Àngel Guimerà, alumne de l'Escola Pia Sant Antoni de Barcelona

 Àngel Guimerà i Jorge morí a Barcelona el 18 de juliol de 1924, ara farà cent anys. Amb motiu del centenari d’un personatge tant significat per al país, se’n publicaran estudis i articles exaltant la seva notable aportació a la nostra cultura.

Àngel Guimerà: Font: Wikimedia Commons. 

L’Escola Pia l’ha recordat en diverses ocasions com un alumne agraït. A l’Acadèmia Calassància, en la sessió del 10 d’abril de 1914, hi pronuncià una conferència en Manuel Sayrach, comparant les aportacions a la llengua que estaven fent els poetes Verdaguer i Guimerà; i a Exalumnos. Anuario de la Orden de las Escuelas Pías 1991. dedicat als antics alumnes, hi ha un record del poeta en l’article «Àngel Guimerà: la ventana de su colegio» (p, 119-120).

En l'escaiença actual, també el volem recordar com alumne de l'Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona. (1)

Guimerà havia nascut a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Quan tenia set anys (1852) la família es traslladà a Catalunya i s’establí a El Vendrell. El 1859, amb catorze anys, l’Àngel ingressà a l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona com intern. Hi acabà el batxillerat el 1862.

Després de la Setmana Tràgica de 1909, quan aquesta escola va ser incendiada, Guimerà, cada vegada que passava per la Ronda de Sant Pau, mirava la finestra des de la que havia contemplat, com intern, la muntanya de Montjuïc; ara, des del carrer, a través d‘aquella finestra, s’hi veien les estrelles: l’edifici estava ensorrat. Se sentí nostàlgic i donà una col·lecció dels seus llibres per a refer l’antiga biblioteca de la comunitat.

A les cartes que es publicaren Guimerà tingué un record especial del pare Francesc Xavier Sallarès i Salt (Sabadell 1838-1910). Aquest mestre l’introduí en la literatura castellana i d’ell en va aprendre els versos hendecasíl·labs que donen solemnitat a les composicions. El pare Sallarès (2) va ser un mestre que deixà petja en molts alumnes, alguns dels quals esdevingueren influents en la societat, no sols pels coneixements que impartia, sinó sobretot per l’humanisme que irradiava.

El p. Sallarès. Font. APEPC

L’escolapi va fer el noviciat a l’Escola Pia de Sabadell i hi professà el 1854: durant els dos anys de noviciat es formà especialment en el llatí i humanitats. Anà després a Moià on cursà la filosofia. Va ser enviat a l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona perquè al mateix temps que cursava la teologia ajudés en l’internat d’aquell col·legi. Aquí és quan coincidí amb Àngel Guimerà. El jove escolapi encara no era sacerdot però ja impactava en els alumnes: era un humanista neotomista (3), de la línia del papa Lleó XIII, ben arrelat al seu país.

Guimerà es trobà bé en aquell internat, desenvolupà la seva personalitat, no l’ofegaren. El seu passat familiar va ser acceptat per mestres i companys: i és que resulta que el pare, Agustí, no el va reconèixer fins uns anys després i la parella no es casà fins que no van ser a Barcelona El seu origen no era normal ni ben vist en aquella època: era considerat un fill il·legítim, que en molts ambients era apartat i menystingut. Per les paraules de Guimerà veiem que va ser ben acceptat, sense que l’assenyalessin ni arraconessin: se sentia ben acollit i integrat al grup. Era el tarannà tradicional de l’Escola Pia.

Quan el pare Sallarès morí el 8 de febrer de 1910, els seus deixebles i admiradors de Sabadell organitzaren per al 13 d'abril un acte d'homenatge al mestre.(4) Convocaren a persones de fora que també l'admiraven, entre elles a Àngel Guimerà. Segons explica aquest, problemes d’última hora d'una representació li impediren assistir-hi, però hi envià l’escrit que transcrivim tot seguit, amb l’ortografia original.(5)

Joan Florensa i Parés.

Document 

De totes les emocións fortíssimes que vaig rebre en la meva estada a Sabadell un dia lluminós de Primavera, al any passat;  de tot lo seguit d’impresions vingudes a mí d’aqueix franc y nobilíssim poble d’ardenta ánima catalana, cap tant intensa com la que vaig experimentar al trobarme en presencia del Pare Sallarès després de una absoluta  separació  de llarguíssima durada.

Venía a fer com mitj sigle que jo no havía vist al estimat Pare Sallarès! Y ne aquell moment, ¡quántes y quántes coses, empenyentse al plegat les unes a les altres, acudiren al meu pensament! 

Cincuanta anys fets en un salt! Lo salt del noy any d’aleshores al vell d’are,  en un sol moment transcorregut; puig que semblava qu’era al present mateix que encare’m trobava d’interna les Escoles Píes de Sant Antoni de Barcelona, en aquell edifici malaguanyat, de corredors llarcs i estrets, ab dues rengleres de cortines vermelles volejantes, ab persianes verdes clavades a les finestres, per ahont se veya la montanya de Montjuic de dalt a baix, que encare enlloc havía comensat la ciutat nova… ; ab aquells mestres bondadosos y riallers, joves la major part d’ells, com lo mateix Pare Sallarès, que casi era un noy com nosaltres mateixos, y que de vegades se’ls hi veia dalirse de no poder pendre part en nostres jocs de rescat o de pilota, que sovint se’ns catxava al demunt de la revellida antiga muralla.

Y jo’m mirava al Pare Sallarès ab ulls que se’m entelavan,  y’l veya igual que era avans, qu’els anys no l’havian envellit gens ni mica, sempre ab aquella cara tant blanca, ab aquell ayre de natural distingit, reposat y seré, ab aquella veu pausada y dolsa que no’ns sabía renyar, ab aquella má suau y molsuda que agafava la meva pera que fessim los dos en lo cartipàs la inicial ab que comensava la plana. Tot era igual en ell, llevat, ay, d’aquells ulls are ben morts, que al present encare’m cercaven y no’m sabían veure…

Y al despedirnos del Pare Sallarès vaig sentir com les paraules se’m nuavan a la gola; y al esténdrem els brassos, me vaig trobar ben petit, y a ell molt alt devant meu;  y com si fossim en un d’aquells vespres de diumenge en que tornavam al collegi després d’haver passat lo día a casa nostra ab nostra familia, jo, que havia trobat al Pare Sallarès, després d’haver passat, no un dia, sino cinquanta anys ab los meus,  ab la gran familia del món, li vaig besar la má, noy com allavoras. Mes posanthi en aquell bés tots los aplaudiments, totes les manifestacions d’afecte entranyable que inmerescudament m’havía prodigat Sabadell aquell día, pera mí d’eterna recordansa.

Y avuy, devant la sepultura del estimadíssim Pare Sallarès, mon esperit, anant a trobar al seu més enllà de la Terra, renova aquell petó com a home y com a nen a la vegada, derrer tribut al gran cor, al gran sabi, al gran fill de Sabadell, al meu gran mestre.

Angel Guimerá

Notes

1. A La Academia Calasancia núm. 478 (Barcelona, juliol 1911, p. 272-270), es publicà un comentari sobre les seves obres i amb motiu de la seva mort, en el núm. 785 (Barcelona, agost 1924, p, 270-275), s’hi reproduïren dos escrits del poeta en els que parlava de l’Escola Pia

2. Vidal, Anton: Tercer Centenario de la fundación de la Escuela Pía. Libro de oro. Escuelas Pías de Cataluña e Isla de Cuba, 1617-1917. Barcelona 1918.

3. Alturo i Perucho, Jesús. «Una oda llatina composta pel pare Francesc Sallarès i Salt (1838-1910)». Analecta Sacra Tarraconensia, 2008, Vol. 81; p. 185-196

4. Crònica de la jornada d’homenatge al pare Sallarès a Marí i Corominas, Juan. «El homenaje al P. [Francesc] Sallarès», a  La Academia Calasancia, núm. 435 (Barcelona, 30 abril 1910, p. 273-275). No hi consta la intervenció de Guimerà perquè l’envià després, com explica l’autor.

5. Guimerà, Àngel.  «Recort al Pare Sallarés», dins Homenatje al P. Sallarés. Sabadell: Imprempta y encuadernacions de J. Canals Domènech, 1910, p. 127-129.