dijous, 20 de setembre de 2012

L’Escola Pia de Castellbò (1709-1718)



Escut de l'Escola Pia trobat per Salvador Ulldemolins a Castellbó

L’11 de febrer de 1709 a la Seu d’Urgell se signaren els acords per a la fundació d’un col·legi a la vila de Castellbò. En representació de l’orde signà el pare Tomàs Mir i per l’altra part el canonge de Santa Maria de l’esmentada vila Silvestre Galí, que donava els seus béns per a la nova casa, cosa que es faria efectiva després de la seva mort. L’acte tingué lloc davant del notari de la Seu Joan Baptista Arajol. Les rendes previstes sumaven 147 ducats de plata amb la obligació d’una missa diària a intenció del donant a partir del seu traspàs.
La vila era de pocs habitants. Poques vegades ha superat els 300. Tenia, però, un valor estratègic. Al llarg de la història havia estat el punt estratègic entre la vall del riu Noguera Pallaresa i la del Segre. Aquests anys, precisament, amb la guerra de successió que enfrontà les tropes austriacistes amb les franco-castellanes, aquesta vall prengué cert protagonisme. Després de la batalla de Villaviciosa del 10 de desembre de 1710, l’arxiduc Carles decidí replegar les seves tropes a Catalunya i el general Guido Starhemberg, com a cap de l’exèrcit austriacista, organitzà unes línies de defensa dintre del Principat com ara la de Benasque, Castellbò i Castellciutat.
Castellbò quedava dintre del marquesat de Rialb, títol que ostentà aquells anys el doctor Ramon Vilana-Perles, secretari del monarca Carles i protector dels escolapis: deixà els béns que tenia a Oliana per aquella comunitat. Tal vegada el marquès afavorí i recomanà aquesta fundació.
Castellbò fou per als escolapis com un refugi. Les cases de Balaguer i de Moià foren saquejades durant la guerra de successió i la primera pràcticament derruïda. Oliana va ser la única que restà incòlume. Per això a Castellbò s’hi enviaren els juniors a fi de no perdre uns religiosos que havien de ser els que impulsarien la reconstrucció de les cases catalanes després de la guerra. Es convertí, doncs, en una casa de formació a més de col·legi. Els religiosos visqueren en molta pobresa, misèria podríem dir, faltats de les coses més elementals com la roba de vestir.
L’escola tingué dues aules amb un mestre a cada una. La dels minyons o de primeres lletres el 1711 tenia 30 alumnes i la de gramàtica, 26; el 1713 eren respectivament 25 i 20.
El 20 d’octubre 1718 es comunicà al bisbat d’Urgell que s’abandonava la casa.
Els rectors de la casa foren els pares Jaume Pujol (1710-1711), Miquel Picanyol (1711-1713), Leandre Mulet (1713-1717) i Maurici Rosinés (1717-1718).
En Salvador Ulldemolins recuperà una reixa amb l'escut de l'Escola Pia, de la qual donem una fotografia. 

Bibliografia
Castellví, Francisco de: Narraciones históricas. Vol. III: Año 1710 – Año 1711 – Año 1712 – Año 1713. Edició de Josep M. Mundet i Gifré y José M. Alsina Roca. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, 1999. La notícia sobre Castellbò en p. 94.
Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Publicaciones Calasancias, 1990, p. 386.
Florensa, Joan: «Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, les concòrdies de Castellbò en p. 119-120.
Ros i Fontana, Ignasi: Aquelles muntanyes se n’han anat al cel. La memòria col·lectiva a la vall de Castellbò. Tremp: Garsineu Edicions, 1997.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada