Article aparegut, amb algunes petites variants, a Catalaunia núm. 537 (novembre-desembre de 2022, p. 40-44)
El 18 de juny de 1637
sant Josep Calassanç escrivia al rector de la Dochesca a Nàpols, el pare
Giovanni Battista (carta 2742): «Quella è una scuola [la scuola di scrivere
et abbaco] la più principale di tutti, fuori la prima di grammatica, e ricerca
un soggetto che insieme coll’insegnare lo scrivere et abbaco, impari anco il
Santo timor d’Iddio, percioché da quella scuola se ne vanno al secolo ad
imparare alcuna arte, et importa assaissimo che vadino insegnati nel santo
timor di Dio.» (Traducció: Aquesta [l'escola d'escriure i àbac] és l’escola més principal
de totes, a part de la primera de gramàtica, i precisa d’un mestre que,
juntament amb l'ensenyament de l'escriure i l'àbac, ensenyi també el sant temor
de Déu, perquè d'aquella escola vagin al món del treball a aprendre algun
ofici, i és molt important que siguin ben ensenyats en el sant temor de Déu)[i].
Calassanç, doncs, lliga
l’escriure amb l’àbac –o aritmètica pràctica–, conjunt que és bàsic per a
tothom i que ell incorporà a les primeres lletres. La bona cal·ligrafia donava
nom i prestigi a un comptable. Recalca també Calassanç que aquesta classe era
la més important per a l’Escola Pia, perquè per a la majoria del alumnes era l’última,
després de la qual entraven en el món laboral: no pretenia formar llatinistes,
sinó bons artesans.
Calassanç graduà les
primers lletres en tres nivells: llegir, escriure i aritmètica. La classe
d’escriure era, doncs, un graó important en el currículum escolar. En moltes
escoles, pel reduït nombre d’alumnes, la classe d’escriure s’ajuntava amb la
d’àbac amb un mateix mestre. La cal·ligrafia era una part de la classe
d’escriure perquè també havien d’aprendre a redactar.
Escolapis cal·lígrafs catalans
Aquesta és la tradició
que arribà a Catalunya i, de fet, a Moià aquesta va ser la classe predilecta. S’ensenyava
cal·ligrafia als novicis, tant la pràctica com la didàctica de l’assignatura:
d’aquesta manera, tots els mestres tenien bons coneixements de la matèria. Com
passa en tot, uns eren més hàbils que altres i per això trobem escolapis que
excel·liren en la cal·ligrafia i altres que no tant. A vegades coincideix amb
l’aptitud pel dibuix: un bon cal·lígraf és un bon dibuixant, o a la inversa.
Per diverses fonts sabem
el nom d’escolapis que destacaren com a cal·lígrafs. El pare Francisco Vesga n’enumera
alguns de catalans (VESGA 1917, p. 4-6). El primer de la llista és el pare
Gaspar de las Peñas (Peralta de Navarra, 1648 – Moià, 1706), un dels primers
mestres de Moià, igual que el pare Felip de Matteis. Un avantatjat deixeble del
primer va ser el pare Josep Font. Moià, doncs, inicià el caminar docent amb uns
mestres notables.
A través de les
consuetes hem conegut escolapis catalans que es dedicaren a l’ensenyament de la
cal·ligrafia: Jaume Comella, Francesc Plana, Joaquim Cruells, Lluís Honer,
Martí Verdaguer, Andreu Navarro, Tomàs Casas, Miquel Carner, Pau Bové, Felip
Pla, Francesc Urpí, Andreu Tuyet o Francesc Ferrer (FLORENSA 2010, p. 81-92). I
Vesga encara en cita d’altres com a cal·lígrafs rellevants: Jacint Feliu (p.14),
Valentí Vilà (p. 20) o Valentí Soler, del qual enumera vint pintures en
col·legis i altres llocs (p. 27). Al final del seu text encara hi afegeix una
llista sense més explicació on apareixen els següents catalans: els germans
Agustí i Calassanç Casanovas, Joaquim Corominas, Josep Concabella, Salvador
Marcó, Salvador Coch, Leandre Cuixart, Ramon Piera, Ignasi Gras, Lluís Vilar,
Lluís Falguera, Josep Bové, Antoni Parera i Josep Soler Biel (p. 30). Picanyol
(1966, p. 230) aporta encara uns noms més: Narcís Cuixart, Miquel Perxachs i
Francesc Albareda, a banda dels coneguts Francesc Ferrer i Jacint Feliu. A
aquesta llarga llista hi podríem afegir escolapis que hem conegut, com Josep
Gironès, Rafael Biosca, Antoni Dou i d’altres dels que en parlarem en les
pàgines següents. Tot plegat, doncs, una bona relació d’escolapis dedicats a la
cal·ligrafia, a la bellesa en l’escriure.
Metodologia i
estris necessaris
La tasca del mestre
d’escriure era feixuga. Preparar el material portava moltes hores. Cada mestre
havia de pautar els fulls que estaven en blanc, és a dir, fer-hi les ratlles
per escriure-hi. Fer-ne una pot ser fàcil però fer-ne cada dia quaranta o més
és ben pesat i feixuc. El frare caputxí fra Luis de Olot explica com pautar els
fulls en un tractat força conegut (1766, p. 99-101).
Frontispici del tractat de Fra Luis de Olot. Font: Viquipèdia
A finals del segle XVIII un impressor de Barcelona s’arriscà a imprimir fulls pautats: va tenir èxit i els mestres ho agraïren (TORÍO). Cada mestre s’havia de fer una col·lecció de mostres graduada de lletra perquè els alumnes les copiessin. A vegades eren l’herència d’un company
A la tasca de pautar els
fulls i confeccionar les mostres s’hi afegia que el mestre havia de tallar les
plomes segons els tipus de lletra i preparar la tinta. Fra Luis de Olot parla
en el seu tractat d’aquestes qüestions (1766, p. 92-96 i 101-103). En molts
casos, els mestres se servien dels alumnes més avantatjats que, a més
d’escriure, havien après aquestes altres dues tècniques indispensables per
valer-se ells sols.
Cal tenir present que a
l’aula d’escriure era necessari i indispensable que hi haguessin taules o
pupitres, mentre que per a les altres acostumava a haver-hi bancs.
El sistema que se seguia
per ensenyar a escriure era la còpia de làmines o per mostres. El mestre donava
a cada alumne un full per escriure-hi i una làmina per copiar. Hi havia unes
normes o regles per escriure correctament cada tipus de lletra. Uns mestres
donaven més importància a les regles, altres a la còpia.
Mossèn Baldiri Reixac (1703-1781),
rector i mestre de l’escola d’Ollers (Vilademuls, Alt Empordà), detallava tant
el material necessari per escriure –paper, ploma, tinta, taula–, com les
condicions que ha de tenir cada un d’aquest elements (REIXAC, 1749, p. 107-112)
i publicava a continuació unes mostres. La mosta que comença “Mon amat fill...”
és del tipus de lletra que trobem més generalitzada en els manuscrits escolapis
de l’època. Defensava Reixac que els minyons comencessin a escriure al mateix
temps que a llegir, punt en què es distanciava de la tradició escolàpia.
Coincidia, emperò, en què s’havia d’ensenyar amb unes regles i amb mostres. Fra
Luis de Olot, per contra, s’inclinava per les regles (1766, p. 56).
La tradició escolàpia s’aferma
La primera normativa que
coneixem dels escolapis catalans és el Mètode Uniforme, aprovat en el capítol provincial de
1798, que diu sobre l’escriure: «Para que el Maestro de Escribir pueda
serlo con fruto, no basta que haga un carácter de letra hermosa y gallarda; es
preciso que esté perito en las reglas, que hay en esta Arte y que no debe
variar por su capricho; y según ellas debe formar las muestras. Debe
enseñarlas también a sus Discípulos, para evitar con eso la prodigiosa
variedad de caracteres, invención de nuevas letras e olvido de las antiguas …
De las dos maneras que se siguen para enseñar de escribir, uno por reglas, otro
con muestras, sería bueno formar uno, que abrazase las dos, esto es: por reglas
y con muestras trabajadas según ellas y se abrazaría también la utilidad de
cada una de ellas» (FLORENSA 2010, p, 81). El que fins aquell moment era només una pràctica,
ara es convertia en unes disposició oficial. Coincidí que aquell mateix any el
pedagog i cal·lígraf Torcuato Torío de la Riva publicà un llibre en el que
defensava, com el Mètode Uniforme, que s’ensenyés amb regles i mostres.
El P. Francesc Ferrer revolucionà
a l’Escola Pia el món de les primers lletres. A més dels llibres i nous mètodes
d’aritmètica pràctica publicà el 1817 el Tratado de caligrafía o arte de
escribir para uso de los discípulos de las Escuelas Pías de Cataluña, en
què proposava i defensava que s’ensenyés a escriure segons regles i còpies de
mostres ben fetes. Tanmateix, no coneixem mostres impreses de lletres
publicades per ell. El sistema d’ensenyar amb regles i mostres sembla que a
principis del segle XIX era un criteri generalitzat entre els experts.
El pare Jacint Feliu,
durant els anys que per causa de la guerra napoleònica es refugià a Mallorca,
publicà una sèrie de làmines amb lletra bastarda o espanyola, la Colección de muestras de letra bastarda para
uso de las Escuelas Pías de Cataluña. Aquest tipus de lletra no el trobem
en manuscrits escolapis catalans, ni d’alumnes, ni de religiosos, i per això
dubtem que fos el tipus que més comunament s’ensenyés.
Imprimir les mostres: primers passos
El
pare provincial després del turbulent període napoleònic, Pelegrí Martí, treballà
per reorganitzar la Província i adaptar-la als nous temps, protagonitzats per
les Corts de Cadis i la Constitució de 1812, que obrien escletxes al sistema i
suprimien antics privilegis, com el permís que s’havia de demanar a la Universitat
de Cervera per publicar llibres de text. Envià el 1814 a Madrid, com a
procurador de la Província, al pare Tomàs Miret: entre els encàrrecs que
portava en cartera hi havia el d’aconseguir el permís per a la publicació de
llibres de text escolars: calia aprofitar la caiguda de privilegis que ho
havien impedit anteriorment. En la llista que entregà a Nicolás Sierra, jutge
d’impremtes, no hi figura, però, cap col·lecció de mostres de cal·ligrafia
(FLORENSA 2010, p. 219). Els mestres d’escriure continuaren, doncs, fent-se les
mostres manuscrites, tallant plomes i fent tinta.
Els
moments difícils del Trienni Liberal (1821-1824) i de la desamortització
(1835-1845) comportaren una disminució del nombre de religiosos i obligà a
replegar-se. Les disposicions que a partir de 1845 anà publicant el Govern obligaren
a modificar l’organització de tots els col·legis, transformant les primeres
lletres en la primària i l’establiment d’un batxillerat ben diferent del de llatí.
La classe d’escriure va desaparèixer i aquesta matèria quedà com una més dintre
de la primària. No hi hauria un mestre d’escriure, sinó que cada mestre havia
d’ensenyar a escriure.
El
conegut com a Sexenni Democràtic (1868-1872) tornà a frenar qualsevol iniciativa
i posà l'accent en la pròpia defensa per sobreviure.
No
fou fins a les dues últimes dècades del segle xix
que l’Escola Pia intentà organitzar la primària, tant l‘elemental (de 6
a 10 anys) com la superior (de 10 a 14 anys). Es començaren a publicar llibres
adaptats als infants, ben graduats i amb molta qualitat.
En
aquell moment la cal·ligrafia es convertí en una matèria transversal en
l’ensenyament primari. Si des del segle xviii
s’ensenyava la lletra bastarda, a finals del xix
semblà que no era una lletra adaptada a les exigències del moment i en especial
als llibres de comptabilitat. El pare Joaquim Corominas i Pla (1836-1913)
inicià a Sabadell l’ensenyament als alumnes de la lletra anglesa, més àgil i
ràpida que la bastarda; per a capçaleres i títols adoptà el tipus conegut com
lletra redondilla (FLORENSA 2010, p,
710). Corrien nous temps i l’imperi anglès es convertia en l’amo i senyor de
tot el món: el seu model de lletra s’ìmposà.
Paral·lelament,
el pare Jaume Torres i Segura (1851-1917) i el pare Tomàs Garí-Montllor (1869-1930)
projectaren una reforma de la primària superior amb uns estudis elementals de
comerç. La cal·ligrafia ocupava un lloc destacat i per això el pare Torres publicà
el material corresponent: Cuaderno de
escritura inglesa (1878), Cuaderno de
escritura: Inglés gráfico (1898) i Novísimo
método de escritura (s/d) (VESGA,
p. 22). No coneixem cap exemplar d’aquests impresos.
Entre
els mestres escolapis de cal·ligrafia hi havia inquietud i buscaven i
intentaven oferir els millors mitjans perquè tots els alumnes sortissin de les
seves aules ben preparats. El pare Carles Perelló (1879-1922) començà la seva
vida escolar a Morella i el 1904 hi publicà un parell d’articles sobre
l’escriure (GARCIA, 2014, p. 77-80). Creia insuficient la còpia de models en
quaderns, perquè després l’alumne es desentenia fàcilment d’ells i escrivia
malament. Només calia comprovar una pàgina d’un quadern de cal·ligrafia i un
dictat de la llibreta: moltes vegades –deia el pare Perelló– només l’autor és capaç
de llegir-lo. Perelló parlava del sistema de D. Appletton y Compañía, però no detallava més. La visió del pare Perelló
és de bon mestre; s’ha d’ensenyar i formar per demà, per després de l’escola.
Com a bon cal·lígraf ens deixà alguna mostra de qualitat (GARCIA, 2014, p. 25) A
Tàrrega és recordat com a bon pintor i mestre de pintors: s’han fet algunes
exposicions amb pintures seves.
Els quaderns de cal·ligrafia
d’SPICA
Dintre
de les publicacions per a primària i comerç que l’Escola Pia de Catalunya havia
iniciat a finals del segle xix, decidí
incloure-hi unes mostres de cal·ligrafia que varen aparèixer amb el títol Cuadernos graduados de caligrafía comercilal
(CGCC) (Editorial Roma, Manen Vilamana).
Gràcies a la donació de la família Canet-Capeta tenim la col·lecció completa
que el seu pare, en Jaume Canet Casanovas, havia fet servir quan era alumne del
col·legi Calassanci del carrer Ample. El número 1, a la portada, hi porta
manuscrita la data d’octubre de 1930. És probable que el curs 1930-1931 es
comencessin a usar a les escoles aquells quaderns. Els altres exemplars que
coneixem són de dates posteriors. Porten el logotip d’SPICA, llibreria que
radicava en el mateix col·legi.
Els
CGCC foren una sèrie numerada de set quaderns de 5’5 x 11’5 cm. de 16 pàgines
amb unes cobertes de paper blau. Les dues primeres pàgines eren unes senzilles
normes per escriure bé: seguia la tradició d’ajuntar normes i còpia de mostres.
Cada pàgina o mostra consistia en unes paraules a la part superior amb un dibuix
il·lustratiu: l’alumne havia de repetir la paraula a sota entre les dues línies
marcades. Les paraules de la primera pàgina del número 1 eren sempre en
minúscules: mano mama, imán, avión camino. El dibuix servia perquè molts
alumnes desconeixien el significat de paraules castellanes i així ho aprenien.
Escriure sabent-ne el significat.
A la portada hi consta com a autor l’escolapi Adjutori Grau i Valldaura (1894-1955). Després dels estudis als escolapis de la seva vila natal, Moià, aprengué l’ofici de ferrer seguint la tradició familiar: en va ser un bon oficial. Deixà mostres de ferro forjat en alguns col·legis però la guerra de 1936-1939 les va fer desaparèixer. Professà el 1918 a l’Escola Pia i va ser ordenat sacerdot el 1923. Va fer algunes exposicions de pintura i projectà i forjà una imatge de sant Josep Calassanç de petit format que es generalitzà: en conservem a l’APEPC el motlle que va fer en el taller de casa seva.
A
partir de 1939 canvia la presentació del CGCC i s’hi introduïren modificacions,
però es va mantenir substancialment la mateixa estructura. La portada és
diferent i els fulls de la coberta varien de color segons el número, mantenint
el mateix disseny. S’eliminen totes les explicacions. En el títol, caligrafía es converteix en escritura. Les paraules a copiar són ara
en la p. 1 del número 1: ñ, ramo, armario, marina, araña, vara, a. No
consta ni l’editorial ni la impremta. Sí que en els dos casos hi ha el logotip
SPICA. No hi figura el nom de l’autor però el pare Joan Camp i Viñas havia dit
algunes vegades ser-ne l’autor: verificaria tal vegada les modificacions
indicades. Se’n feren moltíssimes edicions o tirades.
El provincial Joan
Trenchs decidí, l'any 1964, la supressió d'SPICA (FLORENSA, 2022, p. 21). El
pare Rafael Marimon, director de l’entitat, anà liquidant els estocs del
material i cancel·lant els compromisos amb alguns col·legis o amb els
proveïdors. (APEPC; 02-10 / caixa 4, 1963, n. 67). Els Cuadernos graduados de
escritura comercial, únic material propi que editava SPICA, ja havien
caigut en desús, perquè s'ensenyava a escriure en un altre tipus de lletra, no
l'anglesa; regnava el bolígraf, element incompatible amb la lletra anglesa. La
màquina d’escriure també li havia guanyat terreny.
 |
| Diferents mostres dels quaderns de cal·ligrafia. Font: APEPC. |
L'any següent, el 1965, fou
elegit com a provincial el pare Francesc Llenas i, tot i els dubtes que tenia
sobre la Compañía Bibliográfica Española,
s’hi posà en contacte i els proposà el 23 de març del mateix 1965 que publiquessin
els CGEC i els hi adjuntà una col·lecció. Aquella ho acceptà en carta d’1
d'abril de 1965: deien haver-ho parlat amb el pare Delegat General, que ho acceptava.
Els quaderns s’inclourien en la col·lecció de Textos EP, amb el logotip d' SPICA i el nom de l'autor, Adjutori
Grau. Tanmateix, el 15 de juliol següent la CBE comunicà al pare provincial que
els seus mitjans habituals d’impressió no permetien la qualitat dels números
editats a Barcelona. Havien intentat millorar-ho, acudint a altres impressors, però
el preu era més elevat; esperaven que podrien sortir a 3 pessetes cada exemplar.
Enviaren al pare Llenas una col·lecció com a mostra del que feien. El
provincial català ho acceptà i els indicà en carta del 26 de juliol de 1965 que
la CBE ho comuniqués directament als col·legis ja que SPICA havia plegat i
tancat portes (APEPC: 03-10, Llenas 1965, n. 328, 515 i 516).
Les relacions entre
l’Escola Pia i la CBE s’anaren refredant de manera que els provincials
espanyols, el 1967, decidiren donar per acabades les relacions comercials amb
la CBE. No es parlà més dels Cuadernios
graduados de escritura comercial, ni del mètode escolapi de cal·ligrafia.
Una metodologia que, d’altra banda, ha fet una enorme reculada els darrers anys
en l’escolaritat dels alumnes.
Joan
Florensa Parés
Bibliografia:
- García
López,
Xavier. P. Carles Perelló : (1879-1922). Tàrrega : Ajuntament de
Tàrrega, 2014.
- Feliu, Jacint. Colección de muestras de letra bastarda para uso de las Escuelas Pías
de Cataluña (Palma de Mallorca, 1813).
- Ferrer, Francesc. Tratado de
caligrafía o arte de escribir para uso de los discípulos de las Escuelas Pías
de Cataluña (Barcelona: Miguel y Tomás Gaspar, 1817).
- Florensa Parés, Joan. El
projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular, Barcelona, Societat d’Història de l’Educació
dels Països de Llengua Catalana: IEC, 2010.
- Florensa Parés, Joan. «L'Escola Pia de
Catalunya entre impremtes i els Textos EP», a Catalaunia, núm. 534, (maig-juny 2022), p. 21-25.
- de Olot, Luis. Tratado del origen y
arte de escribir bien: ilustrado con veinte y cinco lamines. Girona: Gerona : Imprenta de Narciso Oliva, 1766.
- Picanyol i Pla, Llogari. Sesenta años de fecunda labor cultural y pedagógica
en los colegios de escolapios de Cataluña. Sabadell: Centro Sabadellense
Amigos de las Escuelas Pías, 1966.
- Reixac, Baldiri. Instruccions per la
ensenyança de minyons. Girona: Antoni Oliva, 1749.
- Torío de la Riva, Torcuato. Arte de escribir por reglas y con muestras segun la
doctrina de los mejores autores antiguos y modernos, estrangeros y nacionales :
acompañado de unos princípios de aritmética, gramática y ortografia castellana,
urbanidad y varios sistemas para la formacion y enseñanza de los principales caractéres
que se usan en Europa.
Madrid: Imprenta de la viuda de Don Joaquin Ibarra, 1802.
- Vesga Gutiérrez, Francisco. Calígrafos escolapios. Madrid: Revista
Calasancia, 1917.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada