150 anys de la regularització dels anomenats alumnes vigilats o recomanats: una solució a una etapa amb molts problemes econòmics i una legislació canviant

 

Aquest proper 2022 farà cent cinquanta anys d’un fet força transcendental per a l’Escola Pia catalana, que marcà un abans i un després en la concepció pròpia de la Institució i de la seva missió. Un fet a priori menor que, tanmateix, trobem a l’arrel del model que s’aniria consolidant els decennis posteriors: l’aprovació d’un pagament per a les tasques educatives que l’Escola Pia oferia i que féu aparèixer per primera vegada una diferenciació entre l’alumnat. Concretament, entre els gratuïts o externs, o sigui, aquells que continuaven rebent l’educació sense cost, i els anomenats vigilats o recomanats, els que es quedaven unes hores de més a l’escola a canvi d’un pagament monetari. Anem a pams, però, perquè tot plegat és fruit d’un procés més o menys llarg on les condicions pactades amb municipis i governs canviaren i els escolapis es trobaren amb uns ingressos força magres que féu que cerquessin solucions.

Col·legi de Sant Antoni, inici de segle XX. Sortida dels alumnes recomanats. APEPC.

Situem-nos a 1872. Quatre anys enrere, la reina Isabel II havia estat foragitada del país i, al pronunciamiento del general Topete del 18 de setembre de 1868, s’hi havien sumat diversos militars de rang (Serrano, Prim) que, amb les juntes revolucionàries sorgides a diversos punts del territori, havien donat pas a un nou període que a posteriori hem conegut com el Sexenni Democràtic, on s’hi intercalaren períodes d’inestabilitat i provisionalitat amb la temptativa d’una monarquia de caire liberal encapçalada per Amadeu I de Savoia, la proclamació de la República (unitària i federal) i dos cops d’estat que havien buidat el sistema de tot contingut democràtic i social. Entremig, s’havia produït la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors, l’esclat de la Tercera Guerra Carlina, de la Guerra dels Deu Anys a Cuba i l’aixecament cantonalista al País Valencià, Múrcia i Andalusia. Un període, per tant, d’ebullició política i social i de marcada inestabilitat.

L’Escola Pia hagué d’adaptar-se no només al marc general canviant, sinó també als canvis específics marcats per la nova legislació. Un decret del 12 d’octubre de 1868, per exemple, declarava extingides totes les congregacions fundades després de 1837, inclosos els escolapis (que, amb el recurs de protesta presentat el dia 19, aconseguiren que se’ls respectés). Un altre fixava que tots els mestres havien de tenir títol (i, per tant, amb els estudis propis escolapis no n’hi havia prou). I encara, un tercer decret, de gener de 1869, facultava a ajuntaments i diputacions a fundar establiments d’ensenyament sempre que volguessin i els poguessin mantenir. Però els liberals reconeixien que l’Escola Pia sempre havia estat “en armonía con el espíritu de la época” i que, per tant, no seria atacada. De fet, excepte a Terrassa, tots els ajuntaments aprovaren i defensaren els col·legis escolapis.

El primer conflicte seriós en aquest període sorgí el desembre de 1869: una nova llei obligava als funcionaris a jurar la Constitució; els escolapis, com a mestres d’institucions públiques, també havien de fer-ho, però s’hi negaren adduint que era antireligiosa. Explica Joan Florensa a El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular (Barcelona: Societat d’Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana - IEC, 2010, p. 303) que «en els municipis dels quals tenim informació, es produí un conflicte entre les dues entitats. A Mataró i Calella els ajuntaments anul·laren els acords amb els escolapis i buscaren mestres laics i aules noves; els escolapis, però, no varen perdre els alumnes sinó que continuaren igual. Els escolapis de Sabadell es negaren a jurar i en conseqüència l’Ajuntament els retirà la paga del primer ensenyament. A Olot tampoc no juraren i l’Ajuntament els instà a fer-ho una vegada i una altra sense aconseguir el jurament però sense aplicar-los tampoc les sancions que la llei preveia. Les relacions amigables de tots aquests anys que regnaren a Balaguer entre l’Ajuntament i els escolapis ens fa pensar que no es va fer cas de la llei».

Els anys següents hi hagué també alguns conflictes perjudicials per a la institució. L’estiu del 1870 l’Ajuntament republicà féu marxar els escolapis de Reus. A Sabadell, la mala maror portà al consistori a retirar la subvenció a l’Escola Pia i rescindir-ne els acords, el maig de 1873: l’escola fou convertida en caserna i l’església en presó i trigarien uns mesos a recuperar-les. A Moià, per la seva banda, l’estiu del 1873 s’ordenà als religiosos i novicis abandonar el col·legi, que es féu servir com a fortificació davant l’amenaça carlina.

Un altre moment destacat fou amb la Tercera Guerra Carlina, iniciada el maig de 1872. A Igualada els escolapis abandonaren el col·legi el 1874 i es traslladaren a l’interior de la ciutat, impartint les classes a la casa Jové; Puigcerdà quedà un temps aïllada i, si bé les classes no s’aturaren, sí que no pogueren examinar-se alumnes ni mantenir una correspondència amb les autoritats acadèmiques.

No hi hagué, per tant, una persecució de la Institució ni el tancament generalitzat de col·legis, per bé que sí que alguns conflictes, sobretot de caire polític, obligaren a fer canvis o a abandonar temporalment algunes comunitats. Tot i així, en l’àmbit econòmic sí que hi hagué repercussions serioses, que se sumaven a les conseqüències que s’arrossegaven de la desamortització de Madoz de 1855.

I és que si bé la desamortització de Mendizábal de 1835 no afectà a l’Escola Pia, al contrari, en fou beneficiària (els col·legis de Reus i Terrassa es feren aprofitant antics convents de franciscans o framenors; a Igualada un dels agustins; a Vilanova el solar d’un antic convent caputxí), la de Madoz fou molt diferent. Reprengué algunes vendes que amb l’anterior no s’havien pogut fer i estengué l’abast de la mateixa desamortització als béns de les institucions dedicades a l’ensenyament i també als béns comunals dels ajuntaments. Per tant, aquest fet, segons Florensa (2010, 285) «privà els escolapis del capital que havien anat creant al llarg de dos segles per assegurar-se la sustentació, i els ajuntaments en algun cas perderen els propis de què se servien per pagar els mestres escolapis».

Quedaren privats de peces de vinya i bosc susceptibles de ser arrendades, de censos per valors diversos, de camps de blat i oliveres… Però la derivada econòmica a escala municipal fou encara pitjor, ja que la desamortització, en prendre als ajuntaments terres i béns comunals (com per exemple molins, com passà a Balaguer), dels quals podien extreure’n un benefici, buidà les arques municipals i deixà els consistoris sense marge econòmic per complir amb els acords presos amb l’Escola Pia; una situació que s’anà agreujant amb els anys i que s’ajuntà amb l’ofensiva legislativa que hem comentat que succeí durant el Sexenni. Tanmateix, la pròpia tasca desenvolupada per l’Escola Pia; la pressió dels ajuntaments; i les dificultats de l’Estat per al finançament de l’educació propiciaren que, el 1876, Alfons XII aprovés una llei que deia que «teniendo en cuenta el fin piadoso y altamente humanitario a que se hallan destinados, se declaran exceptuados de la venta por el Estado ordenada en la ley de 1º de Mayo de 1855, los bienes y rentas que posee hoy en propiedad el instituto de las Escuelas Pías, y los que pueda corresponderle a virtud de sentencia dada a su favor en reclamaciones judiciales que tenga pendientes o que pueda intentar ejercitando acciones o derechos que le correspondan en la actualidad» (Florensa, 2010, 290).

Tot i així, el cas és que els ajuntaments anaven quedant-se sense recursos i les escoles, que en molts casos en depenien exclusivament, no tenien prou fons per tirar endavant. Els religiosos no cobraven però òbviament necessitaven una manutenció, ja fos monetària, en espècies o en forma d’horts i camps d’on extreure’n aliments o arrendaments; una manutenció que la desamortització havia estroncat i que la legislació havia dificultat. D’aquí que ja a inicis dels anys 60 ja es comencés a cobrar una petita quantitat als alumnes en algun centre, com Balaguer.

Davant d’aquesta situació, que empitjorava amb els anys, es produïa un greu dilema: com aconseguir garantir que l’educació fos gratuïta i popular, tal com manaven les Constitucions de l’orde, allò que havia estat la raó de ser de l’Escola Pia des del mateix moment de la seva fundació, amb la presa de mesures que asseguressin, al mateix temps, la subsistència de les escoles i comunitats? Què calia fer?

La solució vingué per oferir quelcom més enllà de l'horari escolar. Les escoles permetien que els alumnes poguessin quedar-se un temps després de les classes de matí i tarda per fer els deures, estudiar, o ampliar formació amb altres matèries, a canvi d’uns diners. Aquests alumnes prengueren el nom de vigilats o recomanats. Empesos per la necessitat i la inestabilitat en tots els àmbits, gairebé totes les escoles adoptaren aquesta pràctica, fins al punt que la Província no tingué més remei que regularitzar-la en el Capítol de 1872. Des de Roma els donaren suport i la Santa Seu ho acceptà. Aquest procediment, impensable només uns anys abans, es convertí, doncs, en un dels principals sosteniments de les escoles.

Però aquesta circumstància va fer que, allà on hi havia força alumnes, es produís una divisió entre recomanats i externs, que «de fet va ser la divisió entre la classe dels rics i la dels pobres. Aquesta classificació no volguda ni pensada, en un principi danyà la fama tradicional de l’Escola Pia; més d’un alumne dels externs o pobres se sentí discriminat, marginat o menystingut. A Sant Antoni la separació va ser fins i tot de locals: els recomanats anaven a l’edifici del carrer Sant Antoni amb la ronda de Sant Pau, mentre que els externs tenien les aules als edificis del carrer Sant Antoni amb Ronda Sant Antoni [...]. Els uns i els altres no es veien mai» (Florensa, 2010, 309). Aquesta diferenciació es donava, per tant, als col·legis més grans; als més petits la diversitat quedava esmorteïda en quedar tots inclosos a la mateixa aula.

L’enginy va fer que aviat es duguessin a terme altres iniciatives per obtenir diners extra, com oferir mitja pensió (Balaguer en fou pionera el curs 1867-1868); tenir una distribuïdora pròpia de llibres i material escolar per treure’n un petit rèdit de la venda; o llogar habitacions buides de religiosos o aules no emprades com a petits magatzems.

El cas és que el suport econòmic dels ajuntaments era cada vegada més escàs; les relacions amb l’Estat, cada cop més complicades; la legislació, més restrictiva; i les despeses, tanmateix, cada vegada més elevades. De manera que aquest model acabà per implementar-se arreu de manera permanent i, amb els decennis, la desaparició de les aules de gratuïts fou un fet i el pagament per a rebre l’educació quelcom habitual, tot i mantenir-se un seguit d’excepcions per garantir que diverses capes de la població poguessin tenir-hi sempre accés. Una extinció lenta però constant, imparable, del model fundacional d’escola, en què les administracions, essencialment els municipis, brindaven un local i la manutenció dels religiosos a canvi d’oferir una educació completa, formal, gratuïta i popular per a tots els nanos del poble o ciutat. Un model que amb la implantació de l’estat liberal i l’enfortiment de l’administració havia anat desfent-se i caient en desús, per bé que trigaria molts anys a desaparèixer del tot.