Un dels temes que de tant en tant apareix
als mitjans de comunicació, especialment quan surten a la llum casos de
violació i agressió sexual per part de menors o de nois molt joves, és el de
l’educació sexual, de la necessitat que la gent jove tingui una bona formació
en aquest àmbit per tal de prevenir actituds de masclisme, poder i violència,
evitar que reprodueixin escenes que hagin pogut veure a la pornografia i que no
es normalitzin pràctiques humiliants vers les dones. Tanmateix, l’àmbit de
l’educació sexual va molt més enllà: es cerca que els adolescents i joves
prenguin consciència del seu cos, que se n’adonin de quan una relació és sana o
no ho és, dels perills d’algunes pràctiques o dels tipus de sexualitat, entre
d’altres.
Però si avui en dia l’enfocament de
l’educació sexual a les escoles és encara un tema no resolt i a més a més genera
de tant en tant alguna polèmica (campanyes de grups integristes en contra,
idoneïtat del contingut de llibres de text, material a les biblioteques
escolars, qüestions plantejades a les aules...), imaginem-nos el context d’ara
fa cinquanta o seixanta anys, encara en plena dictadura franquista i amb una
moral imperant força tancada i recalcitrant. Començava, això sí, a haver-hi escletxes,
alenades d’aire fresc en aquest ambient enterbolit i demandes i necessitats que
afloraven i que, tard o d’hora, haurien de veure’s abordades i tractades. La
societat canviava, i l’escola era (i continua sent) probablement un dels màxims
exponents del canvi.
Sempre que hi ha una revolució, de
qualsevol caire (social, política, econòmica, cultural) hi ha el dubte de si ha
causat un trencament per si sola i ha arrossegat la societat amb ella o bé si,
al contrari, ha tingut lloc perquè ja hi havia un ambient propici i un entorn
disposat a acceptar-ne, almenys parcialment, els postulats i continguts. Si en
un moment determinat, per tant, l’ensenyament es planteja un element tant
revolucionari sobre si cal una educació sexual per als i les estudiants, és que
certament era una temàtica que començava a emergir i que calia posar-hi fil a
l’agulla. Tanmateix, en aquest cas calia partir pràcticament de zero, atès que
era un dels principals tabús col·lectius del moment.
L’Escola Pia fou, probablement, una
de les pioneres en tractar l’educació sexual a les aules, almenys en l’àmbit de
l’escola cristiana. En aquest sentit, és especialment deutora de la figura del
filòsof escolapi Octavi Fullat – de qui ara fa uns mesos n’hem rebut la
biblioteca a l’APEPC–, qui ja als anys 60 i 70 del segle XX parlava no només d’educació
sexual sinó, en termes més actuals, d’educació sexo-afectiva. Quin impacte que
deuria ser sentir o llegir un religiós, sacerdot, parlar d’aquests termes! El
1968 ja publicà Sexualidad: carne y amor
(Barcelona: Nova Terra); i el 1969, en català, La domesticació del sexe (Barcelona: Editorial Andorra). I
especialment destacada és també la seva aportació a la interpretació del cos des
de la pedagogia, en articles i ponències, uns anys més tard.[1]
Fa més de cinquanta anys Fullat escriuria, a El Libro de la Vida Sexual (Barcelona: Ediciones Danae, 1968, p.
269), que «las lamentaciones de nada sirven; preparar, en cambio, a los hijos para
vivir en la sociedad, es lo único positivo que puede y debe realizarse. Se acabó
el puritanismo nacido en la época victoriana y nos toca vivir sin modales
hipócritas, aunque no faltan todavía educadores religiosos que fundan toda su
educación sexual en invectivas al placer y en advertencias morales dirigidas
casi exclusivamente al “sexto mandamiento” con lo que logran introducir,
durante unos años, a sus educandos en una moral “victoriana” de la que después
éstos se desprenderán jocosamente o tal vez rabiosamente; y entonces, ¿con qué
quedaran para comprender y regir su vida sexual? [...] Preparar para el amor es
preparar para la vida, para el desarrollo completo del ser humano».
A les escoles també s’intentava aplicar, en certa manera, el que comentava Fullat. A Caldes de Montbui, de fet, quan el curs 1972-1973 el P. Joan Florensa, recollint les inquietuds d’unes mestres, es plantejà que calia interpel·lar a tota la comunitat educativa sobre educació i sexualitat, el seu primer referent fou l’Octavi Fullat, per passar després a crear un equip de mestres que es formessin i preparessin el material necessari per a poder dur-ho a terme. La seva experiència quedà recollida en el número 38 de la revista Comunidad educativa, publicada per l’Instituto Calasanz de Ciencias de la Educación, de març de 1974. Des de la nostra perspectiva el contingut és, probablement, limitat i poc atrevit, fins i tot arcaic i centrat essencialment en la procreació; però, en canvi, hem d’entendre que eren les primeres passes que es feien en aquest sentit i que suposaven un canvi de paradigma molt important respecte al desert que hi havia en aquest àmbit fins aleshores i als apriorismes adquirits. El propi Florensa indicava que “el tabú de antaño se abre camino por la luz”: era un repte “con el evidente riesgo que supone lo desconocido”.
Que
era una qüestió difícil de plantejar i treballar queda reflectit quan diu que el
primer que va fer el grup de professors encarregats de tirar endavant el
projecte va ser buscar assessorament i material: en aquest darrer cas, van
haver d’anar a buscar bibliografia a l’Institut Genus de Barcelona, però es
trobaren que l’únic material didàctic disponible era una publicació de la
Central Catequética Salesiana que consideraren teòrica, reiterativa i tímida; o
bé una col·lecció que només es podia trobar a la botiga La Tenda de Barcelona,
de lloguer, que combinava dibuixos, diapositives i fulletons, que sí que
realment parlava amb propietat sobre genitals i el procés de fecundació. La
majoria d’aquests materials més avançats didàcticament i pedagògica provenien de
països del centre i nord d’Europa. Alhora, els mestres van realitzar un curset
al Col·legi de Metges de Barcelona, organitzat pel Centre d'Orientació Escolar Médico/Psicològica, la Càtedra de Psiquiatria de la Facultat de Medicina i el mateix Institut Genus, per tal de rebre una formació
més sòlida i, sobretot, per estar preparats per encarar obertament la temàtica.
El plantejament de partida és fàcil d’entendre: cal fer bé la tasca des de l’escola perquè si no els nanos ho acaben aprenent al carrer i en altres ambients, segurament malament i amb mancances. Es volien dir les coses pel seu nom, ensenyar òrgans sexuals sense fer escarafalls i paral·lelament treballar també els continguts amb els pares, a qui es farien tres conferències: una específica d’anatomia; una d’òrgans sexuals i fecundació; i una tercera pròpiament d’educació sexual. A més a més, veurien tot el material que s’utilitzaria amb els seus fills i els proposarien que ho comentessin a casa. «Las actitudes de los padres fueron varias; la mayoría dominados por el temor. No nos sorprendió. Convencidos o no, aceptaron la experiencia» (p. 9).
El
temari era adaptat a cada curs i es centrava, com hem dit, en la reproducció:
com es formen els nens, per on neixen, diferències entre sexes... però amb
alguns apunts que, avui dia, són totalment antiquats: maneras de vestir y arreglarse; costumbres, aficiones, juegos; relación
chico-chica y problemas que plantea (psicología del otro sexo); desviaciones de
la sexualidad; qué sentido tiene la familia... Tot amanit amb els clàssics
sinònims de les llavors, les plantes o els insectes per explicar el coit i la
fecundació i embolcallat amb la idea de la responsabilitat, la parella i la
família, però amb una mirada àmplia que volia assentar una base.
Dins
de la mateixa revista, però, les posicions no són totes iguals: un dels
articles, signat per Emiliano Herrero, per exemple, afirma que els models són
molt importants en la gènesi de la sexualitat de l’infant, i que «un padre
débil creará un rol desvitalizado y poco viril. Una madre enérgica, autoritaria, será fuente de
conflictos cuando pretenda crear un ambiente afectivo y cariñoso. En esta
inversión de papeles paternos, dentro de nuestra cultura se crea un conflicto,
pues el niño necesita de unos modelos-tipo, bien claros y definidos. Sin ello,
el desarrollo de la personalidad futura aparecerá de un vacío que será la causa
de futuros conflictos afectivos y sexuales y de desviaciones homo y heterosexuales» (p. 14). Una posició que sortosament bona part de la societat ha ja
superat.
Hem
avançat molt i cal anar més enllà, justament en un moment en què gènere, rol,
sexe i altres conceptes estan més qüestionats que mai i on noves i diverses
formes de sexualitat, feminitat i masculinitat apareixen, trenquen esquemes, transformen
i interactuen amb el nostre present. Una temàtica que porta seixanta anys en
discussió i que ha anat evolucionant al mateix ritme que ho ha fet la nostra
societat.
[1] Segons
el professor Jordi Planella i Ribera a «El cos en els discursos pedagògics: de
la presència/absència a la queer pedagogy» (Revista
Catalana de Pedagogia, vol. 4. Societat Catalana de Pedagogia,
2005, p. 170-171), «es fa difícil de
concretar quins són els primers autors del nostre país que des de la pedagogia
s’interessen per estudiar el cos. Ara bé, és un fet que un dels investigadors
clau ha estat Octavi Fullat, autor força més avançat que la resta de teòrics de
l’educació en el tema que ens ocupa. Els seus treballs encetaren una línia hermenèutica
de les posicions, perspectives i negacions que la pedagogia ha emprat en relació amb els cossos dels educands. Cal
situar, doncs, almenys pel que fa a la pedagogia a Espanya, els treballs de
Fullat com el punt d’arrencada d’aquest gir de la pedagogia vers la
corporeïtat».
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada