El Pare Josep Rius (Mataró)
Quan els governs liberals de Juan Álvarez
Mendizábal i José María Calatrava, entre 1835 i 1837, promulgaren una sèrie de
mesures restrictives contra el clergat i d’altres desamortitzadores sobre els
béns de l’Església, es produí un autèntic terrabastall en moltes ordes i
congregacions, que perderen possessions, béns i privilegis davant un estat que
volia consolidar-se, tant pel que fa al model d’estat mateix, com per
aconseguir recursos davant la guerra civil contra els carlins que s’allargava;
uns carlins que rebien el suport de bona part dels religiosos de l’època. Els escolapis, en comparació amb altres
congregacions, encara en sortiren ben parats: foren exceptuats del tancament de
comunitats de menys de dotze individus; i si bé l’Orde fou suprimida, es
toleraren les seves cases i els seus béns no foren expropiats. Però el govern
deixà clar que tant ells com els hospitalaris de Sant Joan de Déu perdien el
caràcter religiós per ser considerats únicament com establiments d’educació i
beneficència, i cada ajuntament havia de ratificar que els volia al municipi[1].
En aquestes circumstàncies hi hagué força escolapis que quedaren exclaustrats, entre ells el P. Josep Rius i Riba. Rius (Mataró, 1786 – 1857) era mestre de retòrica, historiador i llatinista, i després del seu pas per Moià (1807-1810), Mataró (1810-1823 i 1828-1833) i Sabadell (1824-1828), retornava a Moià com a rector (1833-1840). Amb l’exclaustració se n’anà al seu Mataró natal, on aprofità per aprofundir en una de les seves passions: la història i l’arqueologia. Es dedicà a aplegar dades i testimonis de la història de la ciutat, especialment de l’etapa romana: textos d’escriptors clàssics, restes, làpides, estructures... tot plegat li serví per redactar articles diversos que acabaren consolidant-se en la publicació pòstuma Memorias históricas de la Ciudad de Mataró, con una muestra de los monumentos que conserva de la antigüedad (Impremta José Abadal, 1866), de la que en conservem diversos manuscrits originals a l’APEPC[2].
Rius
relaciona el nom d’Iluro amb un poblament basc anterior a l’arribada dels
romans, del qual només en quedaria aquest topònim. Però abans de res el que vol
demostrar és quelcom diferent: que l’Iluro romà es correspon, efectivament, amb
Mataró; i comença a enumerar les dades que donen suport a tal afirmació, en
contra dels que pensen en Pineda, Arenys, Lloret o l’associen amb el topònim romà
Baetulo (o Béturo).
En primer lloc, Rius cita
Plini el Vell i Pomponi Mela, que descriviren la costa catalana al s. I dC,
així com Ptolomeu, on el topònim apareix com Aluro. En tot cas, sempre la
situen entre Baetulo (Badalona) i Blandae (Blanes), força abans que el riu
Larno (el Tordera). Mataró presenta força restes romanes, que reforçarien
aquesta associació. Rius no entén com Narcís Feliu de la Penya als Anales de Cataluña[3]
o Jeroni Pujades a la Crónica Universal[4]
citen Mataró en relació a Baetulo; o com el monjo premonstratenc Jaume Pascual
volgué demostrar que el topònim Baetulo seria una corrupció d’Iluro i es
tractaria, per tant, de la mateixa ciutat. I critica també les teories d’Antoni Puigblanch,
qui es ventava d'haver desxifrat l'alfabet iber a partir d'una col·lecció de
monedes que havia vist a Londres i d'unes inscripcions iberes d'un medalló de
Pompeu. A partir d'aquest fet, relacionava Iluro amb el déu de la Lluna i plantejava
que el nom de la ciutat voldria dir «Temple de la lluna»[5].
Una
segona prova que argumenta és que estudiosos com Pere de Marca a Marca Hispánica[6]
o Jeroni Finestres a Sylloge
Inscriptionum Romanarum[7]
sí que associaven Mataró i Iluro. I la definitiva, que «habiendo dirimido toda cuestión una lápida
que lleva inscrito el nombre de Iluro, y se halló no muchos años ha en dicha
ciudad»[8]. Es
refereix a l’estudi que féu d’una làpida romana excavada el 1814 al centre de
la ciutat, i que permeté relacionar fefaentment els dos topònims, Iluro i
Mataró.
Rius
dedica també dedica unes pàgines dels seus manuscrits a parlar del Mataró romà
com a població de ciutadans, i basa la seva exposició en els textos antics,
però sobretot en les inscripcions de làpides que tenia al seu abast; en
mosaics, sepulcres, monedes i fragments d’estàtues o ceràmica, algunes de les
quals són interessants perquè no han arribat fins als nostres dies.
El Pare Eduard Llanas (Vilanova i la geltrú)
 |
| Imatge: APEPC |
Fou aleshores que, en una d’aquestes
passejades, anà a Sant Miquel d’Olèrdola, un recinte on se sabia que hi havia
restes arqueològiques però mai ningú s’havia preocupat de fer-hi res. I se li
ficà entre cella i cella que ja ho faria ell: dit i fet, «el Padre Llanas
empezó a escarbar, limpió la basura y las hierbas, admiró aquellas sepulturas
antropomórficas. Eran las primeras excavaciones que se realizaban. Dio a
conocer aquellos restos publicando una descripción en el Boletín del Ateneo de Vilanova y la Geltrú [...]»[9].
A inicis d’abril de 1883 fundà a Vilanova una
delegació de l’Associació Catalana d’Excursionisme, que a banda de la pràctica
esportiva era també una oportunitat de conèixer el territori i fomentar estudis
i investigacions de caire científic, ja fos en el camp de la història com de la
botànica, la biologia o l’art. N’esdevingué el primer president, i proposà una
metodologia a l’hora de fer prospeccions o intervencions arqueològiques, que
seria un altre dels objectius de l’entitat.
Inicialment se centraren en el conjunt
monumental d’Olèrdola, per després provar sort, també, en la localització de la
vil·la romana de Mendiculeia, entre el Cinca i el Segre, en una notícia que
transcendí l’àmbit exclusivament local. Historiadors i arqueòlegs del país li
escrivien per demanar-li exemplars de les memòries arqueològiques, o en feia
conferències. Però «el Padre Llanas no tenía suficiente y partiendo de la
hipótesis de que había una vía romana que pasaba por la costa del Garraf además
de la del interior que trascurría por Vilafranca del Penedès, con los demás
miembros de la delegación comenzó las búsquedas y organizó una excursión.
Llegaron a las siguientes conclusiones: realmente pasaba por el Garraf una
segunda vía romana que enlazaba Barcino con Tarraco; en esta vía era necesario
situar la ciudad romana Stabulum Novum, seguramente la actual Vilarenc, en el
término de Calafell. En este lugar encontraron unas termas romanas grandes, lo
que les hizo pensar que se trataba de una ciudad importante. Esta exploración,
hecha en 1883, se puede considerar la primera excavación de una villa romana en
Cataluña de carácter científico»[10].
Aquesta qüestió va fer que fos proposat i acceptat com a membre de la Reial
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; i, en el seu discurs, cità justament a
Josep Rius, com a referent escolapi que amb la seva tasca permeté identificar
la capital del Maresme amb l’antiga Iluro.
El Pare Joan Solà (Terrassa)
 |
| Font: APEPC |
Joan Solà Coromines (Moià, 1873 – 1935) féu de mestre de ciències naturals, llatí, anglès, francès, castellà i comerç a Sant Antoni (1895-1902), Morella (1902-1909), Guanabacoa (1909-1912), Cárdenas (d’on esdevingué fundador i primer rector, 1912-1915) i Terrassa (1915-1932)[11]. Però és reconegut sobretot per la seva tasca botànica i paleontològica, tot i que també féu incursions a l’arqueologia (troballes de l’Edat del Ferro a Terrassa, estudi i restauració de l’ermita de Sant Salvador de les Espases) i a la història (sobre Na Guilleuma de Montcada o la masia de can Torrella de Matadepera). Era membre de la Institució Catalana d’Història Natural, soci honorari del Centre Excursionista de Terrassa i gran col·laborador d’aquesta entitat; de fet, publicà diversos estudis, tant de les troballes de flora i fauna d’èpoques pretèrites com d’exemplars botànics actuals, al mateix temps que redactà una de les primeres obres monogràfiques sobre Sant Llorenç del Munt[12] i fou l’ànima de la restauració i recuperació de l’ermita de Sant Salvador de les Espases (Olesa de Montserrat) i les investigacions històriques que s’hi associaren[13].
Joan Solà organitzà sortides amb grups d’excursionistes terrassencs per tal de fer excavacions a la zona de Sant Llorenç del Munt, «aconseguint el descobriment de diverses sepultures de l’època goda, la troballa d’una magnífica i interessant sivella del segle V i la de nombrosos fragments de ceràmica eneolítica»[14].
 |
| Sivella de Coll d'Eres. Imatge: Rafael Aróztegui |
El Pare Bernat Noguera (Tàrrega)
També val la pena
ressenyar la tasca del pare Bernat
Noguera i Sala (Vic, 1894 – Barcelona, 1929). Professor de ciències, fou enviat
a Morella, Balaguer, Tàrrega i Sant Antoni. Tingué, emperò, una trajectòria
curta: patia de problemes de salut i morí d’una broncopneumònia amb només 35
anys.
Membre numerari
de la Institució Catalana d’Història Natural, de Tàrrega estant Noguera
s’enduia alguns alumnes els dijous a la tarda i els dies festius a les
excavacions del Castell del Mor i el Tossal Rodó de Verdú (l’Urgell), on
recollien fragments de ceràmica que després oferien a l’Institut d’Estudis Catalans[15].
Arran d’aquesta experiència, tingué la idea de fundar el Museu Targarí i el que
en seria el seu òrgan de difusió, l’Arqueta,
de la qual només en sortirien dos números, un dels quals publicà una imatge
d’un vas de ceràmica ibèrica reconstruït justament per l’Institut d’Estudis
Catalans, i que havia trobat amb els seus alumnes. Es convertiria en l’ànima
del museu[16].
El P. Noguera dedicava moltes hores a netejar
la ceràmica, que després enviava a Barcelona perquè en fessin una classificació
i verificació; però «quan tot semblava que els primers passos infonien
optimisme, en finalitzar el curs 1921-1922, el P. Bernat fou traslladat a una
altra comunitat, motiu que va paralitzar tota actuació, ja que era ell qui en
tenia la plena direcció i organització. L’any 1926 va ser destinat a la nostra
ciutat el P. Pere Rimblas, que va intentar novament organitzar les excursions:
tanmateix tenia altres aficions, una d’elles, la vida de les abelles [...]»[17]. De
fet, amb al seva marxa el Museu fou traslladat del seu emplaçament original a
altres dependències, i tot i que el P. Rimblas va voler revitalitzar-lo
(1926-1932), tenia altres ocupacions, com hem dit les abelles i la
botànica.
J. Viladot-Puig publicà un article a la revista Tàrrega on es planyia de l'estat de l’espai on estaven exposades les peces. «El local és pèssim. Humit i ombriu, tan bon punt hi entreu, s'aferra al vostre cervell la idea de l'oxidació per causes diverses totes dimanades d'aquelles fatals condicions, de la resta dels materials. La instal·lació pobríssima i rudimentària, fa que tot estigui a mercè de la pols, dels agents atmosfèrics i, ço que es pitjor tal volta, a l'abast de la primera mà barroera que atrevidament vulgui allargar-se»[18]. El P. Noguera es mostrava dolgut per aquesta situació, malgrat la bona fe dels escolapis, que seguien acollint el museu; i més quan li comunicaren que s’hagués perdut, fins i tot, el catàleg museístic realitzat per ell mateix. S’oferí fins i tot a refer-lo, ja que encara recordava la filiació dels objectes[19]. Però al final sembla que la seva tasca acabà per perdre’s.
 |
| Vas de ceràmica aparegut a l'Arqueta, núm. 2 (1921) |
El Pare Pere Rimblas (Sabadell)
Sobre
Pere Rimblas Piferrer (Sabadell, 1880 – ?) és de destacar la vinculació amb la
seva ciutat natal, on fou creador del Centre Excursionista de Sabadell (1919) i
hi impulsà la paleontologia. Laura Celià exposa que justament «a Sabadell, la trajectòria
paleontològica no recaigué tant a sobre el centres excursionistes (arribà a
haver‐n’hi tres a l’hora), almenys, en una primera etapa. Els articles sobre geologia
i fòssils els escrivia el Pare Rimblas, que fou professor i influència d’un
jove afeccionat a les ciències naturals que acabaria nodrint‐se d’aquesta
riquesa i donaria un tomb a la paleontologia catalana i europea. El Pare
Rimblas no només era conegut per la seva vessant didàctica i excursionista. El
1925, quan l’empresa dels ferrocarrils començava les obres per dotar la ciutat
d’una nova estació, ell i Vicenç Renom s’encarregaren de fer el seguiment
paleontològic de les obres. Aquesta petita prospecció fou altament fructífera
ja que donà lloc a la troballa de fòssils de mastodont i d’altres espècies del
miocè. La troballa va tenir molta repercussió mediàtica i fou notícia en els
diaris sabadellencs durant uns quants dies»[20].
El reconegut Miquel Crusafont havia estat alumne de Rimblas i quedà fortament
influenciat per ell en la seva trajectòria professional.
Rimblas
escrivia al Diari de Sabadell i sa
Comarca i, de fet, és molt interessant el seguiment que fa de les obres del
ferrocarril, on repassa les descobertes fetes (entre elles, un exemplar de Cheirogaster
arrahonensis, una tortuga que
acabaria prenent el nom romà de la ciutat, Arraona), i reivindica la
necessitat de crear un museu local com a eina de formació i sensibilització
pels ciutadans.
El nom de Rimblas també ens ha aparegut a Tàrrega; tanmateix, els seus alumnes deien que estava més interessat, en aquell període, per les abelles. Tot i així, hem vist que al Butlletí del Centre Excursionista "Sabadell" també dedicà algun article a parlar de la Segarra, en aquest cas del jaciment ibèric i romà de Florejachs[21].
 |
| Pere Rimblas amb uns obrers del ferrocarril i una troballa paleontològica. Font: Celià i Gelabert, Laura. Gestió del Patrimoni Paleontològic Català (s XIX‐XXI). Aproximació històrica a partir de l’anàlisi de col∙leccions. |
El Pare Sebastià Pubill (Balaguer)
 |
| Imatge: APEPC |
Sembla que el P. Noguera, durant la seva breu estada a Balaguer, també havia fomentat l’estudi per la prehistòria entre els seus alumnes, i que havia gestat un incipient Museu de Balaguer[22]; tanmateix, qui realment sobresortí en aquesta mateixa tasca fou el P. Salvador Pubill (Moià, 1879 – Balaguer, 1939).
Pubill
havia arribat a la capital de la Noguera el 1916, després d’una estada a Cuba,
i ja no se’n mouria fins a la seva mort. Inicià els seus estudis sobre la
prehistòria per casualitat: «Durant la primavera de l’any 1930 – explica ell
mateix – vaig començar a recollir fragments de ceràmica de diferents llos de la
contrada de Balaguer amb la fi particular de tenir petits records de punts
històrics o més coneguts dels voltants»[23].
Estudià amb profunditat les peces trobades a Montmur, i convençut que havia fet
una descoberta important, a l’estiu se n’anà a comparar el que ell tenia amb el
que hi havia exposat al Museu d’Arqueologia de Barcelona; efectivament, es
corresponien. Fou aleshores que «invità els experts locals a visitar les peces
trobades i conservades en el seu petit i incipient museu. La notícia sortí a la
premsa local i provincial. El Centre Excursionista Balaguerí s’interessà pel
jaciment. El 15 de febrer de 1931 el Dr. Pere Bosch Gimpera, amb altres
professors de la Universitat de Barcelona, visità Montmur, el museu del Centre
Excursionista de Balaguer i el petit museu dels escolapis. Confirmaren
l’autenticitat i la importància de les descobertes del P. Pubill»[24].
Sovint,
aquestes prospeccions que feia Pubill (o d’altres escolapis), les feien
acompanyats d’alumnes, especialment externs. Així complementaven els estudis de
comerç o els darrers cursos de primària amb la descoberta del món antic i una
formació alhora científica i humanista, que els obria les portes a d’altres
camps.
El Pare Francesc Llenas (Porqueres, Pla de l’Estany)
 |
| Imatge: APEPC |
Per últim, fer només un breu esment al P. Llenas (Moià, 1910 – Barcelona, 1985), qui fou Provincial de l’Escola Pia de Catalunya entre 1955 i 1961 i de 1964 al 1967. I és que el 1965 Llenas autoritzà i engrescà les excavacions a realitzar al Castell de Porqueres, de propietat escolàpia, sempre i quan es respectés als parcers[25].
[1] Per a més informació, vegi’s Florensa i Parés, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de
Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Societat d’Història de
l’Educació dels Països de Llengua Catalana: IEC, 2010, p. 249-260.
[2] Entre d’altres, a APEPC, 08-03 c. 170, carpeta núm.
1; i a 08-03, c. 198. Tenim també fotocòpies del que
sembla el darrer manuscrit que, procedent de l’arxiu de Santa Anna, anà a parar
a l’antiga biblioteca popular de Caixa Laietana, avui dia Biblioteca Popular
Fundació Iluro, on tanmateix no consta en el catàleg.
[3]
Feliu de la Penya i Farell,
Narcís. Anales de Cataluña (3 vol.).
Barcelona: Editorial Base, 2009.
[4]
Pujades, Jeroni. Crónica Universal del Principado de Cataluña
(8 vol.). Barcelona: Impremta de José Torner, 1829-1832.
[5]
Vellvehí i Altimira, Jaume. «Notes sobre el topònim Iluro
per a un estat de la qüestió dels noms de Mataró», a XII Sessió d’Estudis Mataronins, Mataró: 1995, p. 168.
[6] Marca,
Pierre de. Marca Hispànica, o país de
frontera hispànica. Barcelona: Llibreria Josep Sala i Badal, 1965.
[7] Finestres
i de Monsalvo, Josep. Sylloge inscriptionum romanorum quae in principatu Catalauniae vel
exstant vel aliquando exstiterunt. Cervariae Lacetanorum:
Typis Academicis, per Antoniam Ibarra, viduam, 1762. Disponible a <
https://books.google.es/books?vid=BNC:1001963724&hl=ca&printsec=frontcover&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false>.
[8]
Memorias históricas de la Ciudad de
Mataró..., p. 4.
[9]
Florensa i Parés, Joan. «Padre Eduardo Llanas y Jubero
(1843-1904)», separata d’Analecta
Calasanctiana núm. 125 (gener-juny 2021), p. 203.
[10]
Florensa i Parés, Joan. «Padre Eduardo Llanas y Jubero
(1843-1904)», p. 205.
[11] Florensa i
Parés, Joan. «El P. Joan Solà i Corominas, director de
Cárdenas», a Modilinanum núm. 18
(1998), p. 29-38.
[12]
Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt.
Terrassa: Centre Excursionista de Terrassa, 1935 (reeditat el 1984).
[13]
Història de Sant Salvador de les Espases.
Terrassa: Morral, 1929 (reeditat el 1990 per les Publicacions de l’Abadia de
Montserrat). Una llista de les seves publicacions a «Record del Pare Joan Solà, en el 50è
aniversari del seu traspàs», a Arxiu del
Centre Excursionista de Terrassa, núm.42-43, juliol-desembre de 1985, p.
961-962.
[14]
Fabra i Bofill, A. «A la memòria del Pare J. Solà, Sch.
P.», a La Croada. Portantveu de la Unió
Local de Grups de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, núm. 4
(juliol 1935), p. 31.
[15]
Vidal i Sastre, Josep Maria. «Antecedents museístics»,
a Nova Tàrrega (16/01/1988).
[16] Baburés i Carrera, Josep. «P. Bernat Noguera i Sala, escolapi
fundador del museu targarí», a Nova
Tàrrega, dies 03/03/1990 (I) i 10/03/1990 (2). I Espinosa i Marsà, Jaume. «El llarg
camí del museu de Tàrrega», a Urtx núm. 1 (1989), p.
143-157.
[17] Vidal i Sastre, Josep Maria. «Antecedents museístics».
[18] Tàrrega. Revista
mensual il·lustrada, núm. 2
(01/08/1928), p. 2-3.
[19] Carta del Pare Bernat Noguera a Josep M. Vidal i
Sastre, datada del 1928. Espinosa i Marsà, Jaume. «El llarg
camí...», p. 147.
[20] Celià i Gelabert, Laura. Gestió
del Patrimoni Paleontològic Català (s XIX‐XXI). Aproximació històrica a partir de l’anàlisi de col∙leccions. Barcelona: Màster
en Gestió de Patrimoni Cultural (Universitat de Barcelona), 2008, p. 52-53.
[21]
«Estació ibèrico-romana de
Florejachs», dins Butlletí del Centre
Excursionista "Sabadell", núm. 19 (gener-febrer 1928), p.338-340.
A APEPC, c. 5360 núm. 12.
[22]
Pla i Muntanya núm. 112 (23/09/1929),
p. 2.
[23]
Florensa i Parés, Joan. Tres-cents anys de l’Escola Pia de Balaguer.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 193.
[24]
Florensa i Parés, Joan. Tres-cents anys de l’Escola Pia de Balaguer,
p. 193. Pubill deixà escrits tres articles parlant de la descoberta a Memòria del Centre Excursionista Balaguerí,
curs 1930-1931 (p. 4-13 i 31-32); núm. 3 (juliol-desembre 1931, p. 13.15); i
núm. 5 (desembre 1933, p. 19-22).
[25]
APEPC 03-10, núm. 279/1965.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada