dilluns, 5 de novembre de 2012

L’Escola Pia de Puigcerdà (1728-1972)



Des de 1710 l’ajuntament de Puigcerdà intentà sense èxit portar a la població els escolapis. Però el 1728 esdevingué un fet curiós. El germà operari Pau Ferrerons, almoiner de la comunitat d’Oliana, anà a captar per la Cerdanya. Al poble de Das fou acollit per rector de la parròquia mossèn Ignasi Pont. A aquest l’intrigà l`hàbit del religiós i intentà assabentar-se de la finalitat de l’orde. El germà li facilità una vida del venerable Calassanç que entusiasmà al rector. Aquest tenia un germà en el consistori de Puigcerdà i moltes vegades havien comentat el problema de l’ensenyament que patia la ciutat. Ara coneixent l’Escola Pia i amb la complicitat de l’almoiner d’Oliana, novament es posà en marxa l’intent de fundació. L’ajuntament l’aprovà i el bisbe de La Seu don Simón de Guindos no sols donà la llicència sinó que encoratjà l’obra.


El 30 d’octubre de 1728 el pare provincial d’Espanya Juan Crisóstomo Plana delegà tots els poders en el pare rector de Balaguer Bartomeu Mir. El 23 de novembre se signaren els acords fundacionals i el 13 de desembre d’aquell 1728 s’obrien les portes als escolars en un edifici de la plaça Cortina (aleshores dels Tarongers) que aviat resultà insuficient. El 1730 es traslladà comunitat i escola a la casa del pa o paller reial, fent una permuta.

Es donà des dels primers anys molta importància a la gramàtica i retòrica. Aquesta assignatura consistia sobretot en una anàlisi de textos llatins d’autors diversos; s’hi acompanyava l’aprenentatge d’altres matèries que poguessin fer-la més comprensible com la mitologia, la història i la geografia; es començà per aplicar-les a l’època dels romans, però aviat s’amplià a moments i situacions recents. Els exàmens públics o acadèmies que conservem impresos dels anys 1737, 1768, 1771, 1773, 1782, 1793 i 1799 únicament hi actuen els alumnes de gramàtica i retòrica. En la de 1793 es fa esment de l’aritmètica, escriptura, lectura i doctrina cristiana però sols es diu que s’hi introdueix alguna intervenció sense especificar-ho més. El discurs final de la de 1773 es titula «Razonamiento sobre la importancia de la lengua española en el exercicio de la escuela», del professor pare Joan Antoni Fins.

Hi havia com a tots els col•legis un petit internat per alumnes de la comarca als que se’n hi afegien de més llunys.

El 1748 el fundador de l’Escola Pia Josep Calassanç va ser beatificat i a Puigcerdà se celebrà amb un tridu solemne i sermó cada dia; es conserven impresos.

El 29 d’agost de 1793 la població va ser ocupada pels francesos comandats pel general Dagobert: el maig del mateix any s’havia tingut una de les acadèmies públiques. Els escolapis temorosos i pensant el que estava passant al país veí, decidiren abandonar la casa i la població. Dos religiosos quedaren com a custodis. El pare Pau Serra morí assassinat a les 9 del vespre del 12 de gener de 1794 quan tancava una de les finestres de l’edifici per un tret dels guardes francesos que feien la ronda.. L’altre també marxà. La casa va ser saquejada, robada i convertida en forn de pa. El juliol de 1795 els francesos abandonaren la població i els escolapis tornaren a la seva feina. La inseguretat d’aquests anys de finals de segle comportava que les famílies no enviessin els fills fora de casa i els internats no s’omplien; la economia se’n ressentia, ja que en situacions normals suposaven més de la meitat de les entrades de la casa. .

Amb la guerra del francès novament la població va ser ocupada pels francesos tot i que amb un aire de voler-se fer simpàtics. Napoleó creà el 1812 el Departament del Segre amb capital a Puigcerdà. Els escolapis ho aprofitaren i pactaren continuar amb l’escola rebent una subvenció de l’ajuntament afrancesat.

Restablerta la tranquil•litat, escolapis i ajuntament signaren un nou acord l’abril de 1815. Es passava d’una a dues aules de primeres lletres, la qual cosa comportava també que hi hauria tres mestres.

Durant el trienni liberal (1820-1823), els religiosos es veieren obligats per la guerra de la comarca a refugiar-se a França: la casa quedà novament abandonada. Un dels religiosos s’exclaustrà.

Sense temps de refer-se adequadament el 1835 novament les lleis de l’Estat amenaçaren la supervivència de l’escola. L’orde quedà suprimida, però els religiosos podien continuar vivint en comunitat mentre mantinguessin les escoles, si l’ajuntament ho aprovava. Els escolapis aguantaren a Puigcerdà impartint classe els deu anys de supressió de l’orde.

La llei de l’Estat de març de 1845 que restaurava l’orde a Espanya, suposà una transformació en l’aspecte educatiu. Les classes de primeres lletres en les quals gradualment s’impartia el llegir, escriure i aritmètica es transformaren en les graduades en que les tres matèries s’iniciaven conjuntament: és l’ensenyança primària. La secundària canvià també: el llatí deixà de ser l’eix de les matèries impartides i les ciències guanyaren terreny. Va néixer el batxillerat amb assignatures separades, amb professors per a cada una, amb exàmens de final de curs que calia aprovar per passar curs. L’Escola Pia de Puigcerdà intentà donar els màxims de nivells possibles i per això demanà i aconseguí el 29 d’agost de 1846 ser agregat per al batxillerat a l’Institut de Girona. Es començà amb els tres primers cursos, però hi havia pocs alumnes: entre tots no superaven la desena. El curs 1865-1866 s’amplià la oferta amb un curs més, però tampoc es va obtenir l’adequada resposta de l’alumnat. Amb pocs alumnes no es podria tampoc disposar de recursos econòmics que permetessin adquirir el material necessari per a l’ensenyament. La llei Pidal de 1865 convertí el centre de secundària de Puigcerdà en privat i quedà desvinculat de l’Institut de Girona.

La tercera guerra carlista encara agreujà més la situació. El 1873 la població quedà encerclada i incomunicada fins que el general liberal Cabrinetty aconseguí trencar el setge imposat per Savalls. Els escolapis convertiren l’ensenyament del batxillerat en domèstic, no pogueren ni tant sols anar a Girona a matricular els alumnes. La situació bèl•lica de l’època impedia tenir interns. La vida de l’escola en el segle XX continuà lànguida, era un col•legi petit, sense gaires recursos.

El 1892 l’observatori meteorològic establert al col•legi i connectat a la xarxa estatal publicà les primeres dades locals.

Durant el rectorat del pare Joan Batllori (1915-1922) s’iniciaren les colònies escolars com a temps per a repàs d’assignatures.

Durant la dictadura de Primo de Rivera l’ajuntament per ordre del dictador retirà el 1925 la subvenció que donava als escolapis perquè aquests utilitzaven un llibre per a la lectura en que hi havia unes pàgines en català.

una la llei de congregacions de la República el 1933 prohibí l’ensenyament a les institucions d’Església, el col•legi es transformà en una Mútua Escolar de pares de família amb el nom de Pedagogium Ceretà.

El 20 de juliol de 1936 un grup armat començà a controlar el pas fronterer i al dia següent escorcollaren el col•legi. No el cremaren, però hi robaren i destruïren: la pintura d’Antoni Viladomat que representava l’aparició de la Mare de Déu a Calassanç la carregaren en un camió i va desaparèixer. El Cojo de Màlaga (Antonio Martín) es va fer tot seguit l’amo de la població i aplicà una dictadura repressiva i sanguinària. Els religiosos aconseguiren passar a França; només el pare rector Pompili Codinach va ser retingut i salvà la vida pagant un fort rescat. L’edifici serví els anys de la guerra com a magatzem municipal.

El 7 de febrer de 1939 les tropes del general Franco ocuparen la ciutat. El pare Pompili Codinach s’hi personà el dia 28 i, com a rector, va prendre possessió del seu col•legi. El 3 de març ja començava novament les classes i el 12 del mateix mes reobria l’església al culte.

Els anys de la guerra europea foren difícils a la frontera. En més d’una ocasió temeren ser ocupats per l’exèrcit francès o alemany. El 1946 va ser nomenat rector de la casa el pare Pere Mampel i convertí el petit internat en el Pensionat d’Alta Muntanya. Aplicà una pedagogia oberta a base d’esport, activitat física, excursions a la muntanya, acampades i colònies d’estiu. Hi acudiren alumnes fins i tot estrangers. Deia l’escolapi que la Cerdanya era el pati de l’escola.

El 1955 va ser nomenat nou rector el pare Joan Padrós que continuà la mateixa política de l’esport. El 1956 es creà el Club de Gel Puigcerdà per practicar el hoquei. El 26 de febrer d’aquest any jugaren sobre la pista del llac gelat el primer partit. Així de la mà dels escolapis de Puigcerdà va néixer per a Catalunya i per Espanya l’esport de l’hoquei gel.
L’augment del nombre d’alumnes sobretot de batxillerat gràcies a l’internat va permetre obtenir el reconeixement del col•legi com de batxillerat elemental el 1961 i l’any següent del superior. El pare Mampel amplià l’antic edifici i el pare Padrós construí el nou.

Dificultats de diversa índole aconsellaren als superiors tancar el col•legi. Es realitzaren algunes gestions i finalment s’oferí al Ministeri d’Educació amb data del 27 de setembre de 1971. L’any següent el Ministeri ho acceptà i els escolapis abandonaren l’edifici i la població l’estiu de 1972. L’antic col•legi es convertí en institut de batxillerat.

A l’escola es publicaren quatre revistes entre 1957 i 1963: El despertador, Cumbre, Isards i Ecos.

El 1940 l’ajuntament donà el nom d’«Escoles Pies» al carrer del col•legi.


Bibliografia:

Año 1955 en la Cerdaña, a través de las ondas de Radio Puigcerdà.. 955; sobre l’Escola Pia p. 105-108.

BOSOM I ISERN, Sebastià: Carrers i places de Puigcerdà. Una passejada per la seva història. Puigcerdà: 1998; sobre l’Escola Pia p. 86-88.

BOSOM I ISERN, Sebastià: Puigcerdà (Cerdanya) 40 anys d' història d' hoquei sobre gel (1954-1994). Puigcerdà: Club Gel Puigcerdà - La Molina, 1995.

«Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, les concòrdies corresponents a Puigcerdà en p. 120-121.

FLORENSA, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010; p. 67-74,

FLORENSA, Joan: L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823): El mètode dels escolapis. Tesi doctoral, Premi Flos i Calcat, Institut d’Estudis Catalans 1995. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996; p. 172-174.

FLORENSA, Joan: «L’estiu de 1936 a Puigcerdà», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona agost-setembre 1991), n. 339, p. 15-16.

MARFANY, Joan-Lluís: La Llengua maltractada: el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX. Barcelona : Empúries, 2001

PUIG I REIXACH, Miquel: «Algunes dades sobre l’ús del català a les escoles del segle XVIII», en Actes de les 5enes Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans organitzades per l’Escola Universitària Balmes de Mestres d’Osona, Vic: Eumo, 1982, vol. II, p. 134-151; i en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona 1982), n. 251; p. 5-9.

RABAZA, Calasanz; Historia de las Escuelas Pías en España. Vol. I. València, Tipografía Moderna, 1917, p. 75-79.

TARRÒS I ESPLUGAS, Ramon: Problemática educativa al segle XIX i organització dels Col•legis Escolapis de Catalunya [Manuscrit] : 1838-1904. Tesis doctoral dirigida pel doctor Josep González-Agápito. Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia. Divisió de Ciències de l'Educació. Departament de Teoria i Història de l'Educació, 1990. Sobre Puigcerdà, vol. III; p. 567-594.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada