dimarts, 13 de desembre de 2016

250 anys de la canonització de Josep Calassanç

Durant el curs 2016-2017 a més de celebrar els 400 anys de l’erecció de l’Escola Pia com a Congregació Paulina, és a dir com a una institució de l’Església, celebrem que en fa 250
que Josep Calassanç va ser proclamat sant, va ser canonitzat.
Les dues celebracions coincideixen i han fet que el papa Francesc proclamés aquest com l’Any Jubilar Calassanci. Les celebracions poden ser un motiu de reflexió com ho foren en el seu moment els esdeveniments que celebrem.
Impr.  Manresa: Martí Trullàs, 1813
Els escolapis feia anys que esperaven veure a l’altar el seu fundador. Tot just mort Calassanç s’iniciaren els tràmits per a la beatificació, pas previ a la canonització. Canonitzar un sacerdot que s’havia consagrat del tot i en exclusiva a l’educació dels infants volia dir que l’Església reconeixeria i confirmaria que aquesta dedicació podia portar a la santedat i que educar els infants era una acció bona i lloable, una obra de misericòrdia.
Molts entrebancs allargaren el procés i va ser el papa Benet XIV el 1748, cent anys després de la mort de Calassanç, qui el declarà beat: era el pas imprescindible i que obria la porta a la canonització. La beatificació va ser sobretot per iniciativa del Pontífex que professava una forta devoció i admiració per Calassanç i la seva obra. El mateix pontífex ordenà col·locar una una imatge del beat a la basílica de sant Pere del Vaticà, com a cosa excepcional.
La notícia de la declaració del Papa Climent XIII, que amb el breu Admirabilis sane del 16 de juliol de 1867 proclamava sant al fundador de l’Escola Pia, produí molta alegria. Calia festejar-ho. Per fer-ho bé, l’Escola Pia de Catalunya decidí tenir les celebracions en acabar el curs 1767-1768, és a dir el curs següent. Cada col·legi organitzà la celebració. Igualada sabem que va rebre de l’Ajuntament la quantitat de 500 rals per a les festes. A Puigcerdà els dies 14, 15 i 16 de maig de 1768 tingué lloc un tridu amb sermons que predicaren sacerdots diocesans. A Moià celebraren un acte acadèmic o vetllada amb composicions d’alumnes, publicant un fullet commemoratiu. Mataró, casa en que residia el superior provincial, va ser la que li donà més solemnitat: exàmens públics que s’imprimiren, processó amb tots els alumnes de l’escola a la parròquia de Santa Maria (el temple actual encara no estava acabat), actes acadèmics diversos; al carrer Nou hi ha una fornícula amb la imatge del sant que recorda que, en passar la processó, un alumne malalt va voler sortir al balcó i curà de la malaltia.
Exercicis literaris públics a l'Escola Pia Mataró el maig de 1768 amb motiu de la canonització de Calassanç (APEPC 18-FG-4)
Aquest fort impacte de la canonització anà acompanyat d’un sentiment de responsabilitat. El mateix any de 1768 el rei d’Espanya Carles III expulsava dels seus dominis els religiosos de la Companyia de Jesús, l’orde que havia portat el pes de l’educació de la major part de la joventut. Els escolapis sentiren que des d’aquell moment tot el pes requeia sobre ells.
Jesuïtes i escolapis havien aportat dos models d’educació: començar per les classes altes perquè transformessin la societat o educar tots els infants per crear una societat justa i igualitària. Dos camins per reformar la societat. Si el tractat de pau d’Augsburg de 1555 establia el principi «cuius regio, eius et religio» (de qui és la regió, és també la religió) els jesuïtes es dedicaren a la formació de caps a fi d’assegurar que els catòlic poguessin professar la seva fe. Els escolapis creien que calia començar des de baix amb els petits i amb escoles inclusives on hi cabessin tots. Fins aquest moment s’havia imposat la primera fórmula: ara tot canviava, la opció escolàpia de l’escola per a tots semblava la reconeguda oficialment.
La coincidència d’aquests dos fets ben importants —canonització de Calassanç i expulsió dels jesuïtes dels territoris de la corona espanyola— no passà pas desapercebuda per als escolapis: hi reflexionaren.

Joan Florensa

Printfriendly