Alumnes de l'Escola Pia Santa Anna en la construcció de l'Argentina

Després de l'entrada parlant de com l'escolapi Antoni Mirats fou un dels impulsors de la primera Escola Pia a l'Argentina, recuperem avui quatre noms d'antics alumnes escolapis que tingueren un paper clau en el procés d'emancipació d'aquest país sud-americà al segle XIX.

L'Argentina s'independitzà d'Espanya el 1810, després d'un llarg procés que s'havia iniciat amb la invasió anglesa de 1806 i que havia demostrat a la classe dirigent del país, organitzada en juntes i grups militars, que era possible governar-se per si sols, sense les ingerències de la metròpoli; una metròpoli debilitada per l'ocupació napoleònica de la Península, amb una administració dèbil i un contingent armat menor i incapaç de defensar el territori. Entre els combatents als anglesos, primer, i a les tropes reialistes, després, hi hagué uns quants catalans, que formaren els anomenats Miñones o Migueletes, cossos francs inspirats en el conegut cos paramilitar català dels Miquelets, milicians antiborbònics durant la Guerra de Successió. Fins i tot el famós general Bartolomé Mitre recordà sempre la valentia i força d'aquells homes, on hi feia sobresortir els noms de Felip Sentenach i Gerard Esteve i Llach.

Entre els membres d'aquest cos armat hi trobem dos antics alumnes del col·legi Santa Anna de Mataró, Domènec Matheu i Joan Larrea, convertits en dos dels principals artífexs de la independència de l'aleshores Río de la Plata.

Joan Larrea (o Larreu) i Espeso havia nascut a Balaguer el 1782, tot i que de jove s'havia establert a Mataró. Estudià al col·legi Santa Anna, on a banda dels estudis tradicionals en gramàtica o retòrica (ens apareix als exàmens de 1793 en aquesta darrera disciplina) també hi aprengué nàutica. L'any 1800, amb son germà Ramon, també alumne escolapi (el seu nom figura en els exàmens de 1798), s'establiren a Buenos Aires, on muntaren un negoci de vins i licors. Comercià, des d'allà, amb Paraguai, Xile i el Perú. El 1806 havia estat nomenat membre del reial consolat de comerç de Buenos Aires i esdevingué, també, fundador del batalló de voluntaris catalans que combaté als anglesos aquell any, exercint de capità de la segona companyia.

Un oficial dels Minyons de Catalunya. Font: Viquipèdia.

Nomenat síndic reial del consolat i encarregat de la vigilància costanera de la capital, Larrea féu un pas endavant quan en el conegut com Cabildo Abierto del 22 de maig de 1810 es destituí el virrei i acceptà formar part del primer govern provisional de l'Argentina com a secretari de finances. Empresonat pels seus oponents, el 1813 seria escollit membre electe de l'Assemblea General Constituent de 1813, de la qual n'esdevingué president. Signà les principals lleis progressistes del país com a màxima autoritat, impulsà una esquadra pròpia, contribuí al manteniment de l'exèrcit, donà obres a la Biblioteca Nacional i fou nomenat altra vegada responsable de finances i duanes. Tanmateix, el 1815 els seus béns foren confiscats i ell expatriat. Fou cònsol argentí a França, d'on no en retornà fins el 1822. Reprengué les activitats comercials amb son germà Ramon però els negocis no li anaren bé i acabà suïcidant-se el 1847.

Joan Larrea o Larreu. Procedència: Viquipèdia. Original al Museu Històric Nacional de l'Argentina.

Per la seva banda, Domènec Matheu i Xicola havia nascut a Mataró el 1765. No l'hem trobat en els migrats llistats d'alumnes que tenim de Santa Anna, extrets dels exàmens públics, tot i que Claudi Vilà indica que tant ell com els seus germans Miquel, Francesc, Joan Pau i Jaume hi estudiaren. Dedicat al comerç marítim, com la resta de la família (que ja tenia negocis a Cadis), el 1793 es traslladà a l'Argentina com a consignatari de vaixells i hi feu fortuna. Igual que Larrea, esdevingué cap d'un dels cossos de minyons que combateren als anglesos el 1806, i de 1804 a 1814 fou comandant de la caserna número 8 de la capital. Votà a favor del cessament del virrei en el Cabildo Abierto de 1810 i fou escollit membre de la Junta de Mayo que proclamà la independència d'Espanya. Proporcionà diners al nou estat i fou l'encarregat de reorganitzar l'exèrcit al mateix temps que preparar una expedició miltiar contra les forces espanyoles a l'Alt Perú. 

Redactor de l'únic document de la Junta, de caràcter democràtic, fou nomenat director de la Fàbrica d'Armes el 1811 al mateix temps que li foren consignades tasques en l'administració dels béns i propietats embargats a ciutadans espanyols, en duanes i loteria. Li fou concedit el títol de ciutadà americà de l'estat de les províncies de Río de la Plata, el de comissari general de vestuaris i el d'oficial de les forces populars de Buenos Aires. Retirat de tots els seus càrrecs a partir de 1817, per una salut precària, morí el 1831.

Domènec Matheu

El compositor de l'himne del nounat estat argentí és Blai Parera i Morat. Nascut circumstancialment a Múrcia el 1776, de ben petit la família es traslladà a Mataró, d'on era originària, on entrà a estudiar a Santa Anna i formà part de la seva capella de música. Emigrat a Amèrica el 1793, es guanyava la vida com organista a les esglésies i també com a mestre de piano i concertista, a Montevideo i, a partir de 1803, a Buenos Aires. 

De la mateixa manera que Larrea i Matheu, fou voluntari contra les invasions angleses de 1806, si bé no tingué un paper rellevant com els altres dos. Ara bé, se li reservà l'honor de musicar l'himne argentí entre 1813 i 1814, amb lletra del poeta Vicente López Planes. 

Retornat a la Península el 1818, passà per Cadis, Madrid i Barcelona, abans d'establir-se novament a Mataró el 1830, on exercia d'interventor de Correus. En aquesta ciutat morí el 1840.

Blai Parera. Procedència: Viquipèdia

Un darrer estudiant de Santa Anna il·lustre per a l'Argentina fou Joan Antoni Toll i Bernadet, coronel de Marina i ajudant de Guillermo Brown, primer almirall de l'armada argentina. Nascut a Sant Andreu de Llavaneres el 1790, de ben jove fou enviat a Montevideo, passant a Buenos Aires el 1811, poc després de la proclamació d'independència.

Durant el setge de Montevideo de 1813 provocà la sublevació del vaixell espanyol Mercurio, que passà aleshores a formar part de les forces argentines. A partir d'aleshores es dedicà a navegar per l'Atlàntic sud per deixar les costes lliures de bucs reialistes, i fou el capità del primer vaixell argentí que aconseguí navegar a alta mar i enarborar la bandera del nou estat, amb un viatge fins a la Índia per aconseguir provisions.

Anys més tard participà també en la Guerra contra el Brasil i a la Guerra Grande contra Uruguai, Brasil, França i el Regne Unit. Morí el 1864.

Joan Antoni Toll i Bernadet. Procedència: Naucher.blogspot.com. Bitácola de cultura marítima <naucher.blogspot.com/2017/11/capitan-antonio-toll-y-bernardet-1790.html>

Tots quatre personatges són reconeguts a l'Argentina, on tenen monuments, poblacions, pintures i fins i tot emissions de segells dedicades.

Fonts i bibliografia: 

- APEPC 07-19 c. 69 n. 6. Plec de documents de l'Associació d'Antics Alumnes

- APEPC, Col·lecció d'exàmens.

- Bernades, Josep Maria. Els catalans a les Índies (1493-1830): Buròcrates-Clergues-Professions liberals I. Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya i Generalitat de Catalunya, 1992.

- Castells, Víctor. Catalans d'Amèrica per la Independència. Barcelona: Pòrtic, 1986.

- «En el pueblo catalán de Mataró nacieron tres argentinos ilustres», a El Hogar (Buenos Aires), 19/12/1947.

- Puigventós López, Eduard; Solé i Sabaté, Josep Maria. «Catalans en els processos d'independència americans», a Els catalans a les guerres del món. Barcelona: Ara Llibres, 2014, p. 97-115.

- Puigventós López, Eduard. «Catalans en l'emancipació de l'Amèrica Llatina», a Sàpiens n. 146 (setembre 2014), p. 26-33.

- Vázquez Rivarola, Horacio Guillermo. Los Tercios Españoles en la Defensa de Buenos Aires (1807-2007): Crónicas de su Gesta Heroica. Vigo: Grupo de Comunicación Galicia en el Mundo, 2008.

- Vilà Palà, Claudi. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972.