L’Escola Pia d’Oliana (1690-1844)

El metge d’Oliana Jeroni Caballol envià els seus fills als escolapis de Moià, col•legi tot just fundat. En quedà content i proposà per al seu poble una escola igual. S’iniciaren converses i el 6 de novembre de 1686 se signaren els acords per a una fundació de l’Escola Pia a Oliana: seria la segona casa de l’orde a Catalunya. La signatura tingué lloc a la casa parroquial de Santa Llúcia de Tragó davant del notari Joan Pera Vela i hi intervingueren el pare Agustí Passante amb delegació del pare general i pel municipi d’Oliana Ildefons Oliva, Joan Farràs, Ramon Abat, Jeroni Caballol, Oleguer Solans i Jaume Coll. Els acords determinaven que es donava als escolapis l’ermita i casa annexa de la Mare de Déu dels Àngels, fora del recinte poblat. Els religiosos atendrien el culte de la capella i podrien ampliar l’espai de residència. L’ajuntament pagaria 50 lliures per l’escola, però amb la condició de predicar cada any els sermons de la quaresma. si no ho podien fer, se’ls restarien 25 lliures.

El bisbe diocesà Oleguer de Montserrat donà la llicència de fundació el 24 de juliol de 1690 i el rei Carles ii l’autoritzà el 23 de desembre del mateix any.

S’ensenyaria llegir, escriure, comptar, llatí i retòrica amb dues aules, una per a primeres lletres i la segona per a les humanitats.

La dotació municipal era evidentment curta; per això el bisbat cedí als religiosos totes les rendes que tenia l’ermita i recomanà al sacerdot Gabriel Balasch que volia crear un benefici, que en fes total donació a l’Escola Pia.

En els afers d’aquesta fundació hi va intervenir el doctor i notari Ramon Vilana Perlas, fill d’Oliana, resident aleshores a Barcelona. Ell legalitzà les delegacions rebudes de Roma o la que va estendre el pare Agustí Passante a favor del pare Gaspar de las Peñas per a prendre possessió de l’ermita i iniciar la vida de la comunitat i de l’escola. El canonge Balasch canvià la cessió de la fundació per consell d’un germà de Vilana Perlas, que era vicari general del bisbat d’Urgell. Creiem que entre l’escolapi Passante i la família Vilana s’establiren unes bones relacions. D’aquí s’explica en part, l’adhesió dels escolapis a la causa austriacista.

El 1690 arribaren al poble els primers religiosos i tot seguit s’instal•laren en la petita residència i iniciaren l’escola.

La petita casa s’amplià successivament amb reformes en començar el segle XVIII i se’n feren novament els anys 1739, 1741, 1759. Tal vegada els béns procedents de la donació feta en el testament de Ramon Vilana-Perlas a favor dels escolapis el 1733 ajudà a la sufragar les reformes de la casa. El 1783 també sembla que es reformà l’edifici, ja que s’hi traslladà el juniorat de teologia i hi habitaren més de deu religiosos. Com a casa de formació comptava amb bona biblioteca, ja que el 1735 estava formada per 15.41 volums.

Va tenir sempre pocs alumnes: era una escola típicament rural, depenent l’assistència dels alumnes a classe, de les feines del camp. Es publicaren únicament uns dels exàmens públics que dirigí el pare Hermenegild Coll de Valldemia el 1833 (Pueriles ensayos de Latinidad, Retórica y Poesía, que dedicados a la Virgen de los Ángeles, ofrecen al público los alumnos de las Escuelas Pías de Oliana. En los días 23 y 24 de Julio de 1833. Puigcerdà: En la imp. de Joaquim Abadal, 1833; 11 p.)

Durant la Guerra del Francès (1808-1814) la població no patí atac de cap bàndol, la qual cosa fou atribuïda a la intercessió de la patrona, la Mare de Déu del Àngels. El 15 d’agost de 1815, diada patronal, es festejà la solemnitat de manera especial. Els escolapis fomentaren en tot moment la devoció a la patrona del poble, protegiren i amagaren la imatge sempre que es corria algun perill. N’editaren uns goigs.

La primera guerra carlina obligà els religiosos a deixar la seva casa i refugiar-se a l’interior del poble. S’hi emportaren la imatge de la Mare de Déu que quedà a la capella dels Dolors.

Les lleis que afavoriren l’exclaustració debilitaren la comunitat. El 1844 només hi quedava el pare Sebastià Busquets, malalt. Optà per anar-se’n a Balaguer per morir entre els seus germans de l’orde.

Els escolapis es quedaren els béns immobles que havien anat adquirint al llarg del segle i mig d’estada a Oliana. La desamortització de Madoz de 1855 els posà a subhasta.

Els escolapis havien estat sempre molt estimats pel poble. Per això alguns provincials des de finals del segle XVIII volien tancar la casa per la manca d’alumnes, però no s’atrevien per l’estimació que els manifestava el poble. Aprofitaren que Manresa demanà fundació per intentar que el monarca decretés que la comunitat d’Oliana es traslladés a la capital del Bages: així el provincial no tancaria la casa, sinó que es faria per un decret reial. Però el monarca no va fer el joc.

Bibliografia:

«Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, la concòrdia corresponent a Oliana en p. 90-96.

FLORENSA, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010. P. 45-50 sobre la fundació i en p. 287-288 la relació de béns desamortitzats.

FLORENSA, Joan: L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823): El mètode dels escolapis. Tesi doctoral, Premi Flos i Calcat, Institut d’Estudis Catalans 1995. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996; p. 171-172.

FLORENSA, Joan: «Libro de Rentas del Colegio de las Escuelas Pías de Oliana», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona abril 1989), n. 318, p. 20.

FLORENSA, Joan: «A Manresa confiaven en els escolapis», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona desembre 1995), n. 372, p. 17.

LLUCH, Ernest: Alternativa catalana (1700 - 1714 - 1740). Ramon Vilana Perlas i Juan Amor de Soria : teoria i acció austriacistes. Vic: Eumo, 2000 (Referències; 27). El segons testament posterior a 1733 en el qual cedeix a l’Escola Pia d’Oliana els seus béns en p.188.

PUIG I REIXACH, Miquel: «Oliana, 1690. L’Escola Pia d’un poble urgel•lità», en Catalaunia., Escola Pia de Catalunya (Barcelona gener 1991), n. 334; p. 8-19.

RABAZA, Calasanz; Historia de las Escuelas Pías en España. Vol. I. València, Tipografía Moderna, 1917, p. 42-45.

Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.