"Orden de la Escuela de escribir y aritmética", o l'horari de les classes el primer terç del segle XIX

Avui us presentem un document molt concret: són les indicacions que el Pare Provincial dona a un escolapi que s'ha de fer càrrec de la classe d'escriure i aritmètica a Sabadell. Ens trobem a 1831 i, per bé que la seu de la província escolàpia de Catalunya s'havia traslladat de Mataró a Barcelona el 1819 (recordem que, després de molts intents, l'Escola Pia aconseguí fundar al cap-i-casal el 1815, quan obrí Sant Antoni), en aquells moments potser encara no s'havia el traspàs efectiu en la seva totalitat, ja que el signant, Pedro de San Desiderio (Pere Ferrer Mauri), data la missiva el 29 d'agost des de la capital del Maresme. O, essent de Mataró, també seria possible que hi estigués passant uns dies de descans o vacances.

El fet, però, és que Ferrer envia la carta al Rector de Sabadell (aleshores Tomàs Miret), perquè la faci arribar al mestre escollit per a les lliçons d'escriure i matemàtiques (cuentas). És, senzillament, un horari amb les explicacions de què fer a cada moment del dia, el que ens permet conèixer, també, quina era la dinàmica de l'escola en aquells moments tan concrets.

Cal tenir en compte que el mètode escolapi havia variat substancialment els darrers decennis a partir dels canvis exposats per l'anomenat Mètode Uniforme i l'edició dels llibres del P. Francesc Ferrer. Així, podríem destacar, per exemple, que s'inclogué la geometria en l’estudi de l’aritmètica (en trobar-se Ferrer a Mataró, els problemes i exercicis versaven sobre l’anivellament de terres per portar-hi aigua o com convertir terrenys de secà en regadiu); que s'introduí el mètode epistolar, això és, aprendre bé a redactar cartes i el seu contingut; i que per a l’ensenyament del catecisme a partir de preguntes i respostes es disposaven els alumnes en dos grups de vint «en medio del tablado para tener una especie de combate»; un combat eliminatori del que un alumne en surt vencedor i els dos últims reben un llibre com a premi. ⁽¹⁾ 

També val a dir que aconseguiren, justament a través de les gestions a la Cort de Tomàs Miret, aleshores procurador general de l'orde per Aragó i Catalunya, rebre l’autorització per a imprimir llibres propis o reimprimir-ne d’existents que necessitessin per a l’ensenyament; d'aquesta manera, no només aconseguien la llibertat per procurar-se de llibres escolars, sinó també aconseguir un bon servei de distribució i qualitat d’impressió. Una novetat més del P. Ferrer fou que «introduí, segons tradició, la pissarra; anteriorment, els exercicis o proves a les aules es feien sobre un cuir tibant amb uns cordills dintre d’un quadre de fusta; el pare Ferrer començà l’ús del mineral pissarra, que és més consistent; durant el Trienni Liberal, el govern de l’Estat va promoure l’extracció d’aquest mineral per a ús de les escoles». ⁽²⁾ I encara, a partir de la idea del cal·lígraf Torcuato Torío de la Riva, manà imprimir paper pautat per a l’escriptura, una autèntica novetat.

A més a més, durant el primer quart del segle XIX s’adaptaren de llibres d’altres províncies (o es feren de bell nou) tractats d’ensenyament de llatí, poètica, història sagrada o urbanitat, i es revisaren i s’editaren autors clàssics com Ciceró o Ovidi. D’aquesta manera, es pot dir que cap a 1820 s'havia acomplert la renovació, que es meresqué el reconeixement de l'Estat a partir del Plan y Reglamento General de Escuelas de Primeras Letras (16 de febrer de 1825), ja que incloïa l'Escola Pia com una de les institucions més ben dotades per a l’ensenyament i la classificava com de primera categoria, admetent-ne llibres i mètodes per bé que, per a l’Escola Pia, suposava l'acceptació de la intromissió estatal a partir d'inspeccions.

En tot cas, el dia a dia de nens i mestres era més simple i rutinari. Passem a transcriure el document:

APEPC, 07-26 c. C-III-2, plica 1, n. 1.

 Orden de la Escuela de escribir y Aritmética

A las ocho y media: Revista de niños, lección, misa, oratorio y doctrina cuando la haya.

Ocho y tres cuartos: Leer todos, no así como siguen, sino el que nombra el maestro, el cual tendrá delante la vista; el que no sepa continuar, se arrodilla hasta concluida la lección. En medio de la Escuela habrá un muchacho de los adelantados, el cual al equivocar, el que lee dice solo Error. Entretanto el maestro corta las plumas, y acercándose el fin el de la lección, algunos muchachos preparan los tinteros y plumas.

Nueve y media: Escribir todos. El maestro sigue las mesas corrigiendo las planas, esto es, formando por su mano algunas letras en las planas de los muchachos, de manera que cada día si puede ser formen algunas letras en todos los cartapacios. 

A las diez: Se dará en la pizarra lección de aritmética a esta o aquella clase mientras los otros continúan escribiendo.

A las diez y media: Ejercicio de gramática castellana, ortografía, etc.

A las diez y tres cuartos: Doctrina cristiana.

El mismo orden por la tarde.

En los sábados y vigilias de fiestas insignes de la Iglesia, la explicación del misterio o festividad del día siguiente se hará en la última media hora, dejando la explicación de gramática castellana etc. Al dar el reloj las horas en punto, Alabar.

 

Suposem que aquesta manera d'ensenyar, amb més o menys matisos, es donava a totes les escoles de la província i que prosseguí fins a la supressió de l'orde a partir de les disposicions preses per la I Guerra Carlina i decrets com la desamortització de Mendizábal o la supressió d'ordes religioses.

 

(1) Florensa i Parés, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana: IEC, 2010, p. 215.

(2) Florensa i Parés, Joan. El projecte educatiu..., p. 221.