Els escolapis no poden dur barba?

Sant Josep Calassanç és representat, majoritàriament, amb barba, especialment en la seva etapa de maduresa. Molta de la iconografia que ens ha arribat als nostres dies n’hi dibuixa, començant pel famós quadre de Goya, pintat el 1819, La última comunión de San José de Calasanz, propietat de la província escolàpia de Betània i que ha arribat a estar exposat, com a obra destacada, al Museu del Prado. 

La última comunión de San José de Calasanz. Procedència: Museo del Prado, disponible a <www.museodelprado.es/actualidad/exposicion/la-ultima-comunion-de-san-jose-de-calasanz/2c72b354-b301-277c-5cb7-ff0016b347ca>, [consulta: 16/01/2026]

De fet, molts dels primers gravats del sant també n’hi dibuixen, ja sigui d’una manera més o menys estesa i més o menys frondosa; una iconografia que ha durat fins als nostres dies.

Gravats del segle XVII, de Pere Abadal, procedents del fons de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya i de l’obra Oración fúnebre en las Honras del Ven. Siervo de Dios P. Ioseph de la Madre de Dios Fundador de los clérigos regulares pobres de la Madre de Dios de las Escuelas Pías (Moià, 1684).

Probablement, l’origen de tot plegat cal buscar-la en el moment de la seva defunció, ocorreguda l’agost de 1648: com que Calassanç no volgué ésser mai pintat, les fonts posteriors beuen essencialment de la màscara mortuòria que el pintor Giovanni Barbarino li feu quan morí, encara al llit de mort i abans d’extreure del seu cos la llengua, el cor i el fetge que encara avui dia estan exposats en un reliquiari a Sant Pantaleó, a Roma, seu de l’orde. Amb les faccions pròpies d'un cadàver (pòmuls sortits, ulls tancats, llavi inferior cap endins), s’endevina una marcada barba, fruit, segurament, de no haver-se afaitat els darrers dies de vida i de la retracció de la pell un cop mort que deixa al descobert els pèls de la cara.

Còpia de la màscara mortuòria de Calassanç conservada a l’APEPC.

Tanmateix, potser ens trobem davant d’una contradicció: i és que a les Constitucions de l’Escola Pia, escrites pel mateix Calassanç el 1622, s’hi indica que els escolapis no es podien deixar barba. Entre d’altres mesures de pobresa (es regula el teixit i la forma de la roba, la mida de les habitacions i llits, les pertinences, l’ús de mitjons i esclops o sandàlies, la netedat, el barret o els àpats, entre d’altres), la número 163 indica que «tots es tallaran els cabells i la barba de manera semblant. Ningú no se la deixarà créixer ni se l’afaitarà quan li sembli, sinó que hi haurà un dia assenyalat per fer-ho en comú». Tallar-se els cabells i afaitar-se també en comunitat!

Imatges més contemporànies de Calassanç, amb barba. La primera és del pintor Josep Segrelles, i forma part del fons de l’Escola Pia de Catalunya. La segona, una representació més recent, envoltat de nens, en la portada del llibre de Juan Carlos de la Riva San José de Calasanz nos cuenta su vida (Saragossa: Edelvives, 2019).

A les fotografies antigues de grups d’escolapis és difícil veure-hi religiosos amb barba. Tant a les que conservem del segle xix com fins ben entrat el segle xx, tots els religiosos van ben afaitats, amb la sotana pròpia i sovint també amb el barret o bonete. Senyal, doncs, que la norma marcada a les Constitucions, i malgrat la imatge de Calassanç barbut, es mantenia.

Retrat d’escolapis i seminaristes de Guanabacoa, 1875. La fotografia fou dedicada a qui fou el rector del seminari, el sabadellenc Francesc Clerch. Procedència: 11-07-80 c.9 n. 213.

Comunitat escolàpia del Calassanci, inicis dels anys 40. Procedència: APEPC, 11-07.07.

Moià, grup de novicis. Inicis anys 60. Procedència: APEPC, 11-07.15

Hi ha diverses raons per les quals es creu que aquesta norma regia la vida de la majoria de comunitats religioses masculines, amb l’excepció dels caputxins. Una explica que, després del Cisma de 1054, l'Església Catòlica (Occident) i l'Ortodoxa (Orient) van buscar maneres de diferenciar-se visualment: a l’Imperi Bizantí els monjos i sacerdots ortodoxos portaven barba per respectar la tradició bíblica (Levític 19,27), considerant que la barba és un ornament natural donat per Déu; en canvi, a Occident, l'Església Romana va començar a exigir l'afaitat. Afaitar-se era una manera de dir: «no som com ells».

Però podem trobar altres motius. En la teologia medieval, el monjo aspirava a la vita angelica. Com que els àngels es representen tradicionalment com a éssers joves i sense pèl facial, l'afaitat simbolitzava puresa i castedat, al mateix temps que una renúncia al poder (la barba havia estat, històricament, símbol de poder masculí, agressivitat i estatus social. En afaitar-se, el religiós renunciava a la seva "virilitat" en el sentit mundà per sotmetre's a Déu).

Hi ha qui diu que també és per una qüestió d’higiene. En algunes èpoques històriques, es tenia por que, en el moment de la comunió, a l’eucaristia, alguna gota de la sang de Crist (el vi consagrat) pogués quedar atrapada en els pèls del bigoti o la barba del sacerdot o del monjo. L'afaitat garantia que cap element sagrat es barregés amb la brutícia quotidiana.

En tot cas, de la mateixa manera que amb el Concili Vaticà ii (i fins i tot abans) es produí un relaxament en qüestions com el tracte amb seglars, la vida en comunitat, la vestimenta, la llibertat dels i les religioses, la llengua de la litúrgia i tants d’altres aspectes, també incidí, segurament, en una interpretació més laxa de les regles i constitucions, especialment pel que fa a aquells elements més banals que hi són contemplats, ja siguin d’aspecte o d’austeritat. I la barba seria, també, un d’aquests aspectes que s’han vist desplaçats a l’ordre de la quotidianitat de cadascú, a una qüestió purament personal.

Amb la complaença de les imatges i escultures Calassanç, és clar, que esguarden els escolapis d’avui dia amb discreció.

Imatge de Sant Josep Calassanç, a l’Escola Pia de Terrasa. La fotografia és de 1957. Procedència: APEPC, 11-07-26 c. 2 n. 46.

Addenda:

Un savi barbut escolapi ens comenta que, una vegada, van dir-li que calia anar a cercar la paraula original de les Constitucions, que era “radat”, perquè això canviava el significat de la norma. Hem agafat una edició antiga, les Constitutiones Religionis Clericorum Regularum Pauperum Matris Dei Scholarum Piarum (Madrid: Antonio Marin, 1761), i a la pàgina 71 hi ha escrita la part que ens interessa:

«[...] Comam, & barbam omnes simili modo tondeant, nemo nutriat, neque radat, sitque tonsioni communi dies designatus».

La traducció lliga amb la catalana que hem fet servir nosaltres; tanmateix, es podria traduir també com «que ningú els deixi créixer ni els rasuri [els pèls de la barba]», fet que canvia, doncs, el que assenyalem en aquest article. Alhora, lliga amb l’experiència del P. Joan Florensa: el seu mestre de novicis els deia que no havien de fer servir la paraula afaitar, si no rasurar.

Radat és la tercera persona del singular del present de subjuntiu del verb llatí radere. La seva accepció principal seria afaitar o rasurar, i indica tallar el pèl arran de pell (a diferència de tondere, que és tallar amb tisores, d’on ve la paraula tonsura). De fet, en la vida monàstica, era habitual la prohibició tant del nutriat (deixar-se créixer la barba llarga, signe de vanitat o de vida salvatge) com el radat (anar totalment afaitat o polit, que podria considerar-se massa curat o mundà). Podríem deduir, doncs, que la normativa demana un terme mig: el tondere, o sigui, un tall moderat del pèl, uniforme per a tota la comunitat.

Portadella de les Constitucions editades el 1761, acompanyada d’un gravat de Calassanç amb barba.