L’últim assassinat per la Inquisició: Gaietà Ripoll, alumne de l'Escola Pia

Enguany es compleixen 200 anys de la darrera execució duta a terme per qüestions de fe al nostre país per part de la temuda Inquisició. El fet succeí a València, el 31 de juliol de 1826. Aquell dia, a la forca, es penjà el solsoní Gaietà Ripoll i Pla, que havia nascut a la capital del Solsonès el 1778 (o 1768, segons algunes fonts), fill d’un daurador de la ciutat.

Ripoll fou un home amb una trajectòria absolutament corrent, tot i que la seva vida feu un gir radical durant la Guerra del Francès (1808-1815). Després de lluitar contra les tropes napoleòniques que ocupaven bona part de Catalunya, el 1810 fou fet presoner i fou traslladat a França. Durant el seu captiveri entrà en contacte amb grups de pacifistes quàquers i lliurepensadors, personatges molt influenciats per les idees de la Revolució Francesa i de la Il·lustració: unes influències que el van portar a adoptar el deisme com a element central de la seva fe. El deisme, que beu de grans pensadors del moment com Voltaire o Rousseau, és la creença en un Déu creador, però en nega la intervenció en assumptes humans o que sigui necessari proclamar i adoptar dogmes i ritus eclesiàstics per a relacionar-s'hi; a Déu s’hi arriba a través de la raó i l’experiència pròpia, però no a través de revelacions ni d’autoritats religioses.

En tornar a Espanya, primerament serví a la Milícia Nacional (1814-1815 i 1820-1823), fins que es va llicenciar en dissoldre’s aquesta unitat; aleshores s’establí com a mestre de l'escola l’Escaleta de Russafa (País Valencià), on era conegut per la seva naturalesa generosa i humil, arribant a ensenyar gratuïtament als fills dels pagesos més pobres. Fins i tot, es diu que es negava a menjar carn per no fer mal als animals, que practicava la caritat i que tenia en Jesús un model d’imitació. «Una imatge, certament, molt allunyada de l’heretge infernal i pervers que van veure en ell els jerarques locals de l’església», tal com explica el periodista Sebastià Carratalà.

 

La petjada de l'Escola Pia de Solsona

Ripoll estudià llatí i filosofia a l’Escola Pia de Solsona i, malgrat el seu posterior distanciament dels dogmes catòlics, es diu que sempre conservà un «amor i respecte filial» pels seus antics preceptors escolapis. No hem trobat, tanmateix, el seu nom en els exàmens i fulletons que han arribat als nostres dies, totalment fragmentaris.

Quan ell hi estudiava, l'Escola Pia de Solsona vivia un moment d'esplendor i transformació. Era l’època en què es construïa el nou col·legi, anomenat de la Camorra (inaugurat el 1790), un edifici de pedra que seguia els cànons de l'orde, amb un claustre central i aules a la planta baixa, enderrocat no fa gaires anys i que propicià una forta mobilització popular a Solsona, que no tingué efecte. En tot cas, el centre oferia una educació pública i gratuïta, on s'ensenyava des de les primeres lletres fins a la retòrica i l’aritmètica comercial. L'escola era un motor social per a la ciutat, on centenars d'alumnes adquirien una formació molt superior a la mitjana de l'època.

Aquesta empremta escolàpia en Ripoll fou tan forta que, durant el seu procés de condemna, quan se li insistí en renunciar a les seves creences i contactar amb clergues per a l’acompanyament de la seva ànima, només acceptà dialogar amb el pare Lorenzo Ramo, rector de l'Escola Pia de València, precisament pel bon record que guardava dels seus mestres escolapis de Solsona. Tal com diu Joan Florensa, «la sembra feta a l’escola no es perd mai del tot».

Gaietà Ripoll

La denúncia a la impopular Junta de Fe

La tragèdia de Ripoll començà amb la denúncia d’una veïna de l’escola de Russafa, que l'acusava de pràctiques herètiques a l'escola, com ara substituir l'expressió «Ave Maria Puríssima» per «Lloat sia Déu»; no portar els nens a missa ni fer-los agenollar quan passava el viàtic; o bé no ensenyar la doctrina cristiana segons els cànons establerts.

Cal entendre en quin moment estem, a la coneguda com Dècada Ominosa, un període d’ultraabsolutisme propiciat per l’experiència del Trienni Liberal (1820-1823) en el qual Ferran VII volia reafirmar-se en el seu poder, tot desterrant les idees liberals, l’incipient capitalisme i la renovació ideològica. Així, un dels elements clau fou recuperar la Inquisició, eina de persecució contra la dissidència religiosa que se sortís el més mínim de l'ortodòxia oficial, però fent-la evolucionar cap a les Juntes de Fe, tribunals eclesiàstics encara més arbitraris.

En base a aquestes acusacions, doncs, Ripoll, a qui anomenaven el Polserut (per ser alt, amb barba negra i dur tirabuixons) fou arrestat el 29 de setembre de 1824 i empresonat durant dos anys en condicions miserables a la presó de Sant Narcís, mentre esperava ser jutjat. Un detall irònic i cruel del procés fou la necessitat de recuperar la seva partida de baptisme a Solsona ja que, si no l’haguessin trobat, i per tant no s’hagués pogut provar que era catòlic, la Junta de Fe no l'hauria pogut judicar per heretgia.

L'escriptor i polític Alfred Bosch, que novel·là la vida de Ripoll a Inquisitio (2006), en destacava que fou utilitzat com a cap de turc, com a advertència per a altres possibles dissidents. «No creia en la virginitat de Maria o quan passava el viàtic, el crucifix i el cos de Crist, no feia el senyal de la creu», i una condemna seria exemplaritzant.

Gravat francès de l'auto de fe de Gaietà Ripoll, 1826

L'execució

El 31 de juliol de 1826, després del procediment que el condemnava a mort per heretgia (negligència en els seus deures religiosos, practicar un ensenyament considerat laic, deisme, substitució de ritus, fins i tot de ser maçó o pervertidor de la infància) Gaietà Ripoll fou conduït a la forca a la plaça del Mercat de València. Com que la sentència inicial era que havia de ser cremat viu, però s'havia commutat per la forca en un «gest d’humanitat», es dugué a terme un simulacre macabre: sota els seus peus es col·locà un barril amb flames pintades per simbolitzar el foc purificador. Se’l va despullar de totes les seves possessions i se li confiscaren els béns. Les seves darreres paraules foren: «Moro reconciliat amb Déu i amb els homes».

Se l’havia conduït a la forca vestit d’hopa negra, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase pels carrers de Serrans, Sant Bartomeu, Cavallers i Bosseria (tots guarnits amb creus i imatges coberts amb draps negres) fins a la forca alçada a la plaça del Mercat, just al costat de la desembocadura del carrer dels Conills. Diu Carratalà que «el jove eclesiàstic Gaspar Bono Serrano va descriure el martiri de Ripoll al llibre Suplicio de un deista, publicat el 1870. Segons Bono, l’executat va tardar molt a morir, tant per la seua corpulència física com pel poc ofici del botxí». Seria el darrer executat per les Juntes de Fe, que foren abolides el 1834, mort ja Ferran VII i amb la necessitat de les noves autoritats de guanyar-se el suport dels liberals en la guerra contra els carlins que havia esclatat feia pocs mesos.

El seu cos fou enterrat en terra no sagrada, o sia, fora del cementiri de València, sense cap tipus de senyal ni de làpida, «com si fos un gos». No seria fins a finals de segle XIX que es començaria a reivindicar la seva figura i que una placa fou col·locada, el 1906, allà on hi havia hagut l’escola de Russafa; una placa que desaparegué durant el franquisme i que no fou reemplaçada fins l’any 2017.

Avui, Ripoll roman com un símbol de la llibertat de consciència davant el fanatisme.

Bibliografia

- Álvarez, Pere Joan. «El solsoní Gaietà Ripoll, l'últim executat per la Inquisició ara fa 200 anys», a 3CatInfo, en línia, disponible a <www.3cat.cat/3catinfo/el-solsoni-gaieta-ripoll-lultim-executat-per-la-inquisicio-ara-fa-200-anys/noticia/3402586/>, 03/04/2026.

- Bosch, Alfred. Inquisitio. Barcelona: Planeta, 2006.

- Carratalà, Sebastià. «El dia que va nàixer Gaietà Ripoll, última víctima de la Inquisició, el 1778», a Diari La Veu del País Valencià, en línea, disponible a www.diarilaveu.cat/cultura/tal-dia-com-hui-del-1778-va-naixer-gaieta-ripoll-ultima-victima-de-la-inquisicio-523442, 21/01/2026.

- Castillo, Ireneu. «Gaietà Ripoll, la darrera víctima de la Inquisició», a Descriu, en línia, disponible a <descriu.org/gaieta-ripoll-la-darrera-victima-de-la-inquisicio>, 25/07/2024.

- Cerdà, Paco. «El misterio resuelto del último hereje», a Levante, en línia, disponible a <levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/12/09/misterio-resuelto-ultimo-hereje-12933298.html>, 09/12/2012.

- Cot, Salvador. «El mestre Gaietà Ripoll, l’últim heretge executat a Europa», a El Món.cat, en línia, disponible a <elmon.cat/societat/xxxxxxxxxx-43873>, 31/07/2019.

- Florensa, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular, Barcelona, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana: IEC, 2010.

- Florensa, Joan. «Els escolapis a Solsona (1757-1840), a Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 86, (2013), p. 107-140.

- Obiols i Rios, Joan. L’última espurna de la inquisició. Berga: Abadia, 2003.

- Pascual i Escrivà, Gemma. «El mestre Gaietà Ripoll, dos segles del darrer crim de la Inquisició», a Vilaweb, en línia, disponible a <vilaweb.cat/noticies/mestre-gaieta-ripoll-dos-segles-darrer-crim-inquisicio>, 07/04/2026.

- Ripoll i Pla, Gaietà. El Maestre Ripoll. València: Salvador Fires, 1934.

- «Ripoll i Pla, Gaietà», a Viquipèdia, en línia, disponible a <ca.wikipedia.org/wiki/Gaiet%C3%A0_Ripoll_i_Pla>.

- Viadel, Francesc. «Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició», a Diari La Veu del País Valencià, en línia, disponible a <www.diarilaveu.cat/columnistes/els-valencians-i-ripoll-el-darrer-executat-per-la-inquisicio-443807/>, 07/08/2017.

- Vilar Ramírez, Juan Bautista. Intolerancia y libertad en la España contemporánea. Los orígenes de protestantismo español actual, Madrid: Ediciones Istmo, 1994.