En fer memòria dels 50 anys de l’inici de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya hem dit que una de les coses que volíem fer, era recordar les persones que ho han fer realitat.
Fa pocs dies ens deixava en Xavier Miró i Gumà (Barcelona 1943 - 2018) que va ser-ne un dels pioners el 1968.
Començà el noviciat el 1967 a Moià amb la intenció d’entrar a l’Escola Pia. Volia fer-ho com a germà operari, no com a sacerdot, per seguir el camí de la senzillesa i humilitat de Sant Francesc d’Assís.
La iniciativa del pare mestre de novicis Josep Liñan de remprendre la tasca del pare Antoni Tasi de recollir, ordenar i anotar en una inventari tot el que arribava, l’assumí en un primer moment el novici Miquel Puig i Reixach, però l’estiu de 1968 professà i es traslladà a Iratxe (Navarra) amb la resta de companys de curs per començar els estudis eclesiàstics.
En Xavier Miró continuà la tasca començada fins a l’estiu de 1970 en que professà i deixà de residir a Moià. Durant el curs 1970-1971 la tasca de l’Arxiu quedà momentàniament aturada sense que ningú s’hi dediqués. L’edat per a començar el noviciat s’allargà i per tant durant un parell d’anys no hi hagué novicis ni casa noviciat. El pare Liñan va ser nomenat rector de Sant Antoni de Barcelona. Quan es va reemprendre el noviciat, la casa escollida va ser la d’Alella. El 1970 va se destinat a Moià com a rector el pare Rossend Casallarch, que vetllà per mantenir les coses com estaven encara que ell no s’hi podia pas dedicar.
El Miquel Puig tornà d’Iratxe el 1972 i des de Barcelona on residí tornà a tenir cura de l’Arxiu. Moià quedava lluny i presentava dificultats per als investigadors de manera que el 1973 es traslladà l’Arxiu i Biblioteca a la Ronda Sant Pau 80, de Barcelona.
En els mesos que en Xavier s’ocupà de l’Arxiu, redactà un inventari de la documentació que ja s’havia ordenat. A cada entrada hi afegia unes paraules clau. Després feia una fitxa del document per a cada paraula clau, fitxa que col·locava en un fitxer ordenat alfabèticament.
Xavier era una persona constant, minuciosa, perfeccionista, de manera que amb pocs mesos es disposà d’un fitxer que permetia trobar els documents que es busquessin.
Els fons que en un primer moment treballà foren els dels pares Ramon Maria Castelltort, mort el 1966, que el pare Liñan va tenir molt interès en que es portés a Moià i poc després el del pare Llogari Picanyol que morí a Sabadell el 3 de setembre d’aquell 1968.
La metodologia que seguí el Xavier va ser la mateixa que s’usava a les biblioteques, temàtica que estava en aquell moment molts ben estructurada en les biblioteques catalanes, mentre que la arxivística vivia encara de tècniques tradicionals. En els arxius, de cada fons se’n feia un inventari i dels inventaris se’n extreien índexs de les paraules clau, no fitxes; els índexs s’ajuntaven a l’inventari corresponent. Cada fons tenia el propi inventari i índex, de manera que no hi havia una lloc únic on trobar les referències. En el nostre cas, el fons Castelltort hauria tingut un inventari separat del del fons Picanyol i cada u tindria el seu propi índex. Amb el sistema de fitxes del Xavier, les fitxes passaven a un mateix i únic fitxer. fet que facilitava la recerca.
La tasca del Xavier no es limità als documents de l’Arxiu, sinó que també treballà amb les biblioteques de la comunitat de Moià i del noviciat a més d’altres que hi arribaren. Aplicà la metodologia exposa en els llibres d’Aurora Díaz Plaja sobre biblioteques i la seva classificació dels llibres. Adoptà el sistema de la Classificació Decimal Universal i escollí els números que servirien per als llibres que es pensava formarien la Biblioteca Provincial de l’Escola Pia: en efecte, hi ha temes que cal desenvolupar molt (com els d’ensenyament, partint del numero 37) mentre que d’altres no n’arribarien pas gaires (com medicina, que en té prou amb el número 61). Sobre el que havia de ser la Biblioteca Escolàpia redactà un breu manual o guia el 1970 (APEPC: 00-01 / caixa 2, núm. 13), que més endavant va refer i per això posà en el manual caducat.
L’evolució tècnica posterior ha fet obsoleta tota aquella feina. Ho passàrem a l’ordinador i els inventaris, fitxes i llibres registre s’han convertit en material fora d’ús i bona part d’ell l’hem eliminat per evitar duplicitats innecessàries i guanyar espais, dels que sempre anem escassos en els arxius i biblioteques.
Dèiem abans que el Xavier era perfeccionista. Ho confirma la manera d’escriure a màquina. La forma tradicional feia que les línies a la part dreta quedessin sense alinear perquè no es podien trencar les síl·labes. Ell calculava el nombre d’espais de la línia en la màquina i després contava els espais del text que anava a escriure-hi de manera que no sobressin ni faltessin espais. Deixava dintre de la línia els espais necessaris per igualar el text al final. La presentació final que aconseguia tenia un aspecte agradable. Per això moltes vegades se li demanava que passés a màquina un document que es volia presentar bé.
Per a l’Arxiu treballà diferents coses. Una important que ha tingut i té molta utilitat, va ser la presentació de les traduccions de les consuetes fins al 1885. Les havien traduït entre els pares Romuald Duch i Albert Singla. Estaven a màquina i ens interessava passar-les a ordinador per fer-les més assequibles. Ho tinguérem enllestit el 1999. S’hi pot comprovar la mà del Xavier en l’arrenglerat a la part dreta, com hem explicat.
Fa pocs dies ens deixava en Xavier Miró i Gumà (Barcelona 1943 - 2018) que va ser-ne un dels pioners el 1968.
Començà el noviciat el 1967 a Moià amb la intenció d’entrar a l’Escola Pia. Volia fer-ho com a germà operari, no com a sacerdot, per seguir el camí de la senzillesa i humilitat de Sant Francesc d’Assís.
La iniciativa del pare mestre de novicis Josep Liñan de remprendre la tasca del pare Antoni Tasi de recollir, ordenar i anotar en una inventari tot el que arribava, l’assumí en un primer moment el novici Miquel Puig i Reixach, però l’estiu de 1968 professà i es traslladà a Iratxe (Navarra) amb la resta de companys de curs per començar els estudis eclesiàstics.
En Xavier Miró continuà la tasca començada fins a l’estiu de 1970 en que professà i deixà de residir a Moià. Durant el curs 1970-1971 la tasca de l’Arxiu quedà momentàniament aturada sense que ningú s’hi dediqués. L’edat per a començar el noviciat s’allargà i per tant durant un parell d’anys no hi hagué novicis ni casa noviciat. El pare Liñan va ser nomenat rector de Sant Antoni de Barcelona. Quan es va reemprendre el noviciat, la casa escollida va ser la d’Alella. El 1970 va se destinat a Moià com a rector el pare Rossend Casallarch, que vetllà per mantenir les coses com estaven encara que ell no s’hi podia pas dedicar.
 |
| Xavier Miró i Gumà a Sant Antoni, 1971 |
En els mesos que en Xavier s’ocupà de l’Arxiu, redactà un inventari de la documentació que ja s’havia ordenat. A cada entrada hi afegia unes paraules clau. Després feia una fitxa del document per a cada paraula clau, fitxa que col·locava en un fitxer ordenat alfabèticament.
Xavier era una persona constant, minuciosa, perfeccionista, de manera que amb pocs mesos es disposà d’un fitxer que permetia trobar els documents que es busquessin.
Els fons que en un primer moment treballà foren els dels pares Ramon Maria Castelltort, mort el 1966, que el pare Liñan va tenir molt interès en que es portés a Moià i poc després el del pare Llogari Picanyol que morí a Sabadell el 3 de setembre d’aquell 1968.
La metodologia que seguí el Xavier va ser la mateixa que s’usava a les biblioteques, temàtica que estava en aquell moment molts ben estructurada en les biblioteques catalanes, mentre que la arxivística vivia encara de tècniques tradicionals. En els arxius, de cada fons se’n feia un inventari i dels inventaris se’n extreien índexs de les paraules clau, no fitxes; els índexs s’ajuntaven a l’inventari corresponent. Cada fons tenia el propi inventari i índex, de manera que no hi havia una lloc únic on trobar les referències. En el nostre cas, el fons Castelltort hauria tingut un inventari separat del del fons Picanyol i cada u tindria el seu propi índex. Amb el sistema de fitxes del Xavier, les fitxes passaven a un mateix i únic fitxer. fet que facilitava la recerca.
La tasca del Xavier no es limità als documents de l’Arxiu, sinó que també treballà amb les biblioteques de la comunitat de Moià i del noviciat a més d’altres que hi arribaren. Aplicà la metodologia exposa en els llibres d’Aurora Díaz Plaja sobre biblioteques i la seva classificació dels llibres. Adoptà el sistema de la Classificació Decimal Universal i escollí els números que servirien per als llibres que es pensava formarien la Biblioteca Provincial de l’Escola Pia: en efecte, hi ha temes que cal desenvolupar molt (com els d’ensenyament, partint del numero 37) mentre que d’altres no n’arribarien pas gaires (com medicina, que en té prou amb el número 61). Sobre el que havia de ser la Biblioteca Escolàpia redactà un breu manual o guia el 1970 (APEPC: 00-01 / caixa 2, núm. 13), que més endavant va refer i per això posà en el manual caducat.
L’evolució tècnica posterior ha fet obsoleta tota aquella feina. Ho passàrem a l’ordinador i els inventaris, fitxes i llibres registre s’han convertit en material fora d’ús i bona part d’ell l’hem eliminat per evitar duplicitats innecessàries i guanyar espais, dels que sempre anem escassos en els arxius i biblioteques.
Dèiem abans que el Xavier era perfeccionista. Ho confirma la manera d’escriure a màquina. La forma tradicional feia que les línies a la part dreta quedessin sense alinear perquè no es podien trencar les síl·labes. Ell calculava el nombre d’espais de la línia en la màquina i després contava els espais del text que anava a escriure-hi de manera que no sobressin ni faltessin espais. Deixava dintre de la línia els espais necessaris per igualar el text al final. La presentació final que aconseguia tenia un aspecte agradable. Per això moltes vegades se li demanava que passés a màquina un document que es volia presentar bé.
Per a l’Arxiu treballà diferents coses. Una important que ha tingut i té molta utilitat, va ser la presentació de les traduccions de les consuetes fins al 1885. Les havien traduït entre els pares Romuald Duch i Albert Singla. Estaven a màquina i ens interessava passar-les a ordinador per fer-les més assequibles. Ho tinguérem enllestit el 1999. S’hi pot comprovar la mà del Xavier en l’arrenglerat a la part dreta, com hem explicat.
Joan Florensa
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada