Consideracions sobre els quaderns de cal·ligrafia

Article aparegut, amb algunes petites variants, a Catalaunia núm. 537 (novembre-desembre de 2022, p. 40-44)

 

El 18 de juny de 1637 sant Josep Calassanç escrivia al rector de la Dochesca a Nàpols, el pare Giovanni Battista (carta 2742): «Quella è una scuola [la scuola di scrivere et abbaco] la più principale di tutti, fuori la prima di grammatica, e ricerca un soggetto che insieme coll’insegnare lo scrivere et abbaco, impari anco il Santo timor d’Iddio, percioché da quella scuola se ne vanno al secolo ad imparare alcuna arte, et importa assaissimo che vadino insegnati nel santo timor di Dio.» (Traducció: Aquesta [l'escola d'escriure i àbac] és l’escola més principal de totes, a part de la primera de gramàtica, i precisa d’un mestre que, juntament amb l'ensenyament de l'escriure i l'àbac, ensenyi també el sant temor de Déu, perquè d'aquella escola vagin al món del treball a aprendre algun ofici, i és molt important que siguin ben ensenyats en el sant temor de Déu)[i].

Calassanç, doncs, lliga l’escriure amb l’àbac –o aritmètica pràctica–, conjunt que és bàsic per a tothom i que ell incorporà a les primeres lletres. La bona cal·ligrafia donava nom i prestigi a un comptable. Recalca també Calassanç que aquesta classe era la més important per a l’Escola Pia, perquè per a la majoria del alumnes era l’última, després de la qual entraven en el món laboral: no pretenia formar llatinistes, sinó bons artesans.

Calassanç graduà les primers lletres en tres nivells: llegir, escriure i aritmètica. La classe d’escriure era, doncs, un graó important en el currículum escolar. En moltes escoles, pel reduït nombre d’alumnes, la classe d’escriure s’ajuntava amb la d’àbac amb un mateix mestre. La cal·ligrafia era una part de la classe d’escriure perquè també havien d’aprendre a redactar.

 

Escolapis cal·lígrafs catalans

Aquesta és la tradició que arribà a Catalunya i, de fet, a Moià aquesta va ser la classe predilecta. S’ensenyava cal·ligrafia als novicis, tant la pràctica com la didàctica de l’assignatura: d’aquesta manera, tots els mestres tenien bons coneixements de la matèria. Com passa en tot, uns eren més hàbils que altres i per això trobem escolapis que excel·liren en la cal·ligrafia i altres que no tant. A vegades coincideix amb l’aptitud pel dibuix: un bon cal·lígraf és un bon dibuixant, o a la inversa.

Per diverses fonts sabem el nom d’escolapis que destacaren com a cal·lígrafs. El pare Francisco Vesga n’enumera alguns de catalans (VESGA 1917, p. 4-6). El primer de la llista és el pare Gaspar de las Peñas (Peralta de Navarra, 1648 – Moià, 1706), un dels primers mestres de Moià, igual que el pare Felip de Matteis. Un avantatjat deixeble del primer va ser el pare Josep Font. Moià, doncs, inicià el caminar docent amb uns mestres notables.

A través de les consuetes hem conegut escolapis catalans que es dedicaren a l’ensenyament de la cal·ligrafia: Jaume Comella, Francesc Plana, Joaquim Cruells, Lluís Honer, Martí Verdaguer, Andreu Navarro, Tomàs Casas, Miquel Carner, Pau Bové, Felip Pla, Francesc Urpí, Andreu Tuyet o Francesc Ferrer (FLORENSA 2010, p. 81-92). I Vesga encara en cita d’altres com a cal·lígrafs rellevants: Jacint Feliu (p.14), Valentí Vilà (p. 20) o Valentí Soler, del qual enumera vint pintures en col·legis i altres llocs (p. 27). Al final del seu text encara hi afegeix una llista sense més explicació on apareixen els següents catalans: els germans Agustí i Calassanç Casanovas, Joaquim Corominas, Josep Concabella, Salvador Marcó, Salvador Coch, Leandre Cuixart, Ramon Piera, Ignasi Gras, Lluís Vilar, Lluís Falguera, Josep Bové, Antoni Parera i Josep Soler Biel (p. 30). Picanyol (1966, p. 230) aporta encara uns noms més: Narcís Cuixart, Miquel Perxachs i Francesc Albareda, a banda dels coneguts Francesc Ferrer i Jacint Feliu. A aquesta llarga llista hi podríem afegir escolapis que hem conegut, com Josep Gironès, Rafael Biosca, Antoni Dou i d’altres dels que en parlarem en les pàgines següents. Tot plegat, doncs, una bona relació d’escolapis dedicats a la cal·ligrafia, a la bellesa en l’escriure.

 

Metodologia  i estris necessaris

La tasca del mestre d’escriure era feixuga. Preparar el material portava moltes hores. Cada mestre havia de pautar els fulls que estaven en blanc, és a dir, fer-hi les ratlles per escriure-hi. Fer-ne una pot ser fàcil però fer-ne cada dia quaranta o més és ben pesat i feixuc. El frare caputxí fra Luis de Olot explica com pautar els fulls en un tractat força conegut (1766, p. 99-101).

Frontispici del tractat de Fra Luis de Olot. Font: Viquipèdia


A finals del segle XVIII un impressor de Barcelona s’arriscà a imprimir fulls pautats: va tenir èxit i els mestres ho agraïren (TORÍO). Cada mestre s’havia de fer una col·lecció de mostres graduada de lletra perquè els alumnes les copiessin. A vegades eren l’herència d’un company           

A la tasca de pautar els fulls i confeccionar les mostres s’hi afegia que el mestre havia de tallar les plomes segons els tipus de lletra i preparar la tinta. Fra Luis de Olot parla en el seu tractat d’aquestes qüestions (1766, p. 92-96 i 101-103). En molts casos, els mestres se servien dels alumnes més avantatjats que, a més d’escriure, havien après aquestes altres dues tècniques indispensables per valer-se ells sols.

Cal tenir present que a l’aula d’escriure era necessari i indispensable que hi haguessin taules o pupitres, mentre que per a les altres acostumava a haver-hi bancs.

El sistema que se seguia per ensenyar a escriure era la còpia de làmines o per mostres. El mestre donava a cada alumne un full per escriure-hi i una làmina per copiar. Hi havia unes normes o regles per escriure correctament cada tipus de lletra. Uns mestres donaven més importància a les regles, altres a la còpia.

Mossèn Baldiri Reixac (1703-1781), rector i mestre de l’escola d’Ollers (Vilademuls, Alt Empordà), detallava tant el material necessari per escriure –paper, ploma, tinta, taula–, com les condicions que ha de tenir cada un d’aquest elements (REIXAC, 1749, p. 107-112) i publicava a continuació unes mostres. La mosta que comença “Mon amat fill...” és del tipus de lletra que trobem més generalitzada en els manuscrits escolapis de l’època. Defensava Reixac que els minyons comencessin a escriure al mateix temps que a llegir, punt en què es distanciava de la tradició escolàpia. Coincidia, emperò, en què s’havia d’ensenyar amb unes regles i amb mostres. Fra Luis de Olot, per contra, s’inclinava per les regles (1766, p. 56).


La tradició escolàpia s’aferma

La primera normativa que coneixem dels escolapis catalans és el Mètode Uniforme, aprovat en el capítol provincial de 1798, que diu sobre l’escriure: «Para que el Maestro de Escribir pueda serlo con fruto, no basta que haga un carácter de letra hermosa y gallarda; es preciso que esté  perito en las reglas, que hay en esta Arte y que no debe variar  por su capricho; y según ellas debe formar las muestras. Debe enseñarlas también a sus Discípulos, para evitar con eso la prodigiosa variedad de caracteres, invención de nuevas letras e olvido de las antiguas … De las dos maneras que se siguen para enseñar de escribir, uno por reglas, otro con muestras, sería bueno formar uno, que abrazase las dos, esto es: por reglas y con muestras trabajadas según ellas y se abrazaría también la utilidad de cada una de ellas» (FLORENSA 2010, p, 81). El que fins aquell moment era només una pràctica, ara es convertia en unes disposició oficial. Coincidí que aquell mateix any el pedagog i cal·lígraf Torcuato Torío de la Riva publicà un llibre en el que defensava, com el Mètode Uniforme, que s’ensenyés amb regles i mostres.

El P. Francesc Ferrer revolucionà a l’Escola Pia el món de les primers lletres. A més dels llibres i nous mètodes d’aritmètica pràctica publicà el 1817 el Tratado de caligrafía o arte de escribir para uso de los discípulos de las Escuelas Pías de Cataluña, en què proposava i defensava que s’ensenyés a escriure segons regles i còpies de mostres ben fetes. Tanmateix, no coneixem mostres impreses de lletres publicades per ell. El sistema d’ensenyar amb regles i mostres sembla que a principis del segle XIX era un criteri generalitzat entre els experts.

El pare Jacint Feliu, durant els anys que per causa de la guerra napoleònica es refugià a Mallorca, publicà una sèrie de làmines amb lletra bastarda o espanyola, la Colección de muestras de letra bastarda para uso de las Escuelas Pías de Cataluña. Aquest tipus de lletra no el trobem en manuscrits escolapis catalans, ni d’alumnes, ni de religiosos, i per això dubtem que fos el tipus que més comunament s’ensenyés.

 

Imprimir les mostres: primers passos

El pare provincial després del turbulent període napoleònic, Pelegrí Martí, treballà per reorganitzar la Província i adaptar-la als nous temps, protagonitzats per les Corts de Cadis i la Constitució de 1812, que obrien escletxes al sistema i suprimien antics privilegis, com el permís que s’havia de demanar a la Universitat de Cervera per publicar llibres de text. Envià el 1814 a Madrid, com a procurador de la Província, al pare Tomàs Miret: entre els encàrrecs que portava en cartera hi havia el d’aconseguir el permís per a la publicació de llibres de text escolars: calia aprofitar la caiguda de privilegis que ho havien impedit anteriorment. En la llista que entregà a Nicolás Sierra, jutge d’impremtes, no hi figura, però, cap col·lecció de mostres de cal·ligrafia (FLORENSA 2010, p. 219). Els mestres d’escriure continuaren, doncs, fent-se les mostres manuscrites, tallant plomes i fent tinta.

Els moments difícils del Trienni Liberal (1821-1824) i de la desamortització (1835-1845) comportaren una disminució del nombre de religiosos i obligà a replegar-se. Les disposicions que a partir de 1845 anà publicant el Govern obligaren a modificar l’organització de tots els col·legis, transformant les primeres lletres en la primària i l’establiment d’un batxillerat ben diferent del de llatí. La classe d’escriure va desaparèixer i aquesta matèria quedà com una més dintre de la primària. No hi hauria un mestre d’escriure, sinó que cada mestre havia d’ensenyar a escriure.

El conegut com a Sexenni Democràtic (1868-1872) tornà a frenar qualsevol iniciativa i posà l'accent en la pròpia defensa per sobreviure.

No fou fins a les dues últimes dècades del segle xix que l’Escola Pia intentà organitzar la primària, tant l‘elemental (de 6 a 10 anys) com la superior (de 10 a 14 anys). Es començaren a publicar llibres adaptats als infants, ben graduats i amb molta qualitat.

En aquell moment la cal·ligrafia es convertí en una matèria transversal en l’ensenyament primari. Si des del segle xviii s’ensenyava la lletra bastarda, a finals del xix semblà que no era una lletra adaptada a les exigències del moment i en especial als llibres de comptabilitat. El pare Joaquim Corominas i Pla (1836-1913) inicià a Sabadell l’ensenyament als alumnes de la lletra anglesa, més àgil i ràpida que la bastarda; per a capçaleres i títols adoptà el tipus conegut com lletra redondilla (FLORENSA 2010, p, 710). Corrien nous temps i l’imperi anglès es convertia en l’amo i senyor de tot el món: el seu model de lletra s’ìmposà.

Paral·lelament, el pare Jaume Torres i Segura (1851-1917) i el pare Tomàs Garí-Montllor (1869-1930) projectaren una reforma de la primària superior amb uns estudis elementals de comerç. La cal·ligrafia ocupava un lloc destacat i per això el pare Torres publicà el material corresponent: Cuaderno de escritura inglesa (1878), Cuaderno de escritura: Inglés gráfico (1898) i Novísimo método de escritura (s/d) (VESGA, p. 22). No coneixem cap exemplar d’aquests impresos.

Entre els mestres escolapis de cal·ligrafia hi havia inquietud i buscaven i intentaven oferir els millors mitjans perquè tots els alumnes sortissin de les seves aules ben preparats. El pare Carles Perelló (1879-1922) començà la seva vida escolar a Morella i el 1904 hi publicà un parell d’articles sobre l’escriure (GARCIA, 2014, p. 77-80). Creia insuficient la còpia de models en quaderns, perquè després l’alumne es desentenia fàcilment d’ells i escrivia malament. Només calia comprovar una pàgina d’un quadern de cal·ligrafia i un dictat de la llibreta: moltes vegades –deia el pare Perelló– només l’autor és capaç de llegir-lo. Perelló parlava del sistema de D. Appletton y Compañía, però no detallava més. La visió del pare Perelló és de bon mestre; s’ha d’ensenyar i formar per demà, per després de l’escola. Com a bon cal·lígraf ens deixà alguna mostra de qualitat (GARCIA, 2014, p. 25) A Tàrrega és recordat com a bon pintor i mestre de pintors: s’han fet algunes exposicions amb pintures seves.

 

Els quaderns de cal·ligrafia d’SPICA

Dintre de les publicacions per a primària i comerç que l’Escola Pia de Catalunya havia iniciat a finals del segle xix, decidí incloure-hi unes mostres de cal·ligrafia que varen aparèixer amb el títol Cuadernos graduados de caligrafía comercilal (CGCC) (Editorial Roma, Manen Vilamana). Gràcies a la donació de la família Canet-Capeta tenim la col·lecció completa que el seu pare, en Jaume Canet Casanovas, havia fet servir quan era alumne del col·legi Calassanci del carrer Ample. El número 1, a la portada, hi porta manuscrita la data d’octubre de 1930. És probable que el curs 1930-1931 es comencessin a usar a les escoles aquells quaderns. Els altres exemplars que coneixem són de dates posteriors. Porten el logotip d’SPICA, llibreria que radicava en el mateix col·legi.

Els CGCC foren una sèrie numerada de set quaderns de 5’5 x 11’5 cm. de 16 pàgines amb unes cobertes de paper blau. Les dues primeres pàgines eren unes senzilles normes per escriure bé: seguia la tradició d’ajuntar normes i còpia de mostres. Cada pàgina o mostra consistia en unes paraules a la part superior amb un dibuix il·lustratiu: l’alumne havia de repetir la paraula a sota entre les dues línies marcades. Les paraules de la primera pàgina del número 1 eren sempre en minúscules: mano mama, imán, avión camino. El dibuix servia perquè molts alumnes desconeixien el significat de paraules castellanes i així ho aprenien. Escriure sabent-ne el significat.

A la portada hi consta com a autor l’escolapi Adjutori Grau i Valldaura (1894-1955). Després dels estudis als escolapis de la seva vila natal, Moià, aprengué l’ofici de ferrer seguint la tradició familiar: en va ser un bon oficial. Deixà mostres de ferro forjat en alguns col·legis però la guerra de 1936-1939 les va fer desaparèixer. Professà el 1918 a l’Escola Pia i va ser ordenat sacerdot el 1923. Va fer algunes exposicions de pintura i projectà i forjà una imatge de sant Josep Calassanç de petit format que es generalitzà: en conservem a l’APEPC el motlle que va fer en el taller de casa seva.

A partir de 1939 canvia la presentació del CGCC i s’hi introduïren modificacions, però es va mantenir substancialment la mateixa estructura. La portada és diferent i els fulls de la coberta varien de color segons el número, mantenint el mateix disseny. S’eliminen totes les explicacions. En el títol, caligrafía es converteix en escritura. Les paraules a copiar són ara en la p. 1 del número 1: ñ, ramo, armario, marina, araña, vara, a. No consta ni l’editorial ni la impremta. Sí que en els dos casos hi ha el logotip SPICA. No hi figura el nom de l’autor però el pare Joan Camp i Viñas havia dit algunes vegades ser-ne l’autor: verificaria tal vegada les modificacions indicades. Se’n feren moltíssimes edicions o tirades.

El provincial Joan Trenchs decidí, l'any 1964, la supressió d'SPICA (FLORENSA, 2022, p. 21). El pare Rafael Marimon, director de l’entitat, anà liquidant els estocs del material i cancel·lant els compromisos amb alguns col·legis o amb els proveïdors. (APEPC; 02-10 / caixa 4, 1963, n. 67). Els Cuadernos graduados de escritura comercial, únic material propi que editava SPICA, ja havien caigut en desús, perquè s'ensenyava a escriure en un altre tipus de lletra, no l'anglesa; regnava el bolígraf, element incompatible amb la lletra anglesa. La màquina d’escriure també li havia guanyat terreny.




Diferents mostres dels quaderns de cal·ligrafia. Font: APEPC.


L'any següent, el 1965, fou elegit com a provincial el pare Francesc Llenas i, tot i els dubtes que tenia sobre la Compañía Bibliográfica Española, s’hi posà en contacte i els proposà el 23 de març del mateix 1965 que publiquessin els CGEC i els hi adjuntà una col·lecció. Aquella ho acceptà en carta d’1 d'abril de 1965: deien haver-ho parlat amb el pare Delegat General, que ho acceptava. Els quaderns s’inclourien en la col·lecció de Textos EP, amb el logotip d' SPICA i el nom de l'autor, Adjutori Grau. Tanmateix, el 15 de juliol següent la CBE comunicà al pare provincial que els seus mitjans habituals d’impressió no permetien la qualitat dels números editats a Barcelona. Havien intentat millorar-ho, acudint a altres impressors, però el preu era més elevat; esperaven que podrien sortir a 3 pessetes cada exemplar. Enviaren al pare Llenas una col·lecció com a mostra del que feien. El provincial català ho acceptà i els indicà en carta del 26 de juliol de 1965 que la CBE ho comuniqués directament als col·legis ja que SPICA havia plegat i tancat portes (APEPC: 03-10, Llenas 1965, n. 328, 515 i 516).

Les relacions entre l’Escola Pia i la CBE s’anaren refredant de manera que els provincials espanyols, el 1967, decidiren donar per acabades les relacions comercials amb la CBE. No es parlà més dels Cuadernios graduados de escritura comercial, ni del mètode escolapi de cal·ligrafia. Una metodologia que, d’altra banda, ha fet una enorme reculada els darrers anys en l’escolaritat dels alumnes.

 

Joan Florensa Parés

 

Bibliografia:

- García López, Xavier. P. Carles Perelló : (1879-1922). Tàrrega : Ajuntament de Tàrrega, 2014.

- Feliu, Jacint. Colección de muestras de letra bastarda para uso de las Escuelas Pías de Cataluña (Palma de Mallorca, 1813).

- Ferrer, Francesc. Tratado de caligrafía o arte de escribir para uso de los discípulos de las Escuelas Pías de Cataluña (Barcelona: Miguel y Tomás Gaspar, 1817).

- Florensa Parés, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular, Barcelona, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana: IEC, 2010.

- Florensa Parés, Joan. «L'Escola Pia de Catalunya entre impremtes i els Textos EP», a Catalaunia, núm. 534, (maig-juny 2022), p. 21-25.

- de Olot, Luis. Tratado del origen y arte de escribir bien: ilustrado con veinte y cinco lamines. Girona: Gerona : Imprenta de Narciso Oliva, 1766.

- Picanyol i Pla, Llogari. Sesenta años de fecunda labor cultural y pedagógica en los colegios de escolapios de Cataluña. Sabadell: Centro Sabadellense Amigos de las Escuelas Pías, 1966.

- Reixac, Baldiri. Instruccions per la ensenyança de minyons. Girona: Antoni Oliva, 1749.

- Torío de la Riva, Torcuato. Arte de escribir por reglas y con muestras segun la doctrina de los mejores autores antiguos y modernos, estrangeros y nacionales : acompañado de unos princípios de aritmética, gramática y ortografia castellana, urbanidad y varios sistemas para la formacion y enseñanza de los principales caractéres que se usan en Europa. Madrid: Imprenta de la viuda de Don Joaquin Ibarra, 1802.

- Vesga Gutiérrez, Francisco. Calígrafos escolapios. Madrid: Revista Calasancia, 1917.  

 



[i] Podem trobar les cartes de Josep Calassanç a scripta.scolopi.net.

Comentaris