El paper de l'escolapi Antoni Mirats en la fundació de Buenos Aires (1892-1899)

 

El primer col·legi escolapi a l’Argentina fou al carrer Tacuarí de Buenos Aires, fundat pel P. Ramón Cabeza el 1870, potser influenciat per l’experiència de diversos escolapis vinguts de la Península Ibèrica uns quants anys abans, durant el procés d’exclaustració de 1835 a 1845, alguns dels quals s’havien quedat a viure, com a laics, al país. L’èxit fou gran i ben aviat obririen una sucursal pels alumnes interns. Tanmateix, l’experiència durà poc i se sap del cert que el 1882 ja no funcionava. Una altra fundació a Tucuman tampoc havia tingut èxit i semblava que l’orde hauria d’esperar-se força temps a intentar novament el seu establiment al país sud-americà.

Tanmateix, un sacerdot porteny, José Apolinario de las Casas, feu tot el possible perquè els escolapis es fessin càrrec d’una escola que volia obrir a la seva parròquia. Així, el 1891 es feu càrrec de la petició la Vicaria espanyola, per comissió personal del vicari Manuel Peña, qui envià quatre religiosos (tres d’ells incardinats la província de València i un depenent directament de la Vicaria) que s’establiren a Buenos Aires i cercaren un espai on poder obrir comunitat i col·legi. Aquest era molt petit pels 45 alumnes que de seguida s’hi apuntaren (havia de ser dins la jurisdicció de la parròquia del Socorro que dirigia l’esmentat de las Casas) i el capellà tampoc podia oferir una gran suma de diners, de manera que estaven molt estancats. Tot canvià, però, amb l’arribada de l’escolapi català Antoni Mirats Monsonís.

Nascut a Montgai (la Noguera) el 4 de gener de 1848, Mirats havia entrat a l'Escola Pia el 1865 a Balaguer i estudià a Moià. Carlí convençut, quan esclatà la Tercera guerra carlina abandonà el col·legi d’Igualada i s’uní a les forces del pretendent Carles VII, arribant a ser tinent coronel del seu exèrcit. Acabat el conflicte, s’exilià a França, on el bisbe de Perpinyà l’absolgué de possibles censures i pogué incorporar-se de nou a l'Orde el 1876. Exercí a Barcelona, Vilanova i Mataró, fins que fou nomenat rector de Buenos Aires, càrrec que desenvolupà fins que l'Argentina s’adjudicà a la província d'Aragó. Fou escollit aleshores vicari provincial (1897-1899), retornant tot seguit a Catalunya. Fou elegit provincial (1899-1909), essent el principal promotor dels viatges a l'estranger dels religiosos i de la fundació d’una casa a Lovaina (Bèlgica) amb la finalitat d'acollir-los. Durant el seu provincialat es fundaren Caldes de Montbui i l’Havana, però es tancaren Valls i Palma de Mallorca. Es retirà més tard a Vilanova fins que en 1919 fou nomenat Vicari General espanyol. En 1924 va renunciar al càrrec per la seva salut precària i es retirà a Sarrià, on morí el 27 d’octubre de 1928, als 80 anys.

Retornem, però, a l’Argentina. Qui havia estat el responsable de la fundació, José Doñate, fou nomenat Visitador General el 1892 i enviat a Xile, i es nomenà rector a  Mirats (qui també exercia de mestre de francès i d’aritmètica). Aquest prengué possessió del càrrec el 7 d’octubre i pràcticament només tingué temps a presidir els exàmens de final de curs (hem de pensar que les vacances d’estiu, a l’hemisferi sud, són, en termes generals, de desembre a febrer). Per aquelles dates el col·legi es traslladà de l’emplaçament original del carrer Suipacha a Santa Fe, se li concedí la incorporació al sistema nacional d’Educació i assolí ja la xifra de 110 alumnes.

Però l’espai era encara un obstacle perquè cada cop hi havia més alumnes i perquè, com explica el P.Poch, les condicions higièniques tampoc eren les exigibles per a una escola. Segons relata Juan Langan al Diccionario Enciclopédico Escolapio, vol. I (Madrid: ICCE, 1990, p. 351), el bisbat oferí aleshores un solar molt cèntric a l’Escola Pia, que la germana María Montarcé havia cedit a l’Església sempre i quan fos per a un orde religiós que es dediqués a l’ensenyament. Per indicacions de la senyora Montarcé, la propietat li retornà perquè pogués cedir-la directament als escolapis, sense intercessió episcopal, amb les dues úniques condicions que «la comunidad edificará en el lugar un colegio y después de su muerte los escolapios celebraran anualmente un oficio de difuntos [...]. La escritura de donación se extendió a favor del P. Antonio Mirats, porque el instituto carecía de personalidad jurídica; pero el colegio no se edificó [...]».

Mirats aconseguí, tanmateix, que el matrimoni format per Juan Manuel Villarino i Gertrudis Casalín els cedissin, el 1895, una illa de cases sencera, en un lloc encara per edificar però relativament a la vora del cèntric carrer Rivadavia.  «La donación imponía el deber de empezar poco menos que perentoriamente la construcción del futuro colegio; la comunidad carecía de los fondos necesarios. Hubo pues que lanzarse a buscar el dinero [...]. El P. Mirats, hombre social y hábil en ganarse la voluntad de las personas, se lanzó a la calle y consiguió algún dinero en donación con el que iniciar la construcción del magno proyecto. Consiguió además del Congreso nacional la suma de 500 pesos mensuales por el año 1896. También la Municipalidad contribuyó a la construcción del colegio exonerando a la comunidad de los impuestos que por ordenanza legal le correspondían». I és que el que es proposà no fou un col·legi petit, ans al contrari, un de ben gran, amb espai per a la comunitat, internat i església, pensat per a ser construït en quatre fases. En una carta enviada a la religiosa Júlia Serra, explicava que era necessari un edifici gran per a poder subsistir en una ciutat amb tanta competència com Buenos Aires, fet que requeria, llastimosament, una gran suma de diners.[1]

En aquesta mateixa carta, Mirats escrivia que «solo Dios sabe las dificultades que he tenido que vencer para conseguir establecernos en esta Capital. Hoy, bien que a costa de mi salud, tenemos Colegio acreditado, gracias a Dios; y estamos en camino de levantar un edificio, que será el mayor y creo que el mejor de los Colegios de Buenos Aires». Les obres s’acabaren durant el rectorat del P. Dionisio Fierro, amb moltes dificultats econòmiques i grans privacions, però sens dubte Mirats tingué un paper clau perquè poguessin tirar-se endavant. Les primeres classes tingueren lloc el 19 de març de l’any 1900.

Des d’un primer moment s’hi cursà tota la primària completa (de primer a sisè) i la secundària s’anà incorporant gradualment de 1893 a 1900. A ple funcionament acollia entre 1.300 i 1.400 alumnes, dels quals uns 200 eren interns.

El col·legi de Buenos Aires (anomenat després Calasanz), en una imatge antiga.
Font:

www.escolapios21.org/wp-content/uploads/2019/08/Colegio-Calasanz-Buenos-Aires.pdf

El 1897, però, s’esdevingué un gran canvi. Escriu el P. Poch que «muy adelantada debía estar la construcción del inmueble escolar cuyas proporciones habían impresionado al mismo Pontífice y halagüeña y pronta y numerosa debió ser la aportación en metálico que obtuvo de los hacendados de la Argentina, cuando para todos los Colegios de Argentina y Chile llegó el momento de una tal vez inesperada decisión: con fecha de 7 de junio de 1897 se declararon unidas a la Provincia de Aragón todas las casas Escolapias de ambas repúblicas por medio de un oficio que fue comunicado al M. R. P. Provincial de Aragón». Una reorganització que també propicià que la casa de Panamà passés a Catalunya; i que, en canvi, l’anomenada Generalidad de América només tingués domini directe sobre Santurce (Puerto Rico).

De retruc, Mirats fou nomenat Vicari General de les dues repúbliques, responsable per tant de les cases de Buenos Aires i Córdoba a l’Argentina; i Copiapó, Concepción i Santiago a Xile[2]. «[...] En calidad de Vicario Provincial y Visitador recorrió todos los colegios colocados bajo su inmediata y delegada jurisdicción», explica el Pare Poch, posant les bases per a la seva consolidació i oferint tot el suport necessari com a representant de l’orde perquè poguessin tirar endavant[3]. I, segons també Poch, aconseguí un emprèstit de la Congregació de Bisbes i Regulars, el 1898, per tal de poder acabar les obres del col·legi de Buenos Aires; i la benedicció i suport del cardenal Rampolla, que actuava en representació del Papa, del qual en conservem la còpia d’una carta enviada a Mirats que recuperà el P. Llogari Picanyol de Roma estant.

Quan Mirats retornà a Catalunya, a inicis de 1899, havia deixat un llegat que seria recordat pels escolapis argentins durant molt de temps. I potser aquesta experiència a Amèrica seria el detonant perquè, pocs mesos després, fos escollit Provincial català.

 

Fonts i bibliografia

- Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya

- fons Antoni Mirats (08 F0473).

- Fons Pare Poch, 10-31.4 núm. 161, El P. Antonio Mirats y la fundación del Colegio de Buenos Aires.

- Cardona, Antonio. «Mirats Monsonís, Antoni», a Vilà Palà, Claudi; Bandrés Rey, Luis [coord]. Diccionario Enciclopédico Escolapio, vol. II. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1983, p. 376.

- Langan, Juan. «Buenos Aires», a Bandrés Rey, Luis [coord]. Diccionario Enciclopédico Escolapio, vol. I. Madrid: ICCE, 1990, p. 351.

---

[1] APEPC, Fons Antoni Mirats (08 F0473), c. 5810, carta a Júlia Serra, 12 d’octubre de 1898. La religiosa li havia preguntat, en una missiva precedent, si fora bo per a la seva institució establir-se a la capital argentina. Mirats li contestava que un any enrere havia enviat un dels escolapis que tornaven a Espanya a veure a la seva superiora general, Àngels Bofarull, per manifestar-li «las dificultades que tendría para ustedes una fundación en esta capital. Hay aquí muchas religiosas dedicadas a la enseñanza. Para prosperar en esta gran Ciudad es menester levantar un gran colegio o edificio, que es como decir, es necesario disponer de un buen capital. Sin esto no se llama la atención, y apenas si se hace nada. Comunidades de Religiosas hay que, a pesar de su preparación y competencia para la enseñanza, viven en la mayor estrechez».

[2] Nomenà com a rector de Concepción l’escolapi igualadí Leandre Cuixart; i de Córdoba a Joan Collell, de Sant Cristòfol de les Fonts (la Garrotxa).

[3] En l’obituari de Mirats aparegut a Frailes y Monjas (desconeixem número, data i lloc d’edició d’aquest diari) es manifesta l’abnegació de Mirats per tal de poder tirar endavant el col·legi de Buenos Aires i es dediquen unes quantes línies justament a ressenyar que la bona feina que executà li valgué per als càrrecs desenvolupats a posteriori. «El acierto de sus gestiones y el éxito de sus empresas granjeáronle de tal suerte la confianza de sus Superiores que fue nombrado Vicario Provincial de los colegios de Argentina y Chile, cargo que simultaneó algún tiempo con el de Rector de Buenos Aires, y en él se condujo de tal guisa que visitó dos veces los Colegios de su jurisdicción con tan amplias facultades como si fuera Vicario General, hasta para cambiar Rectores y fomentando y alentando con tal ardor la marcha y el entusiasmo escolapios, que tuvo el consuelo, antes de finir su cargo, de ver la vida escolapia floreciente, la observancia vigorosa y empezadas las obras, en la capital del Plata, del grandioso colegio que había de ser en aquellas latitudes como la universidad de la piedad y las letras Calasancias».