Escola Pia de Balaguer

L’ajuntament de Balaguer es trobà que en unes oposicions convocades per a la tardor de 1699 per a mestre de gramàtica no s’hi presentà ningú. Era un fet freqüent. Sabent que a Oliana hi havia un col•legi escolapi des de 1692, s’hi adreçaren demanant que durant un any un escolapi s’encarregués de l’aula de gramàtica. Els escolapis no acceptaren aquesta proposta sinó que s’oferiren a obrir col•legi a Balaguer amb primeres lletres i gramàtica. L’ajuntament s’hi avingué. El 9 de novembre de 1699 se signaren les capitulacions, segons les quals «La Ciudad se reserva para sí el Patronato del Colegio de dicha Escuela pía que se ha de fundar en dicha Ciudad» i l’Escola Pia «promete la enseñanza según sus Constituciones a saber tres escuelas una de Niños —llegir, escriure i aritmètica— y dos de gramática y retórica.» El bisbe de la Seu d’Urgell donà el seu permís el 5 de juny de 1700 i el dia 18 del mateix mes el virrei de Catalunya Jordi de Darmstadt comunicava que el rei Carles II havia signat l’autorització per a la fundació. Era una escola municipal i gratuïta perquè l’ajuntament pagava el sou dels mestres.

Tot estava a punt de manera que el 13 de juny de 1700 el pare Sebastià Cossa en nom de l’Escola Pia prenia possessió del castell Formós o Casa dels Estudis com a nova casa escolàpia. El primer curs escolar va ser el de 1700-1701 i en va ser primer rector el pare Fèlix Audet. La casa no reunia condicions i es traslladaren primer a un immoble del carrer de Sant Joan al costat d’una capella dedicada al mateix sant; calia acomodar-la i els cursos 1701-1703 els passaren a la plaça de Sant Salvador, prop d’aquesta església. Després tornaren al carrer de Sant Joan.
Els anys de la guerra de successió (1706-1710) suposaren la destrucció de l’edifici i la dispersió dels religiosos. Només la voluntat i sacrifici del pare Jacint Tord aconseguí superar la situació. S’hi sumà la col•laboració del pare Bartomeu Mir.

A tocar del portal de Lleida en el carrer Miracle, s’hi construí després l’edifici que durant més de dos segles ha servit d’escola als nois de Balaguer.
L’ensenyament es va mantenir segons el pactat. La llengua normal era la catalana, excepte en un moment per exigències externes. Els exàmens públics publicats els anys 1776, 1777, 1778 i 1805 són el testimoni de la organització de l’escola i dels programes que s’impartien en cada matèria. A Balaguer s’hi traslladà aquests anys la casa d’estudis de teologia i com a professor cal assenyalar el pare Llorenç Serra. La biblioteca de la comunitat era considerable i les aules de gramàtica i de retòrica tenien la seva particular biblioteca especialitzada amb diccionaris llatins i obres d’autors clàssics.

La invasió francesa (1810-1813) destruí novament l’edifici, dispersà els religiosos cap a Peralta de la Sal, Mallorca i pobles de la muntanya. El pare Joan Torrents va ser fet presoner i passà una temporada a la presó de Lleida i després deportat a França; amb la desfeta napoleònica pogué tornar a la comunitat. Les obres de reconstrucció de l’edifici s’encarregaren a l’arquitecte Antoni Cellés i Azcona. L’església no s’acabà fins el 1825.
La comunitat superà amb relativa bonança el trienni liberal (1820-1823) fins que l’últim any el rector pare Pere Freixa decidí dispersar els religiosos per evitar mals majors.

Les lleis de 1835 que afavoriren la exclaustració crearen dificultats als escolapis de Balaguer. Alguns optaren per marxar cap Amèrica, altres es traslladaren a altres col•legis. En un primer moment s’hi refugiaren religiosos d’altres ordes, però quan trobaven millor col•locació, abandonaven Balaguer. El 16 de juny de 1841, el pare rector Genís Guardiola decidí dissoldre la comunitat. Hi quedava ell amb el pare Francesc Masgrau. No podien complir amb les obligacions concordades amb l’ajuntament i aquest demanà suspendre els acords i buscar altres mestres per a l’escola. El pare Genís s’hi avingué i aconsellà al pare Francesc que busqués una escola, cosa que va fer. El pare Genís hi quedà sol, mantenint el culte de l’església i el nom de l’Escola Pia. Amb la restauració de l’orde a Espanya el 1845, es refè la comunitat i el pare Genís pogué gaudir fins el moment de la seva mort el 1848 en veure refeta la vida de la comunitat i de l’escola que havia mantingut.
Amb la restauració de l’orde, es transformà la organització de les escoles. El 1845 el pare provincial Jacint Feliu dictà normes per acomodar l’antiga escola de minyons o de llegir, escriure i aritmètica a la primària segons havia decretat el govern de l’Estat. A tots els col•legis escolapis es dividí en tres aules o graus i les matèries tradicionals es graduaren i repartiren entre les tres classes; també s’hi afegiren alguns coneixements d’altres matèries i activitats.

L’ajuntament, com a patró de l’escola, proposà que s’hi impartís el batxillerat. La Direcció General d’Instrucció Pública ho autoritzà el 23 de juliol de 1846. Els escolapis només es comprometeren a donar els tres primers cursos o el primer cicle d’aquest nivell.. Quedaren inscrits a l’Institut de Lleida on matricularen els alumnes.
Pascual Madoz publicà la llei de desamortització l’1 de maig de 1855. Si els escolapis s’havien salvat de les lleis desamortitzadores de 1835, ara no va ser pas igual. A Balaguer perderen algunes finques i els va caldre defensar-se perquè no se’ls emportessin el solar que anava de l’escola o muralla fins al riu. També l’ajuntament balaguerí fou afectat per aquesta desamortització: va perdre el molí que li donava les cinquanta quarteres de blat que anaven a parar als escolapis segons els acords fundacionals. Ajuntament i Escola Pia pactaren novament la forma de finançar el col•legi. Els escolapis per la seva part, tenint en compte que els alumnes de batxillerat no entraven en l’ajuda econòmica municipal, buscaren altres formes com la creació dels recomanats, incrementar l’internat, llogar dependències de l’edifici que no feien falta.

El 1901 es creà al col•legi la Confraria de la Guàrdia d’Honor del Sagrat Cor de Jesús i poc després la Congregació de la Mare de Déu de l’Escola Pia i de Sant Josep de Calassanç segons el model del col•legi de Sant Antoni de Barcelona.
El pare Joan Roig, fill de Balaguer, va estar destinat a la seva ciutat els anys1914-1918 i 1920-1926, com mestre promocionà l’estudi de l’agricultura i com a músic fundà l’Orfeó Balaguerí.
El 1933 davant la llei de Congregacions que prohibia a les institucions religioses dedicar-se a l’ensenyament, es creà la Mútua Escolar Maragall, formada per pares de família.

Amb la revolta del juliol de 1936 els religiosos foren expulsats del col•legi que no recuperaren fins a l’estiu de 1939. La ciutat havia estat ocupada per les tropes del general Franco el 13 d’abril de 1938. El nostre edifici es convertí en hospital de sang. El pare Joan Profitós arribà a Balaguer pocs dies després, però no pogué recuperar la casa i obrí escola en un pis del Mercadal amb la col•laboració del germà Antoni Peralba.
Després d’uns primers anys difícils durant els quals els escolapis es limitaren a impartir la primària, el 1952 unint-se a l’Acadèmia del Sant Crist pogueren tornar a impartir el batxillerat. El 30 d’abril de 1965 una reial ordre declarà el col•legi autoritzat elemental i 4 d’abril de 1969 una nova ordre ministerial, reconegut elemental.
La llei d’educació de 1970 obligà a noves adaptacions fins que el 18 de setembre de 1973 el Ministeri d’Educació n’homologà l’Educació General Bàsica (EGB) i el 24 d’agost de 1974, el parvulari.
A la portguerra es donà importància a l’esport i educació a l’aire lliure. Per això es creà una piscina i camp d’esports que foren inaugurats el 12 de maig de 1958: la piscina als estius era un lloc d’esbarjo per als nois. El pati interior del col•legi es convertí en una pista de hoquei patins, on es jugaren interessants competicions. Durant uns anys prestà un bon servei la sala d’actes com a cinema als diumenges a la tarda.
Recordem dos merescuts homenatges: el primer a l’escolapi balaguerí Joan Profitós i Fontà el dia 1 de maig de 1955, en que se li dedicà un carrer. El segon, al germà Antoni Peralba i Camarasa, fill d’Os de Balaguer, que portava molts anys com a mestre de la classe de pàrvuls.
El vell edifici del carrer Miracle havia complert el seu cicle de servei com escola. Els nous temps demanaven una altra construcció.

El 18 d’octubre de 1978 es comprà a la família Gramunt un solar a l’altre costat del Segre, en paratge encara quasi sense edificacions. Aquest mateix curs 1978-1979 les nenes entraven a formar part de l’alumnat; no eren de fet les primeres perquè en altres ocasions algunes ja havien estudiat a l’escola com el 1952 en ajuntar-se amb l’Acadèmia del Sant Crist El bisbe de la Seu d’Urgell, Joan Martí i Alanis, beneí la primera pedra el 12 d’octubre de 1981. Dos accidents meteorològics endarreriren l’acabament de les obres: una ventada molt forta s’emportà el 23 d’agost de 1982 un bon tros de la teulada nova i la riuada el 9 de novembre del mateix any arribà fins a la plaça del Mercadal. El 5 d’abril de 1983 es pogué inaugurar el nou edifici i tot seguit s’hi traslladaren els alumnes.
L’Ajuntament ha reconegut l’obra escolàpia i per això el 24 de març de 1967 dedicà un carrer a sant Josep Calassanç, el qual havia rebut precisament la tonsura a l’església del Sant Crist, i un altre al pare Joan profitós. El 5 de novembre de 1999 concedí a l’Escola Pia la Medalla d’Or de la Ciutat amb motiu del tercer centenari de la fundació de l’escola.
Actualment l’escola és concertada i ofereix els nivells de llar d’infants, d’educació infantil, de primària i de secundària.

Bibliografia:
- BALAGUÉ I SALVIA, Segimon: Escola Pia de Balaguer 1699-1983. Balaguer, 1983.
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Balaguer, vegeu pàgs. 115-119.I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- FLORENSA I PARÉS, Joan: Tres-cents anys de l’Escola Pia de Balaguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999. (Scripta et documenta; 58)