L'Escola Pia de Morella (1885-1972)

Vista aèria de l'edifici./APEPC

Els esposos Francisco Javier Colomer i Agustina Zurita moriren respectivament el 2 d’octubre de 1854 i el 5 d’octubre de 1874 sense deixar descendència.. En el codicil annex al testament que atorgaren a València el 13 de juliol de 1854, hi consignaren el següent: «Siendo nuestra voluntad que de todos nuestros bienes se funde en la Villa de Morella un colegio de enseñanza para instrucción de la juventud y que dicho Colegio sea dirigido por los Padres de la Compañía de Jesús, y que en defecto del referido Instituto, sea dirigido por los Padres Escolapios.»

Els marmessors pactaren amb els pares jesuïtes les condicions de la fundació. S’encarregà a l’arquitecte Zacarías Olesa els plànols de l’edifici, que en principi es pensà sense església per trobar-se molt proper a l’arxiprestal. Es col•locà la primera pedra el 10 d’agost de 1878 a la part SE de la ciutat, és a dir a la cantonada entre la pujada de Granero i l’actual carrer del pare Ramon Querol.

La pedra de la construcció s’obtingué de la Pedrera, la fusta es va extreure de les propietats dels testadors i les teules arribaren de Sant Andreu del Palomar. Els fonaments, la façana i les columnes s’aixecaren amb carreus que es recobriren amb pòrtland.

Durant l’any de 1881 s’acabaren les obres, de manera que l’edifici es pogué beneir el 27 d’agost de 1882 pel bisbe diocesà don Francisco Aznar Pueyo. El titular de l’església és Sant Francesc Xavier en record del testador. Algú notà aleshores la coincidència amb la festa de sant Josep Calassanç com una premonició.

Durant dos anys el col•legi va ser dirigit pels jesuïtes. En prengueren possessió el 18 de setembre de 1883 i en sortiren el 18 de juliol de 1885. Es dolien de tenir pocs alumnes (28 el segons curs) i de que els morellans preferissin els escolapis perquè preparaven millor i amb menys temps els alumnes de primària, considerant poc útil el llatí per a les seves activitats. Dels fruits en el ministeri sacerdotal i en la predicació n’estan en canvi ben contents. L’estiu de 1885 es declarà el còlera a la ciutat i els jesuïtes s’entregaren a l’atenció dels afectats. Dos dels religiosos es quedaren a Morella per continuar atenent malalts i convertiren el col•legi en hospital. La ciutat els ho reconegué nomenant-los fills adoptius.

El 5 de novembre de1885 cinc escolapis de la província de Catalunya es possessionaren del col•legi. El dia 8 començaren les classes solament per alumnes de la carrera eclesiàstica (excepte la teologia).

El pare Francesc Rovira continuà la Congregació Mariana i de Sant Lluís iniciada pels jesuïtes. Hi donà molt prestigi. Connectà amb els joves i organitzà múltiples activitats: teatre, vetllades, conferències, biblioteca, pessebres; atenia en el confessionari, les seves prèdiques eren fervorosos i escoltades atentament. El 1891 va ser enviat a Cuba i la Congregació entrà en declivi. Altres escolapis no hi encaixaren perquè responia a un tarannà diferent.

En substitució d’aquesta Congregació es fundà una Acadèmia Calassància a l’estil de la que existia a Sabadell. Un certamen literari obert li donà molta fama. Anys després es creà la Cultural Morellana per atendre els joves obrers amb classes nocturnes, què es complementaven amb teatre, excursions. El pare Pius Galtés introduí el Venerable Orde Tercer que poc abans s’havia iniciat a Panamà i a Cuba: de manera especial s’hi apuntaren senyores; des de la fundació en va se director el pare Ramon Roger. A partir de 1895 per invitació del pare rector Domènec Ramon els sacerdots de la comarca es reunien als escolapis per practicar els exercicis espirituals. Tot plegat feia que el col•legi es convertís en el centre d’activitats locals, de formació per a tothom.

El pare Domènec Ramon aixecà el 1913 el monument a sant Josep Calassanç del claustre d’entrada; no el pogué inaugurar perquè morí poc abans.

Els nois que cursaven la carrera eclesiàstica al principi eren molts, arribaren als vuitanta. Però aviat disminuïren i el pare Calassanç Anglada a partir de 1889 decidí impartir els ensenyaments com en la resta de col•legis de la província. Inicià els tràmits per a la incorporació a l’Institut de Castelló per a la secundària, cosa que aconseguí l’11 de setembre de 1891.

Museu i laboratori, anterior a 1936/APEPC

El pare Lluís Fàbregas, provincial, escollí la casa de Morella per a crear un seminari menor per a futurs escolapis, és a dir nois que no poguessin estudiar el batxillerat al seu poble i manifestessin la intenció de fer-se religiosos. Seria en règim d’internat. Aquesta institució rebé el nom d’Escola Calassància. El 15 d’octubre de 1913 acompanyats del pare Pau Llambés arribaren al port de Vinaròs un grup de nois als quals a Morella se’n hi ajuntaren altres de la població i de pobles vens. Arribaren a superar la trentena amb altres nouvinguts. L’encarregat va ser el pare Enric Centelles, rector, amb el germà Càstor Sanz que al poc temps va ser substituït pel germà Joan Vila. L’augment d’alumnes que això significà, donà un nou aire a l’escola i a la població. S’organitzaren vetllades, funcions de teatre, una schola cantorum, es multiplicaren les excursions. El 1926 es traslladà a la nova casa de l’Eucaria —municipi de Sant Martí de Tous— amb el nom de Calassanciat.

A l’octubre de 1918 es beneí un nou altar major amb un gran retaule neogòtic i les imatges de sant Francesc Xavier a la part alta, la Immaculada en el centre, a la seva dreta sant Josep Calassanç i a l’esquerra sant Agustí. Es pogué fer gràcies a la generositat de la senyora Josefa Bosch, mare d’Ildefons Palet aleshores calassanci i després sacerdot escolapi, i de la senyora Maria Begues Messeguer.

A partir de 1916 els escolapis es responsabilitzaren de l’Observatori Meteorològic que existia però del que no es recollien de manera sistemàtica les dades. Els escolapis publicaren periòdicament les observacions i les enviaren al Servei Nacional. Realitzaren aquest servei —exceptuats els anys de la guerra civil 1936-1938— fins que el 1972 es tancà el col•legi.

Els anys de la II República es visqueren amb relativa tranquil•litat. El 18 de setembre de 1933 una assemblea local aprovà la constitució de l’Associació Local de Pares de Família, per poder mantenir un ensenyament cristià ja que la llei de congregacions ho prohibia als ordes religiosos.

Interior del temple amb el retaule anterior a 1936/APEPC

El 24 de juliol de 1936 homes armats del comitè local obligaren els religiosos a abandonar el col•legi. Es dispersaren i quatre foren assassinats en llocs diferents. L’edifici es convertí en escola, però aviat es transformà en refugi d’exiliats.

L’exèrcit de Franco entrà a la ciutat el 4 d’abril de 1938. Els escolapis intentaren recuperar la casa però l’exèrcit el convertiren en hospital i després en caserna. Amb aquesta última ocupació es produïren les destrosses més importants de l’edifici i es perdé mobiliari i museus.

El 17 d’octubre de 1938 es començaren les classes, però al local de la cooperativa, no en el propi col•legi. Fins a l’octubre de l’any següent 1939 no es pogueren traslladar les aules al seu edifici. El 3 de gener de 1940 la comunitat també s’hi instal•là novament: mentre, havia viscut en famílies amigues i acollidores. En una sala gran s’hi adequà una capella a partir del 2 d’octubre de 1941. L’església es convertí en magatzem del Servicio Nacional del Trigo i no es retornà al culte fins al 27 de novembre de 1944. El desembre de 1947 la família Cateura-Lladó donà una nova imatge del titular sant Francesc Xavier. Com arreu les dificultats i privacions foren fortes. Gràcies a la caritat dels morellans els escolapis anaren superant els problemes. La comunitat col•laborava tot el que podia amb la parròquia i el bisbat, atenent més d’una de les parròquies de la comarca.

L’escola funcionà amb una classe de pàrvuls, dos graus de primària i un tercer amb comerç. El nombre d’alumnes els primers anys no arribà al centenar. Es va revifar l’associació Joventud Morellana i es creà la d’antics alumnes. Se celebraven sessions de teatre amb alumnes i exalumnes. Aquests últims crearen l’Exal-Cinema que oferia sessions cada diumenge a partir de l’abril de 1953.

La campana Calassanç va ser beneïda el 27 d’agost de 1948 i col•locada al campanar el 20 d’octubre següent. L’estada de les relíquies del cor i de la llengua de sant Josep Calassanç els dies 23, 24 i 25 de març de 1949 va ser molt festejat a la ciutat i a pobles de l’entorn: va ser motiu per a engrescar més la població.

El curs 1953 es tornà a obrir l’Escola Calassància ara com un primer Calassanciat per als dos primers cursos de batxillerat. També s’hi varen admetre interns. Això propicià que es comencés el primer de batxillerat aquell curs, anant-se a examinar a Tortosa.

Com a activitat complementària igual que es feia en altres col•legis, el 1955 s’inicià les colònies d’estiu que anaren prenent importància i nombre d’alumnes. L’any següent el pare Josep M. Segura començà l’experiència d’una nova modalitat de germans operaris, la qual cosa suposà que s’impartiren classes de matèries de comptabilitat i comerç.

Una notable novetat va ser que en el curs 1959-1960 la senyora Dominica Pastor es responsabilitzés de la classe primera: era la primera mestra que no ni era religiosa ni home. El curs següent hi entraren com a professors el vicari de la parròquia i el senyor Ramon Vives.

Dormitori dels calassancis, c. 1960/APEPC

Durant dos cursos —1958-1960— es publicà una revista escolar: Nuestro Colegio.

El centre va ser aprovat el 1966 com a Col•legi Lliure Adoptat (CLA) per als quatre cursos del batxillerat elemental. S’acabà haver-se d’anar a examinar a Tortosa.

La reforma educativa que imposà la Llei d’Educació de 1970 complicà el funcionament del col•legi, de manera que els superiors decidiren tancar-lo. La població, però, quedava atesa amb l'educació general bàsica fins als catorze anys i el batxillerat unificat i polivalent fins als disset.



Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-SinDerivadas 3.0 Unported.