L’Escola Pia de Solsona (1756 – 1840)

Ferran VI autoritzà el 13 de maig de 1756 la fundació d’una residència d’escolapis a Solsona depenent de la comunitat d’Oliana i el 12 de març de 1757 se signaren els acords corresponents entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. Abans ja s’havien aconseguit les autoritzacions del duc de Medinaceli don Luis Antonio Fernández el 15 de juliol de 1747 i del bisbe de Solsona fra José de Mendoza el 8 d’octubre de 1747.

Des del primer moment, però, es considerà una nova comunitat deslligada d’Oliana i amb rector, que va ser el pare Mateu Mestre. L’Ajuntament passà als escolapis el sou dels dos mestres —40 lliures per cada u — que fins aquell moment havia mantingut i n’hi afegí 80 per al mestre de gramàtica.

Col•legi i comunitat s’establiren al carrer de Sant Llorenç a la cantonada que dóna al convent dels dominics. El 18 d’abril de 1770 el bisbe Rafael Lassala consagrà la capella. La casa era insuficient i aviat es pensà en un nou emplaçament.

L’Ajuntament decidí en sessió del 15 de juny de 1771, que s’edifiqués el nou col•legi als solars coneguts com la Camorra. El 16 de gener de 1774 el municipi concedí el permís d’obres segons plànols de l’arquitecte Francesc Pons. S’anaren comprant els solars necessaris i el 9 d’abril de 1774 es col•locà la primera pedra beneïda per bisbe Lassala. La construcció s’aixecà lentament. El 31 de març de 1790 amb una part acabada, s’hi iniciaren les classes. L’edifici no s’acabà mai, quedà pendent una de les ales del claustre i l’església.

Els ensenyaments impartits des del principi foren les primeres lletres —llegir, escriure i aritmètica— i el llatí amb la gramàtica i la retòrica. Els mestres més significats que ensenyaren a Solsona són els escolapis Jaume Vada (llatinista, poeta català), Vicenç Tió (filòsof, que utilitzava instruments a les seves classes) i Francesc Ferrer (aritmètic). A la població va ser molt popular el pare Oleguer Jané.

En començar la Guerra del Francès serví de refugi a religiosos que ss sentien perseguits, però des del juny de 1811 les tropes napoleòniques entraren a la ciutat i s’allotjaren en el col•legi. Els religiosos es veieren obligats a dispersar-se.

Sortiren els francesos i els escolapis recuperaren el seu col•legi. Durant el trienni liberal juraren la constitució el 25 de març de 1820. Quan el 28 d’abril de 1823 les tropes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís incendiaren tots els convents de la ciutat, respectaren el dels escolapis.

Els carlins entraren a la ciutat la nit del 20 al 21 d’abril de 1837. El mes de juny el pretendent reial Carles s’hostatjà a la ciutat. Les tropes carlines havien rebut un fort rebés en l’enfrontament amb les forces liberals: sis-cents morts i molts ferits. El col•legi dels escolapis fou convertit en hospital. Els religiosos expulsats de la seva casa, abandonaren la ciutat perquè no eren ben vistos ni pel monarca ni pels carlins.

A la planta baixa s’hi conservaren les tres aules fins l’enderrocament de l’edifici. En reproduïm els plànols en un dibuix adjunt.

Entre els alumnes del col•legi són ben coneguts en Gaietà Ripoll i Pla (Solsona 1768 – València 1826) —la novel•la Inquisitio ha popularitzat el seu nom— i Ramon Martí d’Eixalà (Cardona 1807 – Madrid 1857), el filòsof del sentit comú.

Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.