Els frares dominics i la naixent Escola Pia a casa nostra

 

A la Biblioteca de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia tenim un fullet que ens il·lustra sobre la nostra història més antiga. Porta el següent títol: La fuente del Parayso, oración panegyrica para el glorioso Padre, Maestro, y Principe de la Theologia S. Thomás de Aquino. Dixola el M. R. P. Agustín de Santo Tomás de Aquino de los Clerigos Regulares Pobres de la Madre de Dios de la Escuela Pia, Rector del Colegio de Moyá, en la Santa Iglesia de S. Catalina Virgen, y Martyr, de la Sagrada Orden de Predicadores, de la Ciudad de Barcelona, á los 8 de Março, segundo dia de las Fiestas, que le consagró su muy Illustre, y Docta Academia, en el año de 1684. Con licencia (Barcelona: Imprenta de Rafael Figueró, á los Algodoneros, 1684).

No hi ha cap dubte que l’autor del sermó és el pare Agustí Passante (Trepazi 1653 - Pozzuoli 1732), de qui vàrem parlar-ne fa poc en aquest mateix blog. Passante es formà al costat de l’escolapi Angelo Morelli (alumne de Tommaso Campanella i de Galileu) i d’Alfonso Borelli, prestigiós científic acollit a la casa de l’Escola Pia de Sant Pantaleó, a Roma. El cas és que Passante arribà a la Península el 1679 per reforçar el grup que intentava la fundació a Barbastre. Fracassat aquest intent, però, es va moure per Benavarri, Madrid i Saragossa buscant una població on assentar l’orde.

El P. Agustí Passante

Quan es presentà la possibilitat de fundar a Moià se li encarregà fer tots els tràmits davant del virrei de Catalunya i a Madrid, tasca que complí satisfactòriament, de manera que el 15 de setembre de 1683 es beneí la casa i capella de la primera fundació de l’Escola Pia a la Península. Tot seguit, el pare Passante s’incorporà a la nova comunitat.

Passante era intel·ligent, afable, amb do de gents: es guanyava fàcilment les persones. Per a la fundació de Moià tractà amb el virrei de Catalunya, Alexandre II de Bournonville, i a Madrid, entre d’altres, amb el nunci apostòlic Savo Milini, a qui dedicà el 1683 la publicació de tres panegírics. Durant la fam de 1687 a Moià i el seu entorn ordenà a la comunitat que sempre tinguessin la porta oberta per atendre els necessitats que s’hi acostessin. No sabem ni el  moment ni a través de qui aconseguí una bona relació amb els dominics del convent de Santa Caterina de Barcelona, tot i que suposem que l’hi introduí mossèn Jaume Boixó durant les gestions per a la fundació de l’Escola Pia a Moià.

Alexandre II de Bournonville

Tenim constància que entre els frares dominics i els escolapis les relacions sempre foren molt cordials. Josep Calassanç va ser familiar del bisbe dominic de Barbastre Felipe de Urriés, tractà amb els dominics del convent de Sant Jaume de Tremp i després a Roma freqüentà el convent de la Minerva on conegué Tommaso Campanella, a qui convidà a passar uns dies a la casa escolàpia de Frascati. Els dominics acceptaren de bon grat el naixement de l’orde que fundà Calassanç a partir de l’escola que obrí el 1597 a Roma. A Catalunya continuaren aquestes bones relacions i els dominics feren sempre costat als escolapis en les seves reivindicacions. No sorprèn, doncs, la sintonia entre els religiosos de Santa Caterina i el pare Passante.

Al segle XVII els dominics gaudien de gran prestigi i poder, que feia que dominessin la Inquisició i fins i tot tenien un religiós com a confessor del rei. Hi havia també frares dominics a totes les universitats i, pel cas de Barcelona, el convent de Santa Caterina era justament el símbol d’aquest poder i prestigi.

Santa Caterina acollia, també, l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino, una entitat existent a la ciutat durant els segles XVI i XVII. L’havia iniciat el virrei de Catalunya Francesc de Borja (1539-1543) per fomentar la devoció al sant, per fer-lo conèixer millor, i es mantingué activa fins que l’any 1700 l’Acadèmia del Desconfiats l’absorbí; una acadèmia que fou suprimida per Felip V per haver-se mostrat partidària de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió. Assumí les seves funcions, des de 1729, la Reial Acadèmia de Bones Lletres.

Dibuix del claustre del convent de Santa Caterina, desaparegut després de la crema de convents del juliol de 1835. Font: monestirs.cat

El primer reconeixement de l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino per part de l’Església és del juny de 1586 pel papa Sixte V, i en rebé la confirmació per Pau V el 1617. En formaven part els frares dominics, professors i alumnes de la universitat de Barcelona i altres personatges locals. Donaven molt relleu a la celebració del dia del seu Sant Patró, el 7 de març, amb actes religiosos, acadèmics i literaris.

El fet que demanessin el sermó del segon dia de la festa patronal de l’any 1684 al pare Agustí Passante era el reconeixement a aquella comunitat que s’havia fundat tot just el setembre anterior a Moià. El censor del bisbat, el doctor Luciano Marsal, mestre en arts, descriu l’escolapi com una persona de qui “la erudición es muy selecta, la elocución muy acertada, la travazón ingeniosa y todo muy ajustado” (p. [2] de la aprovació).

Els frares dominics de Barcelona reconeixien, doncs, l’Escola Pia com a present a Catalunya.

Un altre punt a tenir en compte en el fullet és el nom de l’impressor. Rafael Figueró Jové (1660-1751) era el fill d’una nissaga d’impressors procedents de El Figueró (el seu origen els portà el cognom) establerta a Barcelona el 1647. Es manifestaren sempre partidaris dels Àustries. Amb privilegi reial publicà la Gazeta de Barcelona, que durant el setge de 1713-1714 convertí en Gazeta de Barcelona – Diario del sitio. Felip V li retirà el privilegi reial, però pogueren continuar amb la impremta.

Com a conclusió d’aquests breus anotacions, val a dir que l’Escola Pia entrà a casa nostra de la mà de persones i entitats que després es posicionarien contra Felip V, fet que la condicionà posteriorment ja que a partir de la derrota a la Guerra de Successió es trobà sense aquells puntals que l´havien ajudat a establir-se aquí. Això també ens permet comprendre les dificultats en què es trobaren per mantenir un tarannà català, de compromís amb el país i la seva gent.