dimarts, 11 d’octubre de 2016

«Escolapio» en el Diccionario de la lengua castellana o española

Jaume Pallarolas
El Jaume Pallarolas tenia una estimació especial per als llibres i documents. Amb certa freqüència m’havia recordat les col·laboracions a la Biblioteca del la residència P. Felipe Scío de Salamanca. Anava els diumenges a fer un volt pel mercat del llibre de Sant Antoni i de tant en tant en comprava. Com demostrava en els seus discursos, llegia els clàssics de la col·lecció Bernat Metge. Va tenir la dèria de col·leccionar totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana que a partir de la dictadura de Primo de Rivera es va dir Diccionario de la lengua española. I un bon dia es decidí a donar a la Biblioteca Provincial aquesta col·lecció que avui tenim i custodiem.

No el col·leccionà perquè sí, sinó que el consultava i seguia la evolució del significat d’alguna paraula. Una que seguí en cada edició va ser escolapio.  M’entregà el resultat de la recerca perquè en fes un article, que és el que aquí a continuació presento. Ell el va llegir i no hi va fer cap observació.

És un entreteniment, però porta una càrrega de contingut i de detalls. Això és fer un recorregut per totes les edicions del Diccionario de la lengua castellana o española.  La primera edició és de 1726, en la qual no hi surt l’Escola Pia ni els seus membres.

Pas de Castellana a Española (1914-1926)
La primera vegada que apareix la paraula «Escolapio» en el Diccionario de la Lengua és la edició de 1822, data en que els escolapis portàvem quasi segle i mig d’existència a Espanya. Finalment algú s’adonà de la presència escolàpia. A Madrid, com a tantes altres poblacions de la península, la quitxalla feia anys que emprava aquest mot: anaven a l’escola dels «escolapios».
La primera aparició en el DLC és amb una paraula en substantiu i masculina, la qual queda definida amb les següents paraules: «Clérigo regular del orden de las Escuelas Pías destinado a la enseñanza gratuita de la juventud.» No es pot parlar en aquell moment segons l’Acadèmia de la Llengua d’un «colegio escolapio», ja que era substantiu i en aquest cas seria adjectiu. Tampoc es reconeixien el germans operaris que no són clergues. Fins a la última edició de 2001, l’«escolapio» serà «clérigo». És evident que la definició s’ha pres sempre del títol oficial de l’orde el qual només parla de clergues regulars.

La paraula «orden» la dóna com a masculina fins que el 1914 per primera vegada parlarà «de la orden» en referir-se a l’escolapi en sentit d’adjectiu. La mantindrà en substantiu  masculí en tractar dels clergues fins a l’edició de 1956. Com que en aquest 1914 s’hi afegeix el sentit d’adjectiu, canvia el gènere de la paraula «orden», però no corregeix la següent accepció que continua en femení.
El DLC parla de la «enseñanza gratuita» fins 1837. En l’edició següent de 1843 desapareix aquest qualificatiu de l’ensenyament. Són els anys de supressió de l’orde (restaurada el 1845) en que l’Estat vol prendre les rendes de l’ensenyament.

Primera acepció. Edició de 1822
En l’edició de 1884, la paraula rep dues accepcions: a més de la que venia essent tradicional, s’hi afegeix «El que asiste como estudiante á las Escuelas Pías». En tres edicions es repetirà aquesta explicació, fins que en la de 1925 es canvia per «Estudiante que recibe enseñanza en las Escuelas Pías.» Hi ha una mica més d’exigència: cal estudiar, no només assistir. En l’edició de 1992 aquesta accepció queda com una cosa històrica: «Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías.» Els estudiants a partir de 1992 ja no són «escolapios»; només queda per antics alumnes En tots els casos, l’accepció és adjectiu. A Mèxic per parlar d’estudiants, diuen també «escolapios». Segurament que es manté l’accepció en el DLC perquè encara té vigència a Amèrica.

En el de 1914 s’introdueix una tercera accepció (que figura en primer lloc) com adjectiu: «Perteneciente a la orden de las Escuelas Pías.» A partir d’aquest moment ja es podrà parlat correctament d’un «colegio escolapio» o similars. 

La següent edició, de 1925, afegeix una nova accepció: «Religiosa que, siguiendo la regla de las Escuelas Pías, se dedica a la enseñanza de niñas.»

Totes les edicions del Diccionario
Fins a l’edició de 1984 es repeteixen les quatre accepcions enumerades: adjectiu «Perteneciente», nom masculí «Clérigo», nom femení «Religiosa» i també com adjectiu «Estudiante». I les explicacions de cada paraula són semblants a les del passat amb les petites variants que ja hem anotat.
En l’edició de 1992 hi ha una simplificació o reducció notable. Ja no diu que el clergue es dediqui a l’ensenyament: «Clérigo regular de las Escuelas Pías». Les religioses tampoc han de seguir la regla, sinó que simplement són «de las Escuelas Pías»; sembla més encertada aquesta interpretació que l’anterior, ja que les religioses escolàpies sempre han estat independents dels clergues escolapis, han tingut la seva pròpia Regla (que s’hi inspiressin no vol dir que en depenguessin). Estudiant és el que «recibía enseñanza». L’accepció com adjectiu desapareix: i altra vegada ens trobem que no es pot parlar correctament de «colegio escolapio», ja que la paraula no és adjectiu, sinó només nom.
L’edició de 2001 crida l’atenció per les modificacions que introdueix. Copio les quatre accepcions que dóna el DLE: «1. adj. Perteneciente o relativo a la Orden de las Escuelas Pías, fundada a fines del siglo xvi por San José de Calasanz. // 2. m. y f. Estudiante que recibía enseñanza en las Escuelas Pías. // 3. m. Clérigo regular de las Escuelas Pías. // 4. f. Religiosa de las Escuelas Pías.»

Per primera vegada escriu «Orden» en majúscula. També hi ha una referència històrica a l'orígen de l’Escola Pia, que no sembla massa pròpia d’un diccionari de la llengua. Tornem a trobar-nos amb l’adjectiu «escolapio».

Els senyors acadèmics han fet ballar en les successives edicions del Diccionario aquesta paraula diverses vegades entre ara substantiu i adjectiu, ara només substantiu. A veure si per fi hi donen continuïtat.

Joan Florensa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada