dimecres, 27 d’octubre de 2010

Història del Casal Pare Sallarès de Sabadell

Jordi Peig Pradas. Un quart de segle : la història del Casal Pare Sallarès.(1985-2010).

El casal del Pare Sallarès ha estat sempre vinculat a l’Escola Pia de Sabadell des de la seva fundació  el 1985 pel pare Josep Zanuy, commemora aquest any el seu 25 aniversari. La intenció inicial era fer trobades setmanals amb alumnes de 7 d’EGB  a la seu de la comunitat escolàpia per parlar de temes de religió i valors, i a l’hora passar una estona distesa amb els companys fent unes partides de tennis taula, billar, etc. Al cap de 25 anys d'aquesta trobada Jordi Peig Pradas, un jove ex-alumne d’aquesta escola que durant molts anys ha estat compromès amb el Casal,  primer com a membre de grup i després com a monitor, ha volgut deixar testimoni de les seves vivències i de la petita història d’aquest agrupament amb la redacció d'un llibre que recull la seva història. És una petita història col•lectiva, un testimoni del particular teixit social del nostre país en el que l’associacionisme i el voluntariat n’és un tret característic. Com diu en Eduard Pini al seu pròleg, aquesta és una riquesa particular que es valora quan un marxa fora de Catalunya per un llarg temps. En l’educació dels joves resulta enormement enriquidor rebre i alhora transmetre els valors de solidaritat, convivència i respecte que als casals i esplais fomenten entre els seus membres. Al llarg d’aquests 25 anys els grups del Casal han participat en diversos actes socials de solidaritat i compromís amb el tercer i quart món. S’ha anat, per exemple, a camps de treball a Cuba. El llibre aplega la història de l’activitat de cada grup d’edat que han anat passant pel Casal i els records que hi han deixat. El primer capítol l’autor l’ha dedicat a la biografia del fundador, l’escolapi Joan Zanuy. La major part del material per a l’elaboració d’aquest llibre han estat testimonis orals dels mateixos protagonistes de la història, però en part també s’ha pogut disposar de la documentació escrita original. Aquesta es troba a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia que la conserva com a dipositari del patrimoni documental de l’Escola Pia de Catalunya.

El llibre es va presentar el 16 d’octubre de 2010 a l’Escola Pia de Sabadell i va comptar amb la presència de Joan Fontoba, director-gerent de l’Escola Pia de Sabadell, Eduard Pini, continuador de la tasca iniciada per Josep Zanuy fins la seva marxa a Cuba, José Martín, ex-director gerent de l’Escola Pia de Sabadell i el provincial P. Provincial Jaume Pallarolas. 

Si voleu adquirir aquest llibre podeu contactar amb ells al seu blog
I la seva pàgina al Facebook.
Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Granollers



Els germans de la Doctrina Cristiana deixaren el col•legi parroquial de Granollers en acabar el curs 1932-1933. El temps apressava i calia trobar substitut abans de setembre. L’Associació de Pares que n’era responsable, s’entrevistà amb el pare provincial de l’Escola Pia Joan M. Vives i arribaren a un acord. Els escolapis obririen les classes el setembre de 1933. S’acabava d’aprovar a les Corts espanyoles de Madrid la llei contra les congregacions religioses, segons la qual aquestes no podien tenir escoles. Els religiosos com a ciutadans podien exercir de mestre o professor en altres col•legis; els col•legis dependents de parròquies o bisbats quedaven exclosos de la prohibició. Si l’Escola Pia perdia els seus col•legis, Granollers li oferia la oportunitat de continuar dedicant-se a l’educació en una escola parroquial.
La direcció anterior de l’escola seguia un sistema i organització semblant al francès i amb molta presència de la llengua d’aquell país veí. Els escolapis aplicaren l’organització més d’acord amb el país i amb la llengua catalana com a base de l’aprenentatge de la lectura. Tres classes de primària i la superior de comerç foren els nivells acadèmics implantats. Començaren el curs 160 alumnes, els quals dos anys després es convertiren en 325.
El mateix 1933 el Ministeri d’Instrucció Púbica creà a Granollers un institut municipal per impartir-hi batxillerat. Els escolapis no s’hi oposaren, sinó que buscaren la col•laboració: aconsellaren els seus alumnes que s’hi matriculessin i, com que només tenien classe al matí, a les tardes els recollien a l’Escola Pia per a la religió i repàs d’assignatures; el pare rector Julià Centelles, llicenciat en filosofia i lletres, hi treballà com a professor.
El col•legi parroquial era un espai estret i l’Escola Pia cregué oportú buscar un local propi on traslladar-hi un dia l’escola. Es parlà amb l’ajuntament, la parròquia i el patronat parroquial. Aquest últim i el senyor Josep Serrat Bonastre acordaren que aquest últim cedia la casa que tenia al carrer Conestable núm. 1 per al futur col•legi. El 26 de desembre de 1934 se signà l’escriptura d’adquisició de la finca.
El 19 de juliol de 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la comunitat i buscar refugi davant la persecució de que eren objecte. L’edifici va ser incendiat i arrasat. El pare Roderic Milian va ser l’únic religiós de la comunitat que fou assassinat.
El 1939 es trobaren els escolapis sense casa. A l’abril arribà el pare Centelles i gestionà obrir l’escola a la casa del carrer Conestable; així es va fer el primer de maig de 1939. Començava una nova etapa per als escolapis en casa pròpia ja que el patronat parroquial es va dissoldre.
La petita casa s’amplià el 1942 amb aules provisionals al pati. El 9 de juny de 1940 es beneí la primera pedra del que seria l’església, a sobre de la qual s’hi construiria l’internat i algunes aules. El 1945 s’inauguraren aquestes obres. L’internat es tancà el 1961 perquè ja no responia a les necessitats per les que s’havia creat: atendre els nois de la comarca.
Entre 1968 i 1970 s’aixecà el bloc d’aules i altres dependències escolars de l’avinguda de Sant Esteve i el 1989 es completà la construcció amb la part de la cantonada.
El 29 d’abril de 1964 el col•legi rebia la qualificació de reconegut elemental per al batxillerat, nivells que s’impartia des de 1944 amb la condició de lliure.
La llei general d’educació de 1970 reconvertí i aprovà el col•legi com a centre de preescolar, educació general bàsica (EGB) i batxillerat unificat polivalent (BUP). A partir de 1982 es completà amb el curs d’orientació universitària (COU).
El 1985 l’Escola Pia absorbí el col•legi de les religioses vedrunes del carrer Guayaquil. A l’edifici s’hi afegí un nou bloc el 1994 a la cantonada dels carrers Guayaquil – Castella – Barcelona.
Els ensenyaments reglats que actualment s’imparteixen són els següents: infantil, primària, ensenyament secundari obligatori (ESO) i batxillerats. Per atendre les necessitats socials generades últimament, l’escola ofereix diversos programes, com de garantia social, de renda mínima d’inserció, SEFED, de reciclatge de treballadors en atur i programes ocupacionals.
Cal assenyalar el voluntariat com activitat i actitud entre els alumnes grans que presten servei a diferents centres assistencials de la ciutat.
El 1962 es publicà la primera revista escolar. Des de 1986 surt de l’escola la revista El Crit, la qual ha travessat diverses etapes i formats.
A finals de la dècada del anys 1950 s’inicià l’escoltisme a la ciutat gràcies a l’aportació i esforços de diversos religiosos.
La mediateca és un espai de l’escola que té molt protagonisme en la formació dels alumnes.
El grup Mou-te, que reuneix els nois i noies que volen aprofundir en l’aspecte religiós i a que a Granollers, s’hi reuneixen freqüentment els d’altres col•legis.
Tradicionalment l’Escola Pia ha participat en la vida de la ciutat. El 1948 la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç aplegaren entorn del col•legi molts antics alumnes, el 1958 es repetí una gran trobada per a festejar els 25 anys de l’arribada dels escolapis a la ciutat. El 1964 se celebraren a Granollers els II Jocs Esportius Escolapis de Catalunya amb participació de nois de tots els col•legis escolapis catalans i amb la col•laboració de l’ajuntament i dels clubs esportius locals que prestaren els seus espais per a les competicions.
El handbol s’inicià a Granollers amb alumnes de l’Escola Pia com a planter i aquí es crearen els primers equips infantils i juvenils. El bàsquet sempre ha tingut en el pati de l’escola un espai d’entrenament i de competició; per això el 1971 l’Escola de`Bàsquet Emili Botey s’ubicà a l’Escola Pia en record del lloc de l’origen d’aquest esport.
Les aules del col•legi han servit moltes vegades per a cursets i conferències de formació de mestres. L’Escola d’Estiu de 1970 se celebrà en els locals de l’Escola Pia i la de 1973 també si havia de tenir però una ordre governamental la va suspendre. Eren temps de repressió que atemoria a més d’un centre, però l’Escola Pia s’oferí generosament al servei dels mestres.
El 1990 un grup d’alumnes va ser guardonat amb el premi CIRIT.
Amb motiu de la celebració dels 75 anys de la presència de l’Escola Pia a Granollers, el 18 de desembre de 2009 l’Ajuntament li entregà en un solemne acte la Medalla de la Ciutat juntament amb altres quatre persones.

Bibliografia:
- Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1990; pàg. 482-485.
- Joan FLORENSA: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010.
- Rosa SERRA I SALA: L’ensenyament primari a Granollers durant la 2n República (1931-1933). Granollers: Gràfiques Garrell, 2003.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Calella

Després del llarg període del segle XVIII en que era impossible obrir noves cases, tot just acabada la guerra del francès, l’Escola Pia de Catalunya obre col•legis a Barcelona, Sabadell i Calella.
Domènec de Caralt i Plàcies antic alumne de Santa Anna de Mataró i fill d’aquesta ciutat però que residia a Calella, entrà en tractes amb els escolapis per una fundació en la seva vila de residència. El 31 de desembre de 1815 es reuniren a Mataró el pare provincial Pelegrí Martí, Domènec Caralt i una comissió de l’ajuntament de Calella: acordaren les bases. Un ple de l’ajuntament amb molts ciutadans presents ho ratificà. Dirigiren la petició al monarca que contestà el 14 de maig de 1819. El bisbe de Girona donà el seu consentiment amb decret del 2 d‘agost de 1819
Mentre, Domènec Caralt cedí davant notari la seva casa amb el solar adjacent al carrer Jovara el 5 de setembre de 1819. El 31 d’agost el pare provincial Jaume Vada ja havia pres possessió de la casa. El 13 de novembre de 1819 s’inaugurà la nova casa escolàpia.
Els primers anys la situació econòmica de la casa tingué dificultats perquè depenia alhora de Domènec Caralt i de l’ajuntament. Les diferències polítiques tot sovint enfrontades entre els dos patrons repercutia en els escolapis que no cobraven el sou acordat al seu moment.
L’ensenyament que sempre s’impartí en el col•legi va ser el de les primeres lletres o primària i l’aritmètica pràctica o comerç. En alguns moments hi va haver algun grup d’alumnes que cursava llatí o batxillerat.
La casa cedida per Caralt era insuficient i en males condicions. Es pensà en aprofitar el solar i construir-hi un edifici de bell nou. La part de col•legi, internat i comunitat s’edificà a partir de 1888 durant el rectorat del pare Narcís Costa i Fornaguera, gràcies a l’ajuda del seu germà Tomàs, arquebisbe de Tarragona. La primera pedra s’havia col•locar molt abans, el 13 d’octubre de 1859. El rector següent Sebastià Serra (1894-1900) va ser qui inicià la construcció de l’església segons plànols de l’arquitecte Cabanyes; s’acabà el 1922.
En començar el segle XX, s’intensificà l’acció pastoral amb els nois que, en acabar la primària, entraven tot seguit a treballar a les fàbriques. Constituïren l’Associació Calassància. Es comprà una casa separada del col•legi i s’hi creà un centre amb classes nocturnes per a obrers i múltiples activitats. A més d’aquesta activitat es fundaren la Congregació mariana i la del venerable orde de sant Francesc d’Assís.
El col•legi no es tancà durant el decenni de supressió dels ordes religiosos (1835-1845), ni durant el sexenni; només patí alguna angoixes durant la setmana tràgica (1909). Durant la II República espanyola hagué de transformar-se en la Mútua Escolar arquebisbe Costa i Fornaguera.
El 22 de juliol de 1936 els escolapis abandonaren el seu edifici per por a represàlies i saqueigs com de fet es produïren. L’edifici es convertí en presó i després en residència per a refugiats. Quan acabà la guerra, l’exèrcit nacional s’hi instal•là fins al primer de març en que els escolapis recuperaren la seva casa i pogueren preparar l’obertura de l’escola per al 18 d’abril.
L’Associació d’Antics Alumnes es fundà 26 de setembre de 1949 després d’haver col•laborat intensament al costat de la comunitat en les festes per l’avinguda a la vila de les relíquies de sant Josep Calasanç.
Les dècades dels anys cinquanta i seixanta durant els estius al col•legi hi havia unes colònies de nois que ajudaren econòmicament la casa. Es pogué pensar en aixecar un bloc nou per a les aules a la cantonada dels carrers de Sant Isidre i Jovara, espai que fins fins aleshores era pati. S’inaugurà solemnement el 5 de desembre de 1965. Al xamfrà s’hi col•locà una terracota de l’escolapi Francesc Barrachina.
L’escola es transformà seguint les directrius de la llei d’educació de 1970. Va ser aprovat per al preescolar amb decret publicat al BOE el 10 d’octubre de 1974 i per a l’educació general bàsica o EGB amb del 15 d’octubre de 1974.

La reforma educativa dels anys vuitanta permeté allargar l’ensenyament fins als setze anys amb parvulari, primària i educació secundària obligatòria (ESO). Se signà el 1991 un conveni amb les religioses de Lestonnac, segons el qual elles impartiren el parvulari i la primària i els escolapis l’ESO i batxillerat. Això demanava per part d’aquests últims remodelar l’edifici cosa que es va fer amb una permuta: part del solar, a canvi de la nova construcció que inaugurà el president de la Generalitat M. H. Jordi Pujol el 2 de febrer de 1997.
El 28 de març de 2007 es va fer públic l’acord segons el quan l’Escola Pia absorbia el col•legi Lestonnac de la Companyia de Maria i quedava uniformat l’ensenyament des del preescolar fins al batxillerat amb una única titularitat. L’Escola Pia té ara els edificis de les dues institucions.
La revista L’oreneta des de fa anys va donat informació de les activitats de l’escola.

divendres, 15 d’octubre de 2010

L'Escola Pia de Nostra Senyora, Barcelona


Amb l’incendi del col•legi de l’Escola Pia de Sant Antoni durant la setmana tràgica del juliol de 1909, els alumnes quedaren sense aules per a poder començar el curs 1909-1910. Els escolapis llogaren diferents locals a fi que no perdessin el curs. Per als de batxillerat es llogà una casa del passeig de Gràcia número 7 i part de la del 5. Part de la comunitat de Sant Antoni també s’hi acomodà per tenir més a prop les classes. El curs següent ja quedà pràcticament independent del de la Ronda.

Es 1912 comprà la casa número 277 del carrer de la Diputació i allí es traslladà escola i comunitat, prenent el nom de Col•legi de Nostra Senyora de l’Escola Pia.
Des del primer moment a la nova adreça s’hi traspassà la direcció de la revista Ave Maria i també l’Acadèmia Calassància.
L’obertura d’aquesta casa va ser atendre els alumnes de batxillerat de l’incendiat edifici de Sant Antoni, però tot seguit es comprovà que també hi havia demanda per a primària i comerç: al carrer de la Diputació ja n’hi començà i es convertí en un col•legi nou.
El 1933 per imperatius legals es transformà en la Mútua Escolar Bernat Metge. El pare Jaume Carceller (actualment beatificat) fundà un grup dintre de la federació de Joves Cristians. El 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la casa la qual va ser ocupada per UGT.
El 26 de gener de 1939 el pare Joan M. Vives va recuperar l’edifici; les classes s’obriren el mes d’abril. El batxillerat va ser reconegut oficialment per decret de 22 de setembre de 1939.
El 1940 es comprà la casa contigua, número 275. Als baixos s’hi construí la nova capella amb pintures als absis de Miquel Farré Albanés i una imatge de l’escultor Rius.
El 1940 es creà un Centre intern d’Acció Catòlica: publicà es revistes Timón i Apostolado i va atendre durant anys amb catecisme, escola, servei mèdic el suburbi de Mina Pequín. Aquesta activitat consciencià sobre el problema social a bon nombre de joves, fet que condicionà la seva vida.
El col•legi es convertí en un centre de renovació litúrgica i gregoriana. Els alumnes de batxillerat seguien la missa dialogada i es feien per un d’ells les lectures en llengua vernacla. La mà experta del pare Miquel Altisent s’hi va fer notar. Durant uns anys també hi va haver una escolania o grup de Pueri Cantores. Un grup d’antics alumnes crearen l’associació respectiva i restauraren l’Acadèmia Calassàncisa que tornà a publicar la revista La Academia Calasancia on s’estrenaren futures plomes que han prestigiat el món periodístic i literari, com Josep M. Espinàs.
No s’oblidà la pràctica de la gimnàstica i de l’esport. A l’escola s’han iniciat cèlebres figures del futbol, del basquetbol des de Ricard Zamora.
El 1952 els religiosos Josep Almirall i Octavi Fullat fundaren l’agrupament escolta Mare de Déu de Núria, en un moment crític per la prohibició i persecució de que era objecte aquest tipus d’agrupació juvenil. El para provincial Francesc Llenas l’aprova oficialment amb una circular del 22 de novembre de 1955 i creà el Centre Escolapi de Muntanya (CEM), per a tots els agrupaments que a imitació d’aquest es volguessin crear en els col•legis escolapis.
L’edifici es mantenia amb l’estructura interna dels habitatges familiars, la qual cosa comportava que les aules, per exemple, o fossin petites o allargades amb espais perduts. El 1960 es reformà totalment l’immoble i s’hi aixecaren dos pisos sobre els dos edificis.
A partir del curs 1982-1983 es comença a suprimir els cursos de la EGB no admetent alumnes en els primers cursos. El 1983 se suprimí la comunitat i s’hi traslladà el COU Jaume Bofill que l’Escola Pia tenia a al col•legi de Sarrià, però que era únic per a tots els col•legis d’escolapis i d’escolàpies de Barcelona. Es creà el Centre Cultural Calassanç amb un ampli programa de concerts, conferències i altres actes culturals dirigits a alumnes i antics alumnes.
Actualment imparteix Educació Secundària Obligatòria (ESO) i Batxillerats.