La fi de l'Escola Pia de Reus (1870)

 

Tal com explicava en Joan Florensa en un article en aquest mateix blog (el trobareu aquí), gairebé no tenim documentació de l’Escola Pia de Reus, més enllà d’indagacions fetes fa molts anys pel P. Poch i de la documentació acadèmica que recollí Ramon Tarròs per a la seva tesi doctoral. Fou una escola destacada, amb prestigi, en la que aleshores era la segona ciutat del país, però que tanmateix durà ben pocs anys, de 1858 a 1870. De fet, en aquest període passaren per l’escola personatges que després serien molt distingits: Antoni Gaudí, Eduard Toda, Antoni Aulèstia Pijoan, Joaquim Bartrina, Josep Ribera Sans... i també alguns escolapis que acabarien destacant dins de l’orde: Jaume Espasell, Josep Gispert o Josep Llauradó.

Després d’anys intentant-ho sense èxit, finalment l’Ajuntament reusenc i l’Escola Pia es posaren d’acord per tal d’establir un centre a la ciutat a partir de les noves disposicions derivades de la Llei Moyano (1857), la primera i més completa en matèria d’ensenyament a l’Estat, que donava un impuls decidit a les ciències, sobretot les matemàtiques, enfront del tradicional ensenyament del llatí. Els escolapis, experimentats en aquest àmbit, eren una bona opció. De manera que amb la cessió de l’antic convent de Sant Francesc i la signatura d’uns acords de fundació, el col·legi inicià el seu camí el setembre de 1858.

Tal com explica Florensa, «la població acceptà molt bé la nova escola, com ho demostra que en el segon curs es matriculessin per a les dues classes de primària 368 alumnes. Aquesta allau d’alumnes obligà la comunitat a decidir no admetre’n més fins equilibrar les aules. Els alumnes inscrits per a batxillerat foren 94. També s’hi obrí internat». De fet, a partir de setembre de 1868, s’autoritzà als escolapis a impartir, també, el batxillerat superior.

Full de matriculació de l'alumne Joaquim vilar i Duran, curs 1860-1861. Procedència: APEPC, 07-04 c. 3

Però les coses canviaren a partir de la revolució de la Gloriosa, d’aquell mateix setembre de 1868, que foragità la reina Isabel II i donà pas a un període constitucional a Espanya que acabà amb la monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-1873), la proclamació de la I República (febrer de 1873), l’intent d’una República Federal (juliol de 1873) i de dos cops d’estats (gener i desembre de 1874). Un període de canvis, d’incertesa, de guerres i insurreccions que afectarien directament a l’Escola Pia i que, segons la historiografia escolàpia, seria el motiu principal del tancament del col·legi de Reus, atesa la importància dels militants liberals i republicans a la població, contraris a la instauració d’ordes religiosos. Citant altra vegada en Joan Florensa, «la junta revolucionària sorgida el 1870 volia un centre no dirigit per religiosos i exigí a aquest els títols que fixava l’Estat per als centres oficials de secundària. Els escolapis s’escudaren en el privilegi que el govern del moment a Madrid havia ratificat: ser escolapi equivalia a títol per impartir primària o batxillerat. [Però] l’estiu de 1870 els escolapis abandonaren el col·legi i la ciutat de Reus». Tanmateix, documentació conservada a l’Arxiu General de l’orde a Roma puntualitza aquesta explicació i hi afegeix qüestions d’índole més interna.

Antic convent de Sant Francesc, seu de l'Escola Pia de Reus. Procedència: APEPC, 11-07-01, c. 1 n. 11.3

La comunitat, pels volts de 1868-1869, estava formada pels P. Calassanç Homs, Ferrater [?], Sebastian [?], Pere Aymerich, Ramon Mañà, Salvador Corominas i Valentí Oliver, amb el P. Domingo [?] de rector. En aquell moment es fa una visita canònica, ja que l’estat de la comptabilitat del col·legi és, segons sembla, lamentable: hi havia deutes, faltaven llibres de comptes i havien desaparegut diners de la caixa, fet que preocupà al visitador. No sabem si era una visita ordinària o extraordinària, però el cas és que segurament l’informe que se’n derivà destapà la caixa dels trons.

Dos anys abans, el 1866, ja s’havia detectat que la situació econòmica no era òptima. En una carta datada el 5 de juliol, el rector denunciava, sobretot, el mal comportament de la majoria de la comunitat: alguns dels religiosos, fins i tot, estaven pensant en secularitzar-se. Per bé que incompleta, podem llegir-ne els motius principals, sense que tinguem, tanmateix, la larga lista de cargos que voldria exposar l’autor de la carta.

Havia arribat un moment en què «el desorden es completo, y no hay docilidad ni arrepentimiento, ni disposición a la enmienda». Les qüestions domèstiques s’han traslladat a d’altres àmbits, fet que ha causat un «escándalo público, y han causado la ruina de un colegio que estaba destinado a un feliz porvenir. Cuatro Padres contra un padre y un hermano, arruinándose mutuamente, trabajando todos en arruinar la casa y hasta el buen nombre de la Escuela Pía». Davant les intencions de ser traslladats a altres comunitats per apaivagar les tensions o d’enviar algú de fora que els pugui ajudar, diuen que «no ejecutarán la obediencia si se los traslada de este colegio. Me dicen que no quieren continuar en la corporación y aguardan la venida de V. Rma. Para que les proporcione el medio de secularización».

Document de juliol de 1866 en què es comenten alguns dels problemes de la comunitat escolàpia de Reus. Procedència: Arxiu General de l'Escola Pia (Roma), Reg. Prov. 61A

Aquest darrer afer era, doncs, el quid de la qüestió: en un full manuscrit, sense segell ni marca que permeti identificar-ne l’emissor, tot i que es tracta sense cap mena de dubte d’un visitador canònic, s’explicita encara més aquesta mala maror dins de la comunitat. «Hay empeño entre algunos padres en que no se cuenten ciertas cosas al visitador, recelan unos de otros cuando ven que algunos hablan conmigo». Fins i tot arriben a amenaçar-se. És un document més tardà, potser de 1869 o 1870 mateix.

Aleshores els aires revolucionaris del Sexenni Democràtic havien calat fort entre alguns dels escolapis; sens dubte, el fet d’estar-se a Reus deuria influir-hi molt; recordem, per exemple, que un dels personatges centrals de la revolució setembrina i dels primers governs militars era fill de Reus: el general Prim. El cas és que, després de la constitució del govern liberal, a partir de la tardor de 1868 alguns dels membres de la comunitat es van fer fer vestits de seglar, al mateix temps que assisteixen poc a les cerimònies; unes cerimònies que, quan es fan, resulten fer-se incompletes. Fins i tot, els pares Mañà i Aymerich es dispensen de celebrar missa.

Tenim diversos exemples recollits dels conflictes entre religiosos: «Se grita y bromea mucho, principalmente al ir a descansar por la noche. No hay paz ni concordia entre los maestros y el director, han altercado alguna vez»; «Son frecuentes las quejas al p. Rector»; «Los pp. hablan al superior sin ningún respeto ni miramiento». 

Però hi ha algunes acusacions més greus, encara: «Se cree que alguno guarda dinero de la casa esperando que sea disuelta la Corporación»; o bé «El padre Oliver frecuenta una casa en la que hay solo una Sra con su criada… va cada día, se queda algunas veces a dormir fingiendo que va a predicar. Se le ha visto vestido de paisano. También P. Luis [?] viene tarde con frecuencia de casa muy decente, muchas veces cuando acaban de cenar». I podríem continuar.

Tot plegat fa que la població parli. Escolapis sense hàbit; relació amb dones; conflictes interns; i dificultats econòmiques. Un còctel que, tard o d’hora, acabaria per explotar. El prestigi de l’escola deuria fer-se miques, les dificultats per tirar endavant s’anirien fent cada vegada més grans, no deuria haver-hi obediència a la congregació provincial i, de ben segur, que les classes se’n veurien afectades.

L’escola tancà per les males relacions amb l’ajuntament? Per un ambient poc propici a les congregacions i ordes religiosos? Pels aires de canvi progrés i renovació? O bé també per aquests conflictes interns de divers caire?

No tenim cap testimoni que ens n’expliqui els motius reals, però probablement que foren tots i cadascun d’aquests àmbits els que acabaren per fer tancar l’escola. Una escola que havia ofert un gran prestigi a l’orde en poc temps però que, també en poc temps, l’havia dilapidat tot.