Mossèn Joan Sanmartí es retirà el 1689 a Santpedor després d’exercir durant vuit anys com a rector a la parròquia de l’Ametlla del Vallès. Havia nascut a Sant Fruitós de Bages cap al 1615 però passà la major part de la seva infantesa a Santpedor; els pares es deien Joan —originari de Sant Fruitós de Bages— i Elisabet —de la masia Llussà del mateix Santpedor—. El mossèn retirat residí a la casa del costat de ponent de la capella de Sant Andreu, a la plaça Major; en un principi la casa arribava fins al carreró, ell amplià la propietat amb un hort contigu que comprà a Francesc Juncadella però que quedava darrera, fora muralla. Arranjà la capella que l’ajuntament li cedí en consell municipal del 21 de maig de 1690: comprà els ornament o objectes necessaris pel culte, hi afegí una sagristia i un petit cor amb comunicació dels dos espais amb l’església i la casa.
Hi celebrava la missa cada dia i ho feia en hora en que els nois sortissin de l’escola, invitant-los a assistir-hi. El bisbe de Vic Antoni Pascual el primer de juny de 1691 va permetre i beneí aquestes iniciatives i actuacions de mossèn Joan. Gaudia a més d’un benefici en l’altar de sant Josep de la capella de l’Esperit Sant en el claustre de la catedral de Vic, el qual estava format per un capital de 6.625’00 lliures barceloneses. Diversos censals li reportaven anualment cap a les dues-centes lliures: en cedia quinze l’ajuntament per a pagar el mestre.
L’ancià sacerdot sentia la manca d’educació dels nois de la seva vila, fet que reconeixia que ell mateix havia patit a la infància. La missa diària no era suficient. El mestre de l’escola ensenyava a llegir, escriure i gramàtica, però ell tot sol no arribava gaire lluny. Buscà una solució. El primer pas va ser crear el 28 de maig de 1692 una causa pia o fundació amb els seus béns que formaven un capital d’unes 4.000’00 lliures per a mantenir una càtedra o aula amb una dotació de 300 lliures a l’escola del poble. A l’escriptura hi llegim: «...atenent y considerant que lo salari del mestre que avuy ensenya de gramàtica, y de llegir y escriure es tènuo y pòch, per lo que los estudiants han de pagar mesades, de lo que se seguex gran detriment per la ensenyansa, ja per no trobar-se mestre al propòsit ab lo salari que avuy dona la vila tan tènuo, ço es, de 60 lliures, y com y també per anar pòchs noys al estudi, per haver de pagar mesades, per lo tant, desitjant dit Mn. Sanmartí que la ensenyansa en dita vila vaja en aument y volent que dit magisteri sia provehit d’un bon mestre, de lo que se segueix la bona educació dels minyons y per consegüent lo bon govern dels pobles...»
Com passava arreu, el problema era doble: la pobresa de les famílies que no podien pagar l’escola i la dificultat de trobar mestres amb uns sous de misèria. En conseqüència, els nois no assistien a l’escola i els mestres canviaven contínuament amb llargs períodes d’absència dels mestres.
Els frares franciscans intentaren fundar a Santpedor, preveien un convent amb uns vint frares. Jaume Llussà prometé 3.000’00 lliures de les quals 100 s’havien de destinar a un mestre per a l’escola: així s’aconseguia continuïtat del mestre i gratuïtat per part dels alumnes. El bisbat i l’abat del monestir de Sant Benet de Bages ho veien amb bons ulls. Els consellers no ho veien massa clar, perquè bisbat i monestir els exigien uns impostos que consideraven injustos; si venien els frares recolzarien encara més la pressió sobre el municipi. Tot i això el consell municipal aprovà els acords entre Llussà i els franciscans el 31 de gener de 1689. Un grup de la població encapçalat per clergat local —el formaven el rector, dos vicaris i tretze comunitaris— s’oposà a la vinguda dels frares.
Mossèn Sanmartí no veié bé la solució dels franciscans i buscà noves vies.
Els escolapis tenien casa a Moià des de 1683 i havien recorregut les poblacions veïnes per a donar-se a conèixer. El bon capellà parlà amb els escolapis de Moià, ben a prop, i arribaren a un acord. L’ensenyament que impartien era superior al que es donava a Santpedor i del que es podia esperar dels franciscans. Mossèn Sanmartí va fer la opció pels escolapis. El 20 de juny de 1697 se signà a Moià davant del notari Pere Pujol l’escriptura de fundació entre mossèn Joan Sanmartí i l’Escola Pia. El sacerdot cedia la seva casa —la de la plaça Major— per a la comunitat i escola amb la capella contigua de Sant Andreu. Els escolapis es comprometien a enviar-hi tres religiosos per atendre l’escola i el culte de la capella. L’escola seria gratuïta i els alumnes podien ser no sols de la vila sinó també de Sant Fruitós de Bages i de l’Ametlla del Vallès. Aprovats pel pare general els acords anteriors, a Peralta de la Sal el 9 de setembre de 1697 se signà l’acceptació per part de l’Escola Pia dels pactes i condicions. El pare general des de Roma autoritzà la fundació amb carta del 2 de novembre de 1697 i permeté que s’hi enviessin tres religiosos segons l’acord assolit. Novament a Moià i davant del mateix notari públic el 17 de febrer de 1698 mossèn Sanmartí transferí els seus béns a l’Escola Pia: domini i possessió de la casa amb els mobles, ornaments de la capella i altres objectes que hi pugui haver i l’hort; ell es reservà unes habitacions de la casa per passar la resta de la seva vida; dels censals se’n reservà per vida l’usdefruit, però comprometent-se a mantenir els tres religiosos. Aquests entraren en possessió de la casa i hi enviaren els tres religiosos estipulats: pares Fèlix Audet, Josep Font i Joaquim Bernardelli. No començaren la tasca escolar i dos d’ells no s’hi quedaren massa temps, tornaren a Moià. El camí per a la fundació, però, començà a enterbolir-se. Es posaren pals a les rodes per evitar que es realitzés. El novembre de 1697 el superior general advertia que els religiosos no s’havien d’haver instal•lat a la casa de Santpedor, sinó esperar totes les llicències necessàries. La oposició sorgí de diverses bandes: el clergat local temia que els nous religiosos se’ls emportessin almoines que ara ells rebien en exclusiva; la família Llussà —el mas de que procedia la mare de mossèn Sanmartí— mantenia un litigi entre el sacerdot i el seu nebot, l’amo del mas, per la manera com s’havia distribuït la herència: els Llussà eren una família poderosa; precisament Jaume Llussà havia cedit 100 lliures per després de la seva mort a l’ajuntament amb destinació a l’ensenyament. Aquesta poderosa i influent família aconseguiren arrossegar altres vilatans i arribaren a guanyar-se el mateix bisbe de Vic Antoni Pascual: defensaven la fundació de franciscans amb dedicació d’un d’ells a l’ensenyament. L’actitud del bisbe va ser determinant per inclinar la balança contra la fundació escolàpia, tot i que el consell municipal n’era plenament favorable.
La proposta dels escolapis era millor per a l’interès dels infants i de la població en general, ja que oferien l’ensenyament de lectura, escriptura, aritmètica —no consta que aquesta s’hi ensenyés abans i era una matèria ben necessària en aquell moment d’ampliació del comerç arreu del país—, gramàtica i retòrica —aquesta última tampoc s’impartia anteriorment a l’escola—; d’un mestre que hi havia es podia passar a tres, la qual cosa permetia graduar l’escola. La proposta dels opositors que pretenien que un frare franciscà impartís classe, tampoc era cap millora escolar: era un senzill canvi.
El pare general en la carta del 30 de novembre de 1697 veu amb bons ulls que mossèn Sanmartí entri a l’Escola Pia, fet que podria tal vegada silenciar alguns dels problemes que anaven sorgint; per això demana que se li enviï documents sobre la filiació del mossèn per gestionar-ho davant la Santa Seu, ja que en ser sacerdot cal el permís del bisbe i en aquest cas en que se’l suposa contrari, seria millor tramitar-ho a Roma.
El camí que seguí el prelat diocesà per torpedinar la fundació va ser actuant contra mossèn Sanmartí: afeblint el mossèn, anul•lava la possibilitat de fundació. El bisbe, doncs, l’estiu de 1698 anul•là els permisos d’obrir portes a la capella, ordenant que es tapiaessin, l’obligà a presentar-se en el termini de tres dies a la seu episcopal de Vic (la salut no li ho permetia pas i per això excusà de presentar-se) i se li retiraren les claus de la capella.
El 12 d’agost de 1698 es presentà a Santpedor el degà de Manresa amb credencials del bisbe, anà a la casa on estaven els religiosos i els cridà separadament: primerament el pare Josep Font i després al pare Fèlix Audet —sembla entendre`s que només hi habitaven ells dos aleshores— i els fulminà que abandonessin en el termini de dotze hores la localitat sota pena d’excomunió ipso facto, és a dir que si en complir-se aquest termini no havien marxat, no podien administrar els sagrament ni celebrar l’eucaristia. El pare Audet va recorre al prelat metropolità de Tarragona segons acta notarial del 21 del mateix mes.
El desembre de 1698, més de quatre mesos després, encara residien a Santpedor els religiosos, amenaçats de censures. Poc després marxarien definitivament de la localitat: no hi havia possibilitats de fundació.
Sembla que mossèn Joan es quedà els béns assenyalats en la donació del 20 de juny de 1697 en fracassar la fundació escolàpia. Una clàusula deia que aquests béns passaven a disposició d’uns marmessors després de la mort del sacerdot, la qual cosa hauria suposat que el municipi comptaria amb una dotació de 300 lliures per al mestre. Santpedor reclamà aquests béns iniciant un plet que el 1732 encara cuejava; els escolapis de Moià al•legaren que aplicaven l’esmentada quantitat a celebrar les misses que mossèn Sanmartí els havia encarregat per després de la seva mort. Els anys i les noves generacions que no havien viscut els moments fundacionals, juntament amb el canvi polític que patí el país, esvaïren l’assumpte.
L’intent de fundació de l’Escola Pia a Santpedor, doncs, s’havia acabat, no era viable.
Llicencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Fonts d'informació:
«Fundacio feta per lo Rnt. Joan Sanmartí, Pre., a favor dels Pares de la Escola Pia de ensenyar en la pnt. Vila de Sampedor ab lo modo y forma expresa dita funacio [20 juny 1697]», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), n. 47; p. 98-115 (original a l'Arxiu Municipal de Santpedor)
PICANYOL, Llogari «Intento de fundación en Sampedor», en Revista Calasancia (Madrid 27 agost 1927), n. 176, p. 454-463.
VILA SALA , Anton: Notícia històrica de la vila de Sampedor. Manresa: Imp. d’Anton Esparbé, 1896; p. 211-215.
VILA SALA , Anton: «Notes d’Arxiu. L’ensenyança en la vila de Santpedor», La Veu del Montserrat (10 març 1894), p. 79-80.
CAT APEPC 07-04 / caixa 1 Santpedor
Capella de Sant Andreu, Santpedor./visitasantpedor.cat |
Edifici que allotjà l'efímera Escola Pia de Santpedor |
Els escolapis tenien casa a Moià des de 1683 i havien recorregut les poblacions veïnes per a donar-se a conèixer. El bon capellà parlà amb els escolapis de Moià, ben a prop, i arribaren a un acord. L’ensenyament que impartien era superior al que es donava a Santpedor i del que es podia esperar dels franciscans. Mossèn Sanmartí va fer la opció pels escolapis. El 20 de juny de 1697 se signà a Moià davant del notari Pere Pujol l’escriptura de fundació entre mossèn Joan Sanmartí i l’Escola Pia. El sacerdot cedia la seva casa —la de la plaça Major— per a la comunitat i escola amb la capella contigua de Sant Andreu. Els escolapis es comprometien a enviar-hi tres religiosos per atendre l’escola i el culte de la capella. L’escola seria gratuïta i els alumnes podien ser no sols de la vila sinó també de Sant Fruitós de Bages i de l’Ametlla del Vallès. Aprovats pel pare general els acords anteriors, a Peralta de la Sal el 9 de setembre de 1697 se signà l’acceptació per part de l’Escola Pia dels pactes i condicions. El pare general des de Roma autoritzà la fundació amb carta del 2 de novembre de 1697 i permeté que s’hi enviessin tres religiosos segons l’acord assolit. Novament a Moià i davant del mateix notari públic el 17 de febrer de 1698 mossèn Sanmartí transferí els seus béns a l’Escola Pia: domini i possessió de la casa amb els mobles, ornaments de la capella i altres objectes que hi pugui haver i l’hort; ell es reservà unes habitacions de la casa per passar la resta de la seva vida; dels censals se’n reservà per vida l’usdefruit, però comprometent-se a mantenir els tres religiosos. Aquests entraren en possessió de la casa i hi enviaren els tres religiosos estipulats: pares Fèlix Audet, Josep Font i Joaquim Bernardelli. No començaren la tasca escolar i dos d’ells no s’hi quedaren massa temps, tornaren a Moià. El camí per a la fundació, però, començà a enterbolir-se. Es posaren pals a les rodes per evitar que es realitzés. El novembre de 1697 el superior general advertia que els religiosos no s’havien d’haver instal•lat a la casa de Santpedor, sinó esperar totes les llicències necessàries. La oposició sorgí de diverses bandes: el clergat local temia que els nous religiosos se’ls emportessin almoines que ara ells rebien en exclusiva; la família Llussà —el mas de que procedia la mare de mossèn Sanmartí— mantenia un litigi entre el sacerdot i el seu nebot, l’amo del mas, per la manera com s’havia distribuït la herència: els Llussà eren una família poderosa; precisament Jaume Llussà havia cedit 100 lliures per després de la seva mort a l’ajuntament amb destinació a l’ensenyament. Aquesta poderosa i influent família aconseguiren arrossegar altres vilatans i arribaren a guanyar-se el mateix bisbe de Vic Antoni Pascual: defensaven la fundació de franciscans amb dedicació d’un d’ells a l’ensenyament. L’actitud del bisbe va ser determinant per inclinar la balança contra la fundació escolàpia, tot i que el consell municipal n’era plenament favorable.
Imatge de Sant Martí a la façana de l'edifici annex a la capella. |
Joan Florensa Parés
Llicencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Fonts d'informació:
«Fundacio feta per lo Rnt. Joan Sanmartí, Pre., a favor dels Pares de la Escola Pia de ensenyar en la pnt. Vila de Sampedor ab lo modo y forma expresa dita funacio [20 juny 1697]», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), n. 47; p. 98-115 (original a l'Arxiu Municipal de Santpedor)
PICANYOL, Llogari «Intento de fundación en Sampedor», en Revista Calasancia (Madrid 27 agost 1927), n. 176, p. 454-463.
VILA SALA , Anton: Notícia històrica de la vila de Sampedor. Manresa: Imp. d’Anton Esparbé, 1896; p. 211-215.
VILA SALA , Anton: «Notes d’Arxiu. L’ensenyança en la vila de Santpedor», La Veu del Montserrat (10 març 1894), p. 79-80.
CAT APEPC 07-04 / caixa 1 Santpedor
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada