dimarts, 23 d’octubre de 2012

L’Escola Pia de Reus (1858-1870)



Imatge de sant Josep Calassanç que hi havia a l'oratori dels alumnes.
Avui es troba a la parròquia de san Pere de la ciutat.


No conservem l’arxiu de l’Escola Pia de Reus que desapareixeria de l’arxiu de la província en l’incendi de 1909. El pare Josep Poch s’afanyà a recollir documents i testimonis de la presència dels escolapis a la ciutat. Aquesta documentació la guardem actualment a Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC): 07-04 / caixa 3. El pare Ramon Tarròs per a la tesi doctoral es documentà en l’Arxiu General de la Universitat de Barcelona on hi trobà informació acadèmica. Gràcies a aquestes recerques podem refer la seva història.

El 1720 el secretari de l’ajuntament, Gabriel Monter, proposà cridar els escolapis a fi de resoldre la manca de mestres. El consistori no ho acceptà. Noves propostes per a introduir els escolapis a la ciutat es donaren el 1750, 1789 i 1801, sempre sense èxit.

L’aprovació per l’Estat del batxillerat que convertia les ciències, especialment les matemàtiques, en l’eix de l’ensenyament en front del tradicional llatí, tornà a posar sobre la taula del consistori la necessitat de portar els escolapis, que en aquell moment optaren per les matemàtiques i en tots els col•legis adoptaven decididament el nou pla d’estudis a primària i a batxillerat.

El dia 1 de març de 1858 se signaren a Barcelona davant del notari Antoni Graciós els acords de fundació entre l’Ajuntament reusenc i l’Escola Pia. El 26 d’agost una reial ordre permeté la fundació escolàpia a Reus. El 25 de setembre següent l’Ajuntament cedí l’edifici de l’antic convent de Sant Francesc a l’Escola Pia (l’Estat l’havia cedit a l’Ajuntament per a ús escolar el 23 de juny de 1842). El vice-rector de la Universitat de Barcelona agregà el centre per a batxillerat a l’Institut de Tarragona el 14 de setembre de 1858, però les classes oficialment no començaren fins al curs següent. Les de primària havien començat el 16 de setembre de 1858.

El 15 d’octubre de 1858 tingué lloc l’acte oficial i protocol•lari de fundació i obertura del col•legi. Presidiren les autoritats municipals amb el prior de la parròquia. L’església de Sant Francesc va ser el marc on tingué lloc la cerimònia. La premsa local i de Barcelona se’n va fer ampli ressò amb extenses cròniques.

La població acceptà molt bé la nova escola, com ho demostra que en el segon curs es matriculessin per a les dues classes de primària 368 alumnes. Aquesta allau d’alumnes obligà la comunitat a decidir no admetre’n més fins equilibrar les aules. Els alumnes inscrits per a batxillerat foren 94. També s’hi obrí internat.

El 14 de setembre de 1868 l’Estat aprovà que s’impartís el segon període del batxillerat. La junta revolucionària sorgida el 1870 volia un centre no dirigit per religiosos i exigí a aquest els títols que fixava l’Estat per als centres oficials de secundària. Els escolapis s’escudaren en el privilegi que el govern del moment a Madrid havia ratificat: ser escolapi equivalia a títol per impartir primària o batxillerat. L’estiu de 1870 els escolapis abandonaren el col•legi i la ciutat de Reus.

L’escolapi Bartomeu Sallarès (Sabadell 1816 – 1870) va ser el primer rector i prestigià l’escola obrint-la a la vida cultural de la ciutat i contribuint a la formació d’una generació de reusencs il•lustres. També es distingí el pare Josep Arís i Rodó com a organitzador i persona que vetllava perquè les coses menudes funcionessin. El pare Arís publicà diversos llibres de text per a la primera ensenyança. Alguns laics col•laboraren en l’ensenyament en el batxillerat com el senyor Vicenç de Pedro per al francès i els senyors Gabriel Torres i Antoni Roca per al dibuix.

Una característica d’aquesta escola va ser que en els dotze anys de funcionament sortiren d’ella una munió molt considerable d’il•lustres personatges que aconseguiren fama fora de la pròpia ciutat. Pretendre citar tots els famosos i significats voldria dir reproduir les llistes de les actes de batxillerat. Ens limitem a recordar els noms dels que s’han fet més populars: Antoni Aulestia Pijoan, historiador (Reus 1849 – Barcelona 1908); Joaquim M. Bartrina de Aixemús, poeta (Reus 1850 – Barcelona 1880); Joan Berenguer Mestres, germà de Francesc, arquitecte col•laborador de Gaudí, que construí l’altar de sant Josep Calassanç de la basílica de Montserrat; Antoni Gaudí Cornet, arquitecte (Reus 1852 – Barcelona); Josep Ribera Sans, cirurgià (Tivissa 1852 – Madrid 1912); Eduard Toda Güell, literat i arqueòleg (Reus 1855 – Poblet 1941). Altres sobresortiren com a notaris, advocats, polítics, escriptors, metges, arquitectes. A l’Escola Pia hi entraren tres d’aquells alumnes de Reus i acreditaren també la seva ciutat de naixement: Jaume Espasell Anguera, autor de llibres de text escolar amb els quals intentà renovar l’ensenyament de l’aritmètica (Reus 1847 – Barcelona 1892); Josep Gispert Blay, escolapi, fundador del col•legi de Sarrià, filòsof (Reus 1847 – Barcelona 1893); Josep Llauradó Soler, escolapi, primer rector de la comunitat de Sarrià (Reus 1848 – Barcelona 1922):

Toda, Ribera i Gaudí publicaren, quan eren alumnes de l’Escola Pia, una revista titulada El Arlequín. En sortiren dotze números entre 1867 i 1868. La majoria del articles els escrivia Toda i Gaudí hi posava els dibuixos.

Bartrina amb la col•laboració de Toda publicà El crepúsculo i El sorbete: eren uns fulls solts de caire literari, satíric que la censurà prohibí. Després Bartrina edità El mosquito.

Entre els alumnes es despertà l’afició a la composició literària, al teatre del que es feien representacions a l’escola (Gaudí tenia cura de l’escenificació i pintava els decorats), a excursions arqueològiques o romàntiques segons els gustos.

Aquells alumnes reberen uns bona formació litúrgica afeccionant-se per la pregària dels salms. Gaudí comentà més d’una vegada que la primera idea d’aixecar un temple grandiós a glòria de Deu la va tenir mentre a Reus un diumenge al matí recitava els salms de l’Ofici Menor de la Mare de Déu com era costum en els col•legis escolapis.


Bibliografia:

«Condordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía de Catalunya», en Archivum Scholarum Piarum, XXIII (Roma 2000), n. 47, les concòrdies corresponents a Reus en p. 185-190.

COLL I ALENTORN, Miquel: «En la mort d’Antoni Gaudí», en La Academia Calasancia (Barcelona juny 1926), n. 802; p. 200-202.

RUIZ I ELIAS, Albert: «El P. Josep Arís i Rodó». En: Catalaunia (Barcelona agost 1984), n. 70; p. 13-14.

TARRÒS I ESPLUGAS, Ramon: «L’ensenyament secundari a Reus: antecedents immediats a l’Institut de 2n ensenyament», en 11enes Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1992, p. 63-79.

TARRÒS I ESPLUGAS, Ramon: Problemática educativa al segle XIX i organització dels Col•legis Escolapis de Catalunya [Manuscrit] : 1838-1904. Tesis doctoral dirigida pel doctor Josep González-Agápito. Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia. Divisió de Ciències de l'Educació. Departament de Teoria i Història de l'Educació, 1990. Sobre Reus, vol. III; p.1035-1108 i 2313-2393.

VIDAL PORQUERAS, Antoni: «El homenaje a las Escuelas Pías. Centenario en Reus de la fundación de las Escuelas Pías», en Libro de Oro. Escuelas Pías de Catalunya e Isla de Cuba. Tercer Centenario de la fundación de la Escuela Pía, Barcelona: Imp. de J. Huguet, 1918, p. 337-340.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

El fons Mina Pequin de l’Escola Pia de Catalunya.



Es tracta d’un fons petit, els documents ocupen 2 capses i les fotografies 2 capses més, però és un valuós testimoni de la història de l’Escola Pia i la del nostre pais, doncs recull la tasca social i pastoral elaborada per la comunitat escolàpia en aquell barri marginal, entre Barcelona i Sant Adrià del Besos.  Conté un llibre de crònica de la comunitat (1962-1967), cinc llibres de crònica de l’Escola del Camp de la Bota (1963-1974), documentació d’economia domèstica, memòries d’activitat pastoral, correspondència i impresos diversos fruit de l’activitat social d’aquesta comunitat.  Aquest fons aplega documentació produïda per l’escola i la comunitat escolàpia i aporta material complementari per a l’estudi d’aquest barri, el referent del qual n’és el seu arxiu històric.  Mostrem en aquest article algunes imatges d’aquest petit fons. Són imatges dels llibres de crònica, fulls d'activitats i fotografies de l'escola del castell i dels barri. Es daten entre els anys 1963 i 1970. 


Primera pàgina del quadern de crònica de la catequesi (1962)
La presència escolàpia al Camp de la Bota s’inicia al curs 1939-40 a l’església de Sant Pere Ermengol de la Mina, on els nens d’aquell barri hi anaven a catequesi. Alumnes de l’Escola Pia Nostra Senyora del carrer Diputació hi anaven, a indicació del p. Ramon Segalés, i prengueren contacte amb aquell món de pobresa i marginació. L’any següent el p. Salvador Salitjes va impulsar els vincles de l’acció catòlica de l’escola del carrer Diputació amb la parròquia de la Mina. L’any 1945 el general responsable del castell de les quatre torres va cedir l’us dels seus espais a la parròquia de la Mina i el seu rector, Mossèn Perales, va encarregar les tasques de catequesi als escolapis. Entre els que s’entregà a la tasca col·laboradora de la parròquia destacà el p. Josep Liñan, que a més en fou el redactor de les primeres cròniques, el qual hi treballà fins el 1958. El curs 1953-54 s’inaugurà al castell una petita escola amb dues aules, una per a nens i l’altre per a nenes, amb professors provinents de l’Escola Pia Nostra Senyora del carrer Diputació, que anà creixent fins assolir tota la primària. Durant els anys cinquanta es va crear també al castell un dispensari per a la gent del barri, atès de manera voluntària per uns estudiants de medicina. El dispensari va entrar dins del projecte global dels escolapis i fou ampliat i posteriorment traslladat a una altra barraca. El 1963 es va traslladar a viure al  Camp de la Bota una comunitat d’escolapis, de la que en foren els primers membres Francesc Botey, Josep Maria Segura, Antoni Maduell i Ferran Pérez. En primer lloc es van establir en una barraca però un temporal el novembre del mateix any se la va endur i es van haver de traslladar al castell. El Nadal de 1965 van tornar a establir-se novament en una barraca al sector Pekin. A més de la tasca pastoral, s’organitzaren excursions i colònies pels nens del barri, pastorets, teatre, festivals .. cursos de formació per adults. El curs 1963-64 obria l’Escola Pia de Pekin, al mateix castell, amb tots els cursos de primària en una sola línia. De l’escola en sorgiren grups d’activitat extraescolar com un grup de caramelles, un club de futbol i el Grup Pequín, un agrupament escolta adaptat a la realiat del Camp de la Bota. El 1963 es va fundar en una barraca l’escola infantil Los Ángeles, en una altra barraca a prop del Parapeto s’hi va traslladar el centre mèdic. Hi hagueren altres tasques formatives com les escoles nocturnes per adults. La població gitana era especialment castigada per la marginalitat.
Mapa del camp de la Bota aparegut en un fullet informatiu datable cap a inicis dels 70
A petició d’en Francesc Botey es va crear la guarderia Belendai, per a nenes i nenes gitanos, i una iniciativa singular fou l’escola gitana Chipén talí. La majoria de la població gitana instalada al Parapeto no creia prioritari l’escolarització dels nens i per això l’escola del castell va enviar dues mestres a crear una escola d’alfabetització a la mateixa platja on hi havien les barraques de la majoria de gitanos del barri. Les mestres van aconseguir comprometre alguns pares per la construcció d’una barraqueta que servís de primera escola, destinada a dotar els nens sense escolarització dels rudiments necessaris per introduir-se de nou al sistema escolar, passant llavors a l’escola del castell. També es va crear el 1968 una cooperativa d’artesania gitana amb la idea de vendre els productes manufacturats a botigues i mercats de Barcelona i donar feina i sou a algunes famílies. El final del camp de la Bota va començar el 1974, amb desplaçaments de famílies cap el barri de la Mina i l’enderroc de les barraques i els jocs del 1992 varen accelerar el desallotjament de la població cap a altres barris, principalment la Mina i altres zones de barraques més allunyades. La vida al Camp de la Bota fou molt dura i les accions de mestres, religiosos i voluntaris fou molt important, oferint la possibilitat de poder tenir un petit contacte amb altres realitats i oferint petites esperances de fugida de la marginalitat. 


Fons Mina-Pekin: CAT APEPC 07-02, c. 1-2;  APEPC 11-07-14 c. 1-2

Documentació relacionada: CAT APEPC 07-21 Fons de l'Escola Pia Nostra Senyora c. 14 Acción Católica, c.  22. Mina-Pekín


El juny de 2012 es presentà el llibre de Josep Maria Montferrer i Celades. El camp de la bota: un espai i una història. Barcelona: Octaedro, 2012  crònica d’aquest barri des de la memòria personal i la documentació recollida a l’Arxiu Històric del Barri de la Mina, entitat que presideix ell mateix. D’aquest llibre n’hem extret algunes dades per aquesta petita crònica de l’activitat escolàpia al Camp de la Bota. Si el voleu adquirir, dirigiu-vos a l’arxiu de la Mina

.

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

La biografia del sant Calassanç del pare Wolf




El pare Calassanç Casanovas durant els anys de superior general de l’orde (1868-1884) pensà en introduir l’Escola Pia en nous països com els Estats Units d’Amèrica del Nord, Gran Bretanya, França, Bèlgica. La situació política de Itàlia amb la unificació i la revolta Espanya de la Setembrina o Gloriosa amb l’exili de la reina Isabel ii, la monarquia inestable d’Amadeu de Savoia, la I República feren inviables aquests plans.
Per portar a terme la seva idea, el pare Casanovas va creure necessari preparar primer el terreny, donant prèviament a conèixer l’orde en aquests països. Per això calia publicar biografies del fundador de l’Escola Pia en anglès i francès i fer-los arribar com propaganda als llocs assenyalats.
Tot aquest programa s’acabà de concretar durant el viatge que va fer a Hongria acompanyat com a secretari pel pare Josep Jofre. L’escolapi pare Benedek Csaplar era un reconegut historiador i orientà el pare general. Existia una biografia de Calassanç en francès del pare Wolf. Podria servir per iniciar la campanya.
El 1884 es publicà a Madrid l’Abrégé de la vie de saint Joseph Calasance de la Mère de Dieu, fondateur des Êcoles Pieuses; resultà un llibret de 60 pàgines i s’enquadernà en tela. L’obra es devia repartir a França de manera que el pare Marià del Tura Prat quan va estar a Narbona el va trobar. En la Biblioteca Provincial hi tenim dos exemplars d’aquesta obra, però ens mancava l’original, el que en diríem primera edició.
El setembre passat el nostre secretari provincial Manel Sales navegant per internet trobà aquest llibre, l’hem demanat i ja el tenim a les nostres prestatgeries.
No porta nom d’autor, però segons l’escolapi Elk Horányi: Scriptores Piarum Scholarum liberaliumque artium magistri quorum ingenii monumenta exhibet (Buda: Typis Regiae Universitatis Hungaricae, 1808-1809), vol. II, p. 856, l’autor de l’Abrégé és el també escolapi Barchardus Wolf (Cremsirii 1718 – Trier 1785), que va ser provincial de Renània. Va escriure el llibre per a la formació dels joves i usant la llengua francesa aleshores dominant a l’Europa central en el món cultural. La publicà a Estrasburg a la impremta de François Levrault el 1772.
És un bon enriquiment per a la nostra biblioteca aquesta biografia de sant Calassanç. No sols és una més de les moltes que tenim, sinó que ens omple un buit  Una primera edició sempre té un valor especial.

El podeu consultar a Google Books

Printfriendly