dilluns, 25 de febrer de 2013

L’Escola Pia de Palma de Mallorca (1893-1904)


Com a conseqüència de la guerra del francès i la persecució de que foren objecte els religiosos, tres escolapis catalans es refugiaren a Palma de Mallorca. Són els pares Francesc Raventós i Jaume Torrents i el clergue Jacint Feliu. Obriren col•legi a la ciutat. Feliu s’hi ordenà sacerdot el 12 desembre 1811 i va ser professor de l’Acadèmia Militar. Aquesta experiència acabà amb la retirada de les tropes napoleòniques de Catalunya.

Els anys 1856 i 1861 la població de Palma de Mallorca, el 1860 la d’Artà i el 1870 la de Felanitx demanaren fundació d’un col•legi escolapi, però no va ser possible.

La ciutat de Palma insistí el 1893 i el pare vicari general espanyol donava l’autorització a fi que l’Escola Pia de Catalunya fundés col•legi en aquella ciutat amb pàrvuls, primària i batxillerat.
Edifici de l'Escola al Carrer Calders

El col•legi s’obrí el setembre de 1893 a Can Mir del carrer Calders. Immediatament, però, l’Ajuntament demanà al govern l’antic i abandonat convent de Sant Francesc. Una reial ordre del 20 de novembre de 1893 el concedí però només la part que hi ha entre el claustre i la plaça de l’església. Aquesta església té un valor especial, ja que hi ha enterrat Ramon Llull. L’espai de que podien disposar els escolapis quedava força limitat: ni església, ni claustre.

L’edifici estava en males condicions, la teulada exigia una reparació ràpida. L’Escola Pia confiava obtenir almoines amb el culte de l’església, mancant les ajudes de l’Estat i de l’Ajuntament.

A primers de gener de 1894 arribà a Palma el provincial pare Francesc Llonch per a ultimar el condicionament de l’antic convent a fi de poder-s’hi traslladar la comunitat i escola. A Can Mir no s’hi cabia.

A l’estiu s’acabaren els preparatius de manera que el 27 d’agost d’aquell 1894 es festejà de manera especial la solemnitat de Sant Josep Calassanç, el fundador de l’Escola Pia: va ser la presentació oficial de l’escola a la ciutat.

La celebració litúrgica es va fer al temple de Sant Francesc. Precedí un tríduum predicat pel pare Esteve Calonge rector de Sant Antoni de Barcelona. La vigília el bisbe Jacint M. Cervera beneí una imatge del sant fundador i el dia 27 a la missa hi predicà el pare Eduard Llanas. Amb aquest motiu també es tornà a posar en moviment, després de més de trenta anys d’estar parat, el rellotge restaurat pels fills de la viuda Font al qual s’hi afegí aquesta inscripció: «HOC FACTUM FUIT HOROLO / AP. F. FRANCISCO PRED. IUBIC / ET ES DIFF. IN RIGALI CONVENTU / S. P. N. S. FRANCISCI PALMAE 1894». Text llatí que suposem del pare Tomàs Viñas, membre de la comunitat.

El 10 de setembre de 1894 començaren les classes de primària en el nou emplaçament; per a les de batxillerat només es varen admetre alumnes del primer curs; progressivament s’anirien afegint els altres cursos. També hi va haver des del principi algun intern.

El més d’octubre se celebraren diversos actes de culte amb motiu del mes del Rosari a l’església de Sant Francesc. Els escolapis usaren l’església tant per al propis alumnes com per al culte i atenció als feligresos: tríduums, rosaris, quaranta hores, misses. També s’observa en la premsa local que els religiosos es dedicaren a la predicació en altres esglésies: es donaven a conèixer i amb els sermons mostraven la seva cultura i coneixements.

Cap a final de curs es volgué tenir un acte en que es posés de manifest el treball realitzat a l’escola. En efecte, el 3 de maig tingué lloc la primera comunió d’un grup d’alumnes i a la tarda se celebrà un acte acadèmic literari i artístic en una sala habilitada per a l’acte. És curiós que Las Baleares, diario republicano donés la notícia amb aquesta nota: «Agradecemos la atención de que hemos sido objeto por parte del P. Rector y Comunidad del citado Colegio para asistir a tan solemne acto». Els escolapis havien mostrat una actitud diferent a la que no estaven acostumats els de la premsa i menys encara la republicana.

Els escolapis guanyaren prestigi en la ciutat i per això el pare Tomàs Viñas va ser convidat a pronunciar el sermó del dia de la Conquesta el 31 de desembre de 1896. L’acte tingué lloc a la catedral durant la missa major amb assistència de totes les autoritats locals.

Façana de l'església de Sant Francesc,
a la dreta, part del convent que fou cedit als escolapis.

Aviat, però, el temple de Sant Francesc es convertí en polèmic. El bisbe Jacint M. Cervera, antic alumne de l’Escola Pia de València, el volia per convertir-lo en parròquia i proposava cedir als escolapis l’església de la Mercè. Els escolapis no hi estaven d’acord: volien un temple al costat de l’escola. El bisbe va recórrer al Nunci Apostòlic el setembre de 1895 i informava de la gestió al pare vicari general escolapi.

El bisbe Jacint M. Cervera (Pedralba 1827 – Palma de Mallorca 1897) gaudí de notòria popularitat, publicà unes pastorals en les quals es mostrà preocupat per la qüestió social i afavorí totes aquelles iniciatives que s’encaminaven a un catolicisme més obert tal com recomanava el pontífex romà. Es crearen associacions catòliques buscant la unió de tots els catòlics.

A Cervera el 1898 el succeí com a nou bisbe Pere Joan Campins Barceló. Aquest continuà una política similar, portà congregacions religioses a l’illa i promogué activitats de caire progressista.

Metre els escolapis habilitaren una capella a l’interior del convent per les celebracions diàries amb els alumnes, com tenien normalment en els altres col•legis, però per a les grans solemnitats anaven a l’església de Sant Francesc. Aquesta capella interior estava dedicada a la Mare de Déu dels Àngels; la imatge de la qual va ser beneïda el 1896. Aquest mateix any es beneí i col•locà una campana a l’interior del recinte escolar per avisar als alumnes: entrades, canvi d’activitat, sortida; tradicionalment aquesta campana és coneguda com «la coixa», recordant que Calassanç en voler arreglar la de San Pantaleo a Roma, va caure i sempre més caminà coix.

Les úniques dades del nombre d’alumnes que coneixem, són les dels catàlegs que publicà la Vicaria Escolàpia Espanyola. Són les següents:
En el curs 1898-1899 hi havia 286 externs, 91 recomanats i 18 interns. Total 395 alumnes.
En el curs 1902-1903 hi havia 168 externs, 81 reconamats i 9 interns. Toral 258 alumnes.
S’observa una clara disminució en els tres grups. Els recomanats pagaven una quantitat per unes hores després de l’horari normal en que es quedaven a l’escola; els interns pagaven la pensió corresponent. Les entrades, doncs, baixaren de manera considerable al llarg d’aquest quatre anys. Les dades coincideixen amb l’arribada del bisbe Campins i l’entrada a la ciutat d’altres congregacions religioses dedicades a l’ensenyament.

El nombre de religiosos era quasi el mateix en les dues dates. En les dues ocasions hi havia 9 sacerdots; en la primera hi consta 1 clergue i en la segona són 2; els germans operaris, al contrari, han passat de 3 a 2. En total són 13 religiosos. La relació alumnes/religiós havia passat de 30 alumnes per religiós a 21. Calia prendre alguna decisió.

El superior provincial, Antoni Mirats, decidí tancar la casa. El pare rector Josep Pujol entregà el 27 de setembre de 1904 les claus del convent i de l’església i els altres béns que havien rebut a l’Ajuntament davant del notari de Palma Josep Alcover i Maspons, el qual n’aixecà la corresponent acta. Per als mallorquins va ser una sorpresa i encara avui no s’ho acaben d’explicar; perquè marxaren els escolapis?

No tenim pas una resposta. Podem indicar alguns punts que ho expliquen. La qüestió econòmica: la casa necessitava amb urgència una reparació; l’Escola Pia no disposava de mitjans per afrontar-ho, no hi havia ajudes ni de l’Ajuntament ni de l’Estat. Pesava l’amenaça de prendre’ns l’església per a convertir-la en parròquia, amb la qual cosa s’impedien uns ingressos notables. Si venien altres congregacions dedicades a l’ensenyament, els escolapis no eren tan necessaris: sembla que la disminució d’alumnes podria anar en aquesta línia, de nova oferta d’escoles religioses. Tres elements, doncs, que podrien aproximar-nos a l’explicació de la decisió del tancament. No crec que sigui vàlid, com algú ha afirmat, el que a Cuba calia reforçar i ampliar les comunitats després de la independència i hi feien falta més religiosos i per això es traspassaren els religiosos de Mallorca a Cuba. L’augment de cases i de religiosos a Cuba era una necessitat, però no té perquè ser la causa de que es tanqués Palma de Mallorca.

Dels escolapis en quedà un bon record a Palma. Un grup d’antics alumnes mentre visqueren es reuniren cada anys el 27 d’agost per celebrar la festa de sant Josep Calassanç a la capella de les religioses escolàpies.


Rectorologi (amb la data de nomenament):

[1893]: Agustí Gual i Marré

13/05/1894: Agustí Gual i Marré

18/06/1897: Agustí Gual i Marré

10/06/1900: Francesc Xavier Riera i Gironella

04/06/1901: Josep Pujol i Rius

15/05/1902: Josep Pujol i Rius

Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-SinDerivadas 3.0 Unported.

dissabte, 2 de febrer de 2013

L'Escola Pia de Morella (1885-1972)

Vista aèria de l'edifici./APEPC
Els esposos Francisco Javier Colomer i Agustina Zurita moriren respectivament el 2 d’octubre de 1854 i el 5 d’octubre de 1874 sense deixar descendència.. En el codicil annex al testament que atorgaren a València el 13 de juliol de 1854, hi consignaren el següent: «Siendo nuestra voluntad que de todos nuestros bienes se funde en la Villa de Morella un colegio de enseñanza para instrucción de la juventud y que dicho Colegio sea dirigido por los Padres de la Compañía de Jesús, y que en defecto del referido Instituto, sea dirigido por los Padres Escolapios.»

Els marmessors pactaren amb els pares jesuïtes les condicions de la fundació. S’encarregà a l’arquitecte Zacarías Olesa els plànols de l’edifici, que en principi es pensà sense església per trobar-se molt proper a l’arxiprestal. Es col•locà la primera pedra el 10 d’agost de 1878 a la part SE de la ciutat, és a dir a la cantonada entre la pujada de Granero i l’actual carrer del pare Ramon Querol.

La pedra de la construcció s’obtingué de la Pedrera, la fusta es va extreure de les propietats dels testadors i les teules arribaren de Sant Andreu del Palomar. Els fonaments, la façana i les columnes s’aixecaren amb carreus que es recobriren amb pòrtland.

Durant l’any de 1881 s’acabaren les obres, de manera que l’edifici es pogué beneir el 27 d’agost de 1882 pel bisbe diocesà don Francisco Aznar Pueyo. El titular de l’església és Sant Francesc Xavier en record del testador. Algú notà aleshores la coincidència amb la festa de sant Josep Calassanç com una premonició.

Durant dos anys el col•legi va ser dirigit pels jesuïtes. En prengueren possessió el 18 de setembre de 1883 i en sortiren el 18 de juliol de 1885. Es dolien de tenir pocs alumnes (28 el segons curs) i de que els morellans preferissin els escolapis perquè preparaven millor i amb menys temps els alumnes de primària, considerant poc útil el llatí per a les seves activitats. Dels fruits en el ministeri sacerdotal i en la predicació n’estan en canvi ben contents. L’estiu de 1885 es declarà el còlera a la ciutat i els jesuïtes s’entregaren a l’atenció dels afectats. Dos dels religiosos es quedaren a Morella per continuar atenent malalts i convertiren el col•legi en hospital. La ciutat els ho reconegué nomenant-los fills adoptius.

El 5 de novembre de1885 cinc escolapis de la província de Catalunya es possessionaren del col•legi. El dia 8 començaren les classes solament per alumnes de la carrera eclesiàstica (excepte la teologia).

El pare Francesc Rovira continuà la Congregació Mariana i de Sant Lluís iniciada pels jesuïtes. Hi donà molt prestigi. Connectà amb els joves i organitzà múltiples activitats: teatre, vetllades, conferències, biblioteca, pessebres; atenia en el confessionari, les seves prèdiques eren fervorosos i escoltades atentament. El 1891 va ser enviat a Cuba i la Congregació entrà en declivi. Altres escolapis no hi encaixaren perquè responia a un tarannà diferent.

En substitució d’aquesta Congregació es fundà una Acadèmia Calassància a l’estil de la que existia a Sabadell. Un certamen literari obert li donà molta fama. Anys després es creà la Cultural Morellana per atendre els joves obrers amb classes nocturnes, què es complementaven amb teatre, excursions. El pare Pius Galtés introduí el Venerable Orde Tercer que poc abans s’havia iniciat a Panamà i a Cuba: de manera especial s’hi apuntaren senyores; des de la fundació en va se director el pare Ramon Roger. A partir de 1895 per invitació del pare rector Domènec Ramon els sacerdots de la comarca es reunien als escolapis per practicar els exercicis espirituals. Tot plegat feia que el col•legi es convertís en el centre d’activitats locals, de formació per a tothom.

El pare Domènec Ramon aixecà el 1913 el monument a sant Josep Calassanç del claustre d’entrada; no el pogué inaugurar perquè morí poc abans.

Els nois que cursaven la carrera eclesiàstica al principi eren molts, arribaren als vuitanta. Però aviat disminuïren i el pare Calassanç Anglada a partir de 1889 decidí impartir els ensenyaments com en la resta de col•legis de la província. Inicià els tràmits per a la incorporació a l’Institut de Castelló per a la secundària, cosa que aconseguí l’11 de setembre de 1891.

Museu i laboratori, anterior a 1936/APEPC
El pare Lluís Fàbregas, provincial, escollí la casa de Morella per a crear un seminari menor per a futurs escolapis, és a dir nois que no poguessin estudiar el batxillerat al seu poble i manifestessin la intenció de fer-se religiosos. Seria en règim d’internat. Aquesta institució rebé el nom d’Escola Calassància. El 15 d’octubre de 1913 acompanyats del pare Pau Llambés arribaren al port de Vinaròs un grup de nois als quals a Morella se’n hi ajuntaren altres de la població i de pobles vens. Arribaren a superar la trentena amb altres nouvinguts. L’encarregat va ser el pare Enric Centelles, rector, amb el germà Càstor Sanz que al poc temps va ser substituït pel germà Joan Vila. L’augment d’alumnes que això significà, donà un nou aire a l’escola i a la població. S’organitzaren vetllades, funcions de teatre, una schola cantorum, es multiplicaren les excursions. El 1926 es traslladà a la nova casa de l’Eucaria —municipi de Sant Martí de Tous— amb el nom de Calassanciat.

A l’octubre de 1918 es beneí un nou altar major amb un gran retaule neogòtic i les imatges de sant Francesc Xavier a la part alta, la Immaculada en el centre, a la seva dreta sant Josep Calassanç i a l’esquerra sant Agustí. Es pogué fer gràcies a la generositat de la senyora Josefa Bosch, mare d’Ildefons Palet aleshores calassanci i després sacerdot escolapi, i de la senyora Maria Begues Messeguer.

A partir de 1916 els escolapis es responsabilitzaren de l’Observatori Meteorològic que existia però del que no es recollien de manera sistemàtica les dades. Els escolapis publicaren periòdicament les observacions i les enviaren al Servei Nacional. Realitzaren aquest servei —exceptuats els anys de la guerra civil 1936-1938— fins que el 1972 es tancà el col•legi.

Els anys de la II República es visqueren amb relativa tranquil•litat. El 18 de setembre de 1933 una assemblea local aprovà la constitució de l’Associació Local de Pares de Família, per poder mantenir un ensenyament cristià ja que la llei de congregacions ho prohibia als ordes religiosos.
Interior del temple amb el retaule anterior a 1936/APEPC
El 24 de juliol de 1936 homes armats del comitè local obligaren els religiosos a abandonar el col•legi. Es dispersaren i quatre foren assassinats en llocs diferents. L’edifici es convertí en escola, però aviat es transformà en refugi d’exiliats.

L’exèrcit de Franco entrà a la ciutat el 4 d’abril de 1938. Els escolapis intentaren recuperar la casa però l’exèrcit el convertiren en hospital i després en caserna. Amb aquesta última ocupació es produïren les destrosses més importants de l’edifici i es perdé mobiliari i museus.

El 17 d’octubre de 1938 es començaren les classes, però al local de la cooperativa, no en el propi col•legi. Fins a l’octubre de l’any següent 1939 no es pogueren traslladar les aules al seu edifici. El 3 de gener de 1940 la comunitat també s’hi instal•là novament: mentre, havia viscut en famílies amigues i acollidores. En una sala gran s’hi adequà una capella a partir del 2 d’octubre de 1941. L’església es convertí en magatzem del Servicio Nacional del Trigo i no es retornà al culte fins al 27 de novembre de 1944. El desembre de 1947 la família Cateura-Lladó donà una nova imatge del titular sant Francesc Xavier. Com arreu les dificultats i privacions foren fortes. Gràcies a la caritat dels morellans els escolapis anaren superant els problemes. La comunitat col•laborava tot el que podia amb la parròquia i el bisbat, atenent més d’una de les parròquies de la comarca.

L’escola funcionà amb una classe de pàrvuls, dos graus de primària i un tercer amb comerç. El nombre d’alumnes els primers anys no arribà al centenar. Es va revifar l’associació Joventud Morellana i es creà la d’antics alumnes. Se celebraven sessions de teatre amb alumnes i exalumnes. Aquests últims crearen l’Exal-Cinema que oferia sessions cada diumenge a partir de l’abril de 1953.

La campana Calassanç va ser beneïda el 27 d’agost de 1948 i col•locada al campanar el 20 d’octubre següent. L’estada de les relíquies del cor i de la llengua de sant Josep Calassanç els dies 23, 24 i 25 de març de 1949 va ser molt festejat a la ciutat i a pobles de l’entorn: va ser motiu per a engrescar més la població.

El curs 1953 es tornà a obrir l’Escola Calassància ara com un primer Calassanciat per als dos primers cursos de batxillerat. També s’hi varen admetre interns. Això propicià que es comencés el primer de batxillerat aquell curs, anant-se a examinar a Tortosa.

Com a activitat complementària igual que es feia en altres col•legis, el 1955 s’inicià les colònies d’estiu que anaren prenent importància i nombre d’alumnes. L’any següent el pare Josep M. Segura començà l’experiència d’una nova modalitat de germans operaris, la qual cosa suposà que s’impartiren classes de matèries de comptabilitat i comerç.

Una notable novetat va ser que en el curs 1959-1960 la senyora Dominica Pastor es responsabilitzés de la classe primera: era la primera mestra que no ni era religiosa ni home. El curs següent hi entraren com a professors el vicari de la parròquia i el senyor Ramon Vives.

Dormitori dels calassancis, c. 1960/APEPC

Durant dos cursos —1958-1960— es publicà una revista escolar: Nuestro Colegio.

El centre va ser aprovat el 1966 com a Col•legi Lliure Adoptat (CLA) per als quatre cursos del batxillerat elemental. S’acabà haver-se d’anar a examinar a Tortosa.

La reforma educativa que imposà la Llei d’Educació de 1970 complicà el funcionament del col•legi, de manera que els superiors decidiren tancar-lo. La població, però, quedava atesa amb l'educació general bàsica fins als catorze anys i el batxillerat unificat i polivalent fins als disset.


Licencia Creative Commons
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-SinDerivadas 3.0 Unported.