La peça, un espai en els col·legis escolapis

 

Aquesta paraula no figura en el vocabulari escolar actual. Queda, però, en el record dels antics alumnes de secundària de les nostres escoles. A primària no hi havia peça.

 

Què era la peça? Era l’aula gran on s’ajuntaven diferents grups d’alumnes. Per exemple, si a primer de batxillerat hi havia dos grups (A i B) que per a les classes se separaven, per a estudiar, xerrades del professor, o altres qüestions, es reunien en una mateixa sala, coneguda com la peça. Si hi havia una sola línia, aleshores a la peça s’hi ajuntaven tots els alumnes, de primer a quart. En alguns col·legis la peça es podia dividir amb unes portes plegables per aprofitar més l’espai.

 

Escola Pia de Caldes de Montbui. Peça de 1r i 2n de Batxillerat, curs 1969-1970. Vegi's, al mig, les portes de separació per convertir-la en dues aules. Procedència: APEPC, 11-07-05, c. 2 n. 35.12

 

Els grups d’alumnes que es reunien en una peça formaven una secció i el religiós o laic responsable n’era el seccionista. Durant les hores de secció a la peça el seccionista podia atendre els alumnes de manera més personal, orientar-los, ajudar-los. Les xerrades que feia el seccionista a última hora eren de formació religiosa, social, personal: en alguns moments la Província donà temes per a les xerrades; el Mètode Uniforme (1798) ja n’assenyalà una llista per cada dia de la setmana. Els alumnes es dedicaven a estudiar i fer els deures escolars. Era lloc de convivència, de manera especial en els col·legis petits en què només hi havia una peça.

 

La Llei general d’Educació de 1970 creà la figura del tutor per a secundària. Així, la figura del seccionista perdia personalitat. D’altra banda, la manca de religiosos obligà a nomenar com a laics com a seccionistes i d’aquesta manera les hores de secció passaren a tenir la mateixa consideració que les hores de classe (en temps i sou). La peça tenia, doncs, els dies comptats: va acabar per desaparèixer i els alumnes entraren directament a les classes; l’estudi i els deures, a partir d’aleshores, s’havien de fer a casa.

 

Quan es creà la peça? Fins a mitjans del segle XIX, els alumnes de secundària només anaven a escola les hores de classe: les hores de més que s’hi quedaven estaven destinades a activitats religioses o per sentir les xerrades de final de jornada. Tanmateix, quan es varen anar perdent les subvencions municipals com a conseqüència de les desamortitzacions de béns municipals, els escolapis es veieren obligats a demanar una aportació econòmica a les famílies. No es cobrava per les hores de classe sinó per les hores extres: fou el moment en què a primària es crearen els recomanats o vigilats i s’allargà una hora al matí i una altra a la tarda [1]. Era totalment voluntari, tots tenien el mateix ensenyament, però n’hi havia que feien els deures escolars o les anomenades matèries d’adorn (música, dibuix) a l’escola en hores extra. A secundària també es crearen els recomanats o vigilats, que tenien les classes gratuïtes però pagaven per unes hores de més que dedicaven a estudis i a fer els deures escolars o matèries d’adorn. 

 

Crec que no fou fins després de la Guerra Civil, el 1939, que es començà a pagar sense aquesta distinció d’hores de classes i extres: tots igual, tot desapareixent els recomanats i vigilats (amb alguna excepció).

 

 

                                        Joan Florensa i Parés

 

 

[1] Vegi's l'article 150 anys de la regularització del anomenats alumnes vigilats o recomanats [20/12/2021]