La concessió del títol de "reial" a l'Escola Pia de Terrassa

Terrassa havia tingut una escola regentada pels escolapis entre 1864 i 1869. Era un moment d'expansió de l'educació a partir de les disposicions de la Llei Moyano de 1857, de recerca d'una formació efectiva per part de la classe industrial i de capacitació per a les classes treballadores i populars. Aquesta experiència, però, fou ben curta: el 1865 havia obert portes a la ciutat el Colegio Tarrasense, una escola elitista i laica que assolí un gran prestigi i que arribat el Sexenni Democràtic aconseguí imposar-se a l'Escola Pia, que decidí abandonar aquella fundació.

A l'anomenat Archivo de Palacio, de Madrid, es conserva l'expedient pel qual al Real Colegio Tarrasense se li permetia l'ús de la corona reial en el seu escut, símbol de distinció.1 La petició fou aprovada el juliol de 1889 i contemplava que es col·loqués l'escut d'armes a la façana de l'escola i que es pogués emprar l'atribut de "real" a totes les comunicacions del Colegio Tarrasense, que a partir d'aquell moment passava a dir-se, doncs, Real Colegio Tarrasense. Les gestions del diputat a Corts i antic alumne del centre, Joan Maluquer i Viladot, havien estat efectives. Des de la societat propietària, Colegio Tarrasense, havien fet arribar un àlbum a la reina regent Maria Cristina, en record d'un viatge recent per Catalunya i el seu pas per Terrassa, on "habría visto V. M. como al lado de las fábricas se alza un Colegio que no tiene par en España y al que solo aventajan contados en el Extrangero".

Façana de l'Escola Pia de Terrassa, en una imatge de 1944. al mig, l'escut d'armes reial. APEPC, 11-07-26 c. 2 n. 51.

Els escolapis retornaren a Terrassa a inicis del segle XX aprofitant-se, en part, del declivi del citat Colegio. Tal com escrivia el Pare Joan Florensa en una entrada d'aquest mateix blog, "el Colegio Tarrasense gaudí d’uns anys de prestigi, però a finals del segle XIX es veié obligat a tancar i posar l’edifici a la venda. L’Ajuntament pensà traslladar-hi les seves dependències. El pare vicari general de l’Escola Pia d’Espanya Eduard Llanas buscava un lloc per ubicar-hi la segona casa d’estudis per als estudiants escolapis o juniors, casa que al seu entendre havia de situar-se en un col·legi a fi que servís com d’escola annexa a la normal escolàpia. Ajuntament, vicari general i provincial de Catalunya, Antoni Mirats, arribaren ràpidament a un acord. L’Escola Pia de Catalunya compraria el Colegio Tarrasense, que continuaria funcionant com a col·legi i el pare vicari general hi enviaria els seus juniors dels dos últims cursos. El 30 d’agost de 1901 se signà l’acord i el 15 de setembre ja estava tot funcionant".

L'èxit de l'escola fou immediat i la matrícula d'alumnes matriculats els següents anys així ho demostra. En poc temps l'Escola Pia de Terrassa es convertí en un dels bucs insígnia de l'orde a Catalunya.

Com a tal, també era més influenciable als canvis polítics i socials de cada moment. Així, a partir del cop d'estat de Primo de Rivera (1923) i l'establiment de la dictadura, hi hagué també dins de la província una lluita soterrada entre aquells religiosos més catalanistes i progressistes, per una banda; i els de caire espanyolista i conservador, per una altra, que acabà amb una visita apostòlica ordenada des de Roma i la destitució d'una Congregació Provincial massa afí al catalanisme per una altra de tipus espanyolista i, per tant, propera als postulats de la dictadura.

Així, és en aquest context que l'escola de Terrassa demanà, de la mà d'un dels espanyolistes que més brega donaren, el P. Adolf Roger, la concessió del títol de "reial" a l'escola, talment com havia fet el Colegio Tarrasense més de cinquanta anys enrere. Era una manera de reafirmar el seu compromís amb una idea d'Espanya que en aquells moments s'estava imposant a partir de la repressió i de la força.

La petició fou acceptada el 21 de març de 1926. En l'escrit enviat es reconeix que ja s'estava emprant el nom de "Real Pupilaje", tot i no tenir-ne atribucions, i que ara voldrien formalitzar-ho. S'aprofita l'avinentesa, també, per demanar al monarca si es dignés a fer arribar un present que serviria de premi per a un concurs fotogràfic organitzat des de l'escola. En aquest cas, per aconseguir-ho també s'optà per fer servir les influències polítiques, en la figura d'Alfons Sala, veritable home fort del règim a tota la comarca.

Concessió del títol de Reial a l'Escola Pia de Terrassa, el març de 1926. Patrimonio Nacional. Archivo General de Palacio, c. 8821, exp. 28 

També es demanà el parer del bisbat de Barcelona, que delegaren la contesta en el rector de Sant Pere de Terrassa, mossèn Josep Homs. Homs contestà la petició favorablement: "a mi juicio, la razón que abona la consecución del título de Real al Pupilaje de las Escuelas Pías de esta ciudad es, sin duda, el de ser los sucesores del antiguo y acreditado Real Colegio Tarrasense, siendo, al propio tiempo, el mencionado Pupilaje un verdadero centro de educación que viene a llenar las aspiraciones de los padres de los numeros jóvenes que lo integran, alumnos de la renombrada Escuelas Industrial".2

Un dels símbols més visibles de l'escola actual, doncs, l'escut monàrquic de la façana (un element certament distintiu en un edifici protegit d'un indubtable valor arquitectònic), té el seu origen a finals del segle XIX, quan es volgué lligar a la monarquia com un element de prestigi. Tanmateix, en desaparèixer la institució a qui li havia estat concedida la gràcia, en certa manera la denominació de reial es perdé. Aquesta, emperò, fou recuperada fa gairebé cent anys en un context totalment diferent: mentre la dictadura prohibia afegits en català als llibres editats per l'Escola Pia, retirava les darreres subvencions a aules de gratuïts, feia mans i mànigues per aconseguir destituir una congregació provincial que no es considerava afí a la dictadura i, en un àmbit més social i polític, reprimia el catalanisme i entitats culturals i esportives, alguns sectors de la mateixa institució maniobraven per acostar-se al poder i fer valer les seves idees. 
La petició de recuperar per a aquella escola el títol de "Real" vindria carregada, doncs, d'una simbologia que anava molt més enllà de l'adhesió a la monarquia.

1 Patrimonio Nacional. Archivo General de Palacio, c. 8801, exp. 28. Agraeixo les gestions de Miguel Fernández Aguilar per localitzar els expedients relatius a Terrassa i fer els tràmits per digitalitzar-los, així com a Jordi Oliva per posar-nos en contacte i fer de mitjancer.

2 Patrimonio Nacional. Archivo General de Palacio, c. 8821, exp. 28.