El Tercer Orde de l'Escola Pia a Catalunya

 

La història de l’Escola Pia és molt llarga i àmplia. Al llarg dels seus quatre-cents i escaig anys d’existència moltes persones s’han sentit lligades al seu ideari, projecte o manera de fer i n’hi ha hagut moltes que s’han plantejat, en algun moment, formar part de l’orde. Però aquest és un pas que no tothom pot o està disposat a fer, ja que implica moltes renúncies personals i un compromís molt gran. És per això que, històricament, molts ordes i congregacions, masculines i femenines, han explorat la possibilitat de cercar una via intermitja, o sia, oferir la possibilitat de mantenir-se com a laic i dur una vida fora de la institució però al mateix temps poder seguir-ne l’espiritualitat i, en la mesura del possible, la regla, sense haver de fer cap mena de vot. Quan els interessats s’uneixen per tal de posar-ho en pràctica, sota l’empara de l’orde o congregació a la qual són afins, se’ls anomena terciaris, ja que formarien part del tercer orde secular, nom que pren aquest tipus d’associació piadosa (per bé que trobem, també, tercers ordes regulars, constituïts formalment com instituts religiosos).

Segons el dret canònic, es defineixen els tercers ordes (seculars) com «associacions els membres de les quals comparteixen l'esperit d'alguns instituts religiosos i que a la seva vida secular porten una vida apostòlica, a la cerca de la perfecció cristiana i sota la direcció del mateix institut». És una pràctica ben antiga i arrelada, proposada ja al segle xiii per part dels franciscans per acollir a aquells que, no volent deixar la seva vida, també volien seguir els preceptes marcats per Sant Francesc d’Assís.

L’Escola Pia ha intentat, en alguns moments de la seva història, la creació d’un Tercer Orde escolapi, tal com es recull en un text inèdit de 1974 que hem localitzat entre la documentació que deixà l’escolapi català Adolf García-Duran, traspassat l’any passat a Campo Salentina (Itàlia), a partir d’un encàrrec que li feu el Pare Claudi Vilà, aleshores director de l’Institut Calassanç de Ciències de l’Educació (ICCE)[1]. García-Duran explica que:

«la rama seglar de la Escuela Pía surge en tiempos muy posteriores (1887) al Fundador y –poco sentida por la Orden– no llega a alcanzar nunca la importancia, vitalidad y extensión que le corresponderían. Nace por iniciativa del canónigo florentino Giuseppe M. Merendini, quien, ante la progresiva necesidad de fomentar los ideales cristianos entre los educadores, escribe en 24-VI-1887 al P. General Mauro Ricci (v[2].), proponiéndole la fundación de una tercera orden. El P. General responde entusiasta y trabaja tan bien que en 14-XII-1887 por Decreto del Cardenal Vicario de Roma se funda en S. Pantaleón el primer Pio Sodalicio, que viene enriquecido por León XIII en 20-XII-1887 con numerosas indulgencias. Pronto se extiende la Tercera Orden a Florencia y a diversas Provincias de la Orden. Es de notar la Hermandad de Panamá existente ya en 1896. Su vida con todo es efímera y el peso en la Orden inconsistente. En ocasión del III Centenario Calasancio (1948) se intenta resucitar, y tras una circular (15-III-1949) del P. General V. Tomek, se tiene una reunión en Zaragoza (12-X-1949) sometiéndose a revisión los Estatutos. Encargado oficial de les restauración en España es el P. Jesús Gómez. Único resultado tangible es la afiliación de una asociación de maestros ya existente en el colegio de Gandía. En el IV Centenario del Nacimiento del Santo (1956-57) se intenta de nuevo la restauración, siendo encargado esta vez el P. Rafael Pérez. Este consigue la fundación de Hermandades en casi todas las casas de la Provincia de Vasconia, empezando por Pamplona (30-IX-1957).

Los Estatutos, compuestos por el mismo Carn. Merendini definen así el fin de la Tercera Orden: “Participar, viviendo en el siglo, en la Obra del S. Fundador de las Escuelas Pías, sirviéndose de la escuela y de la instrucción para infundir en las alma a la santa Madre Iglesia católica”. El hábito consiste en un escapulario negro con la Virgen de las Escuelas Pías delante y S. José de Calasanz en la espalda. Y un cíngulo».[3]

En els fons que conservem a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya trobem també algunes referències als intents de creació del Tercer Orde a casa nostra, entre elles els estatuts de 1887 adaptats el 1949,[4] que indicava García-Duran, i una còpia de l’ordre de restitució del mateix per part del Pare General, Vicenç Tomek.[5] Crida l’atenció que no tothom podia formar-ne part: l’article iv indica que en podien ser-ne membres els i les mestres de qualsevol escola; els directors i treballadors d’escoles superiors i instituts d’ensenyament; empleats del govern o del municipi que tinguin a veure amb l’ensenyament; autors de textos escolars; pares de família; antics alumnes; universitaris i alumnes d’escoles de mestres; i finalment «cuantos por amor de Dios o de la pobre juventud estén dispuestos a ejercitarse en alguna de las obras pías, particularmente recomendadas a los Terciarios». I s’explicita també que hi hauria un any de noviciat abans de l’admissió; que es seguiria un ritual concret; que s’haurien de seguir una sèrie de festes de precepte; què passava quan moria un terciari; qüestions d’administració i obediència... Probablement aquesta concreció té a veure amb peticions fetes per membres de la pròpia jerarquia escolàpia, com del Provincial de València, Jesús Gómez, que reclamava, el febrer de 1949, què havia de fer per implantar el Tercer Orde i en base a quin reglament.[6] Potser per aquest motiu seria nomenat responsable primer de la seva implantació.

Cèdula d'admissió al Tercer Orde de l'Escola Pia (1890-1899). APEPC, 02-21 c. 1 Circulars dels Generals: Ricci, Mauro (1890-1899), núm. 17

El P. Julià Centelles, provincial de 1949 a 1955, tractà el tema en una circular adreçada als rectors de totes les comunitats de Catalunya el febrer de 1950. Anunciava que, fent cas a l’ordre de restitució del Tercer Orde aprovada pel General i adduint que lejos el pensar que sea eso ajeno a nuestra manera de ser, quedava formalment establerta a totes les escoles de la Província i indicava que calia nomenar un religiós responsable que se’n fes càrrec, perquè fomentés l’ingrés de mestres i membres de la família escolàpia de cada lloc. Tindria un objectiu clar: per una banda, «hacer participantes de la vida religiosa y de las gracias que disfrutan los religiosos a aquellas personas que no se hallan en condiciones de emitir votos y vivir en Comunidad»; i, de l’altra, «cooperar en la cristiana educación de la niñez, según el espíritu de S. José de Calasanz».[7] Tanmateix, no tenim constància que aquest Tercer Orde escolapi reeixís a cap de les escoles del moment.

La seva existència, però, es remunta, com hem vist, a finals del segle xix, quan sembla ser que sí que funcionà en alguna escola. Conservem un interessant quadern del P. Enric Centelles amb escrits personals d’aspectes de la història del col·legi de Morella, on justament fa referència a la “VOT [Venerable Orden Tercera] de S. José de Calasanz”. [8] Durant el rectorat del P. Pius Galtés, el 1896, es fundà aquest grup, «consiguiendo reunir un crecido número de señoras piadosas, deseosas de mayor perfección». Es basaven en les constitucions del grup sorgit a Panamà el 1892 i comptaven amb el P. Ramon Roger de delegat.

«Todos los domingos terceros de cada mes tenían comunión y conferencia espiritual por las tardes. La primera Presidenta elegida fue la virtuosísima Sra. Doña Emilia Sanjuan […]. Celebraban con solemnidad la Tarde Sacra, el día de Viernes Santo, con la explicación de las siete palabras, alternando con música sacra y motetes adecuados. La VOT duró hasta el año 1936 […]»

A Cuba també hi havia una potent “Venerable Orden Tercera de los Dolores”, de la que en conservem diversos programes d’actes des de finals dels anys 20 i fins als anys 50 del segle xx.[9]

Malgrat tots els intents i la diversitat d’èpoques, ambients i context, doncs, el que la documentació i la memòria oral ens indiquen és que, a diferència d’altres ordes i congregacions, el tercer orde escolapi no ha arribat a funcionar mai a Catalunya.

---

[1] APEPC 08-F0038, Fons Adolf García-Durán, Tercera Orden de las Escuelas Pías.

[2] Archivio Generale delle Scuole Pie, Registre General 249, segons es dedueix d’una nota manuscrita.

[3] En una nota manuscrita, transcriu la promesa que feien en entrar: Prometto di mantenere per tutta la vita il proposito di promuovere ed aiutare, eni modi che mi sarano [?], la cristiana educazione della gioventù, secundo lo spiritu e le regole delle Scuole Pie.

[4] Regla de la VOT de las Escuelas Pías de España. APEPC 02-20 c. 4 (Circulars dels Provincials), P. Julià Centelles, 1950, núm. 26. També a 07-19 c. 84 núm. 4; a 07-10 c. 7 núm. 25; i a 03-10 76/1949.

[5] Litterae Circulares de restaurando Tertio Ordine Scholarum Piarum in Hispania. APEPC 03-10 núm. 14/1949.

[6] «Urge saber y disponer el reglamento de Orden Tercera Secular, que desconozco, y aprovechar el momento actual propicio a la implantación en esta Tercera Orden Secular, entre el Magisterio. Aunque el Rituale Calasanctianum señales ritos de Vestición y Profesión en la Tercera Orden, no se dispone de un reglamento auténtico, que yo sepa. El reglamento y constituciones, pues, si obran en la Curia General deberían ser enviados, sin perder esta coyuntura de fervor del Magisterio nacional, después del paso de Corazón y Lengua del Santo Padre por España». APEPC 03-10, 04/1949.

[7] APEPC 03-10 04/1950.

[8] Manuscrits del P. Enric Centelles sobre història del Col·legi de Morella (1896-1947). APEPC 07-09, c. 8, núm. 2.

[9] APEPC 07-84.04.03.11 c. 2 núm. 38. Venerable Tercera Orden y Asociación de la Virgen de los Dolores.