La generació de 1850 de l'Escola Pia Sant Antoni: la flor i nata del país

Hi ha documents que, sota una aparença purament cerimonial, amaguen autèntics tresors sociològics. Això és el que passa amb un petit llibret titulat Bodas de Oro Escolares. Celebradas por los alumnos internos de las Escuelas Pías de Barcelona en 13 de mayo de 1900, publicat per la Tipografia de Luis Taso l'any 1901, i que conservem a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya.

Portadella del llibret Bodas de Oro Escolares conservat a l'APEPC.

Més enllà dels discursos institucionals en una trobada d’aquest caire, on es recullen els fonaments formatius que han marcat a una o diverses generacions, els professors que recorden o bé algunes anècdotes divertides, en aquest cas concret el valor real d'aquesta publicació rau en els noms dels seus assistents: un grup d'antics alumnes interns que a mitjans del segle XIX van conviure a les aules i que, anys més tard, esdevindrien figures clau de la societat, la cultura i la política catalana.

A mitjans del segle XIX, Barcelona era una ciutat en plena ebullició. Les muralles estaven a punt de caure, la Revolució Industrial transformava l'economia i una nova burgesia necessitava, imperativament, instruir els seus fills per liderar el nou rumb del país. En aquest context, l'any 1857 es va aprovar la famosa Llei Moyano, la primera gran llei d'educació de l'Estat espanyol. Aquesta norma va intentar posar ordre al caos educatiu, tot estructurant el sistema en tres nivells (primària, secundària i universitat); establint la gratuïtat efectiva de la instrucció primària per a qui no la pogués pagar; i instituint un currículum educatiu per a cadascun dels nivells, que havia d’ésser avaluat a partir dels exàmens als alumnes de totes les escoles del país per part dels instituts provincials nomenats a cada zona.

Tot i l'intent de l'Estat per controlar l'educació, però, les estructures públiques eren febles i no disposaven de prou recursos: faltaven escoles, mestres, inversió educativa, formació. És aquí on els ordes religiosos —que històricament havien assumit aquesta tasca— van esdevenir un pilar fonamental per cobrir la demanda de les classes mitjanes i altes, especialment a través dels internats, l'opció preferida per les famílies de fora de Barcelona o per aquelles que buscaven una formació d'elit.

Dins d'aquest mapa educatiu, l'Escola Pia de Sant Antoni es va erigir com un dels centres de referència acadèmica més prestigiosos. Els escolapis no només oferien una formació rigorosa en lletres i ciències, sinó que el seu model de pupil·latge (els alumnes interns) creava una comunitat tancada on es fomentaven valors com el deure, l'esforç i una xarxa de contactes que, en molts casos, duraria tota una vida. La tradició escolàpia de Pietat i Lletres, o sia, de foment de la moral cristiana i d’un ensenyament fort, era la base sobre la qual bastir els coneixements dels seus alumnes.

És curiós que els propis organitzadors de la trobada que acabaria donant lloc a la present publicació indiquin que es trobaren, alguns d'ells, a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, i que acordaren reunir-se "el último año del siglo" per tal de celebrar les bodes d'or escolars. Durant els següents dotze anys, la idea, lluny de dissoldre's, es va estendre i es va fer més simpàtica. Per això, el 1899 recolliren adhesions, comptaren amb la complicitat dels escolapis d'aleshores i redactaren la següent convocatòria, enviada el mes d'abril de l'any 1900: 

«Los abajo firmados, condiscípulos en el colegio de las Escuelas Pías de ésta en el año 1850 y sus compañeros salidos en los cursos inmediatos anteriores o ingresados en los inmediatos posteriores, con motivo de la coincidencia de haberse hallado reunidos en tan bella edad a la mitad de este siglo XIX, fecundísimo en progresos y novedades notoriamente para esta ciudad, se proponen celebrar "boda de oro escolar" del colegialato en este año 1900, el segundo domingo del próximo mes de Mayo, con el obtenido beneplácito de los RR. PP. bajo el siguiente programa: 1º Dedicarán píos sufragios en la iglesia de San Antón Abad a los compañeros difuntos. 2º Cumplimentarán a la Rda. Comunidad, se reunirán para el cambio de impresiones y comerán en los antiguos locales que fueron su morada hace medio siglo; 3º Visitarán a los actuales colegiales, sus sucesores, en el nuevo y grandios Colegio de Sarriá».

Fins a 39 dels antics alumnes signaven la convocatòria, alguns de molt cèlebres.

Així, quan repassem els noms no només dels signants, sinó de les tres promocions que es van retrobar l'any 1900, cinquanta anys després del seu pas per l’escola, ens adonem de la magnitud del planter de Sant Antoni, que reunia tant representants de la vella noblesa com dels nous comerciants o industrials i de professions liberals. Entre els assistents i participants hi trobem perfils d'allò més diversos, com per exemple...:

Miquel Aixelà: De família vinculada al comerç tèxtil i a l'administració colonial a Cuba i Filipines.

Sebastià Anglí: Relacionat amb la nissaga de terratinents que va urbanitzar l’aleshores vila de Sarrià.

Francesc de Bofarull i Sans: Historiador i prestigiós arxiver que va arribar a dirigir l'Arxiu de la Corona d'Aragó, deixant una petja profunda en la conservació del passat de la ciutat de Barcelona i de Catalunya.

Lluís Buxeres: Advocat de renom i membre de la burgesia benestant, recordat també pel patrimoni familiar de Can Buxeres, a l'Hospitalet de Llobregat.

Frederic i Josep Cabot: Membres d’una cèlebre família d'argenters i joiers de Barcelona.

Bonaventura Carbonell: La família feu fortuna a Cuba i deixà un llegat arquitectònic modernista prou reconegut a Sitges (la casa del Rellotge).

Josep de Càrcer, Marquès de Castellbell: Aristòcrata i terratinent, membre de l'alta noblesa catalana, el llegat del qual va quedar vinculat al patronatge social de l'època.

Joaquim Maria de Castellarnau: Enginyer i científic de prestigi internacional, expert en histologia de la fusta i la microfotografia aplicada a la ciència, arribant a ser membre de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales.

Josep Coroleu i Inglada: Historiador i polític clau de la Renaixença, va dirigir La Revista de Catalunya i va defensar el dret civil català.

Emili Cros Isart: Representant de indústria química al Vallès.

Tomàs Josep Dalmau i Garcia: Un dels pioners industrials de Catalunya, estretament lligat als inicis de la introducció de l'electricitat (fundador de Dalmau i Fills) i la innovació tecnològica al país.

Salvador Feliu de la Peña: Descendent de la important nissaga de comerciants, un els quals, Narcís Feliu de la Penya, és conegut per la seva posició austriacista i escriure obres com els Anales de Cataluña i el Fénix de Cataluña.

Onofre Fisas: Els Fisas eren una família de propietaris rurals i burgesos amb vincles molt forts a Molins de Rei i Barcelona.

Casimir Girona: És un dels famosos germans Girona, una de les nissagues financeres i constructores més poderoses de la Catalunya del segle XIX (fundadors del Banc de Barcelona, impulsors del Canal d'Urgell i de la Maquinista Marítima i Terrestre).

Francisco Godó: Membre de la coneguda família Godó (originària d'Igualada però instal·lada a Barcelona). D'aquesta mateixa línia familiar sortirien els fundadors del diari La Vanguardia.

Joan Guarisio: Els Guarisio eren una família de comerciants d'origen italià que es van establir a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX, obrint negocis de teixits o lliures d'estampats.

Albert de Sicília Llanas i Castells: Escriptor, dramaturg i periodista de ploma esmolada, una de les figures del món cultural i literari de la Renaixença.

Josep Milà: El cognom Milà es relaciona amb advocats, polítics i industrials tèxtils; però el més conegut és que d'aquesta mateixa gran família sortirien, dècades més tard, els promotors que van encarregar la famosa Pedrera a Antoni Gaudí.

Josep Manubens: Els Manubens van ser una de les nissagues de fabricants tèxtils i filadors de cotó de la Catalunya Central.

Pere Missé: Provinent d'una família del Maresme dedicada al comerç marítim d'ultramar i, posteriorment, al gènere de punt.

Fidel de Moragas i Nonit Montobio: Representants de famílies de l'alta burgesia lligades a la judicatura i l'administració de Barcelona.

Antoni Nuix: Els Nuix eren una família de l'antiga petita noblesa i mitjana burgesia catalana molt arrelats a l'àrea de Cervera i Vic, però amb branques professionals a Barcelona dedicades a l'advocacia i la gestió de grans patrimonis.

Eugenio Puigmartí: Hereu del Vapor Nou de Sants, una de les fàbriques tèxtils de cotó més grans de l'època.

Victorià Robert: Membre d'una influent nissaga d'indians i financers. Els Robert van estar vinculats al comerç amb Amèrica, a la banca i van ser els propietaris del famós Palau Robert.

Antoni, Josep i Teòdor Romà: Tres germans (o cosins) d’una família molt activa en el comerç de gèneres i teixits a la Barcelona vella, expandint-se més tard cap a la indústria  manufacturera.

Josn i Ramon Romaní Puigdengolas: Membres d'una de les nissagues de juristes i notaris més prestigiosos, essencials en la defensa del dret català.

Ubaldo Romero:  Periodista, escriptor i polític de tendència republicana.

Joaquim i Josep Oriol de Sentmenat: Representants de la més alta noblesa del país (marquesos de Sentmenat i Ciutadilla).

Pau Turull: Un dels màxims representants de la indústria llanera de Sabadell i fundador del Banc de Sabadell. Representa el poder industrial de les comarques properes a Barcelona, que enviavea els fills a formar-se a la capital.

Marcel·lí Umbert: El cognom Umbert és un dels més coneguts del sector tèxtil del cotó a Granollers i rodalia.

Ramon de Valls i de Barnola: Jurista; personalitat reconeguda dins l'àmbit del dret i l'alta societat de finals de segle.

Guillem Vilaregut i Llanas: Advocat, periodista i polític, descendent dels fundadors del Vapor Bonaplata, la primera fàbrica de vapor a Espanya. Va defensar posicions liberals i catalanistes en temps de la Restauració, col·laborant en publicacions per promoure la descentralització i el progrés social.

Enric i Joaquim Vilavecchia: Els Vilavecchia van ser una de les famílies directives de la banca i el comerç a Barcelona. Es van associar amb els Girona  en grans empreses del país.

De l'anàlisi de tots aquests noms (i dels altres, que no anomeno) podem veure com l’internat de Sant Antoni, a mitjan segle XIX, funcionava com un node on convergien fills d’elits de tot el territori: no només hi havia barcelonins, sinó també d’industrials o comerciants de Sabadell, Granollers, Manresa o el Maresme. I, en molts d’ells, formen part d’una nova classe social, fruit de l'ascens marcat per la societat capitalista que s’estava gestant al llarg del segle XIX; o bé també tenim el patró determinat per les famílies de propietaris rurals (com els Fisas o els Anglí) que enviaven els seus fills a la ciutat per fer el salt a les professions liberals. Alhora, la presència de cognoms d'origen italià (com Guarisio, Pana) i centreuropeu (Maresch), juntament amb els cognoms associats a fortunes colonials (Carbonell, Robert), ens mostra una Barcelona oberta al comerç internacional i en plena transformació econòmica.

Ara bé, també és cert que hi ha alguns noms dels quals no en sabem res, tot i que no descartem que fossin, també, personatges que haguessin excel·lit en algun àmbit.

Si mirem aquest grup de personatges en perspectiva, hi ha un patró que emergeix de la seva formació a l'Escola Pia: la dualitat entre la tradició i el progrés. L'estada com a interns a Sant Antoni els va dotar d'una estructura mental molt lligada a la disciplina, la responsabilitat civil i l'ètica del treball; alhora, però, la formació humanística rebuda els va empènyer a ser agents actius del seu temps. No van viure només de rendes, sinó que van fundar diaris, van bastir indústries elèctriques, van endreçar arxius i van fer política activa. Aquells nens que compartien dormitoris i hores d'estudi l'any 1850 o 1860 van acabar convertint-se en una part de la base intel·lectual, econòmica i de poder sobre el qual es va bastir la Catalunya de la segona meitat del segle XIX.

Primera pàgina de la llista d'alumnes interns de l'Escola Pia Sant Antoni, dels cursos 1849-1850 i 1850-1851.

El llistat complet dels que apareixen al llibret és el següent:

Agustí, Antonio	Divián, Francisco	Puigoriol, Jaime
Aixelá, Miguel	España, Francisco	Ramos Calderón, José
Albá, Miguel	Faura, Alberto	Redorta, José
Aldabert, Juan	Farguell, Ramón	Robert, Victoriano
Alsina, Pedro	Fisas, Onofre	Roca, Angel
Anglí, Sebastián	Fontanals, Mariano	Roig, Magín
Argués, José	Gaspar, Francisco	Romá, Antonio
Baladia, Jaime	Gaspar, Juan	Romá, José
Baladia, Lorenzo	Gil, Felipe	Romá, Teodoro
Barges, Enrique	Girona, Casimiro	Romaní, José
Basarte, Rómulo	Godó, Francisco	Romaní, Ramón
Belestar, Mariano	Guarisio, Juan	Romaguera, Jaime
Berenguer, Joaquín	Gusé, Francisco	Romero, Braulio
Bofarull, Francisco	Gusé, Juan	Romero, Ubaldo
Buxeres, Luis	Honorato Valentí	Roselló, José
Buxó, Jerónimo	Jordana, Ramón	Roselló, Pedro
Buxó, Juan	Llobet, Emilio	Rosillo, Fernando
Caballer, Manuel	Llobet, Jacinto	Rosillo, Juan A.
Cabot, Federico	Llopart, Francisco	Rovira, Federico
Cabot, José	López, Guillermo	Sadó, Jaime
Camó, Juan	Maciá, Félix	Salazar, Raimundo
Campasol, Gaspar	Magarre, Francisco	Santarromana, Eduardo
Campmany, Narciso	Manubens, José	Saurí, José
Camps, Francisco	Maresch, Rafael	Sentmenat, Joaquín de
Camps, Francisco de P.	Marqués, Pablo	Sentmenat, José Oriol de
Capdevila, Ramón	Martínez, Benjamín	Serra, Buenaventura
Capella, Cayo	Martínez, Francisco	Serra, Jacinto
Carbonell, Buenaventura	Mestre, Agustín	Serra, José
Carbonell, Mariano	Mestre, Bartolomé	Solá, Salvador
Carcer, Joaquín de	Milá, José	Torrens, Ramón
Carcer, José de	Miralles, Ricardo	Torrens, Vicente
Carreras, Pedro	Miró, Fernando	Torres, Eduardo
Casanovas, Antonio	Missé, Pedro	Trurull, Pablo
Castellarnau, Joaquín	Monbiela, Ramón	Umbert, Marcelino
Clariana, Salvador	Montobio, Nonito N.	Valentí, Antonio
Clavé, Adolfo	Moragas, Fidel	Valentí, Honorato
Clavé, José	Negrevernis, Claudio	Valls, Francisco
Coll, Emilio	Nuix, Antonio	Valls, Pablo
Coll, José	Oliveres, Emilio	Valls, Ramón
Companyó, Salvador	Oriach, Juan	Vidal, Salvador
Constantí, José	Pagés, Juan	Vila, Angel
Contreras, Antonio	Pana, Guillermo	Vila, Flocello
Coroleu, José	Parés, Ramón	Vilaregut, Guillermo
Coromina, Francisco	Poy, Ramón	Vilaregut, Leopoldo
Coromina, José	Prat, Carlos	Vilavechia, Enrique
Cros, Emilio	Puig, Alejandro	Vilavechia, Joaquín
Cusachs, Enrique	Puig, Isidro	Vingut, Joaquín N.
Dalmau, Tomás	Puigdengolas, Mariano	Yarzabal, Manuel
Darder, Antonio	Puigmartí, Eugenio

I els que participaren a la trobada foren:

Marqués de Castellvell	Ramón Jordana Rovirosa.	José Roselló.
Marqués de Montroig	Joaquín Berenguer.	José Coll y Britapaja.
Enrique Berges y Pombo	Honorato Valentí.	Enrique Vilavechia.
Erasmo de Janer.	Rafael Baster.	Ramón de Valls.
Felipe Bertrán de Amat.	Pedro Missé.	Enrique Cusachs.
Casimiro Girona.	Cayo M.ª Capella.	Enrique Fatjó.
Constantino Damians.	Jacinto Serra y Font.	Flocelo Vila.
Juan Romaní y Puigdengolas.	Ignacio Sala.	José Serra Iglesias.
Juan Puig y Carsi.	Juan Turull Comadrán.	Antonio Romá.
Juan Manuel Fors de Oliver.	Juan Camó.	Salvador Busquets.
Miguel Vilaregut y Durán.	Narciso Catarineu.	Francisco Cabot.
Guillermo Vilaregut.	Luis Buxeres.	Francisco Domingo.
Ernesto Vilaregut.	Francisco de Bofarull.	José Clavé.
Emilio Cros é Isard.	Vicente Torrents y Miralda.	Alberto Llanas.
Angel Roca.	Tomás Dalmau.	Salvador Felíu de la Peña.
Tomás Gorina.	Miguel Cercós.	Miguel Albá.
Juan Angel Rosillo.	Antonio de Nuix.	Pablo Marqués.
	Francisco Gelbert.

En motiu de la trobada, que comptà amb parlaments, música i una visita als estudiants d'aleshores, inauguraren una placa a l'Escola de Sarrià, que tanmateix no ens ha arribat avui dia; i regalaren un quadre de qui havia estat mestre seu i durant una època Pare General de l'orde, Calassanç Casanovas, obra de Cristòfol Montserrat.