La pissarra

Tots sabem prou bé què és una pissarra. A classe com alumnes o mestres hem utilitzat la pissarra mural i ens anava molt bé: era una eina insubstituïble. Avui s’ha substituït per la pissarra interactiva.

Repassem algunes dades històriques. En la primera edició del Diccionario de la lengua castellana editat per la Real Academia Española entre 1726 i 1739, la paraula pissarra només té l’accepció de pedra-mineral.

La pissarra personal era usada a Europa almenys des del final de l’edat mitjana. És ben coneguda la pintura que representa el frare Luca Pacioli, de Nàpols, del segle XV, escrivint sobre una pissarra.

Luca Pacioli demostrant un dels teoremes d'Euclides (Jacopo de'Barbari, 1495). Font: Viquipèdia

Aquesta pissarra personal era de pedra d’aquest mineral, emmarcada en un rectangle de fusta. S’hi escrivia amb guix o amb un pissarrí. Per esborrar, un drap millor humitejat. Els nois de la meva infància no érem tant primmirats, una escopinada i la mànega feien el mateix servei.

El mineral pissarra era car en alguns països perquè no n’hi havia o no s’explotaven les pedreres. Per això a Espanya, per exemple, no figurava entre el material escolar: la pissarra s’importava especialment de França i era cara. Però també era car el paper i per això calia buscar altres materials per a esborranys de cal·ligrafia, d’aritmètica, de llengua.

Durant el segle XVIII i principis del XIX, a les aules escolàpies, per a esborranys els alumnes utilitzaven un cuir tensat amb un cordill dintre d’un marc quadrat de fusta. S’hi escrivia amb guix o yesomate. Alguns alumnes d’aquells que sempre busquen gresca, amb un ganivet tallaven sigil·losament el cordill tensor del veí: queia el cuir i ja tenim la gresca muntada.

Una de les accions del govern del Trienni liberal per millorar l’ensenyament va ser promocionar les pissarres personals. Com que la roca-pissarra s’havia d’importar sobretot de França, el cost era excessiu. Per això el govern es dirigí el 18 de juny de 1821 als ajuntaments de tota la península demanant que informessin de les pedreres de pissarra que hi havia en el seu terme municipal. (Diario de Barcelona. 1 agost 1821, p. 100-101; Sáenz-Rico, 1973, p. 90) Després es podrien explotar i confeccionar les pissarres per als alumnes, com així va ser. A partir d’aquí la pissarra personal es popularitzà i beneficià a molts infants.

Sempre hi ha qui té bones idees, les explota i tothom se’n beneficia. S’explica que a Edimburg el professor James Pillans (1778-1864) penjà a la paret una pissarra petita d’un alumne i es convertí en la primera pissarra mural; després s’amplià i pintà directament a la paret. Per això es considera a James Pillans com l’inventor de la pissarra mural. (Bentham, 1815, p. 28, nota 47) Podem datar, doncs, segons aquesta explicació el naixement de la pissarra mural entre 1800, o molt poc abans, i 1815.

En els exàmens celebrats a l’Escola Pia de Mataró el 1804 i en els de 1815 consta que els alumnes resolien exercicis d’aritmètica sobre l’encerado i hi escrivien amb yesomate, és a dir guix. Entenem per encerado la pissarra mural, que en aquest cas devia ser portàtil perquè els exàmens tenen lloc a l’església. Fou el pare Francesc Ferrer i Tolrà (destinat a Mataró entre 1797-1815), expert mestre d’aritmètica i gran pedagog, qui n’introduí l’ús a l’aula d’aritmètica a partir, com hem dit, de 1804.

Que a Mataró s’usés una pissarra en una data tan propera a la invenció que s’atribueix a James Pillans ens fa pensar que la pissarra mural o encerado ja existia a les escoles en data anterior, però no en tenim proves concloents.

En tot cas, la pissarra mural estava pintada a la paret o sobre una superfície plana i llisa. Originàriament va ser de color negre; després es pintà d’un verd fosc, perquè perjudicava menys a la vista.

N’hem vist de tots els tipus, mesures i gustos. No era una eina exclusiva de les aules, sinó que s’usaven sobre un trípode per a conferències o sales de juntes, per posar uns exemples. S‘hi escrivia amb un guix: recordem les barretes de guix que havíem utilitzat; i, per eliminar l’escrit, s’utilitzava un esborrador, que podia ser un senzill drap, millor humitejat, o una peça més elaborada de les que n’hem conegut alguns exemplars diferents.

                                             Joan Florensa i Parés

Alumnes de Moià, el 1944. La pissarra es veu clarament a l'esquerra de la imatge. Procedència: APEPC, 11-07-11, capsa 3

Bibliografia:

- Bentham, Jeremy (1815): Chrestomathia.

- Florensa i Parés, Joan (2012): Escola Pia, 275 anys a Mataró. Escola Pia de Santa Anna.

- Picanyol, Llogari (1968): Sesenta años de fecunda labor cultural y pedagógica en los colegios escolapios de Cataluña.(1786-1836). Sabadell (Biblioteca Sabadellum; 1) [Sobre el pare Ferrer, p. 47, 146 i 225].

- Puig i Reixach, Miquel: “Francesc Ferrer i Tolrà”, en Diccionario biográfico español.

- Sáenz-Rico Urbina, Alfredo (1973): La educación general en Cataluña durante el Trienio Constitucional (1820-1823), Barcelona, Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Barcelona.

B