A Barcelona, de 1905 a 1906, es publicaren quinze números de la revista Art Jove que dirigí Francesc Xanxo. Avui la podem seguir digitalitzada a ARCA. Abarcava totes les expressions artístiques: narrativa, poesia, música i es decorava amb dibuixos. Naixia al costat d’unes escoles i amb un esperit pedagògic i cristià. Era una extensió de la Renaixença que pretenia incorporar-hi joves. La Renaixença no es va viure solament a Barcelona. Per tot Catalunya trobem manifestacions d’aquesta revifada nacional, de la recuperació de tradicions, amb múltiples iniciatives. No era només la llengua, era una cultura. Sabadell va viure, com no podia ser d’altra manera, aquest esperit de revifalla. Telers sí, però també cultura.
Ens centrem ara en una revista que porta per títol Art Jove, com la de Barcelona, però que sortí a Sabadell més tard, cap al 1915, sense que ho poguem datar amb exactitud, com expliquem a continuació. Creiem que podem assegurar amb certesa que la revista es creà en l’entorn de l’Escola Pia de Sabadell i els autors en foren alumnes
El primer número és en fulls de llibreta, manuscrit, per mans diferents, amb tres fotografies retallades i enganxades. La presentació, que està signada per “El pobret gandul”, ens assabenta que es tracta de la continuació d’una altra revista que portava per títol Vers la ciència, de la que no tenim més notícies. La nova publicació entenem que vol ser l’expressió d’un grup de joves amb inquietuds artístiques i culturals, arrelats al país. “El pobret gandul” afirma que no hi ha a Catalunya Renaixença, perquè la llengua no ha mort mai. Ho explica amb una comparació: quan una planta treu flor a la primavera, no diem pas que reneixi. El contingut de la revista mostra unes inquietuds compartides entre els seus autors. Els números que conservem són de datació imprecisa. El primer (21 x 15 cm.) no porta data; falten els següents i el número 5 (28 x 20 cm.) és del desembre de 1916 i el 6, del gener de 1917 (són els dos únics ben datats); el 7 no té data i tres més no tenen ni número ni data, però els creiem posteriors per format de la coberta. Fora del primer quadern, els textos estan mecanografiats i els autors acostumen a afegir-hi la signatura al costat del nom. S’alternen poemes amb textos en prosa.
Les pàgines de text acostumen a tenir il·lustracions amb dibuixos a ploma acolorits a l'aquarel·la. Les cobertes de cada número són una cartolina amb el títol i algunes altres dades: les primeres estan titolades a mà, però després s’ìmprimiren només amb el títol Art Jove i s’hi afegia la resta. Una d’elles (número 7) está dissenyada per Andreu Ganduxé i Margarit. Es dediquen algunes pàgines a poetes nostres com mossèn Cinto Verdaguer. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Miquel Costa i Llobera, Ausias March. A l’últim número sense data es dedica un article al Glosador, és a dir, Eugeni d’Ors.
Es important remarcar els noms dels autors perquè anys després destacaren en el panorama literari i cultural de Sabadell: foren Francesc de Paula Bedós i Arnal (Xerta 1867 - Sabadell 1927) que impulsà un grup de joves a llançar-se a publicar; Joan Garriga i Manich (Sabadell 1902-1995) va ser el fundador de la revista i suposem que escriví la presentació del primer número amb el pseudònim de “El pobret gandul”. Altres noms de sabadellencs destacats apareixen com autors són: Enric Bagué i Garriga i Josep Maria Feixó i Carreras. Dèiem suara que la revista també contenia il·lustracions, entre elles n’hi ha unes signades per un J. Oliver que, encara que no ho podem confirmar, podria ser el poeta Joan Oliver, doncs era cosí germà de Joan Garriga i Manich amb el que uns anys més tard formaren part del grup literari i cultural conegut com La Colla de Sabadell.
Destaquem a més que entre les pàgines del número 7 (1917) apareix un poema manuscrit signat per la poetessa sabadellenca Agnès Armengol de Badia, datat el 23 de març, dedicat “Als distingits alumnes de les Escoles Pies de Sabadell, creadors i col·laboradors de Art Jove”. La revista és doncs un testimoni primerenc, per la joventut dels seus autors, de l’ambient cultural que va tenir la ciutat vallesana en els anys del Noucentisme. Aquest grup de joves inquiets es formà a redós de l’Escola Pia, ho prova aquest escrit de la reconeguda poetessa sabadellenca i també per la il·lustració de la coberta del número 6 del gener de 1917, en la que hi figura l’escut de l’orde calassanci.
La lletra cal·ligràfica del primer número és la d’un quadern escolar de cal·ligrafia o cartipàs encara no personalitzada, que ens referma en l’afirmació que l’autor en Joan Garriga i Manich, va ser alumne de l’Escola Pia. La cal·ligrafia el delata.
Conservem aquests originals a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia, hemeroteca 92-23 - ART.
Joan Florensa i Oriol Casanovas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada