La gira de les relíquies de Calassanç per Catalunya (1948)

Ara fa 75 anys, el 1948, s'acomplia el tercer centenari de la mort de Josep Calassanç. L'efemèride era tan destacada que el papa Pius XII, el 13 d'agost, el proclamà sant patró de totes les escoles cristianes del món, i això donà el tret de sortida a les celebracions marcades en el calendari des de feia temps. L'Escola Pia espanyola volgué aprofitar aquell moment per fer-ne una exaltació religiosa pública i notòria i, d'aquesta manera, els superiors de totes les demarcacions (Castella, Bascònia, Aragó, València i Catalunya) acordaren passejar les relíquies de Calassanç per totes les cases de l'orde i els municipis amb una relació amb l'Escola Pia, com una manera de fomentar-ne la devoció.

Quan Calassanç morí el seu cos fou inhumat. Abans, però, se n'extragueren diversos òrgans i ossos i se'n guardaren objectes quotidians i peces de roba com a elements de veneració, talment com s'havia anat fent des de temps immemorials amb restes de sants, màrtirs i suposats elements relacionats amb la vida de Crist (la túnica, la vera creu, el sudari...) o de la Mare de Déu. Podem trobar tota mena de peces que, des de la nostra visió del segle XXI, poden resultar molt macabres, però que havien tingut la seva importància devocional: ossos, sang, parts d'òrgans interns, trossos de tela, sabates... fins i tot trobem els anomenats cossos incorruptes, això és, cossos de persones que per unes condicions particulars s'han assecat però conserven la pell i el pèl, podent-se reconèixer al difunt. Tots aquests objectes, les relíquies, eren posades en recipients pensats per a ser exposats o venerats de manera pública o particular, els reliquiaris, o fins i tot col·locats en altars d'esglésies i capelles per tal de ser consagrats.

Exemples de dos reliquiaris de Sant Josep Calassanç conservats a l'APEPC.

Pel cas de Josep Calassanç, les seves restes foren dipositades en uns vasos i tancats en una arqueta. Pràcticament un segle després de la seva mort, ocorreguda el 1648, i enmig del procés de beatificació, els escolapis retrobaren, amb sorpresa, aquests elements. Recuperaren ossos, teixits i fins i tot un vas que havia contingut sang, però també el fetge, un tros de cervell i aquells elements que els seus antecessors havien considerat com les parts més importants del cos del seu fundador: el cor i la llengua, símbol de la pietat i les lletres, l'amor i la paraula. Es bastí aleshores un reliquiari d'argent destinat a recollir les relíquies, a les que s'hi afegí el crani, recuperat en aquell moment de la tomba del sant. (1)

Reliquiari complet de Calassanç, amb el cor i la llengua a la part superior i el crani, fetge i un tros de cervell a la part inferior. Sant Pantaleó, Roma. Fotografia: Eduard Puigventós.

Relíquies i reliquiari quedaren dipositats a la casa general de Sant Pantaleó, a Roma, on encara estan exposats avui dia, juntament amb diversos objectes que havien estat de Josep Calassanç, de roba litúrgica a  llibres, passant per la sotana, les ulleres, les sabates o fins i tot la crossa que l'ajudava a caminar els darrers anys de vida. Objectes que des d'aleshores s'han convertit en elements de pregària i devoció per part dels seus seguidors.

Retornem, però, a 1948. Es complia el tercer centenari de la mort de Calassanç i el segon de la seva beatificació (seria canonitzat el 1767) i es pensà en fer una ruta per tota la geografia espanyola amb les relíquies que hem esmentat. Havia de passar no només per les poblacions amb presència d'escolapis, sinó també d'escolàpies i llocs en relació amb la vida de Josep Calassanç. Catalunya fou primera i última parada de la gira, que fou multitudinària i durà gairebé sis mesos. L'esdeveniment comptà amb el suport de l'Església i de tot tipus d'autoritats, civils i militars, fins al punt que l'Armada espanyola oferí un vaixell que seria l'encarregat de dur i custodiar les relíquies des d'Itàlia i tornar-les en acabar la ruta.

Arribada de les relíquies a Barcelona, amb el vaixell Pizarro de l'Armada Espanyola. APEPC 11-07-11 c. 3

La tarda del 24 de novembre el vaixell arribà a Barcelona. El diari La Vanguardia publicà una crònica on ressaltava que "al ser avistado el ‘Pizarro’ desde la Puerta de la Paz, la gran muchedumbre allí apiñada prorrumpió en entusiásticos y clamorosos aplausos y vitores a España, a San José de Calasanz y a las Escuelas Pías”. (2) Acompanyades d'una processó i fins i tot de focs artificials, les relíquies foren conduïdes a la catedral, on es celebrà un tedèum. Els dies següents se succeïren pregàries col·lectives, rebuda d'autoritats, vetlles, mostres de fervor, misses solemnes i processons. Les escoles de Nostra Senyora, Sarrià, Balmes, el Calassanci i Sant Antoni acolliren també les relíquies, abans d'iniciar-se un recorregut de més d'un mes que sempre repetiria el mateix patró: manifestacions públiques de devoció popular, oracions, engalanament de carrers i edificis, misses multitudinàries, mostres de respecte, acompanyament per part d'autoritats civils i religioses i festes a les escoles. Tal com escriu Miquel Puig en un article recent, aparegut mentre escrivíem aquestes línies, "fou una celebració del tot irrepetible perquè també és irrepetible el marc político-social en el qual s'encabí. Feia tot just nou anys de l'acabament de la guerra civil espanyola que tanta marca havia deixat, en feia tres de la fi de la guerra mundial i dos que la comunitat internacional havia aïllat el règim franquista (amb algunes excepcions, com la del Vaticà). En aquest context, el govern espanyol s'associà a gratcient a aquelles celebracions i hi prestà una interessada cooperació que li permeté fer gala de l'espanyolitat del pedagog fundador, reforçar la vertebració d'Espanya a través de la religió i exterioritzar les esplèndides relacions que el règim mantenia amb l'Església catòlica. Franco acceptà la presidència honorària del Patronat Nacional del III Centenari, se li atorgà la medalla d'or del Centenari (i a la seva muller una joia amb relíquia del sant) i quan el cor i la llengua passaren per Madrid, feren estada, per unes hores, a la capella del palau del Pardo". (3)

 

Diverses escenes del pas de les relíquies per Igualada. APEPC, 11-07-11 c. 3.

A cada població era l'escola o les entitats que en formaven part (associacions d'ex alumnes, per exemple) qui organitzava, de manera menys fastuosa que al cap-i-casal però igualment molt digne, les celebracions. Sovint es comptava amb la col·laboració dels ajuntaments, que en alguns casos aprofitaren l'avinentesa per dedicar carrers a Calassanç (Alella, Granollers, Moià). Als actes religiosos pròpiament dits, s'hi sumaren també activitats festives destinades a grans i petits: es feren jocs infantils, concursos de poesia o dibuix, ballades de sardanes, conferències, àpats populars, repicades de campanes i cants.

A Puigcerdà la crònica és força il·lustrativa de com es desenvolupà la jornada. Ressaltem-ne alguns paràgrafs del primer dia: "A las dos de la tarde el Colegio y sus calles adyacentes comenzaban a trasnformarse en hormiguero humano. Partió entonces un camión engalanado, con un buen grupo de muchachos del Colegio y un Padre a recibir las anheladas Relíquias en el término de Urtg Llevaba en el frontispicio un gran cartel heráldico, que rezaba: Regocíjate, Cerdaña, tu apóstol te visita [...]. Entramos en Puigcerdà con el Himno de Calasanz en el corazón y en los labios. Imponente era el aspecto de las multitudes de ambas CErdañas, apiñadas a mbos lados de la carretera. En el fondo, en medio, el Sr. Obispo revestido de pontifical, bajo palio, rodeado del clero español y francés y de un buen número de niños revestidos de blancas túnicas. Un silencio religioso acoge la llegada del camión-heraldo. Enseguida los otros coches. Por fin, en el último, el Corazón y la Lengua de nuestro Santo Padre. Cantan los niños, suena la música, lloran los ojos, rezan los corazones [...]. La comitiva avanza en procesión hacia la capilla del Colegio. Ésta reboza de fieles; la sacristía no admite nadie más; el coro es menester desalojarlo[...]. Todos quieren honrar al santo de los niños. Interminables hileras humanas entran y salen de la Capilla. Cada grupo tiene su turno y cada turno su orador sagrado. El Sr. Obispo habla a los obreros de las fábricas. A las 10 llegan los guardias de frontera, a las 11 los oficiales del Ejército. Y es menester echarles de la Iglesia a las 12 y media de la noche, porque todos se quedarían allí acompañando al Santo y oyendo pregonar, de boca del P. Poch, las grandezas divinamente humanas de N. S. P.". (4)

La processó, camí de l'escola. APEPC, 07-25 c. 1-2, crònica 1946-1949.

A Mataró unes 3.000 persones esperaven poder veure les relíquies. Cants, l'himne espanyol interpretat per una banda de música i traques n'anunciaren l'arribada. Religiosos de totes les congregacions de la ciutat, corporació municipal, forces de seguretat i nens i nenes de les escoles participaren d'una lluïda processó i una missa solemne a l'església de Santa Anna. Després de benediccions i parlaments, s'inicià una ballada de sardanes i la vetlla pertinent al temple. L'endemà, la crònica parla d'una missa molt lluïda, d'un sermó especial per a l'ocasió, de la possibilitat d'adorar i fer petons a les relíquies i de càntics, abans d'acomiadar la comitiva, que les havia de dur cap a Arenys de Mar, següent parada de la ruta. (5)

Com hem vist en aquests dos exemples, l'esquema es reproduïa més o menys igual a tot arreu: una comitiva anava a cercar les relíquies abans d'entrar a la població, que eren rebudes amb una repicada de campanes i a vegades focs artificials.  Aleshores eren conduïdes a l'església parroquial o bé a la de l'escola, amb nens i nenes de l'Escola Pia i d'altres col·legis esperant-les durant el recorregut, amb carrers ornamentats per a l'ocasió i gent de procedència diversa. Es cantava un tedèum i es feia un sermó que exalçava la tasca de sant Calassanç, i el cor i la llengua quedaven exposats per a la seva veneració pública, fins a l'endemà, que es feia missa solemne, hi havia comunió general, prèdica per a l'ocasió i generalment cap al migdia s'acomiadaven amb tota magnificència.

Les relíquies, a l'Escola Pia de Balmes. El P. Poch, a la dreta amb sota i un petit maletí, fou l'encarregat de custodiar les relíquies al llarg de tot el periple per Catalunya. APEPC, 11-07-04 c. 3 n. 7.05.

En sortint de Barcelona, les relíquies passaren per Alella (3 de desembre), el Masnou, Mataró (dia 4), Arenys de Mar, Calella (5), Girona (6), Figueres, Olot (7), Ripoll, Puigcerdà (9-10), la Seu d’Urgell (11), Organyà, Oliana, Ponts, Balaguer (12-14), Tàrrega (14), Igualada (15), Olesa de Montserrat, Terrassa (16-17), Sabadell (18), Granollers (19), Caldes de Montbui (20), Moià (21 desembre al 3 de gener), Sitges (3), i Vilanova i la Geltrú (4). A Morella hi anirien més tard per evitar l’hivern més cru. Durant tot el recorregut el Pare Josep Poch, nomenat expressament pel general, Vicente Tomek, fou l'encarregat d'acompanyar les relíquies. N'escrigué una mena de dietari, incomplet, on apuntava algunes qüestions relatives als trajectes i les poblacions que els rebien.

Portada del diari Gerunda, que recull el pas de les relíquies de Calassanç per Girona.

El 8 de gener de 1949 les relíquies sortiren de Tarragona per dirigir-se cap a València, fent una parada a Tortosa; des d'allà continuaria el seu recorregut per les Espanyes. No seria fins quatre mesos més tard, ja de tornada de la gira per les altres províncies, que el cor i la llengua de Calassanç passaren per Lleida (11 de maig) i farien també estada al monestir de Montserrat (12-14) abans de retornar a Barcelona, on embarcaren de nou rumb a Itàlia. 

Arreu d'Espanya es produïren mostres d'exaltació popular i religiosa, amb actes curulls de gent i de gran èxit. Però segurament seria a Montserrat on es produiria un dels moments àlgids. Tal com explica Miquel Puig, el dia 13 de maig hi hagué "una multitudinària peregrinació de tots els col·legis escolapis de Catalunya i representacions d'altres províncies escolàpies. Diuen que els assistents es comptaren per milers, que es mobilitzaren més de cinquanta autocars, diverses expedicions de tren, cremallera, funicular, cotxes particulars i grups que hi pujaren a peu. A dos quarts d'onze, en una basílica plena a vessar, se celebrà la missa de pontifical. L'escolania de Montserrat i els alumnes escolapis s'alternaren els cants de la missa, sota la direcció del P. Miquel Altisent. a la tarda, a dos quarts de cinc, nova processó amb les relíquies per la plaça, conformada per la comunitat monacal, l'escolania, els cors d'alumnes i els representants de l'Escola Pia. "Un denso gentío se apretujaba abriendo amplio pasillo a la solemne procesión que, tras recorrer el indicado trayecto, ha retornado a la basílica entre jubiloso redoblar de campanas y fervorosa unción de los fieles", explicà un diari barceloní. El dissabte 14 les relíquies foren presents en la missa cantada de dos quarts d'onze i després foren baixades a Barcelona". (6)

Les relíquies, al seu pas per Caldes de Montbui. APEPC 11-07-05 c. 1 n. 4.02.

Exemple de la crònica de Sabadell, que recull un cartell, un programa, explicacions i fotografies dels actes duts a terme per rebre les relíquies. APEPC, 07-26 c. C-I-2, crònica 1946-1949.

Mapa del recorregut de les relíquies per l'estat espanyol, 1948-1949, reproduït a Ephemerides Calasanctianae (1949)

La gira havia estat un èxit d'assistència, però acabà sent quelcom més que això: malgrat el marcat to patriòtic, profundament conservador i pregonament nacionalcatòlic, havia aconseguit unir gent de totes les tendències representades a dins de l'Escola Pia, reconstruir ponts i retornar dinàmiques que havien desaparegut a partir de la Guerra Civil i del primer franquisme. De fet, tal com indica Joan Florensa, «els religiosos escolapis reviscolaren amb els esdeveniments de 1948. La preparació dels actes en cada col·legi, buscant i movent els antics alumnes, els pares de família, grups socials, trencà el ritme monòton que venia imperant des de 1939. Després del pas de les relíquies, als col·legis es va viure d’una altra manera. S’havia travessat el túnel, ara hi havia llum. Acaba aquí, doncs, un període».(7) 

Els següents anys començà a albirar-se certa esperança en l'esdevenir col·lectiu i especialment en la manera de fer de la institució, amb noves fornades de religiosos que anaven abandonant la retòrica guerracivilista per convertir-se alguns d'ells, fins i tot, en opositors al règim.

---------------------------

(1) Darrerament ha aparegut un article que explica l'autoria i cost d'aquest reliquiari, forjat per dos argenters diferents. Obertelli, Fabio. "Angelo Spinazzi, argentiere piacentino nella Roma del settecento: el reliquiario del Beato Giuseppe Calasanzio", a Analecta Calasanctiana 129 (2023), p. 211-253.

(2) La Vanguardia, 26 de novembre de 1948.

(3) Puig i Reixach, Miquel. "75 anys de la vinguda de les relíquies de Sant Calassanç", a Catalaunia 543 (novembre-desembre 2023), p. 23.

(4) APEPC, 07-25, c. 1-2, crònica de 1946 a 1949.

(5) APEPC 07-19 c. 35, Crónica Escuelas Pías de Mataró 1946-1949.

(6) Puig i Reixach, Miquel. "75 anys de la vinguda de les relíquies...", p. 28.

(7) Florensa, Joan. El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Escola Pia de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans, 2010, p. 542.