Després de la fundació fallida de Guissona el 1638, encara en vida de Josep Calassanç, els escolapis no tornarien a casa nostra fins que es produí l'erecció de la casa de Moià (1683) i l'intent, el mateix any, de fundar a Tremp. Ara bé, un cop ja establerta al territori, la incipient Escola Pia catalana maldà per fundar a Barcelona, en creure-la una ciutat propícia per estar a la vora del poder i, al mateix temps, tenir via directa per a tirar endavant altres projectes o fundacions al rerepaís.
Tanmateix, aquesta fundació es faria esperar gairebé un segle i mig: no seria fins el 1815 que s'ocupà l'antic edifici dels antonians i que es donaren els primers passos a la ciutat comtal, tal com explica el P. Joan Florensa en una entrada d'aquest mateix blog.
La primera petició per fundar a Barcelona l'havia fet el P. Agustí Passante el 1694 tot i que fins arribar als acords de 1806, que permetrien l'establiment a Sant Antoni, els diversos intents havien acabat sempre en fracàs. Ara bé, el prolífic P. Josep Poch deixà un escrit sense datar anomenat Un proyecto desconocido para fundación de Escolapios, en Barcelona,[1] on situa la primera oferta uns anys abans, fins i tot, de la fundació de Moià. Concretament, el 1673. Situem-nos.
Poch és deutor dels escrits de l'escolapi moianès Llogari Picanyol, qui fou arxiver, bibliotecari, historiador i fins i tot procurador general de l'orde. Sembla que aquest localitzà unes Notizie storiche, del P. Gian Carlo Caputi de Santa Bàrbara (1608-1681), també historiador de l'orde i biògraf de Calassanç, on s'hi explicava que essent Provincial de Sardenya el P. Onofrio Conti (1606-1686) , amic personal seu, aquest <<renunció al Provincialato de Cerdeña para sustraerse al aura popular de que gozaba en Cagliari y poblaciones limítrofes, etc. Era muy estimado del Virrey de Cerdeña, Duque de S. Germán y de su señora, la Duquesa,[2] quienes se oponían, ella sobre todo, a que saliese de Cerdeña, porque era su intención llevárselo consigo a Barcelona para establecer allí una fundación de nuestro Instituto, y ello con tanta mayor razón, en cuanto el Duque, su marido, iba destinado con igual cargo a Cataluña, donde actualmente (1673-1674) se encuentra. Dicho ofrecimiento le fue repetido muchas veces, lo mismo por la Duquesa que por el Duque, quienes le suplicaban se fuese con ellos y no perdiera semejante ocasión de fundar, con decirle que, en llegando a Barcelona, se habrían encargado ellos de llevar a feliz remate la primera fundación de España, a lo que los escolapios tenían derecho por ser su fundador español>>.[3]
 |
| Onofrio Conti. Procedència: Vilà Palà, Claudi; Bandrés Rey, Luis María (coord). Diccionario enciclopédico escolapio, vol. II. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1973, p. 166. |
Conti, però, els donà carbassa i s'excusà en la seva edat, 65 anys, i la manca d'energia, per formalitzar la fundació. Així que els ducs s'embarcaren cap a Barcelona mentre que Conti ho féu direcció a Nàpols, on hi arribà l'1 de gener de 1674. Allà hi trobà a Caputi, li explicà el cas, i aquest ho deixà per escrit. Es dóna la circumstància que tant un com l'altre havien conegut a Calassanç els darrers anys de la seva vida, li havien fet costat en els moments més durs de la persecució de la Inquisició i, de fet, Caputi fou el principal impulsor, juntament amb Vincenzo Berro, de la causa de beatificació del seu fundador.
Els escolapis de Sardenya no trigarien gaire, però, en interessar-se per la Península Ibèrica: el 1677 un grup de religiosos presidit per l'aleshores provincial, el P. Luigi Cavada, es desplaçaren a Barbastre per formalitzar una fundació que no tingué èxit però de la qual en sortí una derivada interessant: quan els sards es trobaven a Barcelona, disposats a embarcar de nou cap a la seva illa, es creuaren amb mossèn Jaume Boixó, prevere de Moià, qui els oferí fundar a la seva població.
[1] APEPC, Fons P. Poch, 10-31-4 n. 35.
[2] Es refereix a Francesco de Tuttavila y del Tufo, duca di San Germano e di Sassone (1608-1679), i a la seva esposa Catalina de Cárdenas y Colón de Portugal, comtessa de la Puebla del Maestre.
[3] Poch ho copia de Picanyol, Llogari. L’eco dei nostri centenari (1648-1748-1948), núm. 8, Roma: 1947, p. 32.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada