L'Afer Rimblas

         Fa uns mesos, a l’article sobre l’aportació escolàpia a l’arqueologia del país, anomenàrem l’escolapi Pere Rimblas Piferrer com un dels impulsors dels estudis de paleontologia a Sabadell i per les descobertes que feu a partir del seguiment de les obres de la línia de ferrocarril que, ara fa una mica més de cent anys, s’estaven fent en aquella població. Avui, però, tocarem una vessant ben diferent del personatge, descoberta arran d’una consulta que ens arribà aquest estiu i que propicià que analitzéssim tot allò que d’ell conservem a l’arxiu.

Pere Rimblas amb uns obrers del ferrocarril a Sabadell i una troballa paleontològica.
Font: Celià i Gelabert, Laura. Gestió del Patrimoni Paleontològic Català (s XIX‐XXI). Aproximació històrica a partir de l’anàlisi de col∙leccions.

El cas és que el Pare Rimblas, després del seu pas per diverses escoles, el 1933 es dirigí als seus superiors per demanar poder gaudir d’un temps de repòs perquè se sentia fatigat mentalment i física, però li fou rebutjat perquè, segons creien, no tenia una conducta moral adequada. I és que Rimblas feia del que comunament anomenem “curandero” (a la documentació apareix eufemísticament que practicava la medicina popular), rebent molta gent tant al col·legi on era com en una consulta que tenia llogada; i, entre la clientela, hi havia moltes dones, cosa que estava molt mal vista en aquells moments.

Els superiors aprofitaren l’avinentesa per advertir-lo que deixés aquesta ocupació o que seria sancionat, però ell no volgué malgrat aquesta possibilitat. Per intentar apaivagar la tensió cada cop més gran entre el religiós i la Cúria, fou enviat a Vilanova però, pel que es desprèn, el setembre de 1934 marxà sense dir res i faltant a les seves obligacions. A més, se l’acusà d’haver-se endut llibres, fòssils i altres. Per això fou acusat d’apostasia i excomunicat. Tot i així, seguí concelebrant misses, fet que va en contra del dret canònic. Rimblas buscà empara a Roma, adreçant-se en dues ocasions al Pare General, però no n’obtingué resposta.

Dolgut, decidí anar-se’n a Barcelona, on exercí de curandero i continuà fent misses tot i no tenir-ne la capacitat. Allà l’enxampà l’esclat de la Guerra Civil. Sentint-se amenaçat, com la gran majoria de religiosos del país en aquells moments, i sense comptar amb el suport dels escolapis, es posà en contacte amb el Pare General dels Frares Menors Franciscans (OFM) i amb el P. Pacedo, secretari de la Congregació de Religiosos, que li recomanaren fugir a França. Fora ja de Catalunya, anà a Roma, on vivia de fer misses a convents, però quan podien adonar-se que era escolapi i, per tant, demanar-ne referències, aleshores canviava. No passà mai per Sant Pantaleó, la casa general de l'Escola Pia.

Finalment anà a parar a Marsella on, amb la identitat falsa de Pere Ribalta, amagà les sancions que hi havia en contra seu i es féu passar com un de tants sacerdots que fugien de la persecució a Espanya. Així, aconseguí ser nomenat mossèn auxiliar de la parròquia de Sant Josep i rebre uns diners amb els quals pagava uns deutes, segons es desprèn d’un dels documents. Tenia molt bona consideració per part del mossèn principal i del bisbat.

Tanmateix, el març de 1941 l’Escola Pia s’assabentà d’on era i el Provincial, Manel Bordàs, escriví al bisbe per explicar-li que era un apòstata, que estava excomunicat i sancionat i que, per tant, no podia dir missa. Malgrat la defensa del rector de Sant Josep (que implorava a Bordàs que n’anul·lés les sancions per evitar que morís de gana en no tenir ocupació), com que Rimblas, davant el bisbe, reconegué la seva identitat real i que havia estat excomunicat (tot i no estar d’acord amb la sanció), aquest no tingué més remei que cessar-lo de les seves funcions. Rimblas demanà aleshores la seva regularització, però Bordàs li retragué la seva actuació i li recomanà que demanés l'exclaustració a Roma. El bisbe li digué que l’acceptava i que la demanés per tres anys; passat aquest temps, es comprometia a readmetre’l com a capellà al bisbat i que seria aleshores quan hauria de decidir si continuar a l’orde o bé secularitzar-se.

No sabem què passà a partir d’aquell moment, ja que se li perd el rastre documental. No ens torna a aparèixer entre la documentació fins al 1952, quan en una comunicació entre el Pare General (Vicenç Tomek) i el Provincial (Julià Centelles), es comenta, entre d’altres, que l’afer Rimblas havia quedat tancat per part del P. Bordàs i que “nosaltres” (o sia, la institució) no havien de fer-ne res. Sembla que Rimblas havia demanat, de Marsella estant, poder oficiar alguna missa en relació amb els escolapis, o bé que havia fet algun gest per retornar a l’orde; en aquest cas, diuen que ha de presentar els papers del seu bisbe conforme pot celebrar-les. Rimblas morí a Marsella anys més tard sense haver-se reconciliat amb l’Escola Pia.

I encara una mica més: els fets exposats permeten desmentir una de les històries que corren, encara avui dia, entre els cercles escolapis. El P. Joan Florensa recorda que s’explicava que, quan esclatà la guerra, un grup d’anarquistes baixava per la Ronda Sant Antoni de Barcelona, des de la Plaça Universitat, i que en arribar al carrer Sant Antoni giraren a l’esquerra per entrar cap al Raval. Es deia que el P. Rimblas, que la rumorologia situava entre els membres de la comunitat de Sant Antoni, estava en aquell moment al menjador de la comunitat (aleshores a sobre les arcades de l’església) i que, atemorit per aquell grup, tragué una pistola (no era estrany que alguns escolapis en tinguessin) i els disparà. Aquest, es deia, fou el motiu que provocà l’assalt a l’escola. Tanmateix, ara sabem que, si bé el juliol de 1936 el P. Rimblas era a Barcelona, no mantenia, almenys formalment, cap relació amb l’Escola Pia, i per tant no se li pot atribuir aquest fet.

Fonts documentals:

APEPC, Fons Pere Rimblas (08-F0582, caixa 5820) i Fons del Secretari Provincial (03/10).