dijous, 29 d’abril de 2010

Restauració de dos llibres manuscrits del segle XVIII.

Acaben de retornar a l’arxiu dos llibres manuscrits del segle XVIII del nostre fons procedent de la comunitat de Mataró, perfectament restaurats pel taller de restauració del monestir de Sant Pere de les Puelles. Es tracta de: Libro de cosas notables (1737-1826), una crònica del col•legi i la comunitat escolàpia de mataronina i el llibre de Procura, (1738-1843), o llibre de comptes amb les entrades i sortides de diners amb un balanç mensual. En el  centenar d’anys que abasten,  les notes i  inscripcions d’ambdós llibres presenten alguns salts en el curs del temps, pel que no es pot seguir l’activitat d’una manera del tot regular. Per exemple és destacable la manca absoluta d’informacions durant la guerra del francès. Tot i això reflecteixen l'activitat diaria de la comunitat i els dos llibres són complementaris per a estudiar la vida social i econòmica de l’escola, l’església de Santa Anna i Mataró entre els segles XVIII i XIX.

La restauració ha aclarit pàgines enfosquides i reintegrat forats i parts dels folis desapareguts pels efectes del pas del temps, el desgast de l'us, l'acció de l'òxid de ferro de la tinta, etc. Especial cura i atenció ha tingut el tractament del llibre de Procura, a causa dels nombrosos segells que encara manté enganxats a la pagina. La feina de restauració s’ha completat amb una enquadernació en pell.

dilluns, 19 d’abril de 2010

L'Escola Pia de Moià

Mossèn Jaume Boixó, fill de Moià, passejava vora el port de Barcelona i topà amb uns religiosos, l’hàbit del qual desconeixia. Preguntà de quin orde eren i quina era la seva missió en l’Església. Eren de l’Escola Pia i es dedicaven a l’ensenyament de minyons. Era el que el mossèn desitjava deixà als seu poble. Demanà consell a persones que coneixien els escolapis d’Itàlia. Ho comunicà a l’ajuntament de Moià i aquest en la sessió ordinària del 15 de febrer de 1682 prengueren la resolució de negociar les bases d’acord per a la fundació d’un col•legi de l’Escola Pia a la vila. Vençudes moltes dificultats, el dia 1 de juny de 1682 se signaren aquests acords entre ambdues parts davant de notari. L’1 de juliol de 1683, tretze mesos després, el rei Carles II posava la seva signatura al document que donava la llicència perquè els escolapis obrissin el primer col•legi a Espanya a la vila de Moià amb tres aules i tres mestres per a llegir, escriure i aritmètica, gramàtica i retòrica. Cinc escolapis napolitans formaren la primera comunitat en una casa del carrer de les Joies. L’escolapi que portà les gestions a feliç terme fou el pare Agustí Passante (Lecce 1653 – Pozzuoli 1732), napolità i després bisbe de Pozzuoli.

Després es traslladaren al carrer de Sant Sebastià i finalment el 1703 pogueren inaugurà l’edifici emplaçat en el turó que encara avui ocupa el col•legi. L’església es construí entre 1729 i 1750; hi treballà activament el germà Josep Guàrdia (Calders 1717 – Mataró 1790). Durant la guerra de successió l’edifici patí considerables danys i igual passà amb els atacs de la guerra del francès. El desembre de 1839 el col•legi convertit pels liberals en fortí, va ser incendiat i destruït pels carlins. A l’incendi hi seguí l’espoli, de manera que quedà un munt de runa que no aixecava gaire més que l’alçada d’una persona. El pare Isidre Sayol (Sabadell 1805 – Mataró 1854) quedà a Moià per a intentar salvar el més possible dels béns escolapis; continuà donant classe en cases particulars. Gràcies a l’aportació econòmica de l’antic alumnes Jaume Torrents i Serramalera es pogué reconstruir i fou inaugurat el 10 de gener de 1854.

Durant la primera República espanyola el col•legi va ser amenaçat i ocupat- Els religiosos que no eren del poble foren expulsat. Però l’edifici no patí destruccions. Com a record dels dos-cents anys de la fundació, es projectà un edifici d’aules independent a la vora de la carretera de l’Estany: s’inauguraren el 14 de setembre de 1903. A la part de ponent de l’edifici s’hi aixecà un nou conjunt per a preescolar i primària, el qual va ser beneït el 3 de setembre de 1970 i tot seguit hi començaren les classes.

En el curs de 1983-1984 s’eliminen les vidrieres del claustre, s’enderrocà el monument al Sagrat Cor de Jesús i es cobrí l’interior. L’espai s’ha utilitzat per a exposicions i com a sala d’actes.En un primer moment es complí amb el pactat sobre nombre d’aules i de mestres. Però les presses per evitar que torpedinessin la fundació, feren passar per alt alguns punts dels acords que havien estat revocats —com la cessió de l’església de Sant Sebastià a l’Escola Pia—. El 1750 se signà un segon acord segons la situació del moment.


S’impartí a més de les primeres lletres, la gramàtica llatina i la retòrica. Els exàmens públics que conservem impresos dels anys 1781, 1793, 1797, 1818, 1834 en són testimoni (també hi ha testimonis d’haver-se tingut però no imprès els anys 1752, 1768, 1799 i 1805). A finals del segle XIX i principis del XX s’impartiren classes de batxillerat, però el reduït nombre d’alumnes ho feia inviable: eren unes classes particulars, més que uns cursos formals.

El 1918 Catalunya va patí l’assot de la última pesta. A Moià el germà escolapi Pau Roca (Olost 1883 – Moià 1948) es va desviure per a salvar vides en absència involuntària del metge.

Quan el 1933 la llei republicana de Congregacions religioses prohibí a aquestes l’ensenyament, a Moià es constituí la Mútua Escola de Pares de Família que assumí la titularitat de l’escola a fi de donar continuïtat a l’educació cristiana. El pare Francesc Sagrera (Breda 1901 – Moià 1940) dirigí un grup local de la Federació de Joves Cristians.

El 22 de juliol de 1936 la comunitat i novicis es veieren obligats a abandonar l’edifici davant les amenaces i es refugiaren en cases de pagès. El col•legi es convertí successivament en fonda pública, casa per als refugiats, hospital de les Brigades Internacionals i hospital de sang. El 5 de febrer de 1939 el pare Pius Sarri recuperà sense problemes l’edifici de l’Escola Pia.

El curs 1963-1964 es començà a impartir el batxillerat. Davant el curt nombre d’alumnes que es podien matricular, els cursos es donaven alternativament, és a dir un anys el primer i tercer i l’any següent el segon i el quart. La inspecció de batxillerat proposà creà a Moià un Col•legi Lliure Adoptat mixt (CLA) conjuntament amb l’Escola Pia i les religioses Vedrunes. Nois i noies anirien separats (cadascú al seu col•legi) i els mateixos professors impartirien les classes en els dos centres. El 27 de febrer de 1969 un decret del Ministeri d’Educació aprovà aquest CLA mixt. L’ajuntament amb subvencions estatals construí al Poble Nou un edifici de planta per al CLA que pogué inaugurar-se en començar el curs 1970-1971. En el nou edifici s’ajuntaren nois i noies a partir del tercer curs a les aules; els dels dos primers cursos només en algunes assignatures. L’estiu de 1971 les religioses Vedrunes decidiren abandonar el col•legi i la vila. Les noies passaren als escolapis. El pare Rossend Casallarch va ser la persona que dirigí el CLA i portà a terme els tràmits necessaris per aconseguir la creació d’aquest centre per a la vila.Amb la llei d’educació de 1970, va caldre adaptar-se a la nova estructura d’ensenyament. Es decidí impartir dos cursos de preescolar i els vuit de l’educació general bàsica (EGB). L’edifici nou de ponent no bastava per enquibir tots els cursos i per això s’adaptaren espais dintre de l’edifici antic. Dues ordres ministerials del 8 de gener de 1975 homologuen el parvulari i la Educació General Bàsica (BOE 27/02/1975). Amb la reforma educativa dels anys noranta, l’escola s’ha centrat en els nivells d’infantil i de primària, és a dir fins als dotze anys.

La celebració el 1883 del segon centenari de la fundació del col•legi va ser el primer acte d’aquest tipus, és a dir que amb ell s’inicià la recuperació de la memòria històrica de la província. Durant la dècada dels anys vint del segle XX, a Moià s’hi inicià el Museu Calassanci que aplegà el que hi havia a Alella. Aquest fons de documentació i llibres serví el 1967 per iniciar l’actual Arxiu Provincial. El tercer centenari, el 1983, va tenir un caràcter no limitat a Moià, sinó que se celebrà a totes les escoles perquè també coincidia amb el quart centenari de la ordenació sacerdotal de Josep Calassanç.

La comunitat instal•là un observatori meteorològic a l’hort de ponent. El primer responsable va ser el pare Josep M. Jaume i començà a publicar oficialment les dades el 1906. Actualment encara és operatiu.
Entre les celebracions escolars s’ha mantingut durant tot el segle XX la de la crema del dimoni el dia del Patrocini de sant Josep Calassanç del mes de novembre: es recorda l’aventura infantil de Josep que volia matar el dimoni amb un ganivet. L’escola ha participat sempre a la festa de l’arbre fruiter. Els alumnes publiquen la revista La Crinca des de 1984.


La de Moià va ser des de la seva fundació la casa noviciat. El 1825, després de la supressió del trienni liberal, per un acord del capítol provincial es traslladà el noviciat a la de Sabadell i a Moià hi anaren els juniors fins al 1870, data en que hi tornaren els novicis. La llarga estada (des de 1902) del pare Antoni Tasi (Barcelona 1873 – Moià 1954) a la vila com a mestre de novicis el convertí en una institució local. El 1970, cent anys exactament després, el noviciat va ser traslladat a Barcelona.

A Moià es guarda la imatge de la Mare de Déu que segons la tradició hi portaren els escolapis sards: és gòtica, d’alabatre i policromada.

Bibliografia:
— Rossend CASALLARCH I MONTRÀS: Història de l’Escola Pia de Moià (1683-1994). Moià 1994.
— Enric CENTELLES: «La imagen de Nuestra Señora del Colegio de Moyá», en Revista Calasancia, (Madrid 27 octubre 1916) núm. 46, pàgs. 938-942.
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Moià, vegeu pàgs. 69-83 i 130-143. I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
— Francesca ESPAÑOL BERTRAN: «Jaume Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras», en Locus Amoenus (Universitat Autònoma de Barcelona 1992), núm. 2, pàgs. 65-84.
— Joan FLORENSA: «La Casa Noviciat de la Província de Catalunya: incidències entre 1868 i 1875», en Catalaunia (octubre-novembre 1993), núm. 353, pàgs. 1-3.
— Joan FLORENSA i Miriam MULINARI: «Els observatoris a l’Escola Pia: retrat d’un inici», en Modilianum (Moià 2007), núm. 36, pàgs. 65-73.
— Llogari PICANYOL I PLA: Moyá y los Escolapios Moyaneses. Monografía histórica. Barcelona 1956.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Noves publicacions sobre escoltisme

Recentment han arribat a la nostra biblioteca dos llibres de temàtica escolta, l’un a nivell local i l’altre més general, dels quals en fem una breu ressenya.

Escoltisme a Granollers : 1958-1969. Granollers: Salvador Estany i Bassa, 2010.
La consolidació de l’escoltisme a Catalunya es deu en bona part a l’escolapi Octavi Fullat que el 1952 creà el CEM, Centre Escolapi de Muntanya, en l’esperit dels Minyons Escoltes, organització a la que havia pertangut i que l’opressió franquista d’aquells anys havia obligat a desarticular. Fullat es dedicà a visitar els diferents centres escolapis de Catalunya per intentar crear novament organitzacions escoltes que poguessin mantenir-se en la legalitat en estar emparades sota el paraigua d’Acció Catòlica. El 1953 el bisbe Modrego va autoritzar la creació de grups escoltes i el 1954 un grup d’alumnes de “Can Colapi” crearen el primer grup escolta de Granollers a l’entorn del pare Víctor Forteza i Albertí. El moviment continuà la parròquia de Sant Esteve, i finalment es consolidà el 1958 en l’entorn del també escolapi Rafael Oller i els escolapis granollerins com a protecció. El llibre relata minuciosament l’origen i els primers anys del moviment escolta a Granollers, descrivint l’organització, els recursos i les activitats realitzades en les sortides i campaments. Inclou molts testimonis dels escoltes que conformaren aquest grup així com molta documentació gràfica. Part d’aquesta documentació està custodiada a l’APEPC. El llibre compta amb un CD amb fotografies i documents escanejats.

Josep González Agàpito (ed.). Escoltisme, autoformació i ciutadania activa : un balanç de cara al futur. Lleida, Barcelona: Pagès editors ; Institut d’Estudis Catalans, 2009. (Guimet, 126)

El volum aplega els textos sorgits en el simposi organitzat per  l’Institut d’Estudis Catalans sobre el passat i el futur de l’escoltisme als Països Catalans. Trobem articles d’Albert Balcells, sobre els orígens i evolució de l’escoltisme a Catalunya durant el franquisme i de Salomó Marquès per a la seva evolució a partir de 1975. A continuació es poden llegir les ponències de Miquel March, sobre l’escoltisme a les Balears i de José Ignacio Cruz Orozco pel cas històric valencià. Seguidament es dona pas als capítols dedicats a l’exposició de l’actualitat i els reptes de futur de l’escoltisme amb la participació dels assistents al seminari. Interessant aportació tant des del punt de vista històric com el de comprensió del paper educatiu dels escoltes en la societat d’avui.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Tractat sobre la Trinitat

Fernando Guillen Preckler. The Mystery of God : an inquiry on the Holy Trinity. Quezon City (Philippines),  Loyola Schoool of Theology ; Ateneo de Manila University ; Loyola Heights, 2009

Ens ha arribat a la biblioteca de l’arxiu una obra de l’Escolapi català Ferran Guillen, professor  a la Calasanz Formation House a Quezon City, Filipines,  i que es troba de visita a Catalunya aquests dies. Es tracta d’un tractat sobre la fenomenologia dels moviments espirituals i de creença en Déu, especialment en el context asiàtic i especialment filipí. S’analitzen les religions asiàtiques, les monoteistes no cristianes,  els nous movimens religiosos cristians, moviments asiàtics i moviments esotèrics. La segona part del llibre analitza les fonts bíbliques que estableixen el monoteisme trinitari. Dirigit als estudiants de teologia de la Loyola School of Theology.