol Art Jove i s’hi afegia la resta. Una d’elles (número 7) está dissenyada per Andreu Ganduxé i Margarit. Es dediquen algunes pàgines a poetes nostres com mossèn Cinto Verdaguer. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Miquel Costa i Llobera, Ausias March. A l’últim número sense data es dedica un article al Glosador, és a dir, Eugeni d’Ors.


Es important remarcar els noms dels autors perquè anys després destacaren en el panorama literari i cultural de Sabadell: foren Francesc de Paula Bedós i Arnal (Xerta 1867 - Sabadell 1927) que impulsà un grup de joves a llançar-se a publicar;  Joan Garriga i Manich (Sabadell 1902-1995) va ser el fundador de la revista i suposem que escriví la presentació del primer número amb el pseudònim de “El pobret gandul”. Altres noms de sabadellencs destacats apareixen com autors són: Enric Bagué i Garriga i Josep Maria Feixó i Carreras. Dèiem suara que la revista també contenia il·lustracions, entre elles n’hi ha unes signades per un J. Oliver que, encara que no ho podem confirmar, podria ser el poeta Joan Oliver, doncs era cosí germà de Joan Garriga i Manich amb el que uns anys més tard formaren part del grup literari i cultural conegut com La Colla de Sabadell


Destaquem a més que entre les pàgines del número 7 (1917) apareix un poema manuscrit signat per la poetessa sabadellenca Agnès Armengol de Badia, datat el 23 de març, dedicat “Als distingits alumnes de les Escoles Pies de Sabadell, creadors i col·laboradors de Art Jove”. La revista és doncs un  testimoni primerenc, per la joventut dels seus autors, de l’ambient cultural que va tenir la ciutat vallesana en els anys del Noucentisme. Aquest grup de joves inquiets es formà a redós de l’Escola Pia, ho prova aquest escrit de la reconeguda poetessa sabadellenca i també per la il·lustració de la coberta del número 6 del gener de 1917, en la que hi figura l’escut de l’orde calassanci.


 La lletra cal·ligràfica del primer número és la d’un quadern escolar de cal·ligrafia o cartipàs encara no personalitzada, que ens referma en l’afirmació que l’autor en Joan Garriga i Manich, va ser alumne de l’Escola Pia. La cal·ligrafia el delata.

Conservem aquests originals a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia, hemeroteca 92-23 - ART.



Joan Florensa i Oriol Casanovas

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Programes dels actes de fi de curs: Sabadell 1902-1924

Disposar d’una sèrie de vint-i-dos anys ens permet veure l’evolució d’una entitat, d’una escola. En el nostre cas sobretot perquè comprèn uns anys força complicats, diferents, de canvis: comença abans de la Setmana Tràgica, recorre els de la Mancomunitat i acaba amb la dictadura militar

A més dels continguts educatius, polítics i lingüístics que hi podem estudiar, també hi veiem la pulcritud de les impremtes de Sabadell que imprimiren aquest material. Les impremtes que treballaren per als escolapis aquests anys són: Impr. Canals Domènech (només la tarja-invitació de 1902), Tipografia Vives entre 1904 i 1918 i a partir de 1919 (any del Centenari) Impr. J. Sallent.
Aquesta petita sèrie comprèn invitacions i programes.

El Col·legi invitava els pares dels alumnes amb una tarja de petites dimensions 12 x 16’5 cm la més gran i 5’5 x 9’3 cm. la més petita. No n’hi de cada any, el primer és de 1902 i l’últim de 1924.

Més interessant que les invitacions són els programes. Es començà amb un festival de fi de curs i es convertí en un acte acadèmic dirigit als pares dels alumnes. El primer programa és el del curs 1904-1905 i l’últim del de 1923-1924. Per veure l’evolució d’aquest acte, ho agrupem segons els rectors perquè com a directors de l’escola eren els que marcaven les línies fonamentals.

Des del primer programa del curs 1904-1905 fin al de 1909-1910 hi ha la relació de les matèries que es presenten a examen de pàrvuls, primària i comerç (elemental i superior). Es comunica que aquells dies s’exposen els treballs dels alumnes.

A partir del curs 1908-1909 s’amplia el contingut del programa anunciant un festival esportiu que consistirà en gimnàstica sueca i “Rondes infantils” de E. Émile Jaques-Dalcroze (1865-1970). Notem en aquest programa dues coses: en primer lloc que el programa concret dels actes és en català i la resta (la part més visible) en castellà; en segon lloc veiem que s’introdueixen els jocs de Jaques-Dalcroze, un músic suís que conjugà el moviment amb la música com a sistema o joc educatiu. Joan Llongueres i Badia en va ser alumne i introduí el sistema a Catalunya. L’alumne Eduard Mosella acompanyava els cants al piano i les evolucions i gimnàstica anaven acompanyades de l’Orquestra Muxins. Aquests jocs o cançons amb un moviment rítmic eren una novetat pedagògica, eren moments de renovació i l’Escola Pia de Sabadell n’estava al corrent.

Rector Joan Aumallé (1912-1917)
Per al 23 de juny de 1912 s’anuncià un Gran festival de educación física e instrucción militar. El programa té tres parts: instrucció militar, gimnàstica sueca i rondes infantils segons Jaques-Dalcroze amb dos textos en català traduïts per Joan Llongueres (la resta és en castellà). És un programa imprès en negre, sense cap color, molt senzill que contrasta amb la resta. No hi ha relació ni de nivells escolars ni d’assignatures perquè no s’anuncien exàmens, que a partir d’aquest curs no es fan públics.
El programa del curs 1913-1914 ofereix algunes variants: comença amb l’actuació del Batalló infantil i continua amb els exercicis gimnàstics dirigits pel professor de l’escola Fidel Bricall, que exhibeixen trampolí, barres i cordes: no són els jocs Dalcroze. Han canviat els temps. Bricall tenia un gimnàs a Barcelona i era també professor dels col·legis escolapis de Sant Antoni i de Sarrià.

El programa del nou curs 1915-1916 és tot en català, per primera vegada. Estem en la Mancomunitat des de principis de 1914. L’acte comença amb una exhibició del Batalló escolar del qual dóna alguns noms dels alumnes que el formen. Després es presenta una demostració gimnàstica que dirigeix el professor Jean Bte. Manière amb acompanyament de la Banda Municipal. Per a la gimnàstica s’usen aparells com en anys anteriors i s’hi afegeix un Carrusel de bicicletes adornades.

A finals del curs 1915-1916 no es va cel·lebrar festival esportiu, perquè l’anterior es el VIIè. i el següent el VIIIè. Aquest any queda en blanc. El programa és d’una vetllada amb discursos i el recitat de poemes i alguna cançó.
El programa de final del curs 1916-1917 és breu, però acaba amb un acte curiós; diu: “Foc a l’escola: simulacre d’extinció d’incendi, per tots els alumnes”. Avui ens pensem inventar les coses i resulta que ja fa un segle ja ho feien!

Rector Eloi Vidal (1917-1919)
El curs 1917-1918 els alumnes obsequien llurs famílies amb tres representacions teatrals: “Un combate singular”, “Les barres de sang” (original de l’escolapi Rafel Oliver) i “Cebes al cap”.

Arribem a l’any del centenari de la fundació de l’Escola Pia a la ciutat: 1818-1919 com diu el programa. Se celebraren diversos actes en dies consecutius 17, 18, 19 i 20 de maig. El que anomena “La funció de gala” va ser el dilluns dia 19. Comentem aquest acte perquè és el que respon al que anem examinant: és un acte cultural, una vetllada. Els textos de les poesies són de mossèn Josep Gros Raguer (1893-1971) i les partitures de mossèn Josep Musset (o Muset) Ferrer (1889-1952). Hi va intervenir la Banda Municipal dirigida pel senyor Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946). Es llegiren parlaments redactats pel poeta Joan Arús amb els títols: la pedagogia escolàpia, el caràcter eclèctic de la Institució calassància i el caràcter renovador de l’Escola Calassància. L’escenografia anà a càrrec de Joan Vila i de Ferrand Crucefont [sic]. Dirigí l’acte el pare Ramon Hostench Noguera (1884-1956). Porta el programa enganxades dues fotografies: la primera escola a casa Meca i l’edifici actual del carrer Escola Pia sense l’església, amb breus dades estadístiques de professors, alumnes, classes i aules de les dues dates.

Rector Blai Badia (1919-1922)
En l’acte de fi de curs de 1921 s’estrenà l’Himne Brotat, amb lletra original del pare Lluís Rodés, música de Josep Muset i amb l’acompanyament de la Banda Municipal dirigida pel mestre Josep Masllovet.

Eloi Vidal (1922-1927)
Els tres últims cursos els programs no són de final de curs sino de representacions teatrals infantils del mes de febrer, sempre dirigides pel pare Ramon Hostench i amb la col·laboració de mossèn Josep Muset, professor de música del col·legi, i lletres de mossèn Josep Gros.  A partir de 1919 amb la celebració del centenari de la fundació, els actes que es programen estan tots inspirats i dirigits pel pare Ramon Hostench.
En el curs 1922-1923 consta com a professor de música del col·legi mossèn Frederic Muset, germà de mossèn Josep ja esmentat.

Dels anys següent no tenim programes d’actes d’aquest tipus: són els anys de la dictadura de Primo de Rivera amb la prohibició de tot el que era català i l’Escola Pia de Catalunya en patí la repressió.
Trenca el silenci en la etapa de la República un solitari programa de final del curs 1934-1935 quan l’escola portava el nom de Mútua Escolar Fèlix Amat. És de la classe de pàrvuls. Els autors de cançons que s’interpreten són Joan Llongueres i Narcisa Freixas.
Aquest recorregut pels programes publicats ens mostren un seguit de canvis a l’escola. L’ús del català és curt els primers anys, però durant la mancomunitat tot es redacta en català: les poesies i obres de teatre són també en aquesta llengua.

El recorregut pedagògic que ens ofereixen aquests programes, és interessant. Les innovacions introduïdes pel rector Francesc Llonch no sembla que les continuessin els seus successors. Caldria completar i aprofundir aquestes dades amb altres fonts. Tot plegat és molt esquemàtic. Quedi, però, constància del que ens poden donar uns simples programes.

Vegeu la co·lecció completa, 1905-1924 i 1935 

Joan Florensa


Signatura: CAT APEPC 07-26-10 / caixa A-II-5
Títol: Programes d'actes de fi de curs 
Data: 1905-1924, 1935
Volum i suport: 19 programes, paper
Nom del productor: Escola Pia Sabadell
Abast i contingut: Programes de les festes de fi de curs, amb la relació dels actes que s'hi van desenvolupar i en alguns casos els autors de les obres representades
Condicions d'accés: Accés lliure


dijous, 4 d’octubre de 2018

El fons Salvador Freixas

L’estiu passat ingressà al nostre Arxiu Provincial documentació procedent de l’escolapi Salvador Freixas i Jané (Mataró 1930-2018).
Els últims anys de la seva vida els dedicà especialment a tasques pastorals en diverses parròquies del bisbat de Barcelona. La documentació d’aquesta època vàrem creure que era més adient que es conservés en altres arxius que en el nostre, perquè era una activitat que no es relacionava amb l’Escola Pia.

Dels anys anteriors conservava i tenia ben arxivada molta documentació que creiem interessant i que després de classificar-la i entrar-la en el nostre programa de l’arxiu, volem donar a conèixer ni que sigui breument.

Salvador Freixas a l'estudi de la ràdio. Circa 1964

Els dos aspectes dels que hi ha més documentació són el teatre de pares i l’emissora Radio Escolar E.A.J.3 i T.V.J. (Televisión Juvenil). Especifiquem-ho una mica.
Amb pares d’alumnes de l’Escola Pia de Sarrià organitzà el Grup de Teatre de Pares que representaren un bon nombre d’obres entre 1985 i 1993. De disset d’elles es conserva el text, la llista dels actors, un fullet informatiu i a vegades un cartell. D’algunes també hi ha fotografies; de dues hi ha la fotografia de cada un dels actors, de l’apuntador i del director.
En cada cas s’indica l’autor de l’obra, però s’adverteix que el text ha estat adaptat pel pare Salvador Freixas que era sempre el director.

També treballà amb un grup de pares d’alumnes a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú. El local en que es representaven les obres en aquesta escola era l’església: l’arcada que separa el presbiteri ens permet identificar una col·lecció de dibuixos o dissenys dels decorats d’una representació.
Els dibuixos que il·lustraven els programes, fullets o cartells sempre són de Guillem Castellví: hi ha alguns originals. Fins i tot pintà una aquarel·la que no veiem que fos utilitzada.
Aquarel·la de Guillem Castellví

No sempre les obres es representaven en el col·legi indicat sinó que sembla que ho feren en altres teatres, con una que es representà a la parròquia de la Santa Creu de Cabrils.
També treballà el pare Salvador el teatre amb els alumnes, però no se’n conserva una col·lecció com del teatre de pares, sinó alguna informació solta i esparsa. De la “Passió” i dels “Pastorets” es conserven diversos textos i fotografies que els alumnes representaren en anys diferents, però no podem especificar gaire, perquè els repetiria com és natural. Conservà el text de la representació dels “Armats de Santa Anna” de Mataró dels que en va tenir cura alguns anys. Hi ha fotografies de l’exhibició que feren davant de l’alcalde Barcelona Josep M. Porcioles en el Saló de Cent el 1960. El pare Salvador ho treballava com una catequesi i per això tantes variacions i fulls sense data per poder-ho utilitzar en anys diferents.

Però per als alumnes la dedicació del pare Salvador va ser les creació d’una ràdio escolar (E.A.J. π a Vilanova i la Geltrú i E.A.J.3 a Sarrià) i posteriorment d’una emissora de televisió juvenil (T.V.J.). En alguns textos explica l’inici i la història d’aquestes entitats escolars.
Estudi de Radio a Sarrià. Control i locució. Circa 1961
Alumnes fent de tècnics d'àudio a la ràdio. Sarrià 1961
De la Radio A.E.J.3 es conserva el guió del primer programa del dia 28 de novembre de 1961; d’altres programes només en tenim fotografies, com de “Rey por un dia”, còpia del que es feia per la televisió oficial de l’època “Reina por un día”. Aprofitant aquest mitjà de comunicació organitzà diversos festivals, com algun dedicat al pares dels alumnes, per festejar el Nadal; les entregues de premis foren una oportunitat per fer-ne projeccions: no es conserva cap guió d’aquests actes però sí fotografies dels anys 1962-1968.
El festival estrella de la Radio A.E.J.3 va ser el Festival de la Canción Escolar, que els últims anys es transmitia també per le T.V.J. Foren nou festivals, el primer el 1962 i l’últim el 1970. Després es transformà en el Festival del Cantante Escolar, del que el mateix pare Freixas en conservava poca cosa.
Festival de la canción escolar. Sarrià 3 de març 1963

Festival de la canción escolar. Sarrià 23 abril 1966
De cada un dels nou festivals hi ha documentació, no sempre uniforme: a vegades és la programació, els títols de les cançons que s’interpretaven amb els resultats finals del jurat, normes per assistir-hi. Dels Festivals de la Canción Escolar hi ha reportatges fotogràfics.
Hi ha també reportatges de les instal·lacions, amb fotografies dels alumnes que hi intervenen, de les màquines de ràdio i de televisió que anà renovant amb els anys.
El pare Freixas invità diverses personalitats de la ràdio, de la televisió i de l’espectacle a visitar les instal·lacions. A més de les fotografies que ho testifiquen, tenia un llibre d’or que algunes d’elles signaren.
Estudiants amb la càmera enregistrant un programa. Sarrià. Circa 1964
Càmera i taula de so. Sarrià. Circa 1964
Conservava també trenta vuit cintes sonores. Normalment hi ha un paperet que indica el títol i a vegades l’any. No disposem de mitjans per reproduir aquestes cintes. Per això es fa difícil la descripció d’aquesta documentació sonora per manca de dades; per exemple, una cinta diu “Colegio” o una altra “Actuaciones de T.V.J.” sense més dades. Caldria poder-les passar a un mitjà digital per conservar-les millor i que oferissin més facilitat de consulta.
Tor plegat, doncs, veiem que es tracta d’un fons interessant, del que en teníem ben poca cosa i ara hem pogut enriquir.

Joan Florensa

dijous, 7 de juny de 2018

Tres arxivers generals catalans

En el segle XX tres escolapis catalans han ocupat el càrrec d’arxiver general de l’orde de l’Escola Pia i els tres han deixat imprès un volum amb la seva aportació. No ens toca ara i aquí fer una detallada descripció de la seva tasca; només en fem un breu record.
Aprofitant que ens trobem en el Dia Internacional dels Arxius (9 de juny) simplement volem fer esment d’aquesta aportació que des de Catalunya es va fer a l’Arxiu General.

Tomàs Viñas, inicis s. XX /APEPC

El primer va ser el pare Tomàs Viñas i Sala (Mataró 1864 - Barcelona 1929) que va tenir cura de l’Arxiu General de 1901 a 1912.
Recollí el fruit de la seva tasca d’ordenació de la documentació en el volum: Inventarium chronologicum magni Tabularii Religionis CC. RR. PP. Matris Dei Scholarum Piarum (Roma: Typ. Polyglota Vaticana, 1912; 250 p.). Dividí tot el fons en XX seccions i el classificà en 604 números o entrades, que subdividí sempre que convenia.

Llogari Picanyol, 1930 /APEPC

Entre 1923 i 1958 ocupà el càrrec el pare Llogari Picanyol i Pla (Moià 1896 - Sabadell 1968). Organitzà l’arxiu de manera diferent després d’estudiar sobre la matèria en l’Escola de Diplomàtica i Arxivística del Vaticà. Creà set apartats que nomenà: Regestum Calasanctianum, Regestum de Servis Dei, Regestum Generalitatis, Regestum Provinciarum, Regestum Religiosorum, Domus Generalitiae i Historia - Bibliografia. Publicà el contingut d’aquests apartats en el llibre: Inventarium magni tabularii Ordinis Scholarum Piarum (Roma: Apud Curiam Generalitiam, 1937; 80, 2 p.; XIV làm.).
També publicà un inventari antic, que havia deixat manuscrit el pare Ottavio Manetti (Florència 1722-1794) durant els anys que va ser arxiver general (1760-1763): Inventario cronologico dell'Archivio Generale delle Scuole Pie. Guida per l'Archivio Generalizio. Editio a cura P. Leodegario Picanyol (Roma: PP. Scolopi, 1955;  241 p.). Havia classificat tota la documentació sota tres fons: Scuole Pie in generale, Provincie e case dell’ordine i B. Giuseppe Calasanzio. Tot l’inventari està en italià, mentre els dels altres està en llatí.

Claudi Vilà Palà, aproximadament en l'època que fou arxiver general / APEPC

El tercer escolapi català director de l’arxiu general de l’Escola Pia va ser el pare Claudi Vilà i Palà (Calders 1918 - Barcelona 1999). Ocupà el càrrec de 1976 a 1985. Acceptà la classificació del pare Picanyol i es dedicà a descriure fons que no havien entrat en els inventaris anteriors, seguint els mateixos criteris. El fruit d’aquest treball el tenim en el volum: Tabularium Generale Scholarum Piarum: Tria nova regesta (Roma: Editiones Calasanctianae, 1977; 82, 1 p. : 2 làm.). Els tres fons descrits són: Regestum Literario - scientificum, Regestum oeconomicum i Regestum musicum.

Joan Florensa

dimarts, 22 de maig de 2018

Ferran Guillén Preckler i l'APEPC


Ferran Guillén i Preckler (1941-2018) professà a l’Escola Pia el 1957 i va ser ordenat sacerdot el 1965. Ha residit com escolapi en quasi tots els continents: Roma, Barcelona, Salamanca i Albelda de Iregua (Espanya), Mèxic (Amèrica), Dakar (Senegal), Yaoundé (Camerún) i Manila (Filipines). Ha ensenyat preferentment teologia i ha col·laborat en la formació de futurs escolapis.
Ferran Guillén Precker / scolopi.org

En el nostre Arxiu Provincial hi ha deixat una bona petja de la seva personalitat i dels seus ensenyaments. Cada vegada que canviava de destinació, acostumava fer neteja; s’emportava el que creia que faria servir i el que considerava que ja no necessitaria, ens ho portava o enviava. El seu fons, doncs, s’ha anat formant per etapes i per això està dispers en diferents signatures, no és un fons continu.
Enumerem molt per sobre la documentació que ell ens donà i que pot servir per estudiar i aprofundir la seva tasca i pensament.
Guardem la documentació dels seus estudis començant pels de batxillerat en el col·legi de l’Escola Pia de Nostra Senyora de Barcelona. Cursà després la teologia a la Universitat Gregoriana de Roma on es doctorà amb una tesi sobre el cardenal Bérulle. Després freqüentà altres universitats: la Pontifícia de Salamanca, la de Barcelona i l’Autònoma de Barcelona: en aquests dues últimes hi estudià filosofia.
Va mantenir correspondència amb moltes persones. Primerament, amb els seus pares: després de la seva mort, recollí les que ell els havia enviat i ens les entregà. L’epistolari amb altres persones és molt variat i sumen un total de mil dues centes cinquanta tres cartes rebudes i mil cent de còpia de les enviades, anteriors a 2006. Per temes de teologia que treballava, es cartejà amb reconeguts teòlegs: a vegades ens en havia demanat alguna.
Tenim l’entrada de 91 manuscrit; pràcticament tots tracten de teologia. Segurament que més d’un dels manuscrits són d’articles publicats. Cinc d’aquestes entrades corresponen a caixes de fitxes de treball, és a dir, per a clase o investigació. Altres són apunts de les explicacions de les seves classes.
Entre aquests documents manuscrits hi ha un diari espiritual (1957-2005).
Valorava i cuidava les homilies: les escrivia del tot, però a vegades són uns simples apunts. En tenim tres blocs. El primer, entrat el 1969, són en castellà. El segon grup el formen les homilies en francès (1987-2005). El tercer en anglès ens l’ha entregat darrerament en tornar de Filipines (2006-2018).
Publicà en molts mitjans. En el nostre programa de llibres i articles publicats que tenim, consten 507 entrades com autor. Ben segur que no hi és tot, perquè en alguns moments, com els anys en que treballà a Barcelona, va escriure algun article curt que ben segur que se’ns ha passat.
També tenim algunes fotografies.
El pare Ferran Guillén va creure en el nostre Arxiu, hi confià i per això ens deixava la seva producció. Amb agraïment per la seva generositat amb nosaltres li dediquem aquest petit record en un article de la Plaga d el’Arxiu.

Joan Florensa. 

divendres, 20 d’abril de 2018

Descobrim les nostres pel·lícules.

Entre els materials que conservem a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya n’hi ha que no poden ser visualitzats a simple vista, sinó que precisen d’una mediació tecnològica que avui és obsoleta. Parlem de diapositives, vídeos, films i microfilms, cintes magnetofòniques i cassetes. Ara el mitjà per a recuperar-los és la digitalització, que permet veure o escoltar el contingut canviant el suport d’analògic a digital. 


El març de 2018 a l’Arxiu Provincial ens vam proposar la conversió digital de part del fons de pel·lícules cinematogràfiques que creiem que té un interès rellevant a causa del valor informatiu de la imatge. S’ha fet una selecció tenint en compte l’interès històric i informatiu, excloent els films de provinença no escolàpia: els films antigament anomenats “filminas”, produïts per a ser projectats a classe com a suport dels ensenyaments de religió i geografia (sobretot d’Amics del Catecisme i de Don Bosco) dels quals n’hi ha un nombre considerable, els dibuixos animats i altres films didàctics o extraescolars. 

Viatge d'alumnes del PREU Nostra Senyora (1962)

En total hem digitalitzat 60 rotlles que comprenen un espai temporal aproximat entre 1962 i 1981. Les pel·lícules desvetllen per una banda episodis de vida escolar de diverses escoles, de colònies escolars i a Pineta i del Centre Escolapi de Muntanya. Per altra banda, hi ha un grup de filmacions de les missions escolàpies al Senegal, de mitjans dels anys setanta. 

Joan Bosch i Àngel Casas al Senegal, parròquia dels Màrtirs d'Uganda. (1979-80)
Pel que fa a la qualitat trobem dos tipus de films. En primer lloc els més antics, uns documentals de realització professional encarregats per l’Escola Pia per a deixar testimoni d’esdeveniments especials. Són els Jocs Esportius Escolapis,(1rs., 1962, a Mataró: F075; 3rs.,1964, a Sabadell: F073; i 4ts., 1965, a Vilanova i Sitges. F072) i la commemoració del 225 aniversari de l’Escola Pia Santa Anna, a Mataró 1963: F074. També hi ha uns films de qualitat tècnica una mica més inferior però amb la mateixa voluntat documental, són els films de la descripció del barri de Mina-Pekin (F053) i el calassanciat d’Alella (F055 i F056), produïts segurament amb la intenció propagandística de cercar vocacions fora de Catalunya i per això el text és en castellà. La veu que se sent enregistrada és del pare Josep Almirall.

Mataró, 1rs. Jocs Esportius Escolapis, 1962
Vilanova. 4ts Jocs Esportius Escolapis, 1965
Els altres són films de caire més casolà, filmats majoritàriament per l’escolapi Lluís Boronat en les seves diferents destinacions entre els anys seixanta i setanta. Mostren diverses activitats protagonitzades per escolapis o alumnes i ex alumnes, colònies i trobades escoltes. També enregistrà diverses imatges de les estades a Saint Papoul i al Senegal als anys 60 i 70.

Per la seva importància històrica destaquem els reportatges ja remarcats prèviament del barri de La Mina quan era un barri de barraques (abans de 1969) i les visions dels Jocs Esportius Escolapis (1962-1965) i el calassanciat d’Alella (abans de 1967), la vestició religiosa d’uns novicis a Moià (1967) i especialment per a la Escola Pia, la festa d’inauguració de la casa de Claverol (1973) i les imatges del Capítol Provincial de 1976 celebrat a Sarrià.
El barri de la Mina des del Castell (-1968?)

Alella, propaganda vocacional (1972)
Presentem a continuació una relació dels vídeos pel lloc que hem identificat.

Alella, (196?-1972) Ordenació religiosa i calassanciat: F055 (196X);  F056 (1966); F008 (1972);
Balaguer (196X?). Imatges de la comunitat i l’escola.F035, F036, F037, F043, F049.
Barcelona Balmes? (197?): Aula amb alumnes i interior de la capella. F027, F028
Barcelona Calassanci:  jocs al pati i al terrat. Sorteig a l’entrada F044
Barcelona Nostra Senyora durant els anys en què en Boronat en fou rector: (1961-1967). Viatge del PREU: (F010, 1962, sonora); Interior aules i activitats de catequesi (ca. 1969  F011); Alumnes de primària i batxillerat a l’interior i en una excursió al zoo (196?, F013)
Barcelona Sarrià: Capítol Provincial 1976 a Sarrià,  F009; Viatges i activitats extres d’alumnes: F016
Calella: F054 (197X) Peregrinació a Montserrat
Claverol (1973): F021
Colònies de Pineta, (1965-1980): F025 F026, F029, F030, F058, F059, F061);
Escoltisme i campaments: F032, F034, F041, F042, F048, F062.
Mataró: Jocs Esportius Escolapis (1962,  F075), bicentenari Escola Pia a Mataró: F074 (1963). La Missa F031 (abans de 1970).
Mina-Pekin, (1964-69) F053
Moià: F057 (1967) vestició religiosa
Sabadell: Jocs Esportius Escolapis (1964) F073
Saint Papoul (Aude, Llenguadoc-Rosselló), Maison des enfants diverses vistes dels nens i l’edifici.  (1967-1976) F002, F003, F004 i F022
Senegal. Vistes de les diferents cases i d’activitats de selegalesos i escolapis.  (1978-1981) F001, F005, F006, F007, F012, F014, F015, F0017, F018, F019, F020
Vilanova i la Geltrú i Sitges (196X) F038, Jocs Esportius Escolapis (1965, F074)
Colònies a Pineta 1969

Alella, trobada de monitors (1978?)

Escola no identificada: Exposició d’artesania sobre Senegal i Mèxic F078 (1981), excursions al Tibidabo, al zoo i unes convivències (197?):  F033 i F045, F046, F047

Creiem que val la pena que al menys una selecció d'aquests puguin ser accessibles lliurement per a tothom. Per això ens plantejarem en breu de quina manera podem difondre aquestes imatges amb un context comprensible i explicatiu.

dimarts, 3 d’abril de 2018

Contribuïnt a la investigació científica històrica

En un article aparegut en aquest blog el 13 de maig de 2013 es feia una petita menció històrica de la relació que tingueren els col·legis catalans de l’Escola Pia amb la meteorologia. Déiem allà que arrel d’una crida que feren alguns ajuntaments catalans per a crear observatoris meteorològics, en resposta a una iniciativa estatal destinada a millorar el rendiment agrícola del país, en alguns dels col·legis s’hi instal·là un observatori meteorològic. El primer a tenir observatori fou el d’Olot el 1879 i el seguiren els de Igualada, Mataró i Vilanova (1881), Sabadell (1895) i Moià (1905). Habitualment hi estava a càrrec un escolapi de la comunitat que, auxiliat en molts casos per alumnes, enregistrava les dades i les enviava al centre estatal de Madrid. Aquestes dades sortien publicades en moltes ocasions en revistes d’àmbit local i sovint eren l’única estació meteorològica del municipi. Dels conjunts documentals que d’aquestes estacions se’n va derivar se n’ha preservat un volum divers segons els centres, destacant sobretot els llibres de registre de dades.

Digitalitzant el llibre de registre / Meteocat
El maig de 2017 vam establir un acord amb el Servei Meteorològic de Catalunya, Meteocat, amb el que aquest centre es comprometia a digitalitzar un document del nostre arxiu: el llibre de registre de l'estació de l'Escola Pia de Mataró d'entre els anys 1927 i 1936. Per a aquesta institució serà un instrument de gran utilitat per completar les investigacions que el departament de Canvi Climàtic realitza en la seva recerca sobre història del clima a Catalunya, resseguint registres climàtics antic d'arreu del territori  i per nosaltres ha sigut una oportunitat per obtenir una còpia digital d'aquest document. 

Moment del donatiu de la col·lecció  /APEPC





En finalitzar la operació de digitalizació, vam oferir al Meteocat el donatiu d'una col·lecció de 17 volumns  de la sèrie Resumen de las observaciones meteorológicas efectuadas en la Peninsula y algunas de sus islas adyacentes durante el año de... ordenado y publicado por el observatorio de Madrid, entre els anys 1885-1918, col·lecció que nosaltres conservàvem per provinença del col·legi de Mataró però que encara no teniem catalogada. L'oferiment va ser contestat de manera positiva per part del Servei Meteorològic ja que també contribuiria a completar la investigació abans esmentada. El dia 20 de març es va fer efectiva la donació. Esperem que en una altra ocasió es pugui repetir la col·laboració per a futures recerques amb aquesta o altres institucions dedicades a la investigació científica.  
Oriol Casanovas






dimarts, 13 de març de 2018

Animador de l'Arxiu Provincial: P. Poch

Josep Poch, ca. 1960 APEPC 11-03
El pare Josep Poch i Gallart no va ser al naixement de l’Arxiu Provincial. Des de 1955 estava destinat a Madrid on a més de ser secretari de les revistes escolàpies es dedicava a la investigació. Coneixia bé molts arxius per les hores i hores que s’hi havia passat. Amb les publicacions d’articles que havia fet, s’havia guanyat un bon nom entre el món cultural. A més dels coneixements, tenia un do especial per guanyar-se les simpaties i admiració de tothom. Era elegant, atent, proper a tothom: tractava igualment a gent d’alta societat, com al més senzill pagès o treballador.
El 1971 tornà a Catalunya i en contacte amb el Miquel Puig que tenia cura de l’Arxiu Provincial, iniciaren una nova proposta d’arxiu. La presentaren a la reunió de rectors del 14 d’abril de 1972. Aquesta proposta va ser la base del que avui és l’APEPC: arxiu, biblioteca, hemeroteca i museu o objectes i ubicat a Barcelona a la casa provincial.  El pare Poch no era arxiver i en cap moment hi treballà, però en va ser el propagandista, l’animador, el que aconseguí que els escolapis creguéssim en l’Arxiu que teníem. Hi aportà idees, fruit del que sabia per experiència. També entrà en contacte amb els altres arxivers eclesiàstics de Catalunya: inicià les relacions externes de l’Arxiu. El prestigi de que gaudia afegia punts a l’Arxiu Provincial.

A Moià, ca. 1930 APEPC 11-03
El P. Josep Poch i Gallart (Caldes de Montbui 1914 - Barcelona 1983) professà a l'Escola Pia a Moià el 1930. Doctor en teologia per la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma. Capellà castrense durant la guerra civil espanyola en la Ciutat Universitària de Madrid (1936-1939). Encetà la docència a l’Escola Pia de Sarrià en la secció dels més grans: hi va fer bones amistats que conservà la resta de la seva vida. Va ser el custodi de les relíquies de sant Josep Calassanç quan el curs 1948-1949 peregrinaren per Espanya. Rector d'Igualada (1949-1952). En el col·legi de Sant Antoni (1952-1955) creà i dirigí la revista Boletín San Anton. Residí a Madrid (1955-1971) exercint com a secretari de les revistes de l'orde. Les malalties que venia patint des de feia uns anys se li anaren agreujant. La vista l’afectava de manera especial.
En tornar a Catalunya, residí uns mesos en el col·legi de Nostra Senyora de Barcelona, després a Alella i a Sant Antoni de Barcelona. Aquests anys publicà principalment a Catalaunia, la revista interna de la província escolàpia.
Els temes d’investigació peferents foren: en primer lloc la figura de Josep Calassanç, molts especialment el període espanyol (1557-1592); com a conseqüència d’aquestes investigacions entrà en la de l’Estudi General de Lleida, sobre el que va fer importants aportacions; s’interessà per la història de l’Escola Pia a Catalunya, dels seus col·legis, dels religiosos; sobre Caldes de Montbui investigà sobre els seus orígens romans, la parròquia, calderins il·lustres. Va ser membre de l'Institut d'Estudis Ilerdencs i de l’Institut Miguel Servet de Sigena i del Patronat del Museu de Caldes de Montbui. A Caldes de Montbui l'ajuntament li dedicà un carrer.
Joan Florensa

dilluns, 26 de febrer de 2018

Integració de l'APEPC en el mon dels arxius

Passats els primers anys de la creació de l’Arxiu Provincial (APEPC) en que la tasca fonamental era la d’organitzar-se, plantejar-se els objectius a assolir i mesurar els mitjans -també els de personal- de que podia comptar, els responsables buscaren contactar amb les institucions existents del mateix tema. No es podia anar en solitari, calia la integració amb la resta d’entitats similars.
En aquells anys setanta l’ambient era ben pobre a casa nostra. No hi havia una escola de formació d’arxivers ni cap associació del ram. Els arxivers actuaven per voluntat i es formaven a base de cursar assignatures a les universitats sobre qüestions que els eren útils, com per exemple la paleografia. S’aprofitaven les classes que algun entès donava a casa seva sobre aquestes matèries. El contacte amb arxivers acreditats ajudava els novells a formar-se. Existia a nivell de l’estat la Federación Española de Asociaciones de Archiveros, Bibliotecarios, Arqueólogos, Museólogos y Documentalistas però no responia pas al que aquí es demanava.

Els arxivers de l’Església a Espanya s’havien format a l’Escola d’Arxivística del Vaticà, que gaudia d’un reconegut prestigi. El 1971 els arxivers capitulars o de les catedrals i els diocesans s’organitzaren formant la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España (AAIE); en un primer moment anaren junts amb els bibliotecaris però aviat se separaren.
A Catalunya els arxivers eclesiàstics a més d’adherir-se a la AAIE, formaren un secretariat (Secretariat d’Arxivers de l’Església de Catalunya, SAEC) per atendre els problemes concrets del lloc. S’hi ajuntaren els dels bisbats de València i Balears. El 1975 s’atorgaren uns estatuts propis. També hi foren admesos els arxivers d’ordes antics masculins: monjos, frares, clergues regulars, no els de les congregacions modernes. El pare Josep Poch ens consta que hi participà a partir de 1981. La SAEC publicà una Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya - València i Balears (Barcelona: 1978) en el qual hi figura el de l’Escola Pia amb una breu relació dels fons existents en aquell moment.
El desembre de 1984 se celebrà a Alcobendas un Congrés de la AAIE que provocà una renovació de la junta, i marcà una nova orientació de cara al futur com els Congressos i les notables publicacions. El nostre arxiu hi va ser present i donà el seu vot a la renovació de l’Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Ho consideràrem un moment oportú per impulsar també dintre de l’Escola Pia l’interès pels nostres arxius i intentàrem la inscripció en la AAIE dels responsables dels nostres arxivers provincials espanyols però no aconseguírem cap resposta: havia assistit a la trobada d’Alcobendas el pare Jesús Lecea que aleshores era el responsable de l’Arxiu de la Vicaria que es guardava a Salamanca; el pare Claudi Vilà, que poc després el substituí, continuà la relació amb la AAIE.

Una vella aspiració dels arxivers eclesiàstics era poder disposar d’una guia dels arxius de l’Església a Espanya. La AAIE ho assumí des de la seva fundació el 1971 com a responsabilitat pròpia. Era una feina complexa perquè depenia de cada un dels arxivers que havien de facilitar les dades sobre el que tenien entre mans. Finalment el 1985 es publicà la Guía de los archivos y bibliotecas de la Iglesia en España (2 volums, León 1985). El nostre  APEPC hi consta en les pàgines 181-184 del volum I.
A Madrid la AAIE celebrà entre el 12 i el 15 de desembre de 1988 un curset per actualitzar tècnicament els arxius adoptant els mitjans que es trobaven en el mercat cultural. Les ponències i comunicacions es publicaren en el primer volum de la col·lecció Memoria Ecclesiae (Barcelona, 1990). El nostre APEPC hi va ser present com justifica la comunicació que s’hi llegí i publicà Programa de microfilmación en el Archivo Provincial de las Escuelas Pías de Catalunya (p.143-144). En els números successius de Memoria Ecclesiae s’hi poden trobar les comunicacions enviades des de l’APEPC donant a conèixer els fons propis.

També a casa nostra bullien moltes coses en aquells anys de canvis. Entre 1975 i 1977 es treballà en el Congrés de Cultura Catalana que analitzà tots els àmbits i projectà possibles actuacions. El Miquel Puig, com a responsable de l’Arxiu provincial, participà en les sessions preparatòries. Els arxius foren evidentment un dels temes que entraren en l’anàlisi, ja que era important i estava abandonat. El Congrés destacà que en el món monàstic i conventual s’havia desvetllar l’interès pels arxius i lloà “la política encertada que han portat a la creació d’arxius centrals de certs ordes, per exemple, l’Escola Pia de Catalunya i els caputxins, amb personal adequat al seu davant”. Paraules que Ramon Novell comentà: “Que el present elogi sigui un crit de conscienciació per salvaguardar el nostre patrimoni històric i cercar nous mitjans per perfeccionar l’obra iniciada” (en Catalaunia, núm. 187, març 1977, p. 13).

L’interès pels arxius a Catalunya animà a que alguns dels pocs que s’hi dedicaven, proposessin la fundació d’una associació d’arxivers. L’acte inaugural tingué lloc el 1985 a l’Institut d’Estudis Catalans. Els arxivers de l’Església de Catalunya en aquell primer moment ens hi adherírem i per això un membre del SAEC ha estat vocal nat de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC) i els seus membres som considerats socis fundadors. L’arxiver de l’Escola Pia de Catalunya n’ha estat soci des del principi, abans de la inscripció col·lectiva. Durant anys l’AAC ha publicat un Directori amb les dades de tots els arxivers socis de l’entitat, fins que les noves tècniques han fet obsolet el sistema i ara es pot trobar al web de AAC.

El Servei d’Arxius de la Generalitat suggerí el 1991 actualitzar la Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya - València i Balears de 1978, limitant-la a l’àmbit dels bisbats amb seu a Catalunya. Es publicà en el volum 7 de la col·lecció Guia dels arxius històrics de Catalunya (Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1998) en la qual el nostre arxiu ocupa les pàgines 105-114 amb dues fotografies: un document i les instal·lacions.

El 12 de febrer de 2001 l’APEPC signà un acord amb la Universitat de Barcelona segons el qual podríem tenir alumnes en pràctiques de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació. El mateix any de 2001 vingué la primera alumna a realitzar les pràctiques. Anualment hem assistit a les trobades que tenen lloc a l’esmentada Facultat amb els centres que tenim alumnes en pràctiques. Aquest contacte amb alumnes ens mostrà el camí que anava seguint l’arxivísitca i que després hem anat adoptant.

Des de 2014 que participem en el curs d’arxivística de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental (ESAGED) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Diferents tipus d’arxius exposen una tarda el contingut del seus fons, la organització, el tractament dels documents, els mitjans tecnològics, etc.

Aquest recorregut pels 50 anys de vida de l’APEPC mostra com aquella petita cèl·lula que començà a viure a Moià el 1967 s’ha anat integrant en el món arxivístic de casa nostra. El contacte amb les persones i institucions especialitzades són un mitjà indispensable per créixer, viure al dia i poder respondre al repte diari de mantenir la qualitat de l’arxiu. Tots aquests contactes enriquiren i obriren portes a noves relacions: l’APEPC ha rebut molt més del que ha pogut donar i aportar. En solitari no es fa camí.
Joan Florensa

dilluns, 5 de febrer de 2018

50 anys de l'Arxiu Provincial: Xavier Miró Gumà, un dels pioners

En fer memòria dels 50 anys de l’inici de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya hem dit que una de les coses que volíem fer, era recordar les persones que ho han fer realitat.
Fa pocs dies ens deixava en Xavier Miró i Gumà (Barcelona 1943 - 2018) que va ser-ne un dels pioners el 1968.
Començà el noviciat el 1967 a Moià amb la intenció d’entrar a l’Escola Pia. Volia fer-ho com a germà operari, no com a sacerdot, per seguir el camí de la senzillesa i humilitat de Sant Francesc d’Assís.

La iniciativa del pare mestre de novicis Josep Liñan de remprendre la tasca del pare Antoni  Tasi de recollir, ordenar i anotar en una inventari tot el que arribava, l’assumí en un primer moment el novici Miquel Puig i Reixach, però l’estiu de 1968 professà i es traslladà a Iratxe (Navarra) amb la resta de companys de curs per començar els estudis eclesiàstics.
En Xavier Miró continuà la tasca començada fins a l’estiu de 1970 en que professà i deixà de residir a Moià. Durant el curs 1970-1971 la tasca de l’Arxiu quedà momentàniament aturada sense que ningú s’hi dediqués. L’edat per a començar el noviciat s’allargà i per tant durant un parell d’anys no hi hagué novicis ni casa noviciat. El pare Liñan va ser nomenat rector de Sant Antoni de Barcelona. Quan es va reemprendre el noviciat, la casa escollida va ser la d’Alella. El 1970 va se destinat a Moià com a rector el pare Rossend Casallarch, que vetllà per mantenir les coses com estaven encara que ell no s’hi podia pas dedicar.

Xavier Miró i Gumà a Sant Antoni, 1971
El Miquel Puig tornà d’Iratxe el 1972 i des de Barcelona on residí tornà a tenir cura de l’Arxiu. Moià quedava lluny i presentava dificultats per als investigadors de manera que el 1973 es traslladà l’Arxiu i Biblioteca a la Ronda Sant Pau 80, de Barcelona.

En els mesos que en Xavier s’ocupà de l’Arxiu, redactà un inventari de la documentació que ja s’havia ordenat. A cada entrada hi afegia unes paraules clau. Després feia una fitxa del document per a cada paraula clau, fitxa que col·locava en un fitxer ordenat alfabèticament.
Xavier era una persona constant, minuciosa, perfeccionista, de manera que amb pocs mesos es disposà d’un fitxer que permetia trobar els documents que es busquessin.

Els fons que en un primer moment treballà foren els dels pares Ramon Maria Castelltort, mort el 1966, que el pare Liñan va tenir molt interès en que es portés a Moià i poc després el del pare Llogari Picanyol que morí a Sabadell el 3 de setembre d’aquell 1968.

La metodologia que seguí el Xavier va ser la mateixa que s’usava a les biblioteques, temàtica que estava en aquell moment molts ben estructurada en les biblioteques catalanes, mentre que la arxivística vivia encara de tècniques tradicionals. En els arxius, de cada fons se’n feia un inventari i dels inventaris se’n extreien índexs de les paraules clau, no fitxes; els índexs s’ajuntaven a l’inventari corresponent. Cada fons tenia el propi inventari i índex, de manera que no hi havia una lloc únic on trobar les referències. En el nostre cas, el fons Castelltort hauria tingut un inventari separat del del fons Picanyol i cada u tindria el seu propi índex. Amb el sistema de fitxes del Xavier, les fitxes passaven a un mateix i únic fitxer. fet que facilitava la recerca.

La tasca del Xavier no es limità als documents de l’Arxiu, sinó que també treballà amb les biblioteques de la comunitat de Moià i del noviciat a més d’altres que hi arribaren. Aplicà la metodologia exposa en els llibres d’Aurora Díaz Plaja sobre biblioteques i la seva classificació dels llibres. Adoptà el sistema de la Classificació Decimal Universal i escollí els números que servirien per als llibres que es pensava formarien la Biblioteca Provincial de l’Escola Pia: en efecte, hi ha temes que cal desenvolupar molt (com els d’ensenyament, partint del numero 37) mentre que d’altres no n’arribarien pas gaires (com medicina, que en té prou amb el número 61). Sobre el que havia de ser la Biblioteca Escolàpia redactà un breu manual o guia el 1970 (APEPC: 00-01 / caixa 2, núm. 13), que més endavant va refer i per això posà en el manual caducat.
L’evolució tècnica posterior ha fet obsoleta tota aquella feina. Ho passàrem a l’ordinador i els inventaris, fitxes i llibres registre s’han convertit en material fora d’ús i bona part d’ell l’hem eliminat per evitar duplicitats innecessàries i guanyar espais, dels que sempre anem escassos en els arxius i biblioteques.

Dèiem abans que el Xavier era perfeccionista. Ho confirma la manera d’escriure a màquina. La forma tradicional feia que les línies a la part dreta quedessin sense alinear perquè no es podien trencar les síl·labes. Ell calculava el nombre d’espais de la línia en la màquina i després contava els espais del text que anava a escriure-hi de manera que no sobressin ni faltessin espais. Deixava dintre de la línia els espais necessaris per igualar el text al final. La presentació final que aconseguia tenia un aspecte agradable. Per això moltes vegades se li demanava que passés a màquina un document que es volia presentar bé.

Per a l’Arxiu treballà diferents coses. Una important que ha tingut i té molta utilitat, va ser la presentació de les traduccions de les consuetes fins al 1885. Les havien traduït entre els pares Romuald Duch i Albert Singla. Estaven a màquina i ens interessava passar-les a ordinador per fer-les més assequibles. Ho tinguérem enllestit el 1999. S’hi pot comprovar la mà del Xavier en l’arrenglerat a la part dreta, com hem explicat.
Joan Florensa

Printfriendly